No se sap de cap cas al món en què dues llengües coexisteixin en una mateixa societat sense que l'una acabi desapareixent relativament aviat. Entre més estudiosos, ho avala el prestigiós lingüista anglès establert a Austràlia, Robert Malcolm Ward Dixon, i ho ratifica, per exemple, al llibre 'The Rise and Fall of Languages'. Entre més coses hi diu que, quan dues llengües coexisteixen en un mateix territori, l'una acaba, sempre, imposant-se sobre l'altra, per demografia, prestigi, violència... El món n'és ple d'exemples, des de les llengües indígenes d'Austràlia i de l'Amazones al gaèlic, a Irlanda.

Dixon, ex-director del Centre de Recerca de Tipologia Lingüística de Melbourne i actual professor de la James Cook University de Queensland, no és pas l'únic investigador que fa una tal afirmació. De fet, és una opinió comuna entre sociolingüistes i historiadors de les llengües, que avisen del perill de dotar d'un mateix rang institucional dues llengües parlades en un mateix territori per una mateixa societat. No debades, l'article publicat ahir pel president d'Esquerra Oriol Junqueras, defensant l'oficialitat de l'espanyol en una Catalunya independent, va fer soroll a les xarxes socials. N'hi ha prou de fer un cop d'ull a les mencions rebudes per Junqueras a Twitter (@junqueras).

El cas flamenc

Per Dixon, 'tota llengua és l'emblema d'una comunitat' i tota llengua que no disposi d'un espai de comunicació i d'un territori garantits i hegemònics, acaba desapareixent.

Un exemple? El flamenc. Francès i flamenc van ser declarats cooficials a l'estat belga i no fou fins als anys trenta del segle XX, cent anys després de la constitució de Bèlgica, que les universitats flamenques varen decidir de recuperar el flamenc com a llengua principal, alhora que els partits polítics van fer un pas ferm en favor de la llengua del país. Mentrestant, el francès ja s'havia imposat a una part tan sensible del territori com Brussel·les.

Com explica Dixon, el procés és senzill: quan una llengua entra en l'àmbit d'una altra (sigui per migració, per ocupació, per prestigi...) la situació lingüística es desequilibra fins que, tard o d'hora, l'equilibri es restableix en favor d'una de les dues llengües, i en detriment de l'altra, que desapareix. Tots els casos històricament coneguts ho confirmen.

I els casos de Suïssa, Letònia, Estònia, Irlanda, Finlàndia... i Andorra

A Europa hi ha casos i models diversos, però cap no contradiu la posició general de la sociolingüística. El cas de Suïssa no és pas el que considerem, perquè cada una de les tres llengües oficials de la confederació és hegemònica al seu territori i en cap no n'hi coexisteix cap de les altres dues. Això no obstant, i malgrat la protecció acordada per l'estat a cada llengua, aquests últims decennis l'alemany ha guanyat terreny en detriment de dues llengües tan sòlides com el francès i l'italià --i ja no diguem del romanx, que sí que es troba en situació de coexistència i que, a sobre, no és oficial a tota la confederació.

El lingüista Gabriel Bibiloni recordava alguns casos europeus en aquest apunt del seu bloc: a Irlanda el gaèlic i l'anglès són cooficials, amb el resultat que la llengua pròpia del país perd parlants cada any; a Letònia, Estònia i Lituània, tots tres països amb importants minories russes, el letó, l'estonià i el lituà són les úniques llengües oficials, respectivament; i a Finlàndia, el finès és llengua oficial única i el suec gaudeix d'un règim de cooficialitat per a determinades prerrogatives. En veient tots aquests casos, Bibiloni és clar: 'crec que el que garantirà la normalització del català és no sols l'estat sinó l'oficialitat única de la llengua i la seva condició de (i percepció com a) llengua nacional.'

I afegeix, referint-se al cas català: 'si una part (que pot ser important) dels jutges, dels funcionaris, dels policies, dels metges i de tots els qui cobren de la societat que serveixen es poden plantar i es planten com ara en el seu monolingüisme espanyol amb la base legal que aquesta és una llengua oficial, el viatge no haurà servit de res. És més, crec que una societat en què una part es plantàs en el monolingüisme espanyol seria una societat conflictiva.'

A les xarxes socials hi circulava ahir de nou aquest apunt que l'escriptor Toni Cucarella va fer al seu bloc l'abril passat, en què recordava el cas del gaèlic a Irlanda en contraposició al del flamenc a Flandes i al del francès al Quebec. 'A pesar de la independència d'una part d'Irlanda ara fa noranta anys, que va donar al gaèlic estatus legal de llengua pròpia d'Irlanda, el manteniment de l'anglès en un nivell semblant ha facilitat la pràctica desaparició de la llengua gaèlica en territori irlandès. El peix gran que es menja el xicotet. Casos completament diferents del gaèlic irlandès són el neerlandès de Flandes i el francès del Quebec. En tots dos casos es va aconseguir aturar i revertir el retrocés lingüístic quan els flamencs bandejaren el francès i els quebequesos l'anglès, tot declarant llengües oficials úniques als seus territoris el neerlandès en un cas i el francès en l'altre.'

També en parlava recentment en aquest article al diari Ara el pedagog Joaquim Arenas, ex-cap del Servei d'Ensenyament del Català de la Generalitat i ex-rector de la Universitat Catalana d'Estiu. 'Si la independència depengués d'aquest factor [de la cooficialitat de l'espanyol], és clar i evident que aquest preu no es podria pagar. Seria la dissolució de la nació. Això ho sabia el general Franco i ho saben els seus seguidors, no pas extingits.'

De moment el català és llengua oficial única només a Andorra. I ningú no ho qüestiona, i això que la proporció de catalanoparlants és, a Andorra, inferior a la del Principat.

Gabriel Bibiloni: 'Construir un estat amb l'espanyol com a llengua oficial és un risc explosiu'

Diversos polítics i pensadors s'han manifestat partidaris que l'espanyol sigui llengua oficial del previst nou Estat de Catalunya, o fins i tot ho han donat per fet. Naturalment, això ho decidirà el Parlament d'aquest Estat, i com que aquest serà sobirà i democràtic, res no serà establert per a sempre. Ja es farà el debat quan toqui, però sembla que el venedor ha posat el producte a meitat de preu abans que el comprador demani cap rebaixa. Abans del llançament a la piscina d'alguns líders independentistes no s'havia vist cap moviment de reivindicació de l'oficialitat de l'espanyol entre la població hispanoparlant que no es mostra bel·ligerant amb la idea del nou Estat. L'opció per l'oficialitat de l'espanyol apareix en un context en què l'independentisme necessita sumar i ha de comptar indefectiblement amb el vot hispanoparlant. Tinc la sensació, però, que aquest discurs es fa un poc a la precipitada i sense analitzar com caldria ni les implicacions jurídiques de l'oficialitat lingüística ni els processos de normalització lingüística (o no normalització) que s'han produït en països que han accedit a la independència. D'aquesta anàlisi comparada es conclou que cada cas és únic, però també que la regla general és que la fórmula eficient per a la normalització d'una llengua és tant comptar amb un estat sobirà com el fet que la llengua nacional sigui la llengua oficial única d'aquest Estat. Dels pocs casos de normalització de la llengua nacional amb cooficialitat lingüística els ulls tenen tendència a girar-se cap a Finlàndia, però Finlàndia és una societat que ben poc es pot comparar amb la catalana. Catalunya no és Finlàndia, ni tampoc és Irlanda, cert. Com que cada cas és únic, i hi ha en joc moltes variables, no es pot descartar que, sense les interferències exteriors actuals i amb unes polítiques lingüístiques determinades, la via finlandesa arribàs a funcionar, però hauríem de tenir clar que construir un Estat amb l'espanyol com a llengua oficial és un risc explosiu.

L'Estat català ha de tenir com a objectiu prioritari la normalització de la llengua catalana, la pròpia del país i fonament de la identitat nacional. Aquest objectiu, inqüestionable i que tothom pot entendre, no és incompatible amb un tracte exquisit a tots els grups lingüístics, com correspon a una societat respectuosa amb la pluralitat com serà la catalana. En el nou Estat tothom s'hi ha de sentir còmode. Aquest és el missatge que ara caldria transmetre a tothom. Precisament a partir del moment que l'Estat garanteix la viabilitat de la seva llengua oficial i nacional, un alt grau de llibertat lingüística és perfectament concebible i previsible. No hi ha d'haver cap inconvenient perquè els ciutadans de llengua espanyola puguin usar aquesta sempre que vulguin, en la vida privada, en les relacions amb l'Administració i —amb unes limitacions comprensibles— en l'activitat professional. Un avantatge que té aquest grup sobre els altres, perquè en la situació de partida a Catalunya tothom sap espanyol, cosa que no canviarà l'endemà de la independència. Ni hi ha d'haver cap inconvenient perquè l'espanyol sigui ensenyat a qui ho vulgui amb totes les garanties d'eficàcia. Aquests drets poden ser reconeguts per les lleis, que són al servei dels ciutadans i revisables quan canviïn les necessitats socials. Creieu que els hispanoparlants poden necessitar alguna cosa més?

Tanmateix, el que importa és el procés. Que el procés funcioni i —afegiríem— que sigui vist per tothom com a normal. El que ha d'anar desapareixent és la figura del monolingüe espanyol. Perquè, com s'ha dit mil vegades, la clau de la normalització és que el català sigui l'única llengua comuna de tots els ciutadans i de tots els grups lingüístics i que cadascú pugui decidir lliurement quines altres llengües vol saber (cas a part de l'anglès). I aquí és on entra en joc el paper de l'oficialitat única. No s'hi val a pensar que l'oficialitat de l'espanyol seria com una mena de paper mullat. En els països seriosos una llengua oficial és una llengua oficial: llengua d'administració, d'ensenyament, d'etiquetatge i de tota l'activitat pública. En aquest escenari —la continuïtat de l'ordenament lingüístic bàsic actual— res no assegura una altra cosa que la continuïtat dels hàbits, rutines i mentalitats actuals. A més, hi ha un element psicològic: veure l'espanyol com a llengua oficial de l'Estat va lligat a percebre'l com a llengua pròpia del país, i això pot alimentar voluntats de manteniment en el monolingüisme. Per contra, l'oficialitat única del català i l'associació de la llengua a l'Estat crea una dinàmica totalment diferent. Si aquest procés es fa en un context de reconeixement de drets lingüístics individuals, en surten beneficiats els ciutadans individualment, la llengua del país i la cohesió social. Els catalans que naixeran després de la independència no tindran cap preferència lingüística ni cap prejudici quan comencin a anar a escola. Sigui quina sigui la llengua dels seus pares, la que voldran parlar serà no sols la que trobin a l'escola sinó la que vegin que sap i parla tothom. La que tothom voldrà parlar serà la que parlin els mestres, els ministres, els policies i els jutges. Perquè aquests, quan actuïn com a representants de l'Estat, sí que hauran de parlar la llengua de l'Estat, si hi ha una sola llengua oficial. Aquí hi ha la clau del procés.