InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.400 membres]
 
Butlletí número 704 (dijous 11/10/2012) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig i Xavier Marí
 
 
SUMARI
 
1) Joan Tudela - Plenitud lingüística
 
 
3) Albert Pla Nualart - Contra el monolingüisme
 
4) Màrius Serra - La vida en un Jeep
 
5) J. Leonardo Giménez - Eixir-se'n de buit
 
6) Núria Puyuelo - Patidors i contemplatius de mena
 
7) Manuel Cuyàs - Castellà al passeig de Gràcia
 
 
9) 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú
 
10) Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
 
 
 
1)
 
 
Publicat en el bloc Anys d'aprenentatge del diari digital laMalla, dilluns 1 d'octubre del 2012

(Publicat al diari Avui el 20 de desembre del 2005)

El president Maragall ha parlat fa pocs dies de plenitud nacional. A mi la idea de plenitud com a horitzó sempre m’ha agradat. El diccionari defineix plenitud com a qualitat de ple. I la definició de ple fa així: que conté de quelcom tant com permet la seva capacitat. Ja m’agraden, aquestes definicions lexicogràfiques. Però la paraula plenitud té des de sempre una força semàntica que va molt més enllà del que diuen les definicions. Així és bo de parlar de la plenitud personal i, també, de la plenitud nacional.

Però, per allò que es diu en castellà de cada loco con su tema, jo del que vull parlar ara i aquí és de la plenitud lingüística. Primer, la plenitud lingüística personal: no volem ser monolingües, tampoc no volem ser bilingües, volem ser plurilingües, però el grau més alt de competència lingüística l’hem de reservar per al català. Segon, la plenitud idiomàtica de la nostra llengua: a la nostra àrea idiomàtica, tot el que podem fer en català no ho hem de fer en cap altra llengua; si ho hem de quantificar, de la mateixa manera que parlem de plena ocupació quan la gent sense feina és menys del 5 per cent de la població activa, podríem començar a parlar de plenitud idiomàtica del català quan als Països Catalans més del 80 per cent dels usos lingüístics interpersonals i socials fossin en català. I, finalment, plenitud lingüística a tot arreu: la plenitud idiomàtica no és un ideal particularista a favor del català, sinó que és una idea a favor de la diversitat lingüística, a favor del patrimoni cultural de la humanitat; totes les llengües vives tenen dret a la dignitat i a la plenitud.

Jo diria que aquest article meu de fa set anys que ara reedito és cent per cent vigent.

 
2)
 
Publicat en el diari ARA dilluns 14 de maig del 2012
 

Quan el monolingüisme no és possible

 

Albert Branchadell

 

L'any 2001 el president Pujol va visitar Estònia i Letònia, dos estats lingüísticament heterogenis però oficialment monolingües que alguns autors consideren un model per a un futur estat català independent. En aquella visita, a part de dir i repetir que Catalunya no buscava la independència, Pujol va pronunciar una conferència en què segons les cròniques de l'època "va exposar la seva satisfacció pels resultats del model lingüístic que s'ha aplicat a Catalunya, i va afegir que faria la mateixa política lingüística si Catalunya fos independent".

Onze anys després, tothom sap quina és la nova visió que Pujol té de la independència. Ara bé, en els seus últims pronunciaments Pujol no ha desmentit mai el que va dir en aquell viatge a propòsit de la política lingüística. Més concretament, no ha dit mai que l'estat català independent hagi de ser oficialment monolingüe. Pujol segurament continua pensant el que va explicar l'any 1995 en una conferència intitulada "Què representa la llengua a Catalunya?" En les nostres particulars circumstàncies sociolingüístiques, va dir, "no podem aplicar el model territorial", segons el qual l'única llengua oficial és la del territori. Certament, des del punt de vista lingüístic Catalunya no és com Flandes, ni com el cantó de Zuric, ni com el de Ginebra, que són els tres exemples que Pujol va esmentar. Catalunya s'assembla més a Brussel·les o als quatre cantons suïssos que (ho solem oblidar) tenen més d'una llengua oficial.

La perspectiva que Catalunya esdevingui un estat independent ha suscitat un debat sobre el paper del castellà. La qüestió s'ha centrat inicialment en la conveniència de reconèixer el castellà per assegurar el vot de les persones que parlen aquesta llengua en un referèndum de secessió. Però la qüestió també es pot plantejar fent atenció a la posició que la resta d'Espanya (RdE) i la comunitat internacional tindrien respecte a la política lingüística a l'hora d'avalar (o no) la secessió de Catalunya. Alguns autors han parlat de fer renúncies abans d'hora, com si en un escenari de secessió unilateral totes les opcions de política lingüística fossin possibles. Aquí és on una mica de realpolitik comparada pot anar bé.

Les secessions de Bòsnia i Hercegovina, Macedònia i Kosovo són instructives respecte a les possibilitats reals de decidir un règim lingüístic. En el cas de BiH, la República Srpska va optar inicialment per l'oficialitat exclusiva del serbi, però la comunitat internacional va forçar l'oficialitat addicional del croat i el bosnià; i la Federació de Bòsnia i Hercegovina primer va optar per l'oficialitat del croat i el bosnià però va ser obligada a incorporar també la del serbi. Macedònia va optar per l'oficialitat exclusiva del macedoni, però la sublevació armada albanesa va fer que la comunitat internacional imposés l'oficialitat de "qualsevol altra llengua parlada per un mínim del 20 per cent de la població", una condició que només satisfà l'albanès. I en el cas de Kosovo, tot i que la població que parla serbi no arriba ni en somnis al 20 per cent, el bilingüisme oficial ja va venir de fàbrica. El pla presentat per Martti Ahtisaari abans de la secessió unilateral de la província ja deia que les llengües oficials serien l'albanès i el serbi, un precepte que després va recollir la Constitució del nou estat.

Algú podria dir que hi ha els contraexemples d'Estònia i Letònia. Caldria replicar tres coses: en cap dels dos països la població russa constitueix la meitat de la població; inicialment tots dos països van optar per la doble oficialitat, i no és cap secret que el monolingüisme a ultrança que practiquen incomoda les institucions europees. Com va dir una vegada Gérard Stoudmann, un alt executiu de l'OSCE, seria "lògic" que el rus fos oficial a Letònia. El Consell d'Europa està cansat d'exigir a aquests països que compleixin el Conveni Marc per a la Protecció de les Minories Nacionals, que preveu un cert ús oficial del rus a l'administració local. I tots dos formen part del club d'estats recalcitrants que es neguen a ratificar la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, que empararia l'ús oficial del rus en molts àmbits.

En definitiva: si Kosovo, amb una població sèrbia tan exigua, ha hagut de reconèixer l'oficialitat del serbi, què fa pensar que Catalunya, on la meitat de la població parla habitualment castellà, podrà passar per alt la pressió internacional i sobretot la de la RdE (un membre de la Unió) perquè el castellà mantingui la seva oficialitat?

3)

 

 Publicat en el diari ARA dilluns 14 de maig del 2012

Contra el monolingüisme

 

Albert Pla Nualart

Dilluns passat Albert Branchadell hi tornava (Quan el monolingüisme no és possible ), decidit a ser la gota malaia que farà que cali en certs sectors catalanistes una idea que ara rebutgen: que la hipotètica independència no hauria de qüestionar l'actual bilingüisme .

Insisteix en arguments equívocs i boirosos, com si cregués que la reiteració els donarà gruix i consistència. I, com que van apareixent amb sorprenent regularitat en tribunes públiques, alguns ens sentim obligats -per dignitat i a risc d'allargar aquesta irritant cançó de l'enfadós- a reiterar el que en escolàstica se'n deia la refutatio .

Cada dia costa més amagar que el bilingüisme -el terme trampós i ideològic que descriu l'statu quo entre català i castellà a casa nostra- és en realitat un sistema que obliga tota la població a dominar una llengua universal mentre menys de la meitat malda, en inferioritat de condicions, perquè la regional , i pròpia del país, no quedi arraconada o, més ben dit, quedi arraconada prou a poc a poc perquè les estadístiques que en proclamen la salut no semblin un sarcasme.

I potser per això Branchadell disfressa la seva defensa del bilingüisme de crítica al monolingüisme . És una estratègia semblant, mutatis mutandi, a la que fa servir l'espanyolisme més ranci quan pretén ridiculitzar el sobiranisme basc i català dient que és medieval voler aixecar fronteres i aïllar-se en ple segle XXI.

La realitat, només cal mirar-la, és que els sobiranistes bascos i catalans són, en molts sentits, més oberts, cosmopolites i moderns que els carpetovetònics que els acusen de medievals. I que, igualment, els ciutadans de petits estats com Holanda, Dinamarca o Suècia són també més poliglots i tolerants davant la pluralitat lingüística que els bilingüistes, tot i que mai acceptarien que la llengua pròpia del seu país fos cooficial a tots els efectes amb una de molt més forta.

Poques coses aïllen tant, fan tant de barrera per obrir-se al món, com el fet que tota la població d'un país estigui obligada a tenir un domini de nadiu d'una llengua que aspira a la universalitat i en fa bandera. Només cal veure el paupèrrim nivell d'anglès que hi ha a Espanya o el patètic domini de les llengües estrangeres dels anglesos.

Què té a veure no voler això per a Catalunya, em pregunto jo, amb el monolingüisme? Perquè si alguna cosa pot fer que es respecti l'aranès, l'àrab, l'amazic, l'urdu, el guaraní i tantes altres llengües que també es parlen a casa nostra no és precisament l'actual bilingüisme.

El castellà serà sempre una llengua coneguda i valorada a Catalunya, que hi té uns lligams culturals i emocionals poderosíssims; i encara ho serà més quan ja no es vegi com la llengua d'imposició que és i ha sigut (digui el que digui el Borbó).

De la mateixa manera que tot holandès o suec culte vol per a ell i els seus fills un bon domini de l'anglès, tot català culte vol i voldrà un bon domini del castellà... i de l'anglès.

Però un bon domini no s'hauria de confondre mai ni amb un domini de nadiu ni amb un imperatiu legal, perquè la distància que va d'una cosa a l'altra és del tot crítica: és l'espai vital imprescindible per no asfixiar la llengua del país i tenir l'obertura mental que ens fa veure la diversitat lingüística com una riquesa i no pas com una nosa.

Ningú que parli només castellà ha de tenir mai cap problema per comunicar-se a Catalunya, però qui hi vulgui viure amb total plenitud, sent-ne un ciutadà més, s'hauria de sentir empès (sense que calguin coercions ni multes) a aprendre català per aconseguir-ho. I això no serà mai possible amb el bilingüisme .

L'anglès permet sobreviure a Holanda o a Suècia però qui decideix viure-hi sap (sense que ho percebi com una imposició) que no hi viurà bé si no aprèn i fa servir l'holandès o el suec. Això, ara mateix, no passa a Catalunya i el gran obstacle que ho impedeix té un nom que tots sabem i que és l'horitzó que s'han posat la majoria dels nostres polítics: en diem bilingüisme .

Perquè, de fet, si alguna cosa fa possible i fomenta que a Catalunya hi hagi encara bosses de monolingües -si més no, de monolingües funcionals- és l'actual bilingüisme . Encara que sembli una paradoxa, el dia que l'única llengua que estigui obligat a saber un català sigui el català (i un aranès, l'occità), tothom se sentirà obligat a saber altres llengües i el monolingüisme passarà a ser un mal record del passat.

 

4)
 
Article publicat en el diari LA VANGUARDIA dimarts 25 de setembre del 2012
 
La vida en un Jeep
 
Aconseguirà Catalunya trobar el camí del Jeep amb un Motrac per trabucar el seu destí i esdevenir 'General Purpose'?
　
Màrius Serra
Escritor y enigmista
 

         Els camions que descarreguen gràcies a una plataforma mòbil s’anomenen bolquets (del verb bolcar, esclar), però parlants de catañol en diuen volquetes (del mateix verb en castellà: volcar). Un bolquet és el carretó d’una sola roda i dos mànecs amb què els paletes transporten els materials. I d’aquí va passar als camions que porten aquesta caixa giratòria. Però en català també se’n pot dir trabuc (del verb trabucar), de manera que aquestes vagonetes serien carros de trabuc i els volquetes camions de trabuc. Al DIEC encara hi consta l’anglicisme dúmper (del verb to dump: descarregar, buidar), definit com “Traginadora de trabuc de poca cabuda, fàcilment maniobrable”. Ahir a La Pobla de Lillet vaig descobrir que en aquesta zona del Berguedà del dúmper en diuen “mutrac”. Vaig buscar a tots els diccionaris a l’abast mutrac, motrac o grafies similars. I res. Fins que se’m va acudir abandonar la lexicografia comú i ampliar la cerca al vast oceà de la xarxa. Abans m’hi hagués posat. La cerca simple del mot motrac ja inclou una tirallonga de vehicles encapçalats per un tractor que porta MOTRAC al morro. Així doncs, els indòmits berguedans van exercir la metonímia tot prenent el nom propi de la marca i aplicant-lo al nom comú del vehicle. És el mateix procés que ens va portar a parlar de Jeeps per designar els primers automòbils tot terreny després que la Ford bategés així els vehicles que l’exèrcit estatunidenc va fer servir a la Segona Guerra Mundial. L’única diferència és que el Motrac té un ús geogràficament restringit i el jeep ha passat arreu al lèxic comú, potser perquè el seu origen ja era la transcripció de la pronúncia anglesa de les inicials G.P. de General Purpose (ús general).

         Els casos de marques, registrades o no, que fan el salt cap a un ús general és molt més habitual del que sembla. Quan ens calcem unes vambes estem remetent a una marca registrada que va prendre el nom del rei got Wamba i que ha passat a designar tot el calçat esportiu. A menys que ens les calcem a Ponent, perquè qualsevol lleidatà us dirà que allò no són vambes sinó keds, el nom d’una altra marca registrada que va copar el mercat ponentí. A Lleida tampoc hi devien penetrar gaire els vehicles de marca Motrac, com es dedueix d’una de les expressions més curioses que he sentit mai per al·ludir a algú que té el cul gros: “tens un radere com un John Deere”. La qüestió d’aquesta setmana decisiva en el curs polític és: quin és el futur d’aquesta marca hispànica anomenada Catalunya? Aconseguirà trobar el camí del jeep amb un motrac per trabucar el seu destí? Veurem aviat una Catalunya de General Purpose?

 
5)
 
Article publicat en el Levante-EMV divendres 28 de setembre del 2012
 
Eixir-se'n de buit
 
J. Leonardo Giménez
 
Sentim més del compte “l’expressió “eixir-se’n de rosetes”, un calc flagrant i innecessari, procedent de la llengua de ponent. Tenim recursos ben genuïns i usuals en la nostra llengua per a expressar el sentit d’eixa locució, com “eixir-se’n de buit” o “anar-se’n de buit”, que en un del seus significats vol dir ‘causar o provocar un problema o una situació enutjosa, no responsabilitzar-se’n, i fer com si no es tinguera res a vore amb la situació causada o provocada’. Per exemple, els causants, i també els provocadors de la crisi (o les crisis), la general i les específiques, sembla que, per ara, se n’ixen o se’n van de buit. Això pel que fa a l’assumpció de responsabilitats, perquè en l’altre sentit d’eixa expressió, les sangoneres i els voltors financers no se n’ixen de buit, sinó de ple, amb les butxaques plenes, alguns.
 
Esta locució no l’arrepleguen la majoria de diccionaris, però sí que ho fa el Diccionari valencià (GV, IIFV, Bromera), dirigit per Josep Lacreu, i el SALT, encara que la hi inclouen en sentit de negació, “no anar-se’n de buit”, ‘rebre una reconvenció o escarment’. Se suposa que també l’arreplegarà el DNV de l’AVL. I no cal que gastem eixos sentits, sinó altres més plaents, amb les rosetes.
 
Una altra locució, ben nostrada, que no gaudix dels favors del model llibresc és “fer buit”, que és quan trobem a faltar a algú. El diccionari del SALT sí que la incorpora, amb la definició ‘fer sentir la seua absència’, i la frase “El xiquet fa molt de buit: ja tinc ganes que torne a casa”. És un exemple amable, perquè, malauradament, el buit, de vegades, no s’hi torna a omplir, perquè qui el deixa ha finat o, simplement, no hi ha moltes possibilitats que hi torne: “David Villa fa buit en el València, però, per ara, no l’omplirà, els gols els fa per al Barça”. Per cert, que la sinònima d'esta locució, “trobar a faltar”, expressada més amunt, és així, i mai “tirar de menys”, calcada del castellà sense cap necessitat, ni hi ha buit a omplir, ni calen succedanis com “tirar a faltar”, que també hem pogut sentir. Direm, ben dit, “Trobe a faltar respostes polítiques i socials a la ruïnosa crisi”, “Trobem a faltar la mare”, “Trobaràs a faltar la tranquil·litat del poble.
 
6)
 
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI divendres 21 de setembre del 2012
 

Patidors i contemplatius de mena

 
Núria Puyuelo

 

En català hi ha tota una sèrie de verbs que s’usen abusivament. Són verbs que podríem dir que són moda i que per tant els mitjans de comunicació i els parlants els utilitzen en excés, i a vegades impròpiament, pensant que així empren un català més genuí o nostrat.

 

Un cas seria el verb patir. Ja sabem que els catalans som patidors per natura, però no cal fer servir aquest verb a tort i a dret com si no tinguéssim altres verbs per expressar-nos. Segons la normativa, només patim quan experimentem un dany o un dolor (“pateixen fam"), quan estem afectats habitualment d’un dolor o un mal físic (“pateix de migranya”) o quan ens neguitegem (“pateix perquè encara no ha arribat”). Un exemple d’ús abusiu extret de la premsa seria: “Les carreteres van patir molts problemes de trànsit el dia de la vaga”, que podríem reformular amb el verb haver-hi, “a les carreteres hi va haver molts problemes de trànsit el dia de la vaga” .

 

Un altre verb és contemplar. Segons el diccionari, significa ‘mirar atentament’ i ‘donar (a algú) tots els gustos, totes les satisfaccions’. Per tant, no són correctes les frases “la Constitució no contempla la reclamació d’un estat propi per a Catalunya”, que podríem substituir per “la Constitució no preveu la reclamació d’un estat propi per a Catalunya”, o bé “el projecte contempla la construcció de 36.000 habitacions d’hotel”, en què podríem reemplaçar el verb contemplar per incloure, establir o disposar.  Un verb similar a contemplar és observar, que vol dir, entre altres significats, ‘mirar una cosa amb atenció contínua’ i que per tant hem d’evitar fer-lo servir quan es vol dir simplement mirar o veure.

 .

 

Sabíeu que...

També s’abusa del verb ‘realitzar’, que podem substituir per ‘fer’, ‘elaborar’ i ‘establir’, entre d’altres. Un exemple seria “els alumnes han realitzat l’examen correctament”, que podríem substituir per “els alumnes han fet l’examen correctament”. Per tant, convé reservar ‘realitzar’ per a significats més específics, com ara “la feina em realitza”.

 

7)
 
Article publicat en EL PUNT-AVUI divendres 14 de setembre del 2012
 
 
Manuel Cuyàs
 
Hem quedat que el catalanoparlant, que vol dir la persona que parla en català i viu a Catalunya, és un sociolingüista i un enquestador. Quan surt de casa per anar a la feina o a passeig, quan agafa el tren o l'autobús o va al mercat, allarga i afina les orelles per detectar quins dels seus semblants fan ús del català o es decanten pel castellà. Si aquell dia l'audició catalana ha estat majoritària, retorna satisfet a la llar i pot anunciar que el país té fortalesa, que res no està perdut, que la immersió lingüística a les escoles ha estat un èxit i, enfilant-se, enfilant-se, que som majoria i que amb aquest contingent la independència és possible. Si, en canvi, aquell dia ha anat a l'inrevés i el castellà ha estat captat amb més intensitat, el nostre home –que som tots nosaltres– entra en una gran depressió i arriba a dir que tot està per fer i res no és possible, que és una conclusió funesta.

Jo, per exemple, tinc un problema amb la noia que em ven el pa a can Daunis. És d'aquí i ha estudiat en català, però per ella el pa de quart sempre és un pan de cuarto que val, si no l'apugen, noventa céntimos. Adéu o passi-ho bé és hasta luego. Jo intento portar-la cap al meu domini lingüístic però està clar que és una dependenta que no es deixa dominar.

Entre la clientela de can Loewe que parla en castellà perquè fa fer fi i els cambrers del Tenorio que no entenen la paraula cafè i encara menys la paraula aigua, el passeig de Gràcia de Barcelona dóna, nit i dia, molts motius per disgustar els nostres sociolingüistes d'ocasió, que ja dic que som tots. Fins que arriba la manifestació de l'Onze de Setembre del 2012, amb concentració en aquest passeig. I resulta que entre els que reclamen la independència en sentim molts que parlen en castellà, hi veiem aquell cambrer del Tenorio –la clientela del Loewe, de moment no–, i si jo no m'hi trobo la dependenta del pa m'hi trobo una noia que la podria ser. I en comptes de deprimir-nos i tirar el barret al foc estem contents com unes castanyoles, diem que el país té fortalesa i que res no està perdut i, com el president Mas, que tot és possible.
 
8)
 
Publicat a
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/578112-feminisme-lingueistic-un-monstre-amb-molts-caps.html
 
 
Ignasi Roca

Ja sé que el títol és provocatiu. Però, espero, també interessant, potser intrigant, i tant de bo atregui l'atenció de més d'un lector (sexe irrellevant). Primer, a què em refereixo? Doncs en especial a “els catalans i les catalanes”, “los vascos y las vascas”, i altres de la mateixa espècie. Però no sols a ells, perquè el monstre en té molts, de caps.

La monstruositat d'“els catalans i les catalanes”, etc. rau en el fet que: 1. És totalment innecessari, i per tant mai no s'havia sentit fins fa un petit grapat d'anys; 2. És paradoxal i incomprensible, perquè al dir els catalans ja hi van incloses les catalanes, com tots sabem si sabem la llengua (compareu: m'agrada la fruita i les pomes, també aberrant perquè les pomes ja són fruita); 3. És un virus que si no s'atura s'escamparà a la resta d'aquestes parelles, centenars, si no milers, i farà la llengua pesada (de pes!), més encara, immanejable (mireu-vos la Constitució veneçolana per al castellà); 4. És una còpia servil del castellà, on el virus es va introduir abans que en el català; 5. En el castellà és una còpia servil de l'anglès, una llengua que, a diferència de les llatines, no té gènere gramatical, per cert un fenomen no de sexe, sinó de concordança (cf. el bany vs. la banya, el coma vs. la coma,...); etc.

Em manca espai i només em miraré un més dels molts caps del monstre. Dues notícies van aparèixer recentment a un diari català que admiro i que per discreció mantindré anònim:

1) “També Tura ha expressat les seves divergències amb la cúpula i és una de les possibles candidates, conjuntament amb Ros, a presentar-se al procés de primàries.”

2) “Catalana d'Iniciatives té nova presidenta.”

La segona frase pressuposa que el càrrec ja estava ocupat per una dona: si era home, la redacció correcta (per a expressar-ne el significat) seria “Catalana d'Iniciatives té nou president”, perquè la paraula president és asexuada, ja que inclou igualment homes i dones, mentre que presidenta exclusivament significa dona. Però una cerca a internet revela que en realitat era un home: Albert Carreras. Per a la primera no em va caldre cap cerca, perquè ben sé que el Ros de qui parla és home: Àngel Ros. Però aquí també la frase pressuposa que és dona. Les dues redaccions són doncs errònies, perquè expressen quelcom contrari a la realitat, i que per tant imagino que el redactor no volia expressar. Aquests “efectes col·laterals” de los vascos y las vascas vénen de la mateixa arrel i la mateixa propaganda: la idea, que tots els parlants intuïtivament sabem que és falsa, que no utilitzar femenins a dojo quan parlem i escrivim és “masclista”, i que per evitar ser-ho hem de prodigar-los a destra i a sinistra, calgui o no calgui, ho signifiqui o no ho signifiqui, malmetent la llengua i l'expressió en benefici d'aquest nou déu (o deessa!).

La moral, per tant, és: els parlants del català i llengües afins ja sabem bé com parlar-les des que érem infants, l'edat en què es respira la llengua materna que així arrela de manera automàtica en el nostre cos i la nostra persona. No hem, doncs, de parar esment a aquests nous cants de sirena falsos, aliens i contraproduents. I no només per a la llengua, com prou he mostrat aquí, sinó per a la mateixa causa que els seus profetes al·leguen defensar i promoure i que només aconsegueixen fer cada dia més antipàtica amb aquesta pràctica.

 

9)
 
Publicat en el llibre 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg. 58).
 

176. A la fleca, al cafè de l’amic Joan, amb qui coneixes i amb qui no coneixes, a tot arreu i amb tothom, la primera paraula en català. És fàcil. Encomana el català.

 

Campanya de la Generalitat de Catalunya, 2009

 

 

10)
Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
Sumari
 
 
1) Eugeni S. Reig - de tant que et conec, no t’òbric
 
2) Albert Jané - Permetre-s'ho tot
 
3) Antoni Llull Martí - Vinyet, murtera, sureda i joncosa
 
4) Pau Vidal - Queviures
 
5) Pere Ortís - Netegem i enriquim la llengua catalana (Frases manllevades al castellà. Lletra B)
 
6) Josep-Daniel Climent - Enric Valor, estudi i compromís per la llengua
 
7) Josep Miquel Bausset - Un País que fa camí
 
8) Ramon Sangles i Moles - El procés de revisió
 
9) El futur del català, 27 anys després: Entrevista de Joan Tudela al Consell de Redacció de "Els Marges" (I)
 
 
Si voleu rebre cada divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d’enviar a l’adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l’adreça electrònica on voleu rebre’l.
 
El preu de la subscripció al butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana corresponent a l'any 2012 és de 25 euros.
 
Els nous subscriptors podreu llegir en la web tots els butlletins d'InfoMigjorn i d'InfoMigjorn Cap de Setmana que s'han publicat fins ara.
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us preguem encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l’existència del butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací