InfoMigjorn Cap de
Setmana
Butlletí número 108 (divendres 05/10/2012) -
Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
1) Eugeni S. Reig - de
seguida
2) Albert Jané - Les oracions impersonals dels gramàtics
3) Antoni Llull Martí - Jovades i
parellades
4) Pau Vidal - Quarts
(ni hores)
5) Pere Ortís - Netegem i
enriquim la llengua catalana (Frases manllevades al castellà. Lletra
A)
6)
Albert Pla Nualart - 'Lo'
necessari
8) David Pagès i Cassú -
Josep Lluís Bausset i Ciscar, professor i activista
valencià
9) Ramon Sangles i Moles - La confecció de l’esborrany
10) El futur del català, 27 anys
després: Entrevista de Joan Tudela a Francesc
Vallverdú
1)
Entrada de Lèxic valencià d'ahir i
de hui d'Eugeni S. Reig
de
seguida
Que té una línia de
conducta adequada, que té bons costums.
|
M’agrada molt el noviet que s’ha fet la xicona. Tant ell com els
seus pares es nota que són persones de
seguida. |
|
Has fet bé de nomenar-lo administrador. És un home de
seguida. |
|
La senyora Maria és una dona de seguida i de trellat, ja ho
crec. |
Ho he
sentit a parlants nadius de la ciutat de València.
En valencià també es diu: de
bons costums
La llengua estàndard sol
emprar: de bons costums
En castellà es diu:
de buenas
costumbres
Jovades i
parellades
Antoni Llull Martí
Ja
vaig dir la setmana passada que durant l’edat mitjana la mesura de superfície agrària més usual
a la nostra illa, i a molts de llocs del Continent, concretament a Espanya, Portugal i
Itàlia, era la jovada, extensió de terreny que se suposava que en un dia es
podia llaurar amb un parell de bous junyits a una arada. Aquesta mesura era
molt imprecisa, però sembla que per aquell temps
bastava, si bé quan es començaren a vendre terrenys d’extensió reduïda,
procedents de
la fragmentació de les grans possessions, es feu necessari determinar
amb prou
exactitud a quina superfície corresponia.
En els
documents antics l’extensió d’una propietat agrària solia indicar-se,
com ja he dit,
en jovades. Això ja venia de molt enrere. A la Bíblia es parla d’una
mesura,
tsemed, que en hebreu significa ‘jou’ i també ‘jovada’, l’equivalència de
la qual, en
metres, es desconeix. I els romans, com vaig dir, tenien el jugerum,
precedent
etimològic de la jovada, que equivalia a poc menys de mitja quarterada.
Ja vaig dir que
d’una regió a una altra hi havia grans diferències entre les mides de les jovades, tant
al nostre país com en els dels voltants, no diferències petites, sinó de més del
doble i del triple entre un lloc i un altre. Una altra mesura basada en el mateix criteri
del treball amb un parell de bous, més usada al Principat, era la
parellada, tan imprecisa, en principi, com la jovada, però en
aqueix cas
basada en el mot parell. Pel que fa a França, no hi he trobat referència
a cap mesura
antiga equivalent a la jovada. Tenien l’arpent, d’origen gal, també
d’extensió
variable, entre poc més de mitja quarterada i devers una i
mitja.
La
Jovada, ses Jovades, etc., i la/sa Parellada, les/ses Parellades, són topònims
que es troben a
distints llocs del Continent i de la nostra illa. Al Principat jovada ha estat molt poc usat,
reemplaçat per parellada. Sa Pareiada és el nom d’un terreny dins el terme
de Llubí i ses Pareiades d’un altre dins el de Binissalem. A Alacant, prop
de la Vall de Gallinera, es troba Alcalà de la Jovada, poble d’uns pocs centenars
d’habitants. En terres de parla castellana hi ha alguns topònims que es diuen
Las Yugadas, i a Itàlia n’he trobat un anomenat Le Biolche, que significa la mateixa
cosa, i a França alguns que es diuen Les Arpents, de la mesura agrària
arpent, que equivalia aproximadament a una jovada, però que etimològicament no hi
tenia res a veure.
4)
Publicat en el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ
(100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal (Editorial Empúries,
Barcelona, 2005, pàg. 130)
La presumpta dificultat d’aprendre el sistema català de dir
l’hora no és sinó una excusa de mal pagador. És clar que pot ser útil citar-se a
les vuit i trenta-cinc (vols dir?), però és una rucada que no se li acudiria a
ningú amb dos dits de seny. Els quarts són al rellotge com els duros als diners,
i si els gitanos fa anys i panys que compten en duros no deu pas ser per què sí.
Cinc quarts de pagès duren més que setanta-cinc minuts, perquè a pagès s’hi
anava a peu o amb carro, que no duia digital incorporat. I, a més, no és veritat
que promeses com “passaré a quarts de sis” siguin el refugi dels tocatardans: en
català, quan algú fa tard arriba a tres quarts de
quinze.
«Les meues xiquetes em feren esperar quasi un hora vora la Font del
Berro en la Serra Calderona, per tal de poder llambregar altra vegada els salts
d’una família d’aquests animalons que havíem vist una estona abans, en
atansar-nos nosaltres a beure a l’esmentada font. Calladament esperàrem. Vàrem
estar recompensats, puix tres quarts d’hora després hi aparegueren. Graciosament, primer un, després
l’altre, varen sortir dels pins d’on anaren acostant-se... però no molt. En
exclamar la meua menuda la seua alegria, es varen esmunyir al moment rames
amunt» (Josep Mascarell i Gosp, Amics de muntanya:
excursionisme i plantes medicinals,
1961).
5)
Netegem i enriquim la
llengua catalana
Pere
Ortís
Frases manllevades al
castellà
La penetració de lèxic castellà dintre el català és
increïble, però encara ho és més la penetració de la sintaxi, de les frases
fetes, i molt més nociva per tal com és més subtil i difícil de detectar, i no
diguem de corregir. Tan sols una persona ben formada en la llengua catalana té
la capacitat de detectar-la. Allò que sempre hem dit malament ens sembla el més
correcte de tot i la seva esmena ens fa l'efecte de forçada i arbitrària,
difícil i impossible d'assumir. En tota la resta de la segona part d'aquest
tractat veurem aspectes d'aquesta extensa penetració del castellà dintre el
català parlat a tot nivell, a casa, al carrer, a la feina i als nostres mitjans
de comunicació.
Comencem per frases
fetes, inadmissibles en català:
A
A granel. A l'engròs. A dojo. A doll.
Vendre a l'engròs. Vendre cereals, grans, a dojo. Vins de tota mena, a
doll.
Ahí vienen!. 'Aquí vénen'. Ja vénen! Ara
vénen!
Ja vénen, ja són al pont!
Al descampado. 'Al descampat'. Al ras. A camp ras. A la terra
campa.
Dormir al ras. Eren al camp ras.
Algo es algo. Déu n'hi do.
–Tan sols n'he caçat un.
–Home, Déu n'hi do!
Al + infinitiu. En + infinitiu.
"Al
entrar en casa". En entrar a casa. En sortir al
carrer.
O usant
el gerundi: Sortint al carrer. Entrant a
l'habitació.
O En
+ gerundi: En arribant del viatge. En obrint la
finestra.
Al igual que. 'A l'igual que'. Igual que. Com també. Ha reconegut els meus drets, igual
que els dels altres Diputats.
Allá ellos. 'Allà ells'. Ja s'ho faran. És cosa seva. Per a ells va
el pollastre. Del seu pa faran sopes.
–Mira que de tota manera volen anar amb ell.
─No t’hi amoïnis, del seu pa faran sopes!
Allá nos vamos. 'Allà ens anem', (referint-nos a un lloc del qual acabem
de parlar). Ens n’hi anem.
El
nostre delegat és a París; ens n'hi anem...
Al pelo. Con l'anell al dit. De primera.
El
regal m'ha vingut com l'anell al dit.
Al rojo vivo. 'Al roig viu'. Roent.
El ferro sortia del foc i estava roent.
Al tanto. Alerta! Ull viu! Vigileu!
Alerta que vénen! Ull viu amb aquest bergant!
Al corrent.
Mantenir-se al corrent del que diuen.
A las quimbambas. A la quinta forca.
Per
comptes d'atansar-se'ns, va anar a parar a la quinta
forca.
Ama de casa. Mestressa.
Les mestresses fan la compra. La Maria és una bona mestressa de casa
seva.
Anda, tío! Apa, noi! Au, xiquet! Alça,
brivall!
Apa, noi, quina atzagaiada!
A plazos. A terminis. A pagaments. A
pagues.
Comprar a terminis. A pagues.
A por otra. 'A per una altra'.
En
cerca d'una altra. Bregar per una altra.
Amb aquesta hem fallat; cerquem-ne una altra.
Ja en
tenim una; ara breguem per una altra.
A raíz de. 'A rel de'. Arran de.
Arran
de la mort de son pare, el xicot
s'acovardí.
A tope. Fins dalt de tot. A vessar.
L'embassament està fins dalt de tot.
De gom a gom. Ple com un ou.
La discoteca estava de gom a gom.
A trancas y barrancas. 'A tranques i barranques'.
A
empentes i rodolons.
Entraren al local a empentes i rodolons.
Article publicat en el diari AVUI dimarts 22 de gener del
2008 (pàgina 26)
LA PRESSIÓ NORMATIVA I LA SALUT DE LA
LLENGUA
Albert Pla Nualart / Filòleg
Llegint l'excel·lent conte L'arribada de la
primavera de Quim Monzó, que us recomano abordar amb el Prozac a mà,
constato satisfet que no té cap mania per admetre el lo neutre en l'estil
directe: "Lo millor -diu la mare- seria no menjar [...]. A mi em seria fàcil,
amb lo poc que menjo". Però sis pàgines després la veu del narrador ens sorprèn
amb un "considerava que allò normal és que el pare fos a casa". Semblaria,
doncs, que Monzó admet el lo en el col·loquial més estricte, i opta per
l'allò així que puja un graó de formalitat i parla com a
narrador.
TOT EL QUE TÉ DE RECONFORTANT l'espontani
lo ho té d'inquietant el postís allò. És d'agrair que se salti la
normativa per fer més creïble el diàleg, però neguiteja que poc després ens
surti amb un allò que, a més de sonar fals, és agramatical. Tractant-se
d'un autor perfeccionista, que reescriu i reescriu, aquest allò em sembla
un bon pretext per reflexionar sobre els efectes de la pressió normativa en la
salut de la llengua.
EL GRAN DRAMA DEL CATALÀ ÉS HAVER-SE de
normalitzar en un marc sociolingüístic que li va robant identitat. Mantenir la
llengua al dia ens obliga a prioritzar la funcionalitat, però la por de ser
assimilats ens empeny a defensar la genuïnitat, i el conflicte entre els dos
ideals atrapa la normativa i uns professionals de la llengua massa insegurs per
transgredir-la. Cinc segles d'evolució en contacte cada cop més íntim amb el
castellà ens han abocat a un dilema terrible. Era lògic combatre els
castellanismes, però quan ho hem fet indiscriminadament hem extirpat també
formes i estratègies copiades de l'enemic que ja eren part constitutiva
del nostre sistema lingüístic i, per tant, més que extirpar hem amputat. Un dels
objectius de Fabra era recuperar el català tal com seria sense 500 anys
d'interferència espanyola. Aquell ideal noucentista, comprensible i en part
admirable, un segle després encara ens fa anar coixos.
NO HAURIA ESTAT GAIRE DIFÍCIL ADMETRE el
lo neutre en l'etapa de codificació. Tot i que en origen potser és un
castellanisme, ja aleshores estava tan arrelat en tot el domini lingüístic que
el gran filòleg balear Francesc de Borja Moll -un home prudent i enamorat de la
llengua- gosa dir l'any 1968 en la seva Gramàtica catalana que "l'adopció
de la forma lo [...] podria denotar, més que influència castellana, una
tendència espontània del català a distingir la funció de l'article neutre per
evitar la seva confusió amb l'article masculí". Tan útil i necessària és la
distinció que d'aleshores ençà els parlants i escriptors no han parat de buscar
la manera de fer-la sense haver de recórrer a les encarcarades solucions
normatives. Des del que afirma que "Ho bo és fer-ho" fins al que assegura que
"Allò normal és anar-hi", tot i l'aberració que suposa fer servir els pronoms
ho i allò com a determinants. Més encara: la gran majoria dels que
avui acaben filologia catalana ignoren que aquest "allò normal" sigui
qüestionable i el disbarat està arrelant amb força en el llenguatge formal i
correcte. L'usuari de la llengua sempre fa el que pot per agafar una drecera
quan la normativa només li proposa fer marrada. I per aquest camí quan anem a
parar a la residència d'aquí a 30 anys potser direm: "Allò millor seria no
menjar. A mi em seria fàcil, amb allò poc que menjo".
VEIENT, DONCS, QUE EL REMEI ÉS PITJOR que la
malaltia, ¿quins arguments queden per negar l'amnistia? Amb quasi un segle de
proscrit el pobre lo arrossega una immensa mala fama. És inútil que
asseguri que ell no és com els absurds castellanismes de fa quatre dies, que ja
era als llavis dels besavis que ni sabien castellà. I tampoc l'ajuden gens les
males companyies: un munt de girs espanyols que se'ns voldrien colar al·legant
que van amb ell. Però, sobretot, si l'indultéssim, a alguns se'ls esquinçaria un
tros de senyera, o de pàtria, per més que ells mateixos en la seva parla
espontània no se'n puguin estar i demostrin fins a quin punt és
necessari.
I, TANMATEIX, AQUESTA VALUOSA TRANSGRESSIÓ de
Monzó, aquest camí que avui desbrossa per a l'estil directe, ¿no convindria
fressar-lo perquè demà hi poguéssim caminar tots sense mala consciència? Quan
els parlants troben la manera més àgil i efectiva de dir una cosa i la fan seva,
¿la pot condemnar la normativa invocant la identitat? I si ho fa, ¿no és un
signe de vitalitat saltar-se-la? Al capdavall, els acadèmics són només notaris
que posen fites a un terreny definitivament conquerit perquè ja fa temps que els
parlants el llauren.
PERÒ QUAN JA T'HAS FET GAIREBÉ fan del lo
surts al carrer, pares l'orella, sents el barrija-barreja de català i castellà
que es va imposant i et costa molt menys entendre que una llengua assetjada com
la nostra acabi fent la bestiesa de llençar el nen amb l'aigua
bruta.
Publicat en el blog L'interés per la llengua dels
valencians
8)
Entrevista publicada en el núm 80 de la revista
Llengua Nacional (pàg. 39)
Josep Lluís Bausset
i Ciscar, professor i activista valencià
David Pagès i
Cassú
Josep Lluís Bausset, un dels baluards més sòlids del valencianisme
històric, després d’una vida exemplar i fructífera al servei de la llengua, la
cultura i les llibertats nacionals del País Valencià, va morir el passat
diumenge 3 de juny, a l’edat de 101 anys. En ocasió del seu centenari, tinguérem
ocasió d’entrevistar-lo al seu domicili de l’Alcúdia. L’entrevista, que ara
reproduïm en aquestes pàgines, sortí publicada el 19 de desembre de 2010 al
Dominical del Diari de Girona.
Josep Lluís Bausset (Paiporta, 1910), un dels mestres de Joan Fuster,
està considerat l’últim supervivent de la generació d’intel·lectuals valencians
que impulsaren el moviment que ha pres el nom de Segona
Renaixença.
Bausset, que continua ben
actiu, ha conreat múltiples facetes al llarg de la seva vida: activista
cultural, bibliòfil, botànic, farmacèutic, humanista, professor, polític,
químic... La passió per la globalitat, però, sempre l’ha entesa a partir dels
principis del civisme, la democràcia i l’amor a la
pàtria.
La seva vida ha estat -i és- un gran convit a treballar de manera
altruista a favor del País Valencià i dels trets bàsics de la seva identitat, en
especial, la llengua -des de sempre ha invertit moltes energies a favor de la
seva unitat- i la cultura.
Fa pocs mesos va complir cent anys i, arran d’aquest fet, ha rebut
diferents homenatges, dos de molt especials: el primer, el 27 de febrer, a
l’Octubre Centre de Cultura Contemporània; el segon, l’11 de setembre, a
l’Alcúdia, el seu poble.
La seva tasca, que es pot definir amb els adjectius d’incessant, fecunda
i gegantina, suposa, per a tots plegats, un motiu de joia i un
estímul.
-Activista
cultural, farmacèutic, polític, professor, químic... Amb quina etiqueta us sentiu més
identificat?
-Sens dubte, amb la de professor.
-“Josep Lluís
Bausset: un maulet de cent anys”, és el títol d’un article de Santi Vallés, el
vostre biògraf, signat per moltes altres persones, aparegut en diferents mitjans
de comunicació amb motiu del vostre centenari. Quantes coses que es poden dir
amb tan poques paraules.
-El passat 27 de
febrer, a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València, rebéreu un
homenatge en el qual van intervenir Eliseu Climent, Alfons Llorenç, Robert
Martínez, Jordi Pujol, el Pare Abat Josep M. Soler, Francisco Tomàs i Santi
Vallés. Tots ells van subratllar el vostre compromís amb el País, el vostre
esforç i el vostre servei fet sempre
discretament.
-Com que no sóc gens procliu als homenatges, jo em trobava
allí un poc incòmode. Tot i això, t’he de dir que he estat molt agraït de
rebre’ls, aquest i els altres. Ara bé, de tots els que he tingut enguany, n’hi
va haver un que em va fer una especial il·lusió. Un grup nombrós de xiquets,
coordinat per la seua professora, que havia estat alumna meua, em van fer
arribar tot un conjunt de treballs on hi havia dibuixos, escrits i dedicatòries
a la meua persona. Vaig tindre una
alegria molt gran.
-Què implica,
segons vós, ser valencià?
-Tindre un amor complet per la terra on un va néixer.
L’estima pel País Valencià és l’estima del fill a la mare. No s’ha de
menystindre ningú, però tampoc vull que ningú menystinga el nostre País. Es diu
que els valencians tenim allò d’ésser sempre festers i que, en tindre tot això, ja
som feliços. Ara bé, tenim un defecte: valorem molt el que ve de fora i, en
canvi, no donem prou importància al que és nostre. Jo pense que si som capaços de fer una
festivitat tan ben organitzada com les Falles, com no hem de ser capaços
d’organitzar un país? I és que una certa capacitat de vertebració, sí que tenim.
El que passa és que caldria canalitzar-la.
-Ens consta que
el vostre compromís amb la llengua, la cultura i el País van néixer ben aviat...
-El primer record que em ve al cap és el de l’ama de la
farmàcia on treballava mon pare, que solia llegir-me en veu alta una poesia que
apareixia en el Diario de Valencia.
Era en valencià, i així vaig aprendre a llegir en la meua llengua. A més
d’aquesta anècdota, n’hi ha dos més que podrien explicar també aquest compromís.
L’una, a la dècada dels anys 20, quan vaig ser castigat per parlar en valencià a
l’Acadèmia Cavanilles on jo estudiava. Aquella va ser la primera lliçó que va
esvalotar la meua consciència identitària. I l’altra, mentre jo estudiava a
Madrid. Allà, i arran del contacte que vaig mantindre amb uns estudiants bascos,
vaig descobrir la realitat d’una altra llengua, que com el valencià era
trepitjat per la dictadura de Primo de Rivera. Aquells joves em van obrir els
ulls a una realitat nova. Em van fer comprendre que la meua llengua era útil per
a comunicar coses.
-Què li diríeu a
un valencià que qüestionés la unitat de la llengua
catalana?
-Li contestaria amb una evidència filològica tan
aclaparadora com el fet que les paraules bàsiques que emprem catalans i
valencians per a designar les parts del cos humà són idèntiques. I, també, que
ja va sent hora de desterrar tòpics malintencionats, com ara el que diu que els
catalans ens volen arravatar la nostra llengua. Els catalans no ens han furtat
mai res.
-Abans de
la Guerra, als
anys trenta, ja vàreu començar a sovintejar els cenacles del
valencianisme...
-Des de la
perspectiva del temps, com les valoreu, aquelles
Normes?
-Les Normes de Castelló són l’adaptació de les normes
fabrianes a les particularitats del valencià. Hi vaig intervindre com a vocal de
Ciències. Va ser un episodi de molta importància perquè era necessari que hi
haguera una normativa de l’ortografia, de la sintaxi... i de tota la llengua. Va
ser l’única manera d’acabar amb l’anarquia que hi havia en l’escriptura. Fins
aleshores, cadascú escrivia com volia.
-Com vàreu viure
la
Guerra?
-L’any 1937 m’incorpore a files. Vaig estar destinat a
Barcelona a la
Direcció General de Farmàcia i, temps més
tard, com a tinent farmacèutic, a l’exèrcit de Llevant, on vaig estar al front
d’un dipòsit de medicaments i materials de
cura.
-L’any 1940
torneu a València. Va ser llavors quan vàreu conèixer Joan
Fuster?
-L’any quaranta comence a fer classes particulars a
València. Era una de les poques eixides laborals que tenia en aquells moments.
M’hostatjava a la pensió Faus, on
vaig coincidir amb joves de diferents comarques, entre els quals hi havia Joan
Fuster. Amb ell, però, no hi vaig tindre cap relació fins que un dia me’l trobí
en una llibreria de vell del carrer de la Nau. Ell buscava llibres en valencià. Jo, també. I
així va començar la nostra amistat. T’estic parlant de l’any 1942. De seguida
ens adonàrem que ideològicament érem molt afins.
-Vós
l’introduíreu en el valencianisme de postguerra. Santi Vallés ha escrit que, per
a Fuster, esdevinguéreu un mestre en el seu aprenentatge valencianista i que li
ensenyàreu les claus de l’activisme cultural i polític de
preguerra.
-Jo, com altres, li vaig contar tot el que sabia en relació
amb l’activisme cultural i polític de preguerra, pel qual ell estava molt
interessat. Li explicava com
funcionava tot allò i, al mateix temps, li proporcionava exemplars d’algunes
publicacions, com ara la revista El Camí
o el setmanari Acció...
-L’any 1962 va
aparèixer el llibre Nosaltres els
valencians, de l’escriptor de Sueca.
Què va suposar l’aparició d’aquest llibre?
-Fuster és la màxima autoritat en el retrobament del poble
valencià. Per a mi és com si estigués viu, ell i els altres. Nosaltres els valencians va ser un
terratrèmol. Un autèntic revulsiu. Deia el que estava soterrat en molta gent i
el que ningú no s’atrevia a dir i a fer. Fuster va transmetre a la societat una
idea noble i suprema de país que quedarà per
sempre.
-Amb Joan Fuster
vàreu crear una tertúlia a València on s’incorporaren, amb el temps, personatges
ben importants, tant del País Valencià com de les Illes i del Principat. Quin
record en teniu, d’aquelles trobades?
-Es remunten als anys quaranta. Aprofitant que el dilluns
era el dia que la
Societat Filharmònica organitzava el concert setmanal, vam
començar a reunir-nos a València, de manera informal, mentre preníem cafè, per
parlar, per debatre temes d’interès
o notícies d’actualitat. Amb el temps van anar incorporant-s’hi nous tertulians,
entre els quals professors catalans que feien classes a la Universitat de
València, com ara Miquel Tarradell, Joan Reglà, Emili Giralt, Ernest Lluch,
Josep Fontana... També hi venia un joveníssim Eliseu Climent. Aquestes tertúlies
van constituir un espai de llibertat i de valencianisme i, des del pluralisme,
el respecte i la tolerància, han marcat una manera de fer i de pensar que poden
haver ajudat -i poden ajudar- a obrir horitzons de futur. Ens continuem reunint
cada dilluns. Ara, a la cafeteria de la Societat Coral El Micalet, al
carrer Guillem de Castro.
-Mantinguéreu
una estreta relació amb els grans intel·lectuals valencians del segle XX: Vicent
Andrés Estellés, Xavier Casp, Ferrer Pastor, Joan Fuster, Garcia Richart,
Sanchis Guarner, Enric Valor Vicent Ventura...
-Sí, efectivament. Tots ells,
i molts d’altres, eren homes íntegres i savis que formaven part d’una generació
d’intel·lectuals als quals devem el vertader sentit de la reivindicació de la
nostra consciència com a poble.
-És coneguda la
vostra participació en la presentació del Diccionari català-valencià-balear a
l’Ajuntament de València l’any 1951, o bé en la famosa campanya “Més de 20.000
valencians demanen l’ús del valencià en actes religiosos”, impulsada a partir de
1965 arran del Concili Vaticà II...
-Després de la guerra, i de seguida que em va ser possible,
vaig voler participar en la represa cultural i nacional del País: participant en
tertúlies; organitzant conferències; fent classes de valencià a l’Alcúdia i a
altres pobles del voltant; activant una emissora de ràdio; fundant, amb altres
persones, les revistes Parlem i Vencill... I dels actes que esmentes, la veritat és que en tinc un record molt
especial.
-Quina ha de ser
la relació del País Valencià amb la resta dels Països
Catalans?
-Hauria de ser una relació de coincidència total en
qüestions culturals, econòmiques, polítiques, socials... Els Països
Catalans haurien de formar un estat confederal com els
EEUU.
-Té vigència,
avui, el concepte de Països Catalans?
-El que sobre el paper podria ser un concepte ben raonable
atenent aquestes coincidències entre Catalunya, el País Valencià i Mallorca, la
realitat fa que hui per hui siga un concepte molt difícil de dur a la pràctica,
ja que les circumstàncies actuals no són gens propícies a la implantació d’eixa
idea.
-Com veieu el
futur del País Valencià?
-Jo sóc realista, ni pessimista ni optimista. A vegades, el
veig negre, però, malgrat tot, hi confie. Mira, la pilota valenciana, de què sóc
molt aficionat, jo creia que duraria només dues generacions, perquè estava prou
malament. Però ara ha fet una reviscolada i estan eixint nous jugadors que
podran fer que dure. Amb la llengua i el País, pense que pot passar una cosa
semblant.
-Què proposaria
perquè el valencià tingui més força?
-Sobretot ha de triomfar a través de les escoles. És la
llavor. El món de l’ensenyament és una de les grans esperances del País. I,
també, ha de triomfar al carrer.
-Què els
demanaria, als governants, en matèria d’identitat, llengua i cultura
pròpies?
-Els demanaria que incentivaren l’escola valenciana, que
utilitzaren la llengua en actes públics i que Canal 9 fóra tot en
valencià.
-Quines coses us
ha ensenyat la vida?
-De ser pacient. Si vols aconseguir èxits, encara que
siguen parcials, has de ser pacient. M’he esforçat a ser-ho amb tot: amb els
altres, amb la faena, amb la llengua, amb la terra...
-Què hi teniu,
sobre la taula de treball, en aquests moments? Teniu pensat escriure unes
memòries?
-Aquests últims mesos he participat activament en la
recollida de signatures per una televisió sense fronteres, propiciada per Acció
Cultural del País Valencià. Continue escrivint cròniques en la premsa, com ara
al diari Levante-EMV i altres publicacions, i procure estar
molt atent als fets d’actualitat. Quant al que dius de les Memòries, pense
que la biografia de Santi Vallés, en forma d’entrevista llarga, ja fa aquesta
funció.
-“Servidor de
vostè i de la pàtria”. Ens consta que aquestes són les paraules finals de la
felicitació de Nadal que envia als seus amics i coneguts...
-He procurat ser un servidor de la pàtria, perquè la pàtria
és una cultura, una llengua, una manera de ser arrelades en unes persones
concretes i en un territori estimat.
-Us deixem una
pregunta perquè parleu de la vostra muller: Matilde
Verdú.
-Casar-me amb la Matilde ha sigut una de les decisions més
encertades de ma vida. Si no haguera sigut per ella, no podria haver fet moltes
de les coses que he fet. Ens vam casar l’any 1950 -ja fa seixanta anys- i ens en
vam anar de viatge de noces a Barcelona, Montserrat i Mallorca. Hem tingut tres
fills: dues noies i un noi.
-Ens consta que
Montserrat ha estat un lloc referencial en la vostra
vida...
-Montserrat té per a mi una significació molt especial.
Culturalment, perquè des de sempre he admirat el paper capdavanter del monestir
en la recuperació de la nostra consciència identitària i, personalment, perquè
des de fa més de vint-i-cinc anys el meu fill Josep Miquel és un dels integrants
de la seua comunitat monàstica.
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART
de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg.
101)
La confecció de
l’esborrany
Ramon Sangles i Moles
Havent previst la metodologia a seguir en la redacció d’un text, ve ara
l’hora de fer-ne l’esborrany. En aquest esborrany l’autor hi ha de
produir una versió ja quasi completa del text, malgrat es tracti d’un original
susceptible encara de ser modificat i millorat. Però, pel que fa a contingut
i estructura de l’exposició, ha de ser ja complet i contenir els
requisits que dèiem a sobre, i, per això, el cos del text ha de ser oportunament
subdividit en seccions, introduïdes del seu títol. A més a més, si el
text ha d’anar acompanyat d’il·lustracions, és important de marcar on han d’anar
i com han de ser, i dir encara quin peu de foto convé
escriure-hi.
Aleshores, a partir d’aquest original, on haurem centrat la importància
en el flux de les idees, hi anirem fent revisions i l’anirem polint,
cercant unes expressions més adequades i un vocabulari més ric o
canviant-hi trossos que no ens acabin de satisfer. Totes aquestes revisions
s’han de fer amb força agilitat a fi que les idees que ens han dut a
bastir el text no ens fugin del cap. La flor del bon parlar ajuda a escriure.
A continuació, com diem en la pàgina 114, és recomanable de donar
el text a revisar a altres persones competents i de la nostra
confiança.
El futur del català, 27 anys després
Entrevista de Joan
Tudela
a Francesc
Vallverdú
sociolingüista i escriptor, és cap de Redacció d’Edicions
62
El llibre
en català viu un bon moment
Números
canten. L’any 75, l’últim que va viure Franco en aquest món, van veure la llum
590 llibres en català. L’any 84, quan Franco ja duia quasi deu anys a l’infern,
es van editar 2.500 títols en català. El nombre d’exemplars ha fet una estirada
encara més gran. Si tots els àmbits de la llengua catalana visquessin una
expansió així, el català no trigaria gaires dècades a gaudir d’una salut
pletòrica...
És
interessant de seguir l’evolució de la nostra producció editorial en català dels
anys trenta ençà i val la pena de fer-ho de la mà de Francesc Vallverdú,
sociolingüista, poeta i traductor, cap de Redacció d’Edicions
62.
El català
era ja als anys trenta una llengua de cultura molt desenvolupada, com ho prova
el fet que l’any 35 es van publicar 865 llibres en català. Els anys quaranta i
cinquanta els lectors en català es redueixen a un cercle d’addictes i es
publiquen pocs títols, amb tiratges petits. És a començament dels seixanta quan
es remunta la producció editorial en català, que comença la dècada amb una corba
ascendent amb 122 títols i arriba cap al final als 488. Més de la meitat dels
llibres publicats eren traduccions, sobretot de novel·la i assaig, destacant el
llibre religiós. El gran percentatge de traduccions s’explica perquè érem un
país sense autogovern, sense català a l’escola ni a la vida pública; tot i que
les llengües d’àrea restringida sempre necessiten airejar-se amb traduccions. En
hebreu, per exemple, les traduccions representen el 40 per cent dels llibres
publicats.
UN
GEGANTET AMB PEUS DE FANG
Però el
nostre esclat editorial dels feliços seixanta era un gegantet amb peus de fang.
El factor econòmic va dictar el seu veredicte inapel·lable. I la producció de
llibres en català va anar cap avall, de manera que a la vigília de la mort del
franquisme amb prou feines se’n publicaven 300 a
l’any.
Una de
les causes del bon moment que viu el llibre en català avui, ha estat el
desenvolupament extraordinari dels manuals escolars i els llibres de lectura per
a estudiants. En aquest camp, hi ha llibres que arriben fàcilment als cinquanta
mil exemplars. Encara que casos com el de la novel·la de Manuel de Pedrolo
Mecanoscrit del segon origen, que ha superat els dos-cents mil exemplars, són
encara pocs freqüents, cal reconèixer que, en general, els llibres de lectura
per a estudiants i joves es reediten a bon ritme. Un altre motiu per a
l’optimisme és que el llibre de butxaca s’ha consolidat. Arreu d’Europa, el
llibre de butxaca ocupa un lloc de primer rengle en la difusió editorial: són
llibres barats, d’interès cultural general i ben presentats. En català, els
llibres de butxaca assoleixen clarament els deu mil exemplars. Hi ha també el
cas de col·leccions especials amb una difusió important, com és el cas de Les
millors obres de la literatura catalana i Les millors obres de la literatura
universal, les quals han superat els quinze mil exemplars. També cal destacar la
important diversificació de l’oferta. La literatura, tant d’aquí com
traduccions, continua ocupant el lloc principal, però també les ciències, la
filosofia, l’economia, la sociologia o la política es troben al mercat en català
en una proporció més alta que en cap època històrica anterior.
PETITA
GRAN PROESA
Una
petita gran proesa del llibre català va ser la de fa dos anys, quan l’obra
principal del premi Nobel de literatura, El senyor de les mosques de William
Golding, era als aparadors de les llibreries traduïda al català amb un preu de
venda al públic més barat que la corresponent traducció
castellana.
La
protecció institucional al llibre en català ha contribuït molt a la seva
expansió. Les llengües de demografia escassa com la nostra necessiten com l’aire
que respiren l’ajut de les institucions. A Suècia, els infants, que de seguida
aprenen l’anglès, començarien a llegir en anglès tota la producció mundial, si
no fos perquè l’Estat subvenciona la traducció de llibres al suec. Aquí l’ajut
genèric, és a dir, els 300 exemplars que compra la Generalitat de Catalunya de
tots els llibres editats en català per a les biblioteques públiques i escolars,
ha estat decisiu, sobretot en el cas de les edicions petites, al voltant dels
dos mil exemplars, que són un percentatge molt alt dels llibres que es
publiquen.
EL LLIBRE
I EL TEATRE
El llibre
en català i el teatre en català han estat ajudats pel diner públic. I se’n noten
les conseqüències. Fa anys que les representacions en català que es fan a la
ciutat de Barcelona superen el conjunt de les que es fan en altres
llengües.
Jo crec
que el llibre i el teatre en català fan un paper normalitzador en tot un sector
culte castellanoparlant, comparable al paper normalitzador que fa el Dallas
entre els castellanoparlants que pertanyen a l’altre extrem
sociocultural.
Que per
al català vagin bé les coses en el món del llibre i del teatre i no gaire bé en
altres àmbits, pot dur a una situació en la qual el català tingui molt de
prestigi però molt poc ús. Com el llatí medieval.
No cal
anar a parar al llatí. Tenim més a prop el cas del gaèlic a Irlanda. És,
tradicionalment, la llengua nacional d’allà, s’ensenya, els rètols són
bilingües, i de fet l’entén el 25 per cent de la població. Però només el parlen
un 2 per cent. Ara bé, el present del gaèlic no té res a veure amb el futur del
català. Podria comparar-se, potser, amb el basc, i encara, perquè els bascos han
optat per una via irlandesa, però a temps. A partir d’acceptar una situació de
bilingüisme, que d’altra banda és secular al País Basc, van assolint una
presència cada cop més important del basc, no limitant-lo a una cosa simbòlica.
Però les perspectives del català són incomparablement millors. A la nostra àrea
idiomàtica anem avançant cap a la plenitud sociolingüística de la nostra
llengua. A més, a Catalunya hem tingut la sort que, des del primer moment, els
ajuntaments i la Generalitat han ocupat el seu lloc com a punta de llança de la
catalanització, amb insuficiències, defectes i lentituds, però ha estat
així.
Barcelona, 6 de setembre de
1985
- - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
-
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis
vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat
aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu
moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés,
la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de
correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un
missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net