El futur del català, 27 anys després

Entrevista de Joan Tudela

a Marta Mata

pedagoga i diputada al Parlament de Catalunya

El parvulari és la clau de la catalanització de l'escola

Ja ho va dir Antoine de Saint-Exupéry, l'autor de El Petit Príncep: “Totes les persones grans han començat per ser infants, però pocs se'n recorden”. La Marta Mata sí que se'n recorda, de quan era una nena i anava a l'escola Pere Vila, primer, i a l'Institut Escola de la Generalitat republicana, més tard. Després va venir la gran ensulsiada i aquell paradís escolar se'n va anar en orris. Des d'aleshores, la Marta Mata, a la recerca del paradís perdut, ha fet de mestra, fa de mestra de mestres a l'associació Rosa Sensat i fa de diputada socialista.

El català a l'escola l'hem de veure en el context dels problemes generals del català. Hem patit tres segles de progrés del castellà a Catalunya. El segle XVIII, castellà a la vida pública; el XIX, castellà a la vida escolar; el XX, castellà als mitjans de comunicació i immigració. A Catalunya l'escola obligatòria era sentida com una necessitat per les classes populars. Però ja el 1898 va haver-hi la primera reacció contra el fet que l'escola fos en castellà, en crear-se l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana i l'escola catalana de Flors i Calcat.

Rosa Sensat –abans escola de mestres, ara associació de mestres– va ser durant els últims quinze anys del franquisme una institució d'una influència extraordinària per a la recuperació d'una escola idiomàticament catalana i pedagògicament avançada, que fos hereva de la xarxa escolar de la Generalitat republicana. Des de l'any 65, totes les classes per a mestres eren en català a Rosa Sensat.

BILINGÜISME, PARAULA EQUÍVOCA

Les idees que defensàvem als anys seixanta han continuat vigents fins avui. Per començar, la Llei de normalització lingüística ha descartat la possibilitat de dues escoles –l'una catalana i l'altra castellana– que durant la transició van propugnar alguns sectors i que hauria estat una barbaritat. Nosaltres hem dit: rebem nens de famílies que parlen català i de famílies que parlen castellà. L'escola ha de rebre en català el nen que parla català i, al llarg de l'aprenentatge, el català ha de ser la seva primera llengua i el castellà, la seva segona llengua. En el cas del nen de família que parla castellà, s'ha de fer al revés, però no exactament igual, sinó empenyent a favor del català perquè el nen, arribat el moment, pugui optar. D'això en dèiem bilingüisme escolar. Però la paraula bilingüisme no ha fet sort, perquè s'ha entès com un tractament equiparat de dues llengües en contacte. Com que en la realitat les dues llengües mai no tenen una força al 50 per cent, sinó que l'una avança i l'altra recula, si dónes el mateix tractament a les dues llengües l'únic que afavoreixes és el que ja està passant. I, per tant, cal un tractament reforçat del català, després de tres segles adversos a la llengua catalana.

L'última delegada del Ministeri d'Educació que hi va haver abans del restabliment de la Generalitat, Teresa López del Castillo, l'any 76 va fer una enquesta entre tots els mestres de la província de Barcelona. Resultava que un 20 per cent dels mestres eren capaços de llegir, escriure i fer la classe en català, perquè s'havien format per iniciativa pròpia, normalment en cursos de Rosa Sensat o d'Òmnium Cultural. Hi havia un 40 per cent que sabien parlar el català o que almenys l'entenien. I hi havia un altre 40 per cent de mestres que ni tan sols l'entenien. Aquesta era la situació de partença l'any 76.

L'actitud més estesa entre els mestres de Catalunya al començament de la transició era d'una certa resistència al català, tant entre els mestres castellanoparlants com catalanoparlants. Tenien la falsa idea que el català és més difícil que el castellà, i si hi afegeixes que és menys útil i hi afegeixes que això del català deu ser política... ja tens l'actitud predominant.

RECICLATGE: UN TRIST BALANÇ

Hi ha paraules que en un moment donat adquireixen virtuts miraculoses. Reciclatge, per exemple. El reciclatge havia de fer el miracle de transformar l'actitud i la formació lingüístiques dels mestres de Catalunya. El temps de reciclatge ja ha pràcticament acabat. El balanç és més aviat desencisador. Fet amb una òptica més administrativista que no pas pedagògica, el reciclatge ha acabat convertit en una màquina expedidora de certificats de català. Hi ha hagut mestres que ho han fet amb il·lusió i n'han tret profit, però d'altres s'han limitat a complir el tràmit de “pasar el examen de catalán” i avall.

El reciclatge ha estat una oportunitat malaguanyada, quan podia haver estat un procés molt bonic i agradable. Malgrat tot, el català va avançant i va perdent conflictivitat a l'ensenyança. Es comença a notar que des del primer de gener de 1981, per primera vegada a la història, l'escola de Catalunya és governada des de Catalunya. Hi ha casos macos, que a mi m'emocionen, de mestres castellanoparlants que fan les classes en català amb un gran interès, i de nens castellanoparlants per als quals el català és ja la seva llengua de cultura. Són casos nombrosos, però se'n parla poc, perquè ens trobem entre extrems de cridaners.

Fa anys venien al món uns cent mil catalanets a l'any. Ara en vénen uns seixanta mil. La piràmide d'edat s'aprima per baix. Això fa possible que, sense necessitat de més locals ni de més mestres, puguin implantar-se per a tots els nens els tres cursos de parvulari; el primer per als de tres anys, el segon per als de quatre i el tercer per als de cinc. Si a més es regulés el caòtic món de les escoles bressol –per a infants fins a tres anys– canviaria com de la nit al dia el panorama de l'ensenyament anterior a l'EGB.

El parvulari és la clau de la catalanització de l'escola. Els tres cursos de parvulari en català són la millor via perquè el nen castellanoparlant assumeixi el català com a la seva llengua de cultura. L'actitud dels pares és sempre favorable en aquestes edats, perquè el nen aprèn el català amb tota naturalitat i sense cap dificultat. En canvi, un cop ja en l'EGB, el català pot costar-li més i aleshores crear recel en els pares.

L'ENSENYAMENT MITJÀ, VAGÓ DE CUA

Tot sembla indicar que l'ensenyament mitjà és el vagó de cua de la catalanització. En els instituts de batxillerat de Catalunya, al BUP i al COU, que es troben compartimentats en assignatures, segons un estudi de l'Associació de Professors en Llengua Catalana fet públic el maig, només un 39 per cent de les assignatures es fan en català. Paradoxalment, el 65 per cent dels professors d'institut són catalanoparlants i, a més, com que s'han format a la Universitat, tenen una bona preparació acadèmica en llengua catalana. Així i tot, l'explicació de les matèries es fa en castellà en un 50 per cent dels casos, en català en un 39 per cent i de forma bilingüe en un 11 per cent. Dels llibres de text, un 73 per cent són en castellà, un 13 per cent en català i un 14 per cent són optatius. A la Formació Professional, amb un alumnat majoritàriament castellanoparlant, el català encara hi és menys present. Per ara, no s'ha estès l'ús dels llenguatges laborals catalans, malgrat que algunes paraules, pel seu compte, s'han obert camí com ara plegar o rajola.

Globalment, jo sóc optimista. L'ús de la llengua catalana va paral·lel amb la refeta de la societat catalana. La llengua no se salvarà sola. Es tracta de refer Catalunya i refer-la en català.

Barcelona, 9 d'agost de 1985