Una educació aragonesa

Quim Gibert, Membre de Tallers per la Llengua

Publicat al Singular Digital, dimarts 26 de juny del 2012

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/06/una_educacio_aragonesa_86288.php

Farts d'esperar el desplegament i, posteriorment, aplicació de la Llei de Llengües d'Aragó, aprovada el 2009, el favarenc Josep Bada Panillo va presentar el 10-5-12 la seva renúncia com a president del Consell Superior de les Llengües d'Aragó, junt amb la sots-presidenta. Bada és conegut per haver estat el conseller d'educació que va introduir el català com assignatura (optativa) a les escoles de Franja de Ponent. En un comunicat emès per l'esmentat consell es subratlla que l'aragonès «ja és una relíquia venerable» i que la llei «per si sola no garanteix la conservació i supervivència de cap llengua». El comunicat afegeix que invertir per promoure l'ús de les llengües és «invertir en democràcia i educació humana» (Heraldo, 19-5-12).

José Ignacio López Susín, un altre dels membres del Consell Superior de les Llengües, és del parer que la democràcia passa perquè cadascú pugui viure en la llengua que ha popat, la materna: «I aquesta part de la democràcia no ha arribat encara a quasi 100.000 aragonesos. Per què?» (Heraldo 18-5-12). López Susín diu sentir vergonya quan constata que hi ha xiquets que han de deixar els jocs en horari extraescolar per aprendre la llengua que parlen a casa seva: «mentre s'encamina vers l'obligatorietat de fins a dos llengües estrangeres, a més del castellà, la pròpia es llença directa a les escombraries. Això es respectar i tenir cura del patrimoni?». Susín denuncia que ni s'aplica la llei del parlament aragonès de 2009 ni la Carta Europea de les Llengües, aprovada pel Congrés espanyol de Diputats amb Aznar de president i sense vots en contra, «aquells que tenen que vetllar perquè les lleis es compleixin no fan res». López Susín considera admirable l'actual feina de recuperació de part del patrimoni material aragonès (músiques, instruments, danses, costums... ). Però no se'n sap avenir que un dels patrimonis immaterials, com ara les llengües territorials, silenciosament vagin morint amb cada ancià que ens deixa.

Susín l'encerta de ple. Aquesta insensibilitat envers les llengües autòctones fa feredat. En els termes que venen a continuació em va respondre Javier Sánchez Martínez de Baños, gerent de l'alberg juvenil de la Casa Santuari St. Josep de Calassanç de Peralta de la Sal, quan vaig sol•licitar fer-hi nit: «Aunque aquí en esta zona se habla el idioma de toda la Franja, como bien sabes muy parecido al catalán, y aun a pesar de que se entiende perfectamente tanto escrito como hablado, creo queda claro que yo, nacido en Zaragoza, soy castellanoparlante. Ya en la conversación telefónica mantenida ayer por la noche y ahora mismo en este correo puedes comprobar que en ningún momento me he dirigido a ti en catalán. Te agradacería, para que no puedan surgir confusiones, y dado que seguro tú también hablarás y escribirás castellano perfectamente, sea éste, el castellano, el idioma que utilicemos en futuras conversaciones, caso de que las hubiera». Javier Sánchez és un religiós d'uns 35 anys, membre de la comunitat d'escolapis que resideix a Peralta de la Sal, municipi catalanoparlant de La Llitera. Sánchez és capaç d'explicar-te els orígens del poble, els motius pels quals les salines han deixat de rutllar, el tipus de vegetació comarcal, les rutes a peu més interessants de la contrada i d'altres bens materials. Però de la llengua pròpia dels feligresos i d'altres veïns, d'aquest bé immaterial, no en vol saber res. La seva postura recorda la d'aquells missioners europeus establerts a l'Àfrica colonial.

El passat 25-5-12, una delegació de la Chunta Aragonesista es va entrevistar, a Estrasburg, amb el secretariat de la Carta Europea per transmetre la seva preocupació per la situació de la llengües catalana i aragonesa.

Quim Gibert, psicòleg i coautor de Llengua i emoció

5)

El català, assetjat

El Tribunal Suprem sentencia que el castellà ha de ser també llengua vehicular a l'escola

Publicat al Punt Avui, dimecres 27 de juny del 2012

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/554611-el-catala-assetjat.html

El Tribunal Suprem (TS) va reprendre ahir l'ofensiva contra el català a l'escola i aquest cop ho va fer anul·lant sis articles del decret sobre el segon cicle d'educació infantil, entre els quals hi ha el que estableix que “el català, com a llengua pròpia de Catalunya, s'ha d'utilitzar normalment com a llengua vehicular d'ensenyament i aprenentatge i en les activitats internes i externes de la comunitat educativa”. La sentència estima un recurs presentat per Severo B.S.T. contra una altra sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) del juliol del 2011.

La consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, però, va tornar a defensar ahir a la tarda que a les aules al setembre “no canviarà res”, perquè el seu argument és que la llei d'educació de Catalunya (LEC) continua garantint “la base legal” per seguir aplicant la immersió lingüística i perquè el català sigui la llengua vehicular als centres educatius també en el cicle de 3 a 6 anys. Rigau va explicar que el govern no té intenció de presentar cap recurs.

La resolució del Tribunal Constitucional (TC) sobre l'Estatut del 28 de juny del 2010 –la que va provocar la multitudinària manifestació del 10 de juliol a Barcelona amb el lema Som una nació. Nosaltres decidim– és al que s'agafa ara el Suprem per posar en dubte el català a les aules. El TC va sentenciar en aquell moment que “el català ha de ser llengua vehicular i d'aprenentatge en l'ensenyament, però no l'única que gaudeixi de tal condició”.

Un dels aspectes clau que el Constitucional va tombar de l'Estatut i en el qual ara el Suprem torna a insistir és que la llengua catalana no pot tenir cap consideració d'ús “preferent” davant del castellà a les administracions públiques, els mitjans de comunicació públics i en l'ensenyament. “La definició del català com a llengua pròpia de Catalunya no pot justificar la imposició estatutària de l'ús preferent d'aquella llengua, en detriment del castellà, també llengua oficial a la comunitat autònoma”, insisteix el text del TS tot recordant el del TC. I indica així mateix que el legislador pot adoptar, si ho creu oportú, “les adequades i proporcionades mesures de política lingüística per corregir, si n'hi ha, situacions històriques de desequilibri d'una de les llengües oficials respecte a l'altra”.

Els sis articles

A partir de tota aquesta argumentació que ja havia plantejat el Constitucional en referència a l'Estatut, els articles que anul·la ara el Suprem són els 4.1, 4.3, 4.4 i 4.5 del decret 181/2008 que la Generalitat va aprovar l'any 2008. Són articles que estableixen que el català ha de ser la llengua d'expressió en les activitats de les escoles, tant les internes com les externes; descarten la separació dels alumnes en funció de la llengua, avalen la implantació de metodologies d'immersió lingüística i obliguen els centres a aprovar un projecte per sistematitzar l'ús del català a les aules.

El Tribunal Suprem també declara fora de llei els articles 10.1 i el 14.3. El primer obliga els centres, “d'acord amb la seva autonomia pedagògica i organitzativa”, a aprovar un projecte educatiu per aconseguir “la normalització de la llengua catalana en tots els àmbits docents i administratius”, mentre que el segon estableix que les escoles han de dedicar atenció preferent als alumnes immigrats perquè l'aprenguin, “a fi de procurar la més ràpida integració possible”. La sentència, però, obliga la Generalitat a iniciar els nouvinguts “també en el coneixement del castellà com a llengua cooficial i vehicular a les aules”.

Sentència reiterativa

En definitiva, amb l'anul·lació d'aquest seguit d'articles, el que defensa l'alt tribunal és que el castellà ha de ser llengua vehicular per als alumnes que tenen de 3 a 6 anys al mateix nivell que el català. “Cal que es reconegui expressament –insisteix en diversos punts la sentència– el castellà com a llengua vehicular i docent, ja que així ho imposa la doctrina constitucional ja coneguda”. I no només això, sinó que adverteix el Departament d'Ensenyament que l'atenció individualitzada és “tan discriminatòria” com la segregació d'alumnes per raó de llengua.

En opinió del Suprem, per ser constitucional el decret de la Generalitat hauria de reconèixer el dret dels alumnes a ser escolaritzats en castellà, “sense que ho hagin de sol·licitar a títol individual”.

En la mateixa línia rebutja que el castellà “quedi reduït a l'objecte d'estudi d'una assignatura, sense que es faci efectiva la seva utilització com a llengua docent i vehicular en el terreny de l'ensenyament”.

El Tribunal Suprem avisa que els idiomes estrangers tampoc estan exclosos de l'ensenyament i afirma que la conclusió que s'extreu del decret és que el castellà queda relegat a la condició de llengua excepcional i, com a conseqüència, a menys temps d'ensenyament i a “la subjecció a una interpretació restrictiva”.

6)

Un nou atac als fonaments

Jordi Pujol

Publicat al Punt Avui, dijous 28 de juny del 2012

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/554962-un-nou-atac-als-fonaments.html

Volíem escriure un editorial sobre els canvis polítics i institucionals, i fins i tot constitucionals –i també de valors i d'actituds–, que caldrà que alguns països facin per salvar l'euro i per superar la crisi europea. En la línia del que ja va ser el nostre editorial del 30 de maig, “La crisi europea (és a dir, la nostra crisi)”. Que aconsellem rellegir perquè cada cop és més actual.

Però tot escrivint-lo ha arribat una notícia que ens ha fet canviar d'idea. Una notícia sobre l'última sentència del Tribunal Suprem que representa una nova reculada per a l'ús de la llengua catalana a l'ensenyament. Una nova sentència per al progressiu aigualiment de la immersió lingüística.

La immersió lingüística –és a dir, que el català sigui la llengua vehicular a l'escola– no és un caprici de nacionalistes radicals. És una necessitat si es vol que el català no vagi quedant progressivament arraconat i residual. I que més endavant desaparegui.

Perquè cal tenir present quina és la situació del català en una societat amb una molt forta immigració durant tot el segle XX, però sobretot molt i molt incrementada des de fa dotze o tretze anys. Una societat molt diversa, la gran majoria de la qual és d'origen cultural o lingüístic diferent del nostre. Amb un domini molt acusat del castellà als mitjans audiovisuals. I amb la força que el fet de ser llengua de l'Estat, i de gran part de la mateixa immigració (i d'una gran projecció mundial) li dóna. Tot això fa precària la situació del català. Que tot i això s'ha defensat prou bé després de segles d'arraconament, d'ús molt obstaculitzat i sovint de persecució declarada.

S'ha defensat prou bé. És més, els estudiosos d'aquests temes (lingüistes, pedagogs, sociòlegs i també polítics) queden sorpresos de la capacitat de resistència de la nostra llengua. Una resistència acompanyada de qualitat. De qualitat literària, i acadèmica, que també la fa apta per a la ciència i per a l'expressió de conceptes més moderns i renovadors. Els estudiosos de la llengua n'estan admirats. Valoren molt la força de la nostra llengua i de la nostra cultura. Però consideren que estan en perill si no se les defensa bé i a fons. I si Catalunya no troba la manera de contenir l'atac de vegades descarat, però sovint subtil contra el català. I si no aconsegueix que pel fet de ser llengua pròpia de Catalunya (convivència) es prenguin mesures que li permetin superar l'handicap de la demografia i de la globalització de la comunicació.

I una d'aquestes mesures –una de les més importants, de fet la més important– és la immersió lingüística a l'escola. Que s'aplica a Catalunya des de mitjan anys vuitanta, és a dir, des de fa més de vint-i-cinc anys, sense que se n'hagi ressentit el castellà com a llengua, ni el coneixement del castellà per part de tota la població, ni la convivència en el conjunt de la població catalana. Ni amb protestes significatives en contra.

I és que el règim d'immersió lingüística a l'escola en la idea del mateix govern català i en general de tots els sectors polítics i socials de Catalunya havia de ser molt respectuós amb el castellà –i la cultura d'expressió castellana– i havia d'assegurar que tots els alumnes tindrien un bon coneixement del català i del castellà. I així ha estat. Durant més de vint-i-cinc anys això ha funcionat així, sense problemes. Fins i tot va ser validat per una sentència del Tribunal Constitucional de 1994. I de les mateixes avaluacions que fa l'Estat es desprèn que el coneixement del castellà entre l'alumnat català no és inferior al de la resta de l'Estat.

Per tant, no hi ha motiu perquè ara hi hagi una nova ofensiva contra el català en general, i contra la immersió, llevat que tot el procés de l'Estatut i especialment la sentència del TC hagi donat nova empenta al propòsit de sempre d'anar arraconant el català. I d'anar fent realitat allò que ja comentàvem a l'editorial de 22 de juny de 2011: “Todo esto no tiene importancia porque la inmigración se os va a comer. Dentro de dos generaciones todo esto de la lengua y la autonomía se habrá acabado”.

Si això és important per a ells, més ho és per a Catalunya. Perquè el català és un fet bàsic de la nostra existència com a poble. Com ho és per a tots els pobles. Quants escriptors francesos no han dit: “La France, c'est la langue”. I la cultura i el sentiment lligat al francès. O com Wittgenstein, que com fa poc ens recordava el professor Jordi Llovet en el seu llibre Adéu a la Universitat, deia: “El meu món ve determinat per la meva llengua”. O com ahir mateix ens recordava l'escriptora Herta Müller, Premi Nobel de Literatura l'any 2009, a Barcelona, al CCCB parlant-nos de “la llengua com a pàtria”. I de testimonis castellans en el mateix sentit se'n podria fer una tirallonga inacabable. I tots tenen molta raó. Per què en canvi ens la neguen a nosaltres? Si el castellà, com a llengua, no pateixni en el seu coneixement ni enel seu ús ni en la seva qualitat habitual o acadèmica?

En canvi, dificultar el coneixement general del català sí que és perillós per a la nostra llengua. Ateses les circumstàncies en què ha de viure, i que ja hem descrit, no facilitar-ne el coneixement a tots els infants i joves de Catalunya és anar-lo residualitzant. És condemnar-lo.

Hi ha un debat encès ara a Catalunya sobre si l'única sortida no només per a la seva supervivència com a poble sinó també per al seu progrés en tots els ordres –també l'econòmic i també per mantenir l'estat del benestar que hem assolit i que és bàsic per raons de justícia, però també de cohesió, convivència, integració i bon funcionament de l'ascensor social– és la independència.

El que és segur és que l'ofec econòmic i financer –com hem dit, de grans repercussions socials–, la política d'afebliment de la llengua i la cultura i el fet de dificultar la integració del conjunt de la població catalana condemnen Catalunya a la residualització, com diuen a Madrid amb allò de “dentro de dos generaciones todo esto se habrá acabado”.

I que contra això cal reaccionar amb tota l'energia. Pels camins que sigui i per difícil que sigui. Tot menys que ens converteixin en quelcom d'irrisori i insignificant.

* Aquest article és el mateix que es publica en el butlletí electrònic del Centre d'Estudis Jordi Pujol

8)

A l'estiu, atenció, perquè tot barbarisme viu

Núria Puyuelo

Publicat al Punt Avui, dimarts 26 de juny del 2012

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/552165-a-lestiu-atencio-perque-tot-barbarisme-viu.html

Dijous va començar l'estiu, l'estació de l'any de més calor però també la de més diversió. I per passar un estiu sense faltes ni barbarismes, repassarem algunes paraules que fem servir incorrectament durant aquesta època de l'any. I comencem per la nit de Sant Joan, que dissabte va marcar l'inici de l'estiu, o més ben dit la revetlla, que no és sinònim de verbena, que és un barbarisme, si bé en català existeix la paraula berbena, per designar una herba de la família de les verbenàcies. Però no ens desviem del tema, la revetlla de Sant Joan va ser, com cada any, una nit marcada pels petards, els coets, les piules i els focs artificials o d'artifici (les dues formes són correctes en català), i la gresca i la barrila (el mot farra el deixem per als castellans).

Un cop passat Sant Joan arriben els dies en què la platja es converteix en el millor antídot per passar la calor. I si volem refugiar-nos de les altes temperatures, a la platja farem bé de portar-hi un para-sol (amb guionet, perquè el segon mot comença per s-, com cama-sec i poca-solta), per protegir-nos, al mateix temps, del rajos ultraviolats del sol, i una gorra o un capell (res de gorros). A banda del para-sol, recordeu a empastifar-vos (no embadurnar-vos, que és un barbarisme) de crema solar. Quan és hora que els nens vagin a l'aigua, hem de vigilar a posar-los aquells flotadors que van al voltant del braç, si encara no saben nedar gaire bé, i que en català anomenem braçals, mentre que els castellans en diuen manguitos. També poden fer servir el flotador esfèric que es posa a l'esquena, generalment de suro: la bombolleta (i no la burbujita). I, si ja saben nedar, els podem posar les aletes o els peus d'ànec o unes ulleres per nedar sota l'aigua com un autèntic bus (i no busso, que és una forma calcada del castellà), i així veuran venir les meduses (amb s sonora). I, si enmig de tant de bany, els grans teniu ganes de descansar una mica, sempre us podeu tombar en una gandula, però eviteu les tumbones que són un barbarisme. I, per fer un aperitiu, sempre podeu acostar-vos a la guingueta de la platja (el xiringuito és un castellanisme), que és un negoci que a l'estiu sempre hi fa l'agost, i mai més ben dit.

I què pot ser millor per refrescar-nos que un gelat? Tot un altre món, terminològicament parlant. Segons la manera de presentar els gelats, explica l'Optimot, els podem anomenar cucurutxo, cucurull o cornet, els que se serveixen en una galeta amb forma de paperina; gelat de pal, el que té forma allargada i porta un palet clavat per sostenir-lo i que en castellà s'anomena polo; gelat de barra, el que es presenta amb forma de barra de secció quadrada i que els castellans en diuen helado de corte,i tall de gelat, per referir-nos a la porció tallada d'un gelat de barra que se serveix entre dues galetes i que en castellà s'anomena corte de helado.

I un últim consell: recordeu que a l'estiu no cal posar l'aire condicionat (i no acondicionat) a temperatures gèlides per combatre la calor, que després arriben els refredats o constipats (no els costipats).