InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 103 (divendres 31/08/2012) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
 
1) Eugeni S. Reig - de bot i volea
 
2) Albert Jané - El sentit absolut
 
3) Antoni Llull Martí - Quinquagèsima, Cincogesma i altres derivats de cinc
 
4) Pau Vidal - Picor (l'any de la)
 
5)  Pere Ortís - Netegem i enriquim la llengua catalana (Barbarismes. Lletra S)
 
6) Articles d'Albert Pla Nualart
 
7) Vicenç Pagès Jordà - Diccionari Vintage
 
8) Pere Ortís - Suprimir males escorrialles
 
9) Rafael Roca - Teodor Llorente i la llengua dels valencians
 
10) Josep-Miquel Bausset - Banyeres de Mariola, poble de cultura
 
11) Ramon Sangles i Moles - L'engendrament d'un text
 
12) El futur del català, 27 anys després: Entrevista de Joan Tudela a Josep Gifreu
 
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

de bot i volea

De manera sobtada, brusca, imprevista.

El molt animal li ha dit de bot i volea que el seu home té un càncer i que s'ha de morir en un parell de mesos i la pobra s'ha fet blanca com la paret i si no l'empomem cau redona en terra.

Aquesta locució l'usa l'escriptor i gramàtic Enric Valor en la seua prosa literària. En la novel·la Temps de batuda podem llegir:

La idea era molt grata per a mi, que, de bot i volea, sense demanar-ho ni desitjar-ho, m'havia vist col·locat en la condició de modest terratinent. Preferia almenys no tenir assalariats, jornalers a qui calia vigilar en el tall encara que fos per mitjà de Llorenç.

L'expressió de bot i volea pertany al llenguatge del joc de pilota valenciana.

 

En valencià també es diu: de colp, de colp a repent, de colp i barrada, de colp i tamborinada, de colp i volta, d'escopetada, de volta volum
La llengua estàndard sol emprar: de bursada, de cop, de cop descuit, de cop en sec, de cop i resposta, de cop i volta, de cop sobte, de sobte, d'un plegat, tot d'un plegat, tot d'una
En castellà es diu: de golpe, de golpe y porrazo, de hoz y coz, de pronto, de repente, de sopetón, súbitamente
 
NOTA: Valor i Vives, Enric Temps de Batuda (Tàndem Edicions, València, 1991, pàg. 165)
 
2)
Article publicat en el núm. 69 de la revista Llengua Nacional (IV trimestre del 2009)
http://taller.iec.cat/filologica/documents/ajr/Jane,A(2009-4)ElSentitAbsolut.pdf
 
 
Albert Jané

 
3)

Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 263)

 

Quinquagèsima, Cincogesma i altres derivats de cinc

 

Antoni Llull Martí

 

Abans del naixement de la llengua catalana, el llatí quinque ‘cinc', ja havia estat substituït en el llatí vulgar per cinque, del que prové el nostre ‘cinc'. Però en molts de cultismes (mots introduïts en la llengua parlada per via culta i no per tradició oral), hi trobam encara el mot llatí clàssic molt poc transformat, com ocorre en els mots quinari, quinquennal i quíntuple. I es dóna el cas que de vegades per designar una mateixa cosa disposam al mateix temps d'un derivat culte del clàssic quinque i d'un altre, vulgar, de cinque, com ocorre amb els dos ordinals que corresponen a cinc desenes: quinquagèsim i cinquantè. Aplicats al nom de la festa que s'esdevé en el cinquantè dia després de Pasqua, es diu Quinquagèsima en la forma més culta, i Cincogesma (o Cincogema), en la més vulgar, mot format a imitació de l'anterior, però partint de cinc per fer-ne el múltiple. I una altra forma d'anomenar aquesta festa és el cultisme d'origen grec Pentecosta (recordem que penta en grec, vol dir ‘cinc', mot que trobam en composts com pentagrama, pentàgon, etc., i el grec pentekoste, significa ‘cinquantena').

 

De quinque sortí l'adjectiu ordinal quint, i de cinque, ‘cinquè'. El verb quintar, significa treure d'un conjunt de coses (o persones) una cinquena part. Dins el segle XIX, s'implantà a Espanya el sistema de treure per sort entre els noms dels joves en edat de fer el servei militar, els d'aquells que estarien obligats a fer-lo, un de cada cinc, i per això a aquells qui els tocava la mala sort els deien quintos, nom que s'estengué a tots aquells que entraven en el sorteig i que ha perdurat fins als nostres dies, amb tot i que els percentatges de reclutament hagin anat variant amb el temps.

 

Altres mots derivats de quint que aviat deixaren de tenir un valor ordinal o de mesura, són quintà i quintana, nom aplicat a una porció de terreny que en principi devia esser la cinquena part d'una propietat i que actualment es diu d'un camp llaurat o de pastura a devora les cases d'un mas o possessió, qualsevol que sigui la seva extensió, mentre que en castellà, quintana o quinta és una casa d'esbarjo situada al camp. En canvi, res no té a veure amb quint, fora de la semblança, la unitat de pes anomenada quintar, que a través de l'àrab prové del llatí centum, perquè equivalia a cent lliures, aproximadament quaranta quilos.

 

4)
 
Publicat en el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal (Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 123)
 
 
Picor (l'any de la)
 
Pau Vidal
 

Quan va ser l'any de la picor? Fa molt de temps, sí, però quant, exactament? Com és que d'una cosa molt i molt antiga en diem que és ‘de l'any de la picor' i no de ‘l'any de la tisi', ‘de la pesta' o ‘de la gana', per citar epidèmies habituals en altres èpoques? La fraseologia popular ha inventat moltes maneres de referir-se al pas del temps, i per això diem que algú és tan vell que té ‘l'edat del món' o que ‘no té cap edat', o que alguna cosa és més vella ‘que anar a peu' o ‘que cagar ajupit'. Aquestes expressions es formen normalment mitjançant la comparació, que és un recurs narratiu molt útil (els contes infantils van plens de frases com ara “alt com un sant Pau” o “més lleig que un pecat”, molt corrents també en la llengua parlada), i allò que canvia és el referent, l'element amb què es compara. Encara que l'extinció de malalties que provoquen prurit, com ara la sarna o la tinya, es deu indubtablement a les millores alimentàries i higièniques, el poble hi deu veure la mà divina, perquè últimament, per al·ludir a l'edat provecta d'algú o alguna cosa, solem anunciar-ho amb un “és més vell que l'hòstia” (que, si vas a mirar, tampoc és tan desencertada, com a comparació).

 

«Però a tu et preocupa un altre problema: si hem de dir vejam, o si hem de dir a veiam.I jo et respondré molt de pressa que no hem de dir ni l'una cosa ni l'altra. Vejam és una forma arcaica –“arcaica” vol dir de l'any de la picor, saps?- i a veiam és aquesta mateixa forma arcaica ja desfigurada a través del temps» (Patufet, revista infantil i juvenil, 1969).

 

«Continuà el seu camí fins a arribar a les obres d'obertura del nou carrer que el comte d'Espanya, anys abans, havia dedicat a la nefasta memòria de Ferran VII. Allí estigué aturat una estona contemplant les cases que es derruïen i les que, simultàniament, s'edificaven. Pensà que, en el futur, hauria de meditar sobre els possibles avenços de la construcció, car era evident que els mestres d'obres treballaven amb una rutina i, sobretot, amb uns mètodes del temps de la picor» (Joan Perucho, Les històries naturals, 1960).

 

5) 
Netegem i enriquim la llengua catalana
Pere Ortís

Barbarismes
S
 

Sabiduría. Saviesa.

         La saviesa és alliberadora.

Saborear, 'saborejar'. Assaborir. Paladejar.

         Com assaboreix el pernil, el lladre!

Sacudir. Sacsejar.

         Sacsejar l'arbre perquè en caiguin les fruites.  

         Espolsar.

         Espolsar la vànova al balcó.

Saldo.   Ròssec.

         El ròssec del compte corrent.

         (Una persona) Fòtil. Rampoina. Padellàs.

         És un fòtil, no serveix per a res!

Salvedad, ‘salvetat'. Excepció. Excepció feta. Llevat que. Tret que.

         Aquesta norma tan sols té una excepció. Hi van tots, llevat del Jaume. Excepció feta del Pep.

Sangrar. Sagnar. Sortir sang.

         Sagnar un malalt. Sagnar una ferida. Es féu un tall i li'n sortia força sang.

Sandwich. Badall. Entrepà.

         Un badall per prendre a la muntanya. Entrepà de botifarra.

Sangría. Sagnia.

         Practicar una sagnia.

         Sangonella.

         El canal perd aigua per les moltes sangonelles que li'n prenen.

Saque.   Sacada.

         Fer la sacada d'honor al futbol.

Sarro.   Tosca.

         L'aigua que porta calç fa la tosca.

         Carrall.

         El dentista neteja el carrall de les dents.

Seguro.  Assegurança.

         Assegurança de vida.

Sello.   Segell.

         Un segell aeri.

Sentarse. Seure. Asseure's.

         Seieu, si us plau. Ara, asseguts.        

Serio.   Seriós.

         Ésser un home seriós.

Sillón, 'silló'. Butaca. Poltrona.

         Seure a la butaca.

Silo.    Sitja.

         La sitja del sindicat.

Siniestro. Sinistre.

         L'assegurança paga els danys del sinistre.

Sol,     (adverbi). Tan sols. Sols. Solament. Només.

         De Pàtria tan sols n'hi ha una.

         ('Solzament' no existeix en català).

Solera.  Solada. Solatge. Pòsits.

         La solada d'una bóta de vi.

         Tradició.

         Una gent amb tradició de juristes.        

Solomillo. Rellom. Filet.

         Una terça de rellom.

Solventar. Solucionar.

         Ja han solucionat el problema.

Sombra.  Ombra.

         Seure a l'ombra d'un arbre.

Sombrero. Barret. Capell.

         Un barret de palla.

Soplete. Bufador.

         El soldador fon el metall amb el bufador.

Sordera. Sordesa. Sordària.

         Sordesa de naixement.

Soso.    Fat. Insípid. Insuls.

         Aquesta escudella és fada.

         (Una persona:) Fava. Favota. Somera. Pàmfila. Sonso.          

         Aquesta dona és fava. Quina somera, també!

Sostenes, 'sostens'. Sostenidor.

         S'ha comprat un sostenidor nou.

Sótano.  Soterrani.

         Sota el castell hi ha un soterrani.

Suministro, 'subministre'. Subministrament.

         Tenda de subministraments.

Suelto.  Solt. Escadusser. Desparionat.

         Un guant solt.

         (Diners:) Monedes. Xavalla. Menuts.

         Tenir-ho tot en monedes.

Sugerencia, 'suggerència'. Suggeriment.

         Fer un suggeriment oportú.

Sumidero. Embornal. Albelló. Clavegueró. Xuclador.

         L'aigua de pluja se'n va per l'embornal.

Surtido, 'sortit'. Assortiment.

         Un bon assortiment de pastissets.

Susto.   Surt. Ensurt. Esglai. Espant.

         Ai, quin surt!

 

6)
 
Articles d'Albert Pla Nualart
 
(del 13 al 17 d'agost del 2012)

 
----------------

Publicat en el diari ARA dilluns 13 d'agost del 2012

http://www.ara.cat/premium/opinio/Lafeccio-roman-dempeus_0_754724550.html

UN TAST DE CATALÀ

L'afecció roman dempeus?

Albert Pla Nualart

Un igualadí em pregunta per què, en certes retransmissions, el públic es posa dempeus si a la vida real es posa dret. És una pregunta clau per decidir quin estàndard volem, i que separa dues maneres força diferents de mirar la llengua.

Mentre que el llibre d'estil de TV3 desaconsella dempeus per arcaïtzant, un dels nostres comunicadors més llorejats l'utilitza sovint amb la vehement aprovació d'eminents membres de l'IEC.

S'entén que qui ha cobert de gespa un césped que envaïa totes les converses pensi que dempeus i afecció folraran d'excel·lència drets i afició. És allò tan repetit: si dèiem buson i bocadillo i ara diem bústia i entrepà, per què no podem dir romandre per estar, ambdós per tots dos, àdhuc per fins i tot , etc.

Però el sil·logisme és fal·laç perquè mentre que la majoria dèiem césped, buson i bocadillo a contracor, sabent que eren flagrants castellanismes, drets , afició , estar , tots dos i fins i tot els diem ben tranquils, sentint-los part indestriable del que som.

Dir gespa, bústia i entrepà ens reforça l'autoestima. L'ús indiscriminat de dempeus, romandre , etc. més aviat l'afebleix: fa més fonda la difusa consciència que tots, sense excepcions, parlem un català empobrit, de segona categoria.

Deixant-nos rodolar per aquest pendent rebem efusives adhesions d'una petita i sorollosa minoria, però contribuïm a la lenta deserció d'una gran i silenciosa majoria que passa a percebre el català com una antigalla folkloritzant que encara parla una elit.

----------------

 
Publicat en el diari ARA dimarts 14 d'agost del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Tort, torçut i torçat

Albert Pla Nualart

El mes d'agost és de fer plans i alguns s'acaben frustrant, ja sigui per falta de calés o per les vel·leïtats del trànsit aeri. Quan això passa sento dir cada dia més que "s'han torçat", un ús que, sense ser incorrecte, és afavorit per la pressió del castellà torcido .

No hem d'oblidar que per expressar aquesta idea disposem d'altres verbs que, en no tenir paral·lels en castellà, estan en perill d'extinció. Per a una collita, era molt viu malmetre's . I per als plans, a més del neutre frustrar-se , tenim el més col·loquial esguerrar-se .

Però, tornant a torçar , és habitual vacil·lar entre aquesta forma i tòrcer , i si triem tòrcer dubtem sobre quin és el participi. A l'Edat Mitjana era tort però, amb els anys -per diferenciar-lo del tort adjectiu-, es passa a torçut , que és encara avui el normatiu.

En alguns dialectes, torçut va passar a torçat i va crear l'infinitiu analògic torçar . Fins a finals del XIX la forma de prestigi era tòrcer , però la incomoditat que comporta conjugar-lo ja va fer que el Fabra fes de torçar la forma principal, la que du les definicions al darrere.

El GDLC i el DCVB mantenen el criteri del XIX i fan de torçar forma secundària. En el cas del DCVB hi deu pesar que, en parlars valencians i balears, tòrcer i el participi torçut mantenen una notable vitalitat.

El DIEC2 i el GD62, per contra, seguint Fabra, prefereixen torçar . I Coromines veu torçut poc adequat per al registre estàndard. Em sembla la millor opció i, per tant,jo escriuria "Ha torçat un ferro" i "El ferro està tort".

---------------------------
 
Publicat en el diari ARA dimecres 15 d'agost del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Molta de calor

Albert Pla Nualart

Un lector vol que expliqui per què no hem de dir "fa molt de vent", que a ell li sembla el més natural, sinó "fa molt vent" o "fa molt sol". D'entrada nego la major: d'on ho treu que no es pot dir "fa molt de vent"? Naturalment que es pot dir i escriure!

Sí que és veritat que la preposició de és opcional i més aviat tendeix a retrocedir, en part per pressió del castellà però també per una evolució interna. De fet, podem dir que el de té un ús defectiu, és a dir, aguanta en masculí singular però ja és bastant insòlit en femení o en plural.

"Fa molt de fred" sona normal, però "Fa molta de calor" o "Hi havia moltes de cases" només se sent en els dialectes que, com el mallorquí, tenen més trets de la llengua antiga. En la majoria, la concordança del plural i el femení inhibeix el de.

Això mateix passa amb molts quantitatius. En el cas de bastant, el femení no va ser normatiu fins al 2011, després de ser usat i reivindicat per autors de prestigi com Espinàs.

Però el que ben pocs tenen clar és que hi ha una forta incompatibilitat entre bastanta i de. En estàndard, es diu bastanta terra i bastant d'aigua i no bastanta de terra i bastant aigua.

I un cas que també suscita dubtes és el de res en oracions negatives, interrogatives i condicionals seguit d'adjectiu qualificatiu.

Sembla que en aquest cas no hem d'ometre mai de i que els equivalents genuïns de "No espero nada bueno" o "No tiene nada interesante que hacer" han de ser "No espero res de bo" i "No té res d'interessant a fer".

----------------

Publicat en el diari ARA dijous 16 d'agost del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Més sobre 'res' seguit d'adjectiu

Albert Pla Nualart

Un terrassenc vol saber per què "no té res interessant a fer" hauria de ser "no té res d'interessant a fer". És una pregunta que temia, perquè en aquest punt -que diria que ningú no té clar- les gramàtiques i els llibres d'estil et deixen a l'estacada.

Només trobo dos articles d'Albert Jané del 1981 en què, després de dir que res i l'adjectiu se solen enllaçar amb de , s'arrisca a aclarir quan el de és obligatori i quan és prescindible.

Concretament, diu que de no hi va si l'adjectiu és predicatiu -complementa alhora res i el verb- i que hi va si únicament complementa res . I ho explica oposant "No troben res bo" ("Tot els sembla dolent") a "No troben res de bo" ("No troben res que valgui la pena").

Quan l'adjectiu és predicatiu, el res -encara que soni forçat- es pot posar davant del verb: "Res no troben bo". Això també ho permet haver-hi en frases com "No hi ha res millor" ("Res no hi ha millor").

Tot i compartir la seva intuïció -que en bona part es compleix-, crec que la línia és massa prima per fer-ne una frontera. A l'entrada fe del DIEC2, per exemple, trobo l'exemple "Mai no havia vist res semblant", en què el semblant no sembla pas un predicatiu.

Diria que hi ha factors idiomàtics que també condicionen la tria. Sona pitjor "T'ha dit res nou?" que "T'ha dit res interessant?" sense que la sintaxi ho expliqui. Per tant, rectifico i admeto que el de és en molts casos optatiu i que "No té res interessant a fer" és acceptable en català.

----------------

Publicat en el diari ARA divendres 17 d'agost del 2012

UN TAST DE CATALÀ

'Igual', 'a l'igual que' i 'a l'igual!'

Albert Pla Nualart

La Míriam vol saber com es fa servir igual perquè tenia una professora que l'hi encerclava sovint amb vermell.

Són usos igual de correctes "Té un vestit igual al meu/que el meu " i "Es pronuncia igual com/que en italià", tot i que l'estàndard formal tendeix a preferir igual que .

L'ús adverbial és lícit del tot a "Pensen igual" o "És igual de ximple" però és un calc inadmissible a "Igual no ve" o "Si s'hi enfila igual cau". Cal canviar-lo per potser o girs sinònims com al capdavall , i encara , etc.: "Potser no vindrà", "Si s'hi enfila encara caurà".

A l'igual mereix més comentaris. Als diccionaris hi apareix seguit de de , en un ús avui molt minoritari: "No em tracten a l'igual dels meus mèrits". En canvi, seguit de que (un ús avui molt estès) és unànimement condemnat a favor de la forma més simple igual que : "Anirem a Llançà igual que [no pas "a l'igual que"] l'estiu passat".

Hi ha també un a l'igual! recent, sorgit de l'argot adolescent, que té un sentit peculiar i versàtil. Barreja sorpresa, incredulitat i indignació, com i ara! o sí, i què més! , i desprèn la càrrega irònica d' ara hi corro! L'hem de restringir al seu registre.

Per igual ("No afecta a tothom per igual") no és ni al DIEC2 ni al GDLC, però el DCVB el recull, amb exemples del XV, al costat d'un per un igual que també recull el GD62.

I acabo amb és igual! , una locució correcta que treu importància a fets negatius però que té sinònims més genuïns com tant és! , tant se val! o tant li fa!

 
7)
 
Diccionari Vintage
 
Vicenç Pagès Jordà
 
(del 8 al 12 d'agost del 2012)

 
----------------

Article publicat en EL PUNT-AVUI dimecres 8 d'agost del 2012
 
 
Vicenç Pagès Jordà

En algun moment del passat, les andròmines van ser objectes nous, útils, estimats. Però amb el pas del temps s'han anat deteriorant, han perdut vigència i poder. A vegades el que s'ha deteriorat és l'entorn: en algun calaix encara guardo algun disquet que ja no funciona amb cap ordinador del segle XXI. La inutilitat, però, també té un vessant estètic. En un món d'actualitzacions constants, d'obsolescències sobtades, de funcionalitat obligatòria, certs objectes han adquirit una pàtina romàntica. És el cas dels discos anteriorment coneguts com elapés, que d'ençà que són objectes minoritaris s'anomenen –amb un punt de petulància– vinils.

Considerem andròmines els objectes vells i inútils que no estan de moda, com ara la paraula andròmina: Pau Vidal la inclou al llibre En perill d'extinció. 100 paraules per salvar. ¿Coneixeu gaires ciutadans menors de trenta anys que la pronunciïn amb naturalitat? Anomenem vintage, en canvi, els objectes recuperables, reciclables en forma de citació irònica, de picada d'ullet històrica: com la paraula vintage. Prenguem, per exemple, les cassets. Van tenir un parell de dècades de glòria, després es van transformar en andròmines, i darrerament s'estan convertint en un
signe de distinció vintage. Podríem dir el mateix de les caçadores de pell girada, dels escarabats Volkswagen, dels anells gegants, de les camises de quadres, dels serrells planxats. Mireu l'estil de Jarvis Cocker: barba, ulleres de pasta, corbata, americana de ratlles, a mig camí entre els Beatles
i els apoderats de La Caixa.

Com una vella olor, una paraula pot tenir el poder de transportar-nos anys enrere. Ser vintage significa rellegir –amb dignitat, amb distància– l'herència del passat. Un personatge de la novel·la Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals, considera vintage un pubis no depilat.

Al llarg de les pròximes setmanes apareixeran en aquesta secció vint-i-cinc textos més, cadascun dedicat a una paraula vintage (o andròmina, segons l'usuari). Són termes que avui dia han adquirit unes connotacions generacionals força precises. Algú nascut abans dels anys setanta les pot dir sense rubor, però qualsevol que es consideri cool només les pot pronunciar en cursiva –i encara–. Aquestes vint-i-cinc paraules designen peces de roba que ja no es posen, sèries que ja no es miren, begudes que ja no es demanen, insults que ja no s'apliquen, marques que ja no existeixen, verbs que s'han deixat de fer servir.

El Diccionari Vintage no vol ser prescriptiu, ni té pretensions morals. Al capdavall, parlem de la biologia de les paraules, de com neixen, es transformen, moren i –a vegades– ressusciten. Algunes tenen una vida curta i intensa, com el verb controlar, tan polisèmic als anys setanta; d'altres prolonguen la vida a còpia de canviar de significat, com punk; d'altres són zombies que es resisteixen a morir, com el menda del president Mas; d'altres, finalment, es mantenen vives durant dècades, com el verb molar, que fa quatre dies semblava rebel i ara ja serveix per anunciar productes bancaris.

LA CITACIÓ

“De tant en tant Matondkar apareixia pel ‘loft' de Qiuying Zhou amb una andròmina nova”
‘Twistanschauung', Víctor García Tur
 
----------------

Article publicat en EL PUNT-AVUI dijous 9 d'agost del 2012
 
 
Vicenç Pagès Jordà

El poder fa les lleis, i qui les transgredeix té barra. Té barra qui es presenta a un sopar sense que el convidin, té barra qui es cola en un concert sense entrada, té barra aquell qui s'apropia un espai que no és seu, aquell qui fa ús d'allò a què no té dret. La barra pot ser conseqüència de la mala fe, però també de la ignorància. Té més probabilitats de tenir barra aquell que no té ingressos fixos, que sol ser el que té menys experiència en els usos socials, és a dir, el jove. També, per altres raons, l'estranger, el pobre, el marginal, qualsevol enemic –voluntari o no– de les convencions.

Expressions com “quina barra” s'associen a un sector determinat de la societat: els conserges de la zona alta, els membres de l'Opus Dei, les veïnes menopàusiques que es neguen a tornar la pilota que ha caigut al seu jardí, els mestres que apareixen als llibres de Roald Dahl i en general tot de personatges malhumorats que semblen satisfets de ser-ho, com el majordom d'El que queda del dia.

En sentit estricte, la paraula barra és una manera vintage de designar les mandíbules que ja apareix a la crònica de Jaume I. “La mandíbula inferior sortida és sovint pròpia d'homes audaços o passa per ser-ho”, explica Joan Coromines. Les penques –o sigui, les galtes– són pròximes a la barra, tant en sentit propi com en sentit figurat. Totes aquestes paraules funcionen com a substantiu vintage: “ets un barra”, “és que ets un galtes”, “però mira que arribes a ser penques”. La vitalitat de la forma ha originat l'adjectiu barrut-uda, utilitzat pel capità Haddock. Són expressions que apareixen amb naturalitat en la literatura vintage del segle vint, de Josep Pla a Pere Calders passant per Montserrat Roig. Actualment se'n serveixen Enric Casasses, Jordi Lara i Esteve Miralles, entre d'altres.

Entre el jovent, l'ús de la paraula barra no té el mateix valor metafòric. Es parla de la barra

LA CITACIÓ

“La meva cunyada té una barra que no se l'acaba”
‘La dona veloç', Imma Monsó
 
----------------

Article publicat en EL PUNT-AVUI divendres 10 d'agost del 2012
 
 
Vicenç Pagès Jordà

Les llengües necessiten un verb vulgar per designar les relacions sexuals. En anglès, aquest verb és fuck. Ara bé, en català, quin tenim? N'hi ha uns quants, però els més usuals són cardar i follar.

Cap de les dues solucions és satisfactòria: cardar resulta literari i dialectal, mentre que follar té connotacions urbanes i castellanitzants. Per alguns parlants, cardar resulta massa exòtic, mentre que per altres follar té uns matisos violents. Violents? Doncs sí: cardar significa pentinar la llana amb l'instrument anomenat carda; follar, en canvi, vol dir prémer, aixafar, trepitjant, sobretot els raïms (d'aquí ve aquella dita que Pau Riba va introduir a la cançó Simfonia núm. 2: d'uns déus, d'uns homes: “Si avui fem verema, demà follarem”).

Com ho solucionen els escriptors catalans? En els textos anteriors a la guerra, follar significa només trepitjar o avortar. Darrerament, però, utilitzen follar escriptors tan solvents com ara Jordi Puntí a Maletes perdudes i Toni Sala a Marina. No són pas menys solvents Manuel Baixauli, Jaume Cabré, Joaquim Carbó, Anna Carreras, Joan-Lluís Lluís, Antoni Mas Busquets, Lluís Muntada, Emili Olcina o Ramon Erra, que cobreixen tots els dialectes del català i opten per cardar.

“Qui no carda a Olot no carda enlloc” és una frase que ha fet fortuna. Potser per això més d'un està convençut que aquest verb és privatiu de la capital de la Garrotxa. I, no obstant, el fan servir els escriptors més barcelonins de la literatura recent, llavors moderns i ara vintage, com Terenci Moix a Tartan dels micos amb l'estreta de l'Ensanxe (“Que ben cardada vas, nena”) i Montserrat Roig a L'òpera quotidiana (“L'única veu que m'era amiga era la de la Janis Joplin, sobretot quan diu allò que ha cardat amb cinquanta homes i que no n'hi ha cap que li faci companyia”). L'any 2005 l'editorial Empúries –instal·lada en ple Raval barceloní– va traduir el recull de relats de Charles Bukowski titulat The Fuck Machine com La màquina de cardar.

Cadascú pot optar pel vulgarisme que trobi més natural, com ara pitjar, boixar, muntar, xinar, cucar, folgar o fotre. Els més cursis poden fer l'amor, que tot just fa cinquanta anys volia dir festejar. Darrerament alguns parlants influïts per l'anglès fan sexe o tenen sexe. Algú deu estar pensant que considerar cardar com un verb plausible és un símptoma de personalitat vintage (o dialectal, que a vegades ve a ser el mateix). La potència del verb cardar, en tot cas, no s'esgota en l'àmbit eròtic, sinó que funciona com a sinònim vulgar de fer –o sigui, de fotre–, gairebé sempre vinculat a accions no gaire agradables. A la pel·lícula Pa negre, quan l'Andreu és despertat sense contemplacions, la seva primera frase del dia és: “Què cardes?” A Bed and breakfast, Els Amics de les Arts també utilitzen una de les accepcions no sexuals del verb: “I els dos tindran aquella sensació de voler cardar el camp / però s'esperaran i l'endemà encara esmorzaran.”

No cardeu el préssec i fins demà.

LA CITACIÓ

“Antigament, la gent s'ajuntava per formar famílies, per cardar, pel que fos, però no pas per enamorar-se”
Àrea de servei', Lluís-Anton Baulenas
 
----------------
 
Article publicat en EL PUNT-AVUI dissabte 11 d'agost del 2012
 
 
Vicenç Pagès Jordà

Més que Doris Day, més que Fernandel, fins i tot més que Antonio Machín: el personatge més vintage de tots és Déu. N'hi ha prou d'esmentar el seu nom perquè un calfred d'anacronisme ens recorri l'espinada. Com la mort, Déu és sempre cosa dels altres: dels mossèns i dels mormons, però també de gent tan distant com els calvinistes, els constructors de catedrals i els essenis. L'última vegada que vam tenir el seu nom a la boca va ser quan cantàvem les nadales damunt la cadira, abans de passar el platet.

Mireu amb quins efectes especials més xarons es presenta Déu en les pel·lícules de Cecil B. De Mille, quin desplegament més kitsch de llamps i trons, de manaies sense depilar i de petons de traïció sobreactuats. Mireu la consagració del hippisme de baix pressupost que és Jesucrist superstar. A més, és una feinada de por: a qui li sobra temps per resar, anar a missa i tota la pesca?

I, amb tot, és una paraula que continua present en el món dels adults menys actualitzats: “Valga'm Déu”, diu la senyora Maria en senyal de sorpresa quan la seva filla torna de l'afterhours. “Si Déu vol”, afegeix la tieta quan fa plans per a l'excursió amb els nebots al Museu de la Ciència. “Que sigui el que Déu vulgui”, es resigna el senyor Bastons quan li comuniquen que s'haurà d'operar la pròstata. “Déu l'hagi perdonat”, afegeix la vídua Roquetes sempre que esmenta el marit. “Està deixat de la mà de Déu”, resumeix el veí quan es refereix al nebot ni-ni. “Quin bé de Déu”, s'exclama el regidor d'Ensenyament quan ha de repartir els diplomes del treball de recerca a les millors alumnes de batxillerat. “Déu n'hi do”, es resigna en Paulí quan li augmenten la quota de la residència d'avis.

Es pot entendre que, davant Evan Rachel Wood, a algú se li escapi que “està com un Déu”. Es pot perdonar que algú afirmi que al Festival de Benicàssim hi havia “tot Déu”. Es pot admetre que algú agafi una borratxera “de cal Déu”. Es pot tolerar que algú digui a un amic “No hi ha Déu que t'entengui”. Pel que fa a les interjeccions –de les quals cal anar sempre ben proveït–, hi ha qui troba correcte dir Déu sempre que es faci en altres idiomes. En català, Oh, my God i l'invasiu Dios són expressions afectades, no pas vintage.

Déu dóna un to polèmic a qualsevol obra, tal com saben Madonna i Lady Gaga. Si un artista ha entrat en decadència, sempre pot tornar a les primeres pàgines parlant de Déu, si pot ser de manera poc respectuosa. En la literatura sintètica –poesia i microrelat–, la figura de Déu mostra un gran rendiment, tot i que la Bíblia està deixant de ser el gran best seller de tots els temps. Avui, poca gent estaria d'acord amb Harold Bloom, que considera que Iaveh és l'únic personatge literari que supera Falstaff i Hamlet.

Les religions es van inventar per superar la mort. Quan la mort és una hipòtesi llunyana, Déu no ens interessa. De mica en mica, però, la mort es fa present: un parent pròxim, un conegut, un amic que té un accident de trànsit... A partir d'un cert nombre d'enterraments, un dia la paraula Déu aflora als llavis. Vol dir que comencem a ser vintage.

LA CITACIÓ

“Ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí”
‘Corrandes de la parella estable', Manel
 
----------------
 
 
Article publicat en EL PUNT-AVUI diumenge 12 d'agost del 2012
 
 
Vicenç Pagès Jordà

Inicialment, aquest diccionari volia ser descriptiu, però en alguns casos pot virar cap al pamflet. Avui deixo que es manifesti la meva ànima vintage. La societat no es divideix entre homes i dones, entre dretes i esquerres, entre lletres i ciències. No: la societat es divideix entre els que lien i els que emboliquen. I jo –vull deixar-ho clar en el primer paràgraf– sóc un ferm partidari dels que emboliquen.

L'argument fonètic contra el verb liar ve a dir que en castellà forma un diftong que als catalanoparlants ens costa fer, com en les paraules Juan i Luis. L'argument semàntic és que en català existeix un verb viu, que és embolicar, que no coincideix ben bé amb liar.

L'accepció més estesa d'embolicar és la de realçar un regal envoltant-lo d'un paper vistós, sovint completant la feina amb un llaç: “L'hi embolico o se l'endú posat?” Liar sol ser un verb negatiu, però embolicar pot ser bonic o lleig: aquest és el seu encant. Ens poden embolicar una ploma Montblanc de cinc-cents euros, però La Trinca cantava: “Que trista és la vida / del ferroviari / que el pa s'embolica / amb paper de diari”

L'accepció negativa és la que sovint se substitueix per liar. Es poden embolicar –embullar– uns fils de modista, unes xarxes de pescador, el cordill d'un estel..., però el verb s'utilitza sobretot en sentit metafòric. Fins i tot la gent que ignora el que és una troca sap que si s'embolica, senyal que les coses es compliquen.

En els regals japonesos, la futilitat del contingut contrasta amb el luxe del que l'envolta. Roland Barthes, a L'empire des signes, ja va observar que l'objecte de regal és la capsa, no pas el que conté. Els japonesos no trenquen mai l'embolcall, sinó que gaudeixen de la voluptuositat de desembolicar-lo.

El temps també es pot embolicar –si amenaça tempesta–, i nosaltres podem embolicar-nos en una conspiració. Ens podem ficar en un embolic, podem fer-nos un embolic i fins i tot ens podem carregar d'embolics. Salvador Espriu parla de l'“embolic mental” d'Ariadna, i Joan Vinyoli escriu: “Tu sols eres / un embolic de serpentines / de coloraines” El més habitual, però, és aplicar la paraula a les relacions sentimentals il·lícites o irregulars considerades de manera benèvola. Joan Fuster esmenta els “embolics amatoris” de Cleòpatra, Llorenç Villalonga fa dir a un personatge que està “cansat d'embolics i de ser un banyut”. En la prosa vintage, ¿que no és bonic quan els personatges s'emboliquen amb una dona (o amb un home) com si fos una bufanda? És l'expressió que ve a substituir l'artificiós “És complicat” de Facebook.

Encara que el verb liar està jugant molt bé les seves cartes, l'embolicar es defensa prou bé. Hi ha motius per a l'esperança, ja que apareix en una cançó del grup més death metal del país i en una altra del grup més pastel. El primer és Setge, que el conjuga en una estrofa confusa de la cançó Encara. El segon és Macedònia, que en la cançó Tartamudejant diu: “Oh! M'he empanat! / Oh! M'he embolicat!”

I embolica que fa fort.

LA CITACIÓ

“Mira en quin embolic ens has ficat!”
 
‘El cogombre sideral', Sebastià Roig
 
 
8)
 Suprimir males escorrialles
 

 Pere Ortís

 

     Arran dels escrits de fa poc sobre la llengua parlada als nostres mitjans de comunicació, uns quants amics m'han suplicat que avisi que encara hi resten escorrialles de barbarismes fets vells, que no acaben mai de ser-hi suprimits. També han insistit en aquells dos conceptes, en l'un que diu que els locutors han de ser curosament triats entre els qui han parlat sempre bon català de naixença, especialment pel que fa a l'ús dels pronoms adverbials, i en l'altre que manté que tot locutor que no és capaç de parlar un català net i d'observar aquets pronoms davant el poble català, que sigui bonament remogut d'un càrrec tan important. Sentit comú.
 
Així, doncs, presento la llista dels barbarismes que encara són sentits als nostres mitjans i mai no hi són suprimits, bé que hi ha honorables excepcions que no en diuen cap, o que tan sols en diuen algun. Heu-los aquí tots:
 
Cariño, ‘carinyo'. Amor. Afecte. Tendresa.  Amor, fa estona que et crido.
Rei. Manyac. Patuf. Rei, sempre et passes de bo i els altres se n'aprofiten.
Cariñoso, ‘carinyós'. Amorós. Afectuós. Manyac. És tan manyaga, la patufa! Fes-me un petó, manyac.
Carpa. En català carpa és un peix de riu. Envelat. Tendal. Celebraren l'àpat a l'envelat.  L'exposició té lloc sota un tendal.
Derribar. Tirar a terra. Enderrocar. Fer caure. Abatre. El defensa ha fet caure el davanter; l'ha tirat a terra.
Derrumbar. Tirar a terra. Enderrocar. Abatre. Demolir.  Per fi han enderrocat la casa que amenaçava ruïna.
Empañar. ‘Empanyar'. Enllorar. Entelar. Embuonar. El vidres estan embuonats pel fred. El reflexos del sol enlloraven el parabrisa i no el va veure.
Emplazar,'emplaçar', en sentit de comprometre, citar. El jovent comprometé el polític. El magistrat cità el delinqüent.
Emplaçar, en català, vol dir situar quelcom en un lloc, com és ara una ciutat en una vall, una bateria de guerra en un fort.
Exitoso. ‘Exitós'. Reeixit.  Un espectacle reeixit de debò.
“No se hallò aún”, ‘No s'ha trobat encara, per, (fàcil i bonic): Encara no s'ha trobat.
Novedoso. ‘Novedós. Nou. Curiós. Novell. Una actitud nova, molt interessant.
Novio. Xicot. Promès. Nuvi. El Roger és el meu xicot. Fa poc que som nuvis.
Ser novios. Festejar. Aleshores festejàvem. L'Arnau i la Núria festegen.
Registre. Escorcoll, recerca d'un lloc. Han escorcollat l'habitatge del sospitós.
Registre, en català, és la inscripció d'un nom en un allista, en in diccionari, en una arxiu. El Fabra no registra malabeurat.
“Reirse”. ‘Riure's', per riure-se'n. Que se'n riguin tant com vulguin, de mi, però els he donat la lliçó!
Rotonda. Com a cruïlla, divisió de camins, en català és rodona. Allà baix, a la rodona, en veuràs el trencant.
   Vamos a ver. ‘Anem a veure' (sense moure's de lloc).  A veure. Ara veiem. Veiem el mapa del temps què hi diu.
Vivienda. ‘Vivenda'.  Habitatge. Casa. Mansió. Torre. La llei de l'habitatge. Aquesta gent tenen una torre als afores del poble.
És molt comuna l'expressió utilitzant l'article indefinit un, una, seguit d'un adjectiu i sense intercalar-hi la preposició explicativa de, com tampoc no l'usa el castellà. Parlant de cintes: ‘M'ha donat una blanca i una negra', per Me n'ha donat una de blanca i una de negra.
També utilitzant aquest article-pronom indefinit seguit d'un adjectiu numeral, sense la de que el “defineix”, que l'especifica: ‘M'ha donat un títol i m'ha promès un segon'. Aquí diu que ‘li ha donat un llibre i li ha promès la seixantena part d'un minut'. Per dir bé i amb elegància el que vol dir, cal que ho construeixi així: M'ha donat un llibre i me n'ha promès un altre.
En tot cas hauria de ser: I me n'ha donat ‘un de segon', com dèiem, però el català no ho fa així. El català utilitza un altre. Així diuen: ‘Va fer dos gols i encara faria un tercer', per Va fer dos gols i encara en faria un altre. L'elegant context dóna bellament entenent que serà el tercer, el que fa tres, aquest altre  gol que falta.  Si hi hagués dubte, podria ser dit, per comptes de ‘Li va donar dues ocasions i esperava una tercera', Li va donar dues ocasions i ell n'esperava una altra, la tercera.
Després de l'article indefinit i abans de l'adjectiu numeral, també hi hauria d'anar el partitiu  de, puix que és un adjectiu, bé que numeral. Però remarco que no construeix així, el català.
 També és imprescindible aquest partitiu de en locucions com De venir ell personalment no vindrà, però enviarà un delegat. ‘Astúcia, astúcia no tenen, però són dolents', per D'astúcia, d'astúcia no en tenen, però són dolents.
Aquesta partícula, preposició de té una importància enorme en la locució catalana i molts se la deixen al tinter d'una manera que esgarrifa. És elegant, és bella, és imprescindible. Cal parar-hi ment.
La manera castissa, elegant de dir l'hora en català és fer-ho directament, sense l'ús de cap adverbi: Són les dues de la tarda; és un quart de vuit del vespre; són les dotze de la nit.
 
A poc a poc. Cada dia corregir un defecte o cada any, diuperò corregir-lo. Ho devem a la llengua, tan mare, tan elegant, tan rica.
 
 
9)
 
 
 
 
Rafael Roca
 
 
10)
Banyeres de Mariola, poble de cultura
 
Josep-Miquel Bausset
 
 
Banyeres de Mariola, amb la Llegenda de Sant Jordi, amb més de 200 actors, músics i la colla de dolçainers, i amb la revista Barcella, presentada recenment, ens dóna bona mostra de la seua fructífera activitat cultural i de la seua riquesa associativa.
 
Banyeres de Mariola celebra enguany dos esdeveniments culturals molt importants, que demostren el dinamisme associatiu d'aquest poble de l'Alcoià.
 
En primer lloc, 9 de juny es va celebrar el 15è aniversari de Barcella, revista editada pel Col·lectiu Serrella de Banyeres, que amb prop de 200 col·laboradors aposta pels valors democràtics i ecològics, així com la per defensa de la identitat valenciana. Els responsables de Barcella publiquen aquesta revista amb una voluntat forta de supervivència cultural, ja que sense aquest afany de resistència, seria impossible ajuntar tanta tenacitat en un projecte informatiu d'questes característiques. Per això el passat 9 de juny va ser un dia de festa per a tots els qui fan Barcella, un projecte molt digne, que ix cada quatre mesos en format imprès i també en edició digital.
 
No cal dir que els membres del Col·lectiu Serrella es poden sentir orgullosos de Barcella, ja que tenen il·lusió, constància, esforç i dedicació. Com deia la periodista Tona Català en l'acte institucional de l'aniversari, «Els creients dirien que reunir-nos ací és un autèntic miracle!». I sí, de fet, els 15 anys de Barcella han estat realment un «miracle», fruit de «la generositat, la força i l'optimisme dels qui formem el Col·lectiu Serrella». I també un miracle de llibertat! I és que com deia Tona Català, «la comunicació és el que ens fa lliures».
 
En aquests 15 anys, Barcella ha publicat articles de Ferran Belda, Rosa Serrano, Francesc de P. Burguera, Josep Lluís Bausset, Antoni Signes, Josep Miquel Martínez, Enric Sòria, Maria Conca, Manel
Rodríguez Castelló, Vicent Soler, Josep Guia, Emili Piera, Vicent Baydal o Jordi Bort entre d'altres.
 
L'altre esdeveniment cultural a Banyeres de Mariola tindrà lloc el pròxim 14 de juliol, amb la representació de la Llegenda de Sant Jordi, el drac i la princesa. Amb més de 200 actors, músics i la colla
de dolçainers, aquesta representació, és un molt bon motiu per visitar la vila en aquesta data.
 
Va ser el 1981,  com m'ha recordat el bon amic Adrià Garcia, que amb motiu del segon centenari de l'rribada de la relíquia de Sant Jordi a Banyeres, es va fer una primera representació de la llegenda, amb un text original de Jordi Garcia. I el 2000, es va crear l'associació que s'encarrega de portar a terme (cada tres anys) aquest esdeveniment cultural, que amb bones dosis d'humor, acció i reflexió fa
possible aquest espectacle impressionant.
 
Enmig d'un entorn natural, la Llegenda de Sant Jordi (amb música de Miquel Payà) tindrà lloc el dissabte 14 de juliol, en el marc de les festes dedicades a Santa Maria Magdalena. Gràcies als voluntaris i a la col·laboració de l'Ajuntament i de la Diputació d'Alacant, la vila de Banyeres reviurà un any més l'esplendor d'aquesta festa, de gran espectacularitat, on el ferotge drac posa intriga i emoció, en l'intent de devorar la princesa que, una vegada més serà alliberada pel sant cavaller.
 
Banyeres de Mariola, amb la Llegenda de Sant Jordi i amb la revista Barcella, ens dóna bona mostra de la seua fructífera activitat cultural i de la seua riquesa associativa.
 
11)
 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 99)

L'engendrament d'un text

Ramon Sangles i Moles
 
Un amic, bon articulista del Diari Balears i de la revista Llengua Nacional, m'explicava que ell sempre té oberts uns quants articles i que els va treballant i enriquint. Primer rumia de què vol parlar, després fa un esbós de la manera com li sembla que ha d'enfocar-ho tot, i a continuació va farcint aquell esquelet: investiga, hi dorm, ho rellegeix, es va fent ell mateix una crítica del contingut i de com creu que ha de ser presentat; en repensa l'estructura, l'ordre i, finalment, ho poleix i harmonitza de cap a cap per tal que, d'una banda, lingüísticament no hi hagi res que grinyoli i perquè sigui ben puntuat i ben correcte, i, de l'altra, perquè tot sigui ben entenedor i aporti estimables solucions.
 
 
12)

 

El futur del català, 27 anys després

 

Entrevista de Joan Tudela

 a Josep Gifreu

 

professor de la Facultat de Ciències de la Informació

 

L'espai de comunicació català continua sent minoritari

 

Periodista i professor de la Facultat de Ciències de la Informació, Josep Gifreu, especialitzat en l'estudi de la realitat comunicacional de Catalunya, és la persona idònia per fer el diagnòstic i el pronòstic de la salut del català en els mitjans audiovisuals. La seva teoria de partença és que avui hi ha a Catalunya tres espais comunicacionals que pugnen per l'hegemonia dins la cultura de masses. Són l'espai català, l'espanyol i el nord-americà.

Què va significar el franquisme en el camp comunicacional?

D'entrada, l'enfonsament de la incipient cultura de masses en català dels anys republicans, basada sobretot en la ràdio i la premsa, però també en la propaganda, en el cinema i en el teatre. L'ocupació militar de Catalunya va donar lloc tot seguit a l'ocupació de l'espai comunicacional. S'imposa un espai espanyol en castellà uniforme per a tot l'Estat. El castellà, a més, es legitima perquè fa d'intermediari amb l'espai internacional, sobretot nord-americà. La gran cultura hollywodiana ens arriba doblada al castellà. El prestigi que adquireix el castellà no ve del fet que el parli Franco, sinó perquè el parlen Humphey Bogart o Elizabeth Taylor. Sota el franquisme es formen les grans cadenes de ràdio, públiques i privades, portadores de l'espai espanyol, que continuen vigents encara avui. TVE és el gran mitjà centralitzador i uniformista en llengua castellana. En termes de llengua, el franquisme suposa l'ocasió històrica d'una expansió del castellà a l'Estat espanyol com mai s'havia aconseguit, gràcies al fet que la cultura de masses accedeix aquí a la vida adulta a partir dels anys cinquanta i seixanta.

PREDOMINI DEL CASTELLÀ

Després de Franco, què?

No es capgira pas la situació estructural anterior, però apareix un nou marc, unes regles del joc noves per a la pugna per l'hegemonia comunicacional entre l'espai espanyol i l'espai català, el qual ja a la darrera època del franquisme havia iniciat la seva reconstrucció, amb fenòmens com el de la Nova Cançó. Ara ens trobem, als anys vuitanta, que es manté encara el predomini de l'espai castellà, però amb alguns avenços notables en la reconstrucció de l'espai català, que és naturalment l'espai que té la llengua catalana per pròpia; no hi ha possible mistificació en això, perquè ningú no dubta que l'espai espanyol té la llengua castellana com a pròpia.

Diagnòstic actual de la ràdio?

El català només hi és present com a llengua pròpia a emissores de difusió reduïda, com les municipals i locals en general, i com les de FM, comercials com la Cadena 13 o institucionals com Catalunya Ràdio o Ràdio 4. Però el català no existeix com a llengua pròpia a la ràdio de gran audiència, que és la de les grans cadenes i OM, encara que el català hi pugui tenir una presència minoritària en algunes, com és el cas de Ràdio Barcelona de la SER. Així i tot, val a dir que en els últims anys hi ha una certa progressió de l'audiència radiofònica en català.

TV3,UN MIRATGE?

La televisió.

Sense posar en dubte el gran salt endavant que ha suposat la creació de TV3, no hem d'ignorar que, actualment, el consum televisiu en català és clarament minoritari a Catalunya. Fixant-nos en el consum efectiu, jo calculo que, en termes d'audiència real, sumant-hi la programació de TV3 i la del circuit català de TVE, el consum en català a Catalunya no deu superar el 25 per cent del consum televisiu total. No hem de caure en el miratge de pensar que, perquè tenim TV3, l'espai català ja ha assolit l'hegemonia comunicacional a Catalunya. No. L'hegemonia continua tenint-la l'espai espanyol en llengua castellana.

El cinema de les sales d'exhibició.

No hi ha pràcticament consum de cinema en català. Gairebé no hi ha ni producció de cinema en català ni doblatge al català. Només cal donar un cop d'ull a la cartellera per adonar-se'n. Hem arribat a un punt que la gent va al cinema i ja troba normal que sigui en castellà. Malgrat la crisi de la indústria cinematogràfica, no s'ha de subestimar la importància comunicacional que té avui el cinema: l'any 83 a Catalunya es van vendre 26 milions d'entrades, és a dir, hi va haver 26 milions d'anades al cine. La immensa majoria va ser assistència a cinema en castellà. I, pel que fa a les pel·lícules produïdes aquí a Catalunya, que són una part petita de les que s'hi consumeixen, una altra dada: de l'any 81 al 84 aquí se'n van produir 77, de pel·lícules, de les quals només 18 eren en català.

Els vídeos.

És un camp nou, però molt supeditat al cinema i, per tant, com que el cinema que es passa a vídeo és en castellà, ens trobem que en el vídeo comercial, que és el dels vídeo-clubs, el de gran difusió, no hi ha vídeos en català.

COMPETÈNCIA DE L'ESPAI ANGLOSAXÓ

Els discos i cassettes.

Catalunya suposa una tercera part del mercat fonogràfic espanyol. La dinàmica de la fonografia d'aquí està totalment supeditada a la dinàmica general del mercat espanyol, controlat per les grans multinacionals del disc, que no es guien per res més que pel màrqueting. Un cop desapareguda Edigsa, que era una productora pròpia de l'espai català, ens trobem que les úniques editores que poden promoure la cançó en català són les multinacionals, que només acullen els cantants i els grups molt consagrats. Aquí l'espai català, més que competir amb l'espai espanyol, ho ha de fer directament amb l'espai anglosaxó en llengua anglesa, que té a més el suport importantíssim de la ràdio i la televisió d'aquí.

La publicitat.

Comptant-la tota, tant la que té suport propi com ara les tanques publicitàries del carrer, en les quals ara hi ha una certa presència del català, com sobretot la que té com a base els altres mitjans de comunicació, cal dir que la publicitat té clar que les llengües d'àmbit restringit són un obstacle per a la difusió dels seus missatges. El sistema publicitari és un fre per a la catalanització dels altres mitjans. Fins i tot hi ha anuncis en castellà a mitjans que són en català, com és TV3.

El pronòstic global.

Si ho deixem en mans de la inèrcia, la catalanització serà cada cop més difícil. En els propers anys creixerà tant l'oferta com el consum de comunicació a Catalunya. I l'espai català, lògicament, creixerà, però a un ritme inferior que els altres dos. La tendència inercial de l'espai català serà a la baixa en relació a l'espai espanyol i l'espai nord-americà. L'única manera d'invertir aquesta tendència és amb una fortíssima voluntat política, social i cultural catalanitzadora.

Barcelona, 26 de juliol de 1985

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net