Aproximadament.
|
El xicot eixe deu
tindre, dalt o baix, la meua
edat. |
L'expressió dalt o baix l'he sentida a la ciutat de
València. També he sentit, amb el mateix significat, la variant poc dalt o baix.
En valencià també es diu:
poc dalt o baix, poc més que menys, poc
més o manco, poc més o menys, si fa no fa
La llengua estàndard sol
emprar: poc
ençà poc enllà, poc més o menys, poc més poc menys, si fa no
fa
En castellà es diu:
poco más o menos
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 262)
Dits, macs i
computadores
Antoni Llull Martí
Els
dígits designen els elements bàsics d'un sistema numeral, que en el cas
del decimal són
deu, com els dits de les dues mans d'una persona, i tenen aquest nom perquè els dits
(en llatí dígitos), degueren esser en temps prehistòrics la primera, o una de les
primeres maneres de mostrar un conjunt numeral bàsic, de deu al principi, i
en una segona passa, indicar sumes o múltiples o divisions d'aqueix nombre
bàsic. Quan els dits no bastaven, sembla que qualcú tingué la idea d'utilitzar
macs o pedretes (en llatí cálculos) per determinar amb exactitud una quantitat:
tants de macs, tants d'objectes comptats, o tants de múltiples del nombre bàsic.
Del mot llatí prové el nostre calcular, i el tecnicisme càlcul, que tant pot referir-se a
l'acció de treure un compte com a una pedra petita, com la concreció que pot
formar-se en un ronyó, o en el fetge, i dificultar-ne el
funcionament.
Tant
comptar com contar, com el cultisme computar, són derivats
del verb llatí computare, que al seu torn prové del també llatí putare, que, entre altres
coses, significava ‘fer una estimació, considerar, avaluar, pensar', i finalment ‘comptar',
i amb el prefix
con-, amb la ena transformada amb ema, computare s'usà amb
caràcter
general per designar el procediment d'enumerar objectes, materials o
immaterials, i
amb el temps, també es digué al fet de narrar coses que havien succeït. En l'escriptura del
català antic no es distingia entre una i altra definició, i comtar, contar
i comptar tant podien voler dir comptar com contar. La
moderna distinció, només gràfica en la nostra llengua, és prou útil en la
majoria de textos, si bé no imprescindible, perquè el castellà usa contar tant en la
llengua escrita com en la parlada i els qui hi parlen i escriuen així mateix s'hi
entenen.
Els moderns aparells anomenats computadores o ordinadors, treballen bàsicament amb senyals digitals, que en electrònica designen unes magnituds que solen esser representades per una curta sèrie de valors discrets (discontinus), com apagat/encès, blanc/negre, alt/baix, etc., contràriament als senyals analògics que solen esser continus i variables.
«L'ànima de Dalí, però, no sofrí cap commoció. El nostre home està fet a
tot i no s'immutà. Tornà la pilota als seus antics amics dient-ne quatre
penjaments i canviant de casaca. No li costa molts d'esforços de canviar d'opinió»
(Sebastià Gasch, Expansió de l'art català
al món, 1953).
Iepa-la!
Penjats de l'etimologia-ficció, però ara cap al futur. Encara que d'aquells telèfons de pel·lícula de gàngsters en què la comunicació es tallava al moment de penjar l'auricular del ganxo ja pràcticament no en queden, tots sabem que aquest és el motiu pel qual de l'acció de prémer el botonet vermell del fòtil en continuem dient penjar. Però quantes generacions falten perquè l'ús d'aquest verb comenci a ser un misteri?
Rally.
Cursa.
Una cursa d'autos.
La paraula "rally" té una connotació molt ampla: competició, aplec,
esforç, etc
Rasgo. Tret.
El trets fisonòmics d'una persona.
Rastrero, 'rastrer'. Roí. Vil. Mesquí. Coquí.
Menyspreable.
És un subjecte roí.
Rato.
Estona.
Fer una estona de repòs.
Ratonera. Niu de rates.
Endreçant, ha trobat un niu de rates.
Ratera. Parany.
L'hem enxampat amb la ratera. Aquesta proposta és un
parany.
Reacio, 'reaci'. Rebec. Renitent.
És rebec a la idea d'estudiar.
Repatani.
No vol canviar els seus costums, és un repatani.
Recadero, 'recader'. Ordinari. Transportista.
Traginer.
Donar un paquet a l'ordinari de Barcelona. El traginer fa encàrrecs de
pes.
Recado. Encàrrec.
Comanda.
Anar al centre a fer un encàrrec.
Recaudar. Col·lectar. Acaptar.
Col·lectar almoines.
Recaptar.
Recaptar impostos.
Recebo.
Terregall.
Sobre el terregall compactat, el paviment de ciment.
Grava.
Un caminal de grava.
Recibidor. Rebedor.
La visita seu al rebedor.
Recibo.
Rebut.
Pagar sempre contra rebut.
Recién, (adverbi) Nou.
Acabat de. De nou. Recentment. Novellament.
El nou vingut. Acabats de casar. Acabat de
pintar.
(Adjectiu) Recent.
Un fet recent.
Recio. Revingut.
Cepat. Robust. Ferm. Musculós.
És un xicot revingut. L'atleta és ben
musculós.
Red.
Xarxa. Filat. Tremall.
Pescar amb xarxa. La xarxa viària. Pescar amb
filat.
Redada. Batuda. Agafada.
Ràtzia.
El sometent ha fet una batuda. Els minyons han fet una
agafada.
Reembolso. Reembossament.
Cobrar, o comprar, per reembossament.
Reflejar, 'reflexar'. Reflectir.
El color blanc reflecteix la llum.
Reflejo, 'reflexe'. Reflex, reflexos.
Tenir bons reflexos. El reflex del firmament.
Refrendar. Ratificar. Referendar.
El sindicat ha ratificat la proposta dels obrers. El poble referendar la
sobirania.
Regaliz, 'regalís'. Pega dolça.
Mastegar pega dolça.
Registro, 'registre'. Escorcoll.
Els minyons han fet un escorcoll a la casa del
sospitós.
Regla, (instrument
per a amidar o per a traçar una línia). Regle.
El mestre m'ha pegat amb el regle.
Reinar.
Regnar.
El rei regna al seu regne.
Rellenar. Farcir.
Olives farcides. Farcir l'indiot.
Reloj, 'relotge'. Rellotge.
Un rellotge d'or.
Remachar. Reblar.
Reblar el clau. Posar rebles al perol.
Remiendo. Adob. Adobament. Apariament.
Fer un adob a la teulada. A una màquina.
(A la roba) Apedaçament.
Fer un apedaçament a l'abric.
Renta.
Renda.
La declaració de renda.
Rentable. Rendible.
Un negoci rendible.
Reparo.
Repèl.
Dir-ho sense repèls.
Recer.
Aquesta cabana és un bon recer. Fes recer amb les mans, que encendré el
llumí.
Repostar. Fer gasolina.
Fer gasolina amb el motor apagat.
Respondón. Resposter. Respostejador.
Ets un resposter, mal educat!
Restregar. Fregar. Refregar.
Frega't la fulla per la mà i en sentiràs l'olor.
Rezar, 'resar'. El Fabra diu que aquest verb és un castellanisme.
Pregar. Dir. Encomanar-se a Déu.
És hora de fer els nostres precs. Dir el rosari. Nen, abans d'anar al
llit, encomana't a Déu.
Resguardo. Recer.
Posar-se a recer del vent.
Resguard.
Conservar el resguard del pagament.
Respaldo. Respatller.
El respatller de la cadira.
Suport. Costat.
Ho ha fet amb el suport del mestre.
Resto. Resta.
Restant.
La resta dels hostes romangueren a l'hotel.
Retintín. Dring. Cantarella.
Ho digué amb aquell
dring!
Retiro. Retir.
Jubilació.
Cobrar del retir.
Recés. Recer.
És tard i cal anar a recés. És hora d'anar a recer,
noi.
Retrasar, 'retrassar'. Retardar.
La pluja ens ha retardat. Aquest rellotge
retarda.
Endarrerir.
Els pobles endarrerits del Tercer Món.
Robo.
Robatori. Lladronici. Furt.
Han fet un robatori a un banc.
Roce. Frec.
Fregament. Fregadís.
El frec amb els de pro l'ha espavilat.
Rodaballo. Rèmol. Rom.
El rèmol és un peix exquisit.
Rossetón. Rosassa.
La rosassa de l'església del Pi, la més gran d'Europa.
http://www.ara.cat/premium/opinio/metres-lliure-lliures_0_750524980.html
Un lector vol saber si Mireia Belmonte va fer plata en els 800 metres lliures o lliure, perquè ha trobat de tot.
Som davant un cas en què la raó i la intuïció es contradiuen. La raó ens diu que no són els metres els que són lliures sinó l'estil, i que igual que diem X metres papallona o esquena hem de dir X metres lliure.
No és com la prova reina de l'atletisme, els 100 metres, que ho són a seques o en tot cas són llisos, un adjectiu que clarament fa referència als metres i no pas a l'estil, tot i que no falten els que es confonen i també en diuen 100 metres lliures.
L'estil lliure deixa nedar com es vulgui però, a la pràctica, és sinònim de crol, perquè està demostrat que el crol és l'estil més ràpid i, per tant, tots el trien, tot i que seria ben legal que algú es posés a nedar papallona.
A la intuïció, en canvi, l'arrossega l'habitual concordança substantiu-adjectiu, malgrat que aquí l'adjectiu forma part d'un sintagma singular: lliure vol dir estil lliure .
Aquest xoc provoca un desconcert general. El català oficial -Termcat, Federació de Natació, GEC, etc.- opta per metres lliures mentre que els mitjans vacil·len. El francès fa mètres nage libre o mètres libre, l'italià metri stile libero, el portuguès una mica de tot i el castellà, també amb dubtes, sembla abonar metros libre .
Fins ara jo preferia metres lliure -sense fer-m'hi fort- però veient que la nostra norma ha optat per acostar-se a l'ús més general i intuïtiu, i que això no crea problemes, penso que el més raonable és seguir-la i fer metres lliures .
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Diumenge el telenotícies de TV3 deia que "Panamà és un colador de narcotraficants" i se'm va encendre una alarma de corrector de guàrdia que ni en ple agost puc desconnectar.
Fa estrany que colador tingui dos sentits tan contradictoris com el de deixar passar amb prou dificultat perquè hi quedin atrapades totes les impureses, una mena de sedàs, i el de deixar passar amb gran facilitat, que és el que té a la frase esmentada.
Aquest últim ús prové del castellà coladero, que en teoria també es fa servir en l'altre sentit, tot i que, a la pràctica, només l'usen en el segon, ja que per al primer tenen colador .
Un coladero és, per exemple, un examen molt fàcil o un professor que aprova a tothom. I el GD62 també admet que ser un colador tingui aquest sentit al costat del tradicional, i avui poc utilitzat, de beure en excés .
No és tan estrany que ho faci si tenim en compte que colar-se -tant en el sentit de saltar-se una cua com en el d'entrar sense pagar-, un verb que tradicionalment no era admès per castellanisme, va ser acceptat pel DIEC (1995) com a forma popular i és, per tant, correcte.
Però mentre que colar i colar-se són dues formes per a dos sentits, els noms que en deriven -que el castellà diferencia amb colador i coladero- en català convergeixen en colador .
Potser caldria dir coladero d'una altra manera i restringir colador -com fan el DIEC2 o el GDLC- a sentits derivats de colar. Usar-lo en el que deriva de colar-se, a més de ser confús, sembla poc adequat al registre informatiu.
UN TAST DE CATALÀ
Això de l'Usain Bolt, va ser cursa, carrera o correguda? No tothom ho veu igual. Joan Coromines, per exemple, instava a revitalitzar, per a aquest sentit, la per ell més genuïna correguda en detriment de l'hispanisme carrera i el gal·licisme cursa .
Però li han fet poc cas, i és que correguda té un to col·loquial que canta una mica en les asèptiques classificacions. Ara bé, només és poc adequada, no incorrecta; i, de fet, de l'acció de córrer com a part d'un esport -per exemple, de l'embranzida que prenen saltadors i llançadors- el Termcat opta per dir-ne correguda .
Sí que és clarament inadequat l'ús de cursa en un sentit no competitiu. Per agafar el metro fem corregudes o corredisses, no pas curses.
Pel que fa a carrera, fa uns 25 anys era un castellanisme el seu ús com a sinònim de cursa, però el DIEC el va acceptar potser tenint en compte que, almenys per als cavalls, ja tenia sentit competitiu al Tirant .
El sentit més propi de carrera és el que deriva de camí, perquè ve del llatí via carraria (camí de carro). És un camí figurat: el que fem a la vida, sobretot en un sentit professional i acadèmic. D'aquí que, per extensió d'ús, també signifiqui estudis cursats per obtenir un títol. I també són camins, i per tant carreres, els que es fan a les mitges femenines.
Per contra, cursa -que ve del francès course i l'italià corsa- vol dir acció de córrer i sembla que és el terme més específic i adequat per a una prova que consisteix a cobrir una distància en el mínim temps possible.
Ahir parlàvem de cursa, carrera i correguda i avui parlem d'un trio que s'hi aparella si canviem carrera per corrida. L'ús de correguda de bous , cursa de braus i corrida de toros planteja uns dubtes sobre els quals els llibres d'estil i els diccionaris no es posen d'acord.
Bou, brau i toro són noms del mascle de la vaca, però, en un sentit més específic, el bou és el mascle adult castrat i el brau i el toro -més agressius- el no castrat. Tenim, a més, el toro (o brau) de lídia, que és la raça del sud d'Espanya que es cria per al toreig.
Ens interessa, però, parlar de les festes populars que el tenen com a centre. I el primer que hem de dir és que totes -per més que recorrin al terme bou - fan servir animals no castrats, a més de vaquetes.
D'una banda, tenim el correbou o bous al carrer, típic de les Terres de l'Ebre i del País Valencià, en què l'animal no es mata; i, de l'altra, la corrida de toros , que té lloc en una plaça i comporta sacrificar la bèstia.
Per l'ÉsAdir i el GDLC, correguda de bous és sinònim de bous al carrer, correbou o tancada de bous . Per a l'altre sentit fan servir corrida de to ros . En canvi, el DIEC2 i el Termcat, com que no admeten el mot corrida , donen a correguda de bous el sentit de la festa nacional espanyola, al costat de cursa de braus .
Tot i que bou també pot voler dir toro de lídia -la plaça de València es coneix com la Plaça de Bous-, trobo que és útil en estàndard distingir entre la més catalana correguda de bous i la més espanyola corrida de toros.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Albert Pla Nualart
Els altaveus de les platges de Barcelona es van passar ahir el dia bramant consells davant "l'ona de calor". I propagant, alhora, una onada potser més perillosa: la que iguala català i castellà allà on tenim perfil propi.
La distinció ona/onada és un tret peculiar del català que erosionem tant quan en fem servir només una com quan les utilitzem com si fossin sinònims perfectes.
I és lògic que a la platja les confonguem, perquè totes dues descriuen el moviment del mar, però fins i tot aquí l'ona, més petita, puja i baixa, mentre que l'onada, com un gran llençol, oscil·la en un eix més horitzontal.
En tot cas, cap català sensible pot deixar d'arrufar el nas quan sent coses com "onada expansiva" o "ona de calor". I és un signe d'incultura confondre la longitud d'ona, un fenomen elèctric, amb l'oceanogràfica amplitud d'onada.
En el món invisible de la física, parlem sempre d'ones (en castellà ondas ): de les hertzianes de la ràdio -curtes, mitjanes o llargues- i de totes les relacionades amb la propagació del so en un medi.
Tenim la sísmica, que no podem confondre amb l'onada solitària del tsunami. I també l'ona verda, el sistema de coordinació que permet a un cotxe cobrir un trajecte ple de semàfors sense aturar-se.
Enfront del moviment ondulatori de l'ona, l'onada es mou fent envestides, com certes campanyes de publicitat. Patim, ara mateix, a més de la de calor, una onada de turistes, i seria bo que l'ajuntament no l'accentués parlant un català tan foraster.
Prestigiar la
lectura
¿Heu
vist mai cap dels nostres pobles que a l'estiu, per exemple, a la
seva plaça hagi organitzat una vesprada de recitació, de lectura dels
nostres poetes, dels nostres immortals escriptors... o fins i tot de
textos sagrats de la Bíblia, que donen molt de si? ¿Heu vist mai res de
semblant en
les nostres televisions, ràdios, esglésies...? A casa nostra la lectura és
un art mancat d'atenció i totalment marginat.
Una
acurada preparació, un bon acompanyament, una treballada expressivitat...
serien un magnífic reclam d'espectadors i una admirable manera d'infondre cultura, bellesa, art. Ho he vist en diversos pobles
d'Itàlia i és magnífic! Recordem també el gran prestigi d'oradors
clàssics com
Ciceró. I de casa nostra és d'obligació esmentar persones que reciten
molt bé, com Lluís Soler, Celdoni Fonoll, Jordi Boixaderas, Anna
Maluquer, Núria
Candela, Montserrat Carulla, Enric Major... i tants altres. Però,
és clar, són uns professionals que haurien de gaudir de plataformes més
àmplies i no haurien de ser l'excepció a recitar bé.
I tant èxit que tingueren els nostres rapsodes! Èxit que no ens faltaria pas si ara el bon art de la lectura, com he dit, tingués lloc en la televisió, en les ràdios, en les places, en les esglésies, en els jardins tan acollidors dels nostres poblets. Seria, a més, una bona manera d'integrar la gent vinguda de fora; ei!, si no hi hagués interès, com sempre, a fer barreja de llengües i a soterrar la riquesa típicament nostra. Hem de ser conscients que tenim un patrimoni riquíssim a oferir-nos i a oferir a tot el món.
El futur del català, 27 anys després
Entrevista de Joan
Tudela
a Josep M.
Nadal
i Modest
Prats
autors de la Història de la llengua catalana
Per al
català, els anys trenta van ser la gran oportunitat
malaguanyada
Josep M.
Nadal i Modest Prats, gironins, professors universitaris, van publicar el
desembre del 82 el primer volum d'una obra ambiciosa, la Història de la llengua catalana. Comprèn
des dels orígens fins al segle XV. Aquest estiu estan treballant per enllestir
els altres volums, del Compromís de Casp (1412) fins avui. Es tracta d'un
treball laboriós, perquè no hi ha cap precedent global, una feina plena de
maldecaps, per tant. Però no és això el que els angoixa com a historiadors de la
llengua catalana. El que veuen amb inquietud no és el passat del català, sinó el
seu futur.
EL
CATALÀ, COSA DE VELLS
Acostumats a expressar-se com a coautors amb una sola veu, fan un
discurs ben unitari. Tots dos estan atents al comportament lingüístic dels nens
–en Prats com a capellà, en Nadal com a pare– i hi veuen símptomes preocupants
per al futur de la nostra llengua.
La filla
petita de Pep Nadal, que deu tenir cinc anys, l'altre dia li va fer una pregunta
que el va deixar fotut: Per què tots els
catalans són vells? Vet aquí la qüestió. De vegades, els ulls d'infant, amb
aquella singular lucidesa que els dóna la ignorància de la retòrica establerta,
hi veuen més enllà –o més ençà– de les enquestes oficials. Augmenta any rere any
la comprensió del català, ens diuen les enquestes. Ben cert. Però quina és la
piràmide d'edat dels qui usen com a primera llengua el català i quina la dels
qui parlen prioritàriament en castellà? Això no gosen esbrinar-ho les enquestes.
Els resultats farien esfereir. Mentre la Catalunya oficial predica el català és
cosa de tots, la Catalunya real va imposant el català és cosa de vells. Si no
s'hi posa remei, vindrà el dia que els joves tindran el castellà com un dels
seus signes distintius, generacionals. Però potser és massa pessimista, tot
plegat.
No, no
n'és, de pessimista. Des d'un punt de vista històric, la llengua catalana pitjor
que ara no ho havia estat mai. Dels actuals problemes de supervivència del
català no en tenim cap precedent històric. La concurrència, a l'època medieval,
amb el llatí a la vida oficial i amb el provençal en l'art no es poden comparar
en absolut amb l'actual amenaça de substitució lingüística per part del
castellà.
Tampoc no
és comparable amb la situació dels segles que alguna historiografia ha anomenat
de decadència nacional: el XVI, el XVII i el XVIII?
Tampoc.
Al segle XVI la castellanització afecta, a Catalunya, només l'alta noblesa i
prou. Al llarg dels dos segles següents, es castellanitzen només franges
concretíssimes de la població. A les parròquies de Girona, per exemple, les
inscripcions de baptisme i matrimoni es continuen fent en català fins al 1832,
malgrat els decrets que ho prohibien. No és fins al segle XIX que el coneixement
del castellà s'estén una mica més, tampoc no pas gaire. La premsa del XIX és en
castellà, d'acord, però quanta gent llegeix la premsa? Un 5 per cent de la
població? No serien pas més. I s'implanta l'escola. Però quanta gent hi va, a
escola? També un petit percentatge. La majoria d'homes del segle passat no
entren en contacte amb el castellà fins que van al servei militar. I la majoria
de dones del XIX viuen tota la vida sense sentir ni una paraula en
castellà.
EL SEGLE
XX, CLAU EN LA HISTÒRIA DEL CATALÀ
Els
canvis sociolingüístics importants no es produeixen, doncs, fins al segle
XX?
Cal
concretar-ho més. Durant el primer terç del nostre segle, la situació no varia
substancialment. És més, els anys trenta van ser una gran oportunitat
–malaguanyada– per a la llengua catalana. Encara que la
legislació republicana era més desfavorable per al català que no pas l'actual,
hi havia una situació sociolingüística i una empenta col·lectiva que fan suposar
que, si la República hagués continuat, s'hauria arribat segurament, en un
termini curt, a una plena normalitat idiomàtica del català; que, de tota manera,
no ho oblidem, hauria continuat tenint els problemes propis de les llengües
d'àmbit restringit, com el danès o el suec. Però vaja, no hauríem arribat al
punt de quasi irreversibilitat en
la mort del català en què ens trobàvem fa quinze anys. Si el franquisme dura
vint anys més, el català ja no torna a aixecar el cap mai més. Ara hem
aconseguit frenar el procés de substitució del català per part del castellà;
però això no vol dir que el català ja estigui salvat.
S'ha dit
que als anys quaranta, quan més dura era la repressió política del franquisme,
el català aguantava millor que no pas ara...
Fins ben
entrats els anys cinquanta, la immensa majoria de la població de Catalunya
conservava el català com a llengua pròpia. Als pobles de Girona, per exemple,
fins i tot els guàrdies civils que hi venien destinats acabaven
catalanitzant-se. És en els últims trenta anys que la situació ha fet un tomb.
D'una banda, perquè a cada casa va entrar un castellanoparlant molt xerraire,
primer la ràdio i després la televisió, a part del cinema i de la generalització
de l'escola, tot en castellà. I, d'altra banda, per la massiva immigració
castellanoparlant. Amb tots els respectes pels immigrats, des dels punts de
vista sociolingüístic i lingüístic han tingut una enorme influència que no es
pot ignorar. La llengua catalana, per culpa del franquisme, no podia rebre'ls. I
no han estat integrats idiomàticament.
Hi ha
altres països amb una situació semblant?
Enlloc
més no s'ha produït un fenomen semblant. Si a Occitània la llengua autòctona
està tan malament no és perquè hagin baixat a viure-hi massivament francesos del
nord, sinó que l'occità ha estat quasi substituït del tot pel francès per altres
raons. A Galícia, on la consciència idiomàtica i nacional és menor que aquí, com
que no ha rebut immigració, el 80 per cent de la població té com a llengua
pròpia el gallec. Al Quebec, un 60 per cent dels habitants són unilingües
francesos, és a dir, no saben l'anglès. Per cert, uns professors quebequesos que
fa poc van ser a Barcelona van quedar parats tant de la magnitud de la
immigració com de la nostra legislació lingüística, que és molt menys favorable
per al català del que ho és la quebequesa per al francès. Allà, per dir un
exemple significatiu, a les empreses està prohibit d'usar
l'anglès.
LES
COMARQUES GIRONINES
Des de
Girona, també es veuen les comarques gironines com a punta de llança de la
catalanització?
És una
imatge falsa. En tot cas, potser s'haurien de veure, juntament amb l'Osona, el
Bages i algunes altres comarques, com l'últim reducte català davant l'onada
castellanitzadora. El cert és que aquí hi ha hagut molta menys immigració i que
l'ús del català –privat i públic– està una mica més normalitzat. Però
nosaltres donem molta importància als factors ideològics; la consciència
idiomàtica és més important, més resistent i influent, que els fets
sociolingüístics objectius. I en general la consciència idiomàtica i nacional a
Girona no és pas més gran que la que hi ha a Barcelona. Nosaltres pensem que a
les zones com Girona, precisament perquè la situació és una mica millor, caldria
abocar-hi molts esforços, sense deixar de banda la resta del país, per
aconseguir una mena de zona pilot on el català pogués tenir una plena
normalització.
Medinyà
(el Gironès), 19 de juliol de 1985