cup
Acumulador
hidràulic d’un molí fariner.
|
El molí ja fa molts anys que està abandonat, però encara es
conserva el cup en bon
estat. |
Els
acumuladors d’aigua són uns elements d’enginyeria hidràulica la funció dels
quals és emmagatzemar una quantitat important d’aigua en un depòsit de base
reduïda i altura considerable amb l’objectiu que, quan ix el doll d’aigua per un
conducte situat en la part baixa del depòsit, ho faça amb una energia cinètica
suficient per a moure una roda vertical que, muntada en el mateix eix que la
mola, fa que aquesta gire a la velocitat idònia per al funcionament adequat del
molí.
Aquests elements d’enginyeria civil varen ser molt corrents en els
molins de farina que es varen construir en l’Alcoi del segle xix. Gilberto Olcina Llorens parla dels
acumuladors d’aigua alcoians en la seua obra Orígenes y desarrollo de la
cuenca industrial del río Barchell.
La paraula cup és la que s’ha usat sempre a Alcoi per a denominar
la construcció citada. Malgrat que actualment ja no queden acumuladors
hidràulics que s’usen per a fer girar moles de molí, encara podem trobar-ne
alguns que, si bé estan abandonats, el seu estat de conservació és acceptable. I
encara podem trobar a Alcoi persones que coneixen perfectament la paraula
cup en l’accepció definida.
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 260)
Diverses
maneres de comptar
Antoni Llull Martí
Una cosa que molta gent que no
coneix més que el català o el castellà, ignora, és que en altres llengües, hi ha
formes de comptar que no coincideixen amb la nostra, amb tot i utilitzar
el mateix sistema numeral. A França, sense anar més lluny, quan arriben a
seixanta, en lloc de comptar per deus compten per vints, i quan arriben a
seixanta-nou, diuen soixante-dix que és com dir
‘seixanta-deu’ (no tenen nom equivalent a setanta) i quan arriben a
soixante-dix-neuf (seixanta-dinou), diuen quatre-vingts ‘quatre
vints’, per vuitanta; i quan arriben a quatre-vingt-dix-neuf
‘quatre vints dinou’ passen a cent, mot que, gràficament,
coincideix
en ambdues llengües. Una altra cosa curiosa, és que així com nosaltres
deim
vint-i-un, vint-i-dos, etc;, en altres llengües diuen «un i vint, dos i
vint», com
ocorre en alemany: einundzwanzig, zweiundzwanzig, etc., i també en
holandès i
en danès, però en suec i en noruec posen el vint davant l’u, com ho
feim
nosaltres, i diuen tjugoett i ttjueen,
respectivament.
Mossèn
Alcover, durant les seves eixides per terres de parla catalana es
fixà que en
molts d’indrets els nins petits que començaven a aprendre a comptar,
del vint al
quaranta, i de vegades fins al seixanta, si hi arribaven, comptaven
de vint en
vint en lloc de deu en deu, i deien «vint-i-deu, vint-i-onze», etc.,
però els
grans tot d’una els corregien i aviat ho deixaven. Però aquest sistema
fou usual en
temps més antic entre la gent adulta, i encara hi havia a Catalunya, si bé sembla que el
nostre filòleg no en topà cap, i referia allò que li contaren, alguns pastors que
comptaven les ovelles per vints. Coromines, al seu Diccionari etimològic i
complementari de la llengua catalana, tom IX, pàgina 291, diu que Massó Torrents
recollí de boca d’un pastor aquesta frase: «el pastor que mena vuit o nou vints
caps ja es creu un gran capità». Recordem que entre nosaltres, a Mallorca,
tenim coses que es comptaven tradicionalment per querns (conjunts de quatre)
i encara en tenim que es compten per dotzenes,
com els
ous, o algunes fruites. Mossèn Alcover aclarí, que encara era usual
comptar per
vints en el país de Gal·les i a Sicília, i en algunes zones dialectals
del castellà
i del portuguès (vegeu-ho al Bolletí del Diccionari de
«Poc a poc el nin i l’oca, maldant amb l’herba, trobaren una deu
inestroncable d’alegries. El nin havia engrapat una fulla de llacsó i l’oca li
va prendre pessigollejant- li els dits. El nin va riure i l’oca des d’allavors,
ja no trobà gustós altre ensiam que el que li oferia el nin, ni el nin millor
entreteniment que el de peixar l’oca. I l’un no podia viure sense l’altre. La molinera arribà a
confiar la guarda de l’infant a l’oca, com l’hauria confiat a una velleta amiga,
tan àvia gelosa com ella mateixa» (Prudenci Bertrana, L’ós benemèrit i altres bèsties,
1932).
Iepa-la!
A propòsit d’alimentació i peixos amb les quatre barres al llom, un dels grans misteris sense resoldre de la lexicografia catalana continua essent el per què de l’adjectiu enxubat. Entenguem-nos: no del significat, que és evident (aquest sí que vol dir allò que sembla), sinó de la grafia. Si el diccionari mateix admet que és fill indiscutible del peix (“per similitud de sentit amb les anxoves apinyades en un barril”), com és que el continuem escrivint d’una manera tan rocambolesca?
Quebrado, (matemàtiques). 'Quebrat'.
Trencat.
Un problema de trencats.
Quebrar. Fer fallida.
L'empresa ha fet fallida.
Querida. Amistançada. Amant. Entretinguda.
Tenir una amistançada.
Quiniela. Travessa.
Una
travessa milionària.
Quisquilloso, 'quisquillós'. Picallós. Cerca-raons. Picaplets.
Carronya.
En tot hi té a dir, és un picallós.
http://www.ara.cat/premium/opinio/Teories-conspiratives-suggerents_0_746325397.html
El títol sembla impecable. Jo no en tocaria ni una lletra. Però el jove redactor que l'ha escrit s'aixeca i em demana si el pot deixar. "Sí, esclar, per què ho preguntes? Que no et sona bé?" "Sí -em diu-, em sona perfecte, però el corrector em subratlla conspiratives i suggerents, i al diccionari no hi són".
En vaig parlar fa un any i ara hi torno. Les TIC allarguen tant l'ombra del diccionari normatiu que cal més que mai tenir criteri per no deixar que ens intimidi. I caldria -també més que mai- que els seus responsables el revisessin sovint per estar a l'altura del poder que els dóna el món digital.
L'IEC, sense potser ser-ne conscient, sembra el dubte en milers d'usuaris inexperts alhora que fa servir conspiratiu i suggerent en les seves pròpies publicacions.
I és lògic, perquè són dos adjectius clarament ben formats. El català té uns sufixos -iu , -ent que igual que permeten curatiu, il·lustratiu, reiteratiu, etc. i sorprenent, pertinent, avinent, etc. també permeten conspiratiu i suggerent . Perquè entrin al diccionari cal, a més, que l'ús els avali, i ho fa sobradament.
I ja sé que disposem d'equivalents normatius. En el primer cas, conspiratori ; i en el segon, suggeridor i suggestiu. Però té sentit tancar la porta a la variant més usada?
Al DIEC1 no hi havia fascinant . Només fascinador. Al DIEC2 ja hi és. Però les coses fascinants ho eren tant fa 17 anys com ara. I ara ja són tan suggerents com el dia que aquest adjectiu entri al diccionari normatiu.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
En la llengua oral que vaig aprendre de petit a casa, tom era només un sinònim de volta (sona igual que tomb). Sí que hi havia la paraula tomo, que el meu pare, aficionat a les enciclopèdies per fascicles, feia servir força sovint: "Ja només ens falta un tomo".
Quan vaig començar a estudiar català vaig descobrir que els tomos eren toms, cosa que sempre m'ha sonat bastant malament. Però vivia convençut que tom i volum eren del tot sinònims i que, per tant, no tenia cap necessitat de fer servir aquella paraula tan postissa.
Tenia raó només en part. En el sentit més bàsic i col·loquial, tom i volum són sinònims, però en el més tècnic presenten unes diferències prou substancials perquè un volum pugui contenir diferents toms i un tom diferents volums.
La divisió en toms és temàtica, va lligada al sentit intel·lectual de l'obra i és, doncs, responsabilitat de l'autor. La divisió en volums, en canvi, només és física i depèn de l'editor. Podem fer més volums per raons ben alienes al contingut, com ara el pes.
En la mesura que es pot s'intenta que el tom i el volum coincideixin. Si, per exemple, algú escriu una gramàtica, la pot dividir en quatre toms: fonètica, morfologia, sintaxi i lèxic. Però això no vol dir que necessàriament tingui quatre volums.
Per tot plegat, dir tom a un volum que no té una unitat temàtica, que no és cap divisió de l'obra des del punt de vista del contingut, és -si no incorrecte- inapropiat, i el fet que ho sigui ja és un motiu per dir-ne sempre volum.
UN TAST DE CATALÀ
Rebem, de tant en tant, dins un sobret escrit a mà amb lletra pulcra i una mica tremolosa, un munt de retalls de diari amb mots encerclats i una fletxa que els connecta amb l'alternativa genuïna que l'autor o autora escriu en un marge.
Un "ARA" a l'angle superior dret evidencia que només som un més entre els múltiples objectius del zel laboriós de l'anònim corresponsal, que és prou gran per mantenir la fe d'iniciat d'aquelles classes de català semiclandestines dels anys 60.
Hi marca, sobretot, opcions del nostre llibre d'estil que desborden l'estricte marc normatiu, i tot plegat té aquell punt de noble ingenuïtat que inspira tendresa. "Que mono!", no es pot estar d'exclamar una jove correctora. De fet, si el català encara està viu és per gent així.
En un -un fragment d'entrevista- la Laia Marull afirma que "si no et cases i tens fills ets un bitxo raro". Bitxo raro està encerclat i al final de la fletxeta hi diu bestiola estranya .
L'únic bitxo del DIEC2 és el pebrotet picant. En l'altre sentit tenim bestiola, animaló o cuca. Deixeu-me reivindicar les cuques, uns insectes petits i graciosos -almenys a les tires del ninotaire Daniel Boada- que fan la viu-viu al pic de l'estiu.
Però el diàleg informal, per ser expressiu, demana una altra mena de bitxos, com el bitxo raro, el mal bitxo o el bitxet : "El nen està fet un bitxet".
Tan adequat pot ser un bitxo raro en un registre col·loquial com una rara avis en un de culte. Obrint-nos a entendre-ho ens serà més fàcil deixar-nos de sentir bestioles tan estranyes.
UN TAST DE CATALÀ
La calor, com a sensació que patim tots, la determina una combinació de temperatura, humitat i circulació de l'aire, i això fa que puguem parlar de diverses menes de calor.
La calda, que és també l'acció de posar roent un ferro, és una ardència de la terra i l'ambient causada pel sol. La xafogor té un vincle etimològic amb ofegar i és la calor típica de dia encalmat en què no passa un bri d'aire. Una variant semàntica, que fa un mix amb ardor, és la xardor.
Si fa aire, però calent i sufocant, podem parlar de botorn, que com el bochorno ve del llatí vulturnus, el vent del sud-est o xaloc. A València, d'aquesta mena de calor també en diuen blamor o basca i per sentir-la no cal que bufi xaloc, n'hi ha prou que t'arribi el baf d'una cuina amb els fogons encesos.
Derivada de baf tenim l'estuba , que ve del verb estubar: aplicar un bany de vapor. I en un sentit molt semblant la bogor o bavor. Però se sent dir més "Això és una sauna!", tot i que -a les zones spa - la sauna, un mot finès, és calor ben seca.
I si avui parlo de calor és perquè estem en plena canícula -en llatí gosseta -, que és un dels noms que rep Sírius -l'estrella més brillant- perquè pertany al Ca Major.
La seva reaparició per l'est, en el crepuscle matutí, després de mig any sent invisible, coincidia a l'Antiguitat amb l'inici de la calorada. Els romans creien que n'era la responsable i sacrificaven un gos marró per calmar-la. Però la desviació de l'eix de la Terra fa que ara surti al setembre i en marqui el final.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Albert Pla Nualart
En gramàtica clàssica, davant, darrere, dins, etc. són de naturalesa híbrida. Tan aviat són preposicions ("Ho poso dins (de) l'armari") com adverbis ("Ho poso a dins"). Avui, però, alguns lingüistes prefereixen dir-ne sempre preposicions, ja que la preposició és vista com el nucli d'un sintagma que pot tenir, o no, complements.
Igual que cantar a "Canto òpera" i "Canto" és sempre un mateix verb -el nucli d'un sintagma que pot tenir complements (ús transitiu) o no (ús intransitiu)-, hi ha preposicions que tant poden ser transitives com intransitives i d'altres (també passa amb els verbs) que només poden ser transitives, com a, de, amb, etc.
Això provoca asimetries curioses com ara que diguem "¿El vols amb sucre o sense?" i no pas "¿Els vols sense sucre o amb?" En casos així la clau no és semàntica sinó prosòdica: les preposicions àtones, com amb, necessiten tenir un complement.
Però té una altra conseqüència sovint opcional i que varia segons el dialecte: que tinguin el reforç, o no, d'un a o al al davant. Acostumem a escriure "Ho poso dins (de) l'armari" i "Ho poso a dins", però és també bo "Ho poso a dins (de) l'armari" i "Ho poso dins".
Aquest últim ús és propi del sud de Catalunya i del País Valencià, i força insòlit en els parlars centrals. Potser per això l'estàndard formal tendeix a posar sistemàticament aquest reforç en preposicions intransitives; i a no posar-lo mai en les transitives, però seria un error mantenir un criteri tan rígid en registre informal.
S’imposa la follia
Joan Escanelles Llinàs
Just a la darreria, el primer any del malastruc, desgraciat, ominós quadrienni bauçà (amb minúscula a dretcient i ç, la de puça, trencant-se), ha sortit a flama i fosca el projecte (abjecte) que depreciarà el tresor lingüístic de les Balears i Pitiüses. El projecte (no pla, torçut) i el seu autor desafien el sagrat (la llengua dels majors, l’esperit i la lletra de l’Estatut, la mal coneguda història de les Illes, la màxima institució acadèmica, el sacratíssim univers, tot a l’una) talment Cal·lígula a Júpiter, a qui reptava en secret (l’efígie del Capitoli, és clar) amb el conegut “o jo t’arrabàs o tu a mi”. El guiatge del nostre buc ha pres follia. El sentiment, per a més inri d’odi, hi ha excedit en alçària la raó.
Follia és derivat de foll (paregut en significat al portuguès louco, origen del castellà loco, una perla que, grollerament acatalanada, és tinguda com a expressiva (“burdament”, ni a l’entrelluu ni a la quinta forca). L’espuri ‘loco’ és predilecte per damunt de boig (“està loco”, sentencia algú, inconscient i calcant; perdona-l’hi, àngel de la terra, no s’ha adonat de què diu, és boig per l’enemic que bufa). Més encara; necessitaríem caramulls de voluntat per a fer-ho corrent i dir ‘és foll’. El fill major de la raça, en Llull, deu nòmer Ramon lo Foll, avui metàfora d’un negatiu i contraimatge, que aliena el barbaflorit. Foll convé a Llull, igual que bunyol a dins mel; resulta caca, però, dins el nyerro, malgrat que l’una, caca, explica l’altre, nyerro dur.
Què és, idò, foll? (no vull sentir “pwés” –com escriure això?- ni pues de figa de moro, en puc haver esperança?). ‘Foll’ té parentiu amb l’hispànic fuelle, una manxa d’orgue o de fornal, una bossa de xeremies. La veu llatina és FOLLEM (acusatiu de follis), la o breu que torça o diftonga la síl·laba castellana i fa oberta la nostra. Follis, ho traduesc d’Ernout-Meillet- és un sac o baló de cuir (‘cuiro’, també) que s’infla o s’estufa amb aire, un baló per a jugar, una bossa també de cuir, inflable. Amb el temps s’aplica en metàfora a la conducta de l’home. Ho expressa un sermó d’Agustí: “Adhuc tumes, follis inflatus?“ (“Encara t’estufes, pilota inflada?”). Arriba, derivat, l’adjectiu follus, terme no clàssic. Ernout-Meillet citen la frase “folle homo, quid mentiris?”, “home foll, per què menteixes?”, significant que se’ns aproxima. La referència, el sac de cuir seria un cap inflat de vent, supletori de la cervellera. Tenir vent al cap és omplir-lo d’il·lusions buides. L’Alcover-Moll hi afig encara “tenir molt de vent al cap”. La definició, “tenir poc seny”. Ho expressa el sinónim ‘orat’, auratus, vingut del nom aura, un vent fluix, a estones malsà. Auratus, idò, orat s’intima a qui presenta la closca malaltissa de baf. Oradura n’és la qualitat. Citaré, de Costa, l’horaciana “Als joves”, al punt de fustigar-hi una eloqüència frívola, i la presenta com a brillantor de vacuïtat: És la bambolla de sabó, que inflant-se / al buf d’un nin, esplèndida, / s’irisa al punt, mes a l’instant no forma / ni sols gotes efímeres.
Talment ha succeït a la gàbia de cotorres amb pap buit i cap esfloradíssim (n’hi he remarcat, d’una, la ç, trencada, esflorada, la de puça). Duien estufera, com si un esperit a la Cinquagesma hagués bufat de sota per narius o oronells, traus i obertures, i que les emplenava de ciència infusa al marge de tota experiència i de l’estudi; “en un santiamén”, els plau dir-ne. Ca barret!, ni en menys d’un no res, ni en un ai, ni en temps de dir Jesús o d’alçar Déu, ni en centúries ni mai. Un cap ple de vents i de grills i de renou buit ignorarà sempre, sobretot inflat d’urc. ”Sabemos lo que hay que hacer”, parlava, insistia en plural majestàtic, referit a un solitari egòlatra, el recluta pipioli que els déus han elegit a perdre’l. Que espolsi, debades.
Hem parlat d’actituds d’alguns catalans respecte a la llengua, algunes de positives, altres de contràries per mala voluntat, i fins per odi, increïble, algunes pel cap baix amb solada de menfotisme. Qualsevol, amb un simple cop d’ull al panorama, pot verificar allò que en dèiem. La llengua és un do tan alt que a tots ens hauria de tenir en un ai, més sabent com sabem que és perseguida i la volen eliminar de Catalunya.
Respecte a la que ens parlen als nostres mitjans voldríem ser categòrics remarcant que li dediquen una cura apropiada i sincera, amb veritable zel pel seu millorament, per la seva normalització entre el públic català, però, ai las!, no ho podem fer, cal reconèixer que la nostra estimada llengua no té aquesta gran sort, sort que, d’altra banda, li és deguda.
Torno a repetir aquí, que estimo molt els nostres mitjans, que teníem tota la nostra confiança posada en la seva eficàcia de cara al redreçament de la llengua, que els escoltem amb goig i els seguim amb deler, però hem de reconèixer que ens han defraudat un bon tros. I que ens fan passar alguna sorpresa ben malagradosa. A desgrat d’això, goso adreçar-me’ls, amb tota la bona intenció, i amb la major amabilitat de què sóc capaç –que potser no és gaire capacitat, la meva–, però ho faig perquè m’hi mou l’amor que tinc a la llengua que encara és més gros que el que el tinc a ells. D’altra banda, conceptum sermonen quis posset retinere? No puc aguantar-me dins els errors que vull advertir-los, els he de treure enfora, no hi puc fer més.
Algú m’ha dit: tira, no t’hi amoïnis, que perds el temps, ja que avisar-los que fan malbé la llengua els molesta i no s’ho prenen bé, a més de no voler fer-ne cas. Però jo això no m’ho crec i, si fos que se’n molestessin, la solució és que ens parlin una llengua simplement neta i tot seran flors i violes, que aquesta és la solució d’homes savis. I no n’hi ha d’altra.
Allò que vaig notar del principi dels nostres mitjans, i que em sembla que ha estat la causa de moltes falles, fou que eren triats per a locutors elements que no tenien encarnat el català de naixença, això es veia d’una hora lluny. Elements que parlaven articulats mentalment pel castellà amb què havien nascut, o pel mal català amb què havien nascut, i que traduïen sobre la marxa del castellà. I això és nefast. Aquesta és la causa, per exemple, que els pronoms adverbials en i hi siguin suprimits tantes vegades per alguns locutors. I és que el castellà no els té.
D’altra banda, sí, notem un impediment a fer cas quan són avisats d’un error, perquè aquest continua i continua, es repeteix i es repeteix. Fa l’efecte que no es decideixen a donar crèdit a qui coneix bé la llengua, és més gran i ha nascut encara en ambient de bon català parlat. Cal reparar que una paraula, una expressió que no han estat mai sentides a la vida, fan l’efecte d’invent, de bon acudit. És de savis fer cas dels més grans, d’aquells que sempre ho han dit bé, siguin grans o petits. Perquè els qui en saben, i especialment si són vells que han viscut l’abans i el després de la grossa esbatussada, poden fornir alternatives a allò que ha estat pres del castellà a darrera hora, conscientment o inconscientment, alternatives que són de català de trinca, velles, ancestrals, vives encara avui i aptes per a tostemps.
També fa la impressió que les autoritats, els correctors, els qui han de vetllar per una llengua neta als nostres mitjans, dormin tot sovint –aliquando dormitat Homerus–, o ells mateixos no en sàpiguen, puix que, com dic, alguns errors duren i duren i duren, fins a embafar.
Hi hauria altres cosetes, però és massa. Com aquella que dèiem que un locutor que suprimeix pronoms i no és capaç de parlar-nos llengua neta, hauria de ser acomiadat, com s’esdevé en qualsevol altra empresa humana. És qüestió de pur sentit comú.
Acabem amb una clarinada de goig i és perquè els mitjans en català guanyen momentum cada dia dintre Catalunya, i TV3, Catalunya Ràdio, Catalunya Informació, Catalunya Música guanyen i guanyen oïdors, sense parar. Ho celebrem amb un cor ben esponjat. I que duri.
El president de la República, els diputats i el català
Joan-Lluís Lluís
Un lector necessita
preparació
Quan
sap que haurà de llegir un text en públic, se’l prepararà llegintlo i
rellegint-lo. S’imaginarà qui tindrà al davant i descobrirà quina intensitat
locutiva haurà d’emprar. Controlarà, a més, la duració de la seva
intervenció, sobretot si està sotmesa a un termini de temps o bé si ha
de ser
gravada. Mai no es pot dir: «Seré breu» i després allargar-se
massa.
Si el lector va ben preparat, segur que, sense fer cap esforç extra, serà ben comprès i ben seguit.
El futur del català, 27 anys després
Entrevista de Joan Tudela
a Francesc Ferrer i
Gironès
senador per la circumscripció de Girona
Si no hi
ha una pressió social, no ens en sortirem
Francesc
Ferrer i Gironès és un home tot acció. Amb una densa trajectòria catalanista al
darrere, tres vegades senador, militant idiomàtic fins al moll de l’os, el seu
discurs sobre la llengua catalana, expressat en un llenguatge planer, que de
vegades recorda l’estil de l’actor Joan Capri o del president Pujol, és un
inventari de greuges pendents, d’avenços assolits, de crides a l’acció. Com una
miscel·lània.
L’assemblea d’entitats cíviques i culturals, que som una cinquantena de
grups, volem mentalitzar l’opinió pública a partir del decàleg que vam fer
públic per Sant Jordi, dia d’acció per la llengua. Les accions a realitzar
haurien de ser: (1) No renunciar en cap moment a la llengua catalana, ni tan
sols davant de funcionaris (Administració, policia, militars). (2) Comprar
sempre diaris, revistes i llibres en català. (3) Posar el nom en català al
Registre Civil. (4) Retornar la correspondència i publicitat no escrita en
català. (5) Rebutjar les cartes dels menús no redactades en català a restaurants
i hotels. (6) Demanar l’escola totalment catalana per part de les associacions
de pares. (7) Realitzar activitats i accions pel català a instituts i
universitats. (8) No pagar factures ni rebuts si no són en català. (9) Posar en
català els rètols de l’empresa, comerç o establiment. (10) Apressar les
institucions a realitzar la retolació pública a tot arreu només en català.
Hi ha
d’haver una pressió social; si no, no ens en sortirem. Hi ha la pressió feta
individualment, o sigui, jo et pago la factura però a condició que sigui en
català. I hi ha les campanyes col·lectives, com les que fem l’assemblea
d’entitats cíviques i culturals. Per exemple, nosaltres, a les empreses que hem
detectat que ho fan tot en castellà, les requerirem una a una per tal que
s’adaptin. Que no ho fan? Aleshores pensem fer un tribunal ètic amb
personalitats, a l’estil del Tribunal Bertrand Russell que es va fer amb motiu
de la guerra de Vietnam, i nosaltres jutjaríem aquella empresa: aquí hi ha una
llei que diu això, vostès s’adrecen al poble d’aquí, se’ls ha requerit, els
consumidors se li han queixat, què ha fet?; i aleshores, és clar, hi hauria com
a conseqüència una campanya per no comprar aquells
productes.
La
llengua és l’única cosa que si la perdem, perdem la nació. Jo no hi crec en tots
aquests que van dient: bé, és que hi ha països com Irlanda que no tenen la
llengua i en canvi tenen la nació. En el nostre cas, no seria
així.
JURÍDICAMENT, MILLOR QUE MAI
Des del
1716 fins el 1977 hi ha hagut una persecució constant contra la llengua
catalana, excepte un petit parèntesi de pocs anys que ha estat l’època
republicana. Però jo diria que tampoc. Perquè, des d’un punt de vista
lingüístic, l’Estatut del 32 és infinitament inferior al d’ara. Globalment, la
situació jurídica de la llengua als Països Catalans no havia estat mai tan bé
com ara.
Però els
catalans no sabem els nostres drets. Encara hi ha gent que se’n va a cal notari
i no sap que pot fer l’escriptura en català. I l’hi fan en castellà i no diu
res. Una cosa és el sostre jurídic, que és molt alt, i una altra és que
nosaltres sapiguem o no exigir els nostres drets.
Dins del
perímetre del Principat, legalment és indiscutible que cap ciutadà no té
l’obligació de parlar en castellà, cosa que sap molt poca gent. O sigui, no en
tenim cap obligació en cap ordre, ni parlant amb el rei, ni parlant amb el sant
pare, ni parlant amb els Jocs Olímpics. Cap ciutadà no té l’obligació de parlar
en castellà. Només és un dret. I tots els drets, com sabeu, són
renunciables.
En les
Forces de Seguretat, Barrionuevo m’ha donat la raó, ha dit que Guàrdia Civil,
Policia Nacional i Cos Superior de Policia tenen l’obligació d’atendre en
català. Precisament a partir de les meves queixes, tenim els papers de les
denúncies de les comissaries que són en català i en
castellà.
CATALÀ A
L’EXÈRCIT
El
problema és amb l’exèrcit. Jo vaig fer una denúncia perquè l’Ajuntament de
Calella va enviar un escrit a l’oficina de reclutament en català i no van
acceptar la carta. En Serra em diu que els seus assessors jurídics d’allà li han
dit que la llei de normalització lingüística no parla enlloc de l’èxèrcit. Jo
que li dic, Narcís Serra, maco, l’Estatut diu que el català és oficial, si és
oficial és oficial a tot arreu, no ha de dir a les carnisseries i a cal barber,
l’oficialitat ho impregna tot. I diu: doncs tens raó. Hi ha una llei que diu que
dins de l’exèrcit només serà oficial el castellà. Perquè, és clar, dirien: a la
dreta, ar!, i un se n’aniria per aquí, l’altre per allà. Ara bé: una cosa és
dins i l’altra és la relació de l’exèrcit amb els ciutadans civils. El ministre
em va dir: jo això ho penso arreglar quan separem el que és pròpiament militar
del que és l’Administració militar, la qual sí que haurà d’admetre el
català.
També
penso presentar una esmena al projecte de llei orgànica del codi penal militar,
i en vaig parlar al ministre, que molts catalans quan van a fer el servei
militar els tracten de polacos perquè parlen en català. I en Narcís Serra em va
dir que ho desconeixia. Dic: home, tu ho desconeixes, perquè tu no has fet la
mili. Jo demanaré que tot aquell militar que deshonori una llengua de l’Estat
espanyol sigui castigat. I a la justificació de l’esmena diré que els catalans
ja n’estem tips, que ens tractin de polacos a la mili.
La meva
preocupació ara, més que en el camp públic, és en el terreny mercantil. La
Catalana-Occident és l’única companyia que ha fet pòlisses en català. Sabeu per
què? Perquè jo fa quatre anys que m’hi vaig plantar, vaig fer-los requeriments
notarials i vaig denunciar-los al Consell Executiu. Hi ha companyies que em fan
els rebuts, primer me’ls envien en castellà, dic que no vull pagar i me’ls fan
en català. Hi ha el cas de la Rank Xerox. Li comprem una màquina. Dic: miri, li
compro la màquina però no li compro perquè no vull firmar els papers en
castellà. Home, però si vostè és l’únic que ens ho ha demanat en tot Catalunya
(jo ja sé que vaig ser l’únic, perquè me’l vaig haver de traduir jo, el
contracte). Dic: no pot ser perquè he vist a la Generalitat que tot són Rank
Xerox. Aleshores és la Generalitat que comença per no donar exemple.
ELS
BARRUFETS I EL NEGOCI
La
Danone, un altre cas, ho fa tot en castellà. Vaig parlar amb en Pere Portabella,
que és un dels amos, i li ho vaig dir. I també li vaig dir: ens heu fet una mala
passada canviant-nos els barrufets per pitufos. Perquè els pitufos aquests aquí
no existien, i existien els barrufets de fa molt de temps. O sigui, hi ha una
dicotomia. Jo he vist molta gent que presumeix de catalanista, però que allò li
arriba just fins a les portes del negoci o la vida
professional.
En el
primer govern de Felipe González, a part dels dos ministres catalans, Serra i
Lluch, que han fet el seu paper, jo diria que els qui millor s’han portat amb la
llengua catalana han estat Ledesma, Barrionuevo i Barón, aquest últim per l’ús
del català en la correspondència telegràfica internacional, a part del problema
de Renfe i d’Ibèria, companyies que vull recordar que actualment són presidides
per catalans. Els més dolents han estat De la Quadra, que ha estat com un dimoni
per al català, i Solana, que tampoc no ho entén. De la Generalitat, jo crec que
qui s’ha de criticar, perquè no ha fet res per la normalització, és en Bassols.
I dels ajuntaments, si n’hagués de destacar algun en sentit bo, diria el d’aquí,
el de Girona.
Girona,
12 de juliol de 1985