coster
Paper que s'esgarra, es taca o s'arruga en el procés d'elaboració o té foradets o altres defectes de fabricació.
|
Veges si pots donar-me una mà de paper
coster. |
Conec
aquesta denominació d'Alcoi i de Banyeres de Mariola, però és d'ús general en el
nostre domini lingüístic entre els que treballen en la fabricació de paper. El
mot coster, amb el significat definit, és molt antic i ja s'emprava quan
el paper es feia a mà. Posteriorment, quan el procés de fabricació es va
mecanitzar, es va continuar usant la mateixa paraula per a denominar el paper
defectuós. Les tres tares més corrents eren: el peu de gallina, el paper escagassat i el paper estrelat.
Article publicat en el núm. 67 de la revista Llengua
Nacional (II trimestre del 2009)
http://taller.iec.cat/filologica/documents/ajr/Jane,A(2009-2)FregarIVorejar.pdf
Albert Jané
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 258)
Mà morta, desvinculació i
desamortització
Antoni Llull Martí
En
temps antic amortitzar significava convertir una propietat particular (un
terreny, una
finca, etc.) en un bé de mà morta, cosa que volia dir que qui el posseïa
podia
explotar-lo i fer-ne ús com volgués, però no tenia dret a vendre'l ni a
donar-lo. Això
solia succeir amb béns donats als ordes religiosos o a l'Església, i amb terrenys comunals que
pertanyien a un ajuntament, o amb tota casta de propietats de titularitat
estatal, i fins i tot amb algunes de propietat particular com els mayorazgos.
Aquesta impossibilitat legal d'alienació, assegurava la integritat dels respectius patrimonis
en el transcurs del temps, però amb l'inconvenient de no poder-ne vendre ni tan
sols una part en cas de necessitar diners per al seu manteniment o voler
invertir en noves construccions o altres coses. Venia a esser com si només en
tinguessin l'usdefruit.
Arribà un moment que les possessions dels frares i de l'Església, que no pagaven contribucions i dificultaven el desenvolupament agrari, feren que l'economia de l'estat se'n ressentís de mala manera, i alguns polítics liberals idearen, en el transcurs del segle XVIII, promulgar lleis que acabassin amb els béns de mà morta. Es començà amb la desvinculació, que canviava la natura jurídica d'aqueixos béns, respectant-ne la propietat, però fent-ne possible la venda. La desamortització anava molt més enllà, puix que fou concebuda com un mitjà, bastant revolucionari, de fer possible a les classes agràries l'accés a la propietat de les terres, però fou abusivament emprada a benefici dels burgesos rics, que amb molt poc cost incrementaren molt considerablement els seus respectius patrimonis. Els béns dels ordes religiosos foren confiscats i posats a la venda, molts de convents foren convertits en magatzems o fàbriques, moltes biblioteques conventuals foren disgregades, moltes obres d'art s'escamparen pel món, molts de pobles es quedaren sense terres comunals i fins i tot l'Estat perdé una part molt important del seu patrimoni. Però no és d'història que venc a parlar aquí, sinó de paraules i el seu significat, i per avui, crec que ja he complit.
«De ca la modista, anaven disparades a l'habitació que una cortina
dividia en dos i que, segons creia, hi dormia la senyora Dolors. I allà la
llengua anava de pressa, amb projectes, idees. I els pentinats, la roba
interior. La roba de casa. La de viatge. Mai, la senyora Dolors, hi posà cap
pega. Tot el contrari: si la xica deia que ja estava bé, es queixava de la
seua modèstia» (Isabel-Clara Simó, Júlia, 1983).
«-¿A mí carlí? Mala re... ira de Deu te...! Mal llamp te mati! ¿A qui
dius carlí? lliberal de pega. Qué has fet per la llibertat Digas, xarrayre. No mes has sigut bo á
fer l'estaquirot anant á la parada quan eras de la milicia» (Antoni Careta i Vidal, Quadros de Barcelona,
1876).
Iepa-la!
“Una vegada un ciclista de pega / en un revolt es va fotre
de cap / i es va trobar un diari que deia / que una vegada un ciclista de
pega...” Em sap greu pel català modern però no hi ha manera de cantar “Una
vegada un ciclista amb mala so-ort...”, que sona tan poc musical com aquesta
altra que no deurem trigar gaire a sentir: “El xocolata / estava molt
cale-ent...”
Pachucho. Fumut. Xafat. Pioc. Pansit.
Malicós.
El pobre vell està fumut.
Pago.
Pagament. Paga.
Els pagaments fets al banc. La paga d'un
esforç.
Palco.
Llotja.
Tenir una llotja al Camp Nou.
Palillo. Escuradents.
No hi ha escuradents a taula.
Palomitas, 'palometes'. Rosetes. Crispetes.
Una bossa de rosetes.
Panadería. Forn. Fleca.
En aquell forn fan pa de pagès. No cal dir: “Forn de pa”, que ja ho vol dir Forn. A cada poble de Catalunya hi ha
el carrer del Forn, el de la Font, i
el Major.
Pandilla. Colla. Trepa.
Tots són de la mateixa colla de trinxeraires.
Pañales, 'panyals'. Bolquers.
Canviar els bolquers del nen.
Papilla. Farinetes.
Donar les farinetes al nen.
Parche.
Pegat.
Posar un pegat al neumàtic punxat.
Paro.
Desocupació. Atur. Aturada.
Cobrar de la desocupació.
Parranda. Grifolda. Tabola. Barrila. Gresca. Xala.
Anar de grifolda. Avui farem un berenar i farem barrila.
Parrillada. Graellada.
Una graellada de peix.
Pase, 'passi'. Accés.
Guanyar l'accés a la final.
Entrada de cortesia.
Tinc una entrada de cortesia al Camp Nou per a veure el
Barça.
Pastelero, 'pasteler'. Pastisser. Confiter.
El pastisser fa pastissos.
Patada. Puntada. Puntada
de peu. Potada.
El tragué de casa a puntades. Puntada a la pilota! Clavà potada a
s'atlot.
Pataleta. Rabiola. Rebequeria.
Quan el renya, fa una rabiola.
Patatús. Tropell. Treball.
Tingué un tropell i s'ofegava. La padrina ha tingut un tropell i ha
estat el seu final.
Patearse, 'patejar-se'. Esbandir. Rebentar.
En quatre dies ha esbandit, ha rebentat l'herència de
sumpare.
Pato. Ànec.
L'ànec és un ocell
aquàtic.
Patochada. Bestiesa. Bacinada. Gatada. Estirabot. Atzagaiada.
Bertranada. Sabaterada.
És una solemne bestiesa!
Ves, també, quina gatada, aquest animalot!
Palosanto. Caqui.
Ah, un caqui geladet, a la tardor!
Pantalla. Per què no en diríem Pàmpol? No diem ja, per exemple, el
pàmpol d'un llum?
Allò que ensenya el pàmpol del televisor.
Patoso, 'patós'. Carranc. Feixuc.
Caminar carranc.
Pavo. Gall
dindi. Indiot. Titot.
Per Nadal, gall dindi rostit.
Paó. Pavó.
El paó es fa veure estarrufant la seva cua de colors com un
ventall.
Peatón, 'peató'. Vianant.
La llum verda és perquè travessi el vianant.
Pechuga. Pit de pollastre.
Un pit de pollastre a la planxa.
Pedido. Comanda.
Encàrrec.
Fer una comanda de nou gènere.
Pedregal. Pedregar. Pedreguer.
Anar el carro pel pedregar. La Verge del
Pedregar.
Peliagut. Espinós. Difícil. Enrevessat.
Un cas espinós.
Peluquería. Perruqueria.
Anar a la perruqueria.
Pensativo, 'pensatiu'. Pensarós. Pensívol.
Capficat.
Darrerament el veig molt pensarós.
Pepinillo. Cogombre.
Una amanida amb cogombres.
Percatarse. Adonar-se.
Per fi s'adonà que érem allí.
Permanecer, 'permanéixer'. Romandre.
Estar-se.
Ells romandran a casa. Plovia i s'estigué al cobert.
Pertenecer, 'pertenéixer'. Pertànyer.
Això em pertany a mi. No es pertany de fer
això.
Pesadilla. Malson. Pesombre.
Tenir un malson.
Pésame, 'pésam'. Condol.
Expressar el condol.
Pescadilla. Llucet.
Mig quilo de llucet.
Pesebre, 'pessebre'. El Fabra diu que aquest mot és castellà.
Naixement. Establia. Betlem.
A casa per Nadal fem
naixement. Anem a cercar molsa per a l'establia.
Pestillo. Balda. Baldó.
Tancar amb la balda.
(del pany) Pestell.
Fer córrer el pestell.
Pienso.
Pinso.
Posar pinso a la tremuja.
Pillar. Atrapar. Agafar.
Empaitar. Aconsigar.
Ah, que no m'atrapes! Empaita'm i no m'agafes. Aconsiga'm, si
pots!
Ara tots els nens diuen”pillar”. Deixadesa de pares i
mestres.
Pinchar. Punxar.
Tenir la bicicleta punxada.
Pirrarse. Delir-se. Migrar-se. Fondre's.
Gruar.
Es delien per sentir-lo cantar. Tots gruàvem perquè sortís el
sol.
Pisonar, 'pissonar'. Compactar. Piconar.
La màquina ha compactat la grava. Compactadora.
Pitar.
Xiular.
L'àrbitre xiula les faltes.
Pitillo. Cigarreta. Cigarret.
Fumar una cigarreta.
Cansalada
viada.
Per esmorzar, els americans, ous i cansalada
viada.
Pitorro. Broc. Galet.
El broc del pneumàtic.
Plano.
Pla.
El pla del complex de la fàbrica. El pla de
l'obra.
Plátano. Plàtan.
Per darreries, plàtan escalivat.
El plàtan és gros com dues o tres bananes i corbat com una simitarra. No
es menja cru, ni quan és molt madur; parlo del tròpic. El mengen verd, bullit
amb la verdura o fregit a
llesquetes. També el mengen madur, fregit o escalivat. Quan és molt madur té la
pela negra i aleshores, escalivat,
no té parió a la terra. El plàtan cru no és dolç. La fruita que aquí mengem crua
és la Banana.
La banana és dolça, petita, té la pela groga i la polpa suau i
pastosa.
En tota l'Amèrica tropical, i en tot el món anglosaxó, ningú no diu
plàtan a la banana. És gairebé indispensable haver estat al tròpic per a distingir-los perfectament l'un de
l'altra.
És veritat que Fabra, al capdavall, admet que a la banana li puguem dir plàtan,
però em creuria que Fabra no estigué mai al tròpic.
Plazo, 'plaç'. Termini. Coll. Terme.
Disposa del termini d'un any. Li ha donat un mes de coll per a
fer-ho.
Paga. Termini.
Comprar a pagues. A terminis.
Polaco, 'polac'. Polonès.
Un natural de Polònia és un polonès.
Polo.
Pol.
Ha comprat un pol amb gust de maduixa.
Polvos, 'pólvors'. Pólvores.
Amb aquestes pólvores s'obtenen efectes màgics.
Pomelo.
Aranja.
L'aranja és un cítric de pela groga i de polpa acidosa,
molt saludable.
Poner, (un ou).
'posar'. Pondre.
La gallina ha post un ou. (No: “ha posat un ou”). Pondre's
el sol. El sol s'ha post (no: “s'ha posat”).
Porcelana. Porcellana.
Porcellana de la Xina.
Porcentaje, 'porcentatge'. Percentatge.
Treballar amb un percentatge alt.
Portalámparas. "portalàmpares".
Portabombetes.
Necessites un portabombetes nou.
Porvenir. Esdevenidor.
Ningú no sap com serà el seu esdevenidor.
Poste.
Pal.
La pilota s'ha estavellat contra el pal.
Postres. Darreries. Llevant.
La grana de capellà fa molt bones darreries. Per darreries, maduixes amb
nata.
El Fabra diu netament que "postres" és un barbarisme. Cosa que repeteix el
Coromines; el qual hi fa una
explicació interessant, però no
suficient per a admetre el mot en català. Per cert que darreries és viu a Mallorca, bé
que allí no l'usen en el sentit
de llevant de taula, sinó
de plat fort del dinar, és a dir, el que ve després de la sopa o dels altres
entrants. Quan Fabra ha
d'expressar normalment aquest concepte, empra la paraula
darreries.
Que
darreries vol dir allò de Mort, Judici, Infern i Glòria? I "postres", "lo que viene
postrero", "Postrimerías", ¿què
vol dir?
Precisar. Caldre.
Cal que ho facis.
Necessitar.
Necessitem un aprenent. Necessita un préstec.
Prefijo, 'prefixe'. Prefix, prefixos.
El prefix d'Osca.
Prenda.
Peça.
La camisa és una peça de vestir.
Joia. Joiell.
Ha empenyorat la seva joia.
Primar. Prevaler.
Estilar-se. Portar-se.
Ara preval el color vermell.
Promedio, 'promig'. Mitjana.
La mitjana d'edat de la colla és de setze anys. El Barça guanya amb la
mitjana de gols.
Probar.
Tastar.
Tastar el menjar, el beure.
Pues, (indicant
la causa d'una cosa). Ja que. Puix. Puix que. Perquè.
Car.
Ja que no fa sol, no volem venir. Són de la millor qualitat, puix que
reuneixen les més fines substàncies.
Hi ha molts que tradueixen indefectiblement el "pues" castellà pel
doncs català, i això és un gran error. Quan no és qüestió d'indicar la causa, sinó merament la
conseqüència o la conclusió d'allò que precedeix, aleshores cal usar el
Doncs.
No t'agrada? Doncs
no en mengis.
Cal fixar-s'hi, i sempre que el doncs pugui ésser substituït per
una de les conjuncions primerament esmentades, cal decidir-se a fer-ho. No: “Hi anirem, doncs ens crida”,
per Hi anirem, puix que ens crida. Ja que
ens crida. (No: “doncs ens crida”).
Puesto.
Lloc.
Un lloc per a cada cosa i cada cosa al seu
lloc.
Pulgada. Polzada.
Un televisor de catorze polzades.
Pulido, 'polit'.
Poliment.
Servei de poliment de pisos.
Puntilloso, 'puntillós'. Puntós. Picallós. Picaplets. Cerca-raons.
Carronya.
Ésser un puntós incorregible.
Puro.
Cigar.
Cigar i copa.
Puzzle, 'pusle'. Trencaclosques.
Aquesta qüestió és un bon trencaclosques. Juguem amb el trencaclosques.
http://www.ara.cat/premium/opinio/banderer-labanderat_0_742125791.html
Els Jocs han portat els mitjans a parlar dels banderers o els abanderats. I constato que la majoria - El Periódico, El Punt Avui, TV3, Vilaweb, l'ARA, etc.- han fet servir els abanderats sense manies, creant un cert neguit als que havien après a dir-ne banderers .
Abanderar existeix però només vol dir posar una bandera. Fa uns anys també la RAE només el recollia amb aquest sentit, que és el més propi. L'altre -el de dur un bandera i, per extensió, liderar- parteix, de fet, d'un cert abús lèxic.
Una prova del que dic és que l'equivalent d' abanderado , també en sentit figurat, és porte-drapeau (francès), standard-bearer (anglès), etc., mots que expliciten un portar que no es desprèn del prefix a-. També el català té portabandera com a sinònim de banderer .
Què té a favor, doncs, abanderat ? Primer, que ni Moll ni Coromines no hi vegin un castellanisme. Això fa que l'acceptin el DCVB, el GD62 o l'ÉsAdir. Curiosament, però, cap dels tres no dóna a abanderar el sentit de liderar , si bé es desprèn per lògica.
Segon, que cap diccionari dóna a banderer o a portabandera el sentitestès de líder d'una causa i, en canvi,sí que el té abanderat . The standard-bearer of the movement no sembla que pugui ser el banderer del moviment.
Tercer, que és impossible formar verbs amb banderer o portabandera ; i abanderar se'ns fa molt necessari. Són raons ben discutibles i qui vol filar prim té tot el dret a no fer-lo servir mai. A l'ARA ens hem apuntat a admetre'l, però sense fer-ne bandera.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Un lector m'escriu per dir-me que li ha semblat detectar que l'article personal, que ell troba molt català, es fa servir menys, i vol saber quan l'hem d'utilitzar.
De fet, no s'usa ni a València ni a les Terres de l'Ebre, i en algun poble de la Terra Alta només en noms de dona i en els d'home començats en vocal.
En estàndard, el seu ús va lligat al registre. Com més càlid i informal sigui, més l'hem de fer servir. Com més neutre i formal, més detonant resulta. És, per tant, impropi del to informatiu però s'avé amb el d'una crònica o una obra de ficció.
Dins de la ficció, no l'hauríem de restringir a noms catalans. També l'hem d'utilitzar amb els estrangers si el registre ho demana. Per exemple, quan resumim l'argument d'un film anglès és normal escriure "El John es discuteix amb la Mary".
Per simplificar, se sol dir que amb el nom de pila -més informal- hi ha d'anar; i amb el nom i el(s) cognom(s) no. En general això és cert però hi ha excepcions en tots dos casos.
Un nom de pila pot ser estrictament informatiu quan el cognom no identifica prou. Aleshores, esclar, prescindim de l'article: "Felipe convoca eleccions", "Joan Carles va de caça", "Marc i Pau seran titulars".
Per contra, l'ús del nom i el(s) cognom(s) és informal quan el to és afectiu, irònic, humorístic, etc. I en aquest cas cal posar-hi article. És, per tant, molt lògic que al Polònia ens parlin de l'Artur Mas i la Pilar Rahola, però seria inadequat escriure en el titular de portada d'un diari: "L'Artur Mas convoca un referèndum".
UN TAST DE CATALÀ
En el Diccionari de la llengua catalana (1840), el recull lèxic més complet i prestigiós fins al Fabra (1932), Pere Labèrnia recull seriós i seriosament com a formes "antiquades" de sèrio i sèriament (tot i que ell ho escriu amb accent agut).
Tot fa pensar que ja al segle XVII sèrio i sèriament eren més habituals en la parla que seriós i seriosament, que tenien regust de formes cultes i arcaïtzants. Però la Renaixença i el noucentista Fabra, en el seu legítim desig de depuració de la llengua, les rebutgen com a castellanisme.
Per contra, serietat és preferida a seriositat tant en la llengua culta dels escriptors com en l'espontània dels parlants. Coromines ho diu ben clar: "Ni seriositat ni seriesa no s'han usat gaire: tothom prefereix serietat ". I el DIEC2 ho rebla no entrant seriesa i fent de seriositat forma secundària.
Serietat sempre es pot defensar com a cultisme que ve del serietas llatí, però no és gens descartable que degui bona part del seu actual auge a la vitalitat no-normativa de sèrio .
La caiguda en desgràcia de sèrio ha arrossegat la popularíssima locució en sèrio, que ara alguns corregeixen canviant-la de manera inercial per seriosament . Seria bo no oblidar-se, sobretot en registres informals, de la locució de debò : "T'ho dic de debò" sona potser més natural i àgil que "T'ho dic seriosament".
De debò neix, per reduplicació, d'un vigent però més antic de bo i és sinònim de de veres i del més neutre de veritat . Té d'antònims de broma i de per riure. En broma , que seria l'antònim d' en sèrio , està igual de proscrit.
UN TAST DE CATALÀ
El contacte constant amb el castellà fa que, inevitablement, alguns dels seus girs ens facin gràcia i els acabem catalanitzant amb un sentit irònic i sent molts conscients que són calcs.
Però si ho fem en l'ús públic de la llengua hi ha el perill que tingui l'efecte d'una burilla encesa en un bosc sec. El que hem dit o hem escrit pensant que ningú ho utilitzaria creient que és correcte, pot acabar en epidèmia impossible d'aturar.
Un dia a un escriptor el sedueix l'expressió entre pit i esquena i escriu: "Es fot un arròs entre pit i esquena". Un altre troba gust a tenir a bé i diu: "La princesa va tenir a bé de parlar en català". Un tercer no es pot resistir a la conya intrínseca del de marres i titula "La crisi de marres". I un quart té espasmes de satisfacció explicant: "M'han pillat in fraganti".
Tots escriuen bé i tots saben que són castellanismes, però consideren -amb molt bona part de raó- que ells han de ser lliures per jugar creativament amb el que tenen a mà, sense restriccions.
Si el català fos una llengua forta, aquest ús entre lúdic i gamberro l'enriquiria, però en la seva precària situació actual una part dels lectors estan massa interferits per captar-hi la transgressió. El joc creatiu acaba fent el joc a l'erosió de la llengua.
I si bé és cert que també li pot fer mal una obsessió per la puresa que l'encotilli i l'encarcari, mentre el marc social sigui tan poc favorable hauríem de fer un esforçper exercir certa discriminació positiva cap a tot el que reforça les formes més genuïnes.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Albert Pla Nualart
Una pregunta tan simple com la del títol planteja un munt d'incògnites... lingüístiques. (Les polítiques les deixo per a altres columnistes.) Té diferents versions: "Per quan una dona president?", "Per quan una vaga general?" I en tots els casos la veig poc genuïna. Hi sento "¿Para cuándo...?" al darrere.
El primer dubte és si ha de ser "Per quan..." o "Per a quan..." I la resposta dependrà de si seguim la norma clàssica sobre el per/per a -la que avui subscriu l'IEC- o bé la de Coromines/Solà.
En el primer cas, ha de ser per a -hi ha una clara idea de destinació temporal-. I en el segon, per, seguint el principi d'escriure sempre per (l'únic que diem i intuïm bona part dels catalanoparlants) allà on l'alternança amb per a no comporta cap canvi de sentit.
Però dir "Per a quan la independència?" no fa la frase natural com sí que ho són -deixant de banda si optem per per o per a - "Un amic és per (a) quan van mal dades" o "Fem racó per (a) quan serem vells" i, fins i tot, "Per (a) quan ho vols?"
El que la fa estranya no és, doncs, el fet que el quan sigui interrogatiu, sinó més aviat el fet que el per (a) no depengui d'un verb explícit. Deu ser una el·lipsi que el castellà tolera i el català no.
Però en el cas de preguntes com la del títol jo optaria per un ús del futur que fa innecessari aquest per (a). "Quan tindrem la independència?", "Quan hi haurà una dona president?" o "Quan es farà una vaga general?" és com penso que ho diem en català.
Fabra entre els valencians
Les bones formes en un
lector
En llegir pot estar dret o assegut, depenent de quin tipus de lectura
hagi de fer o de quin servei hagi de prestar. Si s'està dret darrere un
faristol, no ha de tenir les cames mig apuntalades o estar mig corbat o
tenir les mans aferrades a la plataforma sustentadora del llibre. Tothom
l'ha de poder veure si més no d'espatlles cap amunt, i si se li veu una
bona part del cos, encara molt millor. Si està assegut, ha de poder ser
vist de la cintura en amunt. Fa esgarrifar veure, d'un lector, només el
cap.
És molt important que s'asseguri que tothom el sent bé; davant el
dubte, ho ha de demanar. Abans de llegir s'han d'haver fet ja proves del
bon funcionament del micròfon. El to de veu ha de tirar sempre a alt (i
a grandiloqüent, si el tema ho requereix). Ara bé, un excés de
sonoritat, com ja hem dit, podria molestar. Ha de procurar que la distància de la
boca al micròfon sigui constant (per tant, no pot anar-se girant d'ací
d'allà); ell mateix s'ha de col·locar el micròfon a l'alçada i a la
distància adequades si convé. Per què costa tant, això tan
fàcil?
El futur del català, 27 anys després
Entrevista de Joan
Tudela
a Jordi
Carbonell
pertany a l'Institut d'Estudis Catalans i és catedràtic a la Universitat de Càller (Sardenya)
La situació del català és més comparable a la del suec que no a la de
l'euskera
Jordi Carbonell és un home tot d'una peça. És d'aquells que vénen de
lluny. I, si fos per ell, aniríem més enllà de l'horitzó. Director de la Gran
Enciclopèdia Catalana del 65 al 71, protagonista de l'històric Onze de Setembre
del
EL CATALÀ A L'ALGUER
A l'Alguer, municipi litoral enclavat al nord-est de Sardenya, hi viuen
unes 45.000 persones, la meitat de les quals parla en
català.
El català de l'Alguer és el reducte d'una presència lingüística catalana
molt més àmplia a tot Sardenya entre el segle XIV i el segle XVIII. El català
havia esdevingut la llengua de les ciutats. D'aquesta presència catalana de
quatre segles, han quedat testimonis lingüístics importants en el sard d'avui,
que té més de tres mil catalanismes. El sard és la llengua estrangera que ha
tingut una influència més forta del català.
L'alguerès és un dialecte català del grup oriental, que ha transformat
la vocal neutra en / a / i que ha adquirit trets fonètics i
lèxics del sard. Com a fet curiós, es podria mencionar que l'alguerès també ha
participat en la formació del català comú com a llengua moderna, amb un mot que
ha tingut èxit pel seu valor evocatiu, que és llumí: es tracta d'una
catalanització feta pels algueresos de la forma sarda
luminu.
A tot Sardenya (1.500.000 habitants) hi ha un estat de diglòssia.
L'italià acapara l'ús públic i va esdevenint també la llengua única d'algunes
capes socials. El sard –i a l'Alguer el català– es limita a l'ús
familiar.
Però el català de l'Alguer es troba amb una avantatge considerable
respecte al sard i és que té un món cultural extern que li dóna suport. Els
problemes d'ús de l'alguerès com a llengua de cultura són simplement els que es
deriven d'adaptar una norma ja vigent en el català general. En canvi, el sard no
té resolta ni la unificació ortogràfica ni la normativització gramatical, té el
problema d'una diversificació dialectal considerable i li manca un gruix
cultural per estabilitzar la llengua. És significatiu que, coincidint amb
l'estada del president Pujol a l'illa, es presentés el llibre Catalans a
Sardenya en una edició bilingüe català-italià i no pas
català-sard.
Jordi Carbonell creu que el català té possibilitats reals de mantenir-se
a l'Alguer, sobretot en contacte amb el món cultural català d'aquesta banda del
mar. Dues coses concretes a fer en aquest sentit serien la recepció de TV3
–tècnicament, cap problema– i potenciar el turisme barceloní cap allà: n'hi
hauria prou amb que alguns dels vols regulars Barcelona-Roma s'aturessin a
l'Alguer i que es fessin algunes campanyes publicitàries. Ja ara, hi ha una
revifalla del català a l'Alguer. Les ones radiofòniques parlen en part en
català; hi ha teatre popular i cançó coral en la nostra llengua; hi ha misses en
català; es fan classes extraescolars de llengua catalana; els rètols dels
carrers són bilingües, cosa que no passa enlloc més de
Sardenya.
Però no n'hem de tenir una visió massa idíl·lica. A l'escola, als nens
els continuen dient que no han de parlar en alguerès. Sense un ajut des
d'aquesta banda del mar, la situació del català a l'Alguer podria esdevenir molt
precària.
LLENGÜES D'ÀMBIT RESTRINGIT
Amb quines altres es pot comparar la nostra
situació?
Hi ha una diferència entre llengües minoritàries i llengües d'àmbit
restringit. Les llengües minoritàries són les d'una minoria de procedència
externa, sigui recent o secular, situades en una societat que majoritàriament
parla una altra llengua. El català és llengua minoritària a Sardenya. L'espanyol
és llengua minoritària als Països Catalans o a Nova York. El suec és llengua
minoritària a Finlàndia. Però tant el suec com el català són les llengües del
país a Suècia i als Països Catalans. A més, totes dues són, amb una població
semblant, llengües d'àmbit restringit, comparades amb les poblacions de parla
anglesa o russa, per exemple. El finlandès, el danès o el noruec són llengües
d'àmbit encara més restringit que el català, però són també les llengües del
país respectiu.
El cas del català és, doncs, més comparable al del suec que no pas al
del sard, l'euskera o l'occità?
Sí, en efecte. Una part important i fins i tot majoritària de la
població de Sardenya, Euskadi i Occitània han adoptat com a pròpia una llengua
exògena. Els problemes de la recuperació d'aquestes llengües com a llengües
nacionals són completament diferents dels de la normalització del català. El
català ha estat durant segles la llengua d'un Estat en la seva totalitat
organitzativa i social, ha estat la llengua d'una Administració estatal,
eclesiàstica, etcètera, fins al segle XVIII. Avui, per bé que d'una manera
incompleta, el català és usat com a llengua de la literatura, de la ciència pura
i aplicada i de l'Admninistració: el Govern i el Parlament, per exemple, usen
habitualment el català, que és també, parcialment, la llengua de l'ensenyament i
dels mitjans de comunicació. Al País Basc, en canvi, la llengua usada
habitualment als òrgans de govern, als mitjans de comunicació en llur immensa
majoria i a l'escola és l'espanyol (o bé el francès). Això és conseqüència que
una part del País Basc és, territorialment, de llengua espanyola, sobretot la
plana, que ja havia estat romanitzada, i les grans
ciutats.
Quina relació hi ha entre llengua i identitat
nacional?
La llengua té un valor diferent segons els països. El català és un
element fonamental de la nostra identitat com a poble i, per a molta gent, el
més fonamental. Difícilment ens podem imaginar el més tebi regionalista català
que no parli en la nostra llengua. En canvi, et pots trobar amb nacionalistes
bascos radicalíssims que no saben ni un borrall d'euskera. Casos semblants al
basc són l'irlandès, l'occità i el gal·lès.
EL CAS DEL GALLEC
La situació del gallec, amb Portugal al darrere, és comparable a la del
flamenc, amb Holanda a la rereguarda?
El gallec, llengua parlada pel 80 per cent de la població en un
territori sense immigració, és un cas a part. Essent una mateixa llengua que el
portuguès, amb algunes diferències que es poden comparar a les que hi ha entre
el flamenc i el neerlandès, té a més a més un centenar de milions de parlants de
la mateixa llengua al Brasil. No es pot considerar, doncs, d'àmbit restringit si
ens fixem en el nombre de parlants.
El problema és que a les institucions oficials gallegues han predominat
unes solucions ortogràfiques escissionistes, allunyades de la tradició gallega
medieval i de la portuguesa i brasilera. És com si, en el nostre cas, haguessin
triomfat al País Valencià les solucions blaveres escissionistes, acostades a
l'espanyol. Aquesta opció ha fet que Galícia es tanqui idiomàticament i
culturalment en lloc de comunicar-se, com hauria estat més natural, amb Portugal
i Brasil, adoptant la via, que hauria estat més científica, de l'ortografia
portuguesa.
Barcelona, 5 de juliol de
1985