costadera
Es diu que una dona és costadera d'una altra quan el
seu lloc de treball és al costat del de la primera. La denominació era molt
corrent a Alcoi en el segle xix i
primeries del xx referida a dones
que feien determinades faenes en la indústria alcoiana com ara apegar capsetes
de cartolina, doblegar llibrets de paper de fumar, farcir olives d'anxova o
plegar camisetes i que ho feien assegudes en una taula molt gran. Per regla
general cada treballadora tenia, com és lògic, dues costaderes, una a la
dreta i una altra a l'esquerra. La denominació s'ha usat sempre únicament en
femení perquè aquestes faenes sempre les han fetes només les dones. Actualment
aquesta denominació ja quasi no té sentit perquè, amb la mecanització, aquestes
faenes pràcticament han desaparegut.
|
¿Que si conec a Mariu? Clar que la conec, dona, si ha sigut la
meua costadera durant més de set
anys. |
Article publicat en el núm. 67 de la revista Llengua
Nacional (II( trimestre del 2009)
http://taller.iec.cat/filologica/documents/ajr/Jane,A(2009-2)ElsPronomsAdverbials.pdf
acordats, i també podia vendre-la, però en tal cas, tant el primer qui
n'havia tingut la
concessió com els seus successors, havien de comunicar-ho a l'antic propietari,
o als seus hereus, per complir la condició de la fadiga, que era
el dret d'aqueixos a recuperar la finca, tornant el capital satisfet i pagant un
tant per les millores. Fadiga és una variant del mot fatiga, però com
arribà a tenir aquest significat de
‘dret de retracte' seria molt llarg d'explicar i no puc fer-ho
ara.
Si
l'antic titular de l'alou, la propietat sense restriccions de domini, o aquell
qui aleshores hi tingués dret de domini directe no volia exercir el dret
de fadiga, havia
de donar el consentiment per a la venda, a condició que el nou propietari
es subrogàs en les obligacions censals i altres de derivades de
l'emfiteusi, i per aquest consentiment, se li havia de pagar el dret anomenat
lluïsme, que solia consistir en un terç del preu pactat pel traspàs. També es cobrava
lluïsme sobre els
arrendaments de tals finques, però el percentatge solia esser inferior,
normalment una
sisena part del preu del lloguer. Popularment es confongué el lluïsme amb
l'alou, error explicable perquè es tractava de la quantitat pagada pel
dret d'alou, i deien pagar s'alou per pagar el
lluïsme.
Aquest mot, lluïsme, no té res a veure amb cap rei ni governant anomenat Lluís, sinó que prové del baix llatí laudemium (per això en castellà es diu laudemio) a través de la seva forma catalana loïme o lausisme, formades damunt el verb lloar (més antigament lausar) que com el seu precedent llatí laudare significava ‘alabar' i també ‘donar consentiment' o ‘aprovar', significació, aquesta última, que ens fa comprensible la del mot que venc comentant. Avui en dia encara es paguen lluïsmes o, vulgarment, alous, però l'actual legislació permet redimir-los mitjançant una compensació econòmica fixada per la llei i pagada en una sola vegada al titular de tal dret.
L'animadversió popular per aquesta enutjosa mania de la burocràcia de
reclamar els documents més peregrins s'ha manifestat al llarg dels segles en
forma de termes carregats de despit, com ara paperots o paperassa, generalment a partir de paper, que ja és una manera de rebaixar
la categoria d'una cèdula, un atestat o una fe de vida. Però sense dubte la
forma més punyent és patracol, no tan
sols perquè invita a pronunciar-lo amb una ganyota de menyspreu sinó perquè és
una alteració de protocol, el plec de
documentació torracollons per excel·lència.
«Finalment el Quim em va convèncer que no m'hi posàs pedres al fetge.
Per fer-lo callar, vaig telefonar a la Gaudí i la vaig anar a veure amb tot el
patracol. Pel camí, per tranquil·litzar-me, em vaig comprar un pintallavis»
(Maria-Antònia Oliver, Estudi en
lila, 1985).
Ocurrència. Acudit.
Quins acudits que té, aquet paio! Ves també quins acudits més bèsties!
Quins acudits!
Oído.
Oïda.
Tenir bona oïda per al cant. Tenir l'oïda
fina.
Però: L'orella interna.
Oient.
Oïdor.
Ens adrecem a vosaltres, amables oïdors.
Fabra diu que aquest mot ‘oient' és castellà. Bé que Jeroni Marvà l'utilitza
normalment en la seva gramàtica. Aquí seguim el mestre Fabra. Fixem-nos com fan
el substantiu els verbs terminats en –ir: sortir, sortidor; patir, patidor;
morir, moridor; enaltir, enaltidor; venir, venidor, etc., excepció feta d'algun
al·lòtrop, com és ara sofrent, morent. De tota manera sorprèn que oïdor l'hagin bandejat totalment de
l'ús mediàtic i quotidià. N'hem hagut de fer tantes, de correccions. ‘Oient' té
el privilegi que s'assembla força
més al castellà “oyente”, que oïdor.
Fixem-nos com oïdor té més força de constància, d'addicció,
de fidelitat a escoltar. TV3 és la qui té
més oïdors a Catalunya.
Ojalá. Tant de
bo.
Tant de bo que plogui!
Ojo.
Ep! Compte! Alerta. Ull viu. Parar compte. Anar amb compte.
Ves (amb e oberta).
Ves, que no caiguis! Cal
parar compte amb aquesta gent, que són molt lladres.
Olé! Oidà! Visca! Molt
bé!
Oidà, gol! Visca, nois, endavant!
Ortodoxo, 'ortodoxe'. Ortodox, ortodoxos.
Uns principis poc ortodoxos.
http://www.ara.cat/premium/opinio/Teatre-adequacio-al-registre_0_737926220.html
Resistint un huracà d'austeritat, el teatre català viu un moment dolç que només s'explica perquè moltes escoles han fet amb les arts dramàtiques el que a La Masia o Sant Adrià s'ha fet amb el futbol.
Serà potser només un cant del cigne, un besllum del que podríem tenir si la cobdícia dels mercats no hagués escombrat l'escàs i fràgil suport a la cultura. Però ara mateix la millor mostra de la seva consistència és la dignitat del que es fa a les sales més petites.
Divendres hi pensava veient Litus a la FlyHard. Un teatre que planta cara a la crisi perquè professionals sobradament preparats tenen prou il·lusió per autosubvencionar-se.
Fa uns quants anys hauria sigut el benintencionat esforç d'uns aficionats, avui és una impecable lliçó interpretativa que emociona sense un gram de pedanteria.
Dignitat en tot i enorme carisma d'un David Verdaguer que si no descarrila arribarà molt lluny. Només un però molt petit d'aquest torracollons de la llengua.
L'obra de Marta Buchaca és teatre d'atmosfera, una picada d'ullet generacional que la sala et permet veure com si fossis invisible i t'haguessis ficat al menjador dels veïns.
Els diàlegs han de vessar autenticitat i, si tot està tan bé -ha sigut tan cuidat-, per què de vegades encara els sentim dir els i els el allà on, en la vida real, sempre dirien els hi ?
Sembla que en algunes escoles teatrals, tan admirables en tants sentits, això d'entendre la correcció com a adequació al registre encara és una assignatura pendent.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Ahir deia que en una obra de teatre que vol reflectir les converses espontànies de gent que parla dialecte central -sigui de Barcelona, Vic, Manresa, Girona, Reus, Valls, etc.-, i que està farcida de col·loquialismes, és poc adequat l'ús de la forma els per a un datiu plural. Resulta més adequat, per exemple, "No els hi donaré ni un duro" que "No els donaré ni un duro".
Un més adequat que vol dir també més correcte, si entenem la correcció com a adequació al registre. Aquest és el parer dominant dels lingüistes dels grans mitjans i el reflecteix molt bé l'apartat de l'ÉsAdir dedicat als pronoms febles.
Ha calgut que els nostres millors pedagogs, amb López del Castillo al capdavant, difonguessin activament la idea en tota mena de manuals, i que acadèmics eminents com Lluís Payrató la fonamentessin, perquè hagi anat penetrant en el cos social.
Només cal escoltar l'anglès d'una sèrie com The wire per adonar-se de fins a quin punt aquest concepte de correcció és compartit per les grans llengües de cultura. Però en català -en un signe més de poca normalitat social- encara aixeca suspicàcies, com si fos cosa de quatre eixelebrats.
El cert és que deriva directament del mestratge de Fabra. En cito literalment una conversa del 1929: "Cal tenir en compte que un mot pot ésser bo, però no adequat a un determinat estil. ¿Quin efecte estrany no faria, per exemple, en el teatre, un diàleg entre gent barcelonina en què els personatge diguessin sistemàticament quelcom en lloc d' alguna cosa ?"
UN TAST DE CATALÀ
El 24 de juny del 1924 Fabra diu que no comprèn l'afició de molts escriptors a quelcom. Veu el mot res "infinitament superior" quan el tipus d'oració el permet i, en la resta de casos, troba "gairebé sempre preferible alguna cosa ".
El 12 de maig del 1978 Albert Jané denuncia "l'extraordinari abús" que se'n fa "en el llenguatge escrit i els parlaments" i es mostra sorprès que "un símbol del català artificiós, arcaic i encarcarat" obtingui aquest favor.
El 1999, en la seva Proposta per a un estàndard oral, l'IEC deixa clar que quelcom -com ambdós o hom - només és propi de registres marcadament formals, cosa que l'ÉsAdir rebla considerant-lo un mot arcaïtzant i excessivament literari.
El 2012, al faristol del Parlament, encara se senten quelcoms, i en diuen més els que parlen pitjor i fan més castellanismes. En definitiva, els que se senten la llengua menys seva, s'hi troben molt insegurs o valoren poc el seu català familiar.
Ara mateix la barreja de quelcoms amb col·loquialismes demostra poca cultura i hauria de fer certa vergonya a qui per raons professionals ha de fer un ús públic del català.
I ja seria hora que en el diccionari, igual que a cony hi ha la marca vulgarisme, a quelcom (i a hom , ambdós , etc.) hi hagués una marca més o menys equivalent al que en castellà acostuma a ser antiguo o poco usado, en francès style recherché, en anglès old-use, etc. Marques que orienten en l'adequació al registre.
Demà veurem altres dubtes que suscita l'ús de quelcom i l'intent d'evitar-lo.
UN TAST DE CATALÀ
Fabra diu que és fàcil prescindir de quelcom substituint-lo per res i alguna cosa, però l'equivalència és prou subtil per provocar dubtes i usos incorrectes.
Sabem que res, etimològicament, té el sentit positiu que tenia en llatí: alguna cosa . "Has vist res?" vol dir "Has vist alguna cosa?" Però en el català modern només el manté en contextos sintàctics no afirmatius: els que neguen, pregunten, suposen, posen condicions, etc.
Són contextos amb límits prou imprecisos perquè s'abusi del res positiu. Un autor de renom escrivia l'altre dia: "Potser va desenterrar la caixa esperant trobar-hi res que li pagués la droga". El comprensible desig d'evitar quelcom i alguna cosa el fa caure en un res més que dubtós.
Pel que fa a alguna cosa, fa bé de quelcom o del barbarisme algo quan són pronoms, però no pas quan són adverbis. "Estic algo marejat" no pot ser "Estic alguna cosa marejat" sinó "Estic una mica marejat".
I encara que ni es diu ni s'ha de dir, "Estic quelcom marejat" seria correcte perquè quelcom sí que pot voler dir una mica .
Com explica Albert Jané, la frase "És quelcom divertit" és, en teoria, ambigua: pot voler dir "És una cosa divertida" i "És una mica divertit". Aquest segon sentit també el té algo , però no la correcta alguna cosa.
L'únic que sempre equival al prohibit algo és l'inadequat quelcom, i potser per aquest motiu alguns encara recorren a un mot que la majoria de parlants -no pas els més septentrionals- percebem com a arcaic i artificiós.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Albert Pla Nualart
"Espero que hi trobi res" és agramatical perquè res -com cap, enlloc, mai, gens o ningú -, si va darrere el verb, exigeix un entorn sintàctic negatiu. La negació més simple és posar-hi no:"Espero que no hi trobi res". Però hi ha molts tipus d'inductors negatius i no són sempre fàcils d'identificar.
Entre d'altres, ho són les oracions condicionals i interrogatives i els verbs de dubte, temor, oposició i disgust. "Dubto que hi trobi res", "Tinc por que hi trobi res", "Impediré que hi trobi res" o "M'empipa que hi trobi res" són frases ben genuïnes.
Però hi ha una estructura amb negar -que és un d'aquests verbs- en què dubtem entre cap, tot i qualsevol. Una frase com "Nega que hi tingui cap relació" no crea cap recel, però a "Nega cap relació amb ell" podem tenir la sensació d'incórrer en una doble negació. Una sensació que s'esvaeix quan escrius "Nega tota relació / qualsevol relació amb ell".
Rumiant-hi arribo a la conclusió que potser és el castellà el que fa que tinguem aquesta sensació. "Niega ninguna relación con él" sí que és una frase una mica estranya, que voreja o cau en la doble negació.
La diferència potser la causa el fet que cap no té la càrrega negativa que té ninguno. En certes frases ninguno es comporta com cap. "Veo ninguno" és tan agramatical com "En veig cap", però "N'has vist cap?" o "Si en veus cap, avisa" no els pots pas traduir per "¿Has visto ninguno?" o "Si ves ninguno, avisa".
Per tot plegat, crec que "Nega cap relació amb ell" és una frase que hem de considerar correcta.
“Motius suplementaris: s'aprèn una segona llengua com a suplement de la primera, això és, per situacions ocasionals, per exemple, per viatjar, per contactes esporàdics.
Motius complementaris: la segona llengua complementa la primera. Pot ser una persona que aprèn l'estàndard, si aquest és molt diferent de la variant que parla; un parlant de yiddish que aprèn l'hebreu bíblic per a les pregàries, aprendre una segona llengua per motius laborals, etc.
Motius de reemplaçament: una segona llengua que s'aprèn (i dic jo: que et fan aprendre) i que gradualment poc a poc completa totes les necessitats comunicatives del parlant, pel que aquest acaba per només utilitzar la segona llengua, la qual és la que transmet als seus descendents.”
La diversitat lingüística no és una barrera, és un enriquiment, és un patrimoni de la humanitat a mantenir i divulgar. Hem d'aprendre a estimar i respectar les diferències; si no, com ha passat i passa, moltes llengües continuaran desapareixent. Hem de facilitar l'aprenentatge i l'intercanvi lingüístic entre totes les comunitats, però també hem de respectar aquells que no vulguin ser molestats per raó de llengua. En un món globalitzat, per exemple, el fet de ser catalanoparlant no hauria d'anar lligat al fet de ser, també forçosament, castellanoparlant, francoparlant o italoparlant. Si el bilingüisme es basa en la imposició d'una sola llengua sobre una comunitat concreta, això és un parany que a l'únic camí que mena és a la substitució lingüística i posterior desaparició de la llengua de la comunitat en qüestió.
La gran fal·làcia de tota aquesta qüestió és poder viure feliçment amb la llengua que ens ha tocat, la nostra, la catalana, i aquells qui vulguin, sortir al món i donar-se a conèixer amb la llengua que creguin convenient, ja sigui l'anglesa, l'alemanya, la xinesa i perquè no, l'espanyola. Però que aquells que no ho vulguin i no ho necessitin puguin néixer, viure i morir només en català. Perquè és tant un dret el fet de poder viure només en la llengua pròpia del territori on s'ha nascut, com poder aprendre sense imposicions qualsevol llengua desitjada.
La globalització i el plurilingüisme no han de voler dir la imposició de cap concepte, cap cultura i cap llengua sobre ningú. La lluita d'un poble com el nostre, el català, envers la imposició del castellà, majoritàriament, i de l'anglès ha de ser implacable, és per això que us diem: deixeu-nos tranquils!
L'explicació donava per a molt, però li repliquí que sí que es veu, jo el veig ara i adés, perquè no para en torreta, i que amb el gaiato corre la Seca, la Meca i la Vall d'Andorra. En agarrar-me la ironia, rectificà: “Vullc dir que no s'hi veu, ha perdut molta vista i ni amb ulleres pot llegir”. “Ara sí”, li conteste, “i que tinga sort en l'operació i s'hi veja i torne a devorar lectures”.
La desaparició de l'adverbial “hi” en situacions comunicatives com la comentada és una altra de les interferències de la llengua ponental que assequen moltes de les fulles del nostre ramatge lèxic i semàntic. Un altre cas paregut: una poqueta nit, en casa, quan ja fosquejava, sent que una amigueta diu a la meua filla: “És que no em veig” (buscava per terra una arracada). Vaig estar a punt de dir-li irònicament que si volia vore's que es posara cara a l'espill del quarto de bany, però només li vaig dir que encenguera el llum i s'hi voria bé per a poder trobar el penjollet perdut.
El gradual abandó dels adverbials “en/ne” i “hi” cal combatre'l amb convicció i gana, perquè són fonamentals en el teixit de la nostra parla; conservar-los i refermar-los significa mantindre una part definitòria del geni de la nostra llengua. El pronom “en/ne” va fent i encara es manté bastant bé en els pobles menuts; en els grans i en les ciutats, no tant, però el pobre “hi”, a més d'haver-se perdut en la parla en moltes de les situacions en què hauria de mantindre's, té el perill de desaparéixer també en les comentades. Ens hem d'hi vore bé, en tots els sentits. I també ens hem de vore, en molts llocs i de moltes maneres, però són visions i significats molt diferents.
Abellir. Apetir és
desconeguda
Amerat,
ada (esp. de suor). Amerar els taulells o la terra. Amerada per la
pluja
Arrecerar-se. Forma preferent, si no única, per referir-se al fet de posar-se a recer de les inclemències meteorològiques
Birbar. Eixarcolar és
desconegut
Caixer. En el sentit
de llera, de llit d'un riu, d'una séquia. El llit només és la base del
caixer
Cantell. Forma única
per designar l'entrepà o la rua (Castelló)
Fer
aigüeta. En el joc de saltar a corda quan es fa molt ràpidament. Fer
juli
Fer
salat. Molt viu en el sentit d'arribar tard
Frontera. Amb
preferència sobre fatxada (fatxà) o façana
Matxuxo. Fadrí ja
grandet que per raó de l'edat podia haver-se casat feia
temps
Mel. S'usa
profusament en sentit ponderatiu per a referir-se a qualsevol cosa o situació
que excel·lix. ¿T'agradà la novel·la? Mel! ¿Com es viu a Formentera?
Mel!
Pati. Es diu en
lloc de solar
Rastell. Cinta de la vorera. Voravia és
desconeguda
Rebascall. És el tros de
terra dedicat al cultiu d'hortalisses per al consum de
casa
Recapte. És el menjar
que el llaurador s'endu al tros per
a tot el dia
Regó. En
l'expressió li falta un regó (un bull)
Remostrons. Restes de menjar, deixalles, sobralles.
Retornar. Repetir el
gust d'una menja o beguda
Solatge
(el). L'últim fill nascut de pares ja grans per
inadvertència
Vitualles. Són el
conjunt de les hortalisses del rebascall (encisam, carabassetes, pimentons,
albergines, cebes, creïlles, dacsa de la perla,
etc.)
Xopet, a. De suor o per la pluja. Té més intensitat que estar amerat.
La rebuda de Josep Maria Castellet (Barcelona, 1962) al seu despatx, en ple cor del Raval de Barcelona, no pot ser més profitosa. El crític literari, escriptor i president del Grup 62 rep afablement i tot seguit deixa anar sobre la taula uns quants sobres farcits de papers. Es tracta de l'original mecanografiat de Nosaltres els valencians, les proves d'impremta i les correccions del llibre per a una segona edició. A la taula hi ha també una còpia del contracte entre l'editorial i Joan Fuster. La lectura atenta del contracte confirma de nou la veracitat de la boutade fusteriana. En el desè punt, l'assagista, fa constar que es compromet “a regalar a l'editor un titot (en dialecte: gall d'indi) per cada reedició que l'editorial faci de l'obra”. És evident que Fuster se'n reia per dessota el seu nas aquilí i encara ara, de qualsevol temptació localista, també de les possibilitats remotes de reeixir en un negoci com aquell, igual que quan va escenificar la seua entrada coma soci capitalista del setmanari El Temps aportant una trista pesseta.
En tota aquella paperassa un punt envellida, plena de gargots, de precisions, indicacions escrites a mà per l'autor mateix, hi ha l'origen de dues aventures d'una enorme transcendència. Una, el naixement de 62, per tal com Nosaltres els valencians és el llibre amb què es va estrenar l'editorial el Sant Jordi del 1962, punt de referència obligat de la història recent de la cultura catalana. L'altra, és molt més suggeridora i estranya. L'aventura del naixement del País Valencià, en definitiva, el de la idea d'una societat amb voluntat de deslliurar- se de sucursalismes de tota mena, amb vocació d'estricta modernitat.
El 1962 Josep Maria Castellet encara no treballava a l'editorial on arribaria dos anys més tard, però feia temps que coneixia l'escriptor, almenys des de la segona meitat dels cinquanta. “Aleshores”, repassa, “jo coneixia poc València, la seua gent potser només la Maria Beneyto i, encara no, vull dir, personalment. Havia llegit un llibre seu en una petita col·lecció de poesia. Un dia vaig venir a fer una conferència convidat per una associació d'estudis americans. Llavors, Vicent Ventura em va dur a un bar a la plaça de l'Ajuntament on al vespre es reunia el grup i feien tertúlia. Fuster em va fer molt bona impressió. Era molt càustic, però, ens hi vam entendre: ell m'atacava i jo també”, somriu. “Després li vaig enviar elmeu primer llibre, Notas sobre literatura española contemporània (1955), i, partir d'aquí, iniciàrem una petita correspondència”. Castellet ha deixat constància dels començaments del que fou una dilatada relació amb el de Sueca en Seductors, il·lustrats i visionaris (Ed. 62). El rerefons de les mítiques primeres converses poètiques a l'Hotel Formentor, celebrades al maig del 1959, i dels actes dels premis literaris de Gandia en el V centenari de la mort d'Ausiàs March l'octubre del mateix any, li serveixen per a dibuixar els contorns interiors d'un Joan Fuster indagador i irònic. Uns quants anys després arribaria Nosaltres els valencians. Castellet recorda com va anar, tot i que per aquell temps encara no havia aterrat a l'editorial fundada sota l'advocació de Josep Benet pels joves Ramon Bastardes i Max Cahner, tots dos procedents de l'ambient de Montserrat.
“Fuster”, explica, “tenia una gran influència sobre ells, només comparable a la influència que exercia Josep Benet, que era el gran impulsor de totes les idees. És una relació sorprenent, la d'uns jovesmolt interessats pel País Valencià. Aquí era un tema que no havia interessat ningú d'aquells cercles de poetes que venien de la II República, no ho entenien Curiosament, també, Fuster no fa el contacte amb aquests grups de noucentistes sinó amb el catalanisme de l'exili”. “I Nosaltres els valencians causà una gran sorpresa. El llibre representa l'ampliació de la visió de la cultura catalana des d'una òptica de Països Catalans, per cert, sempre tan entredita aquí a Catalunya”, afirma. “Joan Fuster serà”, assegura Castellet amb rotunditat, “l'intel·lectual amb més influència de 62, un dels fars d'il·luminació de l'editorial Hi ha molts detalls d'aquest pes”.
El 12 de març de 1968 Castellet ja feia quatre anys que s'ocupava de la direcció editorial de 62. Aquell dia es produeix també un fet important. L'editor presideix la publicació del primer volum de les obres completes de Joan Fuster en un acte que serveix també com a excusa per a inaugurar la llibreria Tres i Quatre de València. L'Equip Realitat tatua el local amb uns retrats de l'assagista caracteritzat d'entremaliat i divertit diable pop art. La classització de l'assagista dóna idea d'aquesta influència al·ludida per Castellet. És un fet una mica sorprenent sobre el qual Fuster es referirà en el pròleg amb la seua característica acidesa. Convertir-se en clàssic és una de les pitjors coses que li podien passar, escriurà. L'epítet li resulta, “lleugerament mortuori”. Per a Castellet el fet té una explicació molt prosaica: “Només cal veure l'ambient fusterià que hi havia a la casa, tots érem, a més, molt amics”, resumeix.
Aquell bon ambient només es ressent quan Cahner ix de l'editorial a conseqüència del fracàs d'Enciclopèdia Catalana, una idea que portava al cap des que el règim el va fer fora per un temps i es va haver d'establir a Perpinyà. “En el moment en què es muntava ja s'havien acabat els diners. Ningú no sabia fer enciclopèdies i allò, a més, requeria una logística, venedors, etc. Va ser una catàstrofe des del punt de vista de la gestió. I l'1 de desembre de 1969 el projecte ja estava fora de 62. Arribà Jordi Pujol, que va cercar uns prohoms, Cendrós, Carulla i se'n va endur Cahner i l'Enciclopèdia. És clar, allò va afectar les relacions de Fuster amb l'editorial. Al cap i a la fi, era molt amic de Cahner. Vaig anar amb Bastardes a veure'l a Sueca i la cosa es va reconduir ”, recorda.
Fuster continuà escrivint i, sobretot, influint inclús després del seu retraïment a les acaballes dels setanta en un clima d'agressions i retrets fins i tot llançats des del mateix món del valencianisme. Comsiga, Nosaltres els valencians serà, sens dubte, un dels seus assajos més transcendents. Mig segle després, Castellet, l'amic i l'editor, és categòric: “Nosaltres els valencians és un llibre d'una plena vigència”.
Qualitats d'un
lector
Un
bon lector ha de tenir un perfecte domini de la llengua, ha d'haver llegit molt i s'ha d'haver entrenat a llegir alt pel seu compte. Li pot
anar bé
gravar-se la veu i després escoltar-se. Sobretot, ha de ser conscient
que la seva principal virtut és la claredat.
Un
bon lector domina la cadència de la llengua; quan llegeix sap seguir
un ritme harmònic i plaent a l'oïda. Sap bé quan ha de fer una flexió
o una pausa o quan ha d'emfatitzar una paraula o part del text.
Sobretot, ha de
tenir molta cura de la dicció i de la sil·labificació: ha de saber que
els sons han de sortir de la seva boca clars, nets, ben modulats. Ara
bé, no
tothom és capaç o té el do d'arribar fins ací.
Un
bon lector llegirà sabent què diu, de manera que contínuament tindrà
dins seu el sentit de cada expressió, i així li sabrà donar la força
merescuda i la
bellesa per afegitó. No cal dir que serà capaç de pronunciar bé
una cosa que en el text sigui mal escrita, ja que «el bon lector esmena
els defectes de l'escriptor». Un bon lector sap a quin pas ha d'anar,
sap donar
sentit a tots els mots, té presents els oïdors i els va mirant. De fet,
un bon lector captiva i atrau la
gent.
El futur del català, 27 anys després
Entrevista de Joan Tudela
a Josep Ramon
Bada
conseller de Cultura de la Diputació General d'Aragó
Primeres
passes en la rehabilitació del català a la Franja
aragonesa
Potser en
el futur, quan algú demani al seu ordinador la definició lingüística de català,
llegirà a la pantalla: “Català: castellà dialectal de Catalunya, parlat a gran
part de Catalunya. És caracteritzat pel substrat de l'antic català, desplaçat,
lentament, pel castellà, entre els segles XX i XXI”. És a dir, la llengua
catalana esdevinguda un mer substrat. És ben bé el que ha passat amb la llengua
aragonesa. Avui, a la Gran Enciclopèdia Catalana, hi llegim: “Aragonès: castellà
dialectal d'Aragó, parlat a gran part d'Aragó. És caracteritzat pel substrat de
l'antic aragonès, desplaçat, lentament, pel castellà, a partir de la baixa Edat
Mitjana”.
L'Aragó
té avui 1.200.000 habitants. La fabla aragonesa, fragmentada, arraconada a les
zones pirinenques, és parlada per unes 30.000 persones, gent d'edat sobretot. La
tercera llengua territorial d'Aragó és el català, assentat a la franja oriental:
les comarques de la Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca i la Matarranya, que
pertanyen políticament a Aragó des del segle XIII, però que mai no han deixat de
ser idiomàticament catalanes. Amb una agricultura potent, hi viuen unes 65.000
persones, quasi totes autòctones i catalanoparlants. L'ús del català és tan viu
en l'àmbit col·loquial com inexistent en la vida pública i oficial. La diglòssia
és rotunda.
Tanmateix, ara la cosa comença a canviar. Hi contribueixen tres factors.
Primer: la influència de la normalització a Catalunya, des de la recepció de TV3
(va fer sensació el que un del Tamarit de Llitera participés a Tres i
l'astròleg) fins al trasllat a Catalunya de molts nois i noies per cursar
estudis superiors. Segon: el moviment dels consells, que agrupen uns quants
centenars d'afiliats –joves, més que res– actius en la defensa del català, i que
ara s'han federat en una associació unitària de tota la franja. I tercer: el
canvi a favor del català d'algunes forces polítiques aragoneses, en els
ajuntaments d'aquestes comarques i en el Govern autonòmic.
Un home
representatiu d'aquesta nova sensibilitat dels polítics aragonesos és Josep
Ramon Bada, conseller de Cultura de la Diputació General d'Aragó. Ell és fill de
la franja oriental i és, dins el PSOE aragonès, dels qui provenen de l'antic
Partido Socialista de Aragón, primer partit que quan l'esquerra dissenyava
utopies –no fa pas tants anys– va afirmar que a l'Aragó hi ha tres llengües i
que totes tres tenen dret a la plenitud. Ara, des del poder –majoria absoluta
socialista a les Corts autonòmiques– intenta convertir les grans paraules dels
papers en fets reals. I no és pas fàcil.
CATALÀ AL
CONFESSIONARI
El que
fem són només les primeres passes de cara a la rehabilitació del català a la
franja oriental. És com si diguéssim llaurar els camps, perquè després s'hi
pugui sembrar i puguin donar fruits. El primer que volem aconseguir és la
dignificació de la llengua pròpia entre els mateixos catalanoparlants; que
sentin com a propi el dret a expressar-se en la seva llengua, a estudiar-la i a
utilitzar-la com a vehicle de cultura. Fins ara el català ha estat menystingut,
considerat un parlar del poble, menyspreable. La llengua de prestigi ha estat el
castellà. El metge, el farmacèutic, el mestre ens han parlat en castellà.
L'Església només ha admès el català al confessionari; els aragonesos de la
franja oriental només com a penitents s'han pogut expressar en català fora del
medi popular.
L'Església manté una actitud lingüística diferent en cada territori de
la nostra àrea idiomàtica. A Catalunya, a les Illes i a Andorra està compromesa
a favor del català. En canvi, hi té una actitud contrària, que pot anar des de
la indiferència fins a l'hostilitat, a la franja aragonesa, al Rosselló i al
País Valencià, amb l'excepció del centenar de capellans valencians agrupats al
voltant de la revista “Saó”.
Nosaltres
encara no tenim competències autonòmiques en ensenyament. Però sí que ens
pertoca la defensa de les llengües presents a Aragó, en tant que són un valor
cultural. Per tant, vam adreçar-nos al Ministeri d'Educació, donant suport als
ajuntaments de la franja oriental que havien demanat que s'ensenyés el català.
Aleshores el Ministeri d'Educació va dictar una resolució autoritzant-nos a la
Diputació General d'Aragó a prendre les mesures necessàries per introduir
l'ensenyament de l'assignatura de català, dins l'horari lectiu, en els pobles
que ho havien sol·licitat. Estem actuant en el marc d'aquesta
resolució.
L'ASSIGNATURA DE CATALÀ
Actualment tenim sis professors que imparteixen l'assignatura de català
a deu municipis. Hi ha uns 800 alumnes que van a la classe de català als
col·legis d'EGB i als dos instituts d'ensenyament mitjà que hi ha a la franja,
que són el de Fraga i el de Tamarit de Llitera.
Els sis
professors són catalanoparlants, però aragonesos de la franja. Vam pensar que
pedagògicament era preferible així, perquè, encara que nosaltres reconeixem
sense cap problema que el que es parla a la franja oriental d'Aragó és català, i
tot i que el que s'ensenya és el català normalitzat, pensem que és interessant
que els professors tinguin present l'ús col·loquial de la llengua catalana a la
franja.
En aquest
primer curs, l'actitud general davant l'assignatura de català entre els pares i
els alumnes és ben favorable. Els alumnes inscrits han restat fidels a
l'assignatura al cent per cent, no hi ha hagut absentisme, tot i que, encara que
s'ensenya dins l'horari escolar normal, es tracta d'una assignatura optativa, no
se'ls estalvia cap esforç, opten en definitiva per tenir una assignatura
més.
El curs
que ve no només es mantindrà l'assignatura de català en els deu municipis on ara
hi és, sinó que s'estendrà a uns altres quatre pobles més que també ho han
sol·licitat.
Quan
tinguem competències en ensenyament, que poden trigar uns dos anys, des de la
Diputació General d'Aragó facilitarem la generalització de l'assignatura de
català a tots els municipis que ho sol·licitin. El que no volem és imposar res,
però sí respectar el dret que tenen els aragonesos de la franja oriental a
aprendre la seva llengua.
LES VINT
SENYORES DE FRAGA
L'únic
problema de rebuig que hem tingut fins ara ha estat a Fraga. Són unes vint
senyores, no pas més, totes elles mares de nens que no van a la classe de català
i que se senten molestes perquè diuen que els seus fills perden el temps mentre
els altres estudien català...
El
rebombori anticatalà no es troba a la franja, sinó a Saragossa. A les Corts
aragoneses, les dretes –Coalició Popular i Partido Aragonés Regionalista– parlen
de “colonialisme cultural català” perquè es comença a ensenyar l'assignatura de
català i perquè es rep TV3.
Altres
petites passes en la rehabilitació del català a la franja són l'ús de la nostra
llengua en alguns plens i actes municipals, l'entrada de llibres en català a les
biblioteques, la presència d'escriptors d'allà en els circuits editorials
normals de la nostra àrea idiomàtica, com és el cas de Jesús Moncada, i la
publicació, per part de la Diputació General d'Aragó, d'una col·lecció de
llibres en català sobre temes d'aquestes comarques i d'una gramàtica catalana
estàndard però amb referències als parlars peculiars de la
franja.
Saragossa, 28 de juny de
1985