cossioler
Suport per a posar damunt cossiols amb
plantes.
El cossioler aquell de ferro que em va regalar ma mare s'ha
rovellat tot. |
Article publicat en el núm. 66 de la revista Llengua
Nacional (I trimestre del 2009)
http://taller.iec.cat/filologica/documents/ajr/Jane,A(2009-1)ElsMotsQueIQue.pdf
Un
mot ben antic i que fou usual durant molts de segles és macip, que en
principi significà ‘esclau' o ‘serf' i amb el temps prengué el sentit de
‘servent', ‘criat' i, pel que fa als oficis, ‘aprenent', ‘bastaix' i també ‘al·lot,
jove'. Una significació molt
especial i una mica divergent és la que prengué en alguns punts de la
costa valenciana, on el macip és o era l'encarregat d'organitzar i
dirigir les festes del
poble. I a Mallorca el macip era un subaltern que acompanyava els jurats
de
El
mot macip prové del llatí mancipiu ‘esclau', segons alguns, però
Coromines creu
que procedeix de homo mancipi, del que s'hauria suprimit homo per
acurçar el mot, i transformat, en català, primer en mancip i
després en macip (i en
castellà en mancebo). Això vendria del costum dels romans, que
prescrivien una
cerimònia per prendre possessió dels esclaus adquirits, i que consistia a
posar-los la mà damunt el cap, com a acte de domini. A aquest acte li
digueren mancipium que
volia dir ‘prendre en per la mà', mot compost amb el substantiu manus,
‘mà' i el verb capire, variant de capere, ‘agafar, prendre'. En
català, el femení macipa no ha tingut mai el significat de ‘amistançada' o
‘concubina' que tingué el seu germà castellà manceba.
Quan, pel que fos, un esclau o servent era alliberat, o canviava d'amo, es feia la cerimònia de la emancipatio, mot que amb el prefix e- (variant de ex-) significava el contrari, és a dir, que el subjecte «deixava d'esser macip» d'estar sota el domini de qui fins aleshores havia estat el seu amo, i modernament l'emancipació és l'acte jurídic pel qual es concedeix a un menor d'edat la llibertat de poder disposar de la seva persona i dels seus béns sense la tutela del seu pare o tutor, i per extensió es diu també d'una nació, o d'una empresa, que estava subjecta a una altra i aconsegueix alliberar-se'n.
«Tomaseta: –Però què tens? [Estevet es treu una paperina d'anissos i els va posant a la boca de Tomaseta.]» (Santiago Rusiñol,
L'auca del senyor Esteve,
1917).
«Quan li va semblar bé, del peu de l'alzina estant, xiulà tres cops i ho
trobà sobiranament ridícul. Els grills emmudiren i l'ombra es va immobilitzar.
Ridícul. Tant com aquell dia, no feia gaire, que havia fet el
paperina al tren fent de camàlic encara no sabia de què. Probablement era el
mateix manso que el volia tornar a enganxar per fer de traginer. Si era això,
rai, perquè li pagaven bitllo-bitllo, no feia preguntes i tots contents. L'ombra
s'atansava cap a l'alzina i hi reconeixia l'embalum» (Jaume Cabré, La teranyina, 1984).
Iepa-la!
Qui estudia idiomes sap que no s'ha de refiar dels
anomenats ‘falsos amics'. Totes les llengües llatines fan servir paper per
escriure (i per prop de 90 coses més, diccionari en mà), menys l'italià, que,
més epistolar, tira de carta. Així,
el papero i la papera italians no ténen res a veure amb
la cel·lulosa sinó que pertanyen al regne animal: ànec i oca, exactament. A més,
fare una papera vol dir espifiar-la,
esguerrar-la. Pensant-hi bé, no seria gens estrany que aquella expressió tan
innòcua però alhora tan incomprensible de ‘fer el paperina' (equivalent a fer el
ridícul, a posar en evidència la pròpia ignorància) provingués d'allà, i més
concretament de l'ànec Donald i la seva promesa, la Daisy, que a Itàlia es diuen
Paperino e Paperina.
Niñera. Minyona.
Mainadera.
La minyona té càrrec dels nens.
Nogal.
Noguer.
Color noguer.
Nombrar. Nomenar.
Nomenar algú per a algun càrrec.
Norteamericano, 'nortamericà'.
Nord-americà.
Un natural de l'Amèrica del Nord és un
nord-americà.
Novato. Novell. Novençà.
Pipioli. Xitxarel×lo. Passerell.
Un escriptor novell. Ets un passerell, tu, et
rifen.
Novedoso, 'novedós'. Nou. Novell. Innovador. Novençà.
Inèdit.
Un estil nou. Un criteri inèdit.
Novio. Xicot.
Promès. Nuvi. Galindoi.
Ella és la meva xicota.
Abans no ho dèiem mai “novio”. Dèiem xicot o promès.
“Llavors érem novios”, era: Llavors festejàvem.
http://www.ara.cat/premium/opinio/insostenible-lleugeresa-dun-hi_0_733726659.html
La Laura m'escriu per plantejar-me un dubte que trobo apassionant, perquè toca un d'aquells punts en què l'obsessió per no perdre identitat pot acabar desenfocant, i empobrint, la rica i sàvia complexitat de la llengua.
El dubte, explicat simplement, és si cal o no cal un pronom hi en un cert context. La cosa va anar així. Havent rebut un correu com aquest, "Si vas, ja m'explicaràs què diuen", la Laura -tipa de deixadesa lingüística- no es va saber estar de respondre: "Posa algun pronom, de tant en tant!"
L'amic li va replicar: "Tens raó, Laura, però tu també te n'has deixat un". I la va intentar convèncer que hauria d'haver escrit "Posa-hi algun pronom, de tant en tant!"
Això va originar una polèmica que s'ha estès i ha acabat implicant parents i coneguts. La Laura mantéque el que va escriure està bé però una amiga entesa en sintaxi afirma, categòrica, que si no hi ha hi no és gramatical. I ara volen el meu parer.
Abans de dir-hi la meva repetiré el que sempre ens deia Joan Solà. La gramàtica és un intent d'explicar la intuïció. N'és un derivat. I, per això, cap parlant pujat en un català genuí ha de permetre mai que una teoria gramatical li corregeixi la intuïció.
Ben al contrari: quan xoquen, cal polir la gramàtica, fer-la prou subtil per acollir el que sembla excepció.
Corregir la intuïció gramaticalment és com dir que la Lluna ha fet tard perquè no ha eclipsat el Sol a l'hora exacta que uns astrònoms van predir que ho faria.
Armat amb aquesta premissa, demà ho remataré.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
La intuïció ens diu que "Si vas, ja m'explicaràs com ha anat" necessita un hi per poder ser gramatical. Cal dir "Si hi vas..." Tret, esclar, que estiguem parlant amb un restret.
En canvi, "Posa algun pronom, de tant en tant!" canvia de sentit si hi afegim un hi . Sense hi l'imperatiu només demana posar algun pronom,fent abstracció d'on. Amb hi demana posar-lo en un lloc concret que els que parlen saben quin és.
Els complements fan falta en la mesura que un verb no sigui autosuficient semànticament, però el mateix verb que en una frase necessita un complement en un altre context comunicatiu pot estar prou replegat sobre ell mateix per no exigir-lo.
Li passa a posar però també a anar . Si vull marxar del lloc on sóc sempre puc dir a qui m'acompanya "Va, anem!" i, si m'està empipant o diu ruqueries, "Vés, home, vés". Aquí anem equival a sortim , i vés a calla : dos verbs autosuficients.
La sintaxi sol simplificar i ens diu que cada verb regeix o exigeix uns complements. En el cas d' anar un locatiu i en el de posar un OD i un locatiu. Sovint obvia que cada accepció d'un verb (cada canvi de sentit) pot suposar un canvi de recció (un canvi en els complements que regeix).
El posa de la Laura s'acosta molt a fes servir , un canvi massa subtil i contextual perquè un diccionari el reculli com a accepció, però això no vol dir que escapi a la intuïció.
No esmussem la intuïció per fer-la tan roma com la teoria. Esmolem la teoria perquè pugui penetrar en la intuïció i explicar-la.
UN TAST DE CATALÀ
Ahir, dinant en un petit local de la rambla del Poblenou, un dels meus carrers favorits de Barcelona, el noi que servia, després de deixar el gaspatxo sobre la taula, va deixar anar en un to confidencial: "Ara us porto els ensopegons".
El vam entendre de seguida i vaig pensar que seria ideal que un neologisme fos això: una paraula que algú diu un dia i els parlants s'encomanen com una benigna pandèmia.
Intentava, esclar, catalanitzar tropezón, fer més nostrat el ja força nostrat gaspatxo, que s'agraeix tant quan el mercuri s'enfila.
Tropezón, amb aquest significat, és gairebé un xenisme, com sushi o falàfel , és a dir, un mot lligat a una cultura forastera que trasplantem amb molt pocs canvis. Però, igual que gazpacho, conté un so estrany a la llengua que el fa de mal integrar.
Analitzem els possibles candidats. Tropessó -una adaptació fonètica com gaspatxo- potser sona massa bàrbar. Ensopegó, l'opció del del bar, cau en la incoherència de tenir arrel catalana i sufix castellà. El seu -ón, que vol dir acció sobtada o violenta, és el nostre -ada .
Però ensopegada, a més de canviar el gènere, comunica molt més la idea d'acció que de cosa, i ja és molt utilitzat en sentit propi. I entrebanc planteja el problema que ja està molt explotat en un sentit figurat.
El meu vot seria per a ensopec : "Ara us porto els ensopecs". El poc ús del mot i el seu caràcter més neutre el fan molt aprofitable gastronòmicament. Jo només us els serveixo, esclar. L'última paraula la teniu vosaltres.
UN TAST DE CATALÀ
Aprofitant l'estretor parlo del cul-de-sac i els maldecaps que comporta arribar a saber amb el DIEC2 el seu plural.
¿És cul-de-sacs, tal com sí que ens diu l'Acadèmia Valenciana, o culs-de-sac? El DIEC2 ho sap però cal arrencar-li la informació tortuosament: si escrivim cul-de-sacs al cercador, no troba res; si hi escrivim culs-de-sac du a cul-de-sac .
És, doncs, culs-de-sac. Però ara tinc dos dubtes: per què el mot precedent, culdellàntia , s'escriu aglutinat i quin és el seu plural?
El culdellàntia , un ornament tipogràfic, dedueixo que s'aglutina perquè fent-ho es llegeix igual, mentre que culdesac pot ser llegit pel neòfit amb una errònia s sonora. És un criteri discutible: perquè bé escrivim sobresortir o asimètric .
El que sembla raonable és que culdellàntia porti a culdellànties , però veig que, al DIEC2, culdellànties no porta enlloc i culsdellàntia et du a culdellàntia . No sé si es tracta d'un error però no té més importància.
El que sí que en té és que una eina que hauria d'estar dissenyada per orientar un usuari mitjà converteixi en una gimcana l'intent de saber el plural d'alguns mots.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Albert Pla Nualart
Si ahir vèiem la asimetria que comporta aplicar la nova norma del guionet a compostos com cul-de-sac i culdellàntia, avui veurem què passa quan s'aplica als formats per coordinació copulativa.
És cert que resol asimetries que s'arrossegaven des del Fabra, que escrivia allioli però col-i-flor o cap-i-cua . L'actual norma les evita - allioli, coliflor i capicua -, però per esquivar problemes de lectura preveu excepcions que en creen de noves.
Una de molt curiosa oposa plats-i-olles a vetesifils. Són maneres populars d'anomenar qui ven atuells de cuina o té una merceria i, per extensió, la seva botiga. També se'n diu llauner o terrissaire -en castellà cacharrero - i mercer/a .
L'IEC entén, amb raó, que platsiolles planteja unes dificultats de lectura que no planteja vetesifils, en què la s intervocàlica sona sonora per l'enllaç fonètic, a diferència de la de cul-de-sac , que per això no aglutinem.
Dit això, i respectant el seu criteri -ben defensable-, de vegades tinc la sensació que pequem d'un excés de coherència normativa en detriment de la intuïció. Jo, en ortografia, faria sempre els canvis mínims, encara que suposi ser menys coherent.
En aquest cas, mantenir vetes-i-fils m'hauria semblat més raonable, com també trobo raonable fer excepcions puntuals, i fins i tot discrecionals, quan una aplicació cega de la norma dificulta la lectura, com passa sovint quan s'enganxa el prefix ex .
Sant Joan: la flama de la llengua
Mossèn Josep Maria
Totosaus
La flama que davalla des del cim del Canigó i s'escampa per totes les contrades dels Països Catalans recorda una altra flama: la llengua que ens és comuna, que hem de mantenir sempre encesa amb un esforç de cada dia i no d'un cop a l'any i que hem de fer tots: cadascú en el seu lloc, hauria de ser un militant de la llengua.
Sí que hi ha figures senyeres. N'assenyalaré dues. El
mallorquí Josep Massot i Muntaner, monjo de Montserrat, recent Premi d'Honor de
les Lletres Catalanes, que ens honora a tots amb el seu treball amagat,
indefallent i extraordinari. I el valencià Josep Lluís Bausset, que moria el dia
De Josep Massot només recordaré que en la festa del lliurament del Premi d'Honor va reafirmar que tota la vida ha treballat per a nostra llengua i cultura i es va manifestar al costat d'aquells germans seus que a Mallorca la defensen avui contra les envestides del President Bauzà. I que, tot i que la situació actual és difícil, sobretot a València i a Mallorca, però també al Principat, ell, tanmateix mira el futur amb optimisme. I el Palau va esclatar en uns aplaudiments que van durar uns bons tres minuts.
Sant Joan és com una Festa Major dels Països Catalans, que ens agermana a tots. La flama que davalla des del cim del Canigó i s'escampa per totes les nostres conrades recorda una altra flama, la llengua que ens és comuna de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, amb una extensió a l'Alguer, que hem de mantenir sempre encesa, sense plànyer-hi esforç de cap mena. Un esforç constant, que no és cosa d'un cop a l'any, sinó d'un dia a dia, i que no podem delegar en uns especialistes ni en unes institucions, sinó que hem de fer tots: cadascú en el seu lloc, hauria de ser un militant de la llengua.
Dos testimonis, tots dos cristians. N'hi afegiré dos altres, aquests del Principat: Antoni M. Badia i Margarit i Josep Maria Ainaud de Lasarte, distingits fa tres mesos amb la medalla d'or de la Generalitat fer la seva dedicació constant a la llengua, la cultura, la història i la promoció dels millors valors cívics. Tots plegats ens honoren i ens comprometen a sumar també el nostre esforç personal per mantenir encesa i viva la flama de la llengua.
A voltes em pregunte si no tindria raó Cràtil el personatge que dóna nom a un diàleg de Plató i no hi haurà almenys uns sons bàsics, originaris (tot i que siguen diferents en les diferents llengües mares) que designarien unes qualitats com són ara, treta la substància i tot i que Cràtil, òbviament, no ho diria així, les concrecions de la resta de categories d'Aristòtil, és a dir: quantitat, qualitat, relació, lloc, temps, situació, posició, acció i passió . Fixeu-vos, “pa”, “roda”, “flor”, noms d'objectes antics i venerables. I són això, noms! Per què anomenar “roda” a la roda i “pa” al pa? Ara bé, és clar que, si hi havia tals sons bàsics, fa temps que s'han perdut, o s'han ignorat. Les noves designacions dels objectes nous, no han sigut noms, sinó descripcions fetes sobre mots, noms, preexistents. Bicicleta, motocicleta, telèfon, telèfon mòbil. Descrivim la cosa, no l'anomenem. Ja no hi ha la màgia del nom. És cert, com diu Fuster a Sagitari, que “el vocabulari es deteriora”, però no es deteriora sols per la raó que ell denucia i que tots sabem: que les paraules perden la seua precisió, la seua semàntica primera, per l'ús maldestre a que són sotmeses; perquè parlem d'oïda. Es deteriora també en les seues funcions. Ara som incapaços de crear noms: termes i sons sense cap connexió prèvia amb la cosa designada, pures creacions. El llenguatge ja no pot crear noves paraules si no és mitjançant la combinació de noms preexistents. Ha perdut la seua funció nominal, nomenadora. Si ara trobàrem de sobte per primera vegada un arbre, com en diríem?, fullam elevat?
La cosa és més greu encara, però. Ja ni les descripcions que fem són suficients. Ramon Lapiedra parla de (suposats) dèficits de la realitat, però qui clarament té avui dèficits és el llenguatge. És el llenguatge actual qui ben palesament és deficitari respecte de la realitat. No és sols que els objectes nous reben designacions com són ara “MP3”, “USB”, “PDA”; pures sigles com a noms. Sigles a més que, a diferència de les tradicionals, no sabem de què són sigles, perquè ho són de termes en anglès. Com dic, no sols és aqueix el problema, sinó que fins i tot les descripcions, que usem com a noms i que són ja els únics noms possibles, són ben deficitàries. Diguem “telèfon mòbil” d'uns aparells que a banda de permetre'ns paralar a distància i des de diferents llocs, solen ser càmares fotogràfiques, de video, reproductors i grabadors de música (MP3), rellotges despertadors, agendes electròniques... alguns fins i tot són GPS (GPS!). No sols hem perdut el poder de nomenar, sinó també el de descriure. Diem ordinadors o computadores a uns aparells que la tasca més insignificant (entre les potencialment infinites) que poden fer és ordenar o computar. Tenim un llenguatge ben pobre per tal de designar coses extremadament complexes; un llenguatge que ha perdut el poder d'atrapar la realitat en sons, siga com siga que ho fera. I jo em pregunte: com s'ho feien els antics? Per què ja no és possible? Si a més i per la complexitat de les coses denotades, les descripcions acurades no són possibles, per què no podem anomenar-les, simplement?, designar-les amb uns mots que no tenen cap connexió ni relació prèvia amb elles? Per a mi això constitueix un misteri.
De
fet, en ser aquesta una lectura feta per a nosaltres, ens podem permetre
certes llicències: hi podem fer aturades i reculades, alts i baixos
contrastats i exagerats, hi podem intercalar grinyols o fer-hi veus com
imitant els animals, hi podem estrafer la veu i fer-hi tons musicals...,
tot de
coses inconcebibles en una lectura feta de cara als
altres.
De
tant en tant, sortir de la norma establerta, tant en expressions com
en moviments corporals, i, com diem, en processos de dicció, és
saludable. La
persona humana té moltes potencialitats en
letargia.
El futur del català, 27 anys després
Entrevista de Joan
Tudela
a Eliseu
Climent
editor de “El Temps” i secretari d'Acció Cultural del País Valencià
Les
classes cultes valencianes han recuperat el català
L'Eliseu
Climent mira amb ulls tristos de lluitador cansat, però parla amb paraula ferma
i riu amb un riure net. Editor (Tres i Quatre), secretari general d'Acció
Cultural del País Valencià (7.000 socis), conseller delegat del setmanari “El
Temps” (9.000 exemplars) és un home que té, des de sempre, un nord ben clar: la
plenitud del català entre els prop de quatre milions de
valencians.
BARCELONA
NO SAP SER CAPITAL
Barcelona
no sap ser capital de tota l'àrea catalana, fins i tot dubte que arribe a ser
capital seriosament de Tortosa o de Lleida, i parle de capital des de molts
angles, no solament del poder polític de la Generalitat catalana. La gran
barbaritat dels barcelonins és que pensen que la pèrdua del català a Perpinyà o
a Alacant no els afecta a ells. La salvació de la nostra cultura hauria d'estar
dirigida fonamentalment per Barcelona, pel seu pes cultural i polític dins
l'àrea catalana. Que Barcelona no vol... ja ens atendrem a les conseqüències.
Açò dels
Països Catalans l'única gent que ho creiem sempre som els valencians, mai no són
els de Barcelona, probablement perquè des d'ací es veu clar que açò de la
llengua o funciona globalment o, a la llarga, ens esfondrarem tots. Açò és una
vella tesi molt arrelada a certs nuclis valencians, entre els quals em compte
jo.
Per
exemple, és gravíssim per a la influència ací de Barcelona capital el canvi
substitutiu de la premsa catalana al País Valencià per diaris de Madrid. Ací et
trobaves als anys setanta als quioscos amb grans piles de “La Vanguardia” i
“Tele/Express”. L'”Avui” venia milers d'exemplars al País Valencià i fins i tot
hi tenia una Redacció. “Oriflama” i “Canigó” havien entrat bastant. Ara tot açò
ha desaparegut.
Hi ha sis
diaris valencians. “Información” i “La Verdad” d'Alacant i “Levante” de València
pertanyen a capital foraster i són en castellà. Tampoc no empra el català
“Castellón Diario”. “Las Provincias” –el més potent– manté des de València una
militància idiomàtica anticatalana. Només el diari “Mediterráneo”, a Castelló,
publica força espais en català. Aquesta presència escadussera de la nostra
llengua a la premsa valenciana es completa amb el setmanari “El Temps”, la
publicació religiosa “Saó”, part de les escasses revistes comarcals i part dels
butlletins municipals.
AVANÇ DEL
LLIBRE EN CATALÀ
En el món
del llibre, en canvi, sí que s'ha aconseguit un avanç molt fort. El 1958 ací es
venien llibres en català per un valor de 700 pessetes l'any. Jo he calculat que,
durant l'any 84, la venda de llibres en català al País Valencià, produïts ací,
al Principat o a les Illes, deu vorejar els 250 milions de pessetes. Avui dia hi
ha una sòlida producció editorial valenciana en català, i a totes les comarques
hi ha llibreries d'una dinàmica cultural molt forta, que pràcticament són cases
del poble en línia catalana.
Els
valencians nacionalistes es lamenten que, històricament, han tingut en contra
dues classes poderoses, la burgesia i la classe eclesiàstica. Ara la cosa ha
canviat. L'Església, que allà continua sent majoritàriament castellanista, ha
vist molt limitada la seva antiga influència. La nova burgesia valenciana,
exportadora i dinàmica, és un grup social sense partit, que no es troba pas
representat per la dreta política. La tecnostructura socialista, que mana a les
institucions i al sector públic, considera el català com a llengua normal de
cultura. Els tècnics, quadres i professionals que estan sortint de les
universitats valencianes llegeixen, escriuen i parlen en el català estàndard del
PaÍs Valencià.
Les
classes cultes han recuperat el català. És un fenomen importantíssim que no s'ha
subratllat prou. Abans el català era només dels llauradors i de les classes
populars en general. Les classes cultes valencianes s'havien castellanitzat al
segle XVI. Fa quatre dies que encara els grans escriptors valencians del segle
XX com Blasco Ibáñez i Azorín ho escrivien tot en castellà sense el menor dubte.
Nosaltres, als ans seixanta, vam dur una lluita cultural per transformar la
intel·lectualitat valenciana de castellana a catalana. I açò s'està aconseguint.
La
Universitat de València, la d'Alacant i la de Castelló han posat als seus
estatuts la llengua catalana com a llengua primera i oficial de les universitats
valencianes i, a més a més, n'han dit catalana, que encara és més important. Hi
ha un ús molt normalitzat ja del català a tota l'àrea universitària. I en el
camp de l'ensenyament primari i secundari, el Partit Socialista està fent una
bona política normalitzadora. A més, hi ha els cursos de català per a adults
d'Acció Cultural, que són enguany més de tres-cents. Hi ha també les
manifestacions culturals com els Premis Octubre, que ja tenen catorze anys, i
han contribuït a crear una novel·lística catalana al País Valencià que abans no
existia.
En
conclusió: en l'àmbit de l'ensenyament i de la cultura, jo veig la situació amb
optimisme. El drama ací són els grans mitjans de
comunicació.
EL PAPER
DELS SOCIALISTES
Les ones
radiofòniques valencianes parlen poc en català. Ràdiocadena té un cert nombre
d'hores en la nostra llengua, i hi ha també alguns espais a d'altres emissores,
com Ràdio Gandia o Ràdio Vila-real. Però no existeix cap ràdio parlada
íntegrament en català.
A la
televisió la situació és pitjor. El circuit valencià de TVE, Aitana, és
pràcticament tot en castellà. Ara asseguren que aviat hi haurà quinze minuts en
català, però, vaja, s'ha de veure. El tercer canal valencià, personalment, no em
fa cap il·lusió, perquè podem tenir una Aitana ampliada. Per molt que diguen que
serà en català, en el concurs de vídeos per a la televisió autonòmica, dels cinc
que han premiat, quatre són en castellà. S'hauria de rebre TV3 a tot el País
Valencià; ara se sintonitza només a la zona de Castelló. És absurd que cada tros
d'una mateixa àrea idiomàtica tinga la seva televisió, i que s'haga de doblar el
Dallas al català i al valencià. Però hi ha una escletxa i és que la llei de
televisió valenciana diu que el govern de la comunitat autònoma pot arribar a
acords amb altres governs autonòmics per tal de fer programes conjunts. Per
tant, es podria emetre en xarxa part de la programació. Açò seria
interessant.
Tot
dependrà en gran part dels socialistes. Ací la dreta valenciana està contra
l'idioma, i és una sort que no tinga cap poder a les institucions. Unitat del
Poble Valencià és encara un moviment minoritari, que pot i ha de fer un bon
paper com a revulsiu, però les grans decisions sobre política lingüística no
dependran d'UPV, sinó dels socialistes.
El Partit
Socialista no té al País Valencià una actitud global prou decidida a favor de
l'idioma. Però sí que té un comportament més científic i civilitzat que el de la
dreta, i hi ha escletxes dins el Partit Socialista de clara defensa del català,
com és un bloc relativament important d'ajuntaments (Alcoi, Xàtiva, etcètera),
les diputacions de València i de Castelló i, a la Generalitat, les conselleries
de la Presidència i de Cultura i Educació.
València,
14 de juny de 1985