corpenta
Cos d'una persona.
Es diu, especialment, del tronc, és a dir, del cos sense considerar les
extremitats i el cap.
|
És un homenot amb una corpenta
impressionant. |
Aquest mot l'usa
l'escriptor castellonenc Josep Pascual Tirado en la seua prosa literària. En la
narració curta Dumenge de la rosa podem llegir:
|
Ja estan a la porta
de Vicenteta, la nòvia del galifant de Miquelet. A este de goig li esclata
lo cor dins de la pitralada corpenta. |
També l'empra
l'escriptor castellonenc Àngel Sànchez Gozalbo en Els Viciana i la nostra
literatura.
|
S'enrunava la
corpenta d'aquell home enèrgic i ardit, i cercava en altres feren allò que
ja ell no hi podia fer sense molts treballs. |
En la
novel·
|
Ell havia estat
regador i sequier i encara conservava la corpenta dels bons anys per bé
que enderrocada per la senectut. Ella era una doneta menuda, molt blanca
de cabells, de cara i de mans, amb una blancor d'ivori que es diria
fosforescent en contrast amb la roba totalment negra. |
Article publicat en el núm. 63 de la revista Llengua
Nacional (II trimestre del 2008)
http://taller.iec.cat/filologica/documents/ajr/Jane,A(2008-2)SobreElsDerivatsDAntroponims.pdf
Sobre els derivats d'antropònims
Albert
Jané
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 254)
Les universitats i el
sindicat
Antoni Llull Martí
En
els primers temps del Regne de Mallorca sorgit de la conquista de les
Illes pel rei En Jaume d'Aragó i les seves tropes, es deia universitat a
la col·lectivitat d'habitants d'una ciutat o vila, i també es donà aquest nom al conjunt
dels seus representants a davant del poder reial, representació
constituïda pels membres més destacats de la comunitat local, els anomenats prohoms, que
formaven uns
òrgans de gestió que foren precedent dels que segles després serien els
ajuntaments. I és que en llatí, universitas significa ‘totalitat,
conjunt', i també ‘comunitat', i ‘col·legi'. I l'adjectiu que n'és derivat, universal, es
diu per designar totes
les coses o els éssers existents, però també, en un pla més reduït, només
la totalitat de components d'un determinat conjunt.
Les
universitats de l'Illa estaven constituïdes per uns jurats elegits pels
habitants de cada població, presidits pel jurat en cap, i tenien uns
representants en el
Gran e General Consell (govern illenc), anomenats síndics. D'aquests, n'hi
havia deu per a tota l'Illa, que en conjunt formaven el Sindicat forà,
institució que
durant segles tingué la seva casa al carrer del Sindicat de la ciutat
de
Mallorca. Amb el Règim de Nova Planta del rei Felip V, tot això se n'anà
en orris. Les universitats es transformaren en ajuntaments, els jurats en
regidors i el
jurat en cap en batle o alcalde, a imitació de les corporacions que ja existien
a Castella, i el sindicat fou abolit, i quan el nom reaparegué, devers
l'any 1900, fou
per a designar les associacions obreres. I als Estats Units d'Amèrica
syndicate ha
pres el sentit, entre d'altres, de ‘grup o associació de gangsters que
controla el
crim organitzat».
Al mateix temps, i des de molt abans, també es denominaven universitats aquelles institucions en les quals es cursaven els estudis superiors, constituïdes per una universitat de professors, agafant el mot amb el sentit de ‘conjunt de totes les persones o coses d'una classe determinada', en aquest cas els docents. Entre aquestes institucions, que perduren, es destacaren, ja en l'edat mitjana, les de París, Bolonya i Salamanca.
«En Ramon se li havia posat al costat i sense mirar-lo li preguntà: "¿Ja
has anat a explicar que aquesta nit érem a la teulada, xerraire? No has tingut
temps, oi?" I li clavà un cop de puny al mig del pit com un cop de pedra. En
Jaume arrencà a córrer cap a l'aigua però en Ramon tenia les cames més llargues
i l'atrapà de seguida. Havia collit la forca de terra i la hi posà al coll.
"Quiet!" Topà amb la soca d'un arbre. "Deixa'm, que em fas mal!" La Maria li
passà una mà per la galta, com la mamà, i li digué: "Pobre nyicris..."» (Mercè Rodoreda, Mirall
trencat, 1974).
Iepa-la!
Segurament per raó de l'especial sonoritat que té, nyicris (i sa variant nyiclis) també ha estat usat popularment com a negació en frases del tipus: “–Dóna'm això. –Nyicris!” (volent dir ‘ni t'ho pensis!'), equivalent a casos més moderns com ara nanai o nasti de plasti. De fet el so ny- a principi de paraula té molt de rendiment onomatopeic: nyac, nyam, nyanyo, nyap, nyec-nyec, nyeu-nyeu, nyic-nyic, nyigo-nyigo o nyigui-nyogui.
Lacra.
Tara.
Les tares d'una societat.
Lámpara. Llum. Llàntia. Salamó. Aranya.
Han instal·lat un llum artístic a la sala.
Lata.
Llauna.
Una llauna de tonyina.
Lata, com a cosa llarga i avorrida, és correcte (llatí latus,
a).
Quina lata, el discurs!
Látigo, 'làtig'. Fuet. Xurriaques. Tralla. Flingant (verga
primeta).
El va fer creure a cops de fuet.
Lavadora (electrodomèstic). Rentadora. Màquina de
rentar.
Una rentadora automàtica.
Leader, 'líder'. Capdavanter. Capitost.
Guia.
És el capdavanter d'aquesta tendència.
Liderar. Encapçalar.
El Barça encapçala la lliga.
Guiar.
El revoltat guia els sediciosos.
Leadership, 'lideratge'. Guiatge.
Sota el guiatge d'un polític audaç.
Lechal. Lletó.
Recental
Carn de lletó.
Lechera. Lletera.
El conte de la lletera.
Lego. Aviat.
Adés. Tot seguit. Tot d'una.
Aviat t'ho diré. Adés sabràs coses.
Lejía.
Lleixiu.
Rentar amb lleixiu de qualitat.
Lentejuela. Lluentó. Llustrí. Lluneta.
Una brusa amb lluentons.
Lentilla. Lent de contacte. Lentícula.
Portar lents de contacte.
Liarse. Embullar-se.
Embolicar-se. Confondre's.
M'he embullat per aquests carrers. S'han embolicat amb
bestieses.
Liat. Embullat. Embolicat.
Confós.
Estem embullats en aquest problema. Mirava això i m'hai
confós.
Lija, (paper
de). Paper de vidre.
Escatar el rovell del ferro amb paper de
vidre.
Lío.
Embolic. Embull. Embrolla. Pastell.
S'ha fet un embolic.
Liquidez, 'liquidès'. Liquiditat.
Tenir diners al banc en bona liquiditat.
Lisonja. Llagot. Llagoteria. Afalac.
L'entabanà amb llagoteries.
Llaga. Nafra.
Úlcera. Plaga.
Quina nafra més lletja que porta!
'Posar el dit a la nafra', (servilisme) per Tocar la cama del
mal.
Llama.
Flama.
La Flama Olímpica.
Llamar. Cridar
l'atenció.
Aquest color crida més l'atenció.
Llana.
Remolinador. Plana.
Arrebossar la paret amb el remolinador.
Llavero. Claver. Clauer.
Un claver japonès.
Limpiar, 'llimpiar'. Netejar.
Netejar la vaixella. Netejar l'apartament.
Llima.
Bergamota.
La bergamota és un cítric fat, però molt
saludable.
Llistín. Guia. Llistat.
La guia telefònica.
Llum, (en català, l'aparell
que fa llum és masculí; la llum és femenina)
El llum.
Obrir, tancar els llums. El llum verd fa llum groga.
Lograr. Aconseguir.
Assolir. Atènyer. Abastar.
Hem aconseguit el cim. Els nostres
assoliments.
Lomillo, 'llomillo'. Llom.
Llom a la planxa.
Luchar. Lluitar. Bregar.
Barallar-se. Maldar.
Ha lluitat per tal d'aconseguir el que volia.
http://www.ara.cat/premium/opinio/Questionar-esquivar-norma_0_725327466.html
Vèiem divendres passat que la forma de pronom relatiu preposició + què no sempre es pot canviar per preposició + el qual, la qual, etc. "Allò del qual vull parlar" és incorrecte normativament. Ha de ser "Allò de què vull parlar".
I ho remarco perquè una de les gramàtiques més ambicioses per a no catalanoparlants que s'han editat recentment, una obra que ja deixa ben clar al títol que vol ser pràctica, sembla que ha decidit que una de les maneres de ser-ho és ometre els relatius preposició + què.
Està pensada per ajudar abnegats professors a ensenyar el català a alumnes de cultures i llengües molt diverses. I vol posar com a model -és lògic- un català pràctic, que no atabali amb formes que no s'usen.
Però tens la sensació que l'equip de pedagogs que l'han redactada, constatant la duresa de la normativa, en lloc de qüestionar-la, l'esquiven. Si no, no s'entén que, al capítol dels pronoms relatius, hagin optat per ignorar aquesta forma.
Poden dir que pertany al registre formal escrit i no és "viva i freqüent". ¿Però no es podria dir el mateix de preposició + el qual? ¿És més viu "És el llibre amb el qual aprenc llatí" que "És el llibre amb què aprenc llatí"?
Si volem ensenyar al nouvingut un català pràctic, que senti al carrer, hem d'acceptar que és més intuïtiva i natural la forma preposició + el que, tot i no ser normativa: "És el llibre amb el que aprenc llatí".
I si el que és pràctic no és a la norma, potser val més demanar que s'ampliï que retallar el que ens hi fa nosa i deixar-la coixa.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Per dir que algú ens cau bé diem que és molt bon tio o molt maco. També s'ha dit guai o enrotllat, tot i que ara ja estan passadets de moda: l'argot juvenil és així d'efímer.
Quan jo era adolescent, als inicis de Cavall Fort , encara era molt viu l'ús de ferm i trempat . Fins al punt que un amic meu, quan volia alabar algú amb el seu precari castellà, t'assegurava que era "muy fermo" .
Aquest ferm no vol dir firme , no té un sentit tan moral, però tampoc té només el físic associat a la carn ferma. Ho integra tot. Vol dir "que atrau per les seves qualitats" i es pot aplicar -almenys es podia- a un rellotge o un cotxe. Constato que no surt al DIEC però resisteix al GDLC i el GD62.
Trempat té un sentit una mica diferent. És algú que, pel seu caràcter franc, fa de bon tractar. És un simpàtic idiomàtic i autèntic.
Hi han jugat en contra les connotacions sexuals. Trempar vol dir donar al vidre o l'acer el punt de duresa necessari per a certs usos, un sentit que va com anell al dit al que els castellans expressen amb la vulgaritat empalmarse o, en argot d'ara, ponerse palote .
Trempat ve de temperare per un procés de metàtesi i és cosí germà de temperat , tot i ser tan diferents. Si per a cert instrument són quasi antònims, per als musicals són sinònims: dir que un piano està trempat o temperat és el mateix.
Sigui com sigui, ferm i trempat són paraules massa gustoses per prescindir-ne i, encara que sigui en sentit irònic, és bo tenir-les a la punta de la llengua.
UN TAST DE CATALÀ
En català normatiu la xurra és un ocell de l'estepa semblant a la ganga. Xurra i ganga són noms d'origen onomatopeic: imiten el crit d'aquestes aus. Sembla que la ganga era difícil de caçar i dura de menjar. D'aquí, en sentit irònic, que es digui del que val molt i costa poc.
El pas de xurra a sort, en canvi, sembla que té parada en el churro castellà que significa encert casual , però el GD62 i DCVB estan d'acord a admetre xurra en aquest sentit: "Quina xurra que has tingut!"
Xamba ve del castellà i potser del portuguès però, per antiguitat o pura sort, no se li posen traves i des de sempre tots els diccionaris l'admeten. A Mèxic -per raons ara fàcils d'entendre- chamba vol dir lloc de treball .
La potra, a més de designar una hèrnia a l'escrot, també vol dir sort, tant en català com en castellà. Són dos significats que fan de mal lligar. Només puc pensar en una superstició semblant a la de tocar-li la gepa a un geperut o trepitjar merda.
Potser perquè per a una dona era i és una sort tenir llet per criar el fill, tenir llet és sinònim de bona fortuna. També ho és en espanyol de Veneçuela o l'Equador. En el d'Espanya, però, té un sentit més violent, el del famós "¡A que te pego, leches!"
I deixo per al final la xiripa, que el DIEC no admet però sí el GDLC (versió en línia), el GD62 i el DCVB. És també un castellanisme històric i alguns l'han volgut fer sinònim de serendipitat (serendipity) : el fet de descobrir una cosa, per atzar, quan n'investigues una altra. Però xiripa és massa popular per poder ser tan solemne.
UN TAST DE CATALÀ
Si ahir parlava de les gangues, avui parlaré d'un país somiat per l'humil món rural al llarg dels segles com a utopia material. Com a il·lusió, perviu en el substrat de tots els booms que acaben en crac.
En català se l'anomena de tres maneres: Xauxa, Cucanya i Gandòfia. El primer nom prové d'una regió del Perú i és el més conegut. "Això és xauxa" expressa alhora abundor gratuïta i un cert desori, que sorprèn ben poc quan pels rius baixa vi i les fonts ragen aiguardent.
El país de Cucanya -en francès Cocagne i en anglès Cockaigne- és un mite europeu que neix al XII i ja apareix als Carmina burana dels goliards. S'hi gaudeix de tota mena de disbauxes i, sobretot, no s'hi fot brot: "A terra de Cucanya, qui manco fa més guanya".
Els pins hi feien cocos i de certs arbres en penjava carn d'olla. No és estrany, doncs, que s'anomeni així, en un joc popular, el pal horitzontal ensabonat per on cal enfilar-se per agafar els premis que hi ha dalt.
Alguns artistes s'hi han refugiat enmig del desastre. El 1567, mentre el duc d'Alba destrueix Brussel·les, Bruegel pinta El país de Cucanya .
Josep Pla, fascinat pel so del mot, el fa més versàtil. Diu que n'hi ha que viuen de la cucanya i adverteix que el futur només serà una cucanya si ens bolquem en el present.
Pel que fa a Gandòfia, Joan Soler i Amigó el situa a Gant i recull una cançó popular segons la qual "als que treballen assoten i als que jeuen passen renda". Un món al revés que ara mateix no resulta tan inversemblant.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Albert Pla Nualart
Un lector em demana que parli del mal ús que es fa sovint de l'adjectiu galdós. Som, com en el cas ganga , davant el trop de la ironia: el recurs retòric que ens fa utilitzar una paraula o expressió just en el sentit contrari que té.
Tots hi recorrem: quan ens claven la porta als morros i diem "Moltes gràcies!" o quan es burlen de nosaltres i diem "Molt simpàtic!" Però quan el trop es lexicalitza perdem consciència d'un sentit irònic que ja només els etimòlegs capten.
En el seu ús més viu, galdós sol anat acompanyat de ben. "Ha fet un paper ben galdós!" expressa una idea de negativitat que contrasta amb les expectatives que es tenien. Té, doncs, un sentit molt proper a ridícul .
I si bé és cert que la majoria de parlants no són ni conscients que, primàriament, galdós volia dir net, bonic, ben fet, sempre queda algun despistat que quan li dius "Quin vestit més galdós!" no sap com reaccionar.
O, pitjor encara, que directament l'utilitza en sentit positiu. Llegeixo en una web: "Gràcies, company, pels teus comentaris tan galdosos". I quan el company pregunta "Què vols dir?", el primer respon: "Vull dir agradables ".
Part d'aquest mal ús el té el DIEC1, que el definia com a "bonic, ben parat, endreçat, reeixit, etc." posant-hi al davant només un petit IRÒN . El DIEC2, molt més clar, obvia la ironia i diu tot el contrari: "Lleig, mal fet, brut, no reeixit, etc. quan hom esperava que fos bonic, correcte, ben fet, etc." Esmena així una definició ben galdosa.
Un ridícul ben premeditat
David
Vila i Ros
Dir que el català que es parla a la Franja de Ponent és aragonès oriental és fer el ridícul, com ho és també dir que el valencià no és català. És fer el ridícul perquè tota la comunitat científica en ple, lingüistes en general i romanistes en particular, defineixen unànimement el català com la llengua romànica pròpia del territori que va de Salses a Guardamar i de Fraga a l'Alguer. Aleshores, doncs, si aquesta és una dada objectiva, per què determinats sectors polítics espanyols s'entossudeixen a continuar fent el ridícul? D'entrada, perquè la seva audiència més directa –i qui diu audiència diu votants– no té ni la més mínima idea de quina llengua es parla a Mequinensa o a Ontinyent; i, anant més al quid de la qüestió, perquè el rèdit polític que treuen de fer aquestes declaracions els compensa el ridícul que, honestament, saben que estan fent: rèdit polític que obtenen desviant l'atenció mediàtica mentre es dediquen a tripijocs il·legals que no tenen res a veure amb la llengua; rèdit polític que obtenen quan, centrant el debat en el nom de la llengua, aconsegueixen que la tasca de normalitzar aquesta llengua quedi en un segon pla; i rèdit polític que obtenen quan, intentant esquarterar la nostra comunitat lingüística, miren d'obrir una escletxa en el mercat comú que representen els més de nou milions de catalanoparlants, un mercat viable econòmicament i, per tant, políticament. Allò que en diem els Països Catalans.
Cal, per tant, fer una revisió acurada dels
textos. Un dels últims canvis de sentit que he llegit ha sigut “El romanç de
Shakira i Piqué”, inexistent, per ara, crec, en esta llengua. La cantant
colombiana i el central del Barça i de la selecció espanyola, de romanços en
gastarien ben pocs; algun romancet inicial, potser, de l'un/a a l'altre/a.
Degueren anar al gra ben prompte. En valencià entenem, almenys majoritàriament,
per “romanç” el ‘relat d'uns fets en vers o en prosa, sovint d'aventures, d'un
heroi, fonamentats o atribuïts'. També es designava amb eixe nom les llengües
romàniques. Però, popularment, “romanç” (també “romanço”) i “romancejar”,
signifiquen, per extensió, ‘explicacions sense trellat ni interés o excuses
sense fonament', “Elvira m'ha contat un romanç increïble, tot excuses”, “No em
vingues amb romanços i parla clar”, “Estudia i no romanceges tant”. Res a veure
amb la relació de Shakira i Piqué, que podem qualificar-la d'aventura, idil·li,
festeig o com vulguem, però no de “romanç”. En castellà sí que eixa relació pot
rebre el nom de “romance”, però en esta llengua, deixem els romanços per a
designar altres conceptes com els esmentats. Albert Pla Nualart ja ho explicava
en un article en l'Avui, contingut
també en el seu Un tast de català, a
propòsit dels idil·lis de Cleopatra. Tot fa pensar que l'egípcia no perdia el
temps en romanços. Shakira i Piqué,
tampoc.
Senyores i senyors, éssers socials que ens hem reunit aquí pel nostre interès per la cultura i per celebrar l'existència de nombroses publicacions en llengua catalana. He de dir que -més que un honor-, és una gran responsabilitat ser l'encarregat d'encetar aquest esdeveniment cultural en un moment històriccom el que estam vivint.
Avui, aquí, estam envoltats de centenars de llibres. Llibres que parlen de totes les dimensions de la vida, de la història, del pensament i de la política, de les jerarquies, de la ciència, de les emocions, de l'art, de les llengües i els llenguatges, de la comunicació humana... Llibres que ens diuen qui som, que documenten la memòria col·lectiva, que parlen dels nostres errors i ensopegades històriques i que ens permeten incorporar noves visions per no travelar amb la mateixa pedra. Documents que parlen de la cultura humana, el coneixement de la qual en depenen el desenvolupament social i econòmic dels països, dels estats i el rumb de la nostra civilització.
A més a més d'això, la majoria d'aquests llibres tenen en comú que empren la llengua com a mitjà de transmissió de coneixements. I de llengües i cultura avui n'hem de parlar. En un moment històric en el qual la situació econòmica és la conseqüència de l'obscenitat consumista, de la mala gestió dels nostres governants, dels deliris de grandesa d'una banca que ha resultat ser un frau. En aquest precís moment, en el que ens aixecam cada dia amb perill d'intervenció, els mateixos, o els fills, o cosins o germans o amics dels qui han provocat tot aquest daltabaix, ens volen entretenir amb una agressió contra la nostra llengua i cultura. I, diguem-ho ben clar, qualsevol intent de menystenir una llengua és, automàticament, un acte de violència contra la gent que n'és el seu únic suport.
Aleshores, què està passant amb el català a Mallorca? És possible que tengui relació amb la visió d'una Espanya única i lliure?. Perquè -contràriament al que diu la Constitució- hi ha un sector polític que no accepta la realitat pluricultural i pluringüística, i que lluita a les totes per un Estat-Nació centralista, monocultural i amb una única llengua oficial.
Perdonau que vos faci tantes preguntes, però és possible que ens contin mentides explicades a cada banda per mantenir-nos entretinguts i enfrontats?. Perquè és estrany que oblidem tan aviat la presa de pèl de les autopistes, els AVES, els aeroports amb 15 passatgers, o el Palma Arena. Pot ser és aquesta la manera de fer que no parlem de la factura de la seva gatera, que pagam tots amb retalls socials. Bé, tots menys els polítics, clar.
Per això, perquè no me'ls crec, vos dic que NO tenim un problema de convivència. Em fiï més dels ciutadans que dels qui els governen. És així de trist.
El 78,94% dels pares, molts d'ells castellanoparlants, han triat el català com a llengua vehicular pels seus fills. Perquè no tenim conflicte lingüístic. Perquè no volen que l'escola fomenti una segregació que no existeix al carrer. Perquè durant segles, amb problemes, clar que sí, hem conviscut. I hem patit. I hem explicat les raons de perquè una cultura i un territori petits s'han d'estimar i defensar. I els nouvinguts han fet seu aquest plantejament. Perquè estimen la llengua i la cultura. Volen ser part d'una terra d'acollida i desitgen que els seus fills en siguin part en tots els sentits.
El que pensaven que seria un allau de peticions per estudiar en castellà ha esdevingut un allau de coneixement i de seny per part dels pares. I un fracàs històric del Govern. Ens volen fer triar la llengua o la cultura, i els ciutadans no volen triar. Les volem totes. Totes. Perquè estimar la nostra, no sols no és negar l'altra, sinó que és declarar-nos enamorats de l'art, de la literatura, de la ciència, de la creació i de la bellesa, que són llenguatges universals. Tan de bo poguéssim conèixer no dues, sinó 10 llengües. Perquè és la cultura el que defensam. Ara bé, la nostra, la petiteta, la malmenada llengua catalana, l'hem de cuidar encara més. Perquè sabem que som nosaltres qui ho hem de fer.
I per això, a les escoles s'ha escrit una plana de la història d'aquest petit país. Ens volien enredar amb polèmiques i enfrontaments, i la gent ha dit sí. Sí a la llengua, a la cultura i a la dignitat d'aquest país. I no a la segregació, a l'enfrontament, a la mentida i als falsos debats.
Ara que ja s'ha destapat el pastís ja només cal que els governants ens expliquin com ens ajudaran a sortir de la crisi, com milloraran l'atenció sanitària, com donaran suport als petits i mitjans empresaris, i com ens en sortirem tots plegats. No basten polèmiques estèrils i enverinades, ni tampoc frases de tant nivell com "farem el que hem de fer".
I què faran amb el capitalisme radical que s'ha desfet en mil bocins, que defensava el campi qui pugui i que prometia felicitat i hegemonia als més forts?. Què faran els que havien de guanyar molts de doblers, per fer-nos sentir poca cosa mentre es passejaven amb el seu èxit pels carrers?. Ara que tot s'ha demostrat fals, ens vénen a cercar per compartir i socialitzar la pèrdua?. On heu deixat el benefici que exhibíeu sense manies?
Idò aquests polítics que ara han demostrat ser titelles de banquers, que ens menteixen, i que ens asseguraven que allò era prosperitat, ara ens diuen que tenim un problema amb la llengua d'aquest poble. Els vos creis? Jo no. Ens donen la culpa de la crisi. Diuen que hem viscut per damunt de les nostres possibilitats. Qui? Noltros? Idò ara ens volen fer creure que el gran problema és la convivència. Ells, que ens han estafat retallant-nos serveis i prestacions, quan precisament fan més falta que mai, fent més pobres els pobres, i més rics els rics.
Defensar la cultura no és cap delicte. I esper no ser detingut per atemptar contra l'autoritat, com ha passat aquests darrers dies amb les persones que es volien manifestar pacíficament a favor de la llengua. En aquest pregó m'ha estat impossible no esmentar aquells que abusant de l'autoritat, i aprofitant el desconcert de la situació econòmica, estan executant el projecte polític que clarament té com a objectiu l'afebliment de les llengües que anomenen autonòmiques i el conseqüent empobriment cultural que això comporta.
Des de l'autoritat s'ha creat un clima de crispació que no era necessari en absolut, i menys en un moment en el qual tenim altres preocupacions més importants que retornar a un conflicte que es remunta a l'època preconstitucional. L'autoritat ha trencat el consens en matèria lingüística que havia permès que la llengua catalana s'anés convertint en una eina d'integració i de cohesió social de moltes persones castellanoparlants i nouvingudes.
L'excusa és la crisi, però cap raó legitima un Govern a desprotegir i maltractar la cultura i la llengua catalana –i als seus parlants- de la manera com ho està fent.
Avui, aquí, entre aquests centenars de llibres no hi trobarem cap formula màgica, però sí les eines per poder sortir del desencís en el que ens trobam, per construir una societat realment democràtica, plural, justa. Per no deixar el timó en mans dels bancs i de les oligarquies econòmiques que hi ha al darrere, perquè no siguin ells els qui decideixin quin model de societat ha d'haver-hi, quin idioma s'ha de parlar, o quin sexe s'ha d'estimar. Una societat que garanteixi els drets bàsics de les persones, que faci difussió d'aquest coneixement i estimuli el pensament crític, tan fonamentals per a l'exercici real de la democràcia i de la llibertat individual i col
·lectiva.I acabaré amb les paraules del lingüista Jesús Tusón, que diu: “Hem de fer servir la llengua, i les llengües en general, com a instrument de convivència, com a eines per a construir la realitat de tots: una realitat verbal que conjugui voluntats plurals i irrepetibles.”
DEFENSAR LA LLENGUA I LA CULTURA NO ÉS CAP DELICTE.
Palma, 1 de Juny del 2012.
Joan Miquel Artigues
Si
ens hem de regir per la publicitat dels nostres mitjans de comunicació
anirem pla mal servits, car no tenen ni el més remot sentit de la
qualitat a l'hora d'establir criteris de propaganda: generalment
publiciten moguts per l'interès, la ressonància, l'amiguisme i la recerca d'èxit;
però, posar
com a base la qualitat, en això no hi entenen. Els bons llibres solen
restar com amagats al públic, com segrestats. És una
pena!
Llavors, si no tenim pas un sentit ben agut de les lectures a triar o
dels llibres a comprar, hi ha el perill que la novetat ens privi de
llegir-ne, per
exemple, d'antics, ben vàlids en tot moment. Sap greu que llibres ben
interessants i recomanables, pel fet de ser antics o d'autors poc
coneguts, no
siguin més publicitats i més venuts.
El futur del català, 27 anys després
Entrevista de Joan
Tudela
a Pere
Verdaguer
escriptor rossellonès i professor a la Universitat de Perpinyà
A la
Catalunya del Nord és on el català ho té més difícil
Així com,
segons diu la Bíblia, Lot, nebot d'Abraham, home bo i temorós de Déu, no va
poder trobar a tot Sodoma ni tan sols deu justos per salvar la ciutat pecadora
de la ira divina, així Pere Verdaguer, escriptor i professor, home clau del Grup
Rossellonès d'Estudis Catalans i de la Universitat Catalana d'Estiu, segons
explica ell mateix, no ha trobat en tota la Catalunya del Nord ni tan sols deu
infants que tinguin com a llengua materna el català.
La
situació de la llengua catalana a la Catalunya francesa és pitjor que en cap
altra banda de la nostra àrea idiomàtica.
DUES
ENQUESTES ELOQÜENTS
Dos
metges van fer una enquesta cadascun, l'un entre mil famílies de la zona urbana
de Perpinyà i l'altre entre unes altres mil famílies d'una zona rural del
Conflent. El mètode era ben fiable: no preguntaven res; simplement, quan anaven
a fer una visita en una casa, observaven en quina llengua parlaven.
Resulta
que a la vila un terç de les generacions grans –pares i avis– enraonaven entre
ells en català, però parlaven sistemàticament en francès als fills. Al camp eren
dos terços de les persones grans que parlaven en català entre ells, però tots
parlaven en francès als infants i als joves.
Encara
que aquestes enquestes, que són les més serioses que s'han fet, es van realitzar
fa deu anys, continuen sent vàlides avui. Extrapolant aquestes dades podem
considerar que la meitat de la població gran de la nostra terra té com a llengua
pròpia el català, però, en canvi, la totalitat de la població jove té com a
llengua pròpia el francès.
Només la
minoria gitana manté viu el català. Entre la resta dels 300.000 nord-catalans,
la nostra llengua es troba a punt d'esdevenir completament estranya. En la
dècada que va seguir a l'acabament de la segona guerra mundial, totes les
famílies de les comarques nord-catalanes es van posar a parlar francès a
casa.
Tothom
havia de marxar. La gent s'havia de guanyar la vida fora del departament, volien
que els seus fills aprenguessin bé el francès, per poder-se fer policia o
funcionari a París o a les colònies. Aquí mai no hem tingut indústria.
Des de
l'annexió del Rosselló per part de França, el 1659, hi ha hagut una voluntat
política de París de francesitzar el nostre país, començant pel trasllat, França
endins, dels monjos i capellans catalans substituint-los per altres de llengua i
mentalitat franceses.
A partir
de 1750 s'accentua la pressió francesitzadora. Al segle XIX la llengua popular
és en part corrompuda pels gal·licismes, tot i que abans de l'annexió ja existia
la varietat rossellonesa del català, però abans no tenia tantes diferències amb
el català central.
MENTALITAT FRANCESA
Explica
Pere Verdaguer que la situació lingüística del català a Perpinyà ara i fa un
segle no ha variat substancialment: el català que es parla a la Catalunya del
Nord avui i el de 1885, quan s'implanta l'escola obligatòria a França, és si fa
no fa el mateix. El problema és que avui el català ja no es parla entre les
noves generacions. La reculada ha estat, doncs,
sociolingüística.
L'eficàcia del sistema escolar francès ha estat
indubtable.
La gran
guerra, el 1914, va fer que, per primer cop, els rossellonesos sentissin França
com la seva pàtria. La segona guerra mundial va reblar la mentalitat francesa
dels nord-catalans, que a centenars marxaven a guanyar-se la vida a les
colònies, que necessitaven molts funcionaris i soldats. Molts dels pied noirs repatriats d'Algèria i
establerts a les comarques nord-catalanes són catalans
retornats.
Paradoxalment, alguns retornats han vingut fets uns catalanistes, perquè
ha estat a les colònies, a París o Montpeller on han descobert que ells no eren
francesos.
El
pessimisme, inevitable, plana damunt el futur del català a la Catalunya del
Nord. Però, al capdavall, això de l'optimisme i el pessimisme no és res més que
una opció personal. Pere Verdaguer ha optat per l'optimisme, sense per això
deixar d'estimar la lucidesa per damunt de totes les
coses.
SIGNES
ESPERANÇADORS
Jo crec
que la reculada del català a la nostra terra ja ha tocat fons. Estem invertint
la tendència, començant un moviment de signe ascendent. Si fos una cosa
ideològica seria pessimista, però el que existeix és un interès material. Aquí
no tenim indústria i al sud n'hi ha. Poden venir inversions de Barcelona. El
català és l'idioma oficial de la Generalitat, i les autoritats de Perpinyà i del
departament veuen que necessitem una relació econòmica intensa amb el sud, en el
camp turístic i en altres.
Els
signes esperançadors existeixen. L'apocalipsi del català al nord de les Alberes
no és inevitable. Per als infants i els joves el català és encara una llengua
ambiental, encara que truncada: l'han sentit a parlar però no la
parlen.
L'ensenyament del català com a assignatura és un fet a la meitat dels
grups de primària i es va obrint camí a l'ensenyança secundària. La Universitat
de Perpinyà té un curs sencer de català, la llicenciatura i doctorat en el qual
inclou, a més de filologia, turisme, mass
media i institucions. El nombre de matriculats en aquesta carrera, ja ara
nombrós, creix de pressa. La Universitat Catalana d'Estiu, a Prada, i el Centre
de Documentació i Animació de la Cultura Catalana, depenent de l'Ajuntament de
Perpinyà, fan un paper influent en el reviscolament de l'esperit català i de la
llengua catalana. Ràdio Arrels, que només emet en català, té una forta
audiència. Altres ràdios inclouen espais en català. La cadena estatal FR3 cedeix
al català uns deu minuts a la setmana. “L'Indépendant” publica alguns articles
en català. La plana de Perpinyà, on viuen els dos terços de la població, ja pot
sintonitzar actualment TV3.
En uns
deu o quinze anys, el català aquí pot recuperar-se. Fins a quin grau és una cosa
que dependrà de la voluntat de la gent.
Perpinyà,
31 de maig de 1985