comuniant
Xiquet
que pren la primera comunió.
Quan
s’aplica a una xiqueta, s’usa el femení comunianta.
|
En la processó de Corpus ixen totes les
comuniantes. |
La
paraula comuniant i el seu femení, comunianta, són d’ús habitual a
Alcoi.
En valencià també es diu:
combregador, combregant
La llengua estàndard sol
emprar: combregador, combregant
En castellà es diu:
comulgante
Article publicat en el núm. 61 de la revista Llengua
Nacional (IV trimestre del 2007)
http://taller.iec.cat/filologica/documents/ajr/Jane,A(2007-4)SobreLaCollocacioDelsPronomsFebles.pdf
Sobre la col·locació dels pronoms febles
Albert Jané
«Empleat [per la porta esquerra]: Avui estic de futris! Maneló, encara no
ha vingut el mossso?... Però aquest no hi deu ser tot. Que potser es pensa que
no se n’adonaran? Quin murri que
n’hi ha, d’aquest!» (Joan Brossa, Fregolisme o monòlegs de transformació,
1983).
Iepa-la!
La majoria de llengües llatines tenen el terme gerga com a sinònim d’argot (tots dos del francès), però en
català només designa una tela gruixuda i grollera. En Coromines feia servir,
molt descriptivament, ‘llenguatge murriesc’.
Impasse, “impàs”. Atzucac.
Carrer sense sortida.
Els ànims s’escalfaren, en la reunió, i així arribaren a un
atzucac.
Inclús. És adverbi, en castellà, i no existeix en català. Fins i tot.
S’ha negat a pagar-me i fins i tot m’ha insultat. Vindrà ell i fins i
tot sa mare.
En català utilitzem el participi passat inclòs (que no é adverbi) i que sempre
va darrere el mot a què es refereix.
S’han perdut tots els diners, els
de l’obra inclosos. Això ho dic per tots, i per tu inclòs. Els americans, els
llatins inclosos, són gent de bon tracte.
Informe. Report.
Aquí tinc el report de la policia i diu que és innocent. Tinc una
informació de primera mà.
Ingerto. , ‘ingert’.Empelt.
Li han fet un empelt al braç. Empeltar un
ametller de presseguer.
Inhalámbrico, ‘inhalàmbric’. Sense fils. També l’anglès en diu cordless.
Ratolí sense fils.
Inmediaciones, 'inmediacions'. Rodalia. Encontorns. Engires.
Trens de la rodalia. La
rodalia de Barcelona.
Invernadero, 'invernader'. Hivernacle.
Plantes d'hivernacle.
http://www.ara.cat/premium/opinio/plural-lou-balla_0_716928304.html
Dijous em vaig decidir a anar a veure ous com balla, o eren ous com ballen o potser uns ou com balla ? Quan substantivem grups de paraules, fomar-ne el plural pot ser un bon maldecap.
I el mateix maldecap en seria un bon exemple. En efecte, si és dels que ens obliguen a prendre una aspirina, parlem de mals de cap , però si és un problema amorós o de feina, de maldecaps . Morfològicament parlant, podem dir que l'aglutinació ens els estalvia.
També ho fa quan la substantivació afecta nom i adjectiu. Parlem de claus angleses i porcs senglars però de ratpenats i ratapinyades . Els pocs exemples d'adjectius units al nom amb guionet els resolem com l'aglutinació: un pit-roig i dos pit-roigs o pit-rojos .
La cosa es complica quan afecta dos noms, perquè llavors en teoria tot depèn de si el segon fa d'adjectiu del primer o estan en perfecta coordinació. Sembla que hauríem d'escriure cotxes bomba i escoles taller però alcaldes presidents i caces bombarders .
Però el plural d' ou com balla segueix sent gairebé tan misteriós com la transsubstanciació que d'alguna manera exalta i simbolitza.
Si dic que vaig a veure ous com ballen , sembla que estigui més aviat davant d'una frase i si em decanto per ous com balla , em carrego la sagrada concordança.
L'aglutinació ho resoldria, però a oucomballes sembla que no ballin tant i ou-com-balles resulta ortopèdic. És un cas en què t'adones que la llengua és tan creativa que ni la millor gramàtica pot fer-la sempre ballar al seu so.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Un lector, arran del tast d'ahir sobre el plural d'ou com balla, m'esmenta el cas d'un plural intern en una aglutinació: qualssevol. Aquest indefinit té, certament, un plural normatiu insòlit per no dir-ne, directament, poc afortunat.
I ho dic en un sentit molt concret: si la funció bàsica del sufix de nombre és precisament distingir el plural del singular, la s que afegim a qualsevol , en llengua oral, no ho permet i sí que ho permetria si s'afegís a fi de mot.
Això té, com a mínim, dues conseqüències. La primera, un ús relativament estès del plural incorrecte qualsevols, format per analogia amb la regla general. I la segona, la falta total d'intuïció del parlant sobre l'ús d'aquest plural normatiu.
Rastrejant-ne l'origen vaig a parar a una conversa filològica de l'agost del 1920. Fabra hi reconeix que, tot i que en català antic feien servir de manera excepcional qualssevol, la grafia habitual per al plural ja era aleshores idèntica a la del singular, qualsevol: "...e tots qualsevol béns".
Per tot plegat, jo prescindiria al màxim de qualssevol, cosa que en català no és gaire difícil. Una dada ho demostra prou bé: a la Bíblia interconfessional hi ha 152 qualsevol i 0 qualssevol .
En tot cas, veig més defensables els qualssevol postnominals, que especifiquen el nucli del sintagma: "Busquem dos afectats qualssevol". En posició prenominal, com a l'entrada escriure del DIEC2, els veig molt més forçats: "Representar per mitjà de qualssevol signes". I tens la sensació que "qualsevol signe" ja faria el fet.
UN TAST DE CATALÀ
El fragment del títol és d'una carta de Joan Sales a Joan Coromines del 1959 en què l'autor d'Incerta glòria proposa a l'autor de l'Onomasticon que tingui contactes amb escriptors i l'insta a ser més comprensiu amb tot el que no és filologia, que és -ho remarca- "la immensa majoria de l'Univers".
Però el que sobta del fragment és la forma conèixer'ns .
Fabra, a la gramàtica del 1956, fa un primer intent d'acceptar formes gràfiques diferents per a registres diferents (ell en deia estils). I així veua dmissible, en estil informal, formes com coneixe'ls o anà'ns-en en lloc de les formals conèixer-los i anar-nos-en.
El mal d'aquestes formes és que reflecteixen el parlar espontani del dialecte central al preu de deformar la gramàtica on recolza: fa estrany que coneixe o anà siguin infinitius.
Sales, que era també corrector i editor, es decanta per una solució que, superada l'estranyesa inicial, trobo brillant. Partint de la base que són formes pensades per als que fan muda la r final de l'infinitiu, opta per conèixer'ns i anar'ns-en .
Escrites així ens veiem forçats a llegir-les com les que proposa Fabra, però tenen la virtut addicional de mantenir la coherència gramatical: l'infinitiu hi sobreviu intacte.
A alguns lectors potser els sembla absurd que el català alterni grafies en funció dels registres. Tan absurd, diria jo, com que l'anglès alterni, pel mateix criteri, I am i I'm o you will i you'll o is not , isn't i ain't .
Sigui com sigui, l'Any Sales Calders Tísner és la millor ocasió per reflexionar-hi.
UN TAST DE CATALÀ
Detecto, en alguns comentaris al meu article d'ahir, certs malentesos sobre què vol dir estàndard. Encara pesa molt la falsa idea que estàndard equival a registre formal. Algun lector sembla que consideri que digues-me és més estàndard que digue'm . I és més aviat al revés. L'estàndard de TV3, per exemple, prefereix sempre digue'm.
L'IEC deixa ben clar, a la seva Proposta per a un estàndard oral (1999), que els registres informals també formen part de l'estàndard. I el DIEC2 ho rebla quan defineix estàndard com a varietat utilitzada "en els diversos registres o nivells".
És a dir, quan TV3 dobla al català el diàleg espontani de dos ionquis del Bronx, no està sortint per res de l'estàndard per més que faci servir, com pertoca, girs ultracol·loquials.
Perquè allò que els fa estàndards és que siguin formes que parlants de tot el domini lingüístic perceben com a referencials. És a dir, les entenen, no els sobten i ja no les identifiquen com a particulars d'un dialecte sinó com a comunes.
Això no vol dir que, en origen, no provinguin d'un dialecte. Per sonar versemblants han de ser llengua viva. Vol dir que, per un prolongat procés de vehiculació, s'han anat fent supradialectals, neutres geogràficament.
Les llengües de cultura disposen de formes col·loquials que, a mesura que l'estàndard s'estableix, passen a ser referencials. I això no suposa en absolut renunciar a les pròpies de cada dialecte, que continuen sent, per als seus parlants, les més adequades en la immensa majoria de situacions.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Albert Pla Nualart
El meu instint de corrector em porta a canviar suficientment per prou i freqüentment per sovint per fer l'escrit més àgil i genuí. Solen ser canvis pertinents quan hi ha un nivell baix d'autoria, quan -com passa en la informació- és més important què es diu que com es diu.
Perquè, de fet, suficientment i freqüentment són formes correctes en català i, si l'autor sap el que es fa, poden estar tan ben encaixats en un context que el canvi empitjori el text.
També fa certa angúnia no pocs i no poques : "Crea no pocs problemes", "No poques vegades s'ha equivocat". La mà se te'n va a convertir-ho en "Sovint s'ha equivocat" o "Crea força problemes". I molt cops té tota la raó.
Però ¿podem dir que no pocs no és català? És un cas que exemplifica molt bé el drama de la interferència. D'una banda, sona una mica estrany però, de l'altra, és un recurs retòric possible. Som conscients que sovint el fem servir per mimetisme, però també que prohibir-lo té un efecte esterilitzador en la llengua.
No pocs és una lítote, una figura que nega el contrari del que es vol afirmar, un eufemisme de bastants o força . Com quan per no dir menteix diem que falta a la veritat .
Sabent que el castellà la fa servir tant que es pot dir que ja n'és un tret idiomàtic, un escriptor català ha de tenir llibertat per poder-hi recórrer.
Però no ha d'oblidar mai que ens caracteritzem -enfront de la retòrica cortesana i pomposa dels nostres veïns- per parlar breu i clar. Qui comença imitant maneres de dir, acaba, "no poques vegades", canviant de manera de ser.
Esclifador?
“Res”, en frases negatives, significa ‘cap cosa’. “Vols alguna cosa? No vullc res”. “No hi ha res més important que la salut”. “No hi havia res que m’interessara”. “Gens”, en negacions, significa ‘cap quantitat ni mesura d’allò que podia haver-ne’, ‘ni una miqueta’. “No queda gens de salmorra, porta cinc pimentons i tres alficosos”. “No tinc gens de ganes de vore l’amo de la casa on visc”. Una frase ben aclaridora podria ser: “El meu xicon major no estudia res, però té un bon ofici, i el menut, que fa Econòmiques, no estudia gens” (el major no és estudiant, el menut sí que ho és, però no dedica temps a estudiar). El significat diferent dels dos mots el veiem també en una frase com “No menge res perquè no tinc gens de fam”.
Pel que fa a nuvi, es neguen a utilitzar-lo quan
l’apliquen a l noi i a la noia quan encara festegen i aleshores els diuen
“novios”, reservant-se de dir-los nuvis quan són davant el celebrant del
matrimoni, o quan hi van amb el vestit de noces, o quan en tornen. ¿Quin
inconvenient hi ha a dir
I pel que fa a formosor, no té res a fer davant “hermosura” o “guapesa”. Hi ha un ferro a la llengua dels catalans que no deixa dir: Quin noi més formós!; cal dir: Aquest noi és ben “guapo”! ─que ja sabem d’on ve i d’on l’han ‘admès’. Que també són molt viables: eixerit, ben plantat, i per a una noia: bonica. Per a un nen i una nena: bufó, bufona, i també per a una noia.
I un altre aspecte que ronda aquest dels mots inviables, fantasmagòricament inviables (que els catalans estem carregats de romanços respecte a la nostra llengua) és el dels mots ‘admesos’, precisament. Un mot ‘admès’ ─que mai no deixa de ser espuri, puix que els gramàtics? no poden fer miracles─ té força més valor i categoria que el mot nostrat, el legítim, i cal donar la preferència a l’’admès’ per clavar puntada al nostre cap al prestatge del diccionari, perquè s’hi fossilitzi. Tal és el cas de “guapo”, “gamberro”, per exemple, que el primer clava puntada als que hem dit i el segon a tota una gloriosa rastellera que hem mencionat moltes vegades: galifardeu, gambirot, brètol, destraler, estripat, trapella, tifa, bandarra, bordissot, bordegàs, rebregat, trinxeraire, vàndal, marrà, cafre. Tota aquesta riquesa llençada al pot d’escombraries.
També vull fer referència, dintre l’esperit del cas, al verb pitjar, tan viu ara fa pocs anys, que els pixapolits no volen dir perquè els fa l’efecte que s’assembla a pixar. Ara diuen prémer, que està molt bé, però ¿per què hem d’abandonar l’altre?, per simples animalades. El primer que ho sàpiga, que pitgi el botó, molt més autèntic, i clàssic, que ‘prémer el polsador’, inventat a darrera hora i pels que ignoren, com s’esdevé en tants altres casos.
Ni la llengua africana més obscura s’ha tret un mot que no li valgui. O cap d’americana, o cap d’europea se l’ha tret, o cap d’asiàtica. A aquesta llengua obscura li fem barretada, que no existeix com a obscura. Totes les llengües són glorioses i dignes de ser preservades com un tresor a part. Cadascuna és una manera diferent de concebre el món, d’expressar-lo, de compartir-lo, una manera diferent de concebre’s, l’home, i de concebre, d’expressar-se, de fer-se amb els seus iguals i diferents. L’aplec de llengües del món, patrimoni exquisit de la humanitat.
Tinguem una bona
biblioteca
Als
nens, de petits els agrada de remenar i de fullejar llibres, i quan ja en
saben fer la lectura en treuen més profit del que ningú no es pugui imaginar, i això marca per sempre. La meva filla, a dotze anys llegia
les Obres
completes de
Verdaguer (perquè jo les tenia a la biblioteca). Es reia
de la seva mestra: «M’ha dit: “Nena aquest llibre no és per a tu; no
l’entendràs.”» I tant, que l’entenia: guanyava premis de
poesia.
Si en
la biblioteca d’una casa hi ha bons llibres, segur que d’allà en sortiran esperits cultes, valents i
nobles.
El futur del català, 27 anys després
Entrevista de Joan Tudela
a Ignasi
Ribas
president de l’Obra Cultural Balear
Mallorca
espera molt de la TV en català
Palma, 17
de maig de 1985