Eugeni S. Reig
La forma tradicional valenciana del participi del verb riure és
rist i així ho hem dit sempre tots els valencians i així continuem
dient-ho la immensa majoria de nosaltres amb molt poques excepcions. El
participi dèbil rigut, que és el que s’usa majoritàriament a Catalunya
–el participi fort rist només sobreviu al Montsià i al Baix Ebre–, és una
forma més recent que pràcticament no ha penetrat en els parlars valencians. (El
mapa número 065 del llibre Una cruïlla lingüística. Caracterització del
parlar del Baix Vinalopó de Carles Segura ens informa que en la comarca del
Baix Vinalopó es diu rist en tota la comarca execepte a Crevillent,
Guardamar del Segura i
La llengua clàssica usava la forma ris, procedent del llatí risu, que és l’etimològica. La forma
moderna rist és l’hereua de la forma clàssica, que porta una t no
etimològica afegida al final, és a dir, una t epitètica, per analogia amb
altres participis que la duen. Rigut és una forma regular creada per
analogia amb els participis acabats en -ut d’altres verbs, com ara
begut, viscut, corregut, vençut, conegut,
etc.
● Manuel Sanchis Guarner en la seua Gramàtica valenciana
diu: «Així mateix riure i somriure tenen un participi fort
rist i somrist, i un atre dèbil rigut i somrigut,
però aquells són preferibles.»
● Josep Giner en La conjugació dels verbs en
valencià diu que el participi passiu del verb riure és rist
(literari: rigut).
● Carles Salvador, en la seua Gramàtica valenciana amb
exercicis pràctics i Enric Valor en els seus llibres Curso medio de
gramática catalana referida especialmente al País Valenciano i La flexió
verbal donen rist i rigut com a participis de riure i
tots dos escriuen rist en primer lloc i rigut en segon
lloc.
● Josep Lacreu en Els verbs valencians diu que el
participi del verb riure és rist, rista, rists,
ristes, però en nota a peu de pàgina ens aclarix que “també hi ha les
formes següents: rigut, riguda, riguts, rigudes,
molt utilitzades literàriament.”
● Mila Segarra, de la Universitat Autònoma de Barcelona, en
el seu treball «Enric Valor i la llengua normativa» dins Valoriana. Estudis
sobre l’obra d’Enric Valor, escriu: «En el cas del verb riure, el
participi fort rist és el més usual en la llengua parlada del País
Valencià.»
● Si obrim el diccionari virtual del SALT3, cliquem damunt
el botó “conjugació verbal”, triem el verb riure i cerquem quines formes
verbals ens dóna per al participi, trobarem rist, rista,
ristos, ristes. Dóna únicament les formes
fortes.
● La Gramàtica normativa valenciana de l’Acadèmia
Valenciana de la Llengua diu que el participi del verb riure és
rist, rista, rists, ristes, encara que en una nota a
peu de pàgina diu que “també pot adoptar les formes següents: rigut,
riguda, riguts, rigudes”. Això ho diu, evidentment, per
respecte a la unitat de la llengua. Però una cosa és admetre i defendre la
unitat de la llengua i una altra de ben diferent emprar en el valencià, tant
parlat com escrit, formes que no són les nostres pròpies i que ens són totalment
alienes. La forma rist –que és la forma tradicional valenciana i que es
conserva ben viva en tots els nostres parlars– és l’única que s’hauria
d’ensenyar en les escoles valencianes, la que s’hauria d’utilitzar en els
mitjans audiovisuals i la que haurien d’usar els nostres
escriptors.
Pose tot seguit alguns exemples literaris d’autors
valencians.
● En el capítol CIX del Tirant lo Blanc titulat Com Tirant
posà en llibertat tots los catius que havia comprats en Alexandria, e com
tornaren en Sicília e estrengueren lo matrimoni de Felip ab la filla del rei de
Sicília trobem la forma clàssica ris:
–«E Tirant alçà grans rialles mostrant que les raons d’ell e de Felip
eren d’alguna burla. Com hagueren passada l’aigua, la Infanta demanà a Tirant de
què es reia.
–Per ma fe, senyora –dix Tirant–, jo em só ris d’una demanda que Felip
hui tot lo dia me fa, ans que partíssem de la cambra de vostra altesa e aprés
com cavalcam, e ara a l’entrant de l’aigua: me demana quina cosa és amor e d’on
proceeix.»
● En l’escena vi de L’escaleta del dimoni
d’Eduard Escalante, el personatge anomenat don Jaume diu:
–«Ací sols una persona
del meu caràcter, podrà
posar orde en l’escaleta.
Segur que no se riuran
de mi com s’han rist del pobre
Benito.»
● Teodor Llorente, en l’article titulat “Notes
valencianes”, escriu:
–«[...] si hagués estat en Valencia aquells dies, s’haguera rist de la
imprevisió.»
● En la rondalla El patge Saguntí d’Enric Valor
trobem:
–«Quan estareu tots dos allí damunt, li faràs tres preguntes: Primera,
per què havia rist ella quan passava per davant l’ermita. Segona, per què ho féu
així mateix quan va passar per davant la duquessa i les donzelles. Tercera, per
què va riure igualment al ficar-se a la vitrina.»
● En la rondalla L’amor de les tres taronges, també
d’Enric Valor, llegim:
–«El rei, en el seu setial, tenia el cor a punt d’esclatar-li de goig, i
el poble atibacava l’església de gom a gom i comentaven:
–Dalmau sí que és un príncep de veritat...
–Tan minset que semblava!
–Diuen que ha mort un lleó...
–I una serpota...
–I s’ha rist d’un gegant!
–Ara: ella... sí, és bonica, però té cara de geni
dessucat!
I altres murmuracions per l’estil.»
● En la novel·la Els horts de Martí Domínguez
Barberà podem llegir:
–«El rostre del metge s’ennuvolà de sobte. –¡Si sabera quants dies fa
que no m’havia rist!– També és veritat que tu eres un xicot prou
seriós.»
● Encarna Sant-Celoni, en la seua novel·la Al cor, la
quimereta, reproduïx la cançó següent:
–«En ma vida m’he rist més
que una nit collint tomaques:
em vaig girar i em veig
una gallina amb sabates.»
● I en la mateixa novel·la, una miqueta més avant, podem
llegir:
–«[...] t’has rist tu a soles de les mil i una dimonieries i
barrabassades que et feen quan eren xicotetes –que ara ja no te’n rius
tant–...»
● En Pere, diari d’un xiquet de Maria Mulet
trobem:
–«I m’he rist més... L’Andreu, ¡ai!, és que l’Andreu és del cel, com diu
ma mare... Tot, tot lo que dius s’ho creu... I encara com ha resultat com jo
m’ho imaginava...»
–« –Bé, senyors teuladins. No, no vos escaroteu per tan poca cosa.
Seguiu, seguiu fartant, que vull veure com vos ompliu lo pap. ¿No en teniu de
vergonya de que lo meu oficialet vos haja copat? ¿On és la vostra saviesa i
llestetat? ¿No sou de vila i vos heu rist i vos n’heu gatit del tio del sombrero
i de les borles? Ara, ara les pagareu totes juntes i bossareu lo forment que li
heu robat a mestre Domingo; gentola roïn i de mala
llei...»
● En la novel·la El mut de la campana de Josep
Lozano trobem:
–«Paper que respresentava la bella actriu de cabells daurats, que havia
vist en esporret al vestuari, i que s’havia rist de mi.»
***
Jo vaig nàixer a Alcoi l’any 1942 i la meua llengua primera, la que vaig
aprendre dels meus pares des del bressol, va ser el valencià tradicional d’Alcoi
que els meus avantpassats s’havien passat de pares a fills des de temps
immemorials. La forma verbal que jo vaig rebre per tradició oral per al
participi del verb riure va ser rist i, ho dic sincerament, no
recorde haver sentit mai al llarg de la meua vida cap valencianoparlant –i n’he
sentit milers– que diguera rigut. Per a mi, si algú diu rigut en
lloc de rist és com si diguera vegut en lloc de vist,
pongut en lloc de post o cobrit en lloc de cobert.
Però en aquesta vida no acabem mai d’endur-nos sorpreses i jo, que ja sóc
granadet, me n’emportí una el dia que un collistaire de Migjorn –llista de debat
sobre llengua catalana en internet– es va estranyar perquè un altre collistaire
havia escrit rist en un missatge i preguntava si això era correcte, ja
que era una forma que ell no havia sentit ni llegit mai. Només coneixia
rigut. Alguns collistaires li varen contestar que les dues formes,
rist i rigut, són normatives. Un collistaire valencià, tècnic
lingüístic, va enviar un missatge en el qual deia que «[...] rist és la
forma general, però em fa l’efecte que recula. Vaig traduir no fa molt una obra
de teatre i vaig utilitzar aquesta forma: el director, català, la desconeixia, i
va preguntar als actors, valencians. Tots els actors joves la desconeixien, i
l’actor més major, Enric Benavent, la coneixia però no la utilitzava ja feia
temps: li sonava “antiga”.» Ens va explicar que va intentar que en la
representació de l’obra s’usara rist, però que no ho va aconseguir: el
director i els actors s’hi varen negar. I acabava el seu missatge amb les
paraules següents: «No es va utilitzar i, a més, el dia de l’estrena, després de
la representació, ens vam fer una foto de record, i la frase que va cantar tota
la companyia per a la foto (en comptes de la clàssica patata) va ser
“quant s’ham rist”»
Crec que paga la pena que analitzem el cas: ens trobem davant d’un
director teatral català i d’un grup d’actors jóvens, tots valencians, que
l’única forma que coneixen per al participi del verb riure és
rigut. Només un dels actors coneixia l’existència de la forma
rist, però la considerava “antiga”. Malgrat els esforços del traductor de
l’obra –que és un molt bon coneixedor de la llengua– a que s’use en la
representació la forma rist –forma ben viva entre els valencians i molt
acostada a la forma clàssica i etimològica–, el director i els actors no fan cas
dels suggeriments de qui coneix la llengua millor que ells, no usen rist
en la representació, sinó rigut i, damunt, fan xufeta del traductor
gastant-li la brometa de dir allò de “quant s’ham rist”. Si un castellanoparlant
adult diu sabo en lloc de sé, cabo en lloc de quepo,
andé en loc d’anduve o rompido en lloc de roto, serà
motiu de burles. En el cas que ens va relatar el collisteire de Migjorn va
passar exactament al revés, van ser els que deien rigut qui es varen
burlar de qui volia que digueren rist. És a dir, que nosaltres ja no ens
burlem de qui diu les coses malament, sinó de qui les diu bé. Fóra bo que
meditàrem una miqueta sobre açò. No sembla un bon símptoma per a la nostra
llengua.
Article publicat en el núm. 60 de la revista Llengua
Nacional (III trimestre del 2007)
http://taller.iec.cat/filologica/documents/ajr/Jane,A(2007-3)AlgunesNotesLexiques.pdf
Albert Jané
3)
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 251)
Senyors, cavallers i homes de
paratge
Antoni Llull Martí
El
mot llatí senex vol dir ‘vell’, i d’aquest se’n deriva el comparatiu
senior, que
significa ‘més vell’, i ja durant el Baix Imperi es designava amb el col·lectiu
seniores a les
persones majors més respectables, i amb el temps, el terme senior
es
convertí en un tractament de respecte. D’aquest mot provenen el nostre
senyor, i els
seus derivats. Un ús antic molt peculiar del mot era el de senyor de la
nau
amb
el qual durant l’edat mitjana era designat el capità o patró d’un
vaixell.
De
senyor sortí senyora, i d’aquest, senyoreta, que,
etimològicament, hauria de
voler dir ‘més velleta’, però que no ho vol dir, perquè les paraules signifiquen
allò que els parlants volen que signifiquin, independentment de les
seves etimologies, i la convenció actual, pel que fa a aqueix mot, és que es
refereixi a una
dona jove, encara fadrina, i respectable. Un altre derivat de senior prou
curiós és sen, que fins ben entrat el segle XX era un tractament
que es donava a pagesos vells que no eren amos, o sigui, que es basava en senior
amb el seu sentit primitiu de ‘més vell’, no en el de ‘senyor’. Quan havien
d’anomenar-los, els anteposaven l’article el: «el sen Joan, el sen Pere», etc. Una
glosa que quan jo era al·lot era molt coneguda diu «El sen Piris té un bou / i el fa jeure a
sa serena / i n’hi
dóna per s’esquena / tan si vol com si no vol».
Cavaller, com és bo d’imaginar, ve de cavall, i es troba en la nostra llengua des dels seus orígens. Els cavalls eren animals molt preuats, i cars. Tenir un cavall era símbol de riquesa i de pertànyer a una classe social elevada. Després s’institucionalitzà la cavalleria, a la qual, per accedir-hi, era condició indispensable tenir un cavall amb tota la seva armadura, a més del nomenament reial, i el cavaller havia d’estar dispost a ajudar el rei en tot conflicte armat en què aquest es ficàs o el ficassin. Un rang inferior als cavallers era el dels anomenats homes de paratge, que tenien privilegi militar i obligació de mantenir un cavall armat. Venien a esser, poc més o menys, els que a Castella anomenaven hidalgos.
Des dels primers cops amb una tíbia de mamut contra la
paret de la cova, la música ha evolucionat en infinitat d’estils, gèneres i
varietats. Ha evolucionat tant que fins i tot n’ha sorgit la música
experimental, que de vegades sona precisament com aquell repic d’ossos. És a
dir, com una murga.
«Botxí [Amb dignitat]: És la murga que em canta la canalla / jo tinc al cos tot el mateix que un altre; /
sóc persona manada, i quan treballo / donc compliment com puc al meu ofici, /
però m’avorreix molt no tenir feina» (Carles Fages de Climent, El jutge està malalt,
1935).
Iepa-la!
Murga, que encara que sembli un contrasentit prové realment de música, expressava inicialment la idea de ‘cosa pesada de sentir, de suportar’ i d’aquí es va estendre a ‘pesada de fer’ en general. L’únic sinònim exacte que té és llauna, que, si bé li podrien haver encolomat aquest sentit per raó de la poc harmònica sonoritat del material, el que és segur és que li ve per via de lata, d’origen castellà. La llata, en canvi, pràcticament no sona perquè és de fusta.
Habilidoso, ‘habilidós’. Destre.
Traçut. Habilitat. Capacitat. Manyós.
El Pau és molt destre i aquestes feines les fa que ningú no el
guanya.
Hache.
Hac.
El nom de la lletra h és hac.
Hacienda. Hisenda.
Tenir una hisenda rica. El Departament
d'Hisenda.
Hala!
Hala existeix en català, però no és un tot terreny, com en
castellà; és una interjecció que no expressa sorpresa o rebuig, com en aquella
llengua, sinó que tan sols és emprada per a encoratjar algú o per a donar-li pressa.
Hala, mou-t'hi! Hala, hala, de pressa!
Per a indicar el sentit castellà de sorpresa o rebuig: Alça! Apa!
Renoi!
Alça, quin espectacle que has donat!
Avui
fan un abús d’aquesta paraula presa en el sentit que és utilitzada en
castellà.
Halago. Afalac.
Falagueria. Afalagament. Llagot. Llagoteria.
Ensabonada.
L'entabanà amb els seus afalacs.
Hasta.
Fins.
T'estimaré fins a la mort.
Fins i tot. Fins.
Vindrà fins i tot ell.
Hechura, 'chura'. Faiçó.
És d'una faiçó així com la de l'altra gerra.
Hombros, (del coll al braç:) Espatlla. (Capdamunt del braç:)
Muscle.
Portar algú assegut a l'espatlla.
Cal distingir bé: Muscle: capdamunt del braç. Múscul: fibra, bíceps. Musclo:
mol·lusc, marisc.
Hombreras, 'hombreres'. Buates. Muscleres.
Una jaqueta amb buates.
Hormigón, 'formigó'. Conglomerat.
Un mur de conglomerat armat de ferro.
Hueco.
Buit.
La roca és buida.
Clot.
La carretera és plena de clots.
Húngaro. Hongarès.
Un natural d'Hongria és un hongarès
http://www.ara.cat/premium/opinio/Ha-rigut-nen_0_712728734.html
Pocs lectors dubten que, en la frase del títol, després de rigut cal que hi posem una coma. Té dues unitats entonatives: primer diem Ha rigut i, després, com un eco, el nen. Si la pronunciem sense fer cap inflexió tonal, és agramatical.
La coma cal perquè es trenca l'ordre habitual de la comunicació, que és partir d'informació sabuda -del tema de conversa- per afegir-n'hi de nova -tècnicament, se'n diu rema-. L'ordre tema-rema no porta coma. El rema-tema, en principi sí.
La majoria de verbs expressats en forma personal, com ha rigut , exigeixen que el subjecte sigui tema. Només diem "Ha rigut" si estàvem parlant de qui riu, si era tema. Per tant, si el subjecte segueix el verb, l'ordre sol ser rema-tema i cal coma.
"El nen ha rigut" és tema-rema. "Ha rigut, el nen" és rema-tema. I això té el seu paral·lel entonatiu: al final del rema l'entonació puja una mica i, si després ve el tema, es diu en to més baix, com un eco: l'eco que repeteix una informació sabuda.
La pregunta del tast de divendres "Ha canviat molt el país?" té dues interpretacions. Pot preguntar si, per exemple, Pujol ha canviat molt el país. Llavors el país és l'OD i no cal afegir cap coma a la frase.
Però, en absència d'un context, la interpretació més lògica és que pregunti si el país (subjecte) ha canviat molt i llavors calia escriure "Ha canviat molt, el país?"
Però, com que és una pregunta, el país , l'eco, també puja i difumina la ruptura entonativa. I si és més curta, "Què diu el Joan?", es pot obviar la coma.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Un lector apunta que la frase d'ahir "Ha rigut el nen" va sense coma si respon a "Qui ha rigut?" Efectivament, en aquest cas la informació coneguda o tema és que algú ha rigut, i la nova o rema és que ha sigut el nen. L'ordre és, doncs, tema-rema, que -ho dèiem ahir- és el neutre i el que no du coma perquè no es trenca la unitat entonativa.
Això permet entendre per què, quan tematitzem un complement verbal, si el desplacem a la dreta cal posar-hi coma, però si el desplacem a l'esquerra no: "Hi anirem demà, a París" (rema-tema) però "A París hi anirem demà" (tema-rema).
Durant anys la coma servia per fer més passadors els pleonasmes: el fet que desplaçar un complement verbal fesaparèixer al costat del verb un pronom que el representa (desplaçar a París fa aparèixer hi ) provocava un neguit en el gramàtic que només se li apaivagava separant amb una coma el complement del pronom: "A París, hi anirem demà".
Algun, encegat per la fòbia pleonàstica, anava més enllà: deia que o s'hi posava la coma o s'eliminava el pronom. El genial Gabriel Ferrater hi va ironitzar en un article del 1968.
Sembla que en un setmanari de l'època va sorgir una polèmica sobre si era més correcte "En aquest pis no hi toca el sol" o "En aquest pis no toca el sol". Ferrater concloïa que les dues frases eren correctes però volien dir coses notablement diferents.
La primera parlava d'un pis obac, orientat al nord.La segona, d'algú que és tan alt que pot tocar el sol, però no, ai las!, en aquest pis. Demà ho acabaré d'explicar.
UN TAST DE CATALÀ
La diferència rellevant entre "En aquest pis no hi toca el sol" i "En aquest pis no toca el sol" és que en la primera frase toca regeix en aquest pis, que és, per tant, un complement de règim. I en la segona, ni regeix ni exigeix en aquest pis, que és un circumstancial.
Com ho sabem? Pel pronom hi. Desplaçar un complement de règim comporta l'aparició, a tocar del verb -en el lloc que ha abandonat-, d'un pronom feble que el representa.
Per contra, el circumstancial no té posició fixa i, per tant, pot anar al davant sense que això vulgui dir que s'hagi desplaçat ni calgui cap hi.
Però si en aquest pis és circumstancial, toca es queda sense el seu complement de règim i aleshores l'única manera d'entendre la frase, per absurda que sembli, és que el sol sigui l'OD, la cosa tocada per algú.
Hi ha una entonació, però, que permet que sense hi el sol pugui ser el subjecte i el pis el que en rep la llum. La fem servir quan volem emfatitzar que és precisament en aquest pis, i no pas en un altre (o altres), que no hi toca el sol, com si pretenguéssim desfer un malentès: "En aquest pis, no toca el sol [no en el del costat]".
És el que fem quan diem "Al Joan, vol veure [no al Pere ni al Lluís]" o bé "A París, vaig [no pas a Londres]". D'això se'n diu focalitzar el sintagma inicial, però també en podríem dir tematitzar, desplaçant-la a la dreta, la resta de l'oració, que sona com un eco i va precedida de coma.
En aquest cas hi no tindria sentit perquè, justament, en aquest pis és l'única part de la frase que no s'ha mogut de lloc.
UN TAST DE CATALÀ
La gramàtica tradicional dóna per fet que l'ordre neutre de la nostra frase és subjecte-verb. Expressant-ho en termes clàssics, subjecte-predicat. És a dir, d'algú o alguna cosa (subjecte) n'afirmem una altra (predicat): "La Maria / canta".
Però si dic "A la Maria / li agrada cantar" o "En l'euro / no hi confio", l'estructura és idèntica des d'un punt de vista entonatiu i comunicatiu -d'algú o alguna cosa n'afirmo una altra-, per molt que, en aquestes frases, el lloc del subjecte l'ocupin complements verbals de règim.
Tanmateix, els manuals d'estil, en l'apartat dedicat a l'ús de la coma,distingeixen el primer cas dels altres. Afirmen que el subjecte preverbal sovint no està tematitzat -és allà on li toca-, mentre que el complement de règim preverbal ho està sempre.
Jo defenso, en canvi, que així com el subjecte postverbal pot estar o no tematitzat -"Ara ve el Joan" conviu amb "Ara ve, el Joan"-, el subjecte preverbal ho està sempre. Com el complement de règim avançat, és també el resultat d'un desplaçament.
És impossible explicar-ho en un tast . Si en voleu saber més, llegiu Enric Vallduví a la Gramàtica del català contemporani (pàg. 1240-1248).
Crec, per tant, que l'ús de la coma entre complement avançat i verb i entre subjecte i verb hauria de ser el mateix. És a dir, excepcional: només si el subjecte o el complement és tan llarg i complex que si no n'hi posem induïm a errors de lectura.
Veure-ho així, a més, ens estalvia la distinció fantasma que alguns fan entre un subjecte preverbal tematitzat i no tematitzat.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Albert Pla Nualart
Una ultracorrecció típica és l'ús de desvetllar en el sentit de revelar. És un cas en què fins i tot els més integristes accepten que confondre en una sola forma un verb que ve de vetlla -no dormir, estar en guàrdia- i un que ve de vel -tros de roba que tapa- empobreix la llengua.
Tenim clar, doncs, que podem desvetllar l'interès d'algú o que el cafè desvetlla, però que no podem desvetllar ni secrets ni misteris. Ara bé: mentre que el GDLC, el GD62 i el DCVB els desvelen i revelen , el DIEC només els revela .
Revelar és antic i ve del compost llatí revelare . Desvelar , en canvi, té poc més d'un segle i es forma per derivació afegint el prefix des- a velar .
Són dos mots ben formats i correctes, però el segon ha tingut la desgràcia de topar amb un comentari despectiu de Coromines, que hi veu "un calc recent i poc recomanable" del verb francès dévoiler .
No veig cap raó sòlida per no acceptar desvelar al costat de revelar i crec que, com sol passar, no són del tot sinònims i aporten interessants matisos.
L'altre dia me'n va fer descobrir un el trànsit de Venus. La frase original deia "Els científics l'aprofitaran per desvetllar moltes incògnites", i el corrector, tirant de fitxa d'Optimot, va canviar desvetllar per revelar .
Però amb revelar feia la sensació que el científics, aprofitant el trànsit, s'haguessin decidit a explicar-nos coses que ens amaguen, i no pas, com era el cas, que el passeig de Venus davant el sol retirava, per una estona, un dels vels que tapen l'Univers.
Escuranda?
La parla ebrenca té un
munt d’expressions que un barceloní com jo troba excepcionals. Més enllà dels
dobles sentits picants, com ara que les dones a l’estiu no portin calces
(mitges) o que els nens mengin xixi (carn picada, feta xixines), em criden
l’atenció alguns derivats, clars exemples de vitalitat lingüística. A Amposta
sento dir “quina xalera!” Hauríem de reivindicar el verb xalar, molt viu a
Menorca, per exemple, que resulta cavall guanyador a l’hora de substituir la
locució “passar-s’ho bé” en comptes de gaudir (més formal) o disfrutar (castellanisme flagrant cada
cop més incrustat a la parla majoritària). Si xerrem molt és que tenim xerrera;
doncs si xalem molt, xalera. Però el
derivat que em crida més l’atenció és l’escuranda. Tenir molta escuranda
significa tenir l’aigüera plena de plats, gots i olles per rentar. En bona part
del domini lingüístic (a ses Illes, per exemple) de “rentar els plats” en diuen
escurar, de manera que l’escuranda en
neix per derivació. Busco al DIEC
tots els mots que acaben en –anda i entre els 33 termes que em surten
(d’alemanda a xicranda) n’hi ha alguns que també deriven de verbs, com demanda o
propaganda, però cap d’ells no és un cas anàleg al de l’escuranda. Visca els
rentaplats!
Unes llums misterioses
Albert Sánchez Piñol, antropòleg i escriptor, descriu un fenomen a propòsit d’un esplendor inexplicable que es produïa, en el bosquet d’un mas de Torre Lliure, les nits de lluna plena: «començava al capvespre, quan els grans núvols vermells del Matarranya mutaven al violeta. Al centre del bosc es formava un altre núvol, translúcid, sense colors. El seu volum estava marcat per iridescència, molt semblant als petits estels fugaços que creuaven el cel nocturn». Es tracta d’un fragment d’El bosc, un dels contes de Les edats d’or, el primer llibre de ficció de Sánchez Piñol.
Vuit pàgines és el gruix de l’esmentat conte que entre abril i maig s’ha transformat en film sota la direcció de Óscar Aibar. La capella del Pilar de La Freixneda i altres punts del Matarranya han estat alguns dels espais del rodatge. De fet, l’antropòleg barceloní va participar personalment en la recerca d’escenaris. I és que Piñol, guionista junt amb Aibar de la versió cinematogràfica d’El bosc, té arrels a Torre del Comte: «la història em resulta molt propera» (La Vanguardia, 30-4-12). També han col·laborat d’extres molts veïns de la comarca, que han conviscut durant dies amb l’equip de gravació.
Àlex Brendemühl, l’actor que representa el propietari del mas, diu que haver seguit unes classes particulars de cara impregnar-se de l’accent local, ha estat important a l’hora de construir el seu personatge, que és el protagonista del film: «Fins i tot vaig fer una estada d’uns dies amb la idea de passejar i escoltar com parlen els veïns en els bars (...) m’agrada molt el deix d’aquí» (Heraldo, 26-5-12). Brendemülh afegeix que el paisatge és increïble i que: «la gent ens ha tractat molt bé».
El bosc queda ambientat en els primers mesos de la guerra del 36 a Torre del Comte (en versió revolucionària, Torre Lliure). Albert Sánchez Piñol explica que el Matarranya és l’únic lloc del món on ha triomfat una revolució anarquista, la CNT-FAI hi va governar des de l’esclat de la guerra fins a l’entrada de les tropes de Franco el 1938: «la gran paradoxa és que al Matarranya l’anarquisme va morir d’èxit (...) els anarcosindicalistes van haver d’encarar-se amb la seva antiutopia: l’exercici del poder» (Ara, 28-5-12). Sánchez Piñol afegeix que quan els franquistes van prendre la zona: «les represàlies van ser terribles». Tot fent broma, Piñol diu: «Em sembla que serà la primera pel·lícula des de Raza en què els anarquistes són els dolents».
El rerefons d’El bosc
no és altre que la vella disputa entre la natura i la civilització, entre el
caos i el món racional, entre la fantasia i el costumisme. El protagonista del
conte sent «un pessigolleig atractiu però malèfic» quan observa la
fosforescència. L’ordre ancestral, però, no dubte a advertir: «no toquis el
bosc, no entris al bosc, sobretot no entris al bosc». Una masia tan a la vora
d’un bosquet, on hi ha de vegades una brillantor, és inquietant. I és que el
contacte amb el desconegut, amb allò diferent, remou tant la curiositat com les
emocions. En concret, aquelles sensacions que ens atemoreixen, que ens conviden
a imaginar monstres i altres éssers misteriosos. En literatura el bosc ha estat
simbòlicament interpretat com l’exterior, el risc, l’amenaça, el perill,
l’enigma. Però també l’aventura, l’excitació, el desafiament, la profunditat de
l’existència, la recerca de la felicitat. «Les espurnetes blanques el van
cobrir. L’Adoració va veure que els cabells del clatell se li posaven de punta.
El seu marit no es va aturar. Un moment encara el va veure caminant, més i més
endins del bosquet (...) El va perdre. Es va senyar, va entrar al mas i va
plorar una hora llarga».
Quim Gibert, psicòleg i coautor de Llengua i emoció
Salvador Pardo
Formant part d’una de les activitats del Voluntariat pel Valencià, anàrem
d’excursió a Morvedre per tal de veure les restes romanes de la ciutatr, i heus
ací que al Mur del Temple de Diana, al peu de la romanalla, hi havia (i hi ha)
aquest panel explicatiu del monument que depén de la Generalitat
Valenciana:
Mur Temple de Diana. Tradicionalment conegut com a Mur del Temple de
Diana. Hi ha vàries hipòtesis sobre la seua funcionalitat: com a basament o
podium del temple dedicat a la divinitat romana Diana, i una segona que li
assigna una funcionalitat defensiva, associant aquesta construcció amb les
restes d’una muralla de possible cronologia iber-romana (s. II
A.C.)
Hi
observem:
Omissió de la preposició de i l’article el (Mur del Temple de
Diana)
Distintes o diferents hipòtesis, no “vàries”
¿Què afegix funcionalitat a funció? Res
Pòdium (plana accentuada)
I
altra, de segona. Els complements d’un nom representat pel pronom en,
s’introduïxen per la preposició de, encara que el verb i, per tant, el pronom
feble estiguen elidits.
Li
assigna. Li només s’aplica a subjectes animats, i com que ací es referix al mur,
escau hi.
Associant. Gerundi incorrecte que equival a una oració de relatiu: que
associa.
La
construcció, i no aquesta construcció, perquè el demostratiu se substiruïx per
l’article si no n’afecta la intel·ligibilitat.
Possible cronologia. Confusió entre possible i
probable.
La
cronologia és la ciència i encara que extensivament podria admetre’s, sembla
millor dir època, datació, etc.
Iberoromana, no iber-romana.
A.C. vol dir abans de Crist, per tant: a.C.
Qui
corregeix ha de tenir contínuament presents la forma i l’estructura de
l’escrit, i també el contingut, de manera que s’ha d’adonar de seguida
de les repeticions que hi pugui haver, de les redundàncies excessives,
etc. El corrector ha de deixar un text impecable i, sigui com sigui, ha
de resoldre tots els dubtes que hi pugui haver. A la fi, ha de fer exclamar
a l’autor: «Ara sento el text més meu!»
En
segon lloc, un corrector també ha de ser una persona d’una àmplia cultura general i no s’ha de deixar sorprendre per cap innovació o
recent teoria. Suposadament, haurà de corregir escrits de temàtica diversa i no
pot ser un ignorant en allò. També és molt recomanable que sàpiga
idiomes i que
en la seva biblioteca no hi falti una bona
enciclopèdia.
El futur del català, 27 anys després
Entrevista de Joan
Tudela
a Àngel Colom i Ricard
Vendrell
Membres de la comissió lingüística de la Crida a la Solidaritat
El
conflicte lingüístic és inevitable
La
llatinització del català és un perill que preocupa l’Àngel Colom i en Ricard
Vendrell, de la comissió lingüística de la Crida en Defensa de la Llengua, la
Cultura i la Nació Catalanes. Ni ells ni els sociolingüistes no pensen en el
llatí imperial de Roma, sinó en el medieval. Tenia una tradició gloriosa.
Brillava amb llum pròpia a les escriptures i a les cerimònies. Era la llengua
amb què l’Església s’adreçava a Déu. Però cap mare no parlava al seu fill en
llatí.
També
podríem fixar-nos en l’hebreu. Ja en temps de Jesucrist, la llengua normal entre
els jueus era una altra, l’arameu. L’hebreu era la llengua dels avantpassats, de
les escriptures, de les cerimònies. La llengua sagrada. Amb la diàspora, la cosa
encara es va accentuar més. Fins que ara els jueus, per si no fos prou de
ressuscitar Israel, ressusciten també l’idioma hebreu.
EL
CATALÀ, COM EL LLATÍ
Potser
vindrà un dia en què tots els joves de Catalunya hauran après el català a les
escoles, el sabran parlar per tant, però normalment s’expressaran en castellà.
Una enquesta recent feta a l’àrea de Barcelona demostra que com més joves són
més coneixen el català, però menys el parlen de forma
habitual.
Fem una
mica d’història ficció. Passen anys, dècades. Tots els carrers són retolats en
català, tothom es diu Jordi, Núria o altres noms catalans, qualsevol és capaç de
llegir en català a la pantalla de l’ordinador, la Generalitat lloa la pàtria en
català. Però per enraonar amb un mateix o amb els de casa, com a llengua de
treball, per a les coses serioses, el castellà. O l’anglès. Seria la
llatinització del català. A la llarga, com el llatí entre nosaltres, només una
assignatura... suprimida. I, després, si el català ha d’esperar el miracle de la
resurrecció, com l’hebreu, ja cal que es carregui de la mateixa paciència amb
què els jueus esperen l’arribada del Messies...
Encara
que el 80 per cent de les botigues de Vic o Manresa o Girona o Solsona són
retolades en català, encara que totes les comarques arribessin a integrar les
seves poblacions immigrades, si l’àrea de Barcelona no inverteix el procés
lingüístic actual, el català continuarà amenaçat de mort. No tan sols pel
percentatge de població que representa, sinó perquè actua com a model per a la
resta de Catalunya.
La
passada diada de Sant Jordi la Crida va reunir més de dues mil persones al
Paranimf de la Universitat de Barcelona. Quatre anys enrere, també el 23
d’abril, les mateixes parets havien presenciat el naixement de la
Crida.
LA NOVA
LÍNIA DE LA CRIDA
La
coexistència entre dues llengües no pot durar indefinidament. Sempre una acaba
substituint l’altra. I no volem que el català sigui substituït. Fins ara fèiem
accions clàssiques de sensibilització, com la campanya “ep! en català a tot
arreu” o passar botiga per botiga demanant de forma cordial que catalanitzin els
rètols. Però des del mes d’abril, ens hem marcat una nova línia, resumida en els
tres objectius fets públics al Paranimf.
Els tres
punts de la Crida són aquests. Primer, no es pot continuar soterrant el
conflicte lingüístic. Segon, cal definir amb claredat l’objectiu final de la
política lingüística, que ha de ser el retorn del castellà a les seves fronteres
naturals. I tercer, la Crida es proposa presentar batalla lingüística contra els
qui volen una Catalunya castellanitzada.
L’Àngel
Colom i en Ricard Vendrell precisen que no s’oposen a l’aprenentatge d’altres
idiomes. Que, com a poble culte, cadascú hauria de conèixer una, dues o tres
llengües més. Però pensen que l’Administració no ha de dir quines han de ser
aquestes segones llengües a aprendre; això hauria de ser, en cada cas, una opció
individual.
Sabem que
aconseguir que el castellà retorni a les seves fronteres naturals és una cosa
que no es pot fer sense traumes. El conflicte és inevitable. La Crida sap que la
seva proposta lingüística, que és l’única manera de salvar el català, implica un
conflicte lingüístic. I el vol. Però entenem-nos: no volem de cap manera anar a
bufetades amb la població treballadora castellanoparlant i gallegoparlant que
viu a Catalunya, la qual té una clara voluntat d’integració, demostrada, per
exemple, en celebrar la victòria del Barça a la Lliga.
Nosaltres
hem declarat la guerra a aquells sectors que, des de Madrid o des de Catalunya,
volen perpetuar el castellà aquí. Per això presentem batalla a les entitats més
reticents al català, com són Renfe, Telefònica, Correus, Ibèria i
l’Administració espanyola d’aquí.
ACCIÓ
DIRECTA NO VIOLENTA
El
mecanisme de les noves accions de la Crida és més aviat simple. L’amenaça:
convocatòria pública de l’acció catalanitzadora. L’ultimàtum: els dies –o les
hores– des de la publicació de l’anunci fins al moment de passar a l’acció.
L’acord: si la direcció de l’empresa en qüestió té la iniciativa de negociar,
signatura d’un pacte establint un temps raonable –mesos– per a la catalanització
reclamada. L’acció: sempre no violenta, sovint espectacular, alguns cops
imaginativa. El ressò: difusió als mitjans de comunicació i encendre una
polèmica que obligui partits, autoritats i empreses a pronunciar-se i a l’opinió
pública a interessar-se per la supervivència del català.
La
Concessionària Espanyola d’Autopistes va signar l’acord, abans que la Crida
realitzés les accions anunciades, pel febrer. L’Ajuntament de Barcelona també va
firmar el compromís de catalanitzar els rètols de la muntanya de Montjuïc, i la
Crida va renunciar a descargolar tots els rètols en castellà de Montjuïc i
dur-los davant la Casa Gran. Telefònica ha estat objecte de diverses accions de
la Crida i, al capdavall, ha anunciat la propera instal·lació de deu mil rètols
en català a les cabines. Amb Renfe, en canvi, la Crida ha tingut els coneguts
enfrontaments de Sant Jordi; la companyia ferroviària s’ha dolgut de les pèrdues
econòmiques dels indicadors víctimes de l’esprai, i la Crida s’ha dolgut dels
seus empresonats. Ara és Ibèria el proper objectiu de la comissió lingüística de
la Crida.
Nosaltres
no som sociolingüistes, però seguim amb atenció els seus estudis i enquestes i
en traiem conclusions pràctiques per a l’acció catalanitzadora. Tampoc no tenim
cap càrrec oficial i, per tant, no hem de callar res del que és veritat, ni hem
de patir cap prudència política que ens limiti.
Barcelona, 10 de maig de 1985