comare
Dona que assistix a les parteres.
|
¡Afanyeu-vos,
aviseu a la comare, que açò ja
va! |
En
l'Spill de les dones de Jaume Roig,
versos del 1.901 al 1.914, trobem:
|
Aquella nit |
En valencià també es diu:
La llengua estàndard sol
emprar: llevadora
En castellà es diu:
comadrona
Article publicat en el núm. 57 de la revista Llengua
Nacional (IV trimestre del 2006)
http://taller.iec.cat/filologica/documents/ajr/Jane,A(2006-4)ElsNomsDeLesCiencies.pdf
Albert Jané
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 250)
Del Caesar al Cèsar, el Kàiser i el
Tsar
Antoni Llull Martí
Des
de temps molt antic, s'ha dit que el sobrenom Caesar que tenia la noble
família romana Iulia era degut que un avantpassat seu havia
nascut a caeso matris utere, és
a dir, mitjançant un tall amb que s'havia obert el ventre de sa mare,
operació que amb el temps es coneixeria per cesària, però no hi ha cap
evidència històrica de tal fet, cosa que fa pensar en una etimologia
popular (i les etimologies populars solen esser més o menys populars però no
etimologies) basada en la semblança entre caesar i algunes formes del verb
caedo, per exemple caesum,
‘tallat' o ‘xapat', però és molt més probable que el sobrenom Caesar
provengui del mot caesaries que significa ‘cabellera', i es donàs
a un que tingués una
cabellera molt llarga i abundosa, com si diguéssim cabellut. L'agrupament
vocàlic ae en aquests mots, que en principi fou un diftong,
sembla que amb el temps
passaren a pronunciar-se e.
La
fama de Julius Caesar i de Caesar Augustus feu canviar el sentit d'aqueix
mot, que es transformà en nom comú passant a significar ‘rei' o
‘emperador'. Els
pobles germànics l'adaptaren a les seves llengües, com fou el cas del
gòtic káisar (que deu esser com poc més o menys es pronunciava
caesar al començament de l'edat mitjana), i els pobles eslaus també se
l'apropiaren amb
la
forma tsar (escrita en rus i en búlgar ??? i en polonès csar) I si
és així, pensareu, com
s'explica que en castellà s'hagi transformat el nom dels reis o emperadors
de Rússia de forma que no resulta ni tan sols recognoscible? El primer
problema és que en castellà no existeix el so africat ts, però el
motiu principal crec
que és que agafaren el nom de la transcripció alemanya, ZAR, sense tenir
en compte que en alemany
Per tot això que us he explicat, heu pogut veure clarament com cèsar, kàiser i tsar són mots germans, fills del llatí caesar, que de «cabellut», segons sembla, passà a designar la suprema autoritat a Roma i a molts de països d'Europa.
«Lo minyó no vol callar /
dins el bres ni en cadira / sinó que vol reposar / dins los braços de Maria»
(cançó popular mallorquina).
«El vint-i-cinc desembre, fum, fum fum... etcètera» (nadala
popular).
Iepa-la!
A pesar de la coincidència amb el més viu mignon, minyó no és pas una adaptació del francès sinó que provindria del radical miñ- per donar el sentit de ‘petit, bufó', comú a moltes llengües.
Fardar. Vestir. Lluir.
Fer-se amb patums vesteix força.
Fer-se veure.
Mira, el lleter, com es fa veure amb la raqueta
nova!
Fecha.
Data.
La data de caducitat és escrita al tap.
Ferry.
Transbordador.
Passarem l'estret en el transbordador.
Fiambre. Talls freds.
A la cansaladeria venen talls freds.
Fiambrera. Carmanyola.
La carmanyola és per a emportar-se recapte.
Fiera.
Fera.
Aquest gos és una fera. La seva dona és una
fera.
Financiar. Finançar.
Finançar un projecte. Ésser un gran
financer.
Finca. El Fabra diu
clarament que "finca" és castellà. Propietat. Hisenda. Mas.
Vil×la. Vinya, ametllerar, pineda, oliverar, etc.
És hereu d'una propietat riquíssima.
Fijo, 'fixe'. Fix, fixos.
Tenir un treball fix. Sous fixos.
Fletar. Noliejar.
Noliejar un vaixell.
Flete. Noli.
Ports.
Barca parada no guanya nolis.
Florero. Florera.
Sobre la taula, una florera amb roses.
Follón. Cacau. Mullader.
Enrenou. Poti-poti.
S'armà un cacau de por.
Frappant,'frapant'. Colpidor. Sorprenent.
Un cas colpidor.
Fregadera. Aigüera.
El més calent és a l'aigüera.
Fregona. Baieta. Fregall. Fregadora.
Passar el fregall pel pis.
Freno. Fre,
frens.
Pitjar el fre.
Fresó. Fraga.
Maduixot.
Per darreries, maduixots amb nata. Trobàvem fragues pels
marges.
Friolera. Fotesa. Galindaina. Bagatel·la (fins i tot en el seu sentit
irònic).
L'apartament li ha costat la
fotesa de cent mil euros!
Fritada. Fregitel·la.
Fregitel·la de peix.
Fulla.
Full.
Un full de diari. Un full per a escriure. El Full
Diocesà.
Fundición, 'fundició'. Foneria. Fosa.
La foneria és la principal indústria del poble.
Fútbol.
Futbol.
El Barça és el millor equip de futbol.
http://www.ara.cat/premium/opinio/Contra-monolinguisme_0_704329574.html
Dilluns passat Albert Branchadell hi tornava (Quan el monolingüisme no és possible), decidit a ser la gota malaia que farà que cali en certs sectors catalanistes una idea que ara rebutgen: que la hipotètica independència no hauria de qüestionar l'actual bilingüisme.
Insisteix en arguments equívocs i boirosos, com si cregués que la reiteració els donarà gruix i consistència. I, com que van apareixent amb sorprenent regularitat en tribunes públiques, alguns ens sentim obligats -per dignitat i a risc d'allargar aquesta irritant cançó de l'enfadós- a reiterar el que en escolàstica se'n deia la refutatio .
Cada dia costa més amagar que el bilingüisme -el terme trampós i ideològic que descriu l'statu quo entre català i castellà a casa nostra- és en realitat un sistema que obliga tota la població a dominar una llengua universal mentre menys de la meitat malda, en inferioritat de condicions, perquè la regional, i pròpia del país, no quedi arraconada o, més ben dit, quedi arraconada prou a poc a poc perquè les estadístiques que en proclamen la salut no semblin un sarcasme.
I potser per això Branchadell disfressa la seva defensa del bilingüisme de crítica al monolingüisme .És una estratègia semblant, mutatis mutandi , a la que fa servir l'espanyolisme més ranci quan pretén ridiculitzar el sobiranisme basc i català dient que és medieval voler aixecar fronteres i aïllar-se en ple segle XXI.
La realitat, només cal mirar-la, és que els sobiranistes bascos i catalans són, en molts sentits, més oberts, cosmopolites i moderns que els carpetovetònics que els acusen de medievals. I que, igualment, els ciutadans de petits estats com Holanda, Dinamarca o Suècia són també més poliglots i tolerants davant la pluralitat lingüística que els bilingüistes , tot i que mai acceptarien que la llengua pròpia del seu país fos cooficial a tots els efectes amb una de molt més forta.
Poques coses aïllen tant, fan tant de barrera per obrir-se al món, com el fet que tota la població d'un país estigui obligada a tenir un domini de nadiu d'una llengua que aspira a la universalitat i en fa bandera. Només cal veure el paupèrrim nivell d'anglès que hi ha a Espanya o el patètic domini de les llengües estrangeres dels anglesos.
Què té a veure no voler això per a Catalunya, em pregunto jo, amb el monolingüisme? Perquè si alguna cosa pot fer que es respecti l'aranès, l'àrab, l'amazic, l'urdu, el guaraní i tantes altres llengües que també es parlen a casa nostra no és precisament l'actual bilingüisme .
El castellà serà sempre una llengua coneguda i valorada a Catalunya, que hi té uns lligams culturals i emocionals poderosíssims; i encara ho serà més quan ja no es vegi com la llengua d'imposició que és i ha sigut (digui el que digui el Borbó).
De la mateixa manera que tot holandès o suec culte vol per a ell i els seus fills un bon domini de l'anglès, tot català culte vol i voldrà un bon domini del castellà... i de l'anglès.
Però un bon domini no s'hauria de confondre mai ni amb un domini de nadiu ni amb un imperatiu legal, perquè la distància que va d'una cosa a l'altra és del tot crítica: és l'espai vital imprescindible per no asfixiar la llengua del país i tenir l'obertura mental que ens fa veure la diversitat lingüística com una riquesa i no pas com una nosa.
Ningú que parli només castellà ha de tenir mai cap problema per comunicar-se a Catalunya, però qui hi vulgui viure amb total plenitud, sent-ne un ciutadà més, s'hauria de sentir empès (sense que calguin coercions ni multes) a aprendre català per aconseguir-ho. I això no serà mai possible amb el bilingüisme .
L'anglès permet sobreviure a Holanda o a Suècia però qui decideix viure-hi sap (sense que ho percebi com una imposició) que no hi viurà bé si no aprèn i fa servir l'holandès o el suec. Això, ara mateix, no passa a Catalunya i el gran obstacle que ho impedeix té un nom que tots sabem i que és l'horitzó que s'han posat la majoria dels nostres polítics: en diem bilingüisme .
Perquè, de fet, si alguna cosa fa possible i fomenta que a Catalunya hi hagi encara bosses de monolingües -si més no, de monolingües funcionals- és l'actual bilingüisme . Encara que sembli una paradoxa, el dia que l'única llengua que estigui obligat a saber un català sigui el català (i un aranès, l'occità), tothom se sentirà obligat a saber altres llengües i el monolingüisme passarà a ser un mal record del passat.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
En la partició de mots a final de ratlla hi intervenen dos criteris: l'ortogràfic i el tipogràfic. El segon actua sobre el primer aplicant-hi unes restriccions que responen a la tradició, l'estètica i la percepció lectora.
Però el primer ja no és tan simple com sembla. Si feu un petit sondeig amb amics i els pregunteu com partirien a final de ratlla nosaltres , molts optaran per no-sal-tres i no pel normatiu nos-al-tres. I és que, en la partició ortogràfica, hi ha una barreja de fonologia i morfologia.
La fonologia ens diu l'estructura sil·làbica, que acaba de perfilar la convenció que estableix que uns dígrafs els partim, com ara ix , ss , rr o l·l , i d'altres no, com gu , ny o ll . I la morfologia ens ho complica més forçant-nos a partir certs compostos i derivats pels seus constituents.
Separa el nos dels altres violentant la partició sil·làbica. Però el criteri té límits, que l'esborrany de gramàtica de l'IEC formula succintament: "Se solen separar el prefix o els radicals que componen un mot quan resulten evidents".
Però com que l'evident és molt subjectiu, alguns -com els autors del Manual d'estil - demanen que l'IEC faci com la RAE i accepti sempre també com a correcta la partició sil·làbica. L'usuari no és cap erudit.
Un límit clar és que l'arrel del compost sigui un mot lèxic. Millor pa- norama que pan-orama (orama volia dir vista en grec). I també sembla assenyat que sigui com a mínim tan correcte rei-teració com re-iteració , per molt que iteració sigui al DIEC.
UN TAST DE CATALÀ
El nostre passat religiós fa que tinguem un munt de locucions lexicalitzades amb la paraula déu. Lexicalitzades vol dir que, tot i que les formen dues o més paraules, funcionen com una de sola.
Tota lexicalització passa a ser candidata a l'aglutinació, que reflecteix en la grafia el que la intuïció ja ens diu, i fa més àgil i clar l'ús de la forma. En aquest cas, a més, la fa de més bon pair per als ateus militants enfosquint-ne l'origen.
Adéu i adéu-siau són aglutinacions normatives relativament modernes. La Renaixença arrenca el 1833 amb un "A Déu siau, turons" que si Bonaventura Carles Aribau veiés escrit "Adéu-siau" potser faria un bot de la cadira. Com el fan alguns ara quan es troben escrit deunidó o deu vosguard , dues formes que Joan Solà abona al seu Plantem cara.
Però hi ha encara una altra raó per aglutinar: no fent-ho obrim la porta a mantenir la ja inexistent autonomia dels exmots. El DIEC2 ho fa quan prioritza un molt estrany déu li'n do a déu n'hi do i quan (i aquí plagio Solà) a l'entrada adéu-siau dóna com a únic exemple "Me'n vaig: adéu-siau tots".
No senyor!: "adéu-siau a tots". Si la frase fos "A Déu siau tots", tots seria el subjecte, com ho seria tu a "A Déu sies tu", però si adéu-siau és un mot com hola o bon dia, tots és l'OI que indica el destinatari del salut.
I si avui, a les escoles, nens amb poc o gens català familiar arriben a dir o escriure "Si et plau, el sucre" és, en part, perquè la norma i els llibres de text no han fet el pas de si us plau a sisplau .
UN TAST DE CATALÀ
Deia ahir que l'aglutinació impedeix que certes locucions lexicalitzades es facin servir erròniament com si els mots que les formen fossin autònoms. Escriure adéu-siau bloqueja que algú digui o escrigui a Déu sigueu o a Déu siguis.
Però de vegades resulta difícil destriar una locució lexicalitzada d'una expressió en què els mots que la formen mantenen la seva llibertat. ¿Hem de dir "déu me'n guard de dir-ho", "déu em guardi de dir-ho" o "déu me'n guardi de dir-ho"?
La forma arcaica guard ja indica un cert grau de lexicalització: si es manté és perquè està encapsulada. Jo, clarament, prefereixo "déu me'n guard de dir-ho", una forma que un dia podríem acabar escrivint com a déu-me'n-guard (o deumenguard ) i que expressa rebuig o por davant una eventual acció.
En aquest punt el DIEC divergeix del GDLC. L'un només recull "Déu em guardi de..." al costat de "Déu no ho vulgui..." A l'altre, en canvi, hi ha "Déu me'n guard d'haver-hi d'anar".
Sembla més coherent el GDLC, perquè les formes del DIEC no són pròpiament formes lèxiques. A més, sona més idiomàtic i genuí déu me'n guard que déu em guardi.
La lexicalització no deixa conjugar el verb i dóna a les formes que s'han salvat fossilitzades sentits específics. Déu vos guard , com bon dia , saluda; déu me'n guard rebutja rotundament fer una cosa; i déu nos en guard vol allunyar un mal possible. En canvi, déu us guardi , déu em guardi i déu ens guardi diuen el mateix i com si et plau són formes estranyes al català d'avui.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Albert Pla Nualart
A Barcelona sento molt "amb traje i corbata"; al Baix Camp, "amb tratge i corbata"; i al Bages, "amb trajo i corbata", tot i que traje es va imposant arreu. I al diccionari ortogràfic de l'Acadèmia Valenciana hi trobo trage.
Però l'Eugeni S. Reig, en la seva columna Clar i en valencià de dilluns, afirma -amb raó- que aquest trage ha de ser tratge, perquè és com ho diuen i com apareix en diccionaris del XIX i, sobretot, perquè al final en -aje del castellà hi correspon -atge: paisaje, salvaje, viaje, paraje, etc.
Trajo o tratge tenen diversos sentits, que el DCVB recull, però ens fan falta per a un de molt concret: el conjunt de jaqueta i pantaló (o faldilla) fet de la mateixa roba.
L'hiperònim vestit no l'especifica prou i l'hipònim tern exigeix una armilla que no necessitem.
L'ÉsAdir admet trajo, però només en col·loquial. I, en efecte, trajo té un regust molt popular, d'aquella Barcelona tan faceciosa de Santiago Rusiñol. Però ¿quin sentit tindria omplir el buit només en col·loquial?
Deixeu-me ser agosarat i dir, per si un dia l'Institut es decidís a tapar el forat, que la forma més neutra, que lliga més amb la morfologia del català i és més fàcil d'assimilar per a tot el domini lingüístic un cop t'hi acostumes, és tratge.
De moment, però -sempre vull deixar-ho clar-, ni trajo ni tratge són formes correctes per a l'IEC i els més partidaris de la disciplina normativa n'haurien de prescindir. Ara: seria ben trist que volent-les evitar acabin ficats, com passa sovint, en el traje castellà.
El futur del català, 27 anys després
Entrevista de Joan
Tudela
a Antoni Badia i
Margarit
Rector de la Universitat Central de Barcelona
El català
ha d'obrir-se als continguts culturals universals
Llengua i
poder, els continguts i les actituds. Aquestes quatre paraules són el resum
telegràfic del discurs d'Antoni Badia i Margarit sobre la llengua catalana. El
rector de la Universitat Central de Barcelona i catedràtic de Gramàtica
Històrica Catalana està convençut que, en principi, totes les llengües són igual
de perfectes:
L'evolució de les llengües, tant com lingüística, és sociolingüística,
és a dir, política. Si uns idiomes s'han imposat damunt els altres ha estat
perquè tenien el suport d'un centre de poder. El llatí, per exemple, al
començament era una llengua tosca, primària, amb un vocabulari per a camperols i
pastors. Si el llatí es va imposar, primer damunt les altres llengües importants
del grup itàlic, l'osc i l'umbre, i després damunt d'altres de més allunyades,
va ser perquè es va imposar el poder de Roma.
Encara
que la Constitució espanyola afirma que les llengües diferents del castellà
seran objecte d'especial respecte i protecció, Antoni Badia i Margarit creu que
no ens en podem refiar gaire, del Govern central. En canvi, pensa que els poders
autonòmics han de jugar un paper important a favor del català. El fet que la
Generalitat de Catalunya pogués fer, en el seu moment, un decret sobre
l'ensenyament del català a les escoles i que pogués crear TV3, són vistos pel
rector de la Universitat de Barcelona com a demostratius que la llengua catalana
necessita com l'aire que respira un poder polític autòcton que li doni
suport.
Fins i
tot hi ha Estats sobirans que tenen el risc de perdre la llengua pròpia davant
l'anglès. És el cas, per exemple, de Dinamarca, Suècia i Noruega. Em consta que
a Dinamarca s'esmercen sumes importants de diner públic per protegir la llengua
pròpia.
Existeix
una equació poca-solta però estesa, segons la qual el català és al localisme el
mateix que el castellà és al cosmopolitisme.
Durant
molt de temps, a molta gent els ha semblat que ser fidel al català era ser fidel
a la cançó popular, a ballar sardanes i a les coses específicament catalanes. Us
parla una persona que s'hi sent integrada, en la cultura tradicional. Però si no
ens integrem també en els continguts de la cultura actual, que són continguts
universals, no ens en sortirem. Avui pesen molt els continguts culturals
universals. Si el català, per defensar la seva personalitat, vol tancar-los la
porta i limitar-se als continguts locals, seria
suïcida...
UNA
CULTURA QUE SEMBLA NORMAL
La
sociologia lingüística atorga cada cop més importància a la qüestió de les
actituds. Antoni Badia i Margarit, en el cas del català, la considera
clau.
Sobretot
són de la màxima importància les actituds dels catalanoparlants. Encara n'hi ha
massa que, no per malvolença, ni per càlcul d'animadversió cap a la llengua
catalana, sinó que per peresa, per rutina, per comoditat, no tenen una actitud
activa a favor de la normalització del català. Ens hi trobem fins i tot aquí, a
la Universitat, amb professors que per peresa de traduir la nomenclatura
científica fan la classe en castellà.
Antoni
Badia i Margarit explica que els sociolingüistes estrangers queden parats davant
la vitalitat del català. Constaten que, de totes les llengües minoritzades
d'Europa, és l'única que pot presentar totes les peces d'una cultura que sembla
normal. La Gran Enciclopèdia Catalana. La col·lecció Bernat Metge, amb dos-cents
volums de traduccions de clàssics grecs i llatins. Diccionaris de diverses
llengües. Traduccions de primera categoria d'autors estrangers, de vegades
avançant-se a la traducció al castellà, com ha passat en l'últim Nobel de
Literatura, el txec Seifert. La premsa. La ràdio. La
televisió.
Cap altra
de les cultures minoritzades d'Europa no és capaç d'omplir en la llengua pròpia,
amb coherència i dignitat, tantes hores de televisió.
EL PAPER
DE LA UNIVERSITAT
El català
ha tornat a entrar a la Universitat per la porta gran. A les tres universitats:
la Central, l'Autònoma i la Politècnica. És obvi que el seu paper en la
normalització de la llengua i la cultura catalanes és decisiu.
Penso que
no es va al ritme que s'hauria d'anar en la normalització del català a les
universitats, però els progressos són evidents. El català cada cop s'estén més
en l'administració universitària. Creix el nombre de cursos en català. Els
professors dels primers cursos de les diferents carreres constaten que, pel que
fa a la llengua catalana, els alumnes que ara comencen estan més ben preparats
que fa cinc anys, i no tan sols perquè les proves de selectivitat ara contenen
un examen de català, sinó perquè ja vénen preparats del BUP i el COU. Encara
falten moltes coses, però. Un que comença Medicina, per exemple, no té un
tractat d'anatomia en català. Ni hi ha textos de Química, ni manuals de Dret en
català.
Moderadament optimista, tal com es defineix ell mateix, el rector de la
Universitat de Barcelona diu que reconeix les dificultats que pesen sobre el
futur del català, com sobre l'avenir de les altres llengües minoritzades.
Però:
Ens hem
de sentir hereus d'aquells que al segle passat van emprendre l'esbojarrada
empresa de normalitzar una llengua que semblava condemnada a desaparèixer. Ens
en sortirem si conservem l'adhesió de la massa parlant a la llengua i si sabem
resoldre allò que jo he anomenat el gran problema, que és l'obertura del català
als continguts culturals universals d'avui. A més: què hauria passat si el
Franco s'hagués aixecat i hagués començat la gran desgràcia sense tenir el Fabra
a punt? Potser ens trobaríem ara com altres llengües minoritzades que encara no
han aconseguit ni posar-se d'acord en quina ha de ser
l'ortografia...
NORMALITZAR-SE O MORIR
La
normalització del català es pot enfocar des de dos punts de vista, l'estàtic i
l'evolutiu. Aquesta dicotomia podria correspondre a allò que Ferdinand de
Saussure, el pare de la lingüística moderna, en deia la llengua sincrònica (la
seva radiografia en un temps determinat) i la llengua diacrònica (la seva
evolució a través del temps). La visió que té de l'assumpte l'Antoni Badia i
Margarit és més aviat diacrònica:
Cal
entendre la normalització del català com un procés en marxa, com la mateixa vida
de la llengua tendint a la normalització. És a dir: com una actitud, personal i
col·lectiva. Normalitzar una llengua truncada mai no arriba al final. Però,
sense la normalització, no cabria més que la desaparició. No hi ha un camí
intermedi.
Les
llengües són una mica com els humans. Duen una navegació atzarosa cap a una
Itaca mitificada, sense adonar-se gaire que allò que compta no és el port
somniat, sinó el viatge a Itaca.
Barcelona, 26 d'abril de 1985