collero
Aparell ortopèdic que s'ajusta al voltant del
coll i s'usa per a immobilitzar les vèrtebres cervicals.
|
He vist que Mariu porta un collero. ¿Què li ha
passat? |
Per si
un cas algú pensa que el vocable collero és inacceptable en valencià pel
fet que acaba en -ero, a continuació
relacione dotze mots acabats en -ero
que podem trobar en el Diccionari
valencià de l'IIFV: bolero, cícero, clero, curandero, embero, mero, nero, número, pandero, torero, xítxero, zero. Tots aquests vocables, excepte nero, els arreplega també el DOPV de l'AVL. El DIEC, a més d'aquests, també inclou cero, tat en la primera edició com en la
segona. Aquest darrer mot, equivalent a cérvol i propi de Mallorca i de Menorca,
no l'arreplega el DOPV de
l'AVL.
En valencià també es diu:
collar ortopèdic
La llengua estàndard sol
emprar: collar ortopèdic
En castellà es diu: collarín
Article publicat en el núm. 54 de la revista Llengua
Nacional (I trimestre del 2006)
http://taller.iec.cat/filologica/documents/ajr/Jane,A(2006-1)NotesDeLlenguatgeSobreElDiariDeJVFoix(iIII).pdf
Notes
de llenguatge sobre el «Diari 1918», de J. V. Foix (i
III)
Albert
Jané
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 245)
Supersticions relacionades amb els noms
(2)
Antoni Llull Martí
Que el nom forma part de la persona, o és la personificació d'un ésser,
sobrenatural o natural, és creença que es troba ben arrelada en moltes
religions antigues, entre les quals el cristianisme. Recordau «...sia santificat
el vostre nom»,
«en nom del pare, i del fill...»; «no prendràs el nom de Déu en va»,
etc.
En la
religió dels antics egipcis, de la vulnerabilitat de la persona a través
del nom no se n'escapaven ni els déus. Una fetillera, Isis, va fer una
serp amb la
seva pròpia saliva, i aquesta va picar el déu Ra, fill de Nu, el déu suprem. La
picadura li produí un gran dolor i Isis li proposà que el curaria si el
déu li deia el
seu nom. Ra li va anar dient molts dels noms que tenia, però no el
vertader,
cosa
de la que s'adonà l'arterosa maga, i, puix que el dolor anava augmentant,
arribà a fer-li revelar el nom sagrat, i pel coneixement d'aquest i el
poder que això
li atorgà, arribà a esser admesa entre els déus.
Fa molts d'anys vaig llegir, no record exactament a on, que cap a finals del segle XIX o principi del XX, uns missioners es trobaren pel centre d'Àfrica amb una tribu en la qual, segons cregueren, els homes parlaven una llengua i les dones una altra. Quan comunicaren el seu descobriment, els lingüistes no s'ho podien creure. I és que, efectivament, la cosa era increïble. Fins molts d'anys després no s'aclarí el misteri. El cas era que els homes tenien noms que podien esser el d'un animal (com entre nosaltres Colom, Cabrit, Bou, Vadell, etc.) o d'arbres (com aquí Pi, Ametler, Garrover, etc.) o de diversos objectes. Aquests noms, però, eren secrets, i es creia que els mals esperits, invisibles, estaven tot lo dia atents a allò que xerraven les dones per si podien aclarir els noms dels seus homes, i produir damunt ells un efecte maligne. El tabú, però, s'estenia més enllà del nom del marit, i no havien de pronunciar mai el nom de cap parent, ni, extremant les precaucions, de cap home de la tribu, i per evitar que això pogués ocórrer per un descuit, tots els noms d'animals i de coses que fossin utilitzats com a nom de persona les dones havien d'anomenar-los de forma distinta. Així, si els homes podien dir sense cap perill lleopard, i prendre el nom de l'animal com a nom propi, si la seva dona havia d'anomenar l'animal li havia de dir, posem per exemple, clapat, i per això semblava que no parlaven la mateixa llengua.
«Quina mania, la Teresa! Si vingués el dia 1 o el dia 2 encara, però el
10, i ell havia d'ésser a casa a fi de mes. És clar que potser li donarien
permís, i els seus oncles contents també, però no podia ésser. A més,
francament, no hi veia el què. I Ricard cada dia es tornava més insuportable. La
comèdia que cada vespre havia de suportar al Casino, contemplant com feia el
mec amb les noies, el sulfurava» (Francesc Trabal, Vals, 1935).
«Que et respongui? Si et vols riure d'un pobre tan pelat com tu mateixa,
però que els guanya a rem i a esgarrapades, que els guanya de debò, no com la
pinta que portes al costat i se te'ls menja amb el mocadoret i la corbata, i
fent el mec i l'encongit d'esquena, si et vols riure de mi, no t'hi maregis, que
sóc ben esquilat i que me'ls jugo, per xò, cap a Port-bou...» (Josep Maria de
Segarra, El cafè de la Marina,
1933).
Iepa-la!
Un vailet de pocs anys és un marrec no pas perquè faci porqueries sinó perquè fa com el marrà, el mascle de l'ovella: marraneries, tossuderies, amb gran dispendi de crits, plors, espeternecs i rebolcades. De brutícies i porcades també en fa, a imitació de l'altre marrà, però tot això hi va arribar més tard, al diccionari.
Dar, (amb el sentit de pegar). Pegar. Clavar
cop.
“Li donava amb un pal” (!!). Li
pegava amb un
bastó.
“¡Dali!”. Pega-li! Fum-li! Clava-li
cop!
Dato.
Dada.
Cal escriure-hi les dades personals.
Debacle. Desastre. Desfeta. Desbandada.
Ruïna.
La intervenció dels ultra ha produït un desastre.
Debuter, 'debutar'. Estrenar-se.
Avui la cantant s'ha estrenat al Liceu.
Decepcionar. Decebre.
La seva intervenció ha decebut tothom.
Demás (los), ‘els demés'. Els
altres. El proïsme.
No vulguis per als altres, allò que no vols per a
tu.
Derby. Duel
local.
El duel entre l'Espanyol i el Barça.
"Derby" és una paraula ampla. És el nom d'una ciutat britànica on feien
curses de cavalls de tres anys. Implica competició local, rivalitat de veïnatge,
etc.
Derrame. Vessament.
Un vessament de petroli al mar.
Derraper, 'derrapar'. Relliscar. Patinar.
Llenegar.
L'auto relliscà sobre l'aigua, al revolt.
Derretir. Fondre. Desglaçar. Desfer-se.
Fondre's la neu. Fondre l'or.
Derribar. Enderrocar. Tirar a terra. Tombar. Aterrar.
Abatre.
Han enderrocat la casa. Han abatut l'avió.
Fer caure.
Jugant a futbol, l'ha fet caure. L'ha tombat de mala
manera.
Derrochar. Dilapidar. Malversar. Malbaratar. Balafiar.
Esbutxacar.
Aquest luxe és una dilapidació inexcusable.
Derrumbar. Ensorrar. Enderrocar. Tirar a
terra.
S'ha ensorrat el sostre.
Desahogar. Desfogar. Desembarassar.
Es desfogà ataconant-lo. Desembarassa't d'això que t'ofega. Normalment: desembrassar: Quin desembràs!
Desaigüe. Desguàs.
El desguàs de la teulada és massa petit.
Desbarajuste. Desgavell. Desori. Can seixanta.
La trobada es convertí en un desgavell de por.
Descampat. Al ras. Camp ras. Despoblat. Terra
campa.
Hagueren de dormir al ras.
Desechar. Rebutjar. Refusar. Bandejar.
Rebutjar un mal producte.
Desembarque, 'desembarc'. Desembarcament.
El desembarcament de la infanteria.
Desempleo. Desocupació. Aturada. Atur.
Cobra de la desocupació.
Desguace, pronunciat 'desguàs'. Desballestament.
Desballestament de vehicles.
Desmadre. Desgavell. Esgavell. Batibull.
Si beveu tant, això serà un desgavell.
Desparpajo. Desimboltura. Desembaràs.
Ha procedit amb una bella desimboltura.
Desvergonyiment. Barra.
Ho ha manifestat amb desvergonyiment.
Despedazar, 'despedaçar'. Esbocinar. Trossejar. Espedaçar.
Especejar.
Les feres l'esbocinaren.
Despedir. Acomiadar.
Tots l'acomiadaren plorant.
Engegar. Acomiadar.
L'han engegat de l'escola.
Despejar. Desembarassar. Esbandir.
Desembarassar un local. El cel s'ha esbandit.
Despeje, al futbol. Esbandida.
Quina esbandida, el defensa!
Desperdiciar. Dilapidar. Perdre la bona ocasió. Malgastar.
Malbaratar.
Dilapidar els béns.
Desaprofitar.
Ha desaprofitat una gran ocasió.
Desperdicios, 'desperdicis'. Rebuig. Deixalles.
Roïssos.
Tan sols m'haveu deixat el rebuig. Això són ets roïssos des dinar,
fiet!
Desperdigar. Escampar. Disseminar.
Dispersar.
Els caçadors estaven escampats per la muntanya.
Despilfarro. Dilapidació. Balafiament.
Malversació.
La festa ha estat una dilapidació vergonyosa.
Despiste. Desorientació. Distracció.
Perdiment.
Quina desorientació que portes!
Despotricar. Malparlar. Xerrar a tort i a dret.
Malparlava contra tothom.
Flastomar.
Després de l'accident, flastomava.
Despreciar. Menysprear.
Menysprear allò que no és coneix. El mira amb menyspreu.
Negligir. Desaprofitar.
Negligir la bona ocasió.
Desprendiment. Despreniment. Esllavissament. Esllavissada.
Ensulsiada.
Un despreniment de retina. Un esllavissament de terra. Hi ha hagut una ensulsiada
a muntanya.
Desterro. Desterrament. Exili. Bandejament.
L'han condemnat a desterrament perpetu.
Destino. Destí. Que fixa la sort final d'un
home.
El destí de l'home és la immortalitat.
Destinació. Lloc on ha d'anar una persona o una cosa.
El mestre se'n va cap a la nova destinació.
Destornillador. Tornavís.
El tornavís cargola i descargola els visos.
Desvío.
Desviament.
Desviament per obres.
Trencant. Trencall. Drecera.
Cal prendre el trencant de Vilanova.
Dicho. Dita.
Refrany. Adagi.
Una dita molt vella.
Dichoso, 'dichós'. Feliç. Sortós. Sortat.
Afortunat.
Feliç de tu! Un home sortós.
Renoi de. Mal llamp de. Endimoniat. Maleït.
Renoi de loteria, també!
Disfrutar. Gaudir. Gaudir de. Gaudir-se'n. Fruir. Fruir de. Xalar.
Passar-s'ho bé.
Allà
on són gaudeixen força. Gaudir-se del bon temps. Xalem més, jugant a
pilota!
Divisar. Albirar. Afigurar. Clissar. Entreveure. Llucar.
Ataüllar.
D'allí estant s'albira un gran panorama. L'afiguraves
tu?
Doblete, ‘doblet'. Ho diuen els locutors d'esports quan algú ha guanyat
dos títols, i cap diccionari català registra aquesta accepció. Per tant, cal
considerar el mot barbarisme, fins que altra cosa hi diguin els bons
gramàtics.
Doble
títol.
El Barça ha fet el doble títol de la Lliga i de la Copa. Ha guanyat la
doble corona.
Dos, en femení:
dues.
Dos homes i dues dones. Dos nens i dues nenes.
Durader. Durador. Durable.
Una pau duradora.
http://www.ara.cat/premium/opinio/No-tracta-tant-sino_0_695930402.html
La coordinació pot ser copulativa, disjuntiva o adversativa. Amb la còpula i, que és la que crea menys maldecaps, unim una frase a l'altra fent que se sumin, sense que la segona mani menys que la primera ni la qüestioni en cap sentit.
L'excés de copulatives dóna com a resultat una sintaxi telegràfica, d'encefalograma pla, perquè el pensament complex sorgeix del solapament i la contraposició: el joc de llums i ombres que creen les idees quan juguen i es barallen entre elles.
Els nexes disjuntius plantegen tria, tot i que la o és també sovint una i despistada i tolerant. "Els dies que feia bo sortien a passejar o anaven a la platja", i feien altres coses o totes dues, perquè la o dóna un cert marge de llibertat.
Els adversatius oposen una frase a l'altra, com si la segona retopés a la primera. Són dues veus que se sobreposen i creen una polifonia.
El però és un desacord parcial, que només matisa: "M'agrada, però es pot millorar".
El sinó , en canvi, desqualifica: "No es tracta d'això sinó d'allò". I com que sona ofensiu sovint l'atenuem escrivint :"No es tracta tant d'això com d'allò". El tant... com... , situat a la cruïlla de les tres coordinacions, és un nexe que fa els arguments subtils i sinuosos.
Últimament, però, trobo sovint "No es tracta tant d'això sinó d'allò", com si el redactor s'acabés de convèncer del que diu a mig escriure la frase. És un híbrid indesitjable que deixa el text descosit, perquè el lector no sap què fer amb aquest tant orfe de com .
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Tornant ahir a Barcelona en cotxe, sentia la presentadora d'un informatiu donant pas als corresponsals amb un "Bora nit":"Bora nit, Jordi", "Bora nit, Anna", i així set o vuit vegades en menys de mitja hora.
Bora nit és una forma col·loquial molt estesa que neix d'un procés de dissimilació, com el que fa que alguns diguin vegília en lloc de vigília , o el que origina pelegrí a partir de peregrí . El parlant se sent incòmode dient dos sons iguals tan seguits i en canvia un o se'l carrega.
Això últim passa sovint quan una paraula té dues erres bategants molt a prop. Escrivim arbre però, amb poques excepcions dialectals, diem abre , i el fenomen és prou antic i general perquè l'IEC consideri abre la pronúncia estàndard.
Ara bé: com que el català té, en general, una ortografia transparent, i la norma oral s'ha divulgat molt poc, alguns es pensen que és més correcte dir arbre . I fins i tot arriben a inculcar-ho als seus fills.
Això explica l' arbre nu de Llach i els arbres del Benvolgut de Manel, i potser obligarà a replantejar-ho.
Mentrestant, convé tenir clar que bora nit no és incorrecte però sí inadequat en un informatiu. I que, així com pograma o fustració són detonants en registre formal, abre és adequat en el discurs més solemne.
La norma oral, com l'ortogràfica, veu més estàndard una forma com més extensió, arrelament i prestigi tingui, però és, al final, una convenció que ens toca aprendre. Calen més diccionaris i manuals que la difonguin.
UN TAST DE CATALÀ
Ahir vèiem com l'ortografia pesa tant en la consciència dels parlants que molts, començant per cantants de moda, pronuncien les dues r d'arbre tot i que, per dissimilació, la majoria de dialectes (amb excepcions balears) diuen abre i la norma ho recomana.
I avui veurem que el mateix fenomen afecta algunes assimilacions típiques de la llengua oral que, malgrat ser abonades per la norma, estan en retrocés.
No tothom sap, per exemple, que la manera més correcta de dir setmana és semmana i no pas, com cada dia sento més, sedmana. També percebo que atleta es pronuncia cada cop més adleta i no pas al·leta , que és la pronunciació recomanada i la que, per exemple, fixa l'ÉsAdir per als locutors de TV3.
Ni sedmana ni adleta són pronúncies inadmissibles però sí ortografistes (interferides per l'escriptura) i tot fa pensar que no era com ho deien els nostres rebesavis analfabets.
És l'ortografisme el que explica, per exemple, que el poll au i el poll insecte avui es tendeixin a pronunciar igual en certs parlars orientals que sempre havien dit poll i poi .
I si ahir lamentava la falta d'eines que orientin en ortologia, avui rectifico per dir-vos que sí que n'hi ha una de molt útil en línia, el Diccionari de dubtes del català oral .
No només ens explica com hem de pronunciar cada paraula sinó que ens permet sentir-la en els cinc gran dialectes. Els responsables d'aquesta valuosa iniciativa són els professors universitaris David Paloma, Josep À. Mas i Mònica Montserrat.
UN TAST DE CATALÀ
Un lector de Sabadell, reaccionant al meu ús de patada com a versió col·loquial de puntada, recordava que la seva mare de petit li deia: "Acabo de fregar i tu ja m'ho has omplert tot de potades. No sé què et faria!"
Ho he canviat una mica perquè coincideixi amb el que deia la meva mare, que té 87 anys i és de Cassà de la Selva. Però no hi coincideix del tot perquè la meva deia i diu patades. No me la imagino dient potades .
L'homofonia potada/putada en parlars orientals fa difícil desarrelar aquest antic castellanisme. El DCVB ja entra patada, al costat de potada, amb el triple sentit de cop de peu, el soroll que fa i el senyal que deixa.
Però el DIEC li tanca la porta amb pany i forrellat tot i admetre patilla. I l'ÉsAdir també la ignora, tot i que ens permet, en converses informals, patejar-nos una fortuna o una ciutat. I al final, a les retransmissions, els futbolistes ja semblen puntaires de tantes puntades que donen.
Alguns apunten que coça i guitza farien el fet, però no són del mateix registre i, normativament, només en tiren les mules o els cavalls.
Diria que patada, com apretar, és una paraula fortament integrada al col·loquial. Pocs catalans la senten estranya fins que un saberut els diu que és un barbarisme. I jo no la veig inadequada en diàlegs espontanis. Ara bé, vull deixar-ho clar al lector: és del tot incorrecta normativament.
Dubto molt, però, que cap disciplina normativa porti mai una embarassada, de dialecte oriental, a dir plena d'emoció: "Ai, la primera potada del nen!"
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Albert Pla Nualart
La pressió del castellà arrossega fons a fondo; i la por instintiva al castellanisme, fondo a fons . Per poc o massa, amb fons i fondo hem perdut la carta de navegar.
D'entrada, la distinció ens pot semblar trivial. Fons, un substantiu que s'escriu igual en singular que en plural, designa la part més inferior o interna d'una cosa.
Parlem del fons del mar, el fons d'una caixa, el fons d'una persona, el fons d'un llibre (oposat a la forma)...
Fons també pot fer referència als diners disponibles. I així, si ens quedem sense fons, fem un fons comú i, quan ens en sobren, els posem en un fons d'inversió que, si cau en picat, ens pot fer tocar fons.
Un bon truc per no equivocar-se és tenir clar que amb preposició al davant sempre serà fons i no pas fondo. Posem música de fons, tenim el lavabo al fons a la dreta i podem conèixer algú a fons.
Fondo és un adjectiu sinònim de profund que sol traduir el castellà hondo. Un plat o un pou poden ser fondos i podem sentir un malestar fondo. Però també és, i aquí és on ve el maldecap, un adverbi que vol dir de manera profunda .
Contra fondo hi conspira el tabú que pesa sobre els mots acabats en o àtona. I això fa que molts trobin que és més correcte respirar a fons que respirar fondo .
Però així com hem d'analitzar un tema a fons (en profunditat, d'una manera gens superficial), hem de respirar, llaurar o cavar fondo (amb profunditat, anant cap avall d'una manera més física que no pas figurada).
----------------
ESMOLET DE PARAULES
Aquest clar antònim de privatització i més que dubtós sinònim d'estatització per a tots els que no identifiquen la seva nació amb el seu estat, és l'operació per la qual el poder públic assumeix l'administració d'empreses o negocis dels particulars.
Certa esquerra hi veu una estratègia clau en la transició del capitalisme al socialisme. Per a aquesta ideologia, l'objectiu final és convertir la producció que només busca profit egoista en producció dirigida a la utilitat pública: a cobrir necessitats.
Pot ser, per exemple, necessari nacionalitzar -o regular a canvi de subvencions- tots aquells serveis que han deixat de ser rendibles però cal subministrar per raons bàsiques de benestar i cohesió social.
Els moviments ecologistes la poden veure com una garantia que s'evitaran o compensaran els efectes negatius mediambientals que comporta la producció o consum d'un bé, en lloc de rentar-se'n les mans.
Es pot produir amb compensacions o sense. En aquest últim cas, es parla d'expropiació i sol anar acompanyada d'enceses invocacions patriòtiques i de demagògiques acusacions als antics propietaris.
Però la més humiliant és la que aboca diners de tots a impedir la fallida de negocis a qui ha fet invulnerables el fantasma dels riscos sistèmics. Comença amb una perversió: permetre a qui sabem que haurem de salvar que faci i desfaci sense un rígid control polític. I pot acabar en ironia sagnant: no exigir-li cap responsabilitat encara que marxi amb la butxaca plena.
Lliureparlants
L'elecció lingüística
Sovint tendim a pensar que el català es troba en una situació complicada degut al fet que un nombre considerable de les persones vingudes de fora no l'aprenen. Certament, el coneixement d'una llengua per part de la població és un element determinant a l'hora de garantir-ne la viabilitat com a llengua d'interrelació. En aquest sentit, alguns dels factors que incideixen en l'elecció lingüística que fan els nouvinguts són prou evidents, com per exemple el desconeixement que tenen de la realitat sociolingüística del país, fruit de l'ocultació conscient que en fa l'estat espanyol, o el marc legal vigent, que situa l'espanyol per damunt del català, fins i tot al Principat de Catalunya.
La norma de convergència a
l'espanyol
Tanmateix, cal tenir en compte un altre factor que sol passar desapercebut i que, de fet, és tant o més important que els que acabem de citar: la pràctica sistemàtica de l'anomenada norma de convergència a l'espanyol, és a dir, passar-se a aquesta llengua davant d'un interlocutor que, d'entrada, sembla que no parla català. Aquest hàbit, majoritari arreu del territori (en el cas de Catalunya Nord la convergència és al francès), té una repercussió directa en l'ús social del català, ja que moltes converses que poden ser bilingües català-espanyol o, fins i tot, íntegrament en català, acaben sent en espanyol, llengua que d'aquesta manera veu reforçat el seu rol d'instrument majoritari de comunicació. Així doncs, la pregunta clau és per què tendim a canviar de llengua? I la resposta, com molt bé expliquen Ferran Suay i Gemma Sanginés en el Taller d'Espai Lingüístic Personal (TELP), la trobem en l'aprenentatge, la imitació i els prejudicis. Anem a pams.
L'aprenentatge
Tot procés d'aprenentatge ve condicionat per uns premis -quan ho fem bé- i per uns càstigs -quan ho fem malament-. No cal dir, doncs, que en les nostres interaccions socials tendim a repetir aquells comportaments pels quals ens hem vist recompensats i, per contra, evitem de caure en els “errors” que ens han dut a ser penalitzats. Si traslladem aquesta pauta de comportament al terreny lingüístic, resulta que, històricament, els catalanoparlants hem estat castigats pel fet d'utilitzar la nostra llengua. Des de l'edicte reial de Lluís XIV prohibint la llengua a les comarques més septentrionals del país fins a la repressió duta a terme durant la dictadura feixista del general Franco, passant pels diversos Decrets de Nova Planta i les successives lleis promulgades pels Borbons, el català ha estat una llengua absolutament bandejada dels espais públics. En aquest context, parlar català ha estat fortament penalitzat, mentre que l'ús de l'espanyol ha estat un requisit sine qua non per a qualsevol tipus d'activitat de caire públic. Aquesta prohibició ha afavorit, com és lògic, la deserció lingüística en graus diversos, des de l'aplicació sistemàtica de la norma de convergència a l'espanyol que suara comentàvem fins a la interrupció de la transmissió intergeneracional de la llengua. Per tant, els hàbits lingüístics de les persones catalanoparlants estan totalment condicionats per un aprenentatge que ens ha ensenyat que parlar en català pot ser negatiu i que, en canvi, parlar espanyol té recompensa.
Arribats a aquest punt, se'ns pot dir que actualment no hi ha una persecució explícita del català, ans la llengua pròpia és cooficial a gran part del territori. Aclarint, d'entrada, que al Nord i a la Franja encara no té cap mena de reconeixement legal, cal recordar que les agressions lingüístiques persisteixen arreu dels Països Catalans i, amb més intensitat, a les Illes i al País Valencià. D'altra banda, els mitjans utilitzats per arraconar el català han canviat, s'han fet més subtils, però continuen sent igual d'efectius. És allò que se'n diu liberalisme lingüístic. En tot cas, i per no estendre'ns-hi excessivament, podem concloure que la norma de convergència a l'espanyol és quelcom que hem après bo i constatant les conseqüències negatives que pot tenir parlar en català. Prendre consciència que els nostres hàbits lingüístics no són lliures és, doncs, el primer pas que ens cal fer per canviar-los.
La imitació
Si considerem, però, que hi ha indrets del país on les agressions contra la llengua no són prou explícites com per condicionar els hàbits lingüístics dels catalanoparlants, un altre dels factors que hem introduït, la imitació, ens permetrà entendre perquè, tanmateix, la pràctica de la convergència a l'espanyol hi continua sent majoritària. I és que els humans tendim a imitar allò que veiem fer, ja que ho considerem com a normal. Si les persones del nostre entorn més proper canvien habitualment de llengua, donarem aquest actitud per vàlida i, possiblement, per inqüestionable. I si, a més, en els mitjans de comunicació observem com artistes, polítics, esportistes o periodistes ho fan també amb tota naturalitat, no ens en quedarà cap dubte: davant d'un interlocutor que parla espanyol, hem de parlar-li en aquesta llengua.
No cal dir, doncs, que si volem capgirar aquesta situació, és necessari que un nombre considerable de catalanoparlants comenci a utilitzar el català amb interlocutors que parlen espanyol però que, com hem assenyalat, de ben segur que entenen la llengua pròpia del país. D'aquesta manera, l'hàbit de mantenir-se en català també entrarà dins la normalitat i, per tant, serà objecte d'imitació. En poques paraules, com més siguem els que ens mantenim en la nostra llengua, més seran els que es decidiran a fer-ho.
Els prejudicis
Els prejudicis són l'altre gran responsable del canvi innecessari de llengua. En podem indicar un munt, però ens quedarem amb els més significatius i intentarem, breument, rebatre'ls:
Parlar català és de mala educació perquè potser no ens estan entenent. De debò? I és de mala educació parlar anglès a Londres? O alemany a Berlin? Per què has de ser un maleducat si parles català a Elx, doncs? L'educació no està renyida amb una llengua determinada i, de fet, es pot ser ben educat o mal educat en qualsevol llengua. D'altra banda, fer servir la llengua del país on vius és una actitud absolutament normal i lògica. A més, hi ha un gruix important de població que, malgrat declarar que no parla el català, sí que admet que l'entén perfectament. Per tant, no tenim excusa per adreçar-nos, d'entrada, en la nostra llengua. Si no ens entenen, de ben segur que ens ho faran saber. O no faríem nosaltres exactament igual?
Els nouvinguts només ens entendran si els parlem en espanyol. Per què? La majoria de persones nouvingudes no saben parlar ni català ni espanyol quan arriben, de manera que és igual que els parlem en una llengua o l'altra. I si resulta que sí que saben parlar espanyol, no tindran gaires dificultats per entendre el català, ja que ambdues són llengües romàniques. Per posar un exemple, heu estat mai a Roma o a Porto sense saber ni un borrall d'italià o de portuguès i, no obstant això, us heu entès perfectament?
El català és una barrera. Curiosament, totes les persones nouvingudes diuen que, amb l'aprenentatge del català, se'ls han obert un munt de portes i s'han sentit molt més integrats a la societat d'acollida. Lluny de ser una barrera, doncs, és una invitació a formar part d'una col·lectivitat.
El català és una llengua d'estar per casa. Ni de bon tros. És la 88a llengua en nombre de parlants -d'un total de 6.000-, al nivell del suec o del danès; ocupa la vintena posició a internet; disposa d'una de les indústries editorials de més pes; i s'ensenya a 180 universitat d'arreu del planeta. Per tant, és una llengua molt més forta del que ens pensem.
Tornar a aprendre, crear models, esborrar
prejudicis
Així doncs, si volem que el català esdevingui una llengua plenament normalitzada, ens cal adoptar uns hàbits lingüístics de fidelitat envers la llengua pròpia. Si aprenem a mantenir-nos còmodament en la nostra llengua -el TELP és una eina creada específicament amb aquesta finalitat- ajudarem a fer que l'hàbit de mantenir-se en català sigui cada vegada més notori socialment i, per tant, més imitable per part d'altres persones. Per aconseguir-ho, hem d'anar-nos desprenent de vells prejudicis i de falses creences que ens condicionen i començar a parlar de manera desacomplexada. A mesura que ho anem fent, guanyarem autoestima i esdevindrem, d'una manera absolutament natural, parlants lliures. I el català hi sortirà guanyant.
David Vila i
Ros
Tallers per la Llengua
L'Escletxa, primavera
12
La lectura de
revistes
A diferència dels diaris, en les revistes s'hi sol fer una lectura més
exhaustiva dels articles, pel fet que, en general, s'especialitzen en
alguna branca del saber. També va bé d'anar amb un llapis a la mà i remarcar-hi
paraules, frases, paràgrafs; altres vegades se'n pot extreure inspiració
per a fer classes o escriure altres articles.
Els catalans s'haurien de subscriure més a revistes catalanes,
gastars'hi més diners i esmerçar més temps en la seva lectura. En aquest cas,
com anem fent al llarg del llibre, simplement voldríem alertar que es
vigili a l'hora de consumir temps i diners, no fos cas que optéssim per
revistes que únicament serveixen de passatemps i
d'escurabutxaques.
Ja entenc que en els quioscos hem de poder-hi trobar tota mena de revistes, des de les del cor i del sexe fins a les de mots encreuats. Però, si us plau, que siguin escrites en català i de continguts ben elaborats.
El futur del català, 27 anys després
Entrevista de Joan
Tudela
a Aina Moll
(I)
Directora
general de Política Lingüística
de la Generalitat de Catalunya
Baixar la
guàrdia pot fer perillar la normalització
Passa com
en el cicle de les estacions. Cada cert temps reneix la necessitat de
reflexionar sobre el present i el futur del català. Una nació sense Estat, un poble sense
llengua? es preguntaven al desembre del 79 els signants del manifest de “Els
Marges”. La seva resposta era que la llengua i la cultura catalanes es troben
més que mai amenaçades de mort.
Han
passat cinc anys. Ja. Els mateixos que té de vida la Direcció General de
Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. És precisament la seva
responsable, l'Aina Moll, qui encapçala aquesta sèrie d'entrevistes a EL MÓN: el
nostre idioma vist des de tots els angles possibles. La salut del català no és
pas òptima i, de tant en tant, cal fer aquesta mena de radiografies. Del que es
tracta és de conèixer el diagnòstic actual de la llengua catalana, just quan
comencem a albirar l'arribada del segle XXI. Falten quinze anys.
Només.
EVITAR EL
CONFLICTE LINGÜÍSTIC
Els
nostres dos grans propòsits són la normalització del català i evitar el
conflicte lingüístic. Hem volgut sortir al pas del conflicte lingüístic abans
que es produís; és un perill que s'ha de tenir present quan la meitat de la
població de Catalunya no parla la llengua del país. A Bèlgica ha passat al
revés: primer va sorgir el conflicte entre els flamencs (de parla neerlandesa) i
els valons (que parlen francès) i després van crear els òrgans oficials per
tractar-lo.
L'Aina
Moll pensa que la Direcció General de Política Lingüística és una cosa a
extingir d'aquí a quinze anys, màxim vint. Llavors haurà d'haver-se completat
l'acció normalitzadora institucional. Quan es va crear, no hi havia cap
precedent, ni a Catalunya, ni a la resta d'Espanya. S'estructura en tres
branques: l'Institut de Sociolingüística Catalana, el Servei d'Assessorament
Lingüístic i el Servei de Normalització de l'Ús del
Català.
La
normativització del català ja la tenim resolta de fa temps, gràcies a Déu i a
Pompeu Fabra. Allò que encara no hem assolit és la normalitat en l'ús efectiu de
la llengua. D'aquí ve la importància d'estudiar, precisament, la situació
sociolingüística, cosa que és la raó de ser de l'Institut de Sociolingüística
Catalana, el qual, a la llarga, es convertirà en una entitat
autònoma.
El Servei
d'Assessorament Lingüístic vol proporcionar a la població els coneixements de la
llengua que en una situació normal hauria adquirit a través del sistema
educatiu. Els cursos de català per a adults en són l'activitat
principal.
TRES ANYS
DE “DIGUI, DIGUI”
El
conegut curs multimèdia “Digui, digui” és un curs pensat per a
castellanoparlants, amb el suport del Consell d'Europa i inspirat en la
metodologia del curs multimèdia d'anglès “Follow Me”. La directora general
afirma que els primers informes que han arribat indiquen que el segueixen molts
castellanoparlants, i també alguns catalanoparlants perquè els fa gràcia. A les
classes de les aules multimèdia, hi assisteixen set mil persones, i els informes
del professorat sobre l'aprofitament del curs són
favorables.
El curs
coincideix amb el calendari d'un curs acadèmic corrent. El curs que ve, és a
dir, el 85-86, hi haurà un segon curs de “Digui, digui” per a
castellanoparlants, i alhora la repetició del primer per als nous que s'hi
vulguin incorporar i per als qui creguin que els convé repetir-lo. Tenim el
projecte, per al tercer any, d'un curs multimèdia com l'actual “Digui, digui”
pensat per a catalanoparlants, ja de perfeccionament en el domini de la llengua.
A aquest tercer curs, és clar, s'hi podran sumar els castellanoparlants que
hagin seguit els dos primers cursos de “Digui, digui”, en el ben entès que
seguir el curs no vol dir només asseure's davant el televisor i prou, sinó
treballar-hi per qualsevol de les vies que el curs
ofereix.
Però no
només de “Digui digui” viu el Servei d'Assessorament Lingüístic. Fa més coses.
Una, patrocinar i coordinar els cursos de català per a adults organitzats per
ajuntaments i associacions. Dues, formar i orientar pedagògicament el
professorat, tasca dins la qual s'inscriu l'edició de la revista “Com ensenyar
català als adults”. Tres, la Junta Permanent de Català, filla del Tribunal
Permanent de Català presidit per Pompeu Fabra durant l'etapa republicana, amb el
seu sistema d'exàmens oberts a qualsevol que necessiti obtenir un diploma
acreditatiu dels seus coneixements de català. Quatre, informació sobre
correccions i traduccions, atenent consultes sobre la llengua catalana
formulades personalment, per escrit o per telèfon, i edició de manuals concrets,
com ara la publicació “Com catalanitzar la denominació social d'una Societat
Anònima”. I cinc, l'elaboració del llenguatge administratiu, en col·laboració
amb l'Escola d'Administració Pública de Catalunya, editant la revista “Llengua i
Administració”, que té un cert ressò entre el funcionariat de les
administracions local i autonòmica.
EL CAS DE
L'ARANÈS
El català
no és l'única llengua que s'ha de normalitzar a Catalunya. N'hi ha una altra,
que també espera la seva normalitat, a la qual té dret, segons l'Estatut
d'autonomia. És l'aranès, la parla autòctona de la Vall d'Aran, un dialecte del
gascó, variant de l'occità.
Dels
aproximadament 6.500 habitants de la Vall d'Aran, només uns 3.500 són autòctons;
els altres són castellanoparlants, en general vinculats a les instal·lacions
turístiques i de fronteres. La forta pressió castellanitzadora actual i la gran
relació amb el francès han fet que el català hagi reculat força en els últims
anys. Pel que fa als infants, la situació del català a la Vall d'Aran és
comparable a la de les zones més castellanitzades del cinturó de Barcelona. Per
això a la Vall d'Aran tenim la doble tasca de normalitzar el català i l'aranès.
Un pas important va ser, l'any 82, l'elaboració per una comissió d'experts de
les normes ortogràfiques de l'aranès, i un altre pas ha estat la ubicació a
Viella d'un dels cinc centres de foment de la normalització
lingüística.
Els
altres centres es troben a quatre municipis del cinturó de Barcelona amb
situacions sociolingüístiques que van des del predomini aclaparador del castellà
a Santa Coloma de Gramenet fins al cas contrari a Molins de Rei, passant per les
situacions intermèdies de Sant Boi de Llobregat i Sabadell. Aquests cinc
centres, ara en fase d'escalfar motors, funcionaran a tot gas l'any que ve;
llavors tindran una projecció intermunicipal. Però ara estem parlant ja del
tercer dels àmbits que depenen de l'Aina Moll, del Servei de Normalització de
l'Ús del Català.
Aquest
servei té per missió incitar a l'ús del català en tots els nivells i a tots els
àmbits, públics i privats. Una de les seves funcions és la de coordinar la xarxa
de serveis municipals del català. N'hi ha prop de cinquanta, i miren de
normalitzar l'ús del català dins el mateix Ajuntament i de participar en les
campanyes al municipi per al català a l'escola, per al català al carrer,
etcètera. Els serveis municipals del català, de fet, fan una feina equivalent a
la Direcció General de Política Lingüística, però dins l'àmbit de cada municipi.
Actualment, ens calen accions de foment de l'ús del català, després de dues
campanyes de sensibilització.