De Joan Fuster, de Max Cahner i del «Nosaltres»

Cada any, en acabar les trobades em venen unes ganes enormes de felicitar efusivament Escola Valenciana (ho faig ara mateix des d'ací). La capacitat de reunir tants milers de persones en un acte d'afirmació cultural és tota una fita. Més encara en un país que —com el nostre— pateix des de fa massa anys governs partidaris de sumir la població en l'analfabetisme. Com més incultes, més analfabets i més monolingües, més ens votaran, deuen pensar els partits nacionalistes (nacionalistes espanyols, per descomptat) que han ocupat la Generalitat des que morí Franco.

També és un goig sentir com famílies de procedència castellana s'adrecen a les trobades amb somriures idèntics als que llueixen les que tenen el valencià com a primera llengua. Parlen en castellà entre ells, però porten els fills a educar-se en valencià i aprofiten un diumenge assolellat per a engrandir la festa de la nostra escola. No és —per tant— que el castellà em moleste.

Una altra cosa és anar a una de les paradetes i que s'adrecen directament en castellà a les criatures. No venim a la festa de les escoles en valencià? Llavors, per quins set sous una persona que està fent de voluntària en un dels tallers, ha de donar per fet que un xiquet de tres anys parla el castellà? Si anem a una festa anomenada 'Encuentros de la escuela castellana', hi trobarem algú que se'ns adrece d'entrada en valencià?

En la parada de l'IES Vicent Andrés Estellés, de Burjassot, unes joves simpàtiques i eixerides feien trenes als cabells de qui les xiquetes que ho demanava. En tot moment s'han adreçat a mi i a les meues filles en valencià. Cap problema. Ara bé, en tot el temps que hem passat allà, la xica ha parlat amb sis i set companys de la seua edat. El 100% de les seues interaccions s'han desenvolupat íntegrament en la llengua dels castellans. La mateixa que usa en exclusiva el partit que dedica el bo i millor del seu esforç a estrangular l'ensenyament en valencià.

És evident que això no és responsabilitat de l'organització de les trobades, sinó de tots i cadascun de nosaltres. Si no som capaços, entre tots, de fer del valencià una llengua normal de relació entre les persones de qualsevol edat, llavors seran ells —els exterminadors de llengües— els qui hauran guanyat. Si els joves valencians, plenament capacitats per a expressar-se en valencià, es comuniquen entre ells en la llengua dels forasters, acabaran sent forasters ells mateixos. I un poble ple de forasters (no de procedència, sinó de vocació) deixa de ser un poble, i passa a ser —només— un barri perifèric i vassall d'un altre poble.

És imprescindible que abandonem l'hàbit fatídic de ser 'valencians de la secreta', que arraconem d'una vegada l'etiqueta de 'valencianocallants' que se'ns pot aplicar —ara com ara— amb tota propietat, i que traguem a passejar la llengua, de manera que aquells que venen darrere tinguen models per a imitar. Això demana un esforç, és cert, però no cal ser un heroi per a fer servir —amb una mínima normalitat— una llengua que és formalment i legalment oficial. En un lloc normal, amb governants normals, les institucions podrien fer i farien molt per facilitar això mateix.

Al País Valencià, en canvi, governat per lacais fanàtics de la submissió abjecta a eixa extensió de Castella que els agrada anomenar Espanya, només les persones, la gent de bé de qualsevol procedència, pot fer-ho. Tot allò que no fem nosaltres pel valencià, serà com si ho fem en contra. I la millor cosa que hom pot fer en favor d'una llengua és —senzillament— parlar-la.

La situació del valencià a les nostres terres és digna de la mítica frase de Jaume I “Vergonya, cavallers, vergonya!”, amb la que recriminava als seus cavallers la falta de valentia en l'assalt a Mallorca. El poder dominant que s'ha instal·lat en terres valencianes en les últimes dècades ha seguit una tendència històrica de castellanització i de relegar el valencià en un lloc secundari i marginal. I això és un gran problema perquè la llengua és l'element més significatiu de la identitat valenciana, sense valencià no hi ha cultura valenciana.

La realitat dels mitjans de comunicació en valencià és un reflex de la feble identitat social dels valencians i de les nul·les polítiques lingüístiques de la Generalitat pel que fa al foment de la llengua en la comunicació. Han passat quasi 30 anys de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià i la presència de la llengua vernacla en els mitjans és marginal. I la situació actual no presenta indicis de millorar. En un context polític com el present, l'obsessió febril per equilibrar els comptes públics amb retallades constants i pèrdua de drets laborals i socials ens ha privat per complet de la perspectiva i de la raó. Ara els problemes de la comunicació en valencià es multipliquen.

Les dades d'audiències i consums constaten una dura realitat. El País Valencià no té cap diari d'informació general en valencià, sols el 3,5% de l'audiència escolta ràdio en llengua autòctona i la televisió autonòmica que paguem tots els valencians, Canal 9, només emet el 47% de la seua programació en valencià, mentre que les televisions de Catalunya i Galícia emeten al 100% en llengua pròpia. El govern valencià no està defensant el dret de la ciutadania a veure una televisió en la seua llengua. La Generalitat no s'ha preocupat per convertir el valencià en llengua normal de comunicació en Canal 9 ni per la qualitat dels seus continguts, l'ha utilitzat com a mitjà de propaganda i no de vertebració social i cultural. I això l'ha convertit en una televisió poc creïble. De fet, en els últims anys l'audiència de Canal 9 ha caigut en picat, del 22,5% de quota de pantalla que tenia en 1995 ha baixat al 7,9% en 2011.

Tot açò no resulta massa sorprenent. En una comunitat autònoma on ni tan sols el seu president parla valencià, què s'ha d'esperar del respecte a la seua pròpia llengua? El problema té una base innegablement política. S'ha polititzat amb excés l'ús de la llengua, fins al punt que s'ha aparcat la normalització del valencià a nivell social i comunicatiu. Patim una diglòssia comunicativa de la que no trobem un camí clar d'eixida. El desinterés del Consell es plasma en fets com la ridícula assignació destinada a promoure l'ús del valencià en els mitjans. En 2009, quan encara la crisi econòmica no havia mostrat del tot les seues dents, el País Valencià destinà 120.000 euros al foment del valencià en els mitjans, una xifra irrisòria en comparança als set milions d'euros que donà Catalunya al mateix fi, els 5,7 milions del País Basc i els 3,5 de Galícia. Fins i tot, Astúries amb 415.000 euros per a una comunitat de parlants del bable de poc més de 100.000 persones, supera l'ajuda valenciana.

Siga com siga, des del Consell s'imposen estils lingüístics que acaben per contagiar a la societat i configurant el panorama dels mitjans de comunicació que tenim. És ben cert que, ara per ara, hi ha poca audiència de mitjans en valencià. Però no és tant un problema de manca d'oferta ni de qualitat, sinó més bé de demanda conformista i de qüestions socials. Això no obstant, la nostra llengua resisteix en els mitjans de comunicació les galtades de les autoritats. Viu contra les cordes, el combat està en un moment crític però no ha acabat. Pot ser el present és descoratjador, però hi ha un futur possible, no tot és negatiu. Un dels reptes de futur en la comunicació és aprofitar una joventut que demostra cada vegada més el seu interés pel valencià, sobretot en Internet on el 24,7% dels usuaris usen sempre o habitualment el valencià en la pàgina principal del navegador i el 32,3% en les xarxes socials.

Som encara a temps. El futur dependrà dels col·lectius i ciutadans que lluiten pel valencià, de què la Generalitat siga capaç d'actuar veritablement com a motor de normalització lingüística, i sobretot de la consciència cultural de les noves generacions que no volen deixar morir la seua llengua ni perdre la identitat, perquè sense valencià no hi ha cultura valenciana.