colgar
Posar (alguna cosa) dins
d’un clot i cobrir-la amb la terra, l’arena, la cendra, etc., que hi havíem
llevat quan vàrem fer el clot. Cobrir completament (alguna cosa) de terra,
arena, neu, etc.
|
El gos ha fet un clot en el jardí i ha colgat l’os. Però ho ha fet
en un obrir i tancar d’ulls. ¡Quina
gràcia! |
|
Colga les brases en la cendra i voràs com demà de matí encara hi
ha caliu. |
En la narració Home roig,
gos pelut i pedra redona d’Enric Valor podem llegir:
|
De seguida agafà el
sac al coll, li deslligà un cogulló i, per allí, va anar abocant el blat a
dolls dins el solc, de manera que escampà tot el blat en terra, i encara
li sobrà solc! Després en pegà un altre a la vora i el colgà. ¡Bona
emplastrada de rebolls
n’eixiria! |
En la novel·
|
Mentida semblava
que un home s’hagués pogut dissimular allí! Quina feina més ben feta! Allò
quasi no feia clot, i, a tot posar, hi havia un talló de pallús, cuit i
terregós, d’un pam de gruixa. Ell se n’havia colgat davall com qui es fica
davall la flassada. |
I en la mateixa novel·la,
una mica més avant:
|
La tènua claredat
que eixia del meu dormitori em va permetre així mateix llucar la neu que
seguia caient amb una persistent verticalitat, amb pressa, copiosa, com si
fos un ser conscient que complia amb deler la tasca de colgar-ho tot sota
el seu mantell
impol·lut. |
En la rondalla Els guants de la
felicitat d’Enric Valor podem llegir:
|
Després es va arrasar i lluí un cel blavíssim per damunt
l’esplendor de les grans serrotes colgades de
neu. |
En la rondalla I queixalets
també! d’Enric Valor podem llegir:
|
Unes dones matineres l’havien trobada feta un gel, mig colgada en
la neu, a la vora del safareig de la
font. |
En la rondalla Els tres plets de
Pasqua Granada d’Enric Valor trobem:
|
L’any de la nostra història, va arribar que es presentà un hivern
molt cru i temporalesc, i |
En la rondalla L’amor de les tres taronges, també d’Enric Valor,
llegim:
|
La gent, prompte assabentada de tot l’ocorregut, amb gran
guirigall anaren i la colgaren de llenya, i després punxaren foc a la
garbera que havien
armat. |
En la novel·
|
I que els morts només viuen en el pensament dels vius, que és on
jo sé que tu i els altres voldreu guanyar la vostra residència. I per això
és estúpid açò que fan amb els seus cossos, tancar-los en una caixa com si
els volgueren conservar, o com si tingueren por que s'escaparen. I després
colgar-los encara sota terra o entaforar-los en una paret, ben coberts amb
una llosa, o ben obrats... Sense donar-los tampoc cap facilitat per a la
resurrecció de la carn, en la qual ningú no creu encara que en facen acte
de fe cada dia. |
En la
nostra llengua tenim també els verbs enterrar i soterrar que són
sinònims de colgar. Etimològicament, enterrar significa 'colgar en
terra' i soterrar 'colgar sota terra', però en la pràctica els tres verbs
són equivalents. Ara bé, els valencianoparlants hem fet una certa
especialització i així, mentres usem i hem usat sempre el verb colgar per
a expressar el concepte general definit, hem reservat els verbs enterrar i
soterrar per a expressar la idea de 'sepultar cadàvers', sobretot si es
tracta de cadàvers d’éssers humans. Per tant, d’acord amb l’ús tradicional
d’eixos verbs, parlarem d’enterrar o de soterrar el cadàver d’un
ésser humà però de colgar qualsevol cosa, com ara un tresor, un gos mort
o determinada quantitat de brossa. Colgar només s’usa per a expressar la
idea de sepultar cadàvers humans en determinats contexts, com ara el fragment de
la novel·la de Joan Francesc Mira que he posat com a exemple. Actualment el verb
colgar està patint un arraconament indigne i vergonyós. Els mitjans de
comunicació, tant els escrits com els audiovisuals, empren sistemàticament el
verb soterrar en tots aquells casos en què la llengua viva del poble ha
usat sempre i continua usant el verb colgar, i així hom parla de
soterrar vies de tren, línies elèctriques, cables de tota mena i
infraestructura diversa. És evident que això es fa així perquè en castellà, en
eixos casos, també es fa ús del verb soterrar i, a més, es pretén defugir
l’ús de colgar perquè el castellà també té eixe verb però amb un
significat radicalment diferent, ja que en aquella llengua colgar
significa 'penjar'. És un cas lamentable i penós de servilisme lingüístic. Els
valencians ens faríem un molt bon servici a nosaltres mateixos com a poble
tornant a totes les paraules de la nostra llengua la dignitat i la freqüència
d’ús que mai haurien d’haver perdut. Seria bo que a partir d’ara els
responsables dels mitjans de comunicació, els ensenyants, els escriptors i tots
els que tenen alguna responsabilitat en la llengua, potenciaren l’ús normal de
colgar en aquells casos en què el poble valencià sempre l’ha usat i
continua usant-lo.
Article publicat en el núm. 53 de la revista Llengua
Nacional (IV trimestre del 2005)
http://taller.iec.cat/filologica/documents/ajr/Jane,A(2005-4)NotesDeLlenguatgeSobreElDiariDeJVFoix(II).pdf
Notes de llenguatge sobre el «Diari 1918», de J. V.
Foix (II)
Albert
Jané
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 244)
Supersticions relacionades amb els noms
(1)
Antoni Llull Martí
Una de les creences relacionades des de temps molt antic amb l’exercici
de la
màgia, és que actuant damunt d’una part del cos d’una persona (un cabell,
un tros d’ungla, etc.) els bruixots o les bruixes poden etcisar-la o
embruixar-la. Considerant en moltes cultures primitives, i des de fa milers d’anys,
que el nom propi
constitueix una part de la persona, es té la idea que aquell qui el coneix
pot actuar sobre el nom per fer mal a aquell de qui és, i per això
tothom té dos noms,
el vertader, que només és conegut pel propi individu i pels seus pares, i
el nom fals, usat en públic. D’aquesta manera, si el secret s’ha
mantingut prou bé,
no tan sols no li podran fer mal a través del nom, sinó que fins i tot, en
alguns pobles, creuen que quan Déu o el déu encarregat de mantenir
l’existència dels
humans, envia l’àngel de la mort o esperit que fa tal ofici, a cercar l’ànima
de qualcú, aquest enviat pot passar-se molt de temps, fins i tot anys,
cercant sense trobar-lo.
Una
altra creença antiquíssima és que mai no s’ha de pronunciar el nom de
Déu, o d’un déu, perquè és massa sagrat per estar en boca dels humans, i
que mai
no s’ha de pronunciar el nom d’un esperit maligne perquè aquest podria
sentir-se invocat i aparèixer, cosa que no duria res de bo. Anomenau
un dolent i al
punt el tendreu present,
adverteix la dita, que actualment alguns l’usen, fent-ne berba, quan apareix qualcú, parent o amic o conegut, amb qui hi ha prou
confiança, de
qui estaven parlant i casualment arriba. Però en temps antic això devia
tenir-se per molt cert, i ningú s’atrevia a dir Satan, que apareix a
Les martingales que ha fet el mot martingala amb el seu significat són la
millor mostra de quina mena de tripijocs gasta. Per començar, ha aconseguit que
ningú sàpiga què vol dir realment (és una peça de roba), però és que al principi
va intentar fingir un origen selecte (aquesta evocació d’una marca de teixit
gal·lès), quan en realitat es tracta d’una mena de calces rústiques que usava
qualsevol vilatà de Martigues, a la Provença, anomenat doncs martigale). El significat de trampa o
engany li ve de quan va aprendre a jugar a cartes, concretament al joc del
monte, en què un dels naips ha d’enredar els altres tres. Ara, el súmmum va ser
quan es va matricular a la universitat: sabíeu que el matemàtic Markov va
batejar el seu procés estocàstic de valor condicionat amb el nom, precisament,
de martingala? Vés i troba-hi la incògnita, si ets
valent.
«-D’aquesta manera, és clar, no ho sap persona viva més que ella... Tots morts... Què hem de fer? Tu ets advocat, Lluís; tu deus saber les martingales... Hi ha cada martingala... Aconsella’m, home. N’hem de fer una de sonada; demostrar que no som uns menjajesuïtes com els de la brigada...» (Joan Sales, Incerta glòria, 1956).
Cacharro. Fòtil. Padellàs. Andròmina.
Rampoina.
Els fòtils fan nosa pertot arreu. La golfa la tenen plena de
rampoines
Cachondeo. Rifada. Pallassada. Burla. Rialla. Comèdia. Desgavell.
Estar d'ullera.
La reunió ha estat una rifada. Au, que vosaltres esteu per molta
comèdia!
Cachondo. Trempat. Castís.
És un xicot ben trempat.
Cadacual. Cadascú. Cadascun.
Cadascú és lliure de pensar com vulgui.
Cadascun.
Eren cinc i cadascun portava el seu rifle.
Cadera. Maluc.
Ha caigut i s'ha trencat el maluc.
Cagón. Cagot.
─Fuig d’aquí, cagot! ─Vés-te’n a pastar fang, tu, cagot!
Calderilla. Xavalla. Menuts.
Ho tinc tot en paper, no tinc xavalla.
Caldo. Brou. Suc.
Un brou de vegetals, de carn. No vols brou? Doncs dues
tasses!
Calentar. Escalfar.
Escalfar l'escudella. Els ànims s'han
escalfat.
Calidad, 'calitat'. Qualitat.
Un producte d'excel×lent qualitat.
Camarote, "camarot". Cabina.
Tenir una cabina de luxe al vaixell.
Camilla. Llitera. Baiard. Civera.
Els ferits foren traslladats en lliteres.
Campechano. Trempat. Castís. Franc. Obert.
Planer.
Té tants d'amics perquè és tan trempat.
Campeón. Campió.
Enguany campions!
Candado, 'candau'. Cadenat.
Tancar la porta amb cadenat.
Cansancio, 'cansansi'. Cansament. Fatiga.
Esgotament.
És un cansament pujar aquesta costa.
Cantamañanas. Capdetrons. Tocacampanes. Tronera. Tabalot.
Tarit-tarot. Baliga-balaga.
L'hereu és un capdetrons. El fill del Pau, un
tocacampanes.
Cantera. Pedrera. Carreus de la nostra
pedrera.
Planter.
És un jugador del planter.
Capullo. Babau. Albat. Llanut. Bleda.
Ets un babau!
Poncella. Capoll. Botó. Gema.
El roser és ple de poncelles a punt
d'esclatar.
Capoll (del cuc de seda i altres cuques).
La voliana acaba de sortir del capoll.
Carajillo. Cigaló.
Anem a fer un cigaló.
Carcajada. Riallada.
Ho acollí amb una sonora riallada.
Carcoma. Corc. Corcó. Quera.
El corc fa quera. La taula està plena de
quera.
Carencia. Existeix com a terme jurídic, tan sols, no amb el significat
de: Mancança.
L'obra pateix de diverses mancances.
Cargar. Carregar. Descarregar.
Carregar-se els neulers. Descarregar el camió. Carregar el
mòbil.
Cariño. Amor. Afecte. Estima.
Li té un gran
amor.
Rei. Reiet. Manyac. Patufet. Galindoi.
Oi que sí, reina? Manyaguet
de la mare. El meu patufet! Fes-me un petó, galindoi!
Pràcticament tota mare
de família catalana, tota xicota, diu ‘cariño’. Quina
pobresa!
Carpa. Envelat. Tendal. Cobricel.
El convit l'han celebrat a l'envelat. Al tendal.
Carta. Cobert.
La llista dels coberts d'un restaurant.
Casco. Casc.
Anant en moto, cal portar el casc.
Nucli urbà.
Ja érem al nucli urbà.
Casero. Casolà.
Cuina casolana.
Catarata. Salt. Cascada. Sallent.
Els salts de Niagara Falls.
Cateto. Rústec.
És rústec, però de bon cor.
Caudal. Cabal.
El cabal del riu. Els cabals d'un banc. Un cabaler
acabalat.
Ceguera. Ceguesa.
La ceguesa és incurable.
Celos. Gelosia.
Tenir gelosia. És ben gelós.
Chabacanada. Bajanada. Grolleria. Matusseria.
Només diu bajanades. No siguis bajà.
Chabola. Cabana. Cabanya. Barraca. Borda.
Borja.
Viuen en una trista cabana.
Chalet,'xalet'. Torre. Vil×la. Mansió.
S'han fet una torre al darrer crit, als afores del
poble.
Chapuza, 'chapussa'. Nyap. Rave. Bunyol. Potineria. Sapastrada.
Matusseria. Patafi. Esguerro.
Aquests paletes hi han fet un nyap, aquí.
Charco. Toll. Bassal.
Ha plogut molt i la carretera és plena de
tolls.
Charcuterie, 'xarcuteria'. Cansaladeria.
A la cansaladeria venen porc i talls freds.
Chatarra. Ferralla.
Tota aquesta ferralla és per a llençar.
Vehicle esbalandrat: Carraca.
Quina carraca, aquesta moto!
Chato. Camús. Carrat. Rom.
Un nas camús.
Rei. Amor.
Fes-me el favor, reina.
Mot d’afecte: Rei. (segons el
cas:) Manyac. Patuf.
Galindoi.
Gràcies, rei.
Chequeo. Revisió. Inspecció.
Sotmetre's a una revisió mèdica.
Chichón. Xiribec. Nyanyo. Bony. Banya. Trau.
Trep.
El cop de pedra li ha fet un xiribec que Déu n'hi
do.
Chino. Xinès.
Un rondalla xinesa.
Chipirón. Calamars. Calamar. Calamarset.
Arròs amb calamars. Calamarsets guisats.
Chiringuito. Guingueta. Fireta. Parada.
Quiosc.
És festa major i la plaça és plena de guinguetes.
Chisme. Xafarderia.
El safareig va ple de xafarderies.
Fòtil. Carrau.
Aquest fòtil que fa tant de soroll em fa perdre la
paciència.
Chispa. Espurna. Guspira. Xàldiga.
Una petita espurna pot causar un gran incendi.
Chiste. Acudit. Facècia. Folga. Xanxa.
Se sap un niu d'acudits.
Chivato. Xerraire. Espieta.
No te'n fiïs, que és un xerraire.
Chorizo. Xoriç. A certs indrets de muntanya diuen
xolís.
Pa amb tomàquet i xoriç, per cantar-hi els
àngels!
Chorrada. Estirabot. Bajanada. Bestiesa. Poca-soltada. Gatada.
Bacinada. Bertranada.
El discurs ha estat una bajanada.
Chorro. Raig. Doll. Galet.
La canella fa un raig com el canell. Li sortia un galet de
sang.
Chubasco. Xàfec. Ruixat. Ram. Aiguat.
Ha fet un xàfec sobtat i tots a córrer. Ha fet un ram sobtat i tots
xops.
Chucherías, 'chucheries', ‘chuches’. Fotesa.
Bagatel×la. Galindaina. Birimboina.
Deixa-ho estar, home, són foteses.
Llaminadura. Gormanderia. Llepolia.
Aquest nen només menja que llaminadures i després no vol
dinar.
Chulo. Fatxenda. Fanfarró. Pinxo. Petulant.
Sempre amb els seus aires de fatxenda.
Bonic. Bufó.
Quin anell més bonic! Quin nen més bufó!
Chupa-chup. Piruleta. Pirulí.
Llepar una piruleta.
Chupar. Xuclar. Xumar. Xarrupar.
Xuclar la sang del poble.
Llepar.
Llepar un caramel.
Chupete, 'chupet'. Biberó. Xumet.
El biberó porta una tetina al broc. Amb el xumet el nen no
plora.
Circuito, 'cicuït'. Circuit.
Un circuit elèctric.
Cita. (de text d’altri). Citació.
En el transcurs del discurs ha fet quatre o cinc citacions de Menéndez y
Pelayo.
Cloaca. Claveguera.
Les aigües residuals se'n van per la claveguera.
Cobro. Cobrament.
M’enraonava d’un cobrament que diu que ja hai fet ─però encara l’espero
ara.
Cochino. Porc. Brut. Bacó. Llord. Garrí. Marrà.
Potiner.
De porc i de senyor se n'ha de venir de mena.
Codear-se. Fer-se amb. Relacionar-se amb. Fregar-se
amb.
Ell sempre es fa amb gent de pro.
Cogollo. Ull. Cabdell.
L'ull de l'enciam.
Colcha. Vànova. Cobrellit. Conxa.
Una vànova per treure al balcó a les estes.
Colchoneta. Matalasset. Marfegó.
Prenem els matalassets a la muntanya.
Cole. Escola. Col·legi.
Estudi.
Au, anem a l’escola, rei?
Quan érem petits els nens dèiem anar a estudi i les nenes anar a costura.
El lletgíssim “cole” encara no s’havia imposat ─fruit de la llarga
dictadura.
La mala sort, la sort funestíssima, és que el diuen les mares i molts
dels mestres.
Colilla. Burilla. Llosca. Punta de
cigarreta.
Si us plau, les burilles al cendrer.
Colmo. Súmmum. Extrem
Quin és el súmmum d'un home prim...?
Columpio. Gronxador. Engronsadora. Baldador.
Trapezi.
Es passaria tot el sant dia als gronxadors.
Comando. Escamot.
L'escamot assaltà el Palau Presidencial.
Compañerismo, 'companyerisme'. Companyonia.
Germanor.
Ell hi assistí per companyonia.
Complejo, 'complexe'. Complex, complexos.
Coneix bé el complex de la fàbrica. Són assumptes molt
complexos.
Cordillera. Serralada.
La serralada barra el pas del vent.
Corriente. Com a substantiu en català és masculí: Corrent.
Un corrent d'aigua. El corrent elèctric.
Corte. Tall.
Escola de tall. Tenir un vestit un bon tall. Un tall de vellut per a
fer-se un gipó.
Cosechadora, 'cossechadora'. Recol×lectora. Segadora. Combinada.
Els homes són a collir amb la recol×lectora.
Coto.
Vedat.
Vedat de caça.
Per què no utilitzen vedat,
per comptes del llarg: Àrea privada de caça? Vedat és clàssic.
Coz, 'cossa'. Guitza. Bitzac. Potada.
El matà el cavall d'una guitza.
Puntada. Puntada de peu.
El tragué de casa a puntades.
Crío.
Criatura.
Aquesta criatura té gana.
Croissant, 'crusant'. Croissant. Però aquest mot és un
gal×licisme. Per què no en diríem un creixent?
M'agraden els
creixents amb xocolata.
Cruse. Cruïlla. Encreuament.
A la pròxima cruïlla cal prendre el trencant de
Lladurs.
Cuartel. Caserna.
La caserna de la guàrdia civil.
Cuarto. Cambra. Habitació.
No t'hi vull, a la meva cambra.
'Cuartos'. Diners. Calés. Doblers. Cèntims.
Pistrincs.
Viure val molts diners, avui.
Cuba. Camió cisterna.
Tanc.
Els porten aigua amb un camió cisterna. O simplement: cisterna.
Cubitos. Glaçons.
Posar glaçons a la glaçonera.
Cubo. Galleda. Poal.
Ferrada.
La galleda, el pot de les escombraries.
Cossi. Cossiol.
En aquest cossi m'hi cap tota la bugada.
Cucharón. Culler. Cullerot. Sàssola.
Servir l'escudella amb el culler.
Cuidado. Compte. Cura.
Parar compte. Mirar-s'hi. Això cal fer-ho amb molta cura. Ja cal que
t'hi miris!
Quimera.
No passeu quimera! No us hi amoïneu.
Cumpleaños, 'cumpleanys'. Natalici.
Aniversari.
Avui és el meu natalici. Feliç natalici, per molts
anys!
Cuna.
Bressol.
El nadó dorm al bressol. Escola bressol.
Cupo.
Quota.
D'allò que nosaltres hi hem d'aportar, ja en tenim una quota
assignada.
Curandero. Remeier.
Aquest remeier té molta mònita.
Curva. Revolt. Tombada. Giravolt.
Un revolt perillós.
http://www.ara.cat/premium/opinio/fot-senfot_0_691730886.html
Sabem que enfotre's no és correcte perquè no és als diccionaris però no ens sentim còmodes escrivint es fot de tot quan volem dir es burla de tot . Entre altres coses, perquè pot significar que pren tota mena de drogues.
Llavors alguns escriuen se'n fot de tot , com escriurien se'n va de casa. Però són casos molt diferents: així com diem enfotre's d'algú no diríem mai enanar-se d'un lloc .
I és que hi ha un seguit de verbs (enfotre's , enriure's , enrecordar-se , etc.) que, per una evolució natural, han acabat enganxant l'en pronom com a prefix. I així diem "No m'he enrecordat de dir-t'ho" o "Li agrada enriure's de tot".
Fabra, acceptant que són ben vius en català, va decidir no admetre'ls entenent que els doblets riure's de / enriure's de, recordar-se de / enrecordar-se de, etc. no aporten res (volen dir el mateix) i indueixen a pleonasmes erronis com ara se'n riu de tot .
Reconeixia que endur-se o emportar-se eren fruit d'un procés idèntic, però els admetia perquè "S'ha dut el dinar" no vol dir el mateix que "S'ha endut el dinar".
Crec que, més que això, hi pesava el fet que, en aquest últim cas, l'ús sense prefix ja era del tot insòlit. "Es recorda d'ell" o "Es riu de tu" potser no són les frases més naturals però tampoc són inintel·ligibles com "Em porto els diners del banc".
Ara bé, com ja hem vist, enfotre's no sempre és equivalent a fotre's i, volent dir burlar-se , és el que ens surt naturalment. No seria cap disbarat, doncs, entrar-lo al diccionari.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Una lectora em pregunta : "I si admetem el verb enfotre's , ¿no hauríem d'admetre també emburlar-se o empenedir-se , que també es diuen?" Quan, on i per què aquests verbs en què el pronom en ha esdevingut prefix s'haurien d'admetre o prohibir?
Jo els dividiria en tres grups. Els que, com endur-se o emportar-se , són resultat de l'evolució històrica, de manera que la forma sense prefix ni es diu ni s'entén. S'han d'admetre sempre i en tots els registres.
Els que, com enriure's o enrecordar-se , són més habituals en un ús espontani tot i que la forma sense prefix també es diu i s'entén. S'han d'admetre en contextos informals. Fan més versemblants els diàlegs i més rica en registres la llengua.
Els avalen, a més, escriptors de tant prestigi com Guimerà, Maragall, Riba, Ruyra, Sagarra, etc. Fins i tot una autora tan fabriana com Mercè Rodoreda fa servir enrecordar-se reiteradament a les seves novel·les.
És un cas clar en què cal oposar el dúctil criteri d'adequació al registre al rígid binomi correcte/incorrecte. En lloc d'excloure'ls de l'estàndard, només caldria subratllar que són inadequats en registres formals.
I, per exemple, enfotre's (d'algú) , com que aquest verb només pot ser clarament informal, seria sempre una forma adequada.
Finalment, tenim els que, com emburlar-se o empenedir-se , ni tan sols són més habituals en l'ús espontani. Només els toleraria en registres informals molt marcats i em sembla lògic que no tinguin entrada als diccionaris.
UN TAST DE CATALÀ
Sabem que la forma normativa és "Et rius de mi?" i també que la majoria de parlants, si més no en registre col·loquial, diem el que es pot escriure com "Te'n rius de mi?" o bé "T'enrius de mi?"
Per això en un diàleg espontani d'una novel·la, una entrevista o una sèrie de televisió ja són molts els que opten per la segona forma, però en general es decanten per evitar desafiar obertament la normativa escrivint l'inexistent verb enriure's , i s'estimen més escriure "Te'n rius de mi?", fent una trampeta que se la salta igualment però sense que es noti tant.
De la mateixa manera, no costa gaire trobar en algun mitjà escrit, sobretot en registres col·loquials, frases com ara "No se'n recorda que...", i són ben pocs els que gosen escriure "No s'enrecorda que..."
Però el cert és que les frases que resulten de la trampeta tampoc són normatives perquè el DIEC no admet que recordar-se'n i riure-se'n siguin verbs pronominals com anar-se'n.
I el pitjor és que la trampeta, en segons quins contextos sintàctics, no resulta tan inofensiva.
Fer la trampa equival a afirmar, contra la intuïció general, que és més genuí "No me'n puc recordar de res" i "Li agrada riure-se'n de mi" que no pas "No em puc enrecordar de res" i "Li agrada enriure's de mi".
La por al què diran, doncs, acaba en unes mitges tintes que no ajuden a fixar les formes que necessita el registre col·loquial per sonar natural i estar en condicions de competir, per exemple, amb el castellà als multicinemes.
UN TAST DE CATALÀ
Ser corrector t'exposa a una fatal pregunta: "Això és correcte o incorrecte?" Allà on tu veus molts colors t'exigeixen que diguis si és blanc o negre. I si alguna vegada t'atreveixes a apuntar "Seria adequat en un registre...", et tallen en sec: "No t'enrotllis: és correcte o no?"
El criteri de l'adequació al registre és subtil i complex. Va més enllà de la correcció. Diuen els comunicòlegs que és el gran secret per resultar simpàtic. Però la inadequació té també té les seves funcions i virtuts. En posaré un exemple.
A principis dels 70, amb 12 o 13 anys, em va arribar a les mans un petit pamflet subversiu on Xirinacs explicava, fil per randa, una breu detenció a la comissaria de la Via Laietana. Me'n va quedar gravada una frase: "M'etzibà una puntada a les parts, ambdues".
Em va colpir el brutal contrast entre la violència del fet i la culta i elevada manera de descriure'l. La inadequació -no ho nego- tenia el seu efecte còmic. Molta punteria hauria hagut de tenir l'agent perquè el pronom explicatiu fos necessari.
Però amb el temps he pensat que el que pretenia Xirinacs no baixant del registre noucentista de Carner ni a les clavegueres dels germans Creix, era, en el sentit més literari, no posar-se a la seva altura.
Ser pacifista exigeix una actitud tan antinatural, tan salvatgement civilitzada, com no respondre a l'odi amb odi. El primer tallafoc és el llenguatge: sentir una patada als collons però dir-ne puntada a les parts; i afegir, amb flegma de britànic, ambdues .
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Albert Pla Nualart
Si una cosa no va amb mi, vull dir que no m'acompanya, que no la porto a sobre, que jo i la cosa no formem part del mateix grup. Últimament, però, els mitjans van plens d'un "anar amb mi" calcat del castellà que no vol dir res d'això.
De vegades significa que, per temperament, educació o ideologia, no sento plaer ni interès davant allò, m'és del tot indiferent o, fins i tot, em provoca un cert rebuig. I allò pot ser el submarinisme, els bars molt sorollosos o el cinema de Godard. En català hauria de dir que no em fa el pes, no em diu res, no em convenç, no és sant de la meva devoció, etc.
També pot provenir d'un ir que té més el sentit d'harmonitzar, de lligar bé. Si estic parlant de vestir i vull traduir "Llevar sombrero no va conmigo", puc dir que no m'escau, que no m'hi sé veure.
De tot manera, l'expressió més simple per expressar la inadequació entre qualsevol realitat, activitat o persona i un mateix és "No fa per mi". A mi em surt d'escriure-la així, potser perquè és una forma molt col·loquial i perquè no puc traduir-la al castellà. I és també així com la recull l'Alcover-Moll.
Sapigueu, però, que tant el Fabra com el DIEC2 -i, per tant, la normativa- diuen que ha de ser "No fa per a mi", i sembla que també ho aboni la lògica gramatical.
I per fer-vos una idea de fins a quin punt "No va amb mi" ens podria sonar malament si no estiguéssim tan interferits, valoreu el mal a l'orella que us faria sentir enmig d'una conversa en castellà: "Esto no hace para mi".
----------------
ESMOLET DE PARAULES
Els diccionaris la defineixen com el grau de protecció contra el perill, el dany, la pèrdua i el crim. Però és -molt més que una abstracció- una sensació, que sovint resulta enganyosa.
En alguns països on els habitants viuen angoixats pels terratrèmols, l'estadística demostra que en moren el triple relliscant a la banyera.
Dimecres va prendre Barcelona per terra, mar i aire. És l'obsessió del ciutadà modern. Però fer-ne la granprioritat aigualeix totes les festes: no ens deixa tornar tard a casa ni conèixer atractius estranys.
Fa que ens arrapem a una identitat que ens alinea en un nosaltres que definim contra ells . Ens protegeix dels dubtes que ens farien créixer i ens torna porucs, perquè ens obliga a veure la vida en forma d'amenaça; i els altres, en forma d'enemics.
Ens atrinxera en el que creiem i ens dóna com a única missió vital sobreviure. Ens empeny a acumular diners, i ser insolidaris, per allò del "mai se sap". I com més en tenim més ens obsessiona que ens els robin.
El nivell de repressió que cal per poder-la garantir és inversament proporcional al de justícia social. I sempre surt l'aprenent de dictador disposat predicar que és totalment incompatible amb els drets humans.
Però l'única que és digna d'aquest nom mira la mort de fit a fit i admet que el futur és un misteri.
No la podem comprar i ens exigeix ser conscients que tot allò que fem acabarà afectant algú com nosaltres.
Només se sent segur el que aprèn a viure sense fronteres ni passaports.
L’Església i la
llengua de Sant Vicent
Josep Miquel Bausset
El 10 de gener de 1965, Vicent Miquel i Diego escrigué una carta al P.
Greori Estrada, monjo de Montserrat, on lamentava la situació del valencià en
l’Església. La carta feia referència
a la comissió de laics valencians, que sol·licitava el valencià a l’Església, en
una campanya de recollida de firmes, i a la maniobra que començà “des de
El Sr.Miquel i Diego descrivia magistralment l’actitud negativa de
l’arquebisbe Olaechea respecte a la llengua vernacla: “abans de començar
L’arquebisbe Olaechea pretenia arraconar el valencià, perquè segons ell, “el lloc d’emprar la llengua valenciana no és l’Església”, cosa que encara passa hui en dia!!
Malgrat tot, deia Vicent Miquel: “dos arxiprestats, s’adhereixen al valencià, Catarroja i Alcoi, i en d’altres, uns 35 o 40 % dels sacerdots estan a favor nostre”.
El 22 de desembre de 1964 (continuava la carta) “entreguem 20000 firmes sol·licitant la
introducció de la nostra llengua, al Sr. Arquebisbe” . Però malgrat això,
l’arquebisbe, no fent cas d’aquesta campanya a favor del valencià a la litúrgia,
digué als arxiprests en una reunió: “Eso
del valenciano es una maniobra política. ¿En sus parroquias entienden el
castellano? ¿Sí? Pues no hay más que hablar. Eso del valenciano son cosas de D.
Vicente Sorribes”. Per això
l’arquebisbe “no presentà el missal
valencià de Mn Sorribes”, amb la qual cosa, al no conèixer-lo
El mes de gener següent es van publicar les disposicions referents a la litúrgia i els missals que s’utilitzarien, tal i com escriu Vicent Miquel i Diego: “s’admet la llengua vernacla, el castellà és clar, en l’Epístola i l’Evangeli”. L’arquebisbe acabà la reunió “amb una amenaça per aquells que “por su celo se exceda en sus funciones”.
El mateix gener se li presentà a l’arquebisbe un escrit, signat per catòlics de relleu, demanant la introducció del castellà a les zones castellanoparlants; el castellà i el valencià a les zones bilíngües, i a les zones monolíngües valencianes, el valencià, sense excloure el castellà. Cap resposta afirmativa, pel que fa al valencià a l’Església!
Vicent Miquel i Diego amb un to pessimista, sabia que malgrat la resposta popular a favor de la nostra llengua a la litúrgia, “tot és inútil, se’ns estafa impunement”. I afegia en aquesta carta: “Els anticlericals, fruit espontani del País, se’ns riuen dient: No us ho dèiem? deixeu-se de sotanes”.
Miquel i Diego, amb tristesa, relatava la situació que vivia l’Església valenciana: “el novembre, quasi expulsaren a un seminarista del meu poble del Seminari, per parlar de progressisme, de Congar, Rahner, la llengua valenciana i Serra d’Or. Així estan les coses”.
47 anys després d’aquesta carta, desgraciadament, les coses continuen igual!
En la festa del nostre patró, són molts els miracles de Sant Vicent que es representen al carrer. Serà possible algun dia, que es represente el miracle de la reconciliació de l’Església amb la nostra llengua?
Tots ho
sabíem, tots en parlàvem, però ningú en realitat s'ho havia acabat de creure. A
partir del 2 de gener la nova llei entrava en vigor i tothom hauria d'assumir la
situació que se'n desprenia. I malgrat tot, malgrat les xarrades, les converses
i les elucubracions fetes sobre el tema, arribà el 2 de gener i tots ens vam
sorprendre en veure que havia arribat el moment d'acatar la nova llei del
Govern.
Recorde al cap d'un dies,
potser el 4 o el 5 de gener, que la meua parella i jo vam anar a un pub que
solíem freqüentar i després de servir-nos, el mateix amo del local, les dues
cerveses que acostumàvem a demanar-hi, ens vam posar a xarrar de les nostres
coses en veu baixa. Ningú, pensàvem, ens escoltava. Anàvem ben errats,
però.
El mateix propietari del
pub se'ns va acostar amb una lleugeresa, per a mi que el coneixia de tota la
vida, insòlita i ens va dir: "Amigos, ya conoceis la nueva situación.
Comportaos bien y no me veré obligado a echaros a la calle o llamar a la
polícia". Nosaltres, incrèduls i una mica bocabadats, vam assentir en
silenci i vam continuar bevent cervesa, tímids i
temorencs.
Recorde que de tant en
tant mirava de reüll la resta dels clients que hi havia al local i vaig creure veure en tots el mateix
estupor dibuixat en llurs cares. Com podíem haver arribat a aquesta situació?
Com, de colp i volta, ens havíem convertit tots, ciutadans normals i decents, en
presumptes delinqüents vigilats per les forces de l'ordre? I el que era pitjor
encara, vigilats pels mateixos conciutadans! Tots contra tots. Tots convertits
en policies.
Però la cosa, és clar, no
havia esdevingut de colp i volta. La cosa ja venia d'antic, de feia anys, potser
segles. Repressió i persecució contra les llibertats del ciutadans per part de
l'Estat. Era una cosa ben coneguda de sempre.
Però en els darrers anys la
campanya informàtica –sempre interessada, sempre manipuladora– contra nosaltres
s'havia incrementat fins a tornar-se virulenta. Els missatges eren ben clars i
precisos. Venien sobretot dels mitjans d'informació afins a la dreta espanyola,
però també, sovint, de l'esquerra (de certa esquerra moderada, vull dir): Calia
reforçar la unitat d'Espanya. Calia defensar els drets democràtics de la majoria
de la població. No es podia permetre que una o unes minories imposaren els seus
criteris al país sencer, a la nació. Així doncs, el Govern aprovà una llei que
pretenia posar ordre davant de tants desficacis i injustícies, deien. A partir
del 2 de gener quedava prohibit terminantment parlar en llocs públics en català
(i les seues varietats dialectals), gallec i èuscara. L'incompliment d'aquesta
llei seria motiu de fortes sancions econòmiques tant als infractors com als
propietaris dels locals afectats. Una bona xarxa d'inspectors se'n farien
càrrec. En general tot just es permetia parlar en la nostra llengua
("autonòmica", en diuen alguns) a l'aire lliure i en terrasses d'establiments
hostalers sense sostre i fitades per un màxim de dues parets. Tampoc era
possible expressar-se en la llengua de Joanot Martorell als recintes dels parcs
infantils i àrees o zones de joc per a la infància a l'aire lliure ni dins les
instal·lacions clíniques, encara que estigueren també al
carrer.
El missatge que ens deixà
el Govern era ben clar i contundent. En realitat aquesta no pretenia ser una
llei restrictiva o prohibitiva, car el veritable motiu d'aquesta llei era o és
la de preservar els drets dels no catalanoparlants, majoria de la població de
l'estat en definitiva. No es pot oblidar aquest punt fonamental. El catalanisme
és una malaltia, com també ho són el galleguisme o el basquisme, i per això el
Govern se'n fa càrrec i a part de facilitar la creació de clubs de
catalanoparlants, gallegoparlants i bascoparlants (per a parlar-hi sempre en la
intimitat, és clar), va posar tots els mitjans al seu abast perquè les
autoritats sanitàries ajudassen els afectats a la seua curació. No parlar en
castellà dins d'Espanya, ens deia el govern de Madrid, no sols és nociu,
addictiu i perjudicial per a la salut, també és molest per a la gent que rodeja
el catalanoparlant (catalán de mierda, segons l'alegre i simpàtica
terminologia de la parla popular de Madrid). Arribar a casa, després d'una
eixida nocturna, fent pudor a català, valencià, balear, gallec, etc, o veure un
deliciós plat de menjar fet malbé per una conversa no castellana a la taula del
costat, són coses que ja no tornaran a succeir.
Després de meditar en
silenci sobre tot aquest assumpte, la meua parella i jo, ens vam acabar la
cervesa, vam pagar i vam eixir al carrer. Necessitàvem parlar en valencià una
mica. Sort que no teníem cap parc infantil proper. L'amo del pub ens va dir amb
un somriure una mica forçat: "Adiós amigos. Hasta pronto". El seu
accent valencià era brutal i aclaparador. Potser caldria corregir això
també?
Sico Fons
La lectura de
diaris
La lectura de diaris és millor fer-la cada dia que toca, o, si això no
és possible, no s’hauria d’endarrerir gaire.
En organitzacions i comunitats, en llocs d’esbargiment o on la gent
s’ha d’esperar i en totes les llars hi hauria d’haver sempre algun diari
o revista per llegir, naturalment –normalíssimament!– escrits en la nostra
llengua i tocant temes d’interès comú.
Els catalans hem d’anar-nos acostumant a consumir premsa catalana:
tenim diaris de diferents tendències i revistes de tots els gustos (pel
cap baix, tenim més de cent cinquanta capçaleres).
Jo no em sé imaginar una llar o una sala d’estar sense diaris, sense
revistes, sense llibres; si mai en veig cap, tinc un ai al
cor.
El diari, llevat d’escasses excepcions, hauria de ser repassat cada dia.
Això vol molta traça i bona distribució del temps; de fet, amb mitja
hora s’hi pot fer una bona repassada. Evidentment, no s’ha pas de llegir tot
el que hi ha escrit. I de les coses que s’hi llegeixin, se n’ha de saber
extreure el suc i ser-hi crític; no cal empassar-nos-ho pas tot, però sí saber-hi
collir les perles que hi ha sembrades. La informació més important s’hauria
de veure reflectida ja en la portada, cosa que per desgràcia un setanta
per cent de vegades no és així, ja que la redacció va més que res de
cara al negoci i a fer ressaltar continguts cridaners.
Va bé de donar-hi un cop d’ull general, llegint els títols i el text
remarcat per a tenir una idea clara de totes les novetats; després s’ha d’anar ja
directament a veure què es diu dels fets en ebullició (política,
cultura, economia...) a fi d’anar veient cap on es decanten. També ens han
d’interessar les notícies internacionals. És bo, feta aquesta lectura, d’anar
directament a temes del nostre interès, escrits generalment per autors
que ja coneixem: els podem llegir i subratllar (o retallar i guardar si
volem); a més, en podem aconsellar la lectura a altres
persones.
No tinguem escrúpols de remarcar o subratllar text d’un diari o d’una
revista, perquè al final és probable que vagin a parar al contenidor del
paper. Convé, doncs, que abans ens hàgim aprofitat bé de la substància
informativa que hi ha. El sol fet de remarcar-hi conceptes fa ja que no
quedin perduts enmig de tanta lletra i els retinguem
més.
Quan en els diaris hi ha escrits repetitius i sense substància o que van
donant voltes durant dies i dies sobre la mateixa qüestió, és millor de
llegir-los en diagonal o passar-los de llarg
olímpicament.
El futur del català, 27 anys després
Prefaci de Joan
Tudela
Si algun
sentit té ara fer un diagnòstic sociolingüístic de la llengua catalana, és el
sentit de l’oportunitat.
Oportú,
de primer, com a pròleg del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, la
singladura del qual va començar pel juny del
Hi ha una
altra coincidència que fa oportuna la publicació ara d’aquest recull
d’entrevistes: el desè aniversari de la mort de Franco, que va obrir les portes
a l’adveniment d’un nou règim polític –democràtic i autonòmic– en el qual ha
estat possible un cert redreçament de la nostra llengua. Deu anys després de
mort Franco, és oportú fer el balanç de la desfeta que el franquisme ha suposat
per a la llengua catalana. Ara, sense l’eufòria pròpia del final de la
dictadura, és el moment de fer l’inventari de les ferides amb què la nostra
llengua ha sortit del franquisme. I també cal fer, és clar, un altre balanç: el
de la recuperació del català durant aquests deu anys sense
Franco.
Finalment, hi ha un tercer motiu d’oportunitat per a un diagnòstic
sociolingüístic. Vivim el començament d’una nova era, el naixement d’una
societat nova, que alguns anomenen postindustrial. La població dels Països
Catalans, encara que no som una de les zones d’avantguarda dins l’actual
revolució tecnològica, ens trobem dins l’àrea mundial que viurà el segle XXI en
aquesta societat postindustrial. Doncs bé: les transformacions tècniques
profundes, el pas d’un tipus de societat a una altra de més avançada, ha
comportat al llarg de la Història canvis sociolingüístics importants. Hi ha
llengües que no sobreviuen als canvis de societat. La llengua d’oc va viure un
gran esplendor en els temps feudals, mentre que l’arrelament a Occitània de la
societat industrial i urbana ha coincidit amb l’agonia de l’occità. El català,
que tenia una salut pletòrica a l’època medieval, va resistir bé la
industrialització, almenys a Catalunya, i en certa manera fins i tot en va
treure profit. Però sobreviurà dins la societat postindustrial? Resistirà ser
substituït pel castellà (pel francès a la Catalunya Nord, per l’italià a
l’Alguer) i per l’anglès? És un interrogant angoixat que també es fan altres
llengües d’àmbit demogràfic restringit, fins i tot les que tenen un Estat propi.
Val la pena, doncs, de fer no només el diagnòstic sinó també el pronòstic de la
salut del català en aquestes dècades crucials que vivim.
En aquest
recull d’entrevistes s’apleguen veus diverses, que diuen la seva des d’òptiques
diferents. N’hi ha que parlen des d’un àmbit territorial concret: el País
Valencià, les Illes, la Franja, Andorra, la Catalunya Nord, l’Alguer, les
comarques gironines. N’hi ha que ho fan des de càrrecs polítics relacionats amb
la normalització lingüística, o des de la direcció d’associacions cíviques
d’acció cultural. D’altres enraonen com a estudiosos o professionals de la
sociolingüística, de la història de la llengua o d’àmbits concrets, com la
indústria editorial, els mitjans audiovisuals, la premsa escrita, l’ensenyament
o el món de les lleis. Hi són presents també dos veterans correctors de català,
perquè qualsevol estratègia de normalització ha de considerar la batalla per la
genuïnitat del català tan important com la de l’ús.
Tot
plegat, doncs, un diagnòstic de la llengua catalana que té la intenció de ser
globalitzador i que apareix en un moment oportú per partida
triple.