132. (L'esport com a vehicle d'integració)
Vaig aprendre català jugant a beisbol amb els meus
companys.
Willy Díaz
Immigrant
dominicà
L'entrada de moros 2012 en Canal
9
Eugeni S. Reig
Diumenge 22 d'abril vaig seguir la retransmissió que Canal 9 va fer des
d'Alcoi de l'entrada de moros. Els comentaris els van fer el locutor Ferran Cano
i dues presentadores. Cal
especificar que el valencià dels locutors, completament betacista i bastant
ieista, era una barreja ben curiosa de valencià dialectal de les comarques
centrals (ús reiterat de gerundis com ara “tinguent”, “caiguent”, i, sobretot,
“vegent” que vàrem tindre ocasió sentir en diverses ocasions, “distragut”, “pos
vinga”, etc.), valencià en conserva –d'eixe que ensenyen en els cursets– (“demà
passat” en lloc de “despús-demà”, “fem una xicoteta pausa” en lloc de “fem una
pausa ben curteta” i, sobretot, l'artificiós “bona vesprada” quan els valencians
hem dit sempre “bon dia” mentres hi ha hagut llum del dia, siga l'hora que siga)
i pseudovalencià castellanitzant (“que barbaritat” en lloc de “quina
barbaritat”, “mare, que por” en lloc de “mare, quina por”, “que cavall més
impressionant” en lloc de “quin cavall més impressionant”, “me dóna igual” en
lloc de “tinc igual”, “com té que ser” en lloc de “com ha de ser”, “ara ho vaig
a dir jo” en lloc de “ara ho diré jo”, “és increïble el calor” en lloc de “és
increïble la calor”, “rebent el calor del públic” en lloc de “rebent la calor
del públic”, “però dóna igual” en lloc de “però és igual”,
etc.). La reportera Chus Lacort ens va oferir un bon grapat de calcs del
castellà i, a més, de tant en tant i sense cap motiu, deia alguna cosa
directament en castellà: “mira como bailo”, “no me cambies por ninguna”, etc. Va
ser especialment notable l'entrevista que li va fer a un bou. Es va acostar al
bou i li fa fer unes quantes preguntes sobre la festa de moros i cristians. I li
les va fer ¡en castellà! El bou no va respondre, així que no sabem si l'animal
parlava la llengua de Cervantes, com pensava la reportera. Em va recordar una
anècdota molt curiosa que vaig viure en certa ocasió a la ciutat de València.
Una anciana passejava acompanyada d'un gosset. La dona caminava i parlava amb
ella mateixa. Ho feia amb veu prou alta per a poder sentir-la i entendre-la
sense cap problema. La dona parlava valencià. De sobte s'adreçà al gosset i ¡li
parlà en castellà! Em va deixar bocabadat. Ara, quan he vist que Chus Lacort
parlava castellà al bou he comprés que, per a algunes persones, els animals
parlen castellà. A mi no se m'hauria acudit mai de la vida pensar que el
castellà és llengua d'animals però, evidentment, cadascú te les seues idees.
Respecte total. Una de les locutores, referint-se a una de les peces musicals que sentíem
en l'entrada, va dir “està composat pensat en la seua dona, Isabel”. Les peces
musicals no es “composen”, es “componen”· No li faria gens de mal consultar el
diccionari. Un
dels moments més impactants va ser quan una de les locutores va dir “a veure si
tenim sort i vegem l'arc de Llorenç”. Volia dir, evidentment, “l'arc de Sant
Martí”, perquè estava plovent. Sublim. Insuperable.
Sobre l'ús desastrós de la partícula pronomino-adverbiel en m'estime més
no dir res perquè és perdre el temps miserablement. El més lamentable de tot va ser la gran quantitat de ee i de
oo tòniques que haurien d'haver pronunciat doble obertes, com fem tots
els valencians, i varen pronunciar tancades o quasi tancades: “entrada móra”,
“canal nóu”, “Alcói”,
etc.
(Publicat al Diari de Barcelona el 23 de juliol del 1992)
Seran espectaculars, els Jocs Olímpics, és a dir, la cerimònia inaugural i els quinze dies de competicions. Però, per a nosaltres, el més important de les Olimpíades de Barcelona no és l'esdeveniment mundial de l'estiu de l'any del Senyor de 1992, sinó l'obra viva i perdurable: l'obertura de la ciutat al mar, les rondes, les instal·lacions noves. Això és el que quedarà, quan el circ olímpic haurà plegat veles.
Els últims anys, molts han treballat, des de l'àmbit civil i des de l'institucional, perquè els Jocs de Barcelona no fossin una oportunitat malaguanyada per a la llengua catalana. Aquests esforços han produït dos fruits, l'un espectacular però efímer, l'altre perdurable. El primer és l'ús de la llengua pròpia de Catalunya durant els Jocs, des dels rètols dels temples esportius fins el canal olímpic de televisió. De l'altre fruit en parlarem a poc a poc.
Es tracta dels diccionaris dels esports presents a Barcelona 92. Vint-i-vuit esports, vint-i-vuit diccionaris: basquetbol; voleibol; ciclisme; vela; gimnàstica; natació; tennis; tennis de taula; piragüisme; judo; hípica; handbol; tir amb arc; tir olímpic; esgrima; rem; lluita; hoquei; hoquei sobre patins; bàdminton; boxa; halterofília; taekwondo; beisbol; pentatló modern; pilota; atletisme; futbol. I, per postres, el Diccionari general dels esports olímpics, que va aparèixer en escena la setmana passada.
Tots aquests diccionaris els ha editat Enciclopèdia Catalana i es poden adquirir a qualsevol llibreria. L'autor d'aquesta obra monumental és el Termcat, centre de terminologia catalana, creat el 1985 per la Generalitat i l'Institut d'Estudis Catalans. La quantitat i la qualitat de la feina feta pel Termcat en el terreny de joc de la terminologia esportiva el fa mereixedor d'una medalla d'or.
Les virtuts dels vint-i-nou diccionaris són evidents. A més a més del rigor a l'hora de fixar els vocabularis olímpics, aquests volums excel·leixen per la seva claredat. Són d'allò més fàcils de consultar, tant si un vol saber el significat precís d'un terme esportiu en català, com si el que necessita és conèixer les equivalències entre les llengües oficials dels Jocs de Barcelona (català, castellà, francès, anglès).
El públic natural dels vint-i-vuit diccionaris d'esports olímpics són els esportistes, els tècnics, els periodistes especialitzats i els afeccionats a aquell esport. En canvi, l'usuari del Diccionari general dels esports olímpics, que conté la terminologia bàsica de cada esport i els termes comuns a un gran nombre d'esports, pot ser qualsevol persona.
Per arrodonir aquesta empresa, la Generalitat i Enciclopèdia Catalana publiquen, també, els reglaments oficials de les disciplines olímpiques.
Si és cert que no hi ha rosa sense espìnes, quina pot ser l'espina? Doncs la poca difusió. Aquests diccionaris són eines precioses i molt útils si és que les utilitzen els interessats. Poden ajudar a augmentar l'ús i la qualitat de la llengua catalana al món esportiu, però només si són adquirides en quantitats industrials i consultades sovint. Tant de bo.
Com passa el temps, oi? De seguida celebrarem que fa vint anys vam viure els Jocs Olímpics de Barcelona. Aquest article meu que ara reedito en parla. També parla de la terminologia. Alerta. Tenim paraules, tenim noms, tenim termes. No val a confondre'ls.
L'inventari de les nostres paraules i les nostres locucions constitueix el tresor lèxic de la nostra llengua; n'hi ha, com l'amic Eugeni S. Reig, editor d'InfoMigjorn, que senten passió per les nostres paraules, i per això es dediquen a estudiar-les i a defensar-les i ben fet que fan. La gràcia de les paraules és que, segons el context, poden significar coses diferents.
Dels nostres noms personals i cognoms i dels noms de lloc de la nostra terra s'ocupa l'onomàstica; n'hi ha, com l'enyorat Enric Moreu-Rey, que senten passió pels nostres noms i per això s'agrupen en la Societat d'Onomàstica, que ell va fundar, i ben fet que fan.
Els termes, a diferència de les paraules de la llengua general, no admeten sinònims ni dobles sentits ni res que s'hi assembli. Poca broma amb els termes. A l'hora d'establir un vocabulari científic o tècnic o esportiu, la terminologia defineix de forma inequívoca cada concepte i tria un únic terme per expressar-lo. És així com funcionen els llenguatges d'especialitat; per tant, traduir terminologia és molt més fàcil que traduir lèxic. A casa nostra, de fixar els termes s'ocupa des de fa vint-i-set anys el Termcat i ben fet que fa.
De “despagar” tenim el deverbal “despago”, ‘estat de qui està despagat, decepció', que, per ara, no arrepleguen els diccionaris, encara que està ben integrat en la parla valenciana. Sí que recullen “despagament”, estrany en l'ús corrent d'ací. “Despago” té la “taqueta” d'acabar amb “o” àtona (suspecte de castellanisme) i, supose, el marxamo de dialectal. Però la RAE deu considerar-lo poc (o gens) genuïnament castellà perquè no l'inclou en el seu diccionari. Al pobre, però vivíssim, vocable, li passa com a “enterro”, “desterro” i altres deverbals ben nostrats i usats. Alguns no entenem molt bé (o potser ho entenem massa i tot) per què molts vocables acabats en “o” àtona tenen “tatxa” de castellanisme, de dialectals o de vulgars, si són més aïnes valencians, com els esmentats, i en canvi altres, més “centrals”, com “esbarjo”, “esguerro” i més, tenen les benediccions oraculars. Alguns diccionaris, com el DIEC2, arrepleguen vora 200 vocables acabats en “o” àtona, alguns amb forma tan “pura” i “genuïna” com “bambo”, “conco”, “paio” i “tato”, però les comentades més amunt, no. Esperem que el diccionari normatiu de l'AVL no ens deixe despagats i hi incloga “despago”, com ja ha fet la nostra institució normativa amb tants vocables ben valencians, anteriorment bandejats.
Garagala?