¡cleix!
Onomatopeia que imita l’esclafit fort i
agut que es produïx quan dos objectes xoquen violentament, com ara quan ho fa
una pedra contra un vidre o una bala contra una roca.
Ha tirat el got en terra i, ¡cleix!, l’ha fet
pols. |
En la
novel·
Tanmateix, si tenia ganes de tabola, com més descuidats anaven els
guàrdies, pobres, jugant-se-la per la nostra tranquil·litat, cleix!, ja
tenim la bala rebotant de pedra en pedra i l’esclafit ressonant de
tornaveu en tornaveu. |
L’onomatopeia cleix, que es
pronuncia amb e oberta, és molt usada
en valencià però, incomprensiblement, no l’arreplega cap diccionari. Ni tan sols
Enric Valor la va incloure en el seu Vocabulari escolar de la
llengua.
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 244)
El poc fonamentat glamour d’alguns cognoms
estrangers
Antoni Llull Martí
Per a molta
gent, els cognoms o llinatges d’alguns personatges estrangers famosos tenen per a ells una
mena d’encís, de cosa que causa admiració, però en moltes ocasions això és
causat per la seva forma exòtica, misteriosa, inintel·ligible, per ignorància del seu
significat, que pot esser tan vulgar (i alhora tan respectable), com el dels nostres
Carreter, Pla, Portell, Torrent, o Garrover. He usat l’anglicisme glamour
a l’encapçalament perquè defineix prou bé el sentiment que, amb poc fonament,
inspiren, com podreu veure pels exemples que tot seguit vaig a exposar-vos.
Per cert, sabeu que glamour prové del mot grammar ‘gramàtica’, amb canvi de
r per l, que com en la nostra llengua també ocorre en anglès? La pronunciació
d’aquests dos mots és molt semblant en anglès, per l’estil de si llegíssiu glème
i grème. La gramàtica, per a la gent illetrada, era una ciència
carregada de
misteri, i per això l’associaven amb cosa digna d’admiració. Bé, tornem als llinatges.
Carter, Cooper, Taylor i Faulkner, en anglès, són ni
menys ni pus
que Carreter, Boter, Sastre i Falconer. I en alemany Hoffmann és
‘granger’,
Wagner ‘carreter’, Schneider, ‘sastre’, i Schumann i
Schumacher ‘sabater’. De vegades la significació
és prou clara per als qui parlen la llengua a la qual pertanyen, però com a
nom d’ofici no té equivalent exacte en la nostra llengua, com l’anglès
Thatcher, que és un que fa cobertes de palla per a barraques o
cases
rústiques, o l’alemany Federer, que és un que negocia o que fa coses amb
plomes
(Feder és ‘ploma’, en alemany).
Altres llinatges corresponen, com a casa nostra, a coses molt diverses. Bach, en alemany és significa ‘rieró’ o ‘rierol’; Beethoven en baix alemany o neerlandès ‘tanca’ (o corral) de remolatxes’; Einstein, en alemany, ‘camp (o recinte) envoltat de paret de pedra’; Liszt, en hongarès, ‘farina’; Gates, en anglès, ‘portals’; Bush ‘mata, garriga o ‘bosquet’; Ford, en anglès, ‘gual’. Però alguns poden esser enganyosos i no significar el que aparenten, com ocorre amb Rice, que formalment coincideix, en anglès, amb el mot rice, ‘arròs’, però que com a llinatge és una variant del gal·lès Rhys, que significa ‘fer guerrer’, cognom molt apropiat per a la bel·licosa secretària d’estat nord-americana.
Tres filles del mal: la malaltia, que és llatina, la malària, que és italiana, i la malura, que és autòctona. I mira, deu
ser l’única que es cura, perquè és una epidèmia que sembla del tot
eradicada.
«De les festes mitjevals de la Gaya Ciencia en nasqué una poesía
artificiosa, y en gran part tancada al esperit popular y històrich català. Els
grans poetes de la nostra rassa, com l’originalíssim y tempestuòs Ausias March,
se formaren generalment lluny de la seva órbita. Un concepte fals y
aristocràtich, y millor diriem, purament técnich del art, convertí llavors la
poesía en un exercici mecànich, subjecte a retgles y motllos fixos, dintre’ls
quals s’esbravava tota inspiració. Era una malura general de la època de la que sols se’n escapa Italia que havía trovat
en el Dant y en el Petrarca, els accents de la poesía moderna» (Antoni Rubió i
Lluch, Discurs,
1907).
Bacon. ‘béicon’.
Cansalada viada. Bacó.
Una
terça de cansalada viada.
Baix (com a
preposició). Sota.
A
quatre sota zero. Sota aquest punt de vista.
Bajón, 'baixon'. Davallada. Baixada.
Caiguda.
La
malalta ha fet una davallada.
Bandeja. Safata.
Una
safata de rebosteria. Una safata de fruita.
Plata. Plàtera.
Una
plata de llonzes de xai.
Barco. Vaixell.
Nau. Navili.
Fer
un viatge en vaixell.
Basura. Escombraries.
Brossa. Deixalles.
Cal recollir les escombraries.
Beef-take, 'bistec'. Llonza.
Una
llonza de be.
Una llonza de bou.
Qui diu: “vull un beef-take de bé”, diu: “vull un tros de vaca de
xai”.
Berberecho. Escopinya.
Escopinyes amb pebre.
Berrinche. Enrabiada. Requinta (Ruyra).
Quan l'hi han dit, ha passat una enrabiada de por. Quina requinta que
ha passat, el dropo!
Besito. Ho diuen tant les mares i dones als fillets. Petó.
Fes-me un petó, rei, reina.
Petó,
paraula bonicament endimoniada per la seva onomatopeia. I les mares catalanes
s’agenollen davant de “besito”. Quina pena!
Bicho.
Cuca.
Morta la cuca, mort el verí.
Feristela (animal més grosset).
El gat mesquer és una feristela.
Bitxo és el coralet, un
pebrotet que cou molt.
Bijouterie, 'bijuteria'. El Fabra diu clarament que aquest mot és
gal×licisme. Quincalla. Quincalleria.
Botiga
de quincalla.
Biombo. Paravent.
Mampara.
Entre tu i jo, un bon paravent.
Birria. Carnestoltes.
Xarxó.
És
un carnestoltes.
Rave. Nyap. Esguerro.
El
que han fet és una rave. El monument és un nyap com una
casa.
Bisagra. Frontissa. Xarnera.
Les
frontisses subjecten la porta al bastiment.
Blusa.
Brusa.
Una
brusa blanca i una altra de rosa.
Bocadillo. Entrepà. Badall.
Un entrepà de pernil i formatge. Sempre que va al tros, pren un badall d’aquells per anar a cagar a
l’hort.
Bocatta (porció de recapte
que cap d'un cop a la boca). Mos. Bocada.
Aquest panet, ell d'una bocada se'l menja. El xicot s'ha menjat el dinar d'un
mos.
Bodega. Celler.
Cada casa antiga té el seu celler.
El celler de la cooperativa. Al celler hi fan el vi. O l’hi
venen.
Bolso.
Bossa.
Aquesta bossa és la més elegant que tinc.
Bombilla. Bombeta.
A
la sala cal posar-hi una bombeta més potent.
Boquilla. Broquet.
Fumava amb un broquet de banús.
Bordillo. Vorada.
La
vorada és un cordó de pedra que separa la calçada de la
vorera.
Borrar.
Esborrar.
Això esborra-ho amb la goma d'esborrar.
Borrador. Esborrany.
L'esborrany d'un escrit sol ésser un manuscrit.
Boxeo.
Boxa.
Lluitar per un títol de boxa.
Bricolage, 'bricolatge'. Adobs. Petites reparacions
domèstiques.
Eines per a adobs domèstics.
Broche. Fermall.
Un
fermall d'or.
Broma. Ullera.
Humor. Humorada. Gràcia. Folga. Acudit. Facècia. Plagasitat. Verba.
Platxèria. Joc. Xanxa.
Estar d’ullera.
El
Fabra diu clarament que "broma" és castellà. Per tant, cal manegar-s'ho usant
paraules i locucions alternatives. Ullera era ben viu abans, si més
no a les terres de Ponent, i encara n'hi ha molts que ho diuen. És
clar que no pot ser usat sempre, i mai no ho pot ser en plural. Vegem-ne, de tot
plegat, alguns casos; cal parar ment
que sempre hi són substituïts "broma" o "bromes": Estan d'ullera, aquesta gent!
Els teus acudits no m'agraden! Tens unes gràcies pesades, tu. No estic
de brocs. Ho deia per riure. Ho deia de riure. La plagasitat en ell és un hàbit. Sempre
estàs de jocs, tu.
En opinió meva folga és una paraula ampla que podríem usar
pràcticament en totes les ocasions.
Una tria tan esplèndida de paraules com tenim dalt i que ens hàgim de
limitar exclusivament a “broma". Quina pobresa!
Bronca. Esbronc.
Reny.
El mestre li ha clavat un esbronc.
Renyina. Batussa. Baralla. Bronquina. Raons.
Hi
ha hagut una renyina que Déu n'hi do!
Bueno.
Bé.
Bé,
home, bé, endavant! Bé, doncs, som-hi.
Bulto.
Paquet.
La
remesa es compon de quatre paquets.
Bony.
Mirà endins i no hi veié res que fes bony.
Buzón, 'busson'. Bústia.
Tirar una carta a la bústia.
http://www.ara.cat/premium/claus_dia/seva-part_0_687531264.html
Sempre hi ha un cert desacord sobre què mata sant Jordi. ¿Un drac, una víbria, un dragó o una aranya? Les fonts més fidedignes asseguren que és un drac. No pas pacífic i juganer com en Puff, sinó monstruós i sanguinari. El drac, una bèstia llegendària que sembra de terror mitologies d'origen xinès, és, bàsicament, una serp gegantina, amb potes, cap i ales, que escup foc.
La víbria és molt nostrada. El DIEC l'acull només com a sinònim de drac, però té una gran feminitat, i algunes fins i tot tenen mamelles, que exhibeixen en festes populars escopint foc i espantant la canalla. Ser una femella, però, no li estalvia ser matada per sant Jordi en certes versions de la llegenda.
Però drac i víbria tenen parents reptilians gens mitològics. Un és el simpàtic dragó, una bestiola tímida i inofensiva que habita esquerdes de cases velles. Nocturn i gran escalador, emet des de xiscles a lladrucs. Ara bé, sant Jordi el pot matar perquè dragó és també sinònim de drac .
L'altre és el verinós escurçó, un nom que també s'aplica a les persones que emmetzinen relacions. En alguns dialectes, però, dels escurçons en diuen víbries .
I ens queda la laboriosa aranya, que costa imaginar traspassada per una llança. Ments malèvoles diuen que la rima amb Espanya justifica que sant Jordi la mati. Però és més probable que tingui relació amb la frase feta "matar l'aranya", que vol dir entretenir-se amb foteses i és sinònima de "passar l'estona". Treu transcendència a sant Jordi i el fa més humà.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Les preposicions de i per i els noms banda i part formen un seguit de locucions que són una font d'errades i inseguretats. Avui ens centrem en de la seva part : els seus usos correctes i incorrectes i les possibles alternatives.
A "Fa donació de la seva part" o "Es vol desfer de la seva part" no hi ha res a dir. De manera implícita o explícita, ens referim sempre a la part d'una cosa que sabem quina és.
En canvi, a "Ens en sortirem si tothom hi posa de la seva part", la frase només és acceptable si parlem de la part d'alguna cosa en concret. Si no, haurem de dir "si tothom s'hi esforça al màxim / hi posa el coll", que són els equivalents de la frase feta castellana poner de su parte .
També és un calc del castellà, tot i que menys greu, "Ja l'hi (li ho) diré de la seva part" o "Va posar tothom de la seva part". En frases així, la forma genuïna és de part seva . Per si us pot ajudar a recordar-ho, tingueu present que part també es fa servir com a eufemisme de testicle .
I l'ús incorrecte més recent el trobem a "De la seva part, l'alcalde va destacar la inversió feta". Potser perquè "d'altra banda" sembla més genuí que "per altra banda", alguns han passat de "per la seva banda" a "de la seva banda" i, de retop, a "de la seva part".
Així doncs, en aquest sentit de "pel que fa a ell / pel que pertoca a ell" les formes correctes són "per la seva banda" o "per la seva part". Tenen un cert caràcter de connectors textuals: indiquen que el focus de la narració passa d'uns protagonistes a uns altres.
UN TAST DE CATALÀ
Fa un any vam dedicar un tast a l'ús de per part de, una plaga que empitjora molts textos, perquè fomenta i facilita una poc desitjable nominalització de verbs transitius (detenir passar a detenció, analitzar a anàlisi , etc.) quan subjecte i objecte directe s'han d'explicitar.
"El document serveix de base per a l'establiment de la proposta per part de la comissió", per posar-ne un exemple, no diu res diferent que "El document serveix de base perquè la comissió estableixi la proposta", però la primera frase pesa més i és més complexa. Optar per la segona fa el text més àgil i llegidor.
Entre els diversos motius que fan abusar d'aquest per part de , hi ha la falsa creença que la complexitat sintàctica fa un text més formal i respectable. Quantes lleis i quants reglaments que ens convindria molt entendre ens acaben caient de les mans perquè els alts funcionaris sembla que s'esforcin a fer-nos-els gratuïtament espessos?
Una sintaxi clara fa la societat més democràtica, crea el que en anglès en diuen accountability , un concepte per al qual -i no és casual- ni el català ni el castellà tenen una paraula exacta. El Termcat diu que n'hauríem de dir obligació de retre comptes , que és tan precís com difícil de fer anar.
Això no impedeix que l'ús d'aquest per part de acabi sent, en algun cas, inevitable, i seria bo, insistint en la prevenció d'evitar-lo al màxim, que els nostres diccionaris incorporessin l'accepció "introdueix l'agent de l'acció expressada per un nom" al costat de l'actual "pel que es refereix a".
UN TAST DE CATALÀ
El pedagog i folklorista Joan Soler i Amigó l'encertava de ple en una carta publicada ahir quan deia que amb sant Jordi i l'aranya jo anava una mica perdut. La dita la va fer popular -ara ja ho sé gràcies a ell i a l'amatent Enric Gomà- el final del primer acte de la peça satírica de Pitarra El castell dels tres dragons , estrenada amb èxit esclatant l'abril del 1865.
Pitarra hi parodiava els herois mítics en el seu "català que ara es parla". I per fer baixar l'èpica dels núvols, feia la versió casolana del gloriós "¡Santiago y cierra España!": "Sant Jordi i mata l'aranya!"
Com a crit de guerra, no pot tocar més de peus a terra, perquè -com deia Soler- beu de la tradició dels pagesos de demanar a sant Jordi que alliberi les collites d'insectes.
Són moltes les expressions que repetim d'esma, sense entendre-les, fins que una sucosa història del passat les il·lumina. N'hi ha prou especulant en públic sobre el seu sentit perquè aflori de la memòria col·lectiva. És el cas, per exemple, d'"Alto les seques!"
Sembla que a la Barcelona del XIX hi havia una fonda molt popular al carrer de la Boqueria on un senyor vingut a menys va xiuxiuejar a un cambrer: "Un plat de mongetes i res més, que pa ja en porto i no bec vi".
El cambrer, per escarnir-lo, va dir cridant cap a la cuina: "Un plat de seques per a un senyor que de pa ja en porta i de vi no en beu!" L'home es va fer fonedís avergonyit i en veure-ho el cambrer va bramar: "Alto les seques, que el senyor s'ha enfadat i se n'ha anat!"
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Albert Pla Nualart
Per si l'anomenat bilingüisme social no fos prou perniciós per al català, els publicistes fan un pas més i estan agafant gust a utilitzar les dues llengües en un mateix anunci en un intent, suposo, de caure bé a tothom.
Abans les alternaven però ara ja les barregen, animant el personal a fer un poti-poti tan obert i tolerant que al final ja no se sap ben bé què parla.
En un espot televisiu recent, per exemple, el nen pregunta "Mare, què hi ha per berenar?" i la mare li contesta "Un tortazo ". I la criatura, lluny de sentir-se sorpresa o intimidada, acaba l'anunci proclamant: "Per berenar no hi ha res millor que un bon tortazo ".
Jo, en casos així, preferiria un anunci en castellà. Ho trobaria més honest i no tindria la sensació que em prenen per imbècil. La meva reacció és no comprar res d'una marca que té tan poc respecte pel català, però he d'imaginar que és pròpia d'un excèntric repatani, perquè la broma els costa un ull de la cara.
La cosa arriba al punt que en un anunci escrit en bona part en català d'una obra de teatre en català en un diari en català, hi diu ben gros: "Absolutamente alucinante!!!" El motiu, per raons òbvies, no és fer-se entendre ni sembla que ajudi a ficar-se el públic a la butxaca.
És cert que a l'obra també s'hi parla castellà i és, doncs, bilingüe, perquè l'argument hi porta amb total naturalitat. Em sembla perfecte. Per contra, el bilingüisme de l'anunci és tan forçat que fins i tot s'han descuidat d'obrir els signes d'admiració.
----------------
ESMOLET DE PARAULES
La tolerància és la capacitat de suportar que els altres pensin de manera diferent en creences que es barregen amb els fonaments de la nostra identitat. Situant-se en el punt mitjà entre l'ortodòxia dogmàtica i el total relativisme crea l'equilibri necessari perquè la civilització avanci.
Neix d'una doble humilitat: saber que no hi ha vies d'accés directe a la veritat i reconèixer que sense certeses provisionals no sabem viure. Permet entendre, doncs, que la condició humana ens condemna a anar pel món brandant veritats aparentment incompatibles que es complementen i enriqueixen convivint en la dissidència.
Com més profundes, fermes i inefables són les nostres creences, més equipats estem per practicar-la. Com més superficials, vacil·lants i explícites, més necessitem afirmar-les agressivament contra les dels altres.
Per això tota creença la posa en perill si en lloc de combregar amb el seu esperit ens arrapem a la seva lletra. I, pel mateix motiu, en tot el que creiem hi ha sempre una essència en la qual no podem ser tolerants sense ser còmplices dels miserables.
Res no la fomenta tant com conèixer algú que creient coses molt diferents acabem constatant que, en certs sentits, és millor que nosaltres. Per tenir aquesta experiència, cal primer ser capaç de conviure-hi prou temps amb una mirada neta. No és necessari, però, agafar la màquina del temps ni anar gaire lluny: ho poden fer ara i aquí, per exemple, un català independentista i un espanyol del PP.
D'ençà que va sentir a parlar del català, se'n va enamorar. El doctor Stewart King (Sydney, 1968) és professor d'estudis espanyols i catalans a la Universitat de Monash, a Melbourne (Austràlia), i especialista en identitat catalana a la literatura
Acaba de signar un conveni de col·laboració entre l'Institut Ramon Llull i la Universitat de Monash per fer-hi estudis de català, una llengua que coneix a la perfecció. Alumne a Austràlia de Robert Archer, un eminent estudiós d'Ausiàs March, també ha estudiat a Barcelona.
Com comença el teu interès pel català?
A través del castellà, primer; després vaig descobrir que els meus amics espanyols en realitat eren catalans. Els preguntava coses sobre Espanya i deien: "Sobre Espanya no ho sabem, però sobre Catalunya sí". I jo deia: "Catalunya? Què és això?", perquè no sabia que existia.
A la teva tesi doctoral dius que la literatura catalana no és només en català.
Els escriptors de Catalunya, tant si escriuen en català com en castellà, fan literatura catalana si poden articular un sentit de catalanitat en les seves obres. En la majoria de casos la literatura catalana d'expressió castellana és molt diferent de la literatura castellana d'altres parts de l'estat espanyol.
Però el català és el senyal d'identitat bàsic de la cultura catalana. Si treus aquest element de la literatura, què en queda?
En comptes de parlar de la identitat catalana, prefereixo parlar d'identitats catalanes, perquè la gent expressa la seva identitat de maneres diferents, en moments diferents. La llengua és molt important, però no és l'única cosa. En lloc de parlar d'identitat, una cosa que suposadament ja existeix, parlo d'identificació. Ens identifiquem els uns amb els altres i això estableix una identitat col·lectiva entre les persones.
També analitzes la relació entre la cultura catalana i la castellana en termes de colonialisme.
Des del Decret de Nova Planta s'ha produït una colonització de la cultura castellana sobre la catalana. La teoria que desenvolupo és la idea del colonialisme intern, i dic que la formació de l'estat nació espanyol està basada en la imposició, per part dels governs successius, de la cultura i de la llengua castellanes. I han intentat convertir a tothom en un tipus d'espanyol homogeni, en lloc de reconèixer la diferència cultural.
La típica cultura imperialista, doncs: França també ho ha fet.
I els anglesos. Per això, en lloc de veure els escriptors catalans que escriuen en castellà com el resultat magnífic del colonialisme espanyol, com va dir M. Aurèlia Capmany, jo els veig moltes vegades com les víctimes, perquè han perdut la capacitat d'escriure en català, o mai van tenir l'oportunitat de fer-ho, per raons històriques. Això és una mica trist. No tots, eh! Alguns eren uns fatxes que deunidó!
És una manera interessant de veure-ho.
I té alguna cosa a veure amb ser australià. Jo parlo anglès, però no sóc anglès. La manera d'utilitzar una llengua també pot ser una manera d'establir una identitat.
I què me'n dius dels autors que han estat educats en català i trien escriure en castellà? Aquests ja no són tan víctimes.
És que hi ha un situació una mica difícil amb la tria de la llengua literària. Juan Marsé deia que tot i que ell parlava en català a casa i al carrer, totes les seves lectures eren en castellà. I quan ell escrivia volia imitar el que havia llegit. La majoria de joves catalans trien la traducció castellana d'un llibre per sobre de la catalana. Això és un problema per al futur de la literatura en català.
Quines conseqüències té haver viscut en una cultura colonitzada?
En aquest aspecte, Catalunya té relació amb Austràlia, que també és un país petit en població, 22 milions de persones, però hi ha una sensació que la nostra cultura no està a l'altura de la cultura britànica o nord-americana. Per això de vegades no es critica tant els autors australians com als anglesos. Però no crec que els catalans hagin de preocupar-se gaire per la seva cultura, perquè hi ha molts bons escriptors catalans. El problema és que és difícil sortir a fora, sobretot al mercat anglosaxó.
Més conseqüències?
Un cert victimisme, la sensació que s'han d'aixecar murs per defensar-se dels atacs dels altres. I fins a cert punt és normal. No sé si va ser Jaume Fuster qui deia que si sou victimistes és perquè heu estat víctimes.
Què més?
Òbviament, la qüestió de la llengua. Un dels debats més intensos des del retorn de la democràcia ha estat l'ensenyament de l'idioma. Per respondre a segles de colonialisme, s'ha de practicar un tipus de discriminació positiva a favor del català.
El nou ministre d'Educació ja ha dit que farà l'impossible per garantir que les famílies que així ho volen puguin educar els seus fills en castellà a Catalunya.
Entenc l'actitud de les famílies fins a cert punt, però han de respectar el fet que viuen en un país amb una altra llengua, i han d'entendre que també l'han de dominar, perquè és una part de la realitat. Conec immigrants que aprenen català perquè s'adonen que és part de l'experiència de viure aquí
Tothom sap què volen dir aquesta dues paraules, pana, vellut, i empanar, recobrir peix o carn amb crostetes de pa, per ficar-ho tot al forn. Però, a més d’aquest significat, a la nostra contrada en tenen d’altres, d’utilització quotidiana, podria dir que amb molt de protagonisme, paraules que ara actualment són substituïdes per altres de castellanitzants, o clarament castellanes. I no és que vulgui revifar cap fòssil, puix que encara les sentíreu dir, açà i allà, a la comarca de l’Urgell. Cadascuna d’aquestes paraules, o cadascuna de les expressions que són tan sols utilitzades en un lloc o altre de Catalunya, són joies que cal preservar com un tresor i no deixar-les perdre, per odi o per ignorància, que vénen a ser la mateixa cosa.
Pana, ho vaig dir fa poc, l’utilitzàvem, i alguns encara l’utilitzem ara, per a indicar que un equip de futbol n’ha batut un altre amb resultat escandalós: Sis a u, quina pana! Ho proposàvem per comptes del castellanitzant ‘golejada’, certament que insuflat a darrera hora pel castellà, “goleada”. El Preixana ha clavat pana al Fuliola. El València n’ha fet cinc a zero al Cádiz, quina pana!
En aquest cas que comentem pana és substantiu del verb empanar, que vol dir esclafar, un cos rendir-ne un altre sota el seu pes. Es va carregar una saca de farina i l’empanava. No ho veus, marrec, que no ho pots dur això, que t’empana?
Però pana encara vol dir més, i en aquella ocasió m’ho vaig deixar al tinter. També ho apliquem a un vehicle que deixa de funcionar de manera anormal, per una falla mecànica, per un escalfament de motor, per una bateria buida i fins per una roda punxada. Venien amb tant de temps per ser aquí a l’hora indicada i van fer pana.
Com dic, pot ser aplicat a un vehicle per qualsevol causa que el deturi. Ni que sigui per una roda punxada; molts diuen “tinc una roda pinchada”, i és inadmissible. En tot cas cal dir tinc una roda punxada. Se m’ha punxat una roda. Però insisteixo que, si es tractava de l’auto, dèiem més he fet pana. Si és qüestió de la bicicleta, aquesta no fa prou volum per a aplicar-hi pana, i aleshores diem: se m’ha punxat una roda; mai se m’ha “pinchat” una roda.
Pana també pot ser dit, en sentit figurat, d’un afer, d’un negoci que se n’han anat a l’aigua: Semblava que el negoci els anava tan bé i van fer pana. O van fer figa.
I, sobretot, estiguem-nos d’aplicar al cas allò de: Jo això no ho he dit mai, ho desconec, per tant fora! És una decisió totalment injusta, i ignorant. A Catalunya l’esbart dels qui han nascut en ambient castellanitzat, o castellà del tot, és infinit. I bé cal donar crèdit als que han parlat de naixença un bon català i mai han abandonat la preciosa herència. És cosa sàvia, assenyada, i molt profitosa.
No manllevem, que fa ser pobre, que la nostra llengua és prou rica i no li cal parar la mà a ningú. Descobrim les joies amagades que posseïm.
Publicat en el Diari Gran del Sobiranisme, dissabte 14 d'abril del 2012
Esberlant la impermeabilitat
lingüística
Bernat Joan ha parlat a bastament de l’omnipotència apresa, aquella actitud pròpia de parlants de llengües majoritàries –bàsicament, l’anglès, l’espanyol i el francès– que fa que, siguin on siguin, donin per descomptat que poden utilitzar la seva llengua amb normalitat i que els altres estan obligats a entendre’ls. Posem per cas un espanyol que, quan és a Segòvia, empra la seva llengua amb qualsevol persona, autòctona o forastera. Fins aquí, una actitud prou comprensible. Ara bé, si aquest espanyol viatja a un altre país, és força probable que hi continuï fent servir la seva llengua amb la mateixa tranquil·litat, sense ni tan sols plantejar-se que els habitants d’aquest país no tenen perquè saber-la. L’omnipotència apresa o, dit d’una altra manera, el convenciment inconscient que amb la teva llengua pots anar onsevulla, és fruit del passat imperial de determinades nacions, les quals van imposar la llengua arreu on anaven i, al meu parer, té dues conseqüències directes en els seus parlants: la ridiculesa i la impermeabilitat lingüístiques.
La ridiculesa lingüística és el que transmeten els parlants de llengües majoritàries quan, sent a l’estranger, s’entesten a fer-la servir, generant situacions d’absoluta comicitat. Un turista de Salamanca expressant-se tranquil·lament en espanyol en una botiga de Praga n’és un exemple. De debò està convençut que el dependent l’entén? Això és fer el ridícul. I el provincià. Només se’n salven, d’aquesta ridiculesa lingüística –i no pas sempre–, els anglesos, la llengua dels quals sí que ha esdevingut una llengua franca internacional.
L’altra conseqüència, però, em sembla molt més interessant. Per impermeabilitat lingüística entenc el nul interès d’aquests parlants a aprendre altres llengües. I és que, si amb la teva ja fas, quin sentit té aprendre’n de noves? Per algú que no té cap mena d’intenció de moure’s del seu país, pot ser una decisió més o menys comprensible, tot i que tancar-se a aprendre noves maneres d’entendre la realitat –cada llengua és una manera única d’interpretar-la– sempre limita la perspectiva que tenim sobre les coses, ens engarjola culturalment. Tanmateix, en molts casos aquesta impermeabilitat lingüística la demostren persones que han canviat de territori i que, lluny d’aprendre’n la llengua, continuen usant la seva amb total normalitat, com si la del territori d’acollida no existís. Parlo, lògicament, d’una part de la immigració espanyola que va arribar als Països Catalans fa diverses dècades o de la immigració francesa que ha anat arribant a Catalunya Nord. És a dir, espanyols i francesos, justament els grans especialistes en omnipotència apresa. I és que si són uns experts en utilitzar la seva llengua a l’estranger, amb més raó ho faran en un lloc que, oficialment, també forma part del seu país. El respecte als drets lingüístics o la protecció de la diversitat lingüística no són arguments prou forts per trencar aquesta impermeabilitat. L’únic argument de pes que ho faria canviar seria que el català fos una llengua legalment i socialment necessària, és a dir, allò que aconseguiríem amb la independència del país.
En el context actual, però, hem de ser capaços d’esberlar tant com puguem aquesta impermeabilitat. El primer pas és entendre que, entre les persones que no parlen català, n’hi ha que ho fan per hostilitat –pocs– i d’altres per desconeixement o manca de contacte tangible amb la realitat social catalana –molts–. Deixant de banda els primers, és important que siguem capaços de generar espais de normalitat cultural i social on els altres no-catalanoparlants se sentin còmodes. En aquest sentit, la creació artística popular i de qualitat, sobretot en el terreny musical i dels mitjans de comunicació, s’està mostrant molt efectiva: quants nous catalanoparlants habituals hi deu haver gràcies a grups de música o sèries de televisió? La cultura catalana, fins i tot quan no és explícitament reivindicativa, ja és en ella mateixa una eina de normalització nacional. D’altra banda, nosaltres, els parlants, també podem obrir escletxes que afavoreixin la incorporació de nous catalanoparlants a la realitat catalana. Com? Parlant sempre en català als Països Catalans. Uns hàbits lingüístics personals plenament normalitzats són una invitació a la integració social adreçada a aquelles persones que encara no parlen la llengua del país. Tot plegat, doncs, amb la voluntat d’esbocinar la impermeabilitat lingüística d’una part de la població i aconseguir, per tant, que el català esdevingui la llengua comuna arreu del territori. I quan anem a fora, els catalans ja ens farem entendre com puguem, tal com fan els parlants de la immensa majoria de llengües, i sense haver de fer el ridícul.
David
Vila i Ros
11)
La
lectura de la qual ara us parlarem, abraça dues parts molt importants,
diferents l’una de l’altra, del món
escripturístic:
a)
Resseguir amb els ulls les lletres d’un escrit amb la finalitat de fer
penetrar dins nostre continguts diversos. És una lectura que esdevé
pensament i que s’encamina a l’acció, car el pensament tradueix en
actes el seu contingut.
b) Pronunciar en veu alta allò que els nostres ulls ressegueixen. Pot ser fet per a refermar en la memòria el contingut de l’escrit o bé per a donar a conèixer a altres persones continguts textuals.
12)
El futur del català, 27 anys després
Pròleg de Josep
Benet
Ha estat una idea excel·lent d’editar, aplegades en un sol volum, les
entrevistes que Joan Tudela va mantenir amb un bon nombre de personalitats
d’arreu de les terres de llengua catalana i que foren publicades al setmanari El Món, durant l’any 1985, sota el títol
general Sociolingüística. Diagnòstic de
la llengua catalana. Quan foren publicades, setmana rere setmana, potser no
ens adonàrem prou de la seva importància així com de la tasca realitzada per
Joan Tudela; ara, en rellegir-les en un sol volum, podem
constatar-la.
Un primer encert ha tingut Joan Tudela: invitar a expressar la seva
opinió a personalitats molt diverses de totes les terres de llengua catalana.
Des de personalitats que ocupen càrrecs institucionals i polítics fins a
sociolingüistes i activistes. Crec que és la primera vegada que s’apleguen en un
sol volum les opinions de persones tan diverses sobre el present i el futur de
la llengua catalana.
Un altre encert de Joan Tudela ha estat la forma amb què ha sabut conduir
les seves entrevistes. Rebutjant el fàcil procediment del qüestionari únic per a
tothom, ha sabut aconseguir que cada persona exposi amb claredat les seves
opinions sobre aquells problemes que més el
preocupen.
El resultat de la seva tasca és una obra viva, suggeridora, oberta al
debat, on la dura realitat s’imposa a tota mena de cofoisme. Una obra que
facilita elements per a una profunda reflexió sobre el present i el futur de la
llengua catalana, quan s’acaba el segle XX i la societat i els mitjans de
comunicació social són molt distints dels que eren en temps de la
Renaixença.
L’obra que presentem ens parla del que s’ha aconseguit a l’Estat espanyol
des que ha desaparegut la dictadura anticatalana del general Franco. Però també
remarca com foren de greus els danys que aquesta dictadura va causar a la
llengua i la cultura catalanes i del poc que l’actual Estat espanyol democràtic
ha fet per reparar-los.
Més encara: hom s’adona que l’hostilitat i l’agressió del poder central
contra la llengua catalana no ha desaparegut. Certament els textos
constitucionals i autonòmics actuals són molt més favorables a la llengua
catalana que no pas ho eren en temps de la Segona República. Però són tot sovint
ignorats o vulnerats pel poder central. No es vol acceptar que en el territori
de l’Estat espanyol existeixen quatre àrees lingüístiques i culturals distintes,
que poden i han de conviure pacíficament i creadorament. La llengua catalana a
l’Estat espanyol continua trobant-se, doncs, en situació de anormalitat. Per
tant, el combat per la seva defensa continua, perquè la llengua catalana pot
morir... el pitjor parany en què podríem caure és actuar com si ja haguéssim
aconseguit la normalitat. Cal aconseguir, doncs, que es compleixi el que
disposen la Constitució espanyola i els Estatuts d’Autonomia. Els textos
constitucionals i autonòmics espanyols preveuen i permeten accions que no han
estat ni tan sols plantejades al poder central
espanyol.
Però els dominis de la llengua catalana són dividits entre tres Estats,
com recorda l’obra: França i Andorra, a més d’Espanya. I amb tristesa hem de
constatar que, des de la desaparició de la dictadura franquista, gairebé res
s’ha fet per tal d’assegurar i consolidar la llengua catalana a Andorra i a la
República Francesa.
Aquesta obra es publica en un moment extraordinàriament oportú: quan es
va a celebrar el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, dedicat
especialment als temes sociolingüístics. Crec que és una valuosa aportació a les
tasques d’aquest Congrés. Per això em permeto de recomanar-la a tots els
congressistes i a totes les persones que s’interessen pel present i el futur
d’aquesta llengua.