InfoMigjorn, revista digital sobre
llengua catalana [10.400
membres]
Butlletí número 656 (dijous 10/05/2012) - Continguts triats i
enviats per Eugeni S. Reig i Xavier Marí
1) 500 raons per parlar català,
de David Pagès i Cassú
2) Eugeni S. Reig - Més roín que la
tenca en suc
4) J. Leonardo Giménez - Contents i
pagats
5) Màrius Serra - Pixallits?
9) Demà en InfoMigjorn Cap de
Setmana
1)
Publicat en el llibre 500 raons per parlar
català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg.
47).
128. La llengua, ho ha dit
el mateix papa Joan Pau II, és l'ànima d'un
poble.
Antoni Deig
Bisbe de Solsona
(1990-2001)
Article publicat en EL PUNT
dilluns 30 d'abril del 2012
MÉS ROÍN QUE LA TENCA EN
SUC
Eugeni S. Reig
El modisme comparatiu de superioritat més roín que la tenca en
suc s'usa:
1) En sentit real: per a expressar que alguna cosa –especialment de
menjar o beure– és molt roín.
2) En sentit figurat: per a expressar que una persona és malvada, que té
mals sentiments.
També s'usen, amb els mateixos significats, els modismes comparatius
més roín que la tenca en agost i més roín que la tenca
pudenta.
Si
cerquem la paraula tenca en el DVal trobarem la definició següent:
«Actinopterigi de l'orde dels cipriniformes, de la família dels ciprínids
(Tinca tinca), amb dos
barbetes bucals, pell grossa amb escates xicotetes i de carn molt estimada però
amb gust de fang.» Els redactors del DVal s'han limitat a copiar la
definició que apareix en el GDLC canviant ordre per orde,
dues per dos, gruixuda per grossa i petites
per xicotetes, canvis totalment irrellevants i innecessaris. En canvi no
diuen el que és verdaderament important i que haurien d'haver dit: que el peix
que apareix en el modismes comparatius que estudiem, molt coneguts i àmpliament
usats pels valencians, no és aquest sinó un altre. Joan Fuster ho explica molt
bé en el seu llibre L'Albufera de València. Escriu
Fuster:
«Sembla que allò que
nosaltres anomenem tenca no coincideix amb la bèstia que els científics anomenen
tenca. ¡Ja passen aquestes coses! “La carpa, impropiamente llamada
tenca por el vulgo de la región valenciana...”, escrivia don Lluís
Pardo. Servidor forma part d'aquest vulgo. El ciprínid en causa és el
Cyprinus carpio, un peix que qualsevol paladar normal considera
deplorable, i que els estómacs afortunats no es dignen pair. És a dir: que ningú
no es decideix a ingerir-lo, si no és per pura necessitat. “¡És més roín que
la tenca en suc!”, solem dir, a la Ribera Baixa. La comparació no demana
comentaris. Però quan la fam ordena i mana, tot és bo per a omplir la panxa. A
les peixateries de Sollana, de Cullera, de Silla, d'Almussafes, de Sueca, encara
hi ha parades on en venen. La tenca fa una mala olor especial i presenta un
aspecte dessolat i lívid. Potser no tant com don Vicent Blasco afirmava. De tota
manera, resulta poc atractiva, fins i tot abans de
tastar-la.»
Açò ho va escriure
Joan Fuster el mes d'abril de l'any 1970, però el llibre no es va publicar fins
a novembre del 1993, vint-i-tres anys i escaig després d'haver-ho escrit i
dèsset mesos després d'haver faltat l'autor.
En Cor al nu de Miquel Adlert Noguerol
trobem:
«Però
tenia por del botiguer, que era més roí que la tenca en suc. Tothom al barri es
prestaria a ser el seu espia barata res, i ell era home que no es parava en
brosses, i jo podia anar a raure a l'asil municipal i perdre encara més
llibertat i no veure durant alguns dies els meus fills que ara m'havien adverat,
com mai, que la meua vida, per ells, valia la pena
defensar-la.»
En la novel·la Ribera de Josep Lozano podem
llegir:
«Per aquells dies, a unes nebodes meues de lluny, més roïnes
que la tenca en agost, els va pegar per vindre a casa a dir-me
penjaments i relaixos perquè el mirara mal. Que, qui no pot segar,
espigola.»
Com
veiem, Miquel Adlert escriu roí i Josep Lozano roïnes. Cal aclarir
que la forma tradicional d'aquest vocable valencià és roín –acabat en
n–, forma que és invariable, tant per al masculí com
per al femení. Aquesta forma –roín, roïns– és la tradicional i la que jo
sempre he sentit en el parlar d'Alcoi i en altres molts parlars valencians que
encara la conserven ben viva. És l'única forma que jo empre –i he emprat sempre–
tant en la llengua parlada com en l'escrita. Ja veiem que és la que empra Joan
Fuster. La variant formal roí, roïna, roïns, roines és una innovació que
ha fet fortuna i s'ha escampat bastant, però jo, personalment, la considere un
vulgarisme que no aporta cap avantatge a la llengua.
Pel que fa al modisme comparatiu més roín que la
tenca en agost, cal aclarir que el mes d'agost és, precisament, un mes
inadequat per a menjar peix fresc. La saviesa popular ens diu que en els mesos
que no tenen r –maig, juny, juliol i agost– no es deu menjar peix. Es
referix, naturalment, a peix fresc, perquè antigament el peix congelat no
existia. Si el peix és congelat, això del mes no té cap importància.
I pel que fa al modisme comparatiu més roín que la
tenca pudenta, no cal cap explicació. Si el peix està pudent, és a dir, en
procés de descomposició, no val res i no es pot menjar. I això és exactament
igual de vàlid per a la tenca com per a qualsevol altra classe de peix. Es veu
fàcilment que aquest modisme és una degradació dels altre dos que són els
originals i els que tenen sentit.
3)
Publicat en el bloc Anys d'aprenentatge del diari
digital laMalla, dilluns 30 d'abril del
2012
(Publicat al Diari de Barcelona el 16 de juliol del
1992)
Atenció: el paper i el destí de la llengua, de la cultura i de
la nació catalanes en l'escenari europeu del segle XXI dependran, en gran part,
de la capacitat de construir un espai de comunicació propi, format pels mitjans
escrits (premsa i llibres), els mitjans audiovisuals (ràdio, televisió, cinema,
vídeo, fotografia), els serveis de telecomunicació i la publicitat. Aquesta és
la conclusió principal de l'estudi Construir l'espai català de
comunicació, dirigit per Josep Gifreu i coordinat per Maria Corominas, que
ha editat no fa gaire el Centre d'Investigació de la Comunicació. Aquesta és,
també, i des de fa anys, la idea central del discurs del professor Josep
Gifreu.
L'estudi descriu l'estat de la qüestió amb un realisme
implacable, però alhora amb una voluntat inequívoca d'afirmació de la nostra
identitat. Avui dia, un espai de comunicació dels països de llengua catalana és,
més que res, un projecte. Fàcil? No gens. Viable? Potser sí. Però només des de
la iniciativa pública, perquè la inèrcia del mercat –llevat d'excepcions, com la
indústria editorial– és més aviat destructiva per a la nostra àrea cultural, que
és petita i a sobre fragmentada. A més, la unitat de la nostra llengua no la
consolidarem només amb declaracions científiques, sinó amb l'extensió –via
televisiva– d'un model general de català oral públic, a hores d'ara
inexistent.
També és veritat que, sobretot a Catalunya, els anys de
democràcia i autonomia han permès d'edificar un espai comunicatiu en català, que
reconeixem com a propi els catalans (però no els valencians o els mallorquins).
Això vol dir que l'articulació d'un espai de comunicació dels Països Catalans no
partiria de zero.
A aquest estudi i, en general, al pensament de Josep Gifreu
només se li poden fer dos retrets. El primer és que no posa prou èmfasi en la
necessitat de catalanitzar els mitjans en castellà que, territorialment,
pertanyen a l'àrea cultural catalana. I convindria molt de seguir l'exemple
històric del diari La Publicidad, que va transformar-se en La
Publicitat, el més recent del Diari de Girona –editat primer en
castellà, bilingüe després, i ara del tot en català– o, sense anar més lluny,
del Diari de Barcelona, que es va catalanitzar el 1987. L'altra
objecció és que, tot i que reconeix que tenim diversos àmbits de comunicació
superposats, parla molt de l'europeu i gens de l'espanyol, que és el més present
a casa nostra, sobretot des de l'aparició de les televisions privades, que
encara no emetien quan Gifreu i companyia van enllestir l'estudi que
comentem.
Una de les nostres estratègies hauria de ser l'adequació
idiomàtica de l'espai estatal a la realitat plurinacional d'Espanya, i aquesta
estratègia no és incompatible amb la de construir un espai de comunicació
estrictament català. Per cert, els qui tenen l'obligació política d'aplicar el
federalisme idiomàtic als mitjans de comunicació són, és clar, els nostres
federalistes. El mal és que els del PSC són federalistes de pensament, paraula
i prou: són federalistes metafísics.
Globalment, l'estudi és una obra reeixida. El problema, si n'hi
ha, no serà intern, sinó extern; no serà el text, sinó el context. Si la
Generalitat i els altres patrocinadors del treball no el fan seu, serà una mica
com el guió d'un llargmetratge que ningú no realitza. Sovint l'Administració,
aquí i arreu, encarrega estudis i després no en fa gaire cas. És el que passarà?
Seria una llàstima.
Fa vint anys, quan vaig publicar aquest article que
ara reedito, no sabíem la gran importància que arribaria a tenir internet en la
construcció de l'espai català de comunicació.
4)
Article publicat en el Levante-EMV divendres 27 d'abril
del 2012
Contents i
pagats
“Estar pagat” és una locució que representa un ‘sentiment de
satisfacció, orgull, complaença (o autocomplaença) per alguna cosa': “Està molt
pagat de la seua xiqueta; a més de ser bona estudiant, s'ha apuntat a un
programa d'ajuda a discapacitats”, “Estic molt pagada que l'ajuntament haja
reconegut el meu treball”. De vegades és un sentiment desmesurat, sobretot quan
va referit als fills o filles (i, no cal dir-ho, als néts o nétes), però si li
llevem la tara caldosa o l'exageració pròpia del cas, és una emoció comprensible
i un exercici d'autoestima, com en “Anava tota pagada amb el premi”, o com un
cosí, aficionat a la pilota, que diu “Jo em pague que el Genovés em salude quan
em veu en el trinquet”. Ara bé, quan eixe estat és referit a u mateix, sense que
això obeïsca a un motiu o cas concret, pot significar un punt d'altivesa i de
supèrbia ridícules. Eixes persones encantades d'haver-se conegut o que parlen i
s'escolten solen estar molt pagades d'elles mateixes. És una expressió usual en
el valencià real, però amb poc ús en el llibresc. Pràcticament tots els
diccionaris la recullen, però el Diccionari català-valencià-balear, el DG
de Ferrer Pastor i el de la RACV arrepleguen el vocable “pagat”, en el
significat comentat de ‘desvanit (o ‘devanit', com apunta Eugeni S.
Reig), ‘satisfet' com a entrada independent, demostrativa de la importància que
donen a eixe sentit. En castellà, el DRAE també inclou “pagado” amb igual
significació, però no és usual en la parla corrent de la llengua veïna.
A partir d'eixa locució tenim també “contents i pagats”, amb
significat semblant, però d'abast més general i de sentit més col·lectiu. I la
distribució de “tu content i jo pagat” o al revés, amb els corresponents plurals
si l'ocasió ho requerix. Segurament tenim motius per a estar contents i pagats
de moltes coses, però ara mateix no podem estar-ho de les repercussions
col·lectives i individuals de la maleïda crisi, provocada per la
irresponsabilitat i per la desmesurada “gola” d'uns pocs en detriment de
la majoria.
Ho estarem quan passe la crisi. I més encara si qui l'ha feta la
paga.
5)
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT
AVUI dijous 3 de maig del
2012
Motacions
per Màrius
Serra
Fa mesos que tinc la certesa absoluta
que la rosella (Papaver rhoeas) té
propietats
verboal·lucinògenes. Cada cop que en descobreixo una nova denominació n'estic més cert.
Per no repetir-me, avui em limitaré a consignar en ordre alfabètic la llista de
variants que n'havia reunit fins que un lector l'ha ampliada amb la variant
menorquina que provoca aquestes ratlles: ababols, badabadocs, gallarets,
gallgallarets, paparoles, paparotes, peperepeps, pipiripips, pupurupups, puputs,
quequerequecs, quicaracocs, quiquiriquics i ruelles. Veig, però, que els
pixallits són associats pels diccionaris amb els lletsons o les dents de lleó,
de manera que és probable que ens trobem davant d'una confusió botànica, però
l'al·lusió urinària resulta entranyable. El tarannà escatològic de la nostra
cultura treu el cap. Sense deixar la botànica, tres bolets gens apreciats
gastronòmicament llueixen noms tan humits com pixacans, pixaconills i pixadines.
Però la creativitat verbal apareix quan passem als qualificatius humans. Molts
barcelonins ens sentim a dir pixapins quan visitem certes comarques (no cal
aclarir per què), però també existeixen els pixa-reixes o pixavagants (ociosos),
els pixavins (molt presumits) i els pixatinters (oficinistes). Tot plegat,
pixerelles, que devia mon àvia.
Josep Bayerri
La setmana passada em varen demanar que participés en la iniciativa, del
Consorci per a la Normalització Lingüística a les Terres de l'Ebre, per trobar
“la paraula ebrenca més bonica”. S'ha publicat un llistat de noms, amb la Jet
Set intel·lectual, mediàtica i festiva del territori, que s'han afegit a la
proposta. Jo els vaig respondre que no sabia què era això de l'ebrenc entès com
a expressió dialectal. En arribar a casa vaig començar a consultar els llibres.
El lingüista Joan Veny, a la GEC, defineix com a tortosí el “subdialecte del
català occidental estès pel Baix Ebre, la Terra Alta i el Montsià, límits que a
voltes sobrepassa”, o també com a “zona de transició entre el nord-occidental i
el valencià”. No he trobat el mot ebrenc relacionat amb la parla.
Darrerament, s'ha volgut popularitzar l'expressió ebrenc com a
substitutiu del substantiu tortosí; els defensors al·leguen que d'aquesta
manera s'eixampla l'àmbit territorial del subdialecte perquè s'hi sentin còmodes
els habitants de la Ribera d'Ebre i del Matarranya. En canvi, sembla que no són
conscients que exclouen la gent del nord del País València, el Baix Maestrat i
els Ports, que, tot i que res tenen a veure amb la regió de l'Ebre, d'acord amb
la definició de Veny, formen part de la parla de transició català-valencià, és a
dir, el tortosí. Que li preguntin al morellà Manolo Milian Mestre si el que ell
parla es diu ebrenc...
Arraconar l'expressió tortosí a favor d'ebrenc és un fenomen
relativament recent que neix amb la restauració democràtica dels anys setanta
com a reacció a l'opressió de cacics que les classes dominants tortosines
exerciren sobre la comarca durant la dictadura. Coincideix, a més, amb
l'inaturable procés de pèrdua de força demogràfica i econòmica i,
conseqüentment, política de la ciutat de Tortosa, capital històrica, respecte al
conjunt del territori. Els polítics, també els de Tortosa, tenen una certa
recança a dir-se tortosins perquè pensen que això els pot restar adhesions a
altres poblacions de l'entorn i adopten la fórmula de definir el conjunt del
territori com a ebrenc i, a partir d'aquí, construir una filosofia que abasta
tots els aspectes de la vida col·lectiva sota l'adjectivació d'ebrenca. És
un
canvi amb fortes connotacions polítiques. No succeeix el mateix a la zona
del Camp on, amb tota naturalitat, es parla de “comarques tarragonines” o “Camp
de Tarragona”, expressió comunament acceptada des de Reus, Valls o Montblanc,
entre altres ciutats, i que en tot cas ajuda a identificar el territori.
Dir tortosí o dir ebrenc (aclarint que s'entén com a tal els riberencs de les
comarques catalanes, perquè d'ebrencs n'hi ha també a Cantàbria, Castella, la
Rioja, el País basc, Navarra i l'Aragó) són denominacions complementàries i, en
determinats casos, fins i tot poden ser sinònimes. Cal arraconar que alguns
tortosins tinguin complexos i que altres habitants del territori mantinguin les
fòbies. Deixem que la diòcesi continuï sent de Tortosa, la llengua que s'hi
parla tingui el nom de tortosí, les normes recollides a la compilació siguin
dret tortosí, que la jota s'anomeni tortosina, que es diguin pastissets de
Tortosa...; i també, al mateix temps, que la vegueria tingui el nom de Terres de
l'Ebre, com la delegació i els serveis del govern de la Generalitat,
l'administració tributària, la circumscripció electoral, el seu dia, i que els
organismes polítics, econòmics i administratius que es puguin crear a l'entorn
de les comarques del sud de Catalunya s'adjectiven com a ebrencs.
No és només
qüestió de noms.
Articlr publicat en el blog El català suma
divendres 4 de maig del 2012
El grenlandès és la llengua pròpia de Grenlàndia i oficial junt amb el
danès. És una llengua que pertany a la família esquimoaleuta, la qual quedaria
englobada dins d'una macrofamília anomenada euroasiàtica (Ruhlen, 1994). El
grenlandès o kalaallisut és una llengua aglutinant, això fa que tingui unes
paraules molt llargues (caldria aclarir, no pas ara, què entenem per paraula).
Les llengües aglutinants tenen l'habilitat de concentrar en una paraula el que
nosaltres diem en tota una frase. Per a aquells més entesos, puc dir-vos que el
grenlandès és una llengua de tipus ergativa, o sigui, que posa una marca a
l'agent d'una oració transitiva, i tracta de la mateixa manera l'argument d'una
oració intransitiva i el pacient d'una oració transitiva. A més, és una llengua
emparentada amb les llengües del nord del Canadà, com ara l'inuit.
Tecnicismes a part, passem a la qüestió pràctica.
El títol d'aquest article és escrit en grenlandès i vol dir, exactament, llet
sencera ecològica, i ho sé perquè fa dos dies que vaig comprar un cartró de llet
provinent de Dinamarca, etiquetat, entre d'altres llengües, en grenlandès.
Ignoro quina és la legislació quant a etiquetatge de Dinamarca, del qual
Grenlàndia n'és part, però sigui com sigui a Barcelona es pot comprar un
producte etiquetat en grenlandès, i això que no arriben a una població de 60.000
habitants. Us he de dir que la resta del cartró conté totes les especificacions,
també, en grenlandès. En canvi, sí que us puc dir la legislació vigent que tenim
a Catalunya quant a etiquetatge. En concret hi ha una llei, que aviat farà un
any, que és la determinada als articles 128-1 i 211-5 de la Llei 22/2010, de 20
de juliol, del codi de consum de Catalunya, la qual diu que tots els productes
de venda a Catalunya han d'anar, com a mínim, etiquetats en català (això inclou
manuals d'ús, etiquetes, especificacions, etc.).
Ras i curt, sense problemes d'interpretació. El
resultat de gairebé un any després és que la llei continua sense complir-se per
la gran majoria d'empreses que continuen vivint d'esquena a la llengua. Bé, cal
dir que d'esquena a la llengua catalana, perquè és clar, com ja veieu és més
fàcil trobar un producte en grenlandès, islandès, kazakh o turc que en català.
Per bé que cal dir que el sector lleter és dels que més compleix la
normativa.
És clar que ja fa dies que sento una cançó que fa
massa anys que dura, una cançó, la de l'enfadós, que diu que la culpa és sempre
de Madrid. Pobrets els nostres polítics catalans que no poden fer mai res! Però
és que aquestes alçades no sabem, encara, de quin peu calcen a les espanyes? Ves
que tot plegat no sigui una excusa de mal pagador, perquè l'únic responsable de
l'esmentada Llei de l'etiquetatge és la Generalitat de Catalunya, el mateix
responsable que no la fa complir. Els mateixos que deixen “entretingudes” i no
tramiten la majoria de denúncies que arriben a Consum per motius d'incompliment
de legislació lingüística. Mentrestant, els catalans no tenim més remei que anar
practicant tota mena de llengües quan comprem un producte. Això sí, amb
il·lusió!
Publicat en el diari ARA dijous 3 de maig del
2012
Sebastià
Alzamora
Com a president de tots els catalans ( me, the president of the
walking dead ) vull transmetre a la ciutadania la comprensió del Govern
(simpathy for the dèbil ) pel moviment #novullpagar (
#breakingmyballs ), d'acord amb el qual una quantitat cada dia més nombrosa
de catalans i catalanes es resisteixen a pagar els peatges de les autopistes del
país ( fuck Abertis ). Tot i això, els he de comunicar que als que
s'acullin a aquesta campanya els haurem d'imposar una sanció de cent euros (
it's a dirty job, but someone gotta do it ) per haver comès una infracció
que encara no sabem gaire bé quina és ( it's not my fault ). Per això
mateix, hem de dir també que és possible que ens abstinguem de cobrar els cent
euros ( one hundred, one thousand, ara no me'n recordo) dels dallonses
( #breakingmyballs ), i que en qualsevol cas, i després de consultar-ho
amb el conseller Felip Puig (minister Philip Hill ), no enviarem els
Mossos ( there will be no mastegots) a actuar contra els presumptes
infractors ( or not ). Més que res, perquè tenim tota la policia
desplegada a Barcelona ( a lot of policemen in the capital ), amb motiu
de la cimera aquesta del Banc Central Europeu ( big boss bank on the top
): més de vuit mil efectius (eight hundred, eight thousand , ara no me'n
recordo, però un pilot de policia) fent guàrdia ( doing the guard )
perquè no se'ns tornin a descontrolar els antisistema (the hippies, you
know ) i deixin un altre cop la ciutat com can Pixa i Rellisca ( house of
pissing and slippering ).
Ara que en parlem ( now that we are talking about it ),
i aprofitant que són aquí entre nosaltres, jo mateix i la vicepresidenta del
Govern ( Calamity Jane ) ens reunirem amb alguns capitostos del Banc
Central Europeu ( big boss bank bosses ) per demanar-los que tinguin una
mica de comprensió (God, have mercy on me ) amb els països com nosaltres,
que ens hem portat bé i ens hem retallat fins al moll de l'os ( the moll
of the bones ) abans que ningú. Ara que ho diu fins i tot la Merkel
(miss Marple ), potser és hora d'admetre que la recuperació no vindrà
només de l'austeritat ( I'm just a poor boy ), sinó també del creixement
( bringing up baby ), de manera que potser, potser ( perhaps, maybe,
God only knows ) seria l'hora que ens obrissin una miqueta l'aixeta del
crèdit (credit's grifo ) per tal de compensar una mica aquesta sagnia
( the blood of the Catalan people ). I si no és així, que sàpiguen que
som molt capaços de plantar-nos ( we plant here ) com els ceballots, i
exigir a Rajoy que ens doni el concert econòmic (a cheap concert ).
En una paraula ( speaking in silver ), només voldria
recordar als catalans i les catalanes (beautiful babies, just remember )
que el govern dels millors ( the government of president More ) té el
rumb ben fixat (has fixed the rumbo straight to heaven ), sense
renunciar mai al nostre legítim dret a decidir (one of these days ). I
també, que no tinguin por de res (don't worry, be happy ), perquè... Ups,
sembla que s'ha espatllat el traductor automàtic ( communication
breakdown ).
9)
Demà en InfoMigjorn Cap de
Setmana
Sumari
1) Eugeni S. Reig - ¡cleix!
2) Albert Jané - Ser o
dir-se'n
3) Antoni Llull Martí - El poc fonamentat
glamour d'alguns cognoms
estrangers
4) Pau Vidal -
Malura
5) Pere Ortís - Netegem i enriquim la
llengua catalana (Barbarismes. Lletra B)
6) Articles d'Albert Pla
Nualart
7) Josep Daniel Climent - Antoni M.
Alcover i la creació d'una Acadèmia Valenciana de la
Llengua
8) Stewart King: "Fa
segles que la cultura espanyola vol colonitzar la catalana"
9) Pere Ortís - Pana i
empanar
10) David Vila i Ros -
Esberlant la impermeabilitat lingüística
11) Ramon Sangles i Moles - Clavar els ulls en les
lletres
12) Joan Tudela - El
futur del català, 27 anys després: Pròleg de Josep
Benet
Si voleu rebre cada
divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de
manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d'enviar a
l'adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l'adreça
electrònica on voleu rebre'l.
El preu de la subscripció al
butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana corresponent a
l'any 2012 és de 25
euros.
Els nous subscriptors podreu llegir en la web tots els
butlletins d'InfoMigjorn i d'InfoMigjorn
Cap de Setmana que s'han publicat fins ara.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges
informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos,
conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes,
etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb
sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política
lingüística, normativa, etc.
Us preguem encaridament que feu arribar
aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del butlletí
InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones
interessades en la llengua catalana.
PROTECCIÓ DE DADES. En
virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem
que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu
facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a
sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades,
incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb
nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací