cimboriet
1)
A València, la
campana situada damunt del cimbori de la catedral que s’usava per a avisar els
campaners dels tocs que havien de fer en cada cas. El cimboriet el tocava un
dels escolans de la catedral estirant una corda llarga des del
cimbori.
|
Ara ja no es pot tocar el cimboriet. ¡Han tapat els forats per a
on passava la corda! |
2)
A Alcoi, la campana
més xicoteta, la que fa el so més agut i s’usa (o s’usava) per a repicar en
senyal d’alarma.
|
Amb eixa veu tan potent i tan aguda que tens, si parles tant i tan
a pressa, et diran “el cimboriet”. Ensenya’t a parlar més a poquet a
poquet i sense alçar tant la veu, et
convé. |
Els versos següents els diu el personatge anomenat Ximeta en l’acte tercer
de l’obra teatral La guapeta
d’Alcassares, del poeta alcoià Joan Valls Jordà.
|
I hui no treballe més que és un dia atrotinat, perquè en les remors que es senten, el simboriet repicant i els trons que hi han en la plaça, algo grave deu
passar. |
Els
fets greus que sospitava Ximeta que passaven era l’anomenada Revolució del
Petroli (coneguda popularment com “el Petrólio”), revolta anarquista que va
succeir a Alcoi durant el mes de juliol de l’any 1873.
La
paraula cimboriet s’ha de grafiar amb c perquè és un diminutiu de
cimbori, malgrat que en els versos de Valls la trobem escrita amb
s.
Aina Moll
4)
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 243)
El drac-dimoni i
Dràcula
Antoni Llull Martí
Els
llibres de llegendes i contes il·lustrats, i també moltes pintures i escultures
fetes en els últims segles, han popularitzat les figures de dracs
semblants a dinosaures alats que escupen foc i semblen extremadament feroços, però
aquesta no és
la idea que dels dracs tenien durant l’edat mitjana i en temps molt més
antic. Els dracs eren considerats bèsties infernals que podien esser
representats per
serps amb ales i amb uns quants caps i altres formes no exactament definides,
i també eren considerats figures del dimoni, i per això en català antic,
i encara avui en dia en romanès, drac significa
‘diable’.
Les
rondalles mallorquines ens parlen de dracs, però no ens donen cap clarícia
sobre la seva forma. Segons les nostres narracions populars, els gegants
solien avenir-se molt bé amb aqueixes bèsties infernals, que tenien
poders màgics i corrien molt de món. En temps antic qualsevol figura monstruosa
podia esser anomenada drac, mot procedent del llatí draco
i aquest del grec drákon, del
que ha sortit també la forma dragó.
En
romanès, drac, talment escrit, és, com ja he dit, el nom que es dóna al
dimoni, i puix que en aqueixa llengua l’article definit es posa al final
del substantiu i no
al principi com ho feim nosaltres, per dir «el Dimoni» afegeixen a
Drac
l’article ul, l’equivalent del nostre el (com si diguéssim
«dimoni-el», i queda
Dracul.
En el
segle XV hi hagué a Valàquia, territori que es troba dins el que és actualment l’estat de Romania, un príncep que lluità amb ferocitat
contra els turcs, i era tan cruel que tots els soldats enemics que les seves tropes
feien presoners els
feia empalar, és a dir, els feia travessar el cos per un pal de fusta que
després era ficat en terra, i d’aquesta manera els cossos d’aquells
desgraciats eren
exposats a la vista del poble fins que es podrien, cosa que també feia amb
aquells dels seus súbdits que creia que no li eren prou fels. Sembla que
degut a la
seva fama d’extremada crueltat l’anomenaren Dracul, ‘el dimoni’, i a
finals del
segle XIX, un escriptor anglès, Bram Stoker, es basà en aquest sinistre
personatge, o si
més no en el seu malnom, per anomenar el protagonista de la seva terrorífica novel·
Ni que m’escanyessin sabria dir del cert per quina estranya
giragonsa les mainaderes s’han disfressat de cangurs. Tinc tres hipòtesis, això
sí: l’una, que mainadera fa massa
nostrat, massa provincià, que diuen; l’altra, que mainadera és femení i en canvi cangur és invariable, i així no
discriminem ningú, per molt que continuï essent una feina exercida
majoritàriament per dones; i la tercera, que mainadera al·ludeix a un concepte
col·lectiu (la mainada en qüestió)
avui en clara reculada: com que a la majoria de cases amb una criatura ja
passen, amb una bossa de cangur n’hi ha prou per dur-la amunt i avall.
La meva preferida, al iepa-la!
«Salta amb la navalla oberta. I és aquesta una història per a contar amb
fons d’acordió i bevent rom, una història que sols pot plaure als qui tinguérem
Briand per mainadera. La navalla s’enfonsa en el ventre d’alpaca, i el senyor Gianfrancesco
cau per sobre la barana, ballant, desinflant-se i xiulant, fins a l’empedrat»
(Jordi Sarsanedas, Mites,
1954).
Iepa-la!
La més plausible és la primera, és clar. Penseu si no en
com han estat bandejats de l’ús corrent tots els termes col·lectius referits a
‘conjunts de criatures’: mainada,
quitxalla, xicalla, brivalla... que molta gent pronuncien amb un forçat deix
kumbaià quan volen escarnir alguna cosa que els sona a Xesco Boix... Fins i tot
una paraula tan innòcua com canalla
està sota sospita: no fa gaires anys un editor volia canviar el títol d’una
traducció que deia De la canalla no se’n
sap res per Dels nens no se’n sap
res, perquè trobava que el primer els faria perdre lectors a
Barcelona.
(Per cert que el cangur també s’ha endut una altra víctima per davant. No
en dèiem cangur d’aquell impermeable
amb caputxa que duia una butxaca al davant? Ves que no sonés massa a
excursionista, també...)
Abono.
Adob.
El fem és el millor adob per a les plantes.
Abonament.
Tenir un abonament al teatre.
Abrazadera, 'abraçadera'. Brida. Abraçadora.
La brida estreny el cap de la mànega a
l'aixeta.
Acera. ‘Cera’. Vorera.
Voravia.
El carrer es compon de calçada, vorada i vorera.
Acertar. Encertar.
Has
tingut tres encerts.
Achaque. Xacra. Alifac.
És un vell ple de xacres. És un vell xacrós.
Achuchar. Atiar. Aquissar. Abordar.
Qui atia els països pobres a fer guerra?
Acidez, 'acidès'. Acidesa.
Tenir acidesa a l'estómac.
Aclarar. Aclarir.
Ja
tot s'ha aclarit. Fer un aclariment.
Acolchonat. Enconxat. Embuatat.
Una vànova enconxada.
Acometida (electricitat). Embrancament.
L'embrancament és la connexió a la xarxa pública.
Acontecimiento, 'aconteixement'.
Esdeveniment.
Un
esdeveniment sortós.
Acreedor. Creditor.
Ara
els creditors l'acorralen.
Adelantar. Avançar.
Fer un avançament a la carretera.
Además, 'ademés'. A més. A més a més. Ultra. Sobre. No
res menys.
A més d'insultar-lo, l'ataconaren.
Adiestrar. Ensinistrar.
Aquest és un gos per ensinistrar, encara.
Adrede. Exprés.
Expressament. A posta. A
gratcient.
No ho he fet pas exprés.
Afició. El Fabra diu
planerament que aquesta paraula és
castellana. Afecció.
Té
una gran afecció a les antigalles.
Aficionat. Seguidor.
Els
seguidors del Barça.
Afincar-se. Establir-se.
Fins ara m’estava a Martorell, però acabo d’establir-me
aquí.
Agobiar. Aclaparar. Angoixar.
Aixafar.
Els davanters contraris feien una pressió aclaparadora sobre la nostra
porteria.
Agrado, 'agrat'. Grat.
De bon grat, de mal grat. Això no és del meu grat.
Agravi
Greuge. Ofensa. Ultratge.
El memorial de greuges.
Aguacate. Alvocat.
L'alvocat es menja en amanida. L’alvocat és mantega
vegetal.
Ahorrar. Estalviar.
Estalvia't aquest maldecap. Llibreta
d’estalvis.
Alambre. Filferro.
Aquest filferro ben tibat.
Alcanzar, 'alcançar’. Obtenir. Assolir. Atènyer. Arribar a.
Fer.
Obtenir un favor. Fer el cim.
Alcantarilla. Embornal. Claveguera.
L'aigua de pluja es cola per l'embornal i se'n va per la
claveguera.
Alemania. Alemanya.
Un
alemany és un natural d'Alemanya.
Alentador. Encoratjador. Animador.
Una
nova encoratjadora.
Alfombra. Catifa. Estora.
Espolsar la catifa és part de fer dissabte.
Algo. Alguna
cosa. Quelcom. Res.
Hi
ha alguna cosa més. Dóna'm alguna cosa.
Res més? Que vols res més? Que vols beure res?
No podem dir: 'Cent i algo'; cal dir: cent i escaig. O: Passa de
cent.
No
podem dir: 'És algo fosc'; cal dir: és una mica
fosc.
No podem dir: 'Algo així com una cadira'; cal dir: una cosa així com
una cadira.
No podem dir: “Per dir algo”; cal dir: per dir alguna cosa, o per dir-ho així.
"Algo" i “vale” (“val”) són els dos barbarismes que més enlletgeixen la
llengua catalana.
Aliviar. Alleujar. Alleugerir.
Alleujar la pena d'algú. Alleugerir una càrrega.
Almeja. Cloïssa.
Copinya.
La
cloïssa és un mol·lusc comestible.
Alrededor. Al voltant. A l'entorn. Al volt. Pels volts. Engir
de.
Al voltant del jardí. Li ha donat a l’engir de cent
euros.
Ambigüedad, 'ambigüetat'. Ambigüitat.
L'ambigüitat d'aquest text confon.
Amontonar. Amuntegar.
Què
feu aquí, tots amuntegats?
Ancla. Àncora.
Llevar l'àncora. Estar ancorat en el passat.
¡Anda! Alça! Apa!
Au!
Alça, quina bestiesa que has dit!
Antes. Abans.
Abans de fer, pensa.
Adés. Suara.
Adés has dit una altra cosa.
Antigüedades 'antigüetats'. Antiguitats.
Antigalles.
Botiga
d'antiguitats. Espera’t, que vull comprar unes antigalles
d’aquestes.
Apaciguar. Apaivagar.
L'orador apaivagà els ànims de la massa.
Amainar.
El
vent ha amainat.
Aparato. Aparell.
Un
aparell de televisió.
Aparat.
Un
xàfec amb gran aparat de llamps i trons.
Apellido. Cognom. Llinatge.
Cal
escriure-hi nom i cognoms. Ells són del llinatge
Esquius.
Apertura. Obertura.
L'obertura del nou curs.
Apetecer, 'Apetéixer'. Apetir. Desitjar. Delir-se per.
Apetir la riquesa.
Abellir. Venir de grat.
Aquest càrrec no m'abelleix. T’abelleix un plat de
fesols?
Aplazar, 'aplaçar'. Ajornar. Adiar.
La
conferència l'han ajornada. L’aplec l’han adiat per raó del mal
temps.
Aplastar. Esclafar. Aixafar. Cruixir.
Ha esclafat la cuca amb el peu.
Aplauso. Aplaudiment. Batimans.
El
reberen amb un fort aplaudiment.
Apoyar.
Suportar.
Suportar una teoria. Suportar algú perquè no caigui.
Estudia amb el suport dels seus pares. Doneu-me un punt de suport i
aixecaré el
món.
Recolzar. Repenjar.
La meva teoria recolza en l'experiència. Recolza l'escala a la paret. Es
recolzava en el veí de seient.
No podem dir: "ell recolza la teva teoria" o "els seus pares recolzen els seus
estudis".
Suportar i recolzar no són sinònims. Suportar vol
dir sustentar, apuntalar,
aguantar quelcom, i recolzar, o recolzar-se, vol dir
afermar, o afermar-se sobre el suport.
Estintolar, estantolar i estintolar són sinònims de recolzar; estintol, estantol,
estintol, els respectius substantius.
Apretar. Pitjar. Prémer. Estrènyer.
Pitjar el botó del timbre.
Aquestes sabates m'estrenyen massa.
Ara només diuen “prémer el polsador”, expressió que no hem dit mai; els
mallorquins sí que diuen prémer,
però no polsador. No volen dir pitjar perquè els sembla que diuen pixar; escrúpols de pixapolits. Per
tant, l’expressió més recta és: Pitja el botó.
Apuro. Destret.
Dificultat. Tràngol.
Veure's en un destret seriós.
Arandela. Volandera. Goma.
L'aixeta necessita una volandera nova.
Arbitro, 'àrbit'. Àrbitre.
L'àrbitre assenyalà el punt de penal.
Arce.
Auró.
L'auró és un arbre elegant i ombrós.
Aro.
Cèrcol. Rutlla.
Saltar a través del cèrcol. Fer córrer la
rutlla.
Arrastrar. Arrossegar.
Els
arrossegadors de pins. Deixar-se arrossegar per les passions.
Arrepentirse. Penedir-se.
Me
n'he penedit mil vegades. Es perdona un pecat penedit i
confessat.
Aseo.
Condícia. Agençament. Neteja.
Ésser molt acurat en la condícia personal. Aixeca- se del llit i
agençar-se.
Bany. Lavabo. Servei higiènic. Can Felip. Sanitaris.
Comuna.
On
és el bany? Anar a can Felip.
Aspavientos. Escarafalls.
Oposa-t'hi, però sense fer escarafalls.
Asqueroso, 'asquerós'. Fastigós.
Repel·lent.
És
un subjecte fastigós.
Asiento. Seient.
Ésser un cul de mal seient.
Asustar. Espantar. Esglaiar. Esfereir. Espaterrar. Esparverar.
Espaordir. Astorar. Esborronar.
Li sortí de cop i l'espantà.
Aterrizar, 'aterritzar'. Aterrar.
L'avió féu un aterratge d'emergència.
Atornillar. Collar. Caragolar. Estrènyer.
Aquest pern ben collat.
Atraco.
Atracament.
Atracament a un banc.
Atragantar. Ennuegar.
Menjant, el nen s'ennuegà. M'ennuega l'emoció.
Atragantado, 'atragantat'. Entravessat.
Travesser.
Aquest murri jo el tinc entravessat.
Atrasar, 'atrassar'. Retardar. Endarrerir.
Aquest rellotge està retardat. El tren ve
endarrerit.
Atún.
Tonyina.
Comprar tonyina fresca a la peixateria.
Avaro. Garrepa.
Avar. Avariciós. Gasiu. Ranci. Taquí. Escarransit. Cagalatxa. Cagamiques.
Escanya-rals.
És
un vell garrepa.
Averiguar. Esbrinar. Escatir. Encercar.
Encara no ho he pogut esbrinar. Escateix quina és la més apta de les
tres proposicions.
Azulejo. Taulell. Rajola valenciana. Majòlica.
Faiança.
Al
lavabo hi posen un taulell bellíssim. Majòlica de diferents
colors.
http://www.ara.cat/premium/claus_dia/nen-que-li-costa-parlar_0_683331715.html
En frases com les del títol els gramàtics estan dividits sobre quina opció és millor: que li costa parlar , a qui costa parlar o a qui li costa parlar .
La primera opció, l'anomenat relatiu col·loquial , ningú la rebutja perquè, com que el que no és pronom sinó simple conjunció, no apareix el fantasma del pleonasme (o duplicació pronominal), que porta alguns gramàtics a condemnar certes estructures sense analitzar-les gaire. Ara bé, ser col·loquial la faria inadequada en certs registres.
La forta divisió la susciten les altres dues. Els gramàtics més tradicionals no toleren la tercera per pleonasme, mentre que els més moderns veuen qüestionable la segona perquè s'han adonat que certs datius, amb verbs psicològics com agradar, convenir, costar, etc., exigeixen la duplicació.
N'és un prova que la frase "He donat la xocolata al nen" soni perfecta, però "La xocolata no convé al nen" només soni bé si hi afegim un li o, encara millor, l'ordenem al revés: "Al nen no li convé la xocolata". També es diferencien perquè en la primera podria ser que no estiguéssim parlant del nen, mentre que en la segona n'hem d'estar parlant.
Per aquests gramàtics, això fa que sigui més acceptable "És el nen a qui no li convé la xocolata" que no pas "És el nen a qui li he donat la xocolata", on el li sona redundant encara que alguns el diguin o l'escriguin.
I potser el millor seria que, mentre no hi hagi acord, admetéssim en tots els registres frases com les del títol, que tothom veu bé.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
El procés que ha dut a admetre aquests dos termes jurídics amb sentit diferent il·lustra com la llengua, com a convenció que és, acaba integrant les innovacions útils encara que vinguin d'un error. Trec bona part de la informació d'un article de Ferran Armengol.
L'ús de directiva en lloc de directriu ens arriba a través del castellà i és un calc del terme francès i anglès directive, que caldria haver traduït per directriu. La directrice francesa i la directrix anglesa tenen un sentit estrictament geomètric, mentre que la nostra directiva era el femení de l'adjectiu directiu i només feia de nom volent dir junta directiva.
Aquest ús erroni es va consolidar als anys 70 per descriure les normes de la llavors CEE (ara UE) que cada estat havia de desenvolupar. La CEE només en fixava les bases i els estats les havien de transposar a les seves legislacions.
Però l'error va fer possible una distinció interessant: la directiva, a diferència de la directriu, no és una simple orientació o recomanació impossible de fiscalitzar -una mena de brindis al sol- sinó que genera drets dels particulars, que poden anar als tribunals si passat un temps el seu estat no la compleix.
L'error ara és fer-les sinònimes: el terme genèric segueix sent directriu però tenim el més específic directiva per al que d'entrada era només una directriu vinculant de la UE i ara ja és, segons l'actual definició del DIEC2, "una norma bàsica promulgada per alguns organismes internacionals que han de complir tots els seus membres".
UN TAST DE CATALÀ
Trobo comentaris dels lectors al meu article d'ahir que em fan tocar de peus a terra i m'obliguen a aclarir el que massa alegrement dono per sabut. Van des del que recita la lliçó que ha après al manual com si fos paraula de Déu fins al que diu "Visca el pleonasme!" com diria "Visca la Pepa!"
En llengua, com en política, l'ús de certs mots estigmatitza. Pleonasme n'és un. Si fiquem fenòmens diversos al mateix pot i l'etiquetem amb un terme pejoratiu, pagaran justos per pecadors. Però "A mi m'agrada" és català i "A mi agrada" no, perquè el català exigeix, en certes estructures, duplicacions pronominals.
No es tracta, doncs, d'estar-hi a favor o en contra sinó d'observar en quines frases les fem, quan serien obligatòries o opcionals i, sobre aquesta base empírica, establir una norma sensible als registres i que respongui a la intuïció més genuïna.
El lector encantat amb els pleonasmes fa un tutti frutti : en barreja d'abusius -adequats, com a molt, per subratllar la informalitat-, com ara el famós "Hi ha d'haver-hi un caganer", amb altres d'idiomàtics, "A París hi falta gent!", o opcionals, "Allà (hi) trobaràs la mare".
Però me'n planteja un que senzillament no ho és. A "No t'hi posis pedres al fetge" hi no és al fetge sinó la possible font de preocupació.
Posar-se pedres al fetge és una frase feta que vol dir amoïnar-se . I tal com diem "No t'hi amoïnis" també podem dir "No t'hi posis pedres al fetge" sense que hi hagi cap duplicació. És, per tant, un pleonasme fantasma.
UN TAST DE CATALÀ
Afinals del 2009 una neboda de Dalí, la Sra. Lali Bas, em va escriure per plantejar-me un misteri lingüístic. Avui el vull compartir amb els lectors per si algun m'hi pot fer llum i demà exposaré la meva hipòtesi explicativa, tot i que sóc el primer a no fer-m'hi fort.
Em deia que els seus néts feien el típic ús erroni de ficar en lloc de posar consistent a dir "No em ficaré aquest jersei", "Fica'm més espaguetis", etc. Ella creia que això només passava a Barcelona, però una amiga seva de Figueres li va comentar que els seus néts també havien gairebé eradicat del tot el verb posar .
Jo hi afegiria que el fenomen, potser per ultracorrecció, també es dóna en sentit invers, sobretot en adults. I així sentim: "No et posis amb mi", "Posa la clau al pany", "No et posis les mans a les butxaques". Tres casos en què és més idiomàtic ficar , tot i que només el primer sembla una clara incorrecció.
El fenomen no és recent. El DCVB ja diu: "A l'Urgell posar s'usa molt poc, havent-lo substituït ficar, que tendeix a predominar a tot Catalunya", i ho exemplifica: "Es va ficar a plorar", "Aquell jove s'ha ficat tísic".
Tampoc sembla interferència. Un nen castellà no diu "El semáforo se ha metido rojo" o "El libro mete que es mentira", mentre que un francès sí que diu "Je me met en maillot" o "Il se met au travail".
És, doncs, una epidèmia general que porta molts nens catalans (i alguns adults) a un ús que no senten a casa ni als mitjans, com si hi empenyés una força misteriosa. Demà més.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Albert Pla Nualart
Vèiem ahir com certs usos de posar per ficar més que incorrectes són empobridors, recorren a un mot menys específic. (De fet, al DIEC2 tant hi ha "Fica la clau al pany" com "Posa la clau al pany".) I, per ridícul que ara sembli, hi pot haver induït cert puritanisme: ficar vol dir, etimològicament, clavar o introduir una cosa dins d'una altra.
En canvi, els de ficar per posar, com ara "S'ha ficat a plorar" o "M'han ficat una multa", són indiscutiblement inadequats en estàndard i denoten -deixant de banda usos dialectals- un estadi immadur de la competència lingüística que associem a infants o gent poc culta.
Justament, la meva hipòtesi per explicar-los se centra en el procés d'adquisició d'aquesta competència, a la qual no arribem per mera imitació sinó construint estructures -podem dir-ne gramàtiques - de progressiva complexitat, cosa que porta a cometre errors mai sentits.
El mateix procés que explica que diguem "mama" abans de "mare" o que el barceloní que de petit deia "Me dónes això?" (que és el que diu sempre un gironí) digui de gran "Em dónes això?", pot fer que, en el camp semàntic, els mots de sentit més concret i definit, més clars i rotunds, ocupin d'entrada part de l'espai d'altres de més genèrics i polisèmics.
La distribució de ficar i posar és tan subtil que, en l'aprenentatge de la llengua, alguns nens opten per no escalfar-s'hi el cap i, en cas de dubte, recórrer al terme que ells perceben com a més marcat i distintiu ( ficar ), sobretot si són entesos i no els corregeixen.
----------------
ESMOLET DE PARAULES
Es verbalitza, normalment, dient "Em sap greu" i el solen acompanyar sentiments de tristesa, vergonya, incomoditat, depressió i culpa.
El terme, en hebreu, vol dir tornar i suposa tornar amb Déu després d'haver-se'n allunyat desobeint els seus manaments.
Certs filòsofs, com Nietzsche, hi veuen un autoengany, però per a d'altres és una forma d'autocuració de l'ànima, que gràcies a ell recobra les forces perdudes.
Mentre que el remordiment es concentra en l'atac contra un mateix i pot acabar duent a una desesperació autodestructiva, el penediment porta a demanar perdó als ofesos en la ferma esperança de ser perdonat.
Però hi ha un penediment imperfecte, que es coneix com a atrició , en què el saber greu no és per amor o respecte als ofesos sinó per por a les conseqüències de l'ofensa.
L'atrició ve a ser un penediment immadur i mal forjat enfront d'una contrició sentida i ben meditada.
Al segle XIII, Duns Escot i Tomàs d'Aquino van dissentir sobre si amb l'atrició n'hi havia prou per recobrar la gràcia o calia la contrició, però el Concili de Trento se'n va rentar les mans i avui cada teòleg catòlic té les mans lliures per dir-hi la seva.
Joan Pau II, per exemple, va dir que l'atrició és també un do de l'Esperit Sant, però que pot no ser suficient en un cas de pecat greu. Ara bé, cap catecisme especifica si ho seria matar elefants.
Una de les argumentacions més recurrents a favor de modificar el nostre Estatut i lleis o disposicions legals que regulen la funció pública, és que sense el requisit del coneixement del català podrem tenir més bons professionals al servei del poble, com si parlar més d’una llengua afectàs desfavorablement la capacitat intel·lectual de les persones, com si la segona llengua fos pel cervell un llast mal d’aguantar. Si fos així, els mallorquins bilingües, en la pràctica tots, seríem un poc curts de gambals, i no podríem competir, intel·lectualment ni professionalment, amb els castellanòfons peninsulars monolingües, cosa molt poc creïble. I aquells qui per circumstàncies de la vida o per la dedicació i l’estudi han hagut d’aprendre a parlar tres o quatre o més idiomes no sevirien per a quasi res de bo. Tal deducció és òbviament falsa i no s’aguanta ni amb pinces.
Estudis científics prou seriosos mostren que qui està acostumat a manejar dues llengues té el cervell més desenvolupat que aquell qui només en parla una, sobre tot per a accedir als diversos recursos lingüístics, si li convé, d’una tercera, i qui en parla tres, encara té més avantatges per a aprendre’n de noves que aquell qui en parla dues. El nostre cervell està preparat per a aguantar sense fer crac el coneixement de dotzenes d’idiomes, i de fet, hi ha casos ben documentats de persones que n’han parlat més de vint o trenta sense per això veure disminuïdes les seves altres habilitats intel·lectuals o físiques. Per tant, parlar diversos idiomes no mancaba gens ni mica la intel·ligència humana.
Ara bé; també és un fet prou conegut que hi ha persones que estan molt poc dotades per a l’aprenentatge de qualsevol llengua quan ja en dominen una: la primera i única que han après des de petits. I uns per incapacitat i altres per peresa o per extranys prejudicis són molts els qui no es veuen amb coratge, o no es volen esforçar gens ni mica per a aprendre de parlar de forma distinta a com ho han fet sempre, i sobre tot si es dóna el cas de parlar una llengua de reconegut prestigi, com l’anglès, el francès, l’alemany o el castellà. Allò que resulta més difícil d’explicar, sinó francament reprovable, és que alguns d’aquests monolingües radicals tenguin una fòbia per la llengua del país on habiten i no vulguin que els seus fills, que potser hi són nascuts, l’aprenguin, reclamant per a ells escoles en les quals la detestada llengua local no hi sigui ensenyada.
Així com des del punt de vista cultural, i sobre tot polític, hi ha idiomes superiors als altres, des del punt de vista lingüístic totes les llengües són igualment importants, i totes serveixen de la mateixa manera per a establir tota casta de relacions entre aquells qui les parlen, i qualsevol d’elles constitueix l’ànima del poble que la parla, i la personalitat i el principal signe d’identitat dels seus parlants. Això ho saben prou bé els polítics amb ambicions totalitàries, per la qual cosa, quan volen annexionar-se un nou poble procuren fer-li perdre la llengua i que aquesta sigui substituïda per la de l’estat dominador o per un succedani d’aquesta (pidgin) en el cas de colonització.
Quan una llengua s’extingeix, i això ocorre de tant en tant, més sovint del que la gent sol creure, una part important del saber humà es perd per sempre. Una de les coses humanament incomprensibles és que es faci tant per a preservar una planta o un insecte en perill d’extinció i tan poc per a la conservació de les llengües que es troben amenaçades. Tot poble que perd la seva pròpia llengua està abocat a l’extinció i a quedar inclòs dins un altre poble que molt possiblement només el considerarà com a igual a efectes polítics de poder presumir de ser un estat més gran, amb més territori i habitants, però sense oblidar que, amb tot i que ja hagin arribat a parlar la llengua dels vencedors ens substitució de la seva pròpia, per aqueixs sempre seran diferents, inferiors, i no mereixeran, per molt que ho diguin les lleis, assolir l’status de ciutadans de primera.
Per tot això i per molts altres coses, els catalanoparlants bilingües no ens hauríem de sentir mai inferiors als qui només parlen una sola llengua, sigui aquesta la castellana o qualsevol altra, i no ens hauríem d’humiliar mai a davant ells, sinó tot el contrari. I si acceptam dirigir-nos o respondre en la seva llengua a qualsevol persona que no parla la nostra, fer-ho amb generositat, però mai per mai demanant perdó per no ser monolingües com el nostre interlocutor.
Si tots ens mentalitzam en el sentit que parlar dues llengües té més mèrit que parlar-ne una sola, i consideram que ben legítimament la nostra llengua materna és per a nosaltres la principal, ningú ens la podrà rebaixar i en tindrem assegurada la supervivència. I també la del nostre poble.
Independència o mort... de la
llengua
Jordi Solé i Camardons
Voliana Edicions, juliol de
2011
Si haguéssim de sintetitzar en una sola frase el llibre Independència o mort... de la llengua, de Jordi Solé i Camardons, ho tindríem ben fàcil. Sense independència no hi ha llengua. Contradient els posicionaments cofoïstes promoguts sovint des de les institucions, segons els quals el català està gairebé normalitzat, però defugint alhora els arguments derrotistes que la veuen al límit de l’extinció, l’autor, un referent indiscutible de la sociolingüística del nostre país, exposa amb contundència que si els Països Catalans no assoleixen la independència política, la normalització del català és del tot impossible. Així ho afirma en la introducció del llibre, en què exposa que els intents de convertir Espanya en un estat lingüísticament igualitari han fracassat i que sols la independència pot fer variar vertiginosament la realitat lingüística del país.
Independència o mort... de la llengua és, de fet, un recull de textos que l’autor ha escrit en els darrers vint anys i s’estructura en quatre parts diferenciades: Reflexions i propostes per a fer possible la normalitat lingüística als Països Catalans, en què aprofundeix en la idea suara exposada; I com ens relacionem amb la resta del món?, un bloc dedicat a les interllengües i al rol que el català pot tenir en un món tan globalitzat; Què cal dir i fer avui?, que inclou l’article L’ús social de la llengua catalana i la Independència, un argumentari a favor de la independència que, al meu entendre, hauria d’esdevenir imprescindible per a tots els independentistes; i Documents, que agrupa textos de temàtiques més específiques.
El llibre, doncs, aprofundeix en el vincle indestriable entre llengua normalitzada i llibertat nacional, si bé també aclareix que amb la independència no n’hi ha sempre prou. Com molt bé exposa l’autor, mentre els catalans no ens adrecem sistemàticament en català a tots els nostres interlocutors que viuen i treballen entre nosaltres no podrem començar a exigir que se’ns adrecin o ens atenguin en català, condició sine qua non per a capgirar la tendència actual (...) de clar domini de l’espanyol en els comportaments lingüístics interpersonals. És a dir, la solució política és necessària, però l’actitud quotidiana dels catalans també pot ser decisiva per assolir la normalitat lingüística.
La llengua és el principal tret identificatiu del nostre poble i, per tant, cal que assoleixi la plena normalitat en tots els espais. I només la llibertat nacional ens ho pot garantir. Independència o mort... de la llengua s’encarrega de demostrar-ho. No en tingueu cap dubte.
El teatre, emblema de bona
parla
Hauríem de considerar el teatre com a escola emblemàtica de bona
parla i com a lloc no tan sols d’expressió sinó també de perfecta
comunicació. Fixem-nos-hi: la gran majoria d’actors de teatre tenen una excel·lent dicció i són agradosos d’escoltar, tant per la bona
formulació de les frases i dels pensaments com per la bella forma
d’emetre’ls.
Efectivament, en el teatre la persona escenifica mestrívolament la
riquesa del seu món interior, i amb art comunicatiu sedueix i captiva el
món exterior. A dir veritat, la nostra vida hauria de ser una constant
representació teatral, i segur que, així, la vida tindria constantment
color.
En el teatre l’actor, havent après les tècniques de la comunicativitat i
de l’expressivitat, es reinventa ell mateix esdevenint un personatge nou
ple d’autenticitat. Jo no sóc aquell ésser que em penso ser, sinó que
sóc allò que la teatralitat, exercida moment rere moment, em fa ser. Per
tant, en la teatralitat, jo sóc una reinvenció constant, per a mi mateix i per
als altres. La realitat i l’emoció de la vida està, doncs, en el
teatre.
Per això, el teatre és tan antic com l’anar a peu. L’home des que
existeix té necessitat de la dansa, de l’espectacle, del teatre. El teatre, en
totes les civilitzacions, sempre ha atret la gent desitjosa de plenitud de
vida.
Nosaltres som fills de la gran cultura clàssica greco-llatina, i vegem
com d’aquesta podem visitar encara grandiosos i espectaculars teatres
tant a Grècia com a Itàlia; també en molts altres països
romanitzats.
Si ens volem sorprendre i meravellar de la riquesa interior d’una
persona, mirem-nos-la quan fa teatre; si volem gaudir de la força imaginativa
dels infants, fem-los fer teatre i titelles. En cap escola, integralment
educativa de la persona, no hi hauria de faltar l’anar-se bregant en el
teatre, car en el teatre ens coneixem més a nosaltres mateixos,
expressem amb vivor el subconscient, practiquem la dicció i l’art dels moviments,
aprenem a coordinar-nos i a relacionar-nos amb els altres, adquirim
espontaneïtat, ens consolidem en personalitat i seguretat davant la imprevisibilitat
quotidiana, relativitzem el catastrofisme i ens refermem en objectius
que per a nosaltres tenen valor i substància.
En el teatre es pot dir allò que en altres tribunes seria callat o no permès de dir. Per això, és signe de nació sana i de comunitat robusta gaudir d’experts actors i d’emblemàtics teatres.
El futur del català, 27 anys després
Tal com va anunciar InfoMigjorn, durant trenta divendres, InfoMigjorn Cap de Setmana publicarà la sèrie que hem
titulat El futur del català, 27 anys
després.
L’any 1985, el periodista Joan Tudela –actualment, col·laborador habitual
d’Infomigjorn i d’InfoMigjorn Cap de Setmana– va publicar
al setmanari “El Món” una sèrie d’entrevistes sobre el futur del català.
Entre les persones entrevistades, hi havia des d’Aina Moll, primera
directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, fins a
l’aleshores activista de la Crida Àngel Colom, passant per Eliseu Climent,
Francesc Vallverdú o Josep Gifreu. Alguns dels entrevistats ja no són entre
nosaltres, com ara Francesc Ferrer i Gironès, Marta Mata o Josep M. Puig
Salellas.
Una de les entrevistes més singulars és la que va fer Joan Tudela a Lluís
V. Aracil, singular per partida doble: perquè és una de les poquíssimes
entrevistes que ha concedit el conegut sociolingüista valencià i perquè hi
resumeix, de forma concisa però completa, el seu pensament sociolingüístic.
Joan Tudela va obtenir, amb aquestes entrevistes publicades al setmanari
“El Món” l’any 1985, els dos premis periodístics més importants d’aleshores, és
a dir, el premi Ciutat de Barcelona, atorgat per l’Ajuntament de Barcelona, i el
premi Gaziel, concedit pel Departament de Cultura de la Generalitat de
Catalunya.
Les entrevistes van aplegar-se en un llibre, de títol El futur del català, editat l’any 1986,
amb pròleg del desaparegut Josep Benet; el llibre es va vendre bé, segurament,
pel fet que és el primer que dóna una visió de conjunt sobre l’estat –als anys
vuitanta– de la nostra llengua i sobre les seves perspectives de
futur.
Tot i que l’obra es troba encara a les biblioteques públiques, InfoMigjorn Cap de Setmana ha volgut reeditar-la, amb el
títol El futur del català, 27 anys
després, amb la convicció que es
tracta d’una lectura que val la pena de fer amb ulls
actuals.
Els lectors d’InfoMigjorn Cap de
Setmana podran llegir –o rellegir– aquestes entrevistes, més d’un quart de
segle després, i descobrir-hi tot de coses
curioses.
Per exemple: que moltes de les coses que dèiem sobre la nostra llengua fa
més de vint-i-cinc anys les podríem dir ara mateix amb les mateixes paraules i
serien ben actuals. Per exemple: que alguns dels futurs que anunciàvem llavors
no s’han fet realitat (Aina Moll pensava, l’any 1985, que la Direcció General de
Política Lingüística era un organisme a extingir en quinze anys, màxim vint;
n’han passat més de vint-i-cinc i no només no s’ha extingit sinó que s’ha
ampliat amb el Consorci per a la Normalització Lingüística). Per exemple: que
dues de les coses més importants en la situació present de la nostra llengua (la
massiva nova immigració i les omnipresents noves tecnologies) no les vam veure a
venir.
I tot un llarg etcètera de coses interessants.
Pel que fa a l’autor, l’aleshores només periodista i ara també escriptor
i sociolingüista Joan Tudela, aquesta sèrie d’entrevistes va suposar el
començament d’una relació professional ininterrompuda amb la nostra llengua, que
el va dur a ser el primer subdirector del Centre de Normalització Lingüística de
Barcelona, després a ser el primer cap del servei lingüístic del Consell dels
Col·legis d’Advocats de Catalunya i, després, a ser el cap de l’Àrea de Llengua
i Comunicació de la Fundació Josep Comaposada i, alhora, a publicar centenars
d’articles d’opinió sobre qüestions lingüístiques, a participar en nombrosos
estudis sociolingüístics i a impartir desenes de cursos sobre llengua i
comunicació.
El futur del català, 27 anys després inclourà la reedició de l’article La normalització del català, entre el cofoisme i la desesperació, que Joan Tudela va publicar al setmanari “El Món” l’any 1985 com a cloenda de la sèrie d’entrevistes sobre el futur del català.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -