123. La llengua és
l’expressió de l’ànima d’un poble.
Joan Coromines
Lingüista
Tornem a parlar de llengua. O, millor dit, de la llengua. Tinc la sort de poder dedicar-me a ensenyar-la, encara que tinc la sensació (la certesa, més aviat) que encara em queden moltes coses a aprendre per a entendre-la i fer-la servir sense por d’equivocar-me. Darrerament faig classes de català a alumnes de tot Europa, i de més lluny: també tinc alumnes americans i algun d’asiàtic. És cert que si són italians és més fàcil (per a ells i per a mi) que si són finlandesos. Però tant els uns com els altres aprenen ràpid, i així que fan unes quantes classes ja són capaços no només d’entendre el català, sinó també de fer preguntes i respondre-les. El secret és la voluntat i l’entusiasme que hi posen.
No sé quantes vegades m’han dit a València allò de “no te entiendo”. El més trist de tot és que no ho he sentit gairebé mai en boca de nouvinguts, sinó en boca d’aquells que es diuen i es fan dir “valencianos”. Als meus alumnes els parle català des del primer dia. A poc a poc. Vocalitzant tot el que puc. Triant cada paraula (i repetint-la tantes vegades com faça falta) perquè els siga més fàcil (o menys difícil) entendre el que vull dir.
Fa poc més d’una setmana vaig començar un nou curs de català bàsic. Els tres alumnes que tinc, que són italians, ahir em van sorprendre amb paraules i estructures lingüístiques que jo, després de tan sols quatre classes, encara no els havia ensenyat. No sé si les van aprendre al carrer (llegint els cartells o escoltant la gent) o per intuïció. Siga com siga, el cert és que aprenen perquè són capaços de llançar-se a la piscina. I perquè la voluntat mou muntanyes.
Quan pense en totes les vegades que m’he sentit estrangera a casa meua perquè algú m’ha dit, amb tota la mala educació del món, “háblame en castellano, que no te entiendo”, em bull la sang. Tot i voler-ho evitar, sent una certa ira que més tard, a poc a poc, pren forma de llàstima (per ells, és clar). I em dic que no cal donar-hi més voltes: la ignorància és una malaltia que només es cura si un vol. Jo, mentrestant, continuaré fent classes (si em deixen) als que saben que totes les llengües tenen el mateix valor: un valor incalculable.
Em fa l'efecte que la utilització —amb caràcter pejoratiu— de termes relacionats amb l'emoció està molt relacionada amb una certa supèrbia d'espècie, que hem exhibit els humans al llarg de la nostra història, i que ens ha dut —massa sovint— a mirar de marcar les fronteres amb els altres animals. I és aquí, en la il·lusió d'una racionalitat exempta d'emocions animals, que hem volgut establir la nostra condició de criatures especials. En les últimes dècades, però, la neurociència ha acabat d'esberlar aquest deliri supremacista, i ara sabem que l'activitat cognitiva humana, per més superior que vulguem considerar-la, no està …ni de bon tros— exempta d'emocions.
El llenguatge, una de les adquisicions de què podem estar més orgullosos com a espècie, no n'és una excepció. Per fam i per amor s'aprén qualsevol idioma, i els motius reals per a parlar una llengua determinada són profundament emocionals: la parlem perquè ens l'estimem; perquè és la nostra o perquè ens dóna la gana. Tot i que sovint fem servir el terme 'emocional' per a fer de menys la solidesa d'un argument, voleu dir que hi ha res més sòlid que això?
Àngel Velasco i Quim Gibert han editat un volum (Llengua i Emoció. Set mirades sobre el goig de ser) que reflexiona sobre les complexes i fructíferes relacions entre emocions i llengua. Es tracta d'un llibre (Pagès editors, Lleida 2012) que també forma part del profund compromís emocional dels autors amb un país que tenen al cap en tota la seua integritat, i que inclou les aportacions de set noms ben destacats del nostre paisatge intel·lectual.
Després de tants anys (segles, en realitat) de persecució i assetjament cultural, a mi em sembla especialment rellevant la capacitat que demostren editors i autors de centrar-se en els aspectes més positius del fet de voler viure en català. La creativitat (Josep Borrell), el caràcter gratificant de l'esforç de treballar per la llengua (Eva Monrós) o la transmissió de l'amor per l'idioma (Terricabras) acompanyen les incisives aportacions sobre l'imaginari col·lectiu de Rosa Calafat, i la reflexió sobre la vulnerabilitat de Mathew Tree.
Aquesta capacitat de focalitzar sobre les gratificacions derivades d'actuar en favor de la llengua pròpia (i —per tant— en favor propi) és —en si mateixa— una característica ben destacable. D'obres que se centren en les moltes maneres en què han intentat i intenten destruir-nos i exterminar-nos com a poble, se n'han escrit unes quantes (algunes excel·lents i de lectura imprescindible), però a mi em sembla clar que, si aspirem a l'èxit és indispensable que aprenguem a centrar-nos en tot allò que ens pot proporcionar emocions agradables, plaer, satisfacció, orgull.
Sense això potser podrem sobreviure (i potser sí, que la supervivència és ja un èxit), però en volem més, molt més. Aspirem a viure bé, amb plenitud. Aspirem a ser iguals que els nostres veïns, a poder ser qui som i parlar com parlem, sense haver de donar ni més ni menys explicacions que les que donen espanyols, italians o anglesos per fer exactament el mateix. I una bona part d'aquesta aspiració depén de la nostra capacitat per al rearmament emocional. Gibert i Velasco ho saben, i han fet els possibles per a posar-ho també al nostre abast. La lectura d'aquest llibre no ens farà automàticament lliures, però ens acostarà més a la força que cadascú ha de trobar en si mateix, per tal d'assolir la llibertat que mereixem.
Museu d'Història de Catalunya – Auditori
Dissabte, 5 de maig de 2012
Anna Hernández-Turné i Joan Francés Mariot
col·laboradors habituals de la revista literària occitana OC, redactada íntegrament en occità, que des de 1923 fa difusió dels textos dels més grans escriptors contemporanis occitans.
Anna Hernández-Turné és una poeta catalana amb una llarga trajectòria dins el món de la poesia occitana.
Autora de Magnòlia en mà, conjunt de vint-i-vuit poemes de factura delicadíssima i lirisme refinat que tracten de l'amor i la joia de viure.
Joan Francés Mariot és un poeta occità del Roergue. Cofundador de Mescladis, col·lectiu organitzador d'esdeveniments culturals i cívics. Coorganitzador de la Fête des Langues du Monde de Decazeville des de 2002. Traductor a l'occità d'Anna Hernández-Turné. El seu darrer llibre és Rajar de contunh, on amb tretze textos ordeix una trama que recorre el món, les llengües i la humanitat.
Llegiran peces dels seus llibres i en signaran exemplars per tot aquell que vulgui.
DIA: dissabte 5 de maig de 2012.
LLOC: Museu d'Història de Catalunya - Auditori.
Plaça Pau Vila, 3. 08003 Barcelona.
HORA: 19.30 h.
ENTRADA: lliure.
Agrairem que ens confirmeu la vostra assistència (tel. 932843634; caoc@caoc.cat).
Acte de cloenda de L’Any de
El Petit Palau del
Palau de
L’acte, que presidiran
el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, i el president de l’Institut
d’Estudis Catalans, Salvador Giner, servirà per fer balanç de les activitats al
voltant de la llengua que durant el 2011 i part del 2012 han organitzat tota
mena d’institucions. Així mateix, s’hi farà el lliurament dels premis Pompeu
Fabra, que han recaigut enguany en Paul Preston, Joan Veny, Amical Viquipèdia,
Taurus, Pius Alibek i l’Hospital d’Olot.
El colofó de l’acte,
que compta amb la col·laboració de l’Ajuntament de Barcelona, l’Institut Ramon
Llull, la Institució de les Lletres Catalanes i el Consorci per a
Per poder assistir-hi
heu de confirmar prèviament l’assistència i facilitar el nom i els cognoms a
l’adreça dgpl.cultura@gencat.cat de
Més
informació:
Font: Direcció General de Política Lingüística
7)
Sta. Coloma de Farners, La Selva
Presentació del llibre
Llengua i emoció (Pagès Editors)
a cura de Quim Gibert, coautor
Dia: Dissabte, 5 de maig 2012
Hora: 7 del capvespre
Lloc: Biblioteca Joan Vinyoli
Adreça: Passeig de St. Salvador 1, Sta. Coloma de Farners
Organitza: Centre Excursionista Farners
Sobre el llibre:
Llengua i emoció. 7 mirades sobre el goig de ser aplega les ponències de les jornades sobre dignificació lingüística convocades a Fraga (Franja de Ponent) el març de 2010 i de 2011 per l’Institut d’Estudis del Baix Cinca.
La major part del pensament contemporani ha volgut separar les emocions de la cultura, de l’ètica, de la saviesa. Sense el batec emocional el raonament esdevé distant i ensopit. La recerca intel·lectual és alhora un espetec de joia. Antoni Gaudí i Pau Casals no només ens irradien bellesa, sinó que també ens regiren l’ànima.
Perdem l’ànima quan renunciem als reptes. Acceptar la injustícia és una manera equivocada de ser en el món: fa trista i indigna la nostra existència. Llengua i emoció és un assaig col·lectiu ((Matthew Tree, Josep Ma. Terricabras, Rosa Calafat, Jordi Bilbeny, Eva Monrós, Josep Borrell i Quim Gibert) pouat arran de les dificultats per viure en català i per decidir el nostre futur. Hi trobareu set mirades lúcides i inconformistes (psicològica, poètica, literària, sociolingüística, semiòtica, històrica, filosòfica) a propòsit d’aquells horitzons que ens estimulen a caminar amb pas ferm.