caure
per son pes (alguna
cosa)
Ser evident, no
donar lloc a cap mena de dubte.
|
–És que si no pot respirar s'ofegarà. –Home, això cau per son pes. Si no en dius una altra...
|
Conec
l'expressió d'Alcoi, a on és d'us habitual, i de Benissa (la Marina Alta). A
Benissa també usen l'expressió equivalent caure de
madur.
El Diccionari de frases fetes de M. Teresa
Espinal no arreplega aquesta feses feta, però arreplega la variant caure pel seu propi pes, amb el mateix
significat.
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 242)
Noms de lloc poc
adients
Antoni Llull Martí
Una
de les obres catalogades del famós arquitecte Bennàssar és s'Escorxador,
de Palma. Amb el temps se'n feu un de nou i es deixà aquell edifici per
a altres coses i, una mica reformat en el seu interior, es dedicà
finalment a centre comercial i cultural, i fins i tot s'hi instal·là un PAC per a urgències
mèdiques, conservant, emperò, l'antic nom (ben poc comercial i cultural, per
cert), i ara ocorren coses com la que em contaren de primera mà fa poques setmanes.
Una parenta, ja major, de la meva dona s'acubà, i quan es va refer una mica
no se sentia gens bé; envià a demanar una filla seva i aquesta i el seu
gendre, després de
pensar-s'ho una mica, la dugueren... a s'Escorxador! Imaginau que això ho
hagués sentit contar qualcú extern i que no estigués al corrent dels
nostres costums, o un
immigrant acabat d'arribar. Segurament hauria pensat: «Que ho són, de
malànimes, aquests mallorquins! Quan un dels seus vells es posa malalt, el
duen a s'escorxador!» Hi ha a Mallorca i a Menorca alguns llocs
denominats es Degollador, i
és possible que en relació amb algun d'ells pugui contar-se alguna història semblant.
Fa
molts d'anys, trobant-nos la meva dona i jo de turisme a Lisboa, mirant
un plànol de la ciutat vaig veure senyalitzat als afores un cementiri
que es deia Cemitério dos Prazeres.
Quasi no m'ho podia creure: cementiri dels plaers! Com podia
un lloc així tenir un tal nom? Després vaig aclarir que el motiu de tan
desconcertant denominació era que al lloc on l'establiren hi havia des de temps ben
antic una esglesieta o capella dedicada a Nossa Senhora dos
Prazeres, advocació mariana similar a les castellanes Virgen de las Alegrías o de
los Gozos, i que per tant,
Os Prazeres no era exactament el nom de la necròpolis sinó del lloc on
havia estat construïda. A Galícia coneixen també aqueixa marededéu, tot
i que amb
el nom lleugerament diferenciat: Nosa Señora dos Praceres. A terres
catalanes no hi
he sabut localitzar cap advocació de
Llur és un cas a part. No pel significat (amb un mínim de pràctica s'aprèn a
fer anar) sinó perquè no està en vies d'extinció. Està extingit (dels cent mots
d'aquest llibre és l'únic que jo no he sentit pronunciar mai a ningú, sermons
presidencials i litúrgics a part). És cert que perviu en la llengua escrita, i
de fet és prou útil perquè valgui la pena conservar-lo: a les esqueles, per
exemple, hi va molt bé. Però, honestament, costa d'imaginar-se una situació en
què el puguis engaltar com aquell qui res. I ben mirat és una llàstima, perquè
ara que vivim en aquesta fal·lera possessiva (“agafi el seu tiquet”, “el plaer
que treureu de la seva lectura”, “durant el seu
transcurs”)...
«Un dia quatre amichs à fira se'n anaran. Amichs pero fins
als diners, eran los quatre espardenyers. De cánem del mes blanch uns grans
farcells compraran. Tornats à casa llur ne féren un pilot. Per dividir més
tart en quatre parts lo tot» (Justí Pepratx, Espigas y flors,
1882).
http://www.ara.cat/premium/claus_dia/rails-lortografia_0_679132091.html
Dèiem dijous que la normativa fonètica del català obliga, en teoria, a pronunciar tuit amb el diftong decreixent de buit o cuit , tot i que en la pràctica el fem tan creixent com l'anglès tweet .
El tweet és el piulet o piulada d'un ocell, que són els seus equivalents onomatopeics en català i els dos termes que prefereix el Termcat per designar els missatges del Twitter. Però el català també té tuït , que és el nom d'un ocell també anomenat botxí perquè clava les preses en alguna punxa.
¿Dir tuit amb diftong creixent és, doncs, un castellanisme? Estrictament ho és -no és la pronúncia tradicional catalana-, però també és evident que l'evolució de la llengua fa que ara ja no ens soni estrany.
És una evolució semblant a la que fa que tendim a fer un diftong creixent en el segment - cia de paraules com gràcia o ciència , tot i que una pronúncia formal i emfàtica mantingui l'antic i normatiu hiat que obliga a accentuar-les.
I en algun cas potser seria bo obrir l'ortografia a la pronúncia general. Si diem que una conversa que flueix és fluïda , ¿no seria més realista admetre que també es pugui escriure així en lloc de forçar-nos a dir fluida ? I pel mateix motiu algun dia ens podríem plantejar admetre circuït com a nom al costat de circuit .
El cas del rail (de tren), que esmentava un lector, és diferent i més urgent. Acceptar raïl, com fa l'Alcover-Moll, suposa només fer el pas d'adaptar un anglicisme (tot i que en anglès en diuen reil ) a la prosòdia catalana.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Quan era petit, m'explicaven que un diftong eren dues vocals en una mateixa síl·laba, però després vaig saber que una síl·laba només pot tenir una vocal, i això em va provocar una crisi de la qual m'ha costat refer-me.
Els manuals gramaticals tendeixen a una terminologia propícia a les contradiccions. Pocs deixen clar que vocal té un sentit fonètic i un altre de fonològic que poden entrar en conflicte. Fonèticament, és un so que no obstrueix la sortida d'aire. Fonològicament, és el nucli d'una síl·laba.
En algunes llengües un so consonàntic pot fer de nucli sil·làbic, com la l anglesa de table , i dues vocals fortes ( a , e o o ) poden fer diftong, com la ae de rosae en llatí. Però els diftongs catalans els formen sempre i o u amb un altre so vocàlic fent de nucli.
La i i la u són semivocals si van després del nucli sil·làbic, com a ai-re o cau-re ; semiconsonants, si van abans del nucli dins una síl·laba començada en consonant, com a llen-gua o qua-tre ; i consonants quan són inici absolut de síl·laba, com a io-de o ca-uen .
Un concepte confús és el de diftong creixent , perquè segons el DIEC2 el formen una semiconsonant i una vocal, cosa que n'exclouria io-de i ca-uen , que sí que ho són segons l'esborrany de gramàtica de l'IEC.
Aquest esborrany opta per anomenar consonants graduals tots els sons vocàlics que no fan de nucli sil·làbic (siguin consonants, semiconsonants o semivocals) i defineix diftong com el grup fònic format per una vocal i una consonant gradual.
UN TAST DE CATALÀ
Torno d'uns dies de descans i m'ensenyen les piulades del lingüista Gabriel Bibiloni contra l'ARA perquè "opta pel folklorisme dialectalitzant". La raó és que d'un preciós arenal amenaçat per l'especulació turística en diem "es Trenc" i no pas "el Trenc".
Recordo al lector, per si no ho sap, que en registres formals els balears cultes no fan servir l'article salat –molt viu col·loquialment– sinó el general i comú. L'IEC abona aquest criteri però estableix que no s'apliqui sempre als topònims perquè entén que en aquest cas l'article, tot i que s'escrigui en minúscula, es pot sentir com a part integrant del nom propi i, per tant, no variar segons el registre.
L'IEC també preveu que el contacte de l'article salat masculí amb les preposicions a, de i per resulti en les contraccions as, des i pes. I ho exemplifica dient que podem anar as Trenc, passar pes Vedrà o dinar a Sant Llorenç des Cardassar.
És un criteri, com tots, discutible. Alguns hi veuen un intent de fer sensible la llengua a la diversitat i d'altres, com Bibiloni, una bestiesa que la folkloritza. Aquí no puc ni vull especular sobre els profunds ressorts psicològics que porten a una posició o l'altra.
En tot cas, trobo excessiu que se'ns tiri la cavalleria per sobre pel fet de seguir l'IEC. Si escriure "es Trenc" ofèn la majoria dels balears, val la pena que tots plegats, començant per l'IEC, ens plantegem un canvi de criteri. Si, per contra, les opinions estan dividides, potser que busquem l'acord amb el màxim respecte mutu.
UN TAST DE CATALÀ
El sí castellà i català ve del sic llatí, que volia dir així. I l' oc occità ve de l' hoc llatí, que volia dir això. I sembla que el nostre oi té un origen semblant quan el fem servir per demanar confirmació ("Vindràs, oi?"), un ús encara ben viu, o per expressar-la ("És així? Oi, ben bé"), un ús només viu en alguns dialectes del nord.
Tot i que el DIEC els posa junts, aquest oi no sembla que tingui el mateix origen que el que serveix per expressar dolor o sorpresa ("Oi, quin mal!", "Oi, d'on surts?"), que és una variant d' ai , ei , ui .
Paral·lelament, tenim i tant! , que vol dir naturalment! I a l'ÉsAdir i alguns diccionaris hi trobem l'expressió oi tant! , sinònima de i tant! i per descomptat!
Sempre havia sospitat que darrere oi tant! hi havia oh, i tant! , però ara una fitxa de l'Optimot em sorprèn afirmant que aquest oi tant! s'ha d'escriure oi, i tant! , perquè és la suma d'un oi afirmatiu i i tant!
L'Optimot admet, tanmateix, que oh, i tant! i sí, i tant! serien expressions sinònimes. I jo afegiria que, almenys per al parlant que mai diria oi per respondre sí, són les més naturals i adequades.
La presumpta inexistència d'oi tant! obliga a replantejar-se la forma oi tal!, que surt als mateixos diccionaris. Alguns qüestionaran el paral·lelisme argüint que l'expressió i tal! no existeix, però encara que no aparegui al DIEC2, el GDLC o el GD62, sí que la trobem al DCVB, que recull aquest fragment de Vilanova: "Oh, y tal! Tan petit y encara solicitat!"
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Albert Pla Nualart
Si ahir vèiem que oi tant! podria ser la suma de oi o oh i i tant! , i s'hauria d'escriure oi, i tant! o oh, i tant! , tal com apunta l'Optimot, avui ens plantegem fins a quin punt té sentit escriure oi més .
Diré, d'entrada, que jo no escric mai oi tant, oi tal ni oi més per la senzilla raó que són formes que em sobten i no sento com a meves -i aconsello a qui li passi el mateix que faci com jo-. Si en parlo és perquè corregint te les trobes algun cop i perquè, com ja vaig dir, surten en alguns diccionaris.
El que convé saber és que, ara mateix, cap d'aquestes formes surt al DIEC, que en el cas d'oi més va optar per entrar únicament l'aglutinació oimés donant-li dos sentits: el de sobretot ("No és estrany, oimés tenint en compte que...") i el de a més ("Oimés, això ens ensenya que...").
Tant oimés com oi més comencen a ser usats per autors de principis del XX i, tot i que no en trobo rastre ni al Fabra ni a l'Alcover-Moll, la forma oi més (amb el sentit a més de ) ja apareix als anys 70 al DLC de l'Enciclopèdia i actualment també la recullen diversos diccionaris, com ara el GD62, el de frases fetes de M. Teresa Espinal i el GDLC, que la manté al costat d' oimés.
És raonable sospitar que un dels components d'aquest oi més pugui ser i més (com ho serien i tant i i tal d' oi tant i oi tal ). Llavors oi més respondria a una segmentació errònia (que oimés evitaria) i només caldria saber quin és l'altre component: si un oi de reforç afirmatiu, com el d' oi sí i oi també , o la interjecció exclamativa oh/o .
----------------
ESMOLET DE PARAULES
Com a concepte desprèn una intensa ferum inquisitorial, a mig camí entre repel·lent i mestretites. I és per això que els que fem aquesta feina humil, i cada dia més necessària, ens disfressem de lingüistes o assessors .
Però els eufemismes no milloren el món, i encara menys un text mal escrit. Potser si anem al sentit més essencial d'aquest ofici li tornarem la dignitat. Deixeu-m'ho intentar plagiant dos mestres en la matèria: Daniel Cassany i Màrius Serra.
El corrector fa de mitjancer entre l'autor i el lector, i és bo que hi sigui perquè ningú llegeix el que escriu net de prejudicis. Ha de resistir totes les pressions d'un ofuscat amor de pare i fer el seu paper de llevadora tenint sempre al cap el futur lector.
Ell és el que assegura que el que l'autor es pensa que diu ho digui. Qui afegeix pistes necessàries que l'excés d'omnisciència havia obviat. Amb un canvi d'ordre i una coma, fa llegidor el paràgraf feixuc alhora que s'assegura que Massachusetts, al llarg del llibre, surti sempre igual.
Això últim i corregir faltes, per a sort de tots, ho farà cada dia més una aplicació informàtica, però a veure quin savi trobarà la que doni sentit i intenció a un garbuix de paraules.
Per acabar-ho d'adobar, el que es dedica al català té la feina afegida de contrarestar el lliscament subtil i insidiós cap a la llengua veïna, i el repte -quasi impossible- de dir-ho amb paraules nostres.
Però el que li dóna llarg futur, beneïda genètica, és que al do de tenir coses a dir no l'acompanyi sempre el de saber-les expressar.
Xinesos de San Francisco
Diuen que a San Francisco, a principis del segle XX, hi havia importants nuclis de població d'origen xinès que, després d'un munt d'anys d'haver-hi arribat, encara no sabien ni un borrall d'anglès, de manera que quedaven reclosos a la pròpia comunitat sense opcions d'integrar-se a la societat d'acollida. Aquest fet palesa fins a quin punt la llengua pot ser, alhora, un problema i una solució en els processos d'integració de les persones nouvingudes. La llengua esdevé inicialment un obstacle i no parlar-la equival a quedar exclòs d'una societat; aprendre-la, però, és la via més fàcil d'accés a aquesta comunitat i a totes les possibilitats que ofereix. És un instrument perfecte per a la cohesió social.
Els Països Catalans no en són una excepció. Més de mig segle després de l'onada migratòria espanyola, encara hi ha importants bosses de població completament aïllades de la cultura i la llengua catalanes. Malgrat que una part important d'aquelles persones immigrades i els seus descendents s'han integrat i han après la llengua pròpia, sobretot al Principat de Catalunya i gràcies a la immersió lingüística, és cert que encara hi ha una part gens menyspreable de ciutadans que en continuen al marge, alguns per militància activa, d'altres per inèrcia o desconeixement. Al meu parer, és important distingir els uns dels altres. Romandre aïllat de la cultura catalana per militància, és a dir, amb la consciència de no voler formar-ne part, és, sobretot si es prové de la cultura espanyola, la qual és, cal no oblidar-ho, la cultura dominant a casa nostra, una mostra irrefutable de mentalitat vuitcentista i d'imperialisme de baixa volada. Deixant de banda, però, aquest sector netament espanyolista, em sembla molt més interessant centrar-nos en aquelles persones que, sense tenir cap animadversió envers la identitat catalana, senzillament han optat per no prendre-hi part. Per què no han sabut trobar l'equilibri entre mantenir la cultura d'origen i adoptar la del país d'acollida, com passa arreu? Per què no s'han llançat a parlar català? Què els ha impedit de sintonitzar les ràdios i televisions en català? Què els ha privat d'interessar-se per la música o la literatura catalanes?
De raons en trobaríem a cabassos. El fet de no disposar d'un estat català, ans estar sota la sobirania d'un estat que titlla la nostra cultura i la nostra llengua de realitats de segon ordre, supeditades a la cultura i la llengua espanyoles, les qual són, precisament, la cultura i la llengua d'aquestes persones immigrades, ha estat, possiblement, la raó principal d'aquest aïllament; la concentració de la població immigrada en determinats barris i poblacions, que els ha permès funcionar de manera gairebé autàrquica, sense contacte amb la resta del país; la poca predisposició cultural a aprendre maneres diferents d'entendre la realitat, tret típic de comunitats que, com l'espanyola, han basat la seva història en l'assimilació de cultures alienes; o la baixa autoestima col·lectiva dels catalans autòctons, que en lloc de parlar-los en català han optat tradicionalment per convergir a la llengua espanyola, negant-los la possibilitat d'aprendre de primera mà el català, hi han fet la resta.
No es tracta, però, de buscar-hi culpables, sinó de trobar una solució a una problemàtica que no comprèn únicament la immigració de fa mig segle sinó també la nova onada. Per evitar que es repeteixin els mateixos errors, per impedir que es creïn nous guetos del tot aliens a la cultura catalana, cal establir ponts amb les desenes de cultures que s'han assentat als Països Catalans i cal, d'una vegada per totes, deixar d'amagar la llengua i aprendre a compartir-la amb les persones nouvingudes. La llengua pot esdevenir, com dèiem, una porta oberta a la integració. Per fer-ho possible, els catalanoparlants hem de decidir-nos a parlar en català amb qualsevol interlocutor, sigui blanc o negre, nascut aquí o vingut de fora, ens parli en català o no, el parli amb accent o sense. Només si som capaços de regalar la llengua, d'usar-la amb normalitat i comoditat, podrem transmetre el missatge que som una cultura oberta, participativa, integradora i atractiva. No dic que sigui fàcil, però mentre treballem per esdevenir un país lliure, la nostra actitud pot contribuir a fer un país més cohesionat socialment i, de retruc, amb una llengua més normalitzada.
David
Vila i Ros
Tallers per la
Llengua
Publicat a El
Singular Digital, 2/4/12
La responsabilitat dels mitjans de
comunicació
Sense exagerar, parlem d'uns mitjans comparables a l'aire que respirem. Ràdio, televisió, diaris, revistes... s'han infiltrat per tot arreu, no sols en les llars, sinó també en llocs de feina, d'estudi i de lleure, en mar, muntanya, terra i aire, i regeneren el nostre cervell, fent-lo més culte o, a vegades, desgraciadament, més estult. Ens agradaria –i hauria d'ésser una exigència comuna– que l'ètica anés per davant de tot, cosa que en alguns països ja s'han començat a plantejar, vista la davallada qualitativa en què han caigut, arrossegats per un afany purament especulatiu d'audiència però mancat d'unes bones maneres de fer.
Referent als mitjans que han de ser llegits, ens congratulem que actualment els invidents ja poden fer la lectura de tota mena de textos passant-hi per sobre un petit aparell que, a més de transformar les lletres en escriptura braile, té la funció d'àudio.
Tot plegat ha d'emmenar l'ancestral i honrat poble català a mantenir
fermament viva i plena la seva més que mil·lenària parla, la seva
cultura, els seus bons costums, la seva fe.