120. Jaume I va ser el rei
que ens va fer entrar al món i a la cultura occidentals. Li devem la
incorporació a una cultura mil·lenària, la catalana, a la qual ens mantenim
fidels des de fa 800 anys, i de la qual la nostra llengua continua essent la
principal senya d'identitat.
Consell de Mallorca
Devers, diners,
socors, dimarts i llavors
Eugeni S. Reig
En la pronúncia tradicional valenciana de les paraules devers, diners, socors, dimarts i llavors (= en aquell moment) no sona la r. Cal pronunciar-les 'devés', 'dinés', 'socós', 'dimats' i 'llavòs'.
La paraula devers, que equival a 'cap a' i, per tant, significa 'en direcció a', l'emprem des del segle xii. Els nostres clàssics l'usaven a bondó i actualment és encara ben viva en els parlars de les comarques valencianes més meridionals i es fàcil sentir-la a Crevillent, Monòver, Santa Pola i la zona rural d'Elx. En les Canyisades, els articles que, amb el pseudònim de Canyís, va publicar Joaquim Amo en el periòdic El Pueblo de Monòver a començament del segle xx, aquest mot apareix moltes voltes, sempre escrit 'devés' o 'de ves', grafies que demostren molt clarament quina era la seua pronúncia popular.
La paraula diners, els valencians l'hem pronunciada sempre 'dinés' (sense la r) i així continuem pronunciant-la tots els valencians. Darrerament, he sentit alguns valencians que, quan parlen en un registre culte, s'esforcen a pronunciar eixa r que no es pronuncia ni s'ha pronunciat mai de la vida. És una hipercorrecció que desfigura la pronúncia genuïna del vocable. Enric Valor i Vives, en la seua novel·la Sense la terra promesa, arreplega l'adagi popular valencià següent:
Qui té diners
té tot adreç
i la filla del rei
si la volgués.
Aquest adagi, que ja el va arreplegar Lluís Galiana en la seua Rondalla de Rondalles, ens diu molt clarament que les paraules diners, adreç i volgués rimen, és a dir, totes acaben en –és, malgrat que s'escriguen amb grafies diferents.
Molts valencians coneixem la cançoneta popular següent:
Ja plora el xic
perquè diu que li han furtat
la trompa i fil
que son pare li ha comprat.
Torna-li la trompa al xic
que li costa dos diners,
que li l'ha comprada son pare
i sa mare no en sap res.
Tots sabem que “comprada” es pronuncia 'comprà' i que “no en sap” es pronuncia 'no'n sap'. Eixa és la pronúncia popular valenciana i la que fa que la lletra i la música encaixen. Si ens encabotem en fer una pronúncia ortografista, no es pot cantar la cançó. De la mateixa manera “diners” s'ha de pronunciar 'dinés' a fi que rime amb “res”.
Pel que fa al text de la cançó cal aclarir que diner és el nom d'una moneda antiga que s'ha s'emprava en l'època de l'Imperi Romà i que es va continuar usant en temps posteriors. La lletra de la cançó diu “que li costa dos diners”, no “que li costa molts diners”, com diuen alguns. També cal aclarir que s'ha de dir “que li l'ha comprada son pare” (“comprada” pronunciat 'comprà') i no “que li l'ha comprat son pare”. La paraula trompa és femenina i cal fer la concordança del participi passat amb el pronom acusatiu de tercera persona com l'hem feta sempre els valencians i com continuem fent-la la immensa majoria de nosaltres. I també s'ha de deixar ben clar que cal dir “i sa mare no en sap res” que significa que no sap que el pare li havia comprat la trompa al xic, és a dir, que no sap res d'una cosa concreta i determinada a la qual ens referim. Si diem “i sa mare no sap res” el que diem és que sa mare no sap res de res, que és una ignorant total, completa i absoluta, que molt probablement no sap ni parlar, la pobreta.
Pel que fa a la paraula socors, tots els valencians que tenen
alguna ermita, santuari, convent o església dedicats a
La paraula dimarts deriva del sintagma nominal llatí clàssic die(m) Martis que significa 'el dia de
Mart'. La pronúncia tradicional valenciana d'aquest vocable és 'dimats'. La
pronúncia 'dimatx', amb la s palatalitzada, molt popular en alguns llocs,
cal evitar-la. La pronúncia 'dimars', àmpliament usada a Catalunya, és aliena
als parlars valencians. Cal aclarir que el substantiu dimarts és
invariable pel que fa al nombre gramatical, és a dir, el plural de
dimarts és també dimarts. El plural dimartsos (pronunciat
'dimatsos' o 'dimatxos') que pot sentir-se en alguns llocs, no s'ha d'emprar mai
en la llengua escrita i hem de procurar evitar-lo en la llengua
parlada.
La paraula llavors, amb el significat de 'en aquell moment' vaig tindre la sort de sentir-la de viva veu a alguns alcoians que ja eren persones d'edat molt avançada quan jo era encara molt jovenet. La pronúncia genuïna que recorde d'aquest vocables és: la ll com a palatal lateral sonora, la v com a labiodental fricativa sonora, la o doble oberta i la r muda. Ara, quan sent alguns valencians que pretenen passar per persones cultes pronunciar el vocable en qüestió amb una i consonant aproximant palatal, una b bilabial, una o tancada i una r clarament pronunciada, sempre els dic que val més que diguen aleshores.
(Publicat al Diari de Barcelona el 18 de juny del 1992)
El nostre comerç exterior –en matèria de llengua– va així. Més que res, importem polítiques lingüístiques del Quebec i n'exportem a la resta de la nostra àrea idiomàtica –el País Valencià i les Illes– i a Galícia i al País Basc. En aquest sentit, no és un fet sorprenent, però sí que és una bona notícia l'aparició del llibre La planificació lingüística a Quebec en el món comercial i empresarial, editat pel Departament de Cultura de la Generalitat i obra de Lluïsa Bruch i Júlia Plaza.
Nosaltres els catalans podem aprendre molt dels quebequesos. Tal com va dir Teresa Cabré abans-d'ahir al vespre, durant la presentació de l'obra, la gent del Quebec té, alhora, sensibilitat europea –cosa que els fa apreciar la llengua pròpia– i pragmatisme nord-americà –volen l'èxit de la normalització–. A més, tal com va assenyalar Isidor Marí, el Quebec i Catalunya són societats occidentals avançades que viuen un canvi lingüístic democràtic. Tot plegat fa que la comparació entre l'estat del francès al Quebec i el del català a Catalunya sigui d'allò més útil.
Si alguna cosa no hem d'importar mai del Quebec és la idea de majories i minories idiomàtiques. És cert que allà els francesos –diguem-ne així per entendre'ns ràpid– són tres quartes parts de la població i, en canvi, els diguem-ne anglesos tendeixen a reduir-se al 10 per cent (existeix també una nombrosa nova immigració), però els anglesos del Quebec cultiven una perillosa consciència de minoria amenaçada. El concepte de ciutadania catalana, que es basa en la residència territorial i no en l'ascendència familiar, és el que més bé pot conduir-nos a la cohesió nacional i a la plenitud del català. La instauració a casa nostra d'associacions separades de defensa dels castellanoparlants i dels catalanoparlants seria una catàstrofe civil.
En canvi, el que sí que hem d'imitar del Quebec, adaptant-ho a la realitat catalana, és, precisament, el que estudia el llibre de Lluïsa Bruch i Júlia Plaza; és a dir, l'adopció de la llengua territorial com a llengua de treball. El Quebec compta des de 1977 amb la llei 101, la Charte de la Langue Française, que proclama el francès com a llengua de l'Administració i de la llei, del treball, del comerç, dels negocis, de l'ensenyament i de les comunicacions. I l'Office de la Langue Française, que existeix des de 1961, impulsa programes de francesització als departaments de l'Administració i, el que és per a nosaltres més interessant, a les grans empreses i a les petites i mitjanes, amb la participació de les organitzacions patronals i dels sindicats.
La seriositat i l'experiència acumulada pels quebequesos a l'hora de tirar endavant el canvi lingüístic a les empreses, que és un àmbit massa endarrerit entre nosaltres, fan clarament encertada la importació del model quebequès. De fet, l'any passat la Direcció General de Política Lingüística ja va importar i adaptar el programa tipus de normalització lingüística per a empreses i entitats.
Però no n'hi ha prou a importar les bones idees. Si no s'apliquen, és un exercici estèril. I aquest és el risc que tenim. Tal com va dir abans-d'ahir Joan Carreras, les empreses com la seva –Fundació Enciclopèdia Catalana– són l'excepció. La llengua normal del món empresarial és encara el castellà. De fet, a l'acte de dimarts no hi havia ni sindicalistes, ni homes de negocis, sinó només catalanistes professionals
Vet aquí un altre article meu de fa vint anys que podem rellegir ara la mar de bé. A més, la reedició d'aquesta columna coincideix amb el fet que la literatura catalana és la convidada d'honor al Saló Internacional del Llibre del Quebec, que es fa precisament aquesta setmana.
Aquesta Setmana Santa han desembarcat a Barcelona una carretada de turistes. Es nota que arriba el bon temps i el centre de la ciutat s'omple d'estrangers, o més ben dit, de guiris. Amb aquesta paraula definim el típic turista europeu que passeja Rambla amunt i Rambla avall calçat amb un parell de sandàlies amb mitjons. Són blancs de pell, com els mitjons que llueixen, i queden envermellits de seguida que posen els peus a la ciutat. També fem servir l'expressió fer el guiri com a sinònim de fer el turista, badar aquí i allà, amb la càmera penjada de l'espatlla. Però d'on ve aquesta paraula?
Guiri és un mot castellà que prové del basc. És una abreviatura de kiristinu –en castellà cristino–, que era la manera com els carlins anomenaven al segle XIX els soldats liberals, ja que els consideraven estrangers. A més guiri també significava, en l'argot castellà, guàrdia civil. El diccionari de l'IEC no recull aquest mot, però el Diccionari català-valencià-balear, d'A.M. Alcover i F. de B. Moll, sí que l'inclou com a paraula valenciana per anomenar la guàrdia municipal. “Guiri, guirigall, sopetes en all”, cridaven els nens als guàrdies per fer-los empipar, explica.
Però de qualificatius despectius també en reben els de casa, sobretot la gent de Barcelona, que té diversos malnoms. Entre els més coneguts hi ha Can Fanga, pixapins, camacos i xaves.
Pel que fa a Can Fanga, és molt curiós l'origen d'aquest malnom. Ens hem de remuntar a principis del segle XX, quan a la ciutat els carrers encara no estaven asfaltats i el paviment era de sorra. Per tant, quan plovia la ciutat quedava feta un fangar i els barcelonins s'embrutaven els camals del pantalons quan sortien al carrer. L'expressió de Can Fanga la creà la revista L'Esquella de la Torratxa, quan el 1903, coincidint amb un any de fortes pluges, els redactors i els dibuixants de la revista van anomenar Barcelona “la ciutat del fang”, fent mofa de com quedaven de bruts els pantalons de la burgesia barcelonina els dies de pluja. També va ser en aquella època quan es van dur a terme les obres d'urbanització de l'Eixample, la qual cosa no va fer millorar la situació. I així va ser com Barcelona va rebre el nom de Can Fanga i, per extensió, els seus habitants.
Més previsible és la procedència de la paraula pixapins. Amb l'explosió del fenomen de l'estiueig en l'últim terç del segle XX, els barcelonins aprofitaven els caps de setmana o les vacances per agafar el cotxe i sortir a voltar. El malnom fa referència a la fama que tenien de baixar del cotxe i orinar als arbres. També es va fer famosa l'expressió camaco, molt usada en el subdialecte barceloní per expressar sorpresa i admiració, que va acabar designant també els habitants de la Ciutat Comtal.
Finalment, els barcelonins també són coneguts com a xaves, que es refereix al parlar propi d'alguns sectors de Barcelona amb una clara influència del castellà, que es caracteritza per eliminar les consonants sonores i les vocals obertes i neutres.
Banderot?
No seré jo qui rebutgi les relíquies, pel fet que són restes d'aquells personatges que venerem com a sants i amics de Déu i que ens són presentats per l'Església com a models de fe. Està bé venerar els ossos de sant Vicent! Però, i la llengua? Què ha fet l'Església valenciana de la llengua del nostre sant, absent encara a la predicació, la litúrgia, la catequesi, l'administració eclesiàstica, o als estudis a la Facultat de Teologia i als Seminaris valencians?
Cada any, la llengua de sant Vicent queda reduïda a una anècdota i a pur folklore el dia del nostre patró. I la resta de l'any? Per què l'Església continua ignorant la llengua dels cristians de Gandia, Borriana, l'Alcúdia, Elx, Nules, Alcoi, Morella o Dénia? Per què venerem i ens enorgullim dels ossos de sant Vicent i del seu pas pels nostres pobles i no som capaços de recuperar la llengua en la qual ell va predicar i en la qual trobem escrits els seus sermons?
El Concili Vaticà II recomanava l'ús de les llengües vernacles a la litúrgia. I els cristians valencians, encara estem com si res! Pau VI deia el 1965, en el discurs de clausura del Concili: “Les llengües innombrables que parlen els pobles han estat admeses a exposar litúrgicament la paraula dels homes a Déu, i la Paraula de Déu als homes.”
Per què la litúrgia es fa en castellà, quan la gent parla valencià? Per què les lectures i els textos eucològics són en castellà i els avisos es fan en valencià? Això em recorda una anècdota d'un cristià dels Estats Units que, després del Concili, en la discussió entre llatí i llengua vernacla, deia: “No hi ha una llengua tan bonica com el llatí, però el que jo entenc és l'anglès. I en l'església mai no em demanen diners en llatí!” A primers del 2011, un matrimoni valencià va marxar a Ucraïna en missió pastoral. I explicaven a la premsa que haurien d'aprendre ucraïnès, per poder realitzar el seu servei eclesial. I això que és normal a Ucraïna, per què no ho pot ser al País Valencià?
Tant de bo que l'Església valenciana (perquè sigui realment valenciana) a Vinaròs i a Xàbia, a l'Alcora, Bocairent i Onda, a Altea, Peníscola, Torrent i Almenara, torni a recuperar la llengua del nostre patró. Perquè els valencians només volem allò que tenen els cristians de Salamanca, de Burgos, de Toledo o d'Ucraïna: poder adreçar-nos a Déu en la nostra llengua! Sóc partidari de venerar els ossos de sant Vicent, sí. Però sóc igual de partidari de venerar i d'introduir a l'Església la llengua del nostre patró, perquè es faci realitat enmig nostre una nova Pentecosta. Per això, si venerem els ossos de sant Vicent, amb el mateix motiu també hem de venerar la llengua del nostre sant! Els ossos, sí! Però la llengua, també! Si cada any a València es representen els miracles de sant Vicent, algun dia podrà representar-se el miracle del valencià a l'Església?
En un dels suplements setmanals de La Vanguardia, el filòsof José Antonio Marina parla del mot añoranza i el reconeix com una creació catalana. Recorda que, ja en el segle XIII, Ramon Llull “enyorava les bones viandes que havia menjat”. En canvi, “en castellà no hi va haver una paraula semblant fins que, ja en el segle XIX, es va importar l'enyorança catalana”.
És un cas curiós: els catalans, per expressar alhora el record i el desig d'una persona o d'una cosa, hem fet créixer tres mots nascuts d'una mateixa arrel: enyor, enyorament i enyorança. El català, com s'ha dit, és un animal que s'enyora, propici a allò que Carles Riba anomenava “l'esclat sempre imminent de l'enyor”. Ho va dir solemnement Jacint Verdaguer: “Dolça Catalunya, /pàtria del meu cor, /quan de tu s'allunya / d'enyorança es mor.” I Pere Quart va esmenar-li la plana amb la famosa quarteta que dóna a l'enyorament un sentit positiu: “Avui en terra de França / i demà més lluny potser, /no moriré d'enyorança, /ans d'enyorança viuré.” I és que la paraula enyorança, significativament, rima amb recança i també amb esperança: recança de no tenir el bé desitjat i esperança de tornar-lo a tenir. Per això José Antonio Marina diu que el mot català és més complet i precís que la nostalgia castellana i que la saudade portuguesa, que expressen sentiments més inconcrets i que són més passives. L'enyorament, en canvi, no només pot ser actiu, sinó fins i tot dolç, si hem de creure Josep Maria de Sagarra: “Totes les coses vistes des del mar, /quina mena de mel i d'enyorança!”.
Aquesta aportació nostra a la llengua castellana és valorada així pel professor Marina: “No sóc català, però considero que les troballes del català em pertanyen. Formen part de la gran obra humana en la qual tots participem, de la gran cultura que és patrimoni de la humanitat i l'atractiu més gran de la qual és la seva diversitat, la seva potència creadora.” És una afirmació que l'honora. Val a dir que els catalans vam aportar al seu idioma un altre mot molt més prosaic i pragmàtic: peseta. I qui sap si, tal com van les coses, vindrà un dia en què també l'haurem d'enyorar.
Una de les figures que millor encarnen el possible ús pervers de la retòrica és l'anomenada concessio, que no cal traduir en pla, i que, com tantes altres, pot sorgir en plena col·loquialitat i en el marc de situacions no forçosament literàries. Com ara en un grup on hi ha un castellanoparlant que, magnànim, amolla allò tan simpàtic de “por mi podéis hablar en catalán”. Cosa de la qual molt llosc haurà de ser l'observador que no n'infereixi, primer, quina és la llengua hegemònica per aquests topants, i, segon i en conseqüència, que concedeix qui pot i vol, no pas qui només vol.
Doncs bé, un exemple sonat i gros de concessio era el reportat per aquest diari dijous passat: la République veïna ha decidit d'acceptar la genuïna denominació de Canigó en lloc de la francesitzada de Canigou. Notícia, en si, positiva. La qual, però, tenint en compte quina continua essent la política del govern gal envers la Carta Europea de les llengües dites regionals (vegeu l'article de Joan-Lluís Lluís a Presència d'aquesta setmana), cal entendre com això, com una concessió graciosa del poder absolut a una llengua planificadament relegada a la categoria de mer substrat.
De com al sud de l'Albera la cosa pinta encara prou altrament, en dóna testimoni, sense moure'ns de la toponímia, el fet que, després d'haver hagut de cedir tant durant la Transición a les pretensiones autonómicas, ara breguin, amb l'ajut de Google, per recuperar denominacions degudament espanyolitzades: Palma de Mallorca, Mahón, etcètera.
Amb major o menor marge per fer concessions, totes són tanmateix estratègies pròpies del genocidi. I a propòsit del concepte aquest i de la seva pertinència en articles apareguts aquí: hi toquen Assumpció Cantalozella (24 de març) i Toni Strubell i Trueta (11 d'abril), no pas Jaume Oliveras i Costa (30 de març): filar prim pot fer el joc al botxí.
La Revista Valenciana de Filologia renaix a la Diputació