catret
Cadira
formada de dues barretes de fusta que sostenen unes tires de cuiro o d'una
tela molt forta –de cotó o de
cànem–, i de dos parells de petges –també de fusta– que formen dues aspes, de
manera que és possible plegar-la i transportar-la amb facilitat.
Tradicionalment, l'han usada les dones per a seure en
l'església.
|
Tots els dies, de bon matí, passaven les beates vestides de negre,
que anaven a missa a la parròquia de Santa Maria, amb la mantellina, el
rosari i el catret. |
Tenim
la cançoneta popular:
|
Consuelito, la filla del mestre, diuen que festeja amb un foraster. I el diumenge, a missa de dotze, el nóvio darrere li porta el catret. I ella com és tan graciosa meneja el
culet. Consuelito, Consuelito, no meneges tant el cul, mira que vas molt curteta i per la costereta te se veu el cul. |
L'escriptor castellonenc Josep Pascual Tirado empra en la seua prosa literària
aquest mot amb el significat definit. En la narració curta Lo darrer
Betlem, inclosa en el llibre De la meua garbera, hi podem
llegir:
|
Cadascú portava la seua cadira o catret i acudia al toc de la
campaneta, al pregó que dimoniets i saions feen, als crits d'avís que
donaren en la funció darrera; açò era prou i massa per a que tot lo món
acudira, al coll la cadireta i un xavet en la mà, al Betlem de
l'entremetenta, beneïda i sabuda comboianta, la sinyó Quiqueta la
Pigà. |
La
paraula catret no l'he trobada en cap diccionari. El DCVB
arreplega la paraula catre amb el significat definit, però no diu que
siga valenciana, únicament diu que s'usa a Menorca. El GDLC, el
DVal, el Diccionari General de Francesc Ferrer Pastor i el
diccionari del SALT3 reproduïxen la informació del DCVB. El DIEC
no inclou aquesta accepció de catre, ni en la primera edició ni en la
segona.
Considere que fóra més adequat incloure una entrada especifica per al
concepte definit amb la paraula catret, en diminutiu, i reservar la
paraula catre per als altres conceptes. He preguntat a diversos
valencians quina diferència consideren que hi ha entre catre i
catret i tots m'han contestat que el catre és per a gitar-se i el
catret per a seure.
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 241)
Lluc, Luc, Luco,
Lugo...
Antoni Llull Martí
Ja he
dit abans que l'origen dels topònims en molts de casos és antiquíssim,
fins i tot prehistòric. Alguns s'han mantingut, si bé amb petites
transformacions, a
través de distintes llengües i cultures, durant milers d'anys. De la majoria
d'aquestes no se n'ha pogut aclarir què signifiquen, per haver-se
originat en llengües totalment desaparegudes, com la que parlaven els habitants dels
talaiots a la nostra illa. Altres, no tan antigues, han arribat als
nostres dies, un poc
modificades, això sí, però ben recognoscibles. És el cas dels noms d'origen
romà que sobrevisqueren durant la dominació àrab com Palma, Campos,
Pollença o el que és objecte principal d'aquest
article.
Lluc,
conegut de tots els mallorquins, que és un topònim purament llatí es
troba en molts d'altres indrets de
Aqueix mot romà ha deixat mostres del seu ús en molts de llocs. El més
conegut de tots és Lugo, a Galícia, antigament anomenada Lucus
Augusti, és a dir,
‘el lluc de (l'emperador) August' i a Astúries hi ha un poble anomenat Lugo
de Llanera, abans Lucus Asturum, ‘el lluc dels asturs', i n'hi ha
d'altres a diversos indrets d'Espanya. A Catalunya hi ha el Mas de Lluc prop d'Albarca, a
la
Serra
del Montsant, al Priorat (quina curiosa coincidència amb el nostre Lluc,
també al costat d'Aubarca!). També hi ha llocs anomenats Lugo i Luco a
Itàlia (Luco
dei Marsi, als Abruços, Lugo di Vicenza, i d'altres) i a França es troba amb
la forma Luc, i Lucq, i a Aragó també hi ha un Luco, i a Còrsega es
troba amb la
forma luku, que és també com passà al basc.
Amb
tot i això, no en tots els noms de lloc començats per Lluc hi representa
aquest mot el llatí lucus. En alguns casos es tracta d'una
deformació de llatí locus
‘lloc'. Sembla que és el cas de Llucmajor, de Llucalcari, de Llucamar i
alguns altres. El friülès luc prové de locus, i significa
lloc amb el sentit de ‘possessió', talment com a Menorca.
Encara viva en el parlar de gent de tot el domini, aquesta
expressió és molt útil per situar un fet passat en un context temporal que
l'abraça. És el famós “Quan la guerra...” que no ens sona bé i mirem d'evitar
amb la perífrasi “Quan hi va haver la guerra”: “Llavors de la guerra tothom
passava molta gana”. Igualment passaria amb un fet que té lloc en un moment
puntual: “Durant l'incendi del Liceu es van produir queixes per la falta de
previsió” té alguna cosa d'incongruent, perquè les queixes es van produir arran
del fet luctuós, és a dir després, no pas durant. Podríem millorar-ho amb la
perífrasi “Quan hi va haver l'incendi del Liceu...”, però dient “Llavors de
l'incendi del Liceu...” fem més via, perquè és més breu, més transparent i
sobretot perquè l'adverbi ‘llavors' ens col·loca immediatament en el temps
passat.
«Val a dir que un parent pròxim d'aquesta mena no devia preocupar gaire els Agullana, que en tingueren molts de semblants llavors de les bandositats amb els Sarriera, aquests també antecessors de Lionor per part de la seva mare» (Martí de Riquer, Quinze generacions d'una família catalana, 1998).
Adagis
En
aquest apartat presentem uns quants adagis d'entre els que considerem més
específics de la Plana de l'Urgell. Val a remarcar que hem consultat poc els
llibres i que més que res els hem haguts de persones grans, d'abans i d'ara, i
també d'alguna persona no tan gran. N'hauríem pogut escriure molts, però el fet
de constatar que ja eren dits en altres bandes de Catalunya, o que ho eren en
els nostres mitjans de comunicació, ha fet que en suprimíssim molts, car aquests
ja no eren específics de l'Urgell.
Els
adagis són d'un gran interès per allò que expressen la saviesa local. Saviesa
que, en una gran proporció, és obtinguda directament de la mare naturalesa pel
pagès, el qual ho fa d'una manera espontània, sense posar-hi esforç ni prendre
posicions ideològiques, i ho diu a la seva manera, emprant les paraules de la
seva rutina. Per tant, l'adagi és l'expressió del pensament, de la idiosincràsia
i del tarannà de la gent d'un lloc determinat; factors que fan veure la gran
conveniència de recopilar-los i
d'estudiar-los bé. I, per aquesta mateixa raó que són producte de
l'experiència del pagès i de l'home no sofisticat, adagis, dites, proverbis o
refranys parlen per si mateixos i no necessiten cap interpretació. Fan de pont
entre el cor de la naturalesa i la ment del senzill. I encara que el seu sentit
fos una mica críptic, bé val la pena de deixar que el lector hi faci el seu
esforç i en surti amb la interpretació que més s'adigui a la seva experiència i
al seu tarannà. Això, al capdavall, pot redundar en més riquesa ideològica i més
diversitat d'opinions. Consultar els més grans sobre el significat d'un adagi és
una manera molt profitosa de compartir, de conservar el mateix adagi i de
treure'n més suc que no en trauríem nosaltres sols. En això que diem que cal que
el lector hi faci el seu esforç, podríem aplicar-hi allò dels clàssics de intelligenti
pauca.
Vai anar a Tàrrega i, en passar pel Talladell, cinc-cents duros em donaven per la llana del clatell.
Una altra quarteta que dèiem de petits (sense saber mai on pertany, o què vol dir:)
Un
dia baixant de Tàrrega,
vai sentir cantar un puput;
i era una vella fumuda
que escanyava un geperut.
Val
més boig conegut, que savi per conèixer.
Val
més caure en gràcia que d'un cinquè pis.
Val
més caure en gràcia que ser graciós.
Val
més estar sol que mal acompanyat.
Val
més manya que força.
Val
més morir d'un tip que de gana.
Val
més petar que rebentar.
Val
més qui piula que qui xiula.
Val
més sentència de metge que de botxí.
Val
més tenir que desitjar.
Val
més Torrefeta que Castellserà.
Val
més un mal arranjament, que un bon plet.
Val
més un veí a la porta, que un parent a Mallorca.
Val
més una bona llengua, que una bona hisenda.
Val
més una embriaguesa de vi que d'aigua.
Val
més una hora de coneixement, que una hora de vida.
Veient casa meva, veig casa dels altres.
Ven
a casa, compra a casa i faràs casa.
Venim al món plorant i marxem del món pregant.
Vent berguedà, ni plou ni plourà.
Ventre dejú no escolta ningú.
Vés-te'n, Anton, que qui es queda ja es compon.
Veure-hi més que les garses.
Veure-hi més que les serps.
Veure la lluna en un cove.
Vingui d'on vingui el vent, de
la dona siguis parent.
Viu
més qui piula que qui xiula.
Voler ser el més ric del cementiri.
Voler veure la mort de l'altre, primera, quan la seva va
darrere.
Vols mentir? Diguis el que sents a dir.
Vora el riu no hi facis niu.
http://www.ara.cat/premium/claus_dia/Sigles-UNESCO-Unesco_0_674932508.html
Dèiem l'altre dia que acrònim té dos sentits: sigla que es llegeix com un mot (com ara ONU) i abreviació que, a diferència de la sigla, no pren només la inicial dels mots que la componen sinó fragments (com ara Termcat). De fet, però, n'hi ha prou que prengui dues lletres del mateix mot perquè ja sigui acrònim. És el cas de Renfe (Re ve de Red).
I la tendència en aquest cas -el de l'acrònim que no és sigla- és posar només la inicial en majúscula, tot i que de moment sigui una llicència a la norma bàsica que ens obligaria a escriure TERMCAT i RENFE.
Els mitjans ens hi apuntem per raons estètiques i informatives. Un mot llarg escrit tot en majúscules taca massa. I en un diari no es fila prou prim per fer servir versaletes, que pal·liarien aquest efecte.
D'un temps ençà, però, pel mateix motiu, el criteri s'ha estès a acrònims llargs que sí que són sigles, tot i que la norma encara no ho admeti. És el cas d'Unesco i Unicef, per exemple.
Un cop d'ull a Google em fa veure que el New York Times, Le Monde, La Reppubblica, El País o El Punt escriuen tots Unesco. Amb Unicef hi ha dubtes. I mentre El Periódico opta per Esade, La Vanguardia es decanta per ESADE.
On és el límit? La RAE el posa en noms propis de més de quatre lletres, però això planteja casos delicats. Si al titular van de bracet IESE i Esade, sembla que un faci ombra a l'altre. També hi pesa, esclar, com s'ho escriuen ells. En casos així, més que la lletra, hem d'aplicar l'esperit del criteri.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Parlo, esclar, del perquè causal (el final és obvi que no vol dir el mateix), i en parlo perquè cada dia trobo en més textos un ús indistint de ja que i aquest perquè. La diferència, subtil però rellevant, marca el tipus de causalitat i afecta l'ús de la coma.
Una oració subordinada causal pot expressar la causa real (forta) o la causa lògica (feble) -també se'n diu la causa eficient o l'explicativa- del que afirma la principal.
"No vaig d'excursió perquè plourà" no expressa ben bé el mateix que "No vaig d'excursió, ja que plourà".
A "Per què no vas d'excursió?" hi puc respondre "Perquè plourà" però no pas "Ja que plourà". Amb ja que el lligam causal és necessàriament més feble: que plogui explica que no vagi d'excursió, però no remarca que en sigui la causa determinant.
És també causa feble la que no explica el que diem sinó per què ho diem. A "Plou, perquè / ja que veig paraigües" veure paraigües no causa la pluja sinó que explica que digui que plou. Aquest perquè no és com l'altre: no contesta a "Per què plou?" sinó a "Per què dic que plou?"
Així doncs, tant perquè com ja que poden expressar causes febles, però ja que no en pot expressar de fortes. S'assembla una mica a la relació que hi ha entre els pronoms relatius que i el qual . Puc dir "És el meu pare, que / el qual et vol conèixer" però només "És el noi que et vol conèixer".
Ja que i el relatiu el qual estan especialitzats en sentits explicatius, i se situen tan a la perifèria de l'oració principal que han d'anar precedits de coma.
UN TAST DE CATALÀ
Potser perquè quan pensem en menges agradables al gust, el primer que ens ve al cap -sobretot de petits- són coses dolces, s'acaba fent difícil destriar els dos significats des del punt de vista lingüístic.
Les llaminadures o llepolies les tendim a imaginar ensucrades -com les que penjaven diumenge de palmes i palmons-, però, de fet, vénen de llepar, que és el que fa, insistentment, un animal (inclòs l'home) si una cosa li agrada molt, sigui dolça o salada. Són menjars fets més per plaure al paladar que per nodrir, i es diu, sobretot, dels dolços.
Si a algú li agraden molt i no pot parar de menjar-ne es diu que és llaminer o llépol. I de la qualitat en abstracte se'n diu llamineria -no pas llaminadura - o llepolia : "La llamineria li provoca problemes de cel·lulitis".
No hem de confondre el llaminer o llépol amb el golut o golafre, que menja de tot de manera abundant i desordenada. Ni tampoc amb l'altre extrem, el llepafils, que de tan primmirat tendeix a la desgana.
Un menjar pot ser llaminer (o llépol) si convida a ser menjat. I també ho pot ser una cosa o activitat que atrau: "El contraban sempre ha sigut un negoci arriscat però llaminer".
I acabo amb gurmet i gormand, diferents però no pas antònims. El primer és un entès en cuina i vins que valora més la qualitat que la quantitat. El segon es deleix per menjar coses exquisides en gran quantitat. Dit d'una altra manera, es nega a menjar de tot -com diuen que convé- i es fa un fart del que li agrada.
UN TAST DE CATALÀ
L'actual normativa estableix que a "Té un anglès fluid" i "La conversa ha fluït" les paraules fluid i fluït s'escriguin i es pronunciïn de manera diferent. El mateix passa, en teoria, amb circuït i circuit en la següent frase: "Ha circuït el circuit".
Un dels trets fonètics que oposa el català al castellà més difícils de percebre es pot enunciar així: quan, en certs contextos, dues vocals dèbils ( i , u ) formen diftong, el diftong català és decreixent (la vocal va davant) i el castellà creixent (la vocal va darrere).
A ciudad la pronúncia és [ju], és a dir, la vocal (que dura més) és la u. A ciutat , en canvi, la pronúncia és [iw] i la vocal és la i . El mateix passa a buitre [wi] i buit [uj]. Tot i ser una diferència molt petita, per a una orella fina, una de les coses que delata que som catalans és que diem ciudad i buitre amb diftongs decreixents.
Per la mateixa raó fluid i circuit , en teoria, no s'haurien de pronunciar amb el diftong creixent de fluido i circuito sinó amb el decreixent de cuit o buit , mentre que a fluït i circuït (participis dels verbs fluir i circuir ) la u i la i són vocals de síl·labes diferents, tal com marca la dièresi.
Temo, però, que la pronúncia normativa de fluid i circuit és avui força insòlita i potser irrecuperable. I el fenomen també afecta -m'ho feia veure l'altre dia molt pertinentment Josep Ruaix- una paraula ara molt de moda, el tuit , que pronunciem amb un clar diftong creixent que calca l'anglès tweet . Dilluns continuem.
L'emissora de ràdio Onda Stereo, que emet a la zona de l'Alguer, a l'illa italiana de Sardenya, va incorporar el 26 de febrer un programa nou a la graella. Es tracta d' Onda algueresa , un espai que té la particularitat d'emetre's íntegrament en alguerès. El seu presentador, Miquel Serra (l'Alguer, 1951), ha estat aquesta setmana a Catalunya per presentar la reedició en CD d'un disc de cançons populars alguereses enregistrat fa 50 anys i titulat Lo país meu .
Per què va néixer Onda algueresa ?
L'emissora, Onda Stereo, és un mitjà de comunicació de l'Alguer, però no tenia cap programa en la nostra llengua. Gràcies al representant de la Generalitat a l'Alguer, Joan-Elies Adell, hem trobat la manera de crear aquesta transmissió, parlada exclusivament en alguerès, per donar a conèixer la cultura algueresa. La nostra cultura té una poesia, té una història, que comença al segle XIV, i des de llavors hem conservat la llengua parlada, influïda pel sard i l'italià però amb bona salut.
Quina presència té ara l'alguerès a les ones?
De moment tenim només una hora, els diumenges de 10.00 a 11.00, però estem pensant que es pugui repetir el programa una o dues vegades durant la setmana. A més, amb altres companys de la ràdio, fem un programa sobre música internacional de dilluns a divendres, en què el meu col·lega presenta les cançons en italià i jo parlo en alguerès.
Anteriorment havien existit programes de ràdio en alguerès?
Jo n'havia fet algun, amb un amic: fèiem transmissions parlades totalment en alguerès, posàvem cançons populars en alguerès i fèiem participar la població per telèfon per entendre les seves problemàtiques i explicar històries de la situació algueresa. Però feia 18 anys que ja no existia cap programa en alguerès. A l'Alguer hi ha dues ràdios, però cap de les dues en tenia.
Quina audiència tenen els programes en alguerès?
Ens escolta gent d'una certa edat, però també joves amb curiositat per entendre i aprendre l'alguerès.
Quanta gent el parla, més o menys?
A l'Alguer hi ha uns 42.000 habitants. Que parlem l'alguerès som encara uns 7.000 o 8.000. Però són poques les persones que el parlen al carrer: només es fa si tots dos interlocutors es coneixen, són de família algueresa i tant l'un com l'altre el parlen. També hi ha gent d'altres pobles de Sardenya que no parlen alguerès però el poden entendre, i a vegades tenen la curiositat d'aprendre'l, perquè els agrada. I els catalans que vénen també ens esperonen a conservar la llengua.
És fàcil aprendre alguerès?
Jo vaig néixer parlant alguerès, però no he rebut instrucció didàctica per escriure'l. N'he hagut d'aprendre de gran. Hi ha associacions que es dediquen a ensenyar la llengua algueresa. És una variant estàndard del català, amb una gramàtica i un diccionari propis, però no ha estat mai reconegut ni introduït a les escoles. Hi ha gent que vol aprendre no només a parlar-lo, sinó també a llegir-lo i escriure'l. I això ho pot fer qui té la passió per fer-ho, com aquestes associacions que volen divulgar-lo.
A part de la ràdio, hi ha algun altre mitjà que utilitzi l'alguerès?
Havia existit Catalan TV, que emetia en italià però tenia part de la programació en alguerès. I des de fa alguns anys hi ha TVA (Televisió de l'Alguer), que gràcies a un acord agafa el senyal de TV3 per satèl·lit i l'emet. Quan TV3 deixi d'emetre per satèl·lit [està previst que ho faci l'1 de maig] mirarem si és possible agafar el senyal d'internet i emetre'l també a través de la TDT.
Esperant una bona
televisió
Catalunya dóna per a molt, i ben segur que podríem millorar en diversos
camps. Però, és clar, qui té les competències pel que fa a cultura,
ensenyament, diversió...? Qui té les regnes del nostre poder i així decidir en
allò que ens ha de fer més bons catalans? No cal dir que hem de confiar
en els nostres polítics, bé que sovint ens agradaria de veure'ls amb
molta més fermesa, amb conviccions més profundes i coherents entre el dir i
el fer, parlant amb més claredat i decisió, sobretot pel que fa a la
defensa del nostre país i de la nostra llengua. Volem creure que són conscients
que foren elegits per a servir el nostre poble i que per a això
malden.