InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.400 membres]
 
Butlletí número 644 (dijous 19/04/2012) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig i Xavier Marí
 
 
1) 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú
 
2) Eugeni S. Reig - ¡Això podíem fer!
 
 
 
5) Màrius Serra - Rascanyós?
 
 
7) Marc Guarro - Alguns problemes amb com
 
8) CRIDA A LA SOLIDARITAT PEL CATALÀ A LES ILLES
 
 
10) Llenguadrac, un concurs de passatemps lingüístics per Sant Jordi
 
11) Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
 
 
 
1)
 
Publicat en el llibre 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg. 44).
 
 

116. Saber català obre portes, és un valor afegit per a qualsevol persona que arriba a Catalunya.

 

Butlletí del Consorci per a la Normalització Lingüística

 
 
2)
 
Article publicat en EL PUNT dilluns 9 d'abril del 2012

¡Això podíem fer!

Eugeni S. Reig

 

 

¡Això podíem fer! és una exclamació de sentit denegatori que s'usa per a posar de manifest que no estem disposats a fer una cosa determinada.

Podem dir, per exemple:

«–Hem de vendre les accions i posar els diners en la llibreta.

»–¡Això podíem fer! ¿Estàs tocat del perol o què?»

S'empra molt sovint per a fer veure que no volem acceptar quelcom que ens volen donar com a compensació per alguna cosa que hem fet i per la qual considerem que no hem de rebre cap compensació, perquè l'hem feta de grat. I així, podem dir:

«–T'he de pagar la mantinença pels dies que has tingut el xicon a casa.

»–¡Això podíem fer! A mi no m'has de pagar res. Per a mi ha sigut una satisfacció massa gran tindre la companyia del teu xicon. Pot vindre sempre que vullga i espere que ho faça.»

L'escriptor i gramàtic Enric Valor i Vives empra aquesta expressió en la seua obra literària.

En la rondalla El xiquet que va nàixer de peus escriu:

«Us heu mort, vós?

»–No... Això podíem fer! —va saltar el jove tot rient. »

En la novel·la L'ambició d'Aleix podem llegir:

«–Havia d'haver-li portat el para-sol, senyoret Aleix – li anava dient en un to campal, brusc, sense mica d'adulació –. ¿Vol que torne a casa i li'l porte? Perquè vosté no està posat a açò.

»–No cal, no. Això podíem fer!»

En la novel·la Enllà de l'horitzó, tercera del cicle de Cassana, escriu:

«–Pel compte que em té, la meua filla i promesa seua, està segura, i vosté, mentre que estiga ací, igual. Això podíem fer! Si Jeroni té escopeta, jo també: ell una i jo quatre...»

I en la mateixa novel·la, una mica més avant:

«–No gràcies; això podíem fer! Hem sopat a Alcoi.»

En rigor, l'expressió no hauria de ser ¡això podíem fer! sinó ¡això podríem fer!, és a dir, el temps verbal hauria de ser el condicional simple i no el pretèrit imperfet perquè no ens referim a quelcom que ja ha passat sinó a un fet, una acció, etc., que només es farien realitat en determinades circumstàncies.

Enric Valor també empra aquesta variant culta en la seua obra literària.

En la rondalla Els guants de la felicitat escriu:

«–L'endemà Brunilda li volgué pagar l'hostatge esplèndidament, però aquella no acceptà res.

»–Això podríem fer! opinà–. S'ha de cobrar una cosa així: socórrer una jove de bona casa en una nit de trons? A més que, pel que siga, ara sou tan pobre com jo.»

I en la rondalla Abella escriu:

«–Quina promesa ni quina banya de caragol! –escridassà Roseta–. ¡Això podríem fer, donar-li la nostra filla, com si ens l'haguérem trobada darrere la porta!»

El fragment de la rondalla Els guants de la felicitat podem trobar-lo en el volum 1r d'Obra literària completa d'Enric Valor (Editorial Gorg, València, 1975, pàg. 142) i en el volum 2n de Rondalles valencianes d'Enric Valor (Edicions del Bullent, Picanya, 1993, pàg. 188).

El fragment de la rondalla Abella podem trobar-lo en el volum 2n d'Obra literària completa d'Enric Valor (Editorial Gorg, València, 1975, pàg. 106) i en el volum 5é de Rondalles valencianes d'Enric Valor (Edicions del Bullent, Picanya, 1993, pàg. 102).

Com és sabut, Enric Valor revisava i corregia personalment les seues obres i ho feia més d'una volta. No podem pensar, per tant, que en aquests fragments aparega el verb en condicional per error o com a conseqüència de la intervenció d'un corrector que ho ha canviat posteriorment. Així doncs, com veiem, Enric Valor va escriure diverses voltes la forma popular de l'exclamació que estudiem, però també va escriure en algunes ocasions la variant més culta, amb el verb en condicional simple.

L'exclamació ¡això podíem fer! la conec del parlar d'Alcoi, el valencià que jo he rebut dels meus pares, de la meua família i dels meus conciutadans per tradició oral. L'he sentida a Alcoi moltíssimes voltes al llarg de la meua vida. Però l'exclamació en qüestió no és només pròpia del valencià nord-meridional, té (o ha tingut) una extensió molt més gran. En els sainets d'Eduard Escalante i Mateu, per exemple, la trobem diverses vegades. Això significa que en el parlar de la ciutat de València era d'ús habitual en el segle xix.

Actualment, l'exclamació ¡això podíem fer! s'usa cada volta més poc, però en canvi es diuen cada volta més altres exclamacions equivalents com ara: ¡això faltava!, ¡això sí que no!, ¡de cap de manera!, ¡ni pensar-ho! Totes aquestes expressions són correctes en valencià, però són idèntiques a les expressions equivalents que habitualment s'usen en castellà.

¡Això podíem fer! és una exclamació que ha creat l'enginy del nostre poble, una exclamació valenciana que dóna força i personalitat a la nostra llengua. No la deixem morir.

 

 
3)
 
Publicat en el bloc Anys d'aprenentatge del diari digital laMalla, dilluns 2 d'abril del 2012

A la nostra àrea idiomàtica, de monolingües catalans ja fa temps que no en queda cap. I de monolingües castellans, almenys a Catalunya, aviat no n'hi haurà tampoc cap. Tothom serà capaç de fer-se entendre, més bé o més malament, en català i en castellà; i la competència lingüística de cadascú potser dependrà més del nivell cultural que no pas de l'adscripció idiomàtica familiar. A més a més, el coneixement de l'anglès serà general entre les noves generacions. Alhora, nombrosos sectors de la població activa –la indústria turística, per exemple– sabran altres llengües europees. Quin sentit té aleshores parlar de monolingüisme i de bilingüisme?

Són dos termes que, actualment, fan més nosa que servei. El bilingüisme és una fal·làcia. Els que fan l'apologia del bilingüisme fan trampa. Diuen que saber dues llengües és millor que saber-ne una, que el bilingüisme és una riquesa cultural i altres afalacs per l'estil. En realitat, el que defensen és el bilingüisme unilateral. Els ciutadans de Barcelona hem de conèixer el català i el castellà, però la gent de Madrid no cal que aprengui el català. En canvi, els de Madrid convé que dominin el castellà i l'anglès, però els de Londres en tenen prou amb l'anglès. Llavors l'aprenentatge de llengües no és, com ens volen fer creure els bilingüistes, un intercanvi bilateral de coneixements, sinó la imposició unilateral de les societats imperials a les altres societats nacionals.

Per postres, quan una llengua no té al darrere la força d'un Estat propi i exclusiu, el bilingüisme és, senzillament, el camí cap a la substitució lingüística. Ja ho ha explicat de forma expressiva Lluís V. Aracil. “El gran esdeveniment lingüístic del segle XX aquí és que han desaparegut els unilingües catalans. Ja tots som o bilingües o castellanoparlants. Això és com la petjada i la gambada, en caminar. Teníem els dos peus en el català. Ara tenim un peu en el català i un en el castellà. Quan trigarem a aixecar el peu que tenim en el català i posar els dos en el castellà?”.

El bilingüisme no l'empara la raó i tampoc la llei, malgrat que cada dos per tres algun indocumentat parla del bilingüisme oficial, quan la legalitat democràtica en matèria de llengua estableix que el català és la llengua pròpia i oficial de Catalunya, mentre que el castellà és també oficial, cosa que vol dir que tots els àmbits oficials han de funcionar plenament en català i han de respectar –això sí– el dret dels ciutadans individuals que vulguin ser atesos en castellà.

Però la necessària superació del bilingüisme no és el monolingüisme. La gent, quan sent a parlar de monolingüisme català, entén que es tractaria que aquí tothom es limités a saber el català i prou. Els nostres monolingüistes, en realitat, no volen dir això, sinó que el català ha de ser realment la llengua pròpia, la llengua territorial, la llengua normal de Catalunya, que ha d'arribar el dia que els ciutadans de Catalunya visquem plenament en català i, a més a més, com que volem ser pràctics i cultes, també hem de conèixer altres llengües europees, sobretot el castellà i l'anglès. Però els nostres monolingüistes, en comptes de parlar clar i català, s'emboliquen amb el monolingüisme, que realment vol dir una sola llengua, de la mateixa manera que monoteisme vol dir un sol déu. O almenys això és el que entenem la gent per monolingüisme.

Un dia, quan jo treballava a l'àmbit sindical, un dels dirigents va presentar-nos un cartell impresentable. Deia que a primera vista el cartell semblava una cosa, però que en realitat en significava una altra. La justificació del sindicalista era encara més penosa que el cartell mateix. A veure: un cartell que necessita tenir al costat un paio que l'expliqui és un fracàs. Semblantment passa amb els termes: és d'això que parla l'article meu de fa vint anys que ara reedito. Si el que volem és la plenitud idiomàtica de la nostra llengua, no hem de fer servir per defensar-la el terme monolingüisme, perquè és regalar munició a la gent enemiga de la nostra causa.

 
4)
 
Publicat a
 
 
Núria Puyuelo
 
L'altre dia vaig veure un anunci d'una botiga de mobles que oferia a molt bon preu un sofà que duia incorporada una safata sotagot. Es tracta d'una safata que conté dos forats on pots recolzar els gots mentre mires tranquil·lament la televisió. Alguns cotxes també n'incorporen entre els seients per dipositar-hi les llaunes de refresc. Em va encantar la creativitat de l'expressió safata sotagot, en primer lloc perquè considero que està molt ben trobada i després perquè aposta per la paraula sotagot, desconeguda per la majoria de parlants i per la qual sento una especial simpatia des del dia que la vaig descobrir. El mot sotagot és sinònim de rodal, que és l'altra manera com els catalans designem la peça arrodonida de paper o plàstic que posem sota els gots o les ampolles perquè no facin malbé la taula. Així, la famosa safata també la podien haver denominat “safata rodal”. El sotagot o rodal és el que els castellans coneixen com a posavasos i que alguns catalans anomenen incorrectament posagot –paraula que tot i que no està admesa en els diccionaris podríem considerar que està ben formada–. L'anglès pren la forma beer mat, que es podria traduir literalment com a estovalles o sobretaula per a la cervesa i que probablement té el seu origen als pubs anglesos, on sempre se serveix la cervesa amb un sotagot de cartró que sovint inclou publicitat de la mateixa marca cervesera.

L'expressió “safata sotagot” seria d'aquells mots compostos que estan formats per dos substantius. S'escriuen separats i sense guionet però semànticament defineixen un únic concepte. Altres exemples serien bar restaurant, camió cisterna, moble bar, decret llei i ciutat estat. A l'hora de formar el plural aquests compostos presenten alguna complicació. Tornant al nostre exemple, per saber si hem de dir “dues safates sotagot” o “dues safates sotagots” hem d'analitzar quina relació mantenen els dos mots. Segons la normativa, quan el segon substantiu està subordinat al primer, només pluralitza el primer nom. Per contra, els compostos que tenen una relació de coordinació fan el plural els dos components. Correspondrien al primer grup, l'exemple safata sotagot safates sotagot, en plural–, escola tallerescoles taller–, cotxe bombacotxes bomba–, paper monedapapers moneda–. En canvi, classificaríem en el segon tipus els compostos magistrat jutgemagistrats jutges–, escriptor poetaescriptors poetes– o cardenal arquebisbecardenals arquebisbes.

Una altra manera de poder esbrinar si tenen una relació de subordinació o de coordinació és que els compostos que subordinen els podem intercanviar per l'explicació següent: un moble bar és un moble que fa de bar; un vagó restaurant és un vagó que fa de restaurant.

Encara hi ha un tercer grup de compostos de dos substantius, els que van units tradicionalment per la conjunció i: capicua, coliflor, allioli, capipota, vetesifils. Aquests compostos s'escriuen junts i sense guionet d'ençà que l'Institut d'Estudis Catalans va redactar la normativa sobre l'ús del guionet, el 1996.

 
5)
 
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI dijous 12 d'abril del 2012
 
Motacions
 

Rascanyós?

per Màrius Serra

 

L'esperit crític no és gaire practicat ni apreciat en una societat atemorida pels desastres econòmics que ens envolten. Naturalment, per exercir l'esperit crític cal conrear abans un cert criteri. És a dir, cal tenir el màxim d'informació sobre les coses i després exercitar-se per tenir capacitat de discerniment entre el que és important i el que és accessori. Ser crític, doncs, no vol dir (només) contradir o anar contra-corrent. En aquestes pàgines del Suplement de Cultura escriuen uns quants col·legues que exerceixen la crítica. És a dir, que expressen la seva opinió raonada sobre una obra jutjant-ne el valor, les qualitats i els defectes. Sovint, però, a les tertúlies d'alguns mitjans de comunicació fan una fusió interessada entre dos aparells: l'audímetre (destinat a mesurar l'audiència dels programes) i l'audiòmetre (destinat a calibrar la sensibilitat auditiva). Entre els que més criden (per obtenir l'atenció de més públic), predominen els rascanyosos. Un ésser rascanyós és algú més aviat poc afable que sempre porta l'opinió contrària. El terme prové, en darrer terme, del verb “rascar” i passa per “rascany”, entès  com un esdeveniment inesperat o dificultós. Cada cop és més rascany trobar éssers amb esperit crític que no siguin rascanyosos.

 
6)
 
Article publicat en el blog EL DO DE LA PARAULA dimarts 10 d'abril del 2012
 
Article publicat a "L'Espira", suplement cultural del Diari de Balears diumenge 8 d'abril del 2012)

 
 
A un dels edificis del campus de la Universitat de les Illes Balears (no sé si hi és a altres, també) puc llegir quasi cada dia, quan deix el cotxe estacionat allà devora, un cartell mural, molt gran, que diu “He guanyat en qualitat de vida anant en transport públic”. Allò que no diu, el cartell, és “què és que he guanyat”, i per tant la frase queda construïda a mitges, perquè és evident que hi falta qualque cosa. El verb guanyar, en efecte, és construït normalment amb un complement directe (prescindint ara dels significats diversos que pot tenir): guanyar una copa, guanyar un títol, guanyar un bon sou, guanyar una plaça, guanyar una disputa, guanyar un partit... Usat absolutament, sense complement directe, té un significat restringit: he guanyat! vol dir “he vençut, he triomfat” en una competició; i en Bernat guanya molt, vol dir “en Bernat té una bona paga per la seva feina”, però en aquest cas duu un complement adjunt obligatori de grau, perquè sense aquest complement aquesta segona frase seria equivalent de la primera: en Bernat guanya vol dir “en Bernat és el primer” en una competició. També és possible (tot i que és poc usual) guanyar amb el sentit de “millorar”: “Madona guanyava molt poch a poch, sa febreta no la dexava”, Ruiz Pablo (Catalana, vi, 136; Diccionari Català-Valencià-Balear). Tornant al cartell del campus universitari, és clar que “he guanyat en qualitat de vida” no té sentit, en català, perquè al verb guanyar, en lloc d'un complement directe, s'hi ha afegit un fals complement de règim, com si existís un verb de règim preposicional *guanyar en semblant a parlar de o fixar-se en, i aquí, com sempre, hi trobam la interferència castellana, perquè en castellà sí que existeix el verb de règim ganar en. Una solució senzilla i simple per a corregir aquest cartell seria fer la construcció transitiva: “He guanyat qualitat de vida”, la qual és ben correcta, ben normal i tothom l'entén perfectament. Però n'hi ha una altra, de possibilitat, que probablement era al subconscient de qui va idear aqueixa frase, si bé la va materialitzar amb la interferència assenyalada: “Hi he guanyat en qualitat de vida”, on “en qualitat de vida” funciona com un adjunt, com demostra el fet que podem situar aquest sintagma al començament de la frase: “En qualitat de vida, hi he guanyat anant en transport públic”. Aquí tenim el verb guanyar-hi (on en certa manera sí que és ver que el pronom clític hi funciona com un complement de règim), que pren el sentit d'“aconseguir una millora d'estat”: “si ens deixau tranquils, hi guanyarem tots” (= ‘tots estarem millor'), “hi he guanyat molt, amb aquest canvi de feina” (= ‘estic molt millor...'), “no hi guanyes gaire, amb aquest canvi, no val la pena” (= ‘no estàs gaire millor...'). Aquesta diferència entre guanyar i guanyar-hi és semblant, funcionalment (no semànticament), a la que hi ha entre veure i veure-hi, sentir i sentir-hi, tocar i tocar-hi, entendre i entendre-hi, dir i dir-hi, etc., o a la que hi ha entre anar i anar-se'n, tornar i tornar-se'n, sortir i sortir-se'n... Guanyar-hi, veure-hi, sentir-hi, tocar-hi, entendre-hi, dir-hi, anar-se'n, tornar-se'n, sortir-se'n i altres amb clítics inherents (fer-ho, dinyar-la, cagar-la, passar-se-les, etc.) són classificats dins la categoria de “verbs pronominals”.
 
El Diccionari general de la llengua catalana de Fabra no dóna entrada especial a aquests verbs pronominals, i en general ni tan sols els recull, mentre que el Diccionari de la Llengua Catalana de l'IEC en marca qualcuns dins l'entrada única corresponent a la forma no pronominal (veure-hi dins veure, sentir-hi dins sentir, etc.), però guanyar-hi no hi és, com tampoc no hi és a la llista de verbs amb el clític hi inherent que dóna la Gramàtica del Català Contemporani (2, 1429). Al DCVB, sense ser etiquetat explícitament, hi és exemplificat dins l'accepció 6 de Guanyar: “Jo crec que hi guanyaríem de fugir ans que arribi aquí dalt” (Ruyra Parada 50).
 
Caldria rectificar el cartell de la UIB, que suposadament ha de donar bon exemple d'ús del català, i caldria que tots aquests verbs pronominals tenguessin la seva entrada particular dins les obres lexicogràfiques, incloent-hi guanyar-hi, inexplicablement ignorat.


 
7)
 
Publicat en el blog de Marc Guarro dimecres 30 de novembre del 2011
 
 
Com o com a? Entre altres usos, fem servir com en el sentit d'igual que, de la manera que i de la mateixa manera que. Exemples: 'Canta com els àngels' (...igual que els àngels), 'Cadascú vesteix com vol' (...de la manera que vol), 'L'ordinador nou no funciona com el vell' (de la mateixa manera que el vell).

En canvi, usem com a quan volem dir en qualitat de. Exemples: “La catalana Carme Chacón va assistir com a ministra de Defensa espanyola a la desfilada militar del Día de la Hispanidad” (...en qualitat de ministra de Defensa). Una dificultat afegida –ho sento: la a de com a s'omet davant d'un nom precedit d'un article determinat o indeterminat, un demostratiu, els indefinits quelcom i algun i el possessiu llur. 'Pep Guardiola té molts números per ser recordat com el millor entrenador de la història del Barça' (en qualitat de millor entrenador...).

En contextos ambigus, és recomanable usar la a per evitar malentesos: “El Jordi t'estima com el seu fill” (sense a vol dir de la mateixa manera que el seu fill t'estima a tu). “El Jordi t'estima com al seu fill” (en aquest cas, amb a vol dir de la mateixa manera que ell estima el seu fill). Perquè la frase expressi en qualitat de, cal fer-la així: “El Jordi t'estima com a fill seu que ets”, per exemple. S'entén? Ai!

Més coses. De locucions problemàtiques formades amb com n'hi ha unes quantes. Algunes, sens dubte d'influència castellana, són aquestes:

*Tal i com. L'opció correcta és tal com, sense la i:Tal com em temia, el nou govern tindrà majoria absoluta”.
*Com a molt. Dues solucions bones: “A tot estirar / pel cap alt érem quinze”.
*Com abans / *quan abans. Cal dir com més: “Com més aviat facis els deures, abans podràs entrar al Facebook”.
*Com no. Farem les oracions correctes amb naturalment, esclar, no cal dir...: “A l'estrena hi assistiren els protagonistes de la pel·lícula, i, naturalment / esclar, el director i el productor”.
*Com per. Malament: “Em va mirar d'una manera *com per marxar corrent”. Bé: “Em va mirar d'una manera que n'hi havia per marxar corrent”.

Per acabar, també són incorrectes aquests dos usos de com, que tenen força èxit: l'aproximatiu (“A la concentració davant de l'ajuntament per defensar l'escola en català hi havia *com dues-centes persones”. Opció correcta: “...unes dues-centes persones”) i el condicional (*Com no ens espavilem, ens quedarem sense entrades per al concert de Roger Mas”. El que cal és dir “Si no ens espavilem...”).
 
 
8)
CRIDA A LA SOLIDARITAT PEL CATALÀ A LES ILLES
 
 

Davant els atacs que pateix la llengua pròpia del nostre territori a les illes Balears per part del Govern, ara en mans del PP i liderat per José Ramon Bauzà, us informam que la revolta contra aquesta injustícia i irresponsabilitat s'ha iniciat als centres educatius de les illes Balears. Companys i companyes de les illes i d'altres parts del territori, mestres i professors i professores, docents de Catalunya i del País Valencià, de la Franja, de l'Alguer, de la Catalunya Nord, us demanam un acte de solidaritat cap a la defensa de la llengua ara que és atacada a les Illes Balears. SI S'ATACA LA LLENGUA A UN PUNT DEL TERRITORI ES DEBILITA LA LLENGUA EN EL SEU CONJUNT. Els atacs i les amenaces a la nostra llengua a una part del territori afecta la salut global del català i amenaça la seva pervivència. És responsabilitat de tots i de totes vetllar i defensar la llengua catalana sigui on sigui que es produeixi l'atac.

La llengua és el LLAÇ que ens uneix a tot el territori. Com sabeu els centres de les illes, en conèixer l'avanprojecte de modificació de la llei de funció pública, -que lleva el requisit del coneixement del català als funcionaris, que pretén canviar la normativa dels topònims de les illes perquè es puguin traduir i posar en castellà, que vol modificar també la llei de normalització lingüística-, s'han adherit a la campanya "ENLLAÇATS PEL CATALÀ" que consisteix a penjar un llaç quadribarrat a la façana i dur-ne un de petit penjat damunt el cor, com feim amb el dia de la dona, la pau o la sida. El llaç simbolitza el compromís de la comunitat educativa amb la defensa de la llengua catalana ara que el president del govern, José Ramón Bauzá, ha emprès aquesta croada contra la llengua dels formenterencs, els eivissencs, el menorquins i els mallorquins.

La Conselleria d'Educació ha fet llevar els llaços de les façanes i ens acusa de polititzar els centres. La decisió de posar els llaços en la majoria dels casos és una decisió presa per Consell Escolar o pel Claustre de professors amb els vist i plau de les Associacions de pares i mares i d'alumnes dels centres. El conseller ha arribat a dir que els llaços per la sida són un valor compartit però els llaços per la defensa de la llengua NO són un valor compartit per la comunitat educativa.

12.000 al·legacions presentades, 50.000 persones a Mallorca, han sortit al carrer el mateix dia, convocades per l'Obra Cultural Balear i el Consell de la Societat Civil de Mallorca, -del qual l'STEI-i i l'Assemblea de Mestres i Professors en Català en formen part-, per demanar la retirada de l'avantprojecte de llei de funció pública i perquè tots els diputats del Parlament de les Illes Balears hi puguin votar en consciència i no siguin amenaçats pel president del govern de l'obertura d'un expedient.

En aquest moment històric que ens trobam i vital per a la supervivència de tot un poble, des de l'Assemblea de mestres i professors en català Illes Balears i l'STEI-i, sindicat majoritari a l'ensenyament públic, demanam a totes les persones del territori accions de suport i solidaritat. És tracta de mostrar la UNIÓ TERRITORIAL. La nostra força rau en la nostra unió. Ens farem visibles davant la comunitat internacional des del moment que actuarem units. La divisió és la carta que alguns juguen en contra nostra.

Volem que la campanya dels llaços sigui ben present al Sant Jordi 2012 a tot el territori de parla catalana. Volem fer visible a fora que el Govern de les illes Balears vol rompre el consens que, en matèria de normalització cultural i lingüística, hi ha hagut fins ara a les Illes. El govern del PP vol fer canvis a la legislació vigent que van en contra de la llengua pròpia del nostre territori. Volem que es visualitzi també que la comunitat educativa, amb el suport d'entitats, de personalitats i de la societat civil, demana al govern de les Illes Balears que retorni al consens, que retiri l'avantprojecte de modificació de la llei de funció pública i que doni un suport real i veritable a la llengua i a la cultura de les nostres illes.

Us demanam que ens ajudeu a estendre la campanya "Per sant Jordi, Enllaçats per la Llengua!”. Es tracta d'aconseguir que el 23 d'abril, dia de Sant Jordi, a TOT EL TERRITORI - la Franja, el País Valencià, Catalunya, les illes Balears, la Catalunya nord, l'Alguer-, escriptors, personalitats, ciutadans i ciutadanes, professionals dels mitjans de comunicació, duguin posat el llaç, i que entitats, institucions, llibreries, associacions, federacions, centres educatius, ... etc. posin un llaç a la seva façana i facin pública la seva adhesió i ens enviïn una fotografia amb el lloc i el nom de l'entitat o de la persona enllaçada. També ens la podeu enviar a catala@stei-i.org

També volem que a la Manifestació del 28 d'abril a València es FACI VISIBLE la unió territorial sobre aquesta problemàtica, participant-hi amb una pancarta amb un lema entorn a la campanya Enllaçats per la Llengua. Això ho canalitzaríem a través d'Escola Valenciana que és entitat organitzadora, entre altres, de la Manifestació. Pensam que ha de ser des del moviment educatiu ja que és en aquest segment de la població on ha començat la revolta contra la modificació de la Llei i perquè el futur està inexorablement en l'educació.

Per tot això vos demanam la vostra col·laboració perquè cada un de nosaltres des del seu poble i ciutat aporti i contacti amb qui consideri que pot aportar alguna cosa que conduexi a bon fi tot el nostre esforç. Perquè no ens en sortirem sols i perquè només en la unió rau la nostra força.

Feim comptes amb les persones de l'Assemblea que hi puguin i hi vulguin participar, en els propers dies posar-nos en contacte amb associacions i entitats ben diverses per promoure la participació en aquestes propostes. També demanarem a l'OCB, l'ÒMNIUM i ACCIÓ CULTURAL PAÍS VALENCIÀ si poden col·laborar en la campanya i si poden donar instruccions a totes les seves delegacions territorials perquè reparteixin llacets gratuïtament( això no val gaire) a tota la gent i vagin per la paradetes a Enllaçar gent, escriptors, personalitats que vegin i que circulin aquests dies pel carrer...

M. Antònia Font, Sindicat STEI-i, Illes Balears. Professora de secundària 619783884 catala@stei-i.org
 
Magda González, Assemblea de mestres i professors en català-Illes Balears. Mestra de música forum@forum-musicae.cat
 
 
9)
 
Article publicat en indirecte.cat dilluns 9 d'abril del 2012
http://in.directe.cat/joan-lladonet/blog/7706/politica-de-mentides-no-senyor-conseller
 
Política de mentides no, senyor Conseller!
 
Joan Lladonet
 
Fa un mes i busques vaig anar a una oficina de l'Administració de les Illes Balears per a entregar un full d'al·legacions contra el projecte de Llei de la Funció Pública, amb el qual es vol suprimir el fet que el català sigui un requisit per a accedir al funcionariat. Vaig posar els fulls sobre el taulell del registre d'entrada de documents i la funcionària em va dir que si en volia una còpia havia de dur fotocòpies de cada full. Li vaig demanar si me les podien fer a l'oficina i em va dir que no en feien i em va indicar on les podia anar a fer, devora un supermercat que hi havia per allà. Si jo fos estat una persona que pensa amb les vísceres i haguéssim tingut un govern normal, és a dir, un govern defensor de la normalització del català, hagués pogut denunciar al conseller de torn, que no m'havien volgut fer les fotocòpies perquè estaven escrites en català. El conseller n'hauria pres nota, i quan al Parlament un membre de l'oposició i anti tot el que faci olor de català, hagués defensat aturar alguna llei a favor d'aquesta llengua, hagués pogut saltar dient que existeix una gran persecució de la llengua catalana, perquè hi ha oficines de l'Administració on no deixen fer fotocòpies en català. Això hauria estat una mentida podrida, perquè l'únic que havia passat en aquella oficina és que la norma per a tothom era que si la gent volia una fotocòpia del document que registrava, l'havia de dur la persona interessada, ja que no hi havia pressupost per a aquestes fotocòpies particulars, estiguessin escrites en la llengua que fos.

Això és el màxim que pot haver ocorregut quan una persona ha anat a un dels centres que diu el Conseller, i quan ha demanat una fotocòpia d'un document escrit en castellà per a un assumpte particular li han dit que no en feien. Aquesta persona, visceralment contrària al català ha aprofitat per denunciar-ho a qualque grup de facinerosos, perquè aquests ho fessin al Conseller i aquest, sense encomanar-se ni a déu ni al diable, ho ha anotat com un fet contrari al castellà. Quan el Diari de Balears li ha demanat on ocorria això, que no et volien fer fotocòpies perquè estaven escrites en castellà, s'ha atrevit a dir que havia passat a un institut de Formentera. Mentida, senyor Conseller, mentida! I encara que fos veritat, fet realment impossible, no pot elevar una anècdota descontextualitzada a la categoria d'argument per a atacar l'oposició que defensa la llengua oficial i pròpia de la Comunitat.

També podria haver ocorregut, que en temps de restriccions, quan els instituts no tenien doblers ni per pagar la calefacció, que s'hagués restringit el nombre de fotocòpies, però no per a les escrites en castellà, o per a aquesta assignatura, sinó per a totes les assignatures, i això per culpa de la mala administració dels doblers públics d'un govern, que en plena crisi no va dubtar un sol moment a pujar-se el seu sou un 25%, quan retallava per totes parts. Fer una política de mentides pot esser una norma sorgida de la factoria de les idees (FAES-AZNAR) per al PP, però diu molt poc de l'ètica i de l'honorabilitat dels qui haurien de servir al poble i no servir-se'n.

He fet classe durant molts d'anys a una escola on es feia l'ensenyament en català, i a aquesta escola vaig comprovar que l'alumnat quan acabava l'escolaritat encara sabia més castellà que català, però en aquesta llengua es defensaven bastant bé, en canvi en els corredors i en el pati, els catalanoparlants, sempre que hi havia una sola persona que parlàs en castellà, tots ho feien en castellà. I més d'una vegada a les classes, els vaig fer la reflexió, que no tenien per què haver de canviar de llengua, que no era cap falta d'educació, norma franquista, sinó que una llengua se salvava si s'usava. Després d'haver-los explicat això, continuaven fent el mateix i canviant de llengua. Però si un fill de pare i mare viscerals, vol dir que pensen amb les vísceres i no amb el cervell, hagués contat als seus pares que es recomanava als catalanoparlants no canviar de llengua, aquests ho haguessin pogut denunciar a grupuscles anticatalà, i aquests al conseller de torn, que hagués pogut fer una denúncia amb tota regla contra l'oposició, com ha fet el senyor Bosch. Per favor, senyor Conseller, una persona que ha estat directora d'un bon centre d'ensenyament no pot caure tan baix. Deixi de dir mentides, a partir d'anècdotes falses i deixi de fer de les mentides una manera de fer política.

El Sr. Conseller hauria de saber que nosaltres, els mestres, hem intentat ensenyar durant anys al nostre alumnat a no mentir, i en el seu cas, els hauríem ensenyat que per anar al Parlament a argumentar, a fer a saber, a contraargumentar per manifestar que hi ha centres on no deixen fer fotocòpies en castellà, com a mínim hauria de presentar una acta del Consell Escolar o del Claustre del Professorat que digués que s'havia pres aquesta determinació, o alguna ordre escrita i firmada per l'equip directiu o pel director o directora. Si el Sr. Conseller no té cap document d'aquest tipus que certifiqui el que ha dit, no pot utilitzar-ho com a prova de res, perquè s'exposa a utilitzar la mentida com a argument. Segur que no li deu importar. Segur que la factoria ideològica utilitza la mentida com a bandera. Segur que és una fàbrica de mentides per a fer política. Segur que en els centres, centres d'ensenyament, no hi ha mentiders d'aquesta casta.
 
 
10)
 

Llenguadrac, un concurs de passatemps lingüístics per Sant Jordi

La Direcció General de Política Lingüística del Departament de Cultura, amb la col·laboració del Club TR3SC, celebrarà Sant Jordi amb un concurs de passatemps lingüístics a les xarxes socials denominat Llenguadrac. Adreçat a tots els parlants de la llengua, però especialment als que l'estan aprenent (sigui en l'ensenyament reglat, sigui en els cursos per a adults), té un plantejament didàctic i, al mateix temps, vol ser un homenatge a l'enigmista Avel·lí Artís Gener, Tísner, del qual enguany se celebra el centenari del naixement. El concurs, que es portarà a terme a la pàgina Facebook.com/llenguacatalana i al perfil Twitter.com/llenguacatalana, tindrà tres categories: jeroglífics, lletres parladores i endevinalles i es disputarà entre els dies 23 i 27 d'abril.

Més informació:
 
Font: Direcció General de Política Lingüística

 

11)
Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
Sumari
 
 
1) Eugeni S. Reig - catret
 
2) Albert Jané - Els ocells de nit
 
3) Antoni Llull Martí - Lluc, Luc, Luco, Lugo...
 
4) Pau Vidal - Llavors de
 
5) Pere Ortís - La parla de l'Urgell (Adagis. Lletra V)
 
6) Articles d'Albert Pla Nualart
 
7) Miquel Serra: "Feia 18 anys que no es feia ràdio en alguerès"
 
8) Miquel Adrover - La llengua de les traduccions d'avui dia: l'acord del participi
 
9) Joan Bastardas i Parera - La concordança del participi dels temps compostos de verbs que governen un infinitiu
 
10) Ramon Sangles i Moles - Esperant una bona televisió
 
 
Si voleu rebre cada divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d'enviar a l'adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l'adreça electrònica on voleu rebre'l.
 
El preu de la subscripció al butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana corresponent a l'any 2012 és de 25 euros.
 
Els nous subscriptors podreu llegir en la web tots els butlletins d'InfoMigjorn i d'InfoMigjorn Cap de Setmana que s'han publicat fins ara.
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us preguem encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací