La llengua que molesta: 'avante toda'

No és cosa d'una setmana, certament. La manifestació de dissabte passat a Palma en defensa de la llengua i l'actitud exemplar però desesperada dels jubilats de Mallorca -que fan vaga de fam per denunciar l'intent institucional i premeditat d'exterminar una llengua molt més antiga que el castellà en el seu territori- ja escalfaven motors, mediàticament parlant. Abans havien estat sentències, portades de diaris amb lletres que creen problemes o lletres que aporten solucions. La qüestió de la llengua, certament, torna a ocupar un espai mediàtic important. Però dir "la qüestió de la llengua" només és un eufemisme per parlar de l'estratègia conscient i descarada d'Espanya perquè el català deixi de molestar com els molesta, i això ve de molt lluny. De molt lluny. Darrerament, però, per la via judicial, escolar i mediàtica han posat la directa. La consigna sembla ser: avante toda .

Hi ha, en aquesta setmana que acabem, tres moments que voldria assenyalar. Primer. Dilluns coneixíem el resultat a què havíem arribat la setmana abans els membres del jurat del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, convocats per Òmnium Cultural. Josep Massot, filòleg, historiador, assagista i director de les Publicacions de l'Abadia de Montserrat, una de les editorials més antigues d'Europa, és l'honorat d'enguany. Nascut a Palma, lògicament les seves primeres declaracions van servir per expressar la seva preocupació per la situació de la llengua catalana a la seva illa. S'han fet i es fan molts esforços per fer desaparèixer un patrimoni cultural mil·lenari, però darrerament ja es fan sense careta. Al País Valencià, a la darrera carta que ha enviat als docents valencians "Mª José Catalá Verdet, Consellera [sic] de Educación, Formación y Empleo" la llengua d'aquest territori brilla per la seva absència. Només hi apareix en els cognoms de la sotasignada i, encara, un d'ells escrit amb ortografia castellana, no fos cas que prengués mal. Podríem parlar també de la Franja de Ponent, on el fet que es mantingui el català és quasi un miracle. Esforços, despatxos, lleis, tota la maquinària d'estat al servei de l'eradicació d'una llengua que és un "obstacle" (en terminologia de Bauzá), una llengua que molesta.

Segon. La Casa degli Italiani acollia dimecres dia 27 un acte de presentació del disc Lo país meu. Cançons de l'Alguer. 50 anys , editat per Picap i que, tanmateix, es va convertir en un acte de reconeixement, de celebració i de proclama de l'orgull per preservar una llengua en una illa (Sardenya) que pertany a un altre estat (Itàlia) i que té una altra llengua pròpia (el sard). Joan Elies Adell, que presidia l'acte juntament amb el director del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional, Lluís Puig, coneix prou bé la situació de la llengua. Aquí i allà, perquè és vinarossenc, delegat de la Generalitat a l'Alguer i amb casa a Barcelona. La melodia del català de l'Alguer va servir per expressar, en boca de la periodista Daniela Sari, que la seva ciutat "és la casa dels catalans" que mira des de l'altra part del mar la "pàtria llunya". I quan Lluciana Sari va entonar l' Alguer mia tot el públic -entre el qual hi havia Núria Feliu, Helena Puig-Domènech i Rosa Delor- la va acompanyar, emocionadament. Sembla inversemblant que allà sobrevisqui una llengua des de fa prop de 700 anys i que aquí no cessi l'odi que em- peny a anorrear-la.

Tercer. Avui la Universitat de Barcelona acull una trobada de professors estrangers que de Sant Petersburg a Mèxic D.F., Estrasburg, Aix-en-Provence, Tübingen, Bèrgam, Perpinyà, París o Zuric han vingut fins a Barcelona per una sessió de treball del doctorat europeu Interzones: Cultural Studies in the Literary Interzones - Erasmus Mundus Joint Doctorate. Es tracta d'un doctorat multilingüe, de qualitat, amb un programa de mobilitat absolutament espectacular que fa transitar acadèmicament, lingüísticament i culturalment els seus estudiants per l'Índia, el Brasil, els Estats Units, Austràlia i una bona part d'Europa. Doncs bé, en aquest doctorat el català hi té un lloc. Forma part de les llengües del consorci que es poden acreditar per optar-hi (cal dominar-ne dues ultra l'anglès). I, francament, no vaig trobar cap mena de resistència per part ni del coordinador general, el prof. Didier Girard, ni per part de cap de les setze universitats del consorci. Mai. En cap moment. Per estrany que pugui semblar a molts. I confessaré una anècdota que va tenir lloc en el darrer procés de selecció, a Bèrgam, a començaments d'any: un estudiant que des del Brasil era avaluat per un tribunal de tres professors via Skype va mantenir amb mi una conversa en un català esplèndid. Era un estudiant madrileny que optava al doctorat i que, parlant altres llengües, va triar el català per fer l'entrevista. Va ser un moment de màxima normalitat internacional que vaig viure amb gran emoció. Ahir, en canvi, quan el prof. Girard va arribar a Barcelona es va trobar amb una situació típica. Va pujar a un taxi i va donar l'adreça de l'hotel (carrer Pelai) en una perfecta dicció catalana que havia assajat. El taxista, visiblement irritat, li va dir que no l'entenia. Va insistir repetidament i va topar amb un mur. Furiós, enfadat, el taxista no cedia: només calia afegir una o al darrere del nom Pelai, tan espanyol, ai las! Però el meu col·lega tampoc no va cedir. Va ensenyar-li l'adreça escrita, i el mapa, però no va canviar de llengua. Ell, que parla cinc llengües, no va voler claudicar, la seva estupor va ser gran. No entenia que algú que venia de fora i tenia la deferència de parlar en la llengua del país topés amb tanta tossuderia irredempta. Jo tampoc no ho entenc. Però és el que tenim. Avante toda .