A la
part-darrere
Eugeni S. Reig
(Publicat al Diari de Barcelona el 22 de maig del 1992)
Per tant, que l'Administració local reguli l'ús lingüístic, interior i de portes enfora, és una cosa ben natural i ben democràtica. La Generalitat de Catalunya ja l'ha regulat, mitjançant el Decret 107/1987 i la circular posterior que el desplega. Ara ha arribat l'hora de reglamentar, també, l'ús del català als ajuntaments, consells comarcals i diputacions, que enquadren plegats prop de quaranta-vuit mil funcionaris.
La legitimitat del nou model de reglament per a l'ús de la llengua catalana a les administracions locals és, doncs, total. I la legalitat també, és clar, perquè l'han redactat d'acord amb la legislació democràtica vigent en matèria de llengua, tot i que l'autèntica validesa legal l'adquirirà, en cada corporació local, quan el ple l'haurà aprovat.
A més, aquest model de reglament és fruit del consens institucional. El dia de la presentació a la premsa, el 13 de maig, hi eren els dos líders municipalistes, Joaquim Nadal, de la Federació de Municipis de Catalunya, i Juli Sanclimens, de l'Associació Catalana de Municipis, juntament amb Miquel Reniu, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, acompanyat del vicepresident del Consorci, Pere Pugès, i del gerent, Jordi Gabernet.
Els vint-i-vuit articles d'aquest reglament-tipus per a les corporacions locals són, certament, modèlics. Si els aproven i els apliquen els nostres ajuntaments, consells comarcals i diputacions, en pocs anys podrem assistir a la plena normalització lingüística de l'Administració local, que no parteix de zero, sinó que es troba ja ara en general molt avançada. La gràcia d'aquest reglament és que pot aconseguir completar la normalització. L'única cosa concreta que s'hi troba a faltar, i que hauria d'esmenar cada ajuntament quan se'l faci seu, és una referència a les emissores municipals. Segons l'Anuari de la Informació de Catalunya n'hi ha 169, d'ajuntaments amb ràdio pròpia.
Aquest model de reglament representa un pas endavant molt notable en la normalització de la llengua territorial en l'Administració pública, que així compleix el que és la seva primera obligació lingüística: predicar amb l'exemple.
No tot són males notícies en la vida de la nostra llengua. Aquest article meu de fa vint anys celebra una de les moltes iniciatives encertades que hem viscut durant el llarg camí cap a la nostra plenitud idiomàtica.
El doblet “netejar/torcar” és una d'eixes parelles en perill d'extinció, com a parella, per culpa dels vents de ponent i de tramuntana que sequen, pansixen o arrasen el que poden. Si foren unions matrimonials o de fet els atacats, normalment, desapareixeria l'home, cosa ben corrent, perquè si ho mirem bé els viudos sempre han sigut quatre gats. És més normal que quede la dona, més arrecerada, per tant viuda, estat civil que ha donat molt de joc a la literatura de tot el món mundial. Però de les viudes o vídues, que també donen per a molt, ja en parlarem un altre dia. Quan es tracta de parelles de paraules parcialment sinònimes, però alhora diferenciades per algun matís, eixos aires solen tendir a arrasar les que no coneixen en el lloc d'on vénen. Ocorre amb “secar/eixugar”, “fregar/escurar”, “doblar/doblegar”, “tap/tapó”, “peduncle/peçó” i algunes altres vives en la parla natural dels valencians, com el doblet que inicia esta columneta, “netejar/torcar”. L'omnipresència del castellà, d'una banda, i el model barceloní, tan apreciat per lletraferits i elitistes, d'altra, van pansint i ocultant els segons vocables de les parelles esmentades. En castellà tot ho “limpian”o “quitan” i en el model valencià de llibre tot ho “netegen”, i en algun cas “eixuguen”, atés que a Barcelona i les seues redors torquen poc o gens. Nosaltres ens posem a “netejar” tot el que faça falta, que és ‘fer neta alguna cosa traient-ne la brutícia o allò que hi sobra', com ara “Ens netegem les ungles, netegem el lavabo amb lleixiu, netegem les clòtxines, un camp, un bosc, etc.”. Però a més de llevar la brutícia, d'on n'hi ha, i d'eixugar-nos el monyo i la vaixella, gastem “torcar”, que és ‘llevar la humitat (d'una cosa mullada) o la pols, netejar, però arreplegant-ho amb un drap, un paper, etc.', com ara, “Torca't les llàgrimes”, ”Torque's la suor ”, “Torquem la pols dels mobles, “Torca't els llavis”. I perdonen la referència escatològica, però també ens torquem el cul, ja saben vostés quan. Lacreu, Reig i Saragossà bé que han insistit en el manteniment i precisió dels dos significats. I “torcar” ha produït “torcamans”, “torcaboca” i “torcador”.
Galejar?
Una de les tradicions catalanes més sorolloses és la dels trabucaires, que són aquells senyors amb fila de bandoler que ens desperten a trets. Els trabucaires branden trabucs, esclar, però no trabuquen. El verb trabucar té el seu què. Pots vessar-la perquè has trabucat una tassa (i la vesses) o bé perquè trabuques les paraules i en dius alguna d'inconvenient. El DIEC fins i tot recull exemples d'usos figurats molt transcendents: “La Revolució Francesa va trabucar els valors de la societat”. I els trabucs? Doncs també provenen d'aquí, tot i que cal tirar enrere per trobar trabucs no explosius que mostrin un sentit més transparent: “Giny antic de guerra que servia per a tirar pedres grosses”. A Centelles, però, passa una cosa molt curiosa. Per la festa del pi sonen els trabucs sense que hi hagi trabucaires. La resposta a aital misteri és verbal. En aquesta vila osonenca, amb fama de ser terra de bruixes, dels trabucaires en diuen galejadors. I què fan, els galejadors? Doncs galegen, és a dir, celebren la festa. El DIEC només recull dues accepcions d'aquest verb festejador, i es limita a assenyalar l'ostentació i la gala, però el DGLC recull la tercera que és ben viva a Centelles: “Celebrar una festa amb gran soroll, especialment amb salves d'escopeteria”.
Per raons estrictament esportives, tinc un cert coneixement personal del fet de patir gana. Res, però, que ni s'aproxime a estar vint-i-sis dies sense menjar, com ha fet en Jaume Bonet, en un gest individual i de profunda ressonància col·lectiva contra la campanya de persecució que el PP balear, comandat per l'obsessió ultranacionalista d'en Bauzá, ha desencadenat contra l'idioma de les illes.
Tot i que la meua experiència és anecdòtica i limitada, em permet de saber que la fam és difícil de resistir. La major part de la gent que la suporta ho fa per causes de força major: perquè no tenen res per a menjar. Els que fan vaga de fam, en canvi, podrien fàcilment accedir als aliments. És per això que només una fèrria voluntat i una sòlida convicció poden sostenir la renúncia voluntària a una recompensa tan primària com l'aliment.
Vaig conéixer en Jaume Bonet fa quasi set anys, precisament l'any en què havia decidit jubilar-se. Des del principi em va semblar un home fort. El seu capteniment reflectia la solidesa de qui viu sense por, tot i saber que el poder no està precisament del seu costat. Probablement els molts anys d'exercici del magisteri l'havien dotat d'una autoritat serena, que es manifestava sense esforç en el seu parlar pausat i en la solidesa fluïda dels seus gestos, i que es deixava sentir en les coses que explicava, sempre amb bon humor i sense la menor afectació.
Em va sorprendre que no hi havia l'ombra de cap incertesa quan parlava de la seua nova condició de jubilat. Ja havia planificat la creació de Jubilats per Mallorca, i a mi em quedà clar que entenia el retir laboral com un nou escenari per a la mateixa lluita; la que l'havia acompanyat tota la vida, que no és més que el combat a què ens obliguen per tal de fer una cosa tan senzilla com ser qui som i parlar com parlem.
Molt aviat va organitzar un congrés de l'entitat en què entre altres coses es va insistir en la necessitat peremptòria de mantenir-nos parlant, escrivint i vivint en català, amb independència de la llengua que utilitzen els nostres interlocutors. Avui mateix, en una entrevista televisada, l'he sentit afirmar que quan no usem la nostra llengua, estem col·laborant amb aquells que volen exterminar-la. Ho ha dit com sempre l'he sentit dir-ho: sense cap hostilitat ni rancúnia, però també sense vacil·lar; amb molts quilos i algunes forces de menys, però amb el mateix somriure. Ho ha dit amb la convicció de sempre, amb eixa força serena i constant que el caracteritza.
Crec que el millor homenatge que podríem fer al Jaume és el d'acceptar el seu consell i parlar amb tothom en català. Per a fer això no cal ser herois com en Jaume Bonet; només contagiar-nos una miqueta de la seua dignitat.
Tal vegada un dels titulars més encertats per a la manifestació de diumenge (25 de març) a Palma és el que va escriure en un tuit la periodista Maria Antònia Serra, i que ahir reproduïa l'ARA al Vist al Twitter: "Pell de gallina", deia. En efecte, va ser realment emocionant veure i formar part d'aquella riuada de gent que va inundar despús-ahir el bell centre de la ciutat per reivindicar una cosa tan simple (però sovint tan rara, i sempre tan valuosa) com el sentit comú. Pell de gallina, un nus a l'estómac i un somriure a la cara: és el que milers de persones van sentir mentre contribuïen a fer més contundent, més definitiu, més inapel·lable, un acte que no va ser tant de protesta com d'afirmació. El que deia la gentada era: "Som aquí i som molts més encara dels que veieu; hi som en representació del bé de tothom, en defensa de la convivència, a favor de la raó i el respecte entre les persones". Per entendre'ns, el 25-M de Palma va ser l'equivalent mallorquí del 10-J català.
Com deia algú, perquè surtin 50.000 mallorquins al carrer alguna cosa grossa deu passar. I sí: passa que hi ha un govern que amenaça, amb la seva obcecació contra la llengua catalana, els mínims (i tan mínims!) de cohesió que aquesta societat havia assolit. Ells, però, i tal com havia anunciat el conseller d'InCultura i Mala Educació, Rafel Bosch, han decidit fer el sord al clam de la ciutadania: tal com es va limitar a declarar ahir l'esfinx de Tutanramon Bauzá, "davant de la manifestació del carrer hi ha la silenciosa de les urnes". És a dir, els que han sortit a manifestar-se són molts, però els que em van votar són més encara. O, dit a la manera del seu antecessor Gabriel Cañellas, davant d'una altra manifestació multitudinària: "d'aquests que han sortit a manifestar-se no n'hi ha cap ni un que em voti".
És possible que Cañellas tingués raó en el seu cinisme (corrien els anys noranta i el personal protestava contra una violació de la llei d'espais naturals), però Bauzá va molt equivocat. En el decurs de la mani de diumenge (i el dia anterior, i el dia després), vaig tenir el plaer personal de saludar una colla ben nombrosa de votants penedits del PP que ell lidera ("No hi ha dret a això que fan amb so mallorquí", o bé "Jo no m'ho pensava mai quan els vaig votar", deien) i que se senten profundament decebuts amb la inoperància de l'actual govern autonòmic davant dels problemes que assetgen les Balears de bon de veres (la crisi, l'atur, l'absència d'un model productiu que vagi més enllà de dir amén als hotelers) i incòmodes amb la seva ofuscada política lingüística. És cert que les urnes lleven i donen la raó, però no ho és menys que les urnes canvien de parer quan els governants, amb perdó, la caguen.
La resposta de Bauzá davant del clam de diumenge (pacífic, festiu, transversal, modèlic) ha estat tan autista i decebedora com era d'esperar en un president incapaç de comprendre la realitat que governa. Ara falta la reacció dels partits de l'oposició, però d'això en parlarem dijous.
La situació del català, la vigència de Montserrat i la
tasca editorial de l'abadia centren l'entrevista al Premi d'Honor de les Lletres
Catalanes 2012 a 'Els matins de TV3'
Ariadna Oltra ha entrevistat pare de Montserrat Josep Massot,
historiador, filòleg i editor, a 'Els matins de TV3' amb motiu de la
concessió del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Massot ha parlat de la
situació del català, de la vigència de l'Abadia de Montserrat i de la seva tasca
editorial.
"És un bon moment per al català" a nivell literari, ha dit el pare Massot."Aquests darrers anys la Universitat ha canviat molt, nosaltres teníem professors magnífics, però quedaven residus franquistes. El català no es podia fer servir, molt o poc. Ara hi ha moltes persones que el parlen. Hi ha una diferència enorme. Ara també hi ha una gran quantitat de novel·listes i assagistes que escriuen en català i estan convençuts"
Publicacions de l'Abadia de Montserrat
"Montserrat és l'editorial més antiga del món, hem editat de manera interrompuda –com Oxford i Cambridge– textos religiosos en llatí. Al segle XX hem publicat llibres sobre la cultura catalana i fonamentalment textos religiosos. Als anys 50 i 60, com la cultura catalana estava perseguida, de Montserrat van sortir Cavall Fort i Serra d'Or. A partir d'aquí l'editorial es va modernitzar i es va posar al dia, i vam començar a publicar llibres sobre la llengua, la història i la cultura catalanes i llibres infantils. Ara com ara publiquem entre 150 i 175 llibres l'any. També publiquem llibres sobre ioga i budisme. Som una editorial molt oberta i no hem tingut mai cap censura, només la de Madrid fins poc després de la mort de Franco". El cas més sonat de censura franquista va ser, ha recordat el pare Massot, "un recull d'oracions i poesies amb un punt religiós. El vam imprimir i ens va arribar una nota de Madrid demanant que eliminéssim unes pàgines, però al final va passar", ha recordat.
De 'La Unió Democràtica de Catalunya i el seu temps', que es va
presentar a París, ens van dir que "se desaconseja su publicación", és a dir
"que si publicaves te la carregaves". Però just en aquell moment va morir Franco
i finalment la publicació es va poder editar "com que no hi havia cap jutge que
s'ho mirés", ha explicat Massot.
La vigència de Montserrat
Montserrat continua tenint la mateixa vigència 30 anys després? "Ja no hem d'acollir refugiats que fugen de la policia, ni hem de deixar sales per a la creació de partits polítics, de dretes, de centre o d'esquerra, però Montserrat manté el compromís amb la defensa de la llengua i la cultura catalanes i amb l'intent de buscar una expressió religiosa d'acord amb el nostre temps. La defensa de la llengua i la cultura catalanes continua vigent", diu Massot. "Sempre dic que som catalans, i també internacionals", afegit, i també ha dit que a Montserrat ha tingut l'oportunitat de relacionar-se amb "persones de tota mena i de totes les religions".
108. És molt senzill: si
el primer requisit per a la convivència respectuosa és una entesa civilitzada,
què hi ha de millor que parlar tots el mateix idioma? Què hi ha de millor, per a
uns i altres, que fer del català un instrument de promoció
social?
Jacint Codina Pujols
Alcalde de Vic (1995-2007)