Oh, injustícia! Un dels pares de les tres famoses famílies al·lèrgiques al català es lamenta que ‘s'ha vist obligat' a enviar la seua xiqueta a Pamplona a fer l'ESO, suposem que perquè no l'hagin d'acabar ingressant. Vegin què hi diu un apunt brillant de la brillant blocaire Isabel Sucunza, justament nascuda a Pamplona i, per tant, que sap de què parla: ‘En Pamplona aprenderá UN castellano tirando a basiquillo y CERO catalán, mientras que en Barcelona aprendería castellano y catalán tirando a basiquillos, sí, pero los DOS.' Llegeixin l'apunt, llegeixin-lo, que mentrestant els espero aquí.
Doncs això: els espanyols tenen el vici de donar per fet que els xiquets catalans, per definició, no tenen un nivell de castellà acceptable. Un raonament lògic mentre també donin per fet que, a les escoles d'aquí, cada vegada que parles castellà t'obliguen a sostenir dos ‘Pompeus' amb els braços en creu i a desinfectar-te la llengua amb una senyera sucada de ratafia. Però, a aquests espanyols, els podríem demanar: i el nivell de castellà de la vostra canalla, ja ho és, acceptable? Si de cas, feu-ne primer la prova amb els vostres, i després ja en parlarem. Perquè exigir el grau de filologia hispànica a un xiquet d'Olot mentre a un altre de Quintanilla de Onésimo li deixeu passar un cinc pelat, és fer una mica de trampa.
Mirin: fa vint-i-cinc anys, i ja em perdonaran la batalleta, les víctimes de la terrible immersió lingüística rebíem unes lliçons de castellà (sí, sí, de castellà) que tractaven el ‘loísmo', el ‘laísmo', el ‘leísmo', el ‘dequeísmo', i que gira i que tomba amb uns exercicis estranyíssims que pretenien adreçar-nos la castellana parla o, en el millor dels casos, prevenir-la d'aquesta llista de pecats mortals. Fins aquí, tot molt bonic.
El cas és que la nostra tendra oïda quadribarrada mai de la vida no havia tingut el gust de topar amb aquesta classe de perversions i, és clar, els exercicis eren cosa de bufar i fer ampolles, senzillament perquè les frases que havíem de corregir ens grinyolaven pertot arreu: 'A Soraya ‘la' gusta mucho el cine' (Aaapa, aquí!); 'Al caballo ‘le' mataron en la batalla' (Aaalça, Manela!), 'Es posible ‘de que' llueva mañana' (Fot-li, que és de Reus!). Tota la classe esclatava en riallades amb les explicacions òbvies d'una professora aragonesa. I bé, tot això per donar a entendre que, a les aules de Segòvia, segur que també els passava igual.
El nostre castellà era el que sentíem a la ‘tele', quan a la ‘tele' parlaven bé, i era el que llegíem als llibres, quan els xiquets llegien llibres. Ara, els nanos catalanopensants consumeixen el castellà del cinema, de les sèries, dels videojocs, dels còmics, de l'internet, i, en definitiva: que, si encara parlen el català o fan catalanades, ho hauria d'investigar el Vaticà, perquè és un miracle. Amb tot, a l'espanyola oïda d'Espanya, el castellà articulat per catalanopensants mai no serà prou tolerable, mentre que la resta d'accents i accidents lingüístics de l'estat, per accidentats que siguin, sempre seran considerats entranyables i lògics contagis sobre l'espanyol de llei, que, com bé deu certificar la RAE, és el que parlen a Pamplona.
Arran de la denúncia presentada per modificar tot el sistema escolar de Catalunya amb relació a la preponderància del català com a llengua vehicular, s'ha posat molta insistència en el fet que eren només tres les famílies demandants que reclamaven aquest canvi de model. Es tracta d'un èmfasi contraproduent perquè, com apuntava Josep M. Fonalleras en aquest diari, demà mateix les famílies demandants poden ser moltes més: tres-centes o tres mil. Vaja, de fet, és previsible que, convenientment induïdes, n'hi haurà moltes més.
És indiscutible que qualsevol cohesió social i possibilitat de futur passa per tancar el tema de la llengua catalana, secularment en escac i mat per un estat que, diguem-ho de manera precisa, vol anihilar tot allò que no sigui castellà. En aquest sentit, a Catalunya cal ser conscients que el nostre idioma s'ha mantingut gràcies a la voluntat dels catalanoparlants que l'han continuat usant, gràcies als castellanoparlants que l'han adoptat com a primer idioma o com a idioma secundari, i gràcies a tots aquells ciutadans que no s'hi han mostrat refractaris. Ha arribat l'hora de fer passos concloents. En primer lloc, cal redefinir el marc social que no és refractari a l'idioma català. I a partir d'aquí construir l'únic espai democràtic possible, constituït per aquella part de la ciutadania que té sentit de l'alteritat, que vol participar d'una llengua i que, per tant, vol constituir un veritable marc de convivència. Entremig d'aquest procés el catalanisme tampoc podrà anar amb el lliri a la mà i creure que tot està per fer i que tot és possible. Perquè no és veritat. Hi ha molts ciutadans de Catalunya que, gràcies a les prerrogatives del dret de conquesta i a la poca fortalesa moral de tants polítics catalanistes incapaços de denunciar la xenofòbia, han dissimulat i continuen dissimulant com a opció política allò que no és res més que una manca absoluta de tarannà democràtic. Sentir com Consuelo Santos, una de les demandants, parla en nom de la comunidad castellanohablante o relaciona la immersió lingüística amb la segregació racial als EUA de principis del XX ens dóna una mesura precisa del nostre sostre democràtic, tan baix.
El Catalanitzador representa una millora substancial en la gestió del català a la principal plataforma informàtica.
Encara que tingueu l'ordinador en català, proveu-lo: segurament us
faltin elements per catalanitzar.
El Catalanitzador per al
Windows s'adreça al públic general amb l'objectiu de simplificar la
catalanització de qualsevol sistema Microsoft Windows aplicant automàticament
els canvis de configuració, paquets de llengua i correctors ortogràfics
necessaris per tal que l'usuari pugui treballar en català. D'aquesta manera, es
pretén que l'usuari catalanoparlant tingui la mateixa experiència lingüística
que tenen els parlants de les principals llengües del Windows, i amb un resultat
equivalent al que poden obtenir en sistemes operatius com el Linux o la darrera
versió del sistema operatiu d'Apple.
El Catalanitzador per al Windows ha estat desenvolupat com a programari
lliure per Softcatalà i compta amb el suport de la Direcció General de Política
Lingüística (Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya), el Departament
d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya mitjançant la Xarxa Telemàtica
Educativa de Catalunya (XTEC), la Xarxa Vives d'Universitats dels territoris de
parla catalana, Òmnium Cultural, Escola Valenciana, Plataforma per la Llengua,
la Fundació puntCAT, l'Amical Viquipèdia i els Webmàsters Independents en Català
de Cultura i d'Àmbits Cívics (WICCAC).
Què fa exactament, el Catalanitzador?
Podeu descarregar-vos gratuïtament el Catalanitzador per al Windows des del seu lloc web: http://catalanitzador.softcatala.org
En aquesta primera versió, el programa instal·la els paquets oficials d'idioma publicats per Microsoft per al Windows (XP, Vista i 7, tant de 32 bits com de 64 bits), l'Office (2003, 2007 i 2010) i el navegador Internet Explorer (6, 7, 8 i 9).
Addicionalment, configura el català com a llengua de navegació de l'Internet Explorer, el Google Chrome i el Firefox, un aspecte de gran impacte sobre la importància del català a Internet o l'accés a contingut en català a la xarxa. D'aquesta manera, el Catalanitzador per al Windows contribueix a augmentar de forma significativa la presència del català en la navegació. Aquest és també un dels objectius principals del Catalanitzador, atès que la presència residual del català com a llengua de navegació a Internet és un dels problemes més importants que té actualment la nostra llengua en l'àmbit de les TIC.
Finalment, el Catalanitzador per al Windows configura el català com a llengua del sistema fent, entre d'altres coses, que els programes que en depenen també canviïn al català (com ara el Gimp, el Picasa o el Google Earth), a no ser que prèviament se'ls hagi especificat una llengua concreta.
Tot això es fa en un procés guiat molt senzill que consta de quatre passos. A la primera pantalla del Catalanitzador se us informarà del procés. A la segona pantalla, el Catalanitzador analitzarà automàticament el vostre ordinador i us proposarà els canvis a fer. La tercera pantalla aplicarà els canvis, que poden arribar a durar un màxim de 5 minuts. Finalment, la darrera pantalla us mostra el resultat de la catalanització i us convida a compartir el programa a les xarxes socials.
Proveu-lo: és de franc, senzill i automàtic.
Ajudeu-nos a difondre el Catalanitzador per al Windows
Fer augmentar l'ús del català a la informàtica, que avui se situa entorn del 15% dels usuaris, és important no només per a l'individu, sinó també per al conjunt dels catalanoparlants.
És per això que us demanem ajuda en la seva difusió:
Més informació i plans futurs
A Softcatalà hem preparat un petit dossier on s'explica amb detall el funcionament del Catalanitzador i les raons que han dut al seu desenvolupament.
El desenvolupament del Catalanitzador no s'atura aquí. Properes versions aniran incloent progressivament la catalanització de més programes (Firefox, Chrome, LibreOffice, Adobe Reader, Thunderbird...) i la difusió del programari lliure en català més important. El Catalanitzador vol ser una plataforma que permeti gaudir de la informàtica en català al Windows de la forma més senzilla possible.
Com a projecte lliure, el Catalanitzador per al Windows està obert a la col·laboració d'usuaris i programadors. Qualsevol millora en la funcionalitat del programa dependrà de l'ajuda en el seu desenvolupament. Us animem a col·laborar-hi adreçant-vos a info@softcatala.org o a la llista de correu de coordinació del projecte (http://llistes.softcatala.org/mailman/listinfo/desenvolupament). Podeu visitar, també, la pàgina del projecte de desenvolupament del Catalanitzador per al Windows (http://www.softcatala.org/wiki/Projectes/Catalanitzador_per_al_Windows).
Quant a Softcatalà
Softcatalà és una associació sense afany de lucre que treballa per a la normalització de la llengua catalana en el sector informàtic relacionat amb Internet i les noves tecnologies, a partir de la traducció de programari lliure i de distribució gratuïta. Per a més informació sobre els programes que aquesta associació ha traduït al català, podeu consultar el seu lloc web a http://www.softcatala.orgVull dedicar aquesta columna a les Illes, perquè des que el PP i Bauzà es feren amb el poder, s'hi han posat en marxa una sèrie de mesures en contra del català, com fins ara no les havien posades, en el sentit de reduir la presència del català a la vida pública i a l'administració, d'eliminar l'exigència del seu coneixement, de disminuir la presència escolar del català i del seu ensenyament, de... Bauzà ha posat en marxa la política genocida que es seus col·legues valencians fa anys que practiquen: la idea és rebaixar tant com es puga l'ús de la nostra llengua, afavorint el castellà. En conseqüència a tanta agressió, però, a les Illes s'ha posat en marxa la resistència, o siga que s'ha posat en marxa la guerra de resistència.
Mira per on, la tranquil·litat que hi havia. Més o menys, a les Illes en matèria lingüística, s'ha traduït en un seguit d'accions de protesta, en les quals participen ensenyants, estudiants i pares. Aquestes accions, que anomenen “enllaçats per la llengua”, consisteixen a penjar llaços de senyera a les façanes dels centres públics, com a símbol de repulsa de les mesures contra la llengua del govern popular. La resposta amenaçadora i carregada de represàlies del govern de Bauzà són la prova de com preocupa a aquests miserables espanyolistes, que la gent tinga i prenga consciència del perill que representen les seues polítiques i que hi proteste.
La resposta del poble va sent, cada dia que passa, més evident i contundent: la major part dels centres escolar es neguen a treure “el llaç pel català” de llurs façanes; una part important d'ajuntaments, de batles i de regidors (fins i tot els hi ha del PP) protesten; els sindicats, la intel·lectualitat i la universitat també s'han posicionat en contra... Fins i tot hi ha la magnífica demostració de protesta, que estan protagonitzant “Jubilats per Mallorca”, un membre dels quals, Jaume Bonet, s'ha declarat en vaga de fam, i un altre col·lega està a punt per a posar-s'hi.
Vull retre'ls un homenatge d'agraïment i reconèixer públicament la importància de la seua gesta. Una nació com la nostra, sotmesa a tantes privacions, perseguida i putejada al llarg de la història, s'ha de veure orgullosament representada per persones com Jaume Bonet, que és qui està ja més de dues setmanes en vaga de fam, perquè, com diu, “seria fotut deixar-se morir sense dir res”. Bonet és un maulet. Un maulet com els qui al llarg de la història han tingut gestos tan valents i decidits en la defensa de la llengua, gràcies als quals encara subsistim.
Com ací hi som tots, els uns i els altres, sóc partidari que parlem clar: en aquesta guerra que ens han declarada, ells són l'enemic i nosaltres tenim el dret i l'obligació de defensar-nos (és un dret internacional, un dels drets de l'home). Si a la banda d'ells hi ha, a més a més, tot el podrimer de la corrupció, això encara és un motiu afegit per a rebutjar-los. Sentim-nos, doncs, orgullosos de la resistència de les Illes: enllacem-nos amb ells en la seua lluita pel català i abracem, encara més orgullosos, aquests magnífics jubilats de Mallorca que s'han declarat en vaga de fam, per la llengua. Jo els envie una abraçada, amb tot d'emocions i d'agraïment. Als Segadors hi ha una estrofa que diu: que tremoli l'invasor... Fem, doncs, que tremoli Bauzà i els botiflers que li donen suport i que col·laboren amb els enemics del país. I que visca la llengua catalana!
Poden existir estats sense una fortalesa nacional al darrere? Sí, és clar. No cal anar gaire lluny, Espanya seria un clar exemple d'estat fort amb nació feble: les múltiples repeticions sobre la unitat, la indivisibilitat i la indissolubilitat són les primeres a certificar-ho. Tampoc el sentiment nacional andorrà és el més abrandat del món, segur que Bèlgica és ara mateix un matrimoni de pura conveniència entre flamencs i valons, i hi ha emirats àrabs creats amb l'artificialitat del simple negoci petrolier. Pot haver-hi estat amb poca nació? Sí. Però aquest no és el nostre cas, ni de lluny. Tampoc no és, per cert, el cas d'Escòcia.
“No pot ser que el castellà sigui una anomalia”, ens diu Albert Rivera, el líder de Ciutadans. Malgrat l'evidència de la falsedat, perquè mai Catalunya ha vist el castellà com a res anòmal, darrerament s'ha escrit força en termes massa similars. Eduard Voltas ha proposat “abraçar la llengua castellana” i considerar-la un element estructural del país però, al contrari de Rivera, ho proposa per tal d'expandir les complicitats catalanistes cap a aquesta comunitat lingüística. Crec que les respostes de Salvador Cardús o de Jordi Graupera han estat prou contundents, en el sentit que aquesta proposta obvia tant la convivència natural entre llengües a Catalunya com la feblesa estructural, social i política de la catalana (a banda, per cert, que també estaria bé que algú ens abracés a nosaltres). Però no volia tant entrar en aquest debat com subratllar la importància que cobra la identitat, el debat identitari, quan parlem de possibles o probables futurs polítics. Diu Enric Juliana (que acaba de presentar Modesta España) que els últims anys han afectat les relacions sentimentals entre Catalunya i Espanya, tot i que aconsella posar-hi diàleg i seny. Però fins i tot amb diàleg i amb seny, les emocions compten. I compten molt. Hi havia allunyament sentimental des de molt i molt abans de la sentència de l'Estatut, per entendre'ns.
Hem oblidat una cosa: quan diem que TV3 ha de ser en català perquè cal protegir aquesta llengua, o que fer del català llengua vehicular a les escoles respon a la mateixa justificació, ens estem fent certa trampa. No hi ha només una justificació filològica, educativa, de transmissió de coneixement o de protecció d'espècies en perill d'extinció. Podem dir-ho alt i clar, no crec que passi res: ensenyem en català i fem canals en català perquè aquesta és la llengua pròpia de Catalunya. Vol dir això excloure o arraconar les altres, o fabricar monstres monolingües? Tothom sap que no. Però no podem negar-nos per més temps que, a banda de salvar els mots (i fins i tot si estiguessin ja salvats), volem sobretot afavorir allò que ens sentim nostre. Com fa tothom en aquest globus, amb estat o sense estat propi. I aquest és el veritable quid de la qüestió: què és el que sentim com a nostre i què no. O què menys. I per què.
En el nostre cas, aquest tipus de qüestions són la base. Molt més que cap greuge financer o administratiu. Per això el debat sobre la llengua és un debat identitari, és clar que sí. I amb una possible o probable independència no caldria canviar gran cosa en la política duta fins ara envers la llengua, ni a favor ni en contra del castellà: l'única cosa que ens hem de preguntar de debò sobre l'endemà de la independència és què fem amb els Barça-Madrid de futbol. Tot plegat, de nou, emocions.
S'ha actualitzat el diccionari en línia Lèxic de fàrmacs amb la incorporació de noves denominacions de fàrmacs seleccionats pel Col·legi de Farmacèutics de Barcelona. El TERMCAT n'ha dut a terme la revisió terminològica.
El diccionari conté prop de 3.000 termes, amb la denominació catalana i la categoria lèxica; els equivalents en castellà, francès i anglès; les accions terapèutiques o els mecanismes d'acció més habituals de cada fàrmac, i el número CAS, una identificació numèrica, única per a cada compost químic, que atorga el Servei de Resums Químics (Chemical Abstracts Service, CAS), la divisió d'informació de la Societat Americana de Química.
Les denominacions dels fàrmacs es poden consultar a partir de les quatre llengües del lèxic (català, castellà, francès i anglès) i a partir de les accions terapèutiques de cada fàrmac. Així mateix, es poden consultar separadament en l'apartat Noves incorporacions les noves denominacions de fàrmacs aprovades durant aquest darrer any. Es preveu que aquest diccionari en línia s'actualitzi anualment amb les denominacions de nous fàrmacs que es van aprovant.
L'historiador Pierre Vilar, parlant del dinamisme de la societat catalana en les dècades franquistes de 1950, 1960, 1970, advertia que no ens confonguéssim. Que allò no era pas mèrit del franquisme. Si els catalans havien mantingut la vitalitat social, econòmica i cultural era malgrat les polítiques anticatalanes del dictador. És prou sabut que si en aquelles dècades ominoses la llengua catalana va sobreviure, no fou gràcies sinó contra els governs espanyols. Tota una generació resistí per a la salvació del català que Salvador Espriu expressava en versos immortals: “Però hem viscut per salvar-vos els mots, / per retornar-vos el nom de cada cosa, / perquè seguíssiu el recte camí / d'accés al ple domini de la terra.”
Avui, a les primeres dècades del segle XXI, resulta que la dinàmica de la societat catalana cap al sobiranisme hauria d'assumir la llengua castellana com a oficial, per tal d'impulsar l'independentisme entre els castellanoparlants de Catalunya. Desacomplexem-nos i siguem optimistes: el català és una llengua tan potent, que pot competir amb la llengua castellana. Acceptem-la amb el català en el projecte independentista.
Ara, quan la generació dels qui han heretat els mots i el nom de cada cosa veu que se li obre el camí d'accés al ple domini de la terra, ara que volem un Estat propi, separat del d'Espanya, necessitem compartir l'oficialitat de la llengua castellana? Cap problema. De la necessitat en farem virtut, diuen. Assumim la llengua castellana, mundial, amiga, acollidora, i tindrem la majoria social que no tindríem sense votants independentistes que exigeixen que el castellà sigui deixat de ser considerat hostil, agressiu, invasiu. Al cap i a la fi, després de les quatre dècades de democràcia i Estatuts d'Autonomia a Catalunya, València i Mallorca, el català és una llengua prou forta per encarar amb optimisme el mercat mundial de les llengües.
No us confongueu, diria Pierre Vilar. Si el català és on és, si ha assolit una certa normalització interior i algunes cotes de presència internacional, no és pas gràcies a la generositat de l'Espanya monolingüe ni a la seva Constitució ni a les polítiques lingüístiques i culturals dels seus governs. L'un rere l'altre es neguen a reconèixer la més mínima expressió d'oficialitat del català a Europa i a les pròpies institucions territorials. De fet demanar que el castellà sigui oficial semblaria una argumentació e contrario: “Ara que voleu la independència, recordeu que igualment haureu de passar per nosaltres”. Però no. Deu ser un excés de zel allò que porta a fer propostes autolesives com aquesta.
Propostes que tanmateix recorden coses essencials com aquesta: que l'Estat espanyol encara no ha renunciat ni renuncia ni es veu per enlloc disposat a renunciar a la substitució del català pel castellà. Al contrari, les seves polítiques fa tres segles que són assimilistes sempre i arreu. A velocitats canviants, però avançant tant com poden. Des de lleis orgàniques i el Tribunal Constitucional a les vexacions de ciutadans per adreçar-se en català i al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, convertit en el seu tribunal a Catalunya, ocupat per jutges capaços de dictar sentències antinaturals, d'autoodi colonial, col·laboracionista, contra el model català d'educació lingüística, reconegut mundialment. El castellà oficial? No, per ara m'estimaria més que no, que diria Bartleby. O sí, quan el seu poder abdiqui del propòsit de substituir el català del nom de cada cosa.
107. La cultura és la nostra força. Històricament, Catalunya s'ha
cohesionat amb el ciment de la llengua i la cultura. I, com s'ha demostrat a
Frankfurt, és sobretot gràcies a l'originalitat i la qualitat de les nostres
creacions culturals que podem aspirar a ser identificats i valorats
internacionalment.
Francesc
Codina
Doctor en
Filologia Catalana. Professor de