Bilingüisme com a valor identificatiu?
Rafel
Torner
Es
veia venir que a algú se li acudiria la gran idea: sacrifiquem a l'altar de la
independència de Catalunya la normalitat possible per a la llengua i la cultura
catalanes al Principat, fora noses!; i posats a fer, ves que no acabi sent a
l'altaret del difús, incert i sense ànima pacte fiscal... Per descomptat, Voltas
té tot el dret de plantejar aquest debat. Ho fa (Ara, 26-2-12) reproduint al títol del
seu article el títol d'uns dels manifestos dels bilingüistes espanyolistes i
anticatalans. Tanmateix, em fa l'efecte que fer-ho en aquests termes i ara, quan (encara) no som un país
lliure, és prematur i contraproduent, tant per a la normalització de l'ús de la
llengua catalana com per a l'avenç en el camí cap a la independència.
Ho
crec així, en primer lloc, perquè, a desgrat de la posició de Voltas respecte de
la llengua i el país, la realitat objectiva és que la seva proposta bilingüista
s'haurà de debatre en l'entorn de
la subordinació de Catalunya a Espanya. Aquest debat, que va de legitimitats,
estarà viciat per la influència enorme que hi exerceixen els fets consumats per
la força, fets que, justament per això, no necessiten legitimar-se, queden
invisibilitzats. Em refereixo al desigualitari marc jurídicopolític, però també
social, mediàtic, etc., en què la llengua castellana ha basat i basa la seva
actual supremacia: l'statu quo de què
gaudeix en l'àmbit estatal (el marc en què l'Estat ens condiciona totalment en
aquest aspecte), i també a Catalunya i a la resta de territoris de llengua
catalana sota domini espanyol (el marc en què, amb el suport de l'Estat, ha
tingut lloc històricament, i continua
tenint lloc, la imposició del castellà i el consegüent procés de persecució
política, minorització i substitució del català, que han anat prenent diverses
formes segons els règims i els indrets). És molt diferent fer ara aquest debat
que fer-lo en un possible context futur de llibertat política per a Catalunya,
és a dir, quan haurà cessat la pressió constant de l'Estat espanyol, sempre
hostil a la llengua i la cultura catalanes, i quan els fets consumats generats
per aquesta pressió seran, almenys en part, reversibles
democràticament.
En
segon lloc, perquè, amb tota seguretat, un plantejament bilingüista dividiria i
desmobilitzaria el moviment sobiranista i, en canvi, és molt dubtós que servís
per a incorporar al projecte de la independència els sectors que ara s'hi
mostren refractaris. Crec que en la proposta de Voltas hi ha una doble
desconfiança: desconfiança en la capacitat dels catalans d'origen espanyol i els
seus descendents d'adherir-se emotivament i pragmàtica a la llengua, la cultura,
el país, de fer-se'ls seus (o d'adherir-se al país, la cultura, la llengua:
segons com, segons per a qui, l'ordre pot ser rellevant); desconfiança, també,
en la capacitat del país de guanyar-se aquesta adhesió. Però totes les enquestes
de què disposem suggereixen que una part molt significativa i creixent de la
població que s'identifica amb la llengua castellana ja dóna suport a la
independència o no s'hi oposa. Dit altrament: potser la resposta a la pregunta,
val a dir que formulada d'una manera una mica maximalista, amb què obria el seu
article (“Vostè donaria suport a un polític que no parlés mai en la seva
llengua?”) no és gens clar que sigui “No”, com sembla que Voltas dóna per descomptat.
Hi ha altres respostes possibles, com ara “Per què no?”, “Depèn”, “Sí, ara
mateix ja hi ha molta gent que ho fa (en un sentit o en un altre)”..., coses
així. ¿Tan estrany és que, senzillament, molta gent trobin una cosa ben normal
que a Catalunya hi hagi un procés de normalització de la llengua del país, que
hi hagi catalans, també polítics, que parlen “sempre” en català?; que no hi
vegin res de reprovable, ni ho trobin sospitós de falta de respecte, al·lèrgia o
intolerància envers el castellà, ni de cap cosa lletja per l'estil de les que
s'encolomen a tort i a dret a “molts catalanistes”?
Per
tant, ara per ara, em penso que un programa que pot obtenir un consens ampli i
una adhesió de molts ciutadans, inclosos molts dels que (també) s'identifiquen
amb la llengua castellana o altres llengües, podria ser el següent: el règim
juridicolingüístic de la
Catalunya lliure serà el que els ciutadans catalans, tots els
ciutadans catalans, siguin quines siguin les llengües amb què s'identifiquin,
decidiran lliurement i democràtica, sense la interferència d'una majoria d'àmbit
espanyol aliena al país. Naturalment, es respectaran els drets humans
fonamentals amb contingut lingüístic de tothom. Probablement, tal com prefigura
el legislador català en els textos que tracten aquesta matèria (val a dir que
sempre redactats sota la pressió de la Constitució espanyola), el sentit
d'aquesta decisió serà: català llengua preferent i respecte per la diversitat
lingüística, consideració especial per al castellà, no pas bilingüisme com a
ideologia. Aquest plantejament té a hores d'ara un amplíssim consens al
Parlament català. A partir d'aquí, hi ha un marge per a modular la consideració
que, en el nou ordre lingüístic generat en llibertat pel país, tindran les
diverses llengües en presència (català, castellà, anglès, altres llengües). Vet
aquí un programa transversal i prou atractiu per a sumar partidaris a la causa
de la llibertat, de la independència del país: no exclou ningú, no desmobilitza
ningú, no descarta un marge de possibilitats quan sigui l'hora d'anar-lo
concretant, alhora que assegura unes garanties a tots els catalans. Tothom,
doncs, serà convocat a la decisió, que serà lliure (en la mesura del possible)
d'interferències exteriors, ja que, naturalment, es prendrà en l'àmbit de
la Catalunya
lliure, i serà respectuosa amb tothom.