-Llull de llinatge... i resident a Palma... ¿Que sou descendent del Doctor Il·luminat, el gran Ramon Llull?

-Francament, em complauria ésser-ho, però Llull és un cognom corrent a Mallorca i no crec que tots els qui el duim tinguem uns avantpassats comuns. A través dels registres civils i parroquials es pot traçar l'ascendència de qualsevol persona fins a dos o tres segles enrere, però vuit són massa. També podria ésser que el meu primer avantpassat que dugué aquest cognom hagués estat un esclau llibert de la casa dels Llull.

-Què li devem, tots plegats, a Ramon Llull?

-Haver elevat el català, en ple segle XIII, al nivell de llengua científica, i fomentat l'estudi de les ciències i de les llengües mitjançant obres originals que tingueren gran acceptació entre els savis de la seva època, i haver-nos deixat un bon nombre d'obres literàries que durant moltes generacions  serviren als estudiosos d'estímul i de model, dins i fora del Regne d'Aragó.

-Vàreu néixer a Manacor. Ens imaginem que això devia influir que, ben aviat, us fixéssiu en la figura de Mn. Antoni M. Alcover, del qual sou un gran estudiós i un dels màxims especialistes.

-Anem per parts. Ajudat per mon pare, vaig aprendre de llegir, abans de començar a l'escola, en els llibres de Rondaies. Després, quan tenia devers catorze anys, a la Biblioteca Pública que mantenia “La Caixa” a Manacor,  vaig descobrir-hi el primer tom del Diccionari català-valencià-balear. En vaig llegir la Introducció i em quedaren clares per sempre l'extensió territorial i la unitat de la nostra llengua. No som, però, cap gran especialista en l'obra alcoverina, només un aficionat a llegir els seus textos.

-Per cert, quin és l'origen del pseudònim amb què presentava les seves rondalles el canonge mallorquí: En Jordi des Racó?

-Fa molts d'anys el nostre amic Gabriel Barceló em va contar que havia descobert que al carrer de Muntaner, de Manacor, precisament a la raconada que fa quan canvia de direcció, hi havia viscut un home, nascut l'any 1833 i mort l'any 1914, anomenat Jordi Joan Pont, del qual se sap que era cadirer i “repartidor de consum” (supòs que una espècie d'ordenança de l'oficina de consum) i era de malnom “Jordi des Racó”. Aquest home, un menestral notablement instruït per a aquella època, estava emparentat amb la família Alcover, i consta que els caps de setmana ensenyava a casa seva les oracions i els principis de doctrina cristiana a grups d'al·lots que havien de fer la primera comunió, i a més els contava rondalles i contarelles. D'alguns escrits de mossèn Alcover es desprèn que ell havia estat un d'aqueixs al·lots i que apreciava molt mestre Jordi. Segons la hipòtesi de Barceló, el qual pensa escriure un treball amb totes les dades que té arreplegades sobre aquest tema, el jove Alcover podria haver adoptat el pseudònim amb què presentava les seves rondalles en honor del seu antic mestre de doctrina. D'altra banda, hem de considerar que el nostre gran home era de família pagesa, i s'enorgullia d'ésser-ho, i sabia que Jordi significa ‘qui treballa la terra, conreador', i el complement “des Racó” podria haver-lo pres com a signe d'humilitat. 

-Vàreu sistematitzar, en el llibre titulat Diccionari d'expressions lingüístiques (ed. Moll), prop de 5.600 locucions col·loquials del català de Mallorca de principis del segle XX que apareixien en les seves històries. Ens imaginem que al darrere d'aquest treball hi ha la voluntat de preservar un tresor de valor incalculable.

-Hi ha, en efecte, la voluntat de preservació, i també la de retre un sincer i emotiu homenatge a aquell homenot que amb tanta perseverança recollí aquelles rondaies i, sense que perdessin la seva aparença de textos col·loquials,  les vestí, literàriament, de forma admirable. 

-Part de la vostra formació és autodidacta. D'on us ve la passió per la llengua?

-Sóc en gran part autodidacta, però no per haver-ho triat. La meva família, en aquells primers anys de postguerra, no disposava de mitjans econòmics per a pagar una escola. Vaig anar a l'escola pública i, només amb l'ensenyament primari, vaig haver de posar-me a treballar. En aquell temps, les persones “feineres” solien treballar onze o dotze hores al dia (i algunes encara més). Dins la meva família tots ho eren, feiners, i no podien entendre ni aprovar que jo, afluixant-me de molts petits capricis, en lloc de treballar més hores, em dedicàs a llegir, principalment, diaris i revistes ja passats de data, contes, novel·les, llibres d'història i de ciències i  qualsevol altra cosa escrita que caigués en les meves mans, i que a més gastés els meus minsos estalvis en llibres. Aleshores no tenia cap predilecció especial per la filologia, però sí per tot allò escrit en la nostra llengua. Després, al llarg de seixanta anys, m'he anat fent una biblioteca particular que, pel seu volum,  ha arribat a constituir un seriós problema domèstic.

-Després del servei militar començàreu a treballar a l'aeroport de Palma i, simultàniament, a l'oficina d'una empresa. Ens imaginem que les circumstàncies de la vida us empenyeren a anar per aquesta direcció. Si hagués depès únicament de vós, com us hauria agradat d'encaminar la vostra vida professional?

-Just tornat del servei militar, fet a l'Àfrica Occidental, vaig comprar-me, pagant-la a terminis, una petita màquina d'escriure Olivetti i un mètode per a aprendre mecanografia (una altra de les meves rareses), i tot sol vaig començar a fer-ne pràctiques de forma intensiva. Entre els disset i els vint anys havia estudiat (això sí que de forma autodidàctica, puix no tenia diners per a pagar-me'n classes) francès i anglès; el primer, amb un vell mètode dels usats en el batxillerat i escoltant, per afinar-ne bé la pronunciació, la ràdio francesa (sobretot els butlletins de notícies), i el segon, a través de les lliçons trameses en ona curta per la BBC. Per devers el mes de març de l'any 1961 vaig veure un anunci al diari en el qual s'oferia treball a joves que parlessin anglès i tinguessin uns coneixements bàsics de treball administratiu per a fer feina en el despatx d'avions. M'hi vaig presentar, em feren unes proves i em contractaren. Era un treball només per a l'estiu, i després vaig passar, amb un contracte fix, a l'administració de l'aeroport, depenent aleshores de la Subsecretaria d'Aviació Civil, i des de 1984 fins al 2000, ja com a AENA, hi vaig  ésser el responsable de recursos humans.  En cas d'haver pogut triar, probablement hauria fet una carrera de lletres, però fins a trenta-nou anys no vaig poder entrar a la Universitat, que acabava d'establir-se a Palma com una part de la de Barcelona. La meva dona m'animà molt a presentar-me a les proves i començar aqueixs estudis malgrat suposar, això, una disminució dels ingressos domèstics, no gens sobrants. Els primers dos anys totes, o quasi totes, les classes es feren a la tarda, però a l'inici del tercer any en passaren moltes al matí. Aleshores vaig haver de deixar-ho, perquè no podia compaginar l'assistència a les classes i al treball, però vaig continuar llegint llibres de filologia, i crec que els dos anys cursats em foren de molta utilitat.

-Vàreu formar part de la Societat d'Onomàstica, de la qual fóreu membre actiu de la junta rectora. És conegut que teniu una especial predilecció per aquesta branca de la llengua i, en concret, per l'antroponímia. Què us hi decantà?

-Vaig adonar-me, no sé quan, però ja des de molt jove, que no es concedia als noms propis, de persona i de lloc, la importància que mereixien, i un bon dia, potser quan tenia devers vint-i-set o vint-i-vuit anys, a la biblioteca pública de l'ajuntament de Palma hi vaig descobrir un dels pocs llibres seriosos dels publicats en castellà sobre noms de persona, el Diccionario de nombres propios, de Gutierre Tibón. Havia estat editat a Mèxic i no sé com havia anat a parar a la biblioteca municipal. A través d'un bon llibreter vaig poder aconseguir-ne un exemplar, que hagué d'ésser importat des de Mèxic. Amb aquest llibre vaig iniciar una col·lecció d'obres d'onomàstica i hagiografia en les principals llengües europees que s'acosta als cent cinquanta volums. Durant el meu segon any d'universitari tardà, vaig fer un treball de curs sobre els noms dels mallorquins, que em valgué una matrícula. Per devers la meitat de l'any 1981, malgrat haver deixat els estudis oficials, em cridà de la Universitat el professor Joan Miralles per demanar-me si voldria col·laborar amb ell en l'organització del Col·loqui de la Societat d'Onomàstica que havia de fer-se durant la primavera de l'any següent al monestir de la Real, de Palma. Li vaig dir que sí, i hi vàrem fer molta feina. Fou un gran succés. Hi vaig presentar una ponència titulada Passat, present i perspectives de futur dels estudis d'antroponímia a Mallorca, que em fou elogiada per Francesc de B. Moll, Enric Moreu-Rei, aleshores president de la Societat d'Onomàstica, i altres. Després m'oferiren formar part de la junta directiva d'aqueixa societat i ho vaig ésser durant més de deu anys.

-L'any 1971, ja com a professor de català, us presentàreu a l'editorial Moll per tal de fer coneixença amb el gran lingüista mallorquí, de qui havíeu llegit les obres principals. Quin record en teniu, d'aquella trobada?

-No fou exactament així. Fou abans, potser dos anys enrere, que un bon dia em vaig presentar a l'editorial Moll, i vaig demanar per ésser rebut per aquell gran home. Li vaig dir que havia llegit quasi totes les seves obres i havia après una mica d'alemany gràcies al seu mètode. Es mostrà molt amatent i en guard un record molt agradable. Crec que va ésser en 1971 que em vaig inscriure a un curset, impartit per ell, encaminat a obtenir el certificat de professor de català de l'Estudi General de Mallorca, títol que em féu molta il·lusió amb tot i no tenir cap valor “oficial”. Alguns mesos després, el senyor Moll em cridà i em proposà d'impartir un curset d'introducció al català a alumnes dels darrers cursos de batxillerat a l'Institut Ramon Llull, de Palma. El director d'aquest institut era amic del senyor Moll i aquest l'havia convençut per a dur endavant aqueixa experiència. Els alumnes eren tots voluntaris, i haguérem de triar l'hora que menys desbaratés l'assistència a altres cursos, i deixant ben clar que tal curset no tendria cap validesa acadèmica, ni tan sols com a mèrit. Davant tal proposta, em vaig quedar com a de pedra. Imagina't, jo fent de mestre amb una nul·la experiència en aquest quefer! Però em va convèncer i en conserv un agradable record i una molt preuada amistat, d'aquella tan imprevista com enriquidora tasca. 

-El català ha de fer front a nous reptes i a noves dificultats. Com actuaria en els nostres dies Francesc de Borja Moll?

-Segurament actuaria amb la seva proverbial prudència, però sense afluixar gens ni mica. Gràcies al seu saber fer, va aconseguir de publicar en català obres literàries i altres de temàtica diversa quan encara tenien vigència algunes de les lleis franquistes que ho prohibien.

-En què ha avançat i en què ha reculat la llengua en aquestes últimes dècades a les Illes Balears i, de manera especial, a Mallorca?

-És, indubtablement, més coneguda a nivell literari, però en el registre col·loquial ha perdut molta de la seva gràcia natural i s'usa farcida de castellanismes innecessaris.

-Quina recepta donaríeu per a augmentar-ne l'ús entre els joves i la gent nouvinguda?

-Malauradament, no tinc aquesta recepta. Però em sembla que allò més eficaç seria que tots els nouvinguts, joves o vells, notessin en nosaltres l'orgull de parlar català, i s'adonessin que l'interès que mostressin per la nostra llengua els seria sincerament agraït, cosa sens dubte avantatjosa per a ells.

-En una entrevista que us féu el mestre i escriptor manacorí Gabriel Barceló dèieu: “La solució està a no perdre la nostra consciència com a poble. Altrament, estam perduts.” Això ho afirmàveu l'any 2002. Ens imaginem que no han perdut gens de vigència, aquestes vostres paraules.

-Per a mi no n'han perduda gens. Cal que sapiguem qui som i ens n'hem de sentir orgullosos, i ho hem de demostrar, no amb fatuïtat, sinó amb tota normalitat, poc més o menys com solen estar-hi, de la seva terra i de la seva llengua i cultura, els nascuts a altres països del món que no coneixen ni imaginen els nostres problemes lingüístics.

-En el llibre Prenint el demble a les paraules (Documenta balear) doneu a conèixer algunes peculiaritats de la nostra llengua com són els drets lingüístics, les maneres com podem defensar-la, els avantatges i els desavantatges... Totes les peces són importants, en una llengua.

-Els drets lingüístics no són peculiaritats de la nostra llengua, sinó de totes les del món. Per a la política hi ha llengües importants i altres que no ho són gens, però per a la lingüística ho són totes, importants, i totes mereixen el mateix respecte. I per això, a davant dels intents de minorització i descrèdit de la nostra llengua, els qui la parlam tenim tot el dret, i l'obligació, de defensar-la, cadascun a la seva manera, però tots amb la mateixa voluntat de preservar-la i enaltir-la.

-Fa pocs mesos va sortir el Diccionari de noms de persona (ed. Moll), on aplegueu més de cinc-cents noms de persona, històrics i tradicionals a Mallorca, i de cadascun en feu un comentari general sobre l'etimologia i les primeres datacions. Ens imaginem que deu haver estat una feina molt laboriosa i pacient, però alhora molt agraïda.

-Fa més de trenta anys que vaig tenir la idea de fer aqueix llibre, però el treball remunerat que necessitava fer per a dur endavant la família no em permetia dedicar gaire temps a les tasques d'investigació. A poc a poc, durant anys i més anys, vaig fer milers de fitxes de noms, però fins després d'haver-me jubilat no vaig poder completar les dades que em faltaven per a confeccionar aqueixa i altres obres que he publicat durant els darrers deu anys. Això de cobrar una pensió sense obligacions laborals, encara que sigui després d'haver treballat durant prop de cinquanta anys, és una gran cosa! 

-El ressorgiment de la cultura popular a l'illa, fins a quin punt és beneficiós per a la conservació i dignificació de la llengua catalana?

-Hi ha una part de la cultura popular que no té gaire cosa a veure amb la llengua, com són els vestits, la música, alguns balls, la cuina, l'ús de determinats objectes... Però n'hi té molta, a veure, la transmissió de cançons, llegendes i rondalles, acudits tradicionals, endevinalles i jocs de paraules. Tot això ajuda a conservar i dignificar la llengua.

-Ens agradaria que ens parléssiu dels combats de glosadors, en els quals participeu i que tant d'èxit estan tenint.

-Jo faig gloses, adesiara, però a més de no tenir un esperit combatiu, no sóc prou àgil de pensament per a poder improvisar sota pressió, i d'altra banda sóc molt perfeccionista i a cada composició li don unes quantes voltes abans de donar-la per bona. El que més he fet, en aquest art de la glosa, són endevinalles, més de mil sis-centes, algunes ja publicades, i esper veure-les publicades totes juntes, però tal com estan les coses no sé quan podrà ser això. Tornant als combats de glosadors, ja t'he dit que no tinc aptituds per a participar-hi, però m'agrada assistir-hi si els combatents són prou bons, i en tenim uns quants, a Mallorca i a les altres illes, que ho són molt.

-I per què no ens en feu cinc cèntims, d'aquestes endevinalles vostres?

-Vaig agafar com a model les fetes antigament pels nostres glosadors, però en molts de casos referides a coses dels nostres dies, com, per exemple: “De treballadors sortats / com aquests, ben pocs se'n troben: / només fan feina quan volen / i el patró no els vol cansats” (els tripulants d'un avió comercial). “Quan em pos a navegar / puc arribar molt enfora / sense sortir a defora / ni ficar-me dins la mar” (navegar per internet).

-Si fixem la mirada en els gèneres literaris, no ens negareu que, a les Illes, els camps estan ben assaonats i que hi ha molts bons conreadors...

-Efectivament, no ens podem queixar. I n'hi va haver, i molt bons, en temps de la dictadura, els quals, no gens ben vists pels governants, contribuïren molt eficaçment a la conservació i dignificació de la nostra llengua, amb tot i que algunes de les seves obres hagueren de romandre inèdites durant molts d'anys.

-Quina ha de ser, al vostre entendre, la relació que han de tenir els diferents pobles de parla catalana?

-Hauríem de tenir una relació fraternal, conscients que som germans de llengua i cultura, i que, per molt que no hi hagi una coincidència total en altres elements de la cultura popular de les terres catalanes, compartim un gran fons de costums, de tradicions, de virtuts i de vicis. I una comuna visió, en termes generals, de com és el món.

-Quan acabeu un projecte, ja en comenceu un altre. Què hi teniu, damunt la taula de treball, en aquests moments?

-No m'agrada parlar del que estic fent fins que ho tenc acabat. Com diuen els valencians, a la collita es veurà el fesol.

-Les Illes han sofert, al llarg del segle XX, els canvis més importants de la seva història. Vós en sou un testimoni privilegiat, de manera especial, de Mallorca. Com els valoreu?

-Negativament. Quan jo era al·lot els pobres teníem necessitat de moltes coses, però hi havia feina per a tothom. Poc després arribà el turisme i  començà la destrucció del nostre paisatge marítim, la qual, algunes dècades després, arribà al camp, i fins i tot a la serra, que, per cert, ara ha estat declarada per la Unesco patrimoni de la humanitat. Pot ser que això aturi una projectada urbanització a la vora del monestir de Lluc i algun altre desastre, però no ho veig del tot segur. És cert, d'altra banda, que mai no hi havia hagut tants de mallorquins a l'illa, però entre els forasters i els estrangers que resideixen entre nosaltres quasi ens igualen en nombre, i durant l'estiu ens doblen i molt més. I vivim una situació perillosa: si la crisi econòmica present, o una altra de pròxima, afectés els països europeus de forma més desfavorable del que ho ha fet fins ara, o es produís un desastre natural, o un gran vessament de petroli, o un accident en un vaixell de propulsió nuclear, i potser amb bombes atòmiques a bord, dels que adesiara fondegen dins la badia de Palma, podríem quedar sense turisme i tindríem milers d'hotels i d'edificis de tota casta buits i degradant-se, i fam a rompre! La majoria d'habitants haurien d'emigrar. Un mal panorama, certament. 

-Reproduïm ara un fragment de La nova conquesta de Mallorca, de Baltasar Porcel: “Encara queda una altra Mallorca, quasi immòbil i sapientíssima, on se segueix conreant la terra i on els mariners calen les xarxes.  [...[] Als vespres es conten rondalles; i la gent del món es reparteix en mallorquins, eivissencs, valencians, catalans; els de la resta de la península són forasters i, tots els altres, estrangers.” Què en queda, d'aquesta Mallorca?

-Els vells encara solem fer aqueixa distinció. I avui en dia hi podem afegir la dels “moros” (tots els qui parlen àrab o cosa que s'hi assembli, i “mores” totes les musulmanes que duen vel, tant si són marroquines com iranianes o indonèsies); els xinesos (tots aquells qui tenen faccions asiàtiques, siguin de la Xina, del Japó o de Corea), i els sud-americans, d'entre els quals la majoria dels mallorquins no en podem distingir, per la parla, la nacionalitat, exceptuats els argentins, moltes vegades diferenciats dels altres i anomenats així, "argentins". I també els gitanos. La resta, en el text de Porcel, ja és història.

-Com us imagineu la Mallorca del futur? Com voldríeu que fos?

-No me la imagín, ni vull imaginar-me-la. Voldria que hi hagués treball per a tothom i que hi fossin més presents i més preuats tots els valors humans, que s'hi prestigiessin la cultura pròpia i l'aliena, i que el nostre civisme arribés al punt de poder ésser comparat, sense por de quedar malament, amb el dels països més avançats en aquest aspecte.

Molts d'anys i bons... i aquest que no compt, benvolgut Antoni!

David Pagès i Cassú