A foc
i flama
Eugeni S. Reig
L'expressió a foc i flama significa 'de manera violenta, per la força, de mala manera'.
Podem dir, per exemple:
«Val més que els ho dónes a les bones perquè eixos són uns animals i qualsevol dia vindran i s'ho emportaran a foc i flama i serà pijor.»
La locució a foc i flama, ben
viva i molt usada pels valencians, és una reducció de la més antiga a foc i a flama, emprada pels nostres
clàssics. Així en el capítol XXV del Tirant lo Blanc titulat
Com
lo Rei ermità donà la batalla als moros e fon vencedor
podem
llegir:
«Com los moros veren lo gran foc e que tot lo
castell se cremava, volien-se dar a presó, e jamés lo valerós Rei ho volgué
consentir, sinó que tots morissen a foc e a flama; e los qui eixien de fora del
castell prestament eren morts o ab llances los feien tornar dins. Així foren
morts e cremats aquell dia vint-e-dos mília moros.»
I en el capítol CCCXIX
de la mateixa novel·la titulat Lamentació que fa la Reina per la vista de
Tirant e del Cabdillo, llegim:
«Sinó que
veig la gran clemència del Capità crestià, qui es tanta que jamés de la sua boca
no pot eixir sinó gràcia e perdó, altrament la tua persona a foc i a flama
deuria perir.»
Però ja els nostres clàssics varen començar a usar la
forma reduïda a foc i flama. En la Crònica de Ramon Muntaner
trobem:
«I si
ells li ho havien destruït bé que ens en venjàrem, que tot quant hi havia
passàrem a foc i flama.»
Els
valencians també usem, per a expressar el mateix concepte, les locucions a ran i bela i a mata-degolla
equivalents a la castellana a sangre y fuego.
Bibliografia
Martorell, Joanot &
Galba, Martí Joan de (1490)
Tirant lo
Blanc.
Edició a cura de Martí de Riquer. Segona edició. Seix Barral. Barcelona, 1970.
(vol I, pàg 160 i vol II, pàg. 292)
Muntaner , Ramon (1558) Crònica.
Edició a cura de Joan F. Vidal
Jové. Editorial Selecta. Barcelona. 1973 (vol II, pàg.
162)
És en les distàncies curtes quan un se la juga, com ara en una relació de parella. Però ¿i si això es dóna entre la normativa i l'estàndard? ¿Qui se la juga i per què? El dijous 8 de març, el Col·legi de Doctors i Llicenciats va organitzar una taula rodona sobre estàndard i correcció en el català actual. Alguns dels ponents consideraven que la distància entre la normativa i l'estàndard s'hauria de reduir perquè l'IEC, diuen, hauria de ser més propera a les “necessitats” reals o lingüístiques en el dia a dia.
La Secció Filològica –amb uns pressupostos irrisoris comparats amb els de la Real Academia, que també paguem els catalans– ha acabat d'enllestir la redacció de la sintaxi normativa, i probablement l'any que ve la publicarà en xarxa. Sembla que aquesta sintaxi escurça les distàncies amb els models de llengua a l'ensenyament i als mitjans de comunicació, i aquest escurçament es podrà veure en la incorporació de qüestions no reconegudes fins ara.
Però ¿què és la normativa?, i ¿què és l'estàndard? Sabem que Sergi Pàmies o Quim Monzó fan servir combinacions pronominals no reconegudes de moment per la normativa: n'és un exemple l'hi diré en lloc de li ho diré. Si som conscients del que diu la norma, i també sabem què és col·loquial genuí, aleshores la distància es redueix considerablement. Vull dir que la reducció pronominal, per exemple, és una adaptació de la norma a un registre proper a l'estàndard, i per tant la solució presa és adequada al registre literari d'aquests dos autors.
En el debat, però, es va insistir en la distància entre la varietat estàndard (que és la varietat comuna a tots els dialectes, que comparteix de cadascun les formes més generals) i la normativa. Per exemple, el ponent Joan Badia ens deia que els manuals són massa restrictius i que s'ha de treballar molt més la competència comunicativa. Hi estic plenament d'acord. Ara bé, per poder organitzar un discurs argumentat, i amb un estil propi, el primer que cal és tenir coneixements de les normes gramaticals i dels usos de l'estàndard i de les varietats no estàndards. Sense aquests coneixements previs, no podem gaudir d'un aprenentatge comunicatiu, d'un aprenentatge basat sobretot en la diversitat textual.
Un altre dels ponents, Albert Pla, comentava que hi ha d'haver una ampliació de la normativa, fruit de la necessitat dels mitjans de comunicació. Es dóna, a vegades, en els llibres d'estil una transgressió de la normativa com a reflex entre la norma i l'ús. Exemples: n'hi donaré o li'n donaré, per + infinitiu, hi ha o hi han... Però la pregunta que ens fem és: ¿realment un mitjà de comunicació transgredeix la normativa, o simplement l'està reinterpretant o adequant estilísticament? (llevat que l'adequació es basi en criteris de dubtosa genuïnitat, és clar). És cert que la nova gramàtica haurà d'incloure certs fenòmens sintàctics que tenen també molta vitalitat entre els parlants, ni que sigui d'un sol dialecte, però també és cert que la nova gramàtica ha de mostrar les normes en els seus diversos contextos o gèneres estilístics.
Si tothom està d'acord que cal reduir més les distàncies entre normativa i estàndard, aleshores cal que hi hagi un joc de seducció permanent entre la institució acadèmica i el món d'ensenyament i dels mèdia; un joc que ens permetrà concloure que la paraula viva és la que neix del cor, és també la que estudia l'acadèmia i és finalment la que es reinventa permanentment perquè la societat la gaudeixi en la seva màxima plenitud.
Escodrinyant per les àgores internàutiques, veig que un tertulià, amb medalles ben merescudes de paladí del català estàndard, m'alaba un article d'esta columneta, però a continuació m'esmena la plana dient que ell mai utilitzaria, com faig jo, les formes del demostratiu simple “este”, ni els increments en “–ix” (mai escriurà “patix”), ni la forma verbal “vore”, i que sempre fugirà d'un lèxic “disgregador”. Però valencià com és, i posseïdor d'un riquíssim vocabulari i dominador d'una amplíssima fraseologia meridional molt genuïna, acaba la seua proclama proestàndard unitari amb una frase que conté la locució “a la redor”, encara viva, almenys, en molts pobles del Xúquer cap avall. És una expressió, sinònima de ”al voltant”, que no l'arreplega el DIEC2 i, per tant, per a ell, no deu ser modèlica ni “agregadora”.
Són les
contradiccions entre determinades lleialtats ideologicolingüístiques a un
estàndard excloent i la pràctica i la bona competència lingüística heretades i
adquirides de la família, del carrer i del bon conreu idiomàtic, com és el cas
de l'amic collistaire. El terme “redor” i la locució “a la redor” són genuïns i
ben antics. Apareixen en textos d'Eiximenis , d'Antoni Canals i de sant
Fa tot just una setmana escrivia sobre el català i sobre el precari equilibri en què ens movem en el món judicial. Ara, una sentència ens va a favor. Demà, n'hi haurà una altra que anirà en contra de la llengua. N'hi ha que parlen de blindatge, com si ja hagués passat la tempesta, i n'hi ha que contemplem el futur amb una certa sensació de la imminència d'una gropada que descarregarà sense misericòrdia. Avui hi torno. No pas per les declaracions d'una de les mares dels nens que van presentar el recurs, que va dir que es veia, a ella mateixa, com una víctima semblant als negres americans en l'època en què el racisme legal impedia la llibertat de les persones. Ho podria fer, perquè la comparació és destralera i, en el fons, descriu una idea demagògica de l'alçada d'un campanar: la preponderància dels drets humans per damunt de la legislació vigent en un estat. Ho podria fer perquè no parlem d'això. Parlem de política. No pas de drets individuals o col·lectius, d'una falsa i suposada “superioritat” que impedeix la vida normal de segons qui. Parlem, i és per això que reincideixo, del que esmenta August Rafanell, professor de la Universitat de Girona, en el llibre que acaba de publicar, Notícies d'abans-d'ahir. Diu Rafanell que “sense l'actual model d'immersió no es pot salvar la llengua, cosa que saben perfectament els que han impugnat aquest sistema”. I torno a parlar del tema que ens ocupa perquè la portada d'ahir d'un diari madrileny ens il·lustra sense cap subtilesa sobre la maniobra. És un diari que es coneix per les tres primeres lletres de l'abecedari i que, ahir, va jugar amb una altra lletra, una eñe, que és símbol internacional de l'espanyol. Sobre una ena que ocupava tota la portada, amb els colors de la bandera (groc sobre fons vermell), dos esforçats ciutadans (unes siluetes en negre) col·locaven el bigoti que senyorejava sobre aquesta ena i la convertia en eñe. La informació de l'interior era el menys important, una altra intoxicació. El que convé ressaltar és la demostració de força, la voluntat d'imposar i la rotunda manifestació a favor del perill, segons ells, que amenaça la llengua de l'Estat. Amb Catalunya, deien, “tenemos un problema”. I els problemes se solucionen. És un avís per a navegants. No és una notícia sinó una declaració d'intencions i allò que ara en diuen un full de ruta. La gropada que s'acosta.
En un principi era el Verb. I el Verb es manifestava a través de la paraula parlada i escrita. La llengua oral i l'escriptura tenien canals, regles i usos diferents. Les característiques de l'oralitat eren l'espontaneïtat, la immediatesa, la informalitat, sovint la incorrecció. Les de l'escriptura eren la reflexió, la formalitat, la distància. Tot això va anar d'aquesta manera –com Déu mana– des dels orígens dels temps fins al naixement del correu electrònic. Aquí es va espifiar tot.
Potser sou dels qui rebeu, escriviu i responeu molts correus cada dia. Els correus s'alimenten els uns als altres: com més n'entren, més en surten; com més n'escrius, més en reps. Hi ha la idea, que és una servitud nefasta, que el correu s'ha de contestar de pressa. Que tot el que reps per correu és urgent. Els correus cremen a la pantalla i te'ls has de treure de sobre. Un correu d'ahir per contestar és una taca a l'expedient professional. O sigui que, eficients com som, ens posem a contestar i escriure correus a tota pastilla. A raig: sense pensar, sense rellegir, sense corregir. Enviem els correus amb faltes. Amb frares. No s'entén el que volem dir. Escrivim amb un coet al cul, fem els correus com els burros els pets i ZAZ! prenem la tecla enviar. I aleshores ja no hi ha res a fer.
Potser no cal guardar els correus al calaix uns quants mesos, com s'ha de fer amb les novel·les: no seria productiu. Però dos o tres minuts... Els minuts que tardes a rellegir el que has escrit, a corregir l'ortografia (amb el corrector!), a construir i a ordenar bé les frases, i a posar-hi algun signe de puntuació. No dic pas un punt i coma, que això ja és per nota, dic una senzilla coma aquí, una coma allà, un punt al mig...
Mestre Fabra, que segur que s'ho mira des de dalt, ho agrairia molt. Perquè les coses s'han de fer una mica ben fetes, i escriure també. La meva iaia, quan érem petits, sempre ens ho deia: “Mainada, feu-ho bé, que malament ja hi surt!”
No són acceptables ni creïbles les raons per deixar d'emetre TV3-CAT per satèl·lit. Si voleu que ens les creguem, contesteu-me el següent, si us plau: 1) Quant costa el lloguer dels satèl·lits actualment? 2) Quant costarà el lloguer dels satèl·lits per continuar amb el pla TDT SAT?
Reconec que el futur seran les transmissions per internet, però aquest canvi tecnològic no es fa en dos mesos. Creieu que una parella de més de 80 anys que viu a Buenos Aires el podrà fer, aquest canvi? Cap contracte ben redactat contempla que una part podrà decidir unilateralment deixar de prestar un servei avisant amb només dos mesos i mig d'antelació. I menys un servei públic. Perquè TVC és un servei públic, no?
L'apagada analògica es va anunciar amb anys d'antelació. Els catalans que vivim fora de la pàtria no tenim els mateixos drets? Diuen que rectificar és de savis. Vull creure que en el govern dels millors n'hi ha.
Buenos Aires
En Jaume Bonet és un jubilat de 64 anys de Mallorca que fa uns quants dies, més de dues setmanes, que fa vaga de fam per denunciar la croada contra el català que hi ha a les Illes des que hi governa el popular –de PP– José Ramón Bauzà. Té mala peça al teler, Jaume Bonet. Perquè té tota la raó del món, però malauradament no li servirà de res. El PP, que tot sigui dit és el mateix partit que a Catalunya fa de crossa al govern de CiU per aprovar els pressupostos, és una piconadora en moltes coses, però sobretot en els temes lingüístics. Se sap valent i no s'aturarà. Setmanes enrere ja van decidir que la televisió pública, IB3, no passaria les pel·lícules en català “per estalviar costos”. Més tard van fer allò que l'Alícia Sánchez reclama que es faci a Catalunya, que és això de treure les subvencions a determinades entitats culturals. Ara a IB3 ja es preparen perquè la meitat de la programació sigui en castellà i aquesta setmana el govern ha decidit que a partir d'ara als funcionaris ja no els cal saber el català. Conèixer-lo ja no serà un requisit per ser funcionari sinó un mèrit. Bauzà diu que és per evitar “que el català sigui un obstacle” a l'hora d'accedir a una plaça pública. Ara tampoc en crearan gaires, però se li agraeix tanta sinceritat quan tracta el català d'“obstacle”. I l'aigua que baixa, Jaume. Jo no sóc qui per donar consells, perquè la veritat és que la teva vaga de fam ha servit perquè la protesta donés la volta al món, i això ha estat bé. Però, creu-me, no l'allarguis. El que menys ens convé davant aquest PP és passar gana i afeblir-nos. Ara hem d'agafar força i carregar piles. Perquè la batalla serà llarga i necessitarem tota l'energia.
Publicat a
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/522715-amb-dents-i-ungles.html
Sembla inofensiu, però el nou Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, Josep Massot i Muntaner, afirma que “sempre ha lluitat amb dents i ungles per la llengua catalana”, motiu pel qual ahir, en el moment de fer-se pública la seva elecció, es va mostrar molt preocupat pel “retrocés” del català a les illes Balears. Aquesta situació, que qualifica de “greu”, l'afecta per partida doble, ja que, nascut a Palma el 1941, el pare Massot s'autodefineix com un “mallorquí que exerceix”, sentint-se un “català de Mallorca” a Barcelona, i un “barceloní de Mallorca” a les Illes. A més, sempre ha mantingut uns vincles molt estrets no només amb Mallorca, sinó també amb les “illes petites” (Menorca, Eivissa i Formentera), “contràriament al que es fa normalment”. Una cura pel territori que ha fet extensible a tots els Països Catalans.
Però qui és el pare Josep Massot i Muntaner? El representant del jurat, Ramon Pla i Arxé, ho va tenir complicat per glossar el que ha estat la tasca duta a terme per Massot, ja que simplement és “ingent”. D'una banda va destacar la seva faceta d'investigador de la cultura catalana, que ha treballat a fons temes d'història de Mallorca, però també de llengua, de literatura (en concret, escriptors de les Balears), sobre l'Església catalana –i concretament sobre Montserrat, on viu d'ençà que es va fer monjo el 1962–, i finalment de cançó popular, de la qual ha editat 12 toms. Ras i curt, són vuitanta volums de llibres i “com a mínim” mil dos-cents articles.
De l'altra, hi ha la seva faceta d'editor al capdavant de les Publicacions de l'Abadia de Montserrat, en el marc de les quals ha fet una feina “fora mida”: “Ha ampliat el públic lector amb llibres infantils i populars”. També va recordar que va fundar la Societat Catalana de Llengua i Literatura de l'Institut d'Estudis Catalans, que publica la revista Llengua & Literatura, dirigida (1986-2009) per Massot, i la revista Randa, fundada el 1975 i dirigida també per ell.
Per tot plegat, el jurat ha volgut retre un reconeixement a la “dedicació sostinguda, rigorosa i productiva” del pare Massot amb un premi que suposa la “coronació” d'un conjunt de premis, entre els quals hi ha la Creu de Sant Jordi (1996), el Premi Nacional de cultura popular (1997) de la Generalitat de Catalunya, i el doctorat honoris causa (1998) de la Universitat de les Illes Balears.
El guardonat va rebre el premi amb “sorpresa” i el va comparar amb el primer que va merèixer, el Francesc de Borja Moll, concedit per l'Obra Cultural Balear (1989). “Vaig veure néixer el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i molts dels guardonats han estat mestres meus.” Per exemple, del primer guardonat, el doctor Jordi Rubió i Balaguer, en va publicar l'obra completa, i també va mantenir molta relació amb Joaquim Molas, que li va encarregar un primer article quan era estudiant.
‘Labora et ora'
“He fet el que he pogut”, somreia Massot davant la llista interminable de mèrits i obra realitzada. I això que no ha abandonat la part de “l'ora” de la seva condició eclesiàstica de sacerdot, i que li menja molt de temps. “El meu dia a dia és normal, atenem moltes persones necessitades, també desparem la taula, tenim les nostres obligacions... la resta del temps l'aprofito per estudiar i escriure, treballo sempre, no faig mai vacances i, ara ja no perquè sóc gran, però sovint treballava de nit.”
Tornant a una de les seves principals preocupacions, l'estat del català a les illes Balears, el pare Massot va adherir-se a la manifestació que es va fer diumenge a Mallorca, i va apuntar que està en perill el consens que s'havia assolit entre esquerres i dretes per garantir uns “mínims” per a la llengua. “El fet que el català passi a ser només un mèrit per als funcionaris i no una obligació tira per terra tota la feina feta des de la mort de Franco.” Davant aquesta situació, el també director de l'emblemàtica revista Serra d'Or sosté que “només ens queda protestar i resistir, com hem fet fins ara”.
El somni d'un estat propi
En tot cas, i davant el recent gir cap a l'independentisme de Convergència Democràtica, l'historiador constata que hi ha “un moviment de valoració cap a les nostres coses”, i que “cada vegada ha anat augmentant més el rebuig cap a l'Estat espanyol”. Justament l'estudiós ha treballat en l'himne d'Els Segadors: “És curiós perquè ja els anys vint els historiadors van apuntar que s'havia imposat aquest himne davant les prohibicions dels governadors civils.”
Amb tot, el nou Premi d'Honor de les Lletres Catalanes manté la prudència: “Ja veurem què passa perquè tot necessita el seu temps, però és cert que estem veient coses que no hauríem ni somniat”, i va rematar amb un “tant de bo que un dia aconseguíssim la independència si és en condicions raonables, perquè aconseguir un estat corrupte no serviria de res”.
Entrevista amb el coordinador de l'Obra Cultural Balear l'endemà de la gran manifestació en defensa del català a Palma
Els atacs al català del govern de José Ramón Bauzá fa uns quants mesos que tenen resposta de la societat que no accepta els retrocessos que pretenen. Ahir, la multitudinària manifestació a Palma amb el lema 'Sí a la nostra llengua' va ser una fita històrica que ni els organitzadors no podien preveure. En parlem amb el coordinador de l'Obra Cultural Balear, Tomeu Martí, que ha estat al darrera de la mobilització.
–Esperàveu una resposta tan contundent als
atacs del govern Bauzá al català?
–La manifestació va superar les
expectatives més optimistes. Pensàvem que la única manera que mos escoltin era
amb una manifestació desbordant i que estàs per damunt de les previsions que
fèiem i que tota la nostra xarxa es mobilitzàs. Aquesta previsió es va superar.
Hi va haver gent que va venir a la manifestació que no havia participat mai a
cap acte a favor de la llengua catalana. I aquesta vegada s'ha demostrat que hi
ha molta gent que simplement està en contra de la política que està fent en
Bauzá.
–La mobilització va ser massiva, però el govern diu que no
es mourà ni un centímetre.
–Estic segur que sí que hauran de
canviar. Ara la reacció és normal, perquè segurament ja la tenien preparada
passàs el que passàs. Però és impossible que no reaccionin a aquest clam. Perquè
a partir d'ara mateix els començaran a arribar comentaris i pressions de gent
que tenen a prop, de dins del Partit Popular, empresaris, les seves xarxes. No
tenen més alternativa que escoltar el clam i, com a mínim, matisar la seva
política. N'estic convençut que hauran de modificar alguna
cosa.
–Quins seran les pròximes passes?
–Les
agressions i retrocessos es concentren en els tres àmbits on la llengua catalana
ha aconseguit un cert grau de normalització: administració pública, mitjans de
comunicació i escola. En dos d'aquests àmbits sortiran noves normatives que
caldrà estudiar. En l'àmbit d'escola ha de sortir la proposta aquesta que el
govern ven sota la idea de lliure elecció de llengua. L'haurem d'estudiar i
veure quina és la nostra posició i quina resposta hem de donar. Per l'àmbit de
l'administració pública, en el debat parlamentari del projecte de llei de funció
pública haurem de responsabilitzar els diputats. Recordar-los que la seva acta
és personal i que implica una responsabilitat personal. Els demanarem que votin
segons la seva consciència i no segons les ordres de l'aparell del seu partit.
S'ha d'incidir especialment en el president del parlament, que és una persona
que sempre s'ha pronunciat com a defensor de la llengua catalana i ara té una
gran ocasió de demostrar-ho votant en contra d'aquesta proposta. Com esper que
faci algun altre diputat del mateix grup popular.
–Quin impacte
té en aquesta voluntat de remoure consciències la vaga de fam de Jaume Bonet i
Tomeu Amengual?
–Un impacte molt gran. Perquè saben que la gent que
està en vaga de fam està denunciant polítiques que són contràries a la legalitat
vigent, a la convivència i al sentit comú. Segur que se senten interpel·lats per
tot això, encara que facin veure que no. És evident que cada dia, i com més va
més, els dirigents del PP es troben més gent del seu entorn que els demana que
actuïn amb seny, sentit comú i un punt d'humanitat. Com a mínim, que facin algun
gest o cerquin algun espai de contacte amb aquests
vaguistes.
–Com acabarà el torcebraç per la
llengua?
–El grup de col·laboradors d'en Bauzá i en Delgado recullen
en certa manera aquest odi contra tot el que sigui d'aquí. Un odi que ha tengut
sempre aquesta gent que han vengut a viure a Mallorca no com a ciutadans, sinó
com a colons. La gent que dirigeix ara el Partit Popular són els representants
dels colons espanyols que han vengut aquí a imposar la seva manera de fer, la
seva llengua
Faran tot el possible per liquidar el màxim d'espai públic que té
la nostra llengua. Ells sempre parteixen d'una base que s'ha demostrat falsa:
que és que som gent tranquil·la, que submisa cap als que venen de fora, que
besem els peus dels colons. Ha quedat clar que això no és així, no només per la
reacció dels de sempre, sinó també pels seus propis militants que els planten
cara i els diuen que s'estan equivocant. Aquest és un tema que se li ha escapat
de les mans al
Bauzá.
104. A la feina podria
sobreviure en castellà perquè jo sóc traductora de l'espanyol al xinès. No
obstant això, el català em fa falta per entendre alguns papers oficials i
sobretot perquè crec que és un coneixement necessari per saber on visc i saber
què passa en el dia a dia d'aquí.
Kaman Chan
Traductora de l'espanyol al
xinès