camejar
Caminar amb la finalitat de fer exercici.
|
Jo, tots els matins del món, ploga o neve, en acabant de dinar
me'n vaig a camejar un parell d'horetes. És l'únic estrici que faig en tot
el dia, però em prova molt, em trobe molt
bé. |
El
varb camejar, en l'accepció definida,
és d'us habitual en el parlar d'Alcoi.
En valencià també es diu:
caminar
La llengua estàndard sol
emprar: caminar
En castellà es diu:
caminar
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 234)
Reminiscències mitològiques en els dies de la
setmana
Antoni Llull Martí
Una
de les reminiscències de la mitologia romana que perdura, i que em sembla que perdurarà encara molt de temps, és el nom dels dies de la
setmana (exceptuats el dissabte i el diumenge). El dilluns és el dies Lunae
‘dia de la lluna'; el
dimarts, el dies Martis, ‘dia de Mart'; el dimecres, el dies
Mercuri, ‘dia de Mercuri'; el dijous, el dies Jovis, ‘dia de Jov' (=Jov Pater,
‘Júpiter'); el divendres, dies
Veneris,
‘dia de Venus'. Antigament, el dissabte era el dia dedicat a Saturn,
dies
Saturni, i
el diumenge era el dia del Sol, dies Solis. Per devers el segle IV,
consolidada la
implantació del Cristianisme, es canvià el nom del primer dia de la setmana, fent-ne el dies Dominicus o Dominica dies ‘el dia
del Senyor', i en el darrer, substituïren dies Saturni per dies Sabbati ‘dia
del sàbat' la festa setmanal dels
jueus, el dia setè, aquell en el qual Déu descansà després d'haver creat
l'univers. Des
que els cristians passaren a celebrar el dia del Senyor en el primer
dia de la setmana, possiblement per no coincidir amb la celebració dels
jueus, molta
gent cregué i creu encara que la setmana comença el dilluns, però hi ha
molts de països en els quals tenen prou clar que comença el diumenge; a
Portugal, sense anar més enfora.
Posat que en llatí tant era dir dies Martis com Martis dies, la llengua francesa antiga agafà d'aquesta darrera forma els noms dels dies de la setmana de dilluns a divendres: lundi, mardí, mercredí, jeudi, vendredi; com ho feren també els italians: lunedí, martedí, mercoledí, giovedí, venerdí, mentre que nosaltres posarem el di, abreviatura de dies, a davant, i en castellà, l'eliminaren totalment, deixantho en lunes, martes, miércoles, jueves, viernes. I a Portugal deixaren de banda tota referència als déus pagans, i donaren als dies de la setmana els noms de domingo (el primer), segunda- feira (el segon, ‘dilluns'; feira és ‘dia feiner', i també ‘dia de mercat'), terça-feira, quarta-feira, quinta-feira i sábado. El nom del dia dedicat al sol (el diumenge) es conserva en els idiomes germànics: en alemany, Sonntag; en anglès, Sunday; en holandès, Zondag, en suec söndag, etc., i en anglès, hi trobam encara el dissabte dedicat a Saturn: Saturday.
«Tot allò havia estat un nou episodi revelador de la mala
jeia d'aquella ciutat esperitada i barroera. La seva Barcelona! Sospira. De
fa més d'un any que té allà dintre, en una de les seves carpetes, uns versos
sense acabar que havien d'ésser una Oda a
la ciutat, confessió ingènua d'aquell amor invencible envers l'urbs que l'ha
vist néixer» (Rafael Tasis, Històries de
coneguts, 1945).
Iepa-la!
Que la jeia és qüestió de llit és pura etimologia: és la manera de jeure, d'estar al jaç. El que ja no és tan científic és aquella versió que atribueix precisament al jaç l'origen del famós estil musical escampat pels afroamericans de Nova Orleans. Segons aquesta hipòtesi, que jo he sentit per la boca sàvia d'en Màrius Serra, els primers intèrprets que van popularitzar aquest gènere tocaven en bordells entre la clientela dels quals hi havia molts mallorquins, emigrats allí en temps de fra Juníper Serra. Com que la serenata era el simple prolegòmen sonor de la feina que veritablement s'hi anava a fer, aquests assidus del local solien proposar-se la visita vespertina al crit de “Anem al jaç?”, d'on s'hauria estès a tal ritme negre sota la forma més angloide de jazz.
Adagis
En
aquest apartat presentem uns quants adagis d'entre els que considerem més
específics de la Plana de l'Urgell. Val a remarcar que hem consultat poc els
llibres i que més que res els hem haguts de persones grans, d'abans i d'ara, i
també d'alguna persona no tan gran. N'hauríem pogut escriure molts, però el fet
de constatar que ja eren dits en altres bandes de Catalunya, o que ho eren en
els nostres mitjans de comunicació, ha fet que en suprimíssim molts, car aquests
ja no eren específics de l'Urgell.
Els
adagis són d'un gran interès per allò que expressen la saviesa local. Saviesa
que, en una gran proporció, és obtinguda directament de la mare naturalesa pel
pagès, el qual ho fa d'una manera espontània, sense posar-hi esforç ni prendre
posicions ideològiques, i ho diu a la seva manera, emprant les paraules de la
seva rutina. Per tant, l'adagi és l'expressió del pensament, de la idiosincràsia
i del tarannà de la gent d'un lloc determinat; factors que fan veure la gran
conveniència de recopilar-los i
d'estudiar-los bé. I, per aquesta mateixa raó que són producte de
l'experiència del pagès i de l'home no sofisticat, adagis, dites, proverbis o
refranys parlen per si mateixos i no necessiten cap interpretació. Fan de pont
entre el cor de la naturalesa i la ment del senzill. I encara que el seu sentit
fos una mica críptic, bé val la pena de deixar que el lector hi faci el seu
esforç i en surti amb la interpretació que més s'adigui a la seva experiència i
al seu tarannà. Això, al capdavall, pot redundar en més riquesa ideològica i més
diversitat d'opinions. Consultar els més grans sobre el significat d'un adagi és
una manera molt profitosa de compartir, de conservar el mateix adagi i de
treure'n més suc que no en trauríem nosaltres sols. En això que diem que cal que
el lector hi faci el seu esforç, podríem aplicar-hi allò dels clàssics de intelligenti
pauca.
Res
no s'espera tant com la feina.
Riure al carrer i plorar al celler.
Roda el món i torna al Born.
Roma i Santa Maria no es van fer en un dia.
Per expressar què fem amb els títols o càrrecs, tenim tenir, exercir, ocupar i posseir . Però el llenguatge formal, i encara més l'elevat, demana verbs més precisos i idiomàtics, i els que sento - ostentar, detenir i detentar - són d'una correcció dubtosa.
En el cas d'ostentar el DIEC2 i el GDLC divergeixen. El primer el restringeix al sentit de "mostrar amb afectació", mentre que el segon admet com a segona accepció "posseir un càrrec o títol".
Tot fa pensar que el camí entre ostentar i posseir públicament un honor és massa curt perquè el català no l'hagi fet. I la prova més evident és que, tot i que una fitxa de l'Optimot desaconsella aquest ús adduint que connota vanitat, el mateix DIEC2 defineix ciutadania com a "condició i dret que ostenten les persones".
Detenir és l'equivalent normatiu del castellà detentar , que la RAE (i també l'Alcover-Moll) només recull com a retenir sense tenir-hi dret. De fet, els acadèmics espanyols condemnen l'ús de detentar en un sentit no negatiu. Un dictador puede detentar el poder però un esportista honrat no detenta el título .
El nostre detentor , en canvi, pot ser ben legítim, perquè vol dir qui deté , i detenir (si parlem d'un títol) no té necessàriament cap matís negatiu. En canvi hi ha un ampli consens en el rebuig de detentar .
Jo diria que, si no fem prou amb els verbs genèrics, hem de poder recórrer a ostentar sense patir-hi. Per contra, desaconsello detentar i trobo que detenir ja és massa polisèmic i resulta confús.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Si un principi retòric domina el periodisme és no repetir. En el cas dels gentilicis això obliga a buscar sinònims sota les pedres. Algú que és alemany, japonès o suís al primer paràgraf pot esdevenir teutó, nipó o helvètic al segon. I la dèria de no repetir ens pot portar a formes errònies o inadequades.
Un recurs habitual són els gentilicis dels antics pobles de la zona. Però, com en tot el que afecta el lèxic, hi ha un grau de convenció que fixa límits imprecisos.
Ibèric no és sinònim d'espanyol i, en canvi, sí que ho pot ser hispà, que és també el nom que rep algú de la minoria ètnica més nombrosa dels EUA, tot i que de vegades, per evitar confusions, se li digui hispano .
Lusità pot voler dir portuguès (lus no existeix), i és curiós el cas d'hel·lè i hel·lènic -de moda per motius ben poc gloriosos-, perquè el català, a diferència d'altres llengües, tendeix a fer hel·lè sinònim de grec actual i reserva hel·lènic per a la Grècia antiga.
Es tracta de sinònims una mica abusius i pautats culturalment. El cas de gal per francès està assumit, però el de magiar per hongarès, per exemple, pot desorientar. I, almenys en els registres formals, asteca no equival a mexicà , ni inca a peruà, unes sinonímies que el DIEC2 no recull.
Com més passions envolten un gentilici, més pot ofendre l'ús d'un sinònim imprecís. Per referir-nos a l'Estat d'Israel, tant el religiós jueu com el lingüístic hebreu generen un cert rebuig. Però, abans de resignar-nos a repetir sempre israelià , hem de considerar si sempre filem tan prim.
UN TAST DE CATALÀ
Per deformació professional, no puc evitar llegir-me l'etiqueta d'una cervesa que fa bandera de catalanitat amb l'excitació morbosa del corrector que busca faltes.
Tot just començar topo de morros amb un "s'afincà" no admès en estàndard. De fixar la residència en un lloc en diem establir-se. I sí que tenim fincar-se, però significa comprar finques .
I quan "s'afincà"? "A mitjans del segle XIX", una expressió que en estricta versió normativa ha de ser "a mitjan segle XIX", però que molts mitjans acceptem, ja que, sent correcte "a principis de" i "a finals de", sembla del tot lògic que per analogia s'hi arribi.
Però el clímax arriba quan llegeixo que "és una cervesa bracejada". D'entrada sospito que no ve de braç sinó de brasa , i hauria de dir brasejada. Però aviat m'adono que vol traduir el verb francès brasser, que tant significa elaborar cervesa com remenar o barrejar, sentits més lligats a braç .
El terme francès brassage es fa servir per donar nom a tot el procés d'elaboració de la cervesa (en anglès en diuen brewing ) i, com que nosaltres no sabem com dir-ne, els experts catalans en el tema -que ara s'ha posat molt de moda- fan servir braceig .
Braceig i bracejar són, doncs, neologismes que el Termcat haurà d'estudiar. I acabo la breu crítica amb el prec que si algun dia refan l'etiqueta no parlin del sabor sinó del gust de la cervesa, encara que sabor existeix sempre n'hem dit gust . Aquest sabor omnipresent en publicitat és un irritant calc del castellà.
UN TAST DE CATALÀ
L'Assumpta, que als 82 anys fa de professora de català en casals de Sarrià amb un èxit esclatant, m'expressa la seva estranyesa davant la frase: "Guardiola es va acostar a la seu d'Òmnium per inscriure-hi els fills". Em diu que en català si vas a un lloc no t'hi acostes sinó que t'hi arribes .
Diré, d'entrada, que acostar(-se) està sent desplaçat, en usos formals, per apropar(-se), que sempre n'havia sigut un sinònim secundari i pedantesc. És un triomf més del català llibresc i artificiós sobre el viu i genuí.
Però tornem a l'Assumpta. "Si puc m'hi acostaré" (quan vol dir "hi aniré") copia, sens dubte, un ús col·loquial d'acercarse que, malgrat les crítiques d'alguns gramàtics i que no apareix a la RAE, trobem en la millor prosa castellana.
Està basat en una figura retòrica universal, l'atenuació: dir una cosa dient menys. Quan la reiterem en l'ús d'un mot, el recurs estilístic pot passar a tret idiomàtic i ampliar-ne el sentit.
L'acercarse volent dir ir és molt més habitual que l'acostar-s'hi volent dir anar-hi i, per tant, hi ha motiu per parlar d'interferència, però és també veritat que un ús creatiu del català permet arribar-hi.
Al GDLC hi trobo "Fa anys que no s'acosta a l'església", en què no acos tar-s'hi vol dir no anar-hi . Som a tocar, doncs, de l' acostar-se que vol dir anar-hi . És bo que qui el sent estrany, com l'Assumpta, ens afini la intuïció fent-ho notar, però és contraproduent ser taxatiu quan la frontera entre l'ús creatiu i la interferència és tan difusa.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Albert Pla Nualart
Ahir vèiem que l'atenuació, una figura retòrica, podia fer que acostar-s'hi volgués dir anar-hi , tot i que també hi pesava l'ús d'acercarse amb aquest sentit. I avui veurem com la hipèrbole, just la figura contrària, pot portar fregar a significar estar molt a prop , si bé un dels usos de rozar també pressiona perquè ho signifiqui.
La seva fonètica onomatopeica, de fricció, ja indica que, en un sentit propi, fregar vol contacte. Per això, quan l'utilitzem per expressar gran proximitat, en fem un ús hiperbòlic, exagerat. "Pics que freguen els tres mil metres" i "Una insistència que frega la mala fe" són exemples (l'un deJosep M. Espinàs i l'altre de Francesc Vallverdú) d'aquest ús, que il·lustres divulgadors de la llengua han arribat a qualificar d'aberrant.
Els equivalents normatius són els verbs vorejar , ranejar i acostar-se i les locucions a tocar , a un pas , arran de , a frec de, etc. Curiosament, a frec de vol dir molt a la vora , però -segons el DIEC2- no vol dir fregant . L'ús normatiu de fregar exigeix que hi hagi contacte, cosa que posa molt difícil a un purista retransmetre un partit de futbol.
Potser per això el GD62 també n'admet l'accepció passar molt a prop, i l'ÉsAdir es limita a dir que se n'abusa quan el fem servir en sentit figurat per expressar que s'està molt a prop d'un objectiu, com quan diem que un partit frega la majoria.
En canvi, és aberrant -ara sí- l'ús de ratllar en aquest mateix sentit, i seria bo concentrar les energies a combatre el que de debò és interferència.
L'acolliment lingüístic
L'acolliment de les persones nouvingudes és una tasca complexa i, massa sovint, la llengua hi és percebuda com un obstacle. És evident que, per algú que es trasllada a un altre país, no saber-ne la llengua és, d'entrada, un obstacle, si bé no és pas menys cert que, un cop apresa, la llengua esdevé un instrument únic per a la integració. Aquest valor integrador de la llengua encara pren més força en territoris amb una llengua minorada. És a dir, que un immigrant que arriba a Anglaterra hagi d'aprendre l'anglès és quelcom que es dóna per descomptat i no fer-ho seria un gest d'autoexclusió. Als Països Catalans, però, la llengua que es pressuposa que aprendran no és la pròpia, ans l'espanyol, de manera que un nouvingut que aprèn català està obrint les portes a una integració molt més profunda, ja que, per als catalans, esdevindrà un català més. Ara bé, si és així, per què aprenen normalment espanyol i no pas català? Doncs perquè l'espanyol és la llengua que perceben com a útil, necessària i, fins i tot, única del país, tot plegat degut a l'ocultació que fan els catalans de la llengua pròpia, que se'ls adrecen majoritàriament en espanyol. Emperò, si els catalans els parlessin amb normalitat en català, en lloc de canviar per defecte, les persones nouvingudes també percebrien la llengua pròpia com a útil i necessària. I és que els catalanoparlants no tenim cap motiu per canviar de llengua. Si el nostre interlocutor sap parlar espanyol, de ben segur que entendrà un català parlat a poc a poc, perquè ambdues són llengües romàniques; si no sap l'espanyol, no hi ha cap motiu per parlar-li en aquesta llengua, ja que ens podem intentar fer entendre igual en català. Per tant, tot i no saber quins són els coneixements lingüístics del nostre interlocutor, podem utilitzar, d'entrada, el català. Si realment no ens entén, ja ens ho dirà, però veureu que, generalment, la conversa flueix amb normalitat. La normalitat que, amb aquest gest, ajudarem a aconseguir per a la nostra llengua.
David Vila i
Ros
La cosa es fa més interessant en una sèrie de llengües de les famílies arawak i tukano parlades a la conca del riu Vaupés, entre Colòmbia i Brasil. Suposeu que en una d'aquestes llengües volem dir “el gos es va menjar el peix”; ens caldrà especificar de forma obligatòria el següent:
(a) Visual: s'utilitza si hem vist amb els nostres ulls que el gos s'ha menjat el peix;
(b) No visual: s'utilitza si hem sentit el gos menjar-se el peix;
(c) Aparent: s'utilitza si trobem les espines del peix escampades per terra al voltant del gos, que es veu amb cara d'anar tip;
(d) Informat: Algú m'ha dit que el gos s'ha menjat el peix;
(e) Assumit: el peix era cru i les persones no ens mengem un peix cru sencer; el gos era a prop i per tant, ha d'haver estat ell.
Ignoro si s'han fet intents de traduir la Bíblia en una llengua arawak o tukano, però és clar, com es pot solucionar una qüestió com és la gènesi en afirmacions com: “Al principi, Déu va crear el cel i la terra”? Com ho sap el que ho escriu? Que potser ho va veure? (si ho va veure és que ja hi era abans que Déu!?) No ho va veure però ho va sentir? Li ho van dir, va fer-ne una assumpció?
Us imagineu que el català tingués l'obligatorietat d'utilitzar marques d'evidència? Potser costaria més de mentir en un judici, o com s'ho farien els polítics quan fan promeses a les campanyes electorals? Així doncs, com ens podria justificar un portaveu de la Generalitat que fa més d'un any que hi ha una llei que obliga a etiquetar els productes en català i que aquesta llei no es fa complir de forma deliberada? I anant una mica més enllà, sobre la discussió de l'estat de salut del català, què diríem quan ens preguntessin si el català s'està morint o no? S'està morint o no perquè ho veiem, potser perquè ens ho han dit? Perquè ens ho sembla? O potser perquè segons diuen les enquestes el parlen uns 9 milions de persones, i les llengües amb tants milions de persones no es moren?
David Valls
Article inspirat en el llibre de Dixon, R.M.W. “The rise and fall of languages”. Cambridge University Press, Regne Unit, 1997. (Pàg. 119-120).
Informe de la RAE sobre el sexisme lingüístic
Sexismo lingüístico y visibilidad de la mujer
Ignacio Bosque
Domini de les noves
tècniques
Si no esdevenim veritables artistes de la comunicació, fent que les
tecnologies posades al nostre servei passin de la part merament material
i pràctica a la part anímica on tenen lloc la bellesa i l'art, aleshores
correm el risc que la comunicació ens tenalli i
esclavitzi.
Tots els avantatges de la comunicació, que haurien de ser un servei,
un progrés, un alliberament i un gaudi interpersonal, podrien esdevenir
tancament i ruptura si no vigilem a utilitzar-los
bé.
L'art de la comunicació, doncs, si bé se'ns presenta en safata d'or com
un magnífic regal de la nostra era, requereix per part de cadascun de
nosaltres un elevat grau de disponibilitat i de voler dominar
professionalment les qualitats bàsiques de la bona comunicació: saber escoltar, saber
parlar, saber llegir i saber escriure. De totes n'anem parlant en el
present llibre; però, ara, en aquesta de saber parlar, allargarem una mica més
el repte comunicatiu, posant en relleu les tècniques que contribueixen a
enriquir el llenguatge, tècniques molt desenvolupades i d'un ampli ventall
de serveis que fan ocupar un lloc d'honor a la llengua i a la parla.
No cal dir que els éssers humans hem estat concebuts bàsicament per
a la comunicació, i, en aquesta, el llenguatge hi té un paper
primordial. Ens valem de la parla (ajudada del to de veu que fem servir i de les
modulacions que l'acompanyen) i dels signes (entre els quals, els ulls i
l'expressivitat facial ocupen el primer terme).