Butlletí número 627 (dimecres 21/03/2012) - Continguts triats i
enviats per Eugeni S. Reig
12) 500 raons per parlar
català, de David Pagès i Cassú
1)
Article publicat en el diari La Vanguardia
dillus 12 de març del 2012
Article publicat en el blog HOTEL DILLUNS
dillus 12 de març del 2012
La resolució del Tribunal Superior de
Justícia de Catalunya té diverses lectures. L'única certesa és que som davant la
baula d'una cadena més llarga que es prolongarà en altres instàncies judicials.
O sigui, que és un punt i seguit. Els demandants, acomboiats per Convivencia
Cívica Catalana (doublespeak en estat pur), transformen la llengua
en una arma llancívola amb forma de bumerang i volen fer valdre que aquell bastó
doblegat els és una amenaça. La discussió de fons, que enfaristola els espanyols
monolingües, és sobre qui porta les regnes i qui va a remolc. D'això discutim,
de la llengua vehicular consensuada per al nostre model educatiu. De vehicle
només n'hi ha un. Hi cap tothom, però el vehicle té un sol volant. L'única
possibilitat d'avançar cap a la riquesa i la diversitat de la societat catalana
és que el català sigui la llengua vehicular. Compartir volant amb el castellà
menaria a una societat culturalment empobrida en la qual cada cop més estudiants
sortirien del sistema educatiu essent castellanoparlants monolingües funcionals.
El castellà hi ha de ser present, tal com hi és fins ara, exercint de copilot,
d'escorta o de seguici, segons les circumstàncies dels passatgers de cada aula.
Però no és tolerable que el castellà sigui el conductor del vehicle de
l'educació catalana. Ningú no pot dir sense exercir de cínic que l'actual
sistema educatiu genera catalanoparlants monolingües funcionals. La resolució
del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya acaba amb un clar
continuarà. Si la continuació és que qualsevol ciutadà que ho
sol·liciti pot fer que el vehicle educatiu català es condueixi en castellà serem
al cap del carrer. Ara han estat tres famílies. Demà, un parell més, i anar
fent. Mentrestant, aquest curs uns cent vint-i-cinc mil xiquets valencians que
sol·licitaven estudiar en català no ho han pogut fer i cap tribunal no els
empara. És tan flagrant la desproporció amb què la justícia espanyola tracta els
afers aliens al seu model cultural monolingüe que finalment l'única solució serà
estripar les cartes i encetar una altra
baralla.
Llegeixo amb veritable delectança un
llibre deliciós: Paseos con mi madre de Javier Pérez Andújar.
L'autor, nascut a Sant Adrià del Besòs l'any 1965, reivindica el seu dret a dir
que és fill de San Adrián. Res a dir. Però també es mostra impenetrable a la
llengua catalana i fa un exercici de memòria preciós que, tanmateix, perllonga
la idea èpica del cinturó roig amb immigrants castellanoparlants explotats pels
burgesos catalanoparlants. Aquest tòpic contrasta amb l'alt funcionariat que
representen els magistrats del TSJC. Perquè aquesta resolució que ara a Madrid
valoren com una victòria (pírrica) del nacionalisme català està escrita
íntegrament en castellà, llevat del vot particular de la magistrada Núria
Cleries, i parla en tot moment d'una institució que no ha existit mai, la
Generalidad, que és com parlar de la Liga de Balompié
Profesional. Dels vint-i-dos magistrats que signen la resolució l'únic nom
escrit en català és el de l'esmentada magistrada. També hi ha tres casos de noms
idèntics en les dues llengües: Pilar (2 cops) i Manuel. Parlo de noms, no pas de
cognoms ni d'orígens, sinó del nom de pila que tots els que hem volgut fer
l'esforç hem pogut catalanitzar-nos lliurement al registre. La resta de
magistrats que signen la resolució criticada a Madrid per nacionalista catalana
es diuen Alberto, Ana, Dimitry, Eduardo, Emilio (2), Francisco, Javier, Joaquín
(2), José Manuel, Juan Fernando, Luis Fernando, María Fernanda, María Jesús
Emilia, María José, María Luisa i Ramón.
2)
Publicat en el diari ARA dilluns 12 de març
del 2012
Antoni Bassas
Hi ha dues maneres de parlar de futbol: sobre àrbitres o sobre
futbolistes. En la primera discutim sobre penals i comitès, i en la segona sobre
jugades i golassos. La primera sol ser una conversa frustrant que treu el pitjor
de nosaltres mateixos, i en què apareix gent com Sánchez Arminio. La segona és
de les que ens fan brillar els ulls, i permet que el diari argentí Olé
agafi els cinc gols de Messi al Bayer Leverkusen i tituli "Picasso".
Certament, des del president de la federació fins als pals de
les porteries, tot és futbol i tot hi intervé, però cadascú ha decidir si vol
que la seva conversa tingui una possessió més alta de pilota o de xiulet.
El Barça proposa parlar de futbol al camp. El millor que ens ha
passat des de Ronaldinho cap aquí és que hem recuperat el paladar històric per
assaborir el joc, i això l'ha convertit en fenomen: milions d'aficionats de tot
el món s'asseuen davant del televisor a veure el Barça amb l'esperança,
habitualment satisfeta, que seran testimonis d'un esforç estètic i una
demostració de talent. És quan el futbol es converteix en gaudi.
Igualment, hi ha dues maneres de tractar les llengües. Com a
armes llancívoles o com a eines de comunicació. Empastifar-les amb odi o
associar-les a la convivència. Portar-les detingudes als tribunals o posar-les a
l'abast de tothom des de l'escola.
Una de les experiències més gratificants de viure als Estats
Units és l'admiració que causa entre els nord-americans la condició de bilingües
(pel cap baix) de tots els catalanoparlants sense excepció. Una admiració
nascuda de la culpabilitat que senten pel seu monolingüisme i d'una viva
curiositat per aprendre el que ignoren, i que s'expressa amb un munt de
preguntes incontaminades per la mala fe: quanta gent parla el català, si un
espanyol el pot entendre, si s'assembla més al francès o al castellà...
Preguntes que he tingut ocasió de contestar al metro, en botigues, en
entrevistes, allà on un ésser humà ha sentit una curiositat natural pel seu
entorn.
Però jo, secretament, també els admiro. Voldria que els
catalanoparlants fóssim capaços d'expressar-nos amb la mateixa precisió que el
nord-americà corrent. Que sapiguéssim parlar en públic amb la mateixa seguretat
que els angloparlants d'aquest país. Per dir-ho clar, que els discursos de Mas
fossin tan inspirats com els d'Obama i el català de l'ARA tan esplèndid com
l'anglès del The New York Times. Que el professorat es preguntés si no
convindria donar a l'alumnat una preparació menys teòrica, amb la sintaxi i la
morfologia imprescindibles, i un ensenyament més de cara a l'ús, amb més
redaccions, més lectura en veu alta, pausada i clara, més jocs de sinònims,
antònims, ortografia, més competicions de debat, amb nocions d'oratòria.
Les polèmiques associades al català no només ataquen la llengua
sinó també l'autoestima dels parlants. Però lamentar-se no servirà de gaire.
Mentre protegim el català de les agressions, mentre el dignifiquem amb l'ús, fem
tot el que estigui al nostre abast perquè la llengua, la nostra i totes les
llengües, sigui un plaer.
3)
Publicat en VilaWeb dilluns 12 de març del
2012
Vicent Partal
La frase, en occità de Bearn, ('Qu'ei finit lo temps de la
vergonha e que comença lo temps de la fiertat!'), l'ha pronunciada aquest cap de
setmana a Tolosa Francés Bayrou, un dels candidats a la presidència de la
República Francesa. El cap del Moviment Democràtic, que és gascó de Bearn, ja va
distingir-se fa temps per la seua defensa de l'occità i de les altres llengües
minoritzades de l'Hexàgon. I si bé hi ha qui creu que tan solament en fa un ús
simbòlic, a mi, em sembla que no es pot menystenir el senyal que conté.
Especialment per als catalans.
A Tolosa, immediatament després dels occitans, Bayrou va
anomenar els catalans, abans que no pas els bascos o els bretons. I va
remarcar que el futur era de la convivència i de la pluralitat. Ell
és segurament una excepció en la política francesa, tan jacobina!, però ha entès
que, per a obrir-se pas entre els dos grans partits, entre Sarkozy i Hollande,
la defensa de les llengües i de les cultures és un emblema potent. I això en un
Hexàgon on simplement no existíem ja és, tot sol, una victòria.
Una victòria, això sí, treballada per moltes generacions de
lluitadors i de polítics marginats, per dècades d'escoles i cantants, per
l'esforç d'associacions i partits que s'han negat a acceptar això que ara Bayrou
també denuncia: que a França hi ha gent que pensa que tot el poder ha de ser a
les mans d'uns pocs, uns pocs que viuen amb el poder de decidir sobre tot i
sobre cada cosa, fins i tot sobre la llengua que parlem a casa.
Això ha estat la república durant dècades, però no ha pas de
ser-ho per sempre. Amb moltes dificultats hi ha coses que comencen a canviar,
notablement al nostre país, però cal que canvien molt més encara i més de
pressa. En el calendari hi ha una cita pròxima en què hem de sumar esforços: la
del 31 de març farem a Perpinyà el 'lipdub' per la llengua mentre a Tolosa es
manifestaran els occitans, a Estrasburg els alsacians, a Baiona els bascos, a
Kemper els bretons i a Ajacciu els corsos.
4)
Pep Riera
Dijous passat Mike Hammer,
secretari d'Estat adjunt del govern de Barack Obama, va fer una roda de premsa a
Washington íntegrament en castellà. Era la primera vegada. N'informava divendres
el corresponsal de La Vanguardia. Marc Bassets explicava que Hammer , de
mare espanyola i que es va criar a diversos països de l'Amèrica llatina, ho va
proposar a la seva cap, Hillary Clinton, a qui li va semblar “molt bona
idea”.
Tampoc no és que fos un
capritx personal de Hammer. El fet és que als Estats Units, segons l'últim cens,
hi ha més de 50 milions de ciutadans d'origen llatinoamericà, que representen un
16,3 per cent de la població. O sigui, que també va ser una mostra de
sensibilitat vers una part important de la població. També és cert, i així ho
assenyala Bassets, que hi pot haver un rerefons electoralista en aquest fet. La
mobilització de la població hispana va ser decisiva en l'elecció d'Obama a la
presidència, i ara que s'estan fent les primàries republicanes per escollir el
rival de l'actual president en les pròximes eleccions, els demòcrates fan aquest
gest cap a la població hispana per anar fent bossa de vots.
Un cop dit tot això, és
l'hora de dir que no ho he explicat per parlar de política sinó de llengua.
Sempre que siguem prou innocents per creure que es pot parlar de llengua sense
parlar de política, i més en aquest racó de món on vivim nosaltres. Ja
m'entenen. Els he parlat de la roda de premsa en castellà del senyor Hammer per
parlar de les sentències sobre la immersió lingüística a Catalunya. Per venir a
dir, o a posar en evidència, com seria d'impossible que a Madrid algun dia un
ministre convoqués una roda de premsa en català per sensibilitat amb bona part
de la població (un percentatge similar al d'hispans als Estats Units) de
l'Estat. Això sí, segur que els espanyols estan orgullosos d'aquesta conquesta
en territori nord-americà.
Mentrestant, aquí els
catalans estem raonablement satisfets perquè el TSJC no qüestiona de soca-rel la
immersió lingüística en l'ensenyament. Però no podem negar que l'ofensiva
anticatalana ha obert una altra escletxa, en aquest cas en la llengua. Va ser el
Tribunal Constitucional. I aquí estem, mirant de no recular o de minimitzar els
danys de cada reculada. Espanya està en la misèria econòmica. Però progressa en
el seu imperialisme lingüístic.
5)
Publicat en elSingulardigital.cat dimarts 13 de març del
2012
Víctor Alexandre
"A Catalunya, malauradament, hi viuen algunes
persones, molt poques per sort, que odien profundament el
país"
La majoria de les persones, quan decideixen abandonar la seva terra per
anar a viure a un altre lloc, són conscients que el canvi els suposarà un esforç
d'adaptació a una nova realitat cultural. Saben que a partir d'aquell moment ja
res no serà igual, però, tot i així, ho assumeixen perquè també saben que l'adéu
a una terra no significa pas l'adéu a un mateix. Per tant, siguin d'on siguin,
no deixen de ser qui són pel fet de viure a Catalunya, França o Alemanya. Al
contrari, són infinitament més rics, ja que aprenen una nova llengua i
incorporen una cultura i una visió del món que fins aleshores desconeixien. Són,
en definitiva, persones que sumen, no pas persones que resten, perquè la
incorporació a una nova collectivitat nacional, lluny de ser una renúncia o una
pèrdua, constitueix un meravellós enriquiment que els fa més cultes i més savis
en la mateixa mesura que la societat d'acollida es fa més culta i més sàvia quan
incorpora els seus valors. Catalunya, com diu una cançó, és “fruit d'un
mestissatge que ve de segles enllà”, i aquesta evidència inqüestionable és
justament la que ha configurat la nostra personalitat i ens ha fet acollidors i
respectuosos amb altres maneres de ser i de pensar. Acollidors i respectuosos,
però no idiotes.
Aquesta és la raó per la qual a un català que decidís
viure al País Basc, a França o a Alemanya mai no se li acudiria exigir que el
seu fill fos escolaritzat en català en nom de la seva condició d'europeu i d'un
pretès dret a la llengua materna. Cada poble té la seva llengua pròpia i ha de
ser aquesta, lògicament, la llengua vehicular de les seves escoles. Una altra
cosa és que algú, autòcton o forà, vulgui escolaritzar els seus fills
privadament en un centre la llengua vehicular del qual sigui una altra. El Liceu
Francès o l'Escola Alemanya, per exemple. En aquest cas, serà una opció legítima
i no hi ha res a dir. Ara bé, les línies d'ensenyament d'un poble és obvi que
les han de marcar els governs nacionals d'acord amb la voluntat democràtica dels
seus Parlaments i cap govern de cap altre poble no té dret a immiscir-se en
aquesta qüestió. De llengües maternes, a Catalunya, com a tots els pobles del
món, n'hi ha moltes, moltíssimes. Però cap d'aquestes llengües, totes
respectables, no pot, en virtut del caprici o de la ideologia d'algú, passar per
damunt dels drets de la llengua pròpia i nacional i dels acords del Parlament en
aquest sentit.
A Catalunya, malauradament, hi viuen algunes persones,
molt poques per sort, que odien profundament el país. No, no és que n'odiïn la
geografia o el clima, odien la nació. Odien la seva llengua, la seva història i
la seva identitat, perquè encarnen la prova del fracàs imperial espanyol. En
realitat, són fills ideològics d'aquell Santiago Bernabeu que l'any 1968 va dir:
“Me gusta Cataluña a pesar de los catalanes”. Quaranta-quatre anys
després, la senyora Consuelo Santos, candidata del Partit Popular per Sabadell i
una de les tres persones que estan en contra de la immersió lingüística, ha anat
encara més lluny i ha titllat de racista el Parlament de Catalunya tot
comparant-lo amb els blancs que prohibien que els negres s'asseguessin al seu
costat als autobusos nord-americans a començament del segle XX. La catalanofòbia
és capaç de dir aquestes barbaritats i moltes altres sense el més mínim sentit
de ridícul. El seu problema, com el de l'esperpèntica entitat Convivencia Cívica
Catalana –esperpèntica fins i tot en el nom, ja que persegueix just el
contrari–, és que pretenen viure a Catalunya com si visquessin a Valladolid, a
Salamanca o a Toledo. És a dir, com si no s'haguessin mogut de la seva terra. I
perquè això sigui possible necessiten que sigui Catalunya qui s'adapti a ells i
no pas ells a Catalunya. Ja se sap, és el colonitzat qui ha de parlar la llengua
del colonitzador i no pas el colonitzador la llengua del
colonitzat.
Arribats aquí, però, serà bo preguntar-los si creuen que els
parlants de les 283 llengües maternes que hi ha a Catalunya també haurien de
tenir un ensenyament lingüístic personalitzat. Més que res perquè quan ens
responguin que naturalment que no, atès que no són llengües oficials, els haurem
d'enfrontar amb les seves contradiccions i preguntar-los si no havíem quedat
que, segons ells, el dret a l'ensenyament en la llengua materna és un dret humà
individual? Ho és o no ho és? O potser és una norma que només regeix en cas que
la llengua materna sigui l'espanyol? Si és així, ens hauran d'explicar per quina
raó l'italià, l'alemany, l'amazic, l'aimara, l'urdú, el wòlof, el quítxua, el
portuguès o el panjabí no poden gaudir del mateix dret que l'espanyol.
“Porque estamos en España”, potser? Però que no diuen que no són
nacionalistes? Que no diuen que no es pot discriminar ningú per raons de llengua
i que no hi ha drets nacionals, només drets individuals?
En tot cas, el
que sí que hi ha són tres raons bàsiques per les quals el català ha de ser la
llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya. Una, perquè és la llengua pròpia
del país; dues perquè és una llengua amenaçada de mort; i tres, perquè si el
català no és llengua vehicular a les escoles de Catalunya, a quin lloc del món
ho ha de ser? Per altra banda, fóra bo que aquesta gent ens digués per quin
motiu uns pares de Valladolid poden exigir que el seu fill sigui escolaritzat en
espanyol a Lleida i, en canvi, uns pares catalans no poden exigir que el seu
fill sigui escolaritzat en català a Valladolid? No compten, aquí, els famosos
drets individuals de la llengua materna? Sembla que no, perquè a Valladolid
l'única llengua oficial és l'espanyol, que és la llengua pròpia de Valladolid,
mentre que a Lleida, tot i que la llengua pròpia és el català, hi ha dues
llengües oficials, el català i l'espanyol. I aquí és on rau el parany, un parany
que consisteix no sols a prohibir l'oficialitat del català a Espanya –cosa que
el faria oficial a Europa– i a imposar l'espanyol com a idioma hegemònic a tot
l'Estat, sinó a imposar-lo també com a idioma oficial a Catalunya. D'aquesta
manera, com que el català no és oficial a Valladolid, els pares catalans que hi
visquin, tot i ser considerats espanyols, no tenen els mateixos drets
lingüístics que els vallisoletans a Catalunya, la qual cosa fa que hi hagi
espanyols de primera i espanyols de segona. I aquests espanyols de segona,
naturalment, són els espanyols a la força. És a dir, els espanyols que en
realitat no són espanyols. Qui és, aleshores, el discriminador? Qui és, en
conclusió, el racista?
6)
Publicat en el diari ARA dimarts dimarts 13
de març del 2012
Entrevista a Marina Subirats
Classes Especialitzada en sociologia de l'educació i de
la dona i experta en estructura social, Marina Subirats (Barcelona, 1943)
publica 'Barcelona: de la necessitat a la llibertat. Les classes socials al
tombant del segle XXI' (L'Avenç)
Elisenda Roca
Li brillen els ulls quan em parla de l'educació que va rebre a l'Escola
del Mar. Una bona escola és la que sap tractar les criatures per treure'n el
millor i potenciar les capacitats que té cadascuna, diu. Catedràtica emèrita de
la Universitat Autònoma de Barcelona, Marina Subirats va ser directora de
l'Instituto de la Mujer i regidora d'Educació a l'Ajuntament de Barcelona.
Autora de diversos assaigs, l'últim és una acurada i empírica radiografia de la
nostra estructura social.
L'embrió d'aquest assaig neix amb l'elaboració de la
primera enquesta metropolitana?
Sí, quan el sociòleg Lluís Carreño em va fer l'encàrrec
d'iniciar-la. Va començar l'any 1985, amb un equip molt capacitat, i s'ha anat
fent regularment fins al 2006. Ara se n'està fent una altra.
Per això es va crear l'Institut d'Estudis
Metropolitans?
El va crear l'alcalde Maragall per tenir dades sobre com
evolucionava aquesta metròpoli i gestionar-la millor. Barcelona té un gran
problema, primer pel franquisme i després pels partits: la manca d'un instrument
per treballar de manera coordinada sobre la metròpoli i engrandir els seus
límits. Madrid té un territori sis vegades més gran que Barcelona. Avui la
conurbació de Barcelona té uns quatre milions d'habitants.
El teu interès era conèixer la nostra estructura
social.
A partir d'una anàlisi molt sofisticada metodològicament. És un
resultat empíric i l'aportació important del llibre és conèixer la nostra
estructura social.
Qui forma part avui de la classe mitjana?
Hi ha quatre grups. Els empresaris petits i mitjans amb
assalariats però que no són els grans empresaris, la classe corporativa. Els
professionals amb estudis universitaris: aquesta nova classe mitjana ha emergit
ocupant els aparells públics i els mitjans de comunicació. Bona part de la
transformació de Barcelona es deu a aquest grup. I d'aquest grup en surt un
altre, els seus fills i filles, d'entre 16 i 35 anys, amb un alt nivell de
formació, sous baixíssims o sense feina, que no tenen fills i molts viuen amb
els pares. Finalment, el quart grup l'integren els autònoms i empresaris sense
assalariats. Guanyen molt poc a base de moltes hores i, pel seu nivell
adquisitiu, s'acosten a la classe obrera però no en tenen consciència.
Quan dius classe obrera vols dir classe
treballadora?
No. El perfil de la classe obrera és el d'un persona que
treballa a la indústria, en una cadena de muntatge o en una fàbrica.
Aleshores, quina és l'actual classe
treballadora?
Són tres grups molt diferenciats. En primer lloc, la gent
autòctona jove i adulta, de 16 a 65 anys, que imita molt la classe mitjana: un
30% són propietaris de pisos que van comprar per especular, no per viure-hi.
Després hi ha els immigrants dels anys 40 i 50, amb baixíssims nivells de
formació, castellanoparlants la gran majoria, que encara no coneixen gairebé el
català: un grup majoritàriament format per vídues. És el grup que rep menys
recursos, menys que els immigrants actuals. Aquest grup està políticament més a
la dreta, és més religiós i ha reforçat molt el castellà.
Al llarg d'aquests anys s'ha empobrit
l'ensenyament?
De cap manera! Avui no hi ha analfabets. Estem en la societat
més educada de la història. El que hi ha és un tema gravíssim: la pressió de
l'Església en l'educació, brutal ideològicament i des del punt de vista
econòmic. L'escola privada avança per concertar al màxim i endur-se més recursos
públics. La dreta política té interès a desacreditar l'escola pública, mai la
privada. Pobre del mestre de la privada que surti a dir el que sigui!
I què me'n dius dels que pensen que la immersió
lingüística en català suposa un retrocés o que repercuteix negativament en la
llengua castellana?
Un retrocés? És absurd! El castellà és la llengua més usada a
Catalunya, sobretot a la regió metropolitana. Gràcies a la immersió, el català
s'ha mantingut amb molt d'esforç. Totes les proves que s'han fet demostren que
el nivell de coneixement del castellà del alumnat de Catalunya és el mateix que
en altres llocs d'Espanya. Tenir dues llengües afavoreix el coneixement
lingüístic. Aquest conflicte és estrictament polític i no té res a veure amb la
realitat del nostre país.
Amb els canvis socials, hi ha qui tem la pèrdua de la
identitat.
La diversitat té aspectes positius, però si ens fa sentir que
perdem les arrels és preocupant. Sobretot quan això va acompanyat de pèrdues
econòmiques i del control sobre les coses. Comencen a venir multinacionals,
instal·len parcs temàtics... i la Barcelona que teníem comença a ser
irreconeixible.
Vivim millor ara que fa vint anys?
Si aquest ara es refereix al 2006, sí. L'indicador més
potent i més sintètic és l'esperança de vida, i ha anat augmentant d'una manera
regular durant seixanta anys. Viure més anys vol dir viure millor. Però, segons
dades del 2010, ha començat a baixar i això és un indicador
terrible.
7)
Publicat en EL PUNT AVUI dimarts 13 de
març del 2012
L'entitat reivindica la immersió
lingüística perquè és la que millors resultats acadèmics
ofereix
Escola Valenciana ha preparat
un escrit adreçat a la consellera d'Educació, Maria José Català, on demana
claredat en l'exposició del projecte sobre plurilingüisme i planteja sis
preguntes concretes que permeten certificar el rigor pedagògic del projecte
anunciat per la institució.
L'entitat remarca que “el
punt clau ha d'estar en potenciar el projecte que millors resultats ofereix, i
aquest és el de la immersió lingüística”. Escola també adverteix que “sumar
hores de castellà a la immersió lingüística sense cap argument pedagògic és una
operació que res té a veure en l'educació plurilingüe ”. L'entitat insisteix a
mantindre la negociació duta a terme per l'anterior conseller.
Escola Valenciana ha recordat
hui que s'oposarà a qualsevol projecte que no permeta l'existència dels
programes que millors resultats evolutius han donat fins a l'actualitat: els
programes d'immersió lingüística. El portaveu d'educació d'Escola Valenciana,
Jaume Fullana, ha insistit en què “el consens que reclamem és aquell que ens ha
de permetre aconseguir per a tot l'alumnat valencià sense excepcions unes
competències plurilingües satisfactòries ”. “La història ens ha mostrat com
imposar projectes educatius sempre ha acabat en fracàs”, ha reblat.
Qüestions clau
Les preguntes d'Escola se centren en els resultats, formació del professorat,
recursos humans i materials, la generalització del projecte i l'avaluació del
mateix. En el document figuren les següents qüestions:
1.La Conselleria garanteix amb aquest projecte una competència equilibrada en
les dues llengües oficials? S'impulsarà l'adopció dels programes òptims. (PEV i
PIL)?
2. S ' hi estableix un pla de formació del professorat que permet el correcte
desenvolupament dels programes?
3. La Conselleria ha concretat el nivell d' exigència pel que fa a la
competència en les diferents llengües valencià, castellà i llengües estrangeres,
d ' acord amb el lloc de treball, i en termes del Marc Europeu Comú de
Referència? S' ha previst la catalogació bilingüe de tots els llocs de treball i
en totes les etapes educatives?
4. La Conselleria ha previst recursos humans i materials complementaris
d'acord amb les necessitats de cada centre. (immigració, alumnat amb necessitats
educatives especials, ...)?
5. S'assegura l'aplicació correcta i coherent dels programes al llarg de les
diferents etapes educatives des de l ' educació infantil fins al
batxillerat?
6. Es podrà contrastar l ' eficàcia dels programes a través d' avaluacions
que compten amb la participació de les
universitats?
8)
Publicat en VilaWeb dimarts 13 de març del
2012
Diego Gómez
Tot sembla indicar que el nou marc legal que la Conselleria
d'Educació de la Generalitat Valenciana pretén fer conèixer aquesta setmana,
sense el consens i la negociació, de manera unilateral, torna a la càrrega
contra el model lingüístic d'escola valenciana que, durant aquests darrers més
de vint-i-cinc anys, ha treballat per l'ús vehicular de la nostra llengua en el
sistema educatiu des de vessants de qualitat, integració i d'identitat.
L'anomenat 'model únic' destapa les vertaderes intencions de
l'administració educativa valenciana i del PP, de dinamitar el potent edifici de
l'escola en català al País Valencià. Amb tan sols escola en castellà o escola en
valencià, desapareix definitivament el programa d'immersió lingüística dels
centres educatius valencians i, doncs, la via integradora i afectiva de fer
créixer l'aprenentatge acollidor i potenciador del respecte a les diferents
llengües presents en els nostres centres escolars. Sense immersió no hi haurà
més normalització. Limitar i degradar la línia en valencià i enfortir el
tractament del castellà són els arguments d'aquest model únic (ja ho diu el nom:
model únic, sols en castellà).
El senyor Rafael Carbonell, històric en la casa de l'avinguda
de Campanar, retalla el model educatiu valencià, oblida el plurilingüisme,
oblida l'anglés, oblida la catalogació lingüística del professorat de
secundària, oblida la formació lingüística del professorat i sols es preocupa
d'afavorir l'ensenyament en castellà i d'aturar els moviments en defensa de
l'escola pública, valenciana i de qualitat. De nou des de la Conselleria ens
trauen la llengua d'una manera burleta (com Font de Mora i González Pons en la
seua desgraciada campanya de promoció ) a tots els valencians i valencianes.
Tornen les ombres allargades de les directrius monolingües de
l'estat centralista que pretenen desmobilitzar i desmuntar els corrents socials
i polítics nacionalistes. L'escola en valencià és un niu de catalanistes i de
formació de gent que vota en clau valencianista i per això cal tallar de
soca-rel l'educació que ensenya a llegir i a escriure en valencià les futures
generacions. Aquesta gent del PP ha suportat les fortes mobilitzacions de Sí al
Valencià i ara ja tira pel recte. La nostra contestació haurà de ser convertir
les Trobades en la veu de la defensa del nostre actual model.
Publicat en VilaWeb dijous 15 de març del
2012
Publicat a
Experts consultats
lamenten que debats ideològics interfereixin en la dinàmica
educativa
Tot i que la
interlocutòria del TSJC no afecta el model d'immersió, temen que el Tribunal
Suprem el faci trontollar
La interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de
Catalunya (TSJC) que avala la immersió lingüística però precisa, tal com també
ho fa la llei d'educació de Catalunya, que un nen pot rebre atenció
individualitzada en castellà, ha despertat l'alerta entre lingüistes i pedagogs.
Temen que un debat purament ideològic acabi posant en risc un model amb 30 anys
de recorregut.
Per la majoria dels experts consultats, el problema no és la
interlocutòria, sinó que el tema arribi al Tribunal Suprem (Convivència Cívica
Catalana presentarà el recurs en nom de les famílies el 19 de març), amb el
precedent de la sentència de 2010, que insta la Generalitat a escolaritzar en
castellà a qui ho demani. El catedràtic de Psicologia de l'Educació de la UdG i
un dels pares del model d'immersió lingüística, Ignasi Vila, opina que “la
interlocutòria deixa oberta la possibilitat de viure a Catalunya sense conèixer
el català”. Per Vila, qüestionar el model d'immersió no té sentit des del punt
de vista democràtic. “L'únic argument per no acceptar la immersió lingüística és
polític i ideològic, no té res a veure amb motius pedagògics”. Vila insisteix
que “l'única manera de garantir els drets lingüístics dels catalanoparlants és
que tota la població conegui el català”.
“Batalla perduda”
Per al director de la càtedra de multilingüisme
de la UOC, Miquel Strubell, el problema és també eminentment ideològic. “S'està
donant ales a la gent més ideologitzada. A la llarga, la Generalitat té la
batalla perduda i això encara reforça més la idea d'independència”, afirma.
El professor de filologia catalana de la UB i
expert en sociolingüística, Xavier Vila, parla fins i tot de “canvi de model” si
s'acaba acceptant l'escolarització en castellà. I no és gaire optimista. “Només
cal fixar-se en el País Valencià. Als centres on s'aplica el model que volen
aquests pares, els nens surten monolingües”.
La segregació dels alumnes en funció de la
llengua és un escenari que el professor de Ciències de l'Educació de la UAB i
coordinador del projecte Edu21, Enric Roca, no s'imagina per a Catalunya. “No és
la nostra tradició i crec que cap govern català ho permetria”, afirma. Roca
denuncia que la intencionalitat política d'una minoria està aconseguint
“judicialitzar” l'educació. “Depenem dels tribunals espanyols i és molt difícil
que entenguin la nostra realitat i com funciona la nostra escola”, afirma.
El director de l'Institut de Ciències de
l'Educació de la UB, Antoni Sans, considera que tot aquest procés judicial deixa
la porta oberta a la segregació. “Es fa difícil aplicar el dret a l'atenció
individualitzada en castellà sense estigmatitzar els alumnes afectats”, afirma.
En aquest sentit, lamenta que alguns pares “posin els seus plantejaments
ideològics al davant de l'educació dels fills, de la integració i de la
cohesió”.
“El problema no el tenen els nens, el tenen les
famílies”, afirma taxatiu Àngel Casajús, membre del consell social del Col·legi
de Pedagogs de Catalunya. Casajús fa 28 anys que és a l'ensenyament i assegura
que mai ha tingut problemes a l'aula pel model d'immersió a què s'han adaptat
centenars d'alumnes estrangers.
LES FRASES
La interlocutòria deixa oberta la possibilitat de viure
a Catalunya sense conèixer el català
Ignasi Vila
estudiós del procés
d'immersió
A la llarga la Generalitat té la batalla perduda i això
reforça més la idea d'independència
Miquel
Strubell
Càtedra multilingüisme de la
UOC
Els nens valencians que segueixen el model que volen
aquests pares surten monolingües
Xavier Vila
Expert en
sociolingüística
La tradició de l'escola catalana no és segregar i no
crec que cap govern ho permeti
Enric Roca
Professor ciències educació
UAB
És un error dels pares posar qüestions ideològiques al
davant de l'educació i de la integració
Antoni Sans
Director ICE de la
UB
Els problema el tenen les famílies, no els nens. Tots
els alumnes aprenen català i castellà
Àngel
Casajús
Pedagog
11)
Publicat en VilaWeb dimarts 20 de març del
212
La Conselleria ha enviat una circular on requereix que
es retirin els
senyeres
Els sindicats d'ensenyament han criticat fortament
la circular enviada per la Conselleria d'Eduació als
centres de les Illes, que els requereix a retirar els llaços amb la senyera
penjats als edificis en defensa de la llengua, una iniciativa de la campanya
'Enllaçats pel català'.
Segons el Govern, la senyera no és cap símbol de
les Illes i és un element amb rerefons polític que excedeix l'exercici
d'autonomia dels centres i altera les relacions en la comunitat
educativa.
El sindicat STEi-i ha explicat que els llaços 'són l'expressió del compromís de la
comunitat educativa amb la llengua pròpia de les Balears' i que si la policia es
presenta als centres per treure'ls 'incentivarà la defensa del formenterer, el
menorquí, l'eivissenc i el mallorquí'.
La FE-CCOO ha acusat el govern d'actuar 'de manera
irresponsable i antipedagògica', una actitud que ha generat reaccions
contràries, ja que alguns centres que no tenien la senyera, l'han penjada
després de rebre la circular. El sindicat considera que el llaç amb la senyera
és un símbol cultural i no pas polític.
'Valoram molt negativament que entrin a controlar
aquests temes aprovats pels consells escolars', ha dit el president de FAPA-Mallorca, Jaume Ribas, que retreu que Educació posi en qüestió el projecte
lingüístic de cada centre.
La campanya 'Enllaçats pel català' va néixer com a
resposta a la política lingüística del Govern balear, per a fer visible el
malestar dels centres a l'ofensiva de Bauzá contra el català i també per
'enfortir la consciència lingüística dels catalanoparlants que assumeixen un
compromís amb la
llengua'.
Publicat en el llibre 500 raons per parlar
català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg.
40).
99. La integració dels
immigrants passa pel coneixement de la llengua
catalana.
CEIC (Comitè Evangèlic per a la Immigració a
Catalunya)
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges
informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos,
conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes,
etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb
sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política
lingüística, normativa, etc.
Us preguem encaridament que feu arribar
aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del butlletí
InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones
interessades en la llengua catalana.
PROTECCIÓ DE DADES. En
virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem
que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu
facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a
sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades,
incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb
nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací 