Compost de treballs esparsos reelaborats pensant en un conjunt, Notícies d'abans d'ahir (Acontravent) fa una aportació inèdita a la història de la llengua catalana, que mai fins ara, assegura l'estudiós, no s'havia ocupat del període franquista. “Aquesta qüestió se sol abordar amb prejudicis, des d'actituds militants per corroborar el que ja saps. El resultat de la persecució del català és inequívoc. Així que, establert aquest judici, val més que examinem tota la complexitat que s'hi belluga en l'endemig”. Per fer-ho, s'ha servit d'un paper que tenia escrit sobre el tema i ha anat estirant el fil buscant una personalitat argumental que ha trobat en el model memorialístic, un gènere, diu, “molt prolix i d'alta qualitat en la literatura catalana”.
De la seva investigació s'obtenen unes quantes observacions significatives. “L'objectiu del franquisme és suprimir el català, però l'endemà mateix de l'ocupació de Barcelona, no els van caldre unes lents d'augment per adonar-se que no es podia exterminar tan fàcilment, que les llengües tenen una pell molt dura”, explica, i per posar un exemple pintoresc recorda que el canvi de nom de la plaça de Catalunya pel de Plaza del Ejército Español va durar escassament tres dies. “És la claudicació davant la realitat”. Rafanell ha constatat que el franquisme es va rabejar en els territoris on hi havia hagut un nacionalisme potent i va ser més tolerant amb les singularitats lingüístiques dels altres. A Galícia, amb prou feines hi va haver repressió contra la llengua, ni tan sols a València, “on el mateix 1939 se celebren uns Jocs Florals que a Barcelona tardaran dècades a poder-se recuperar”. La duresa es reservava per a Catalunya i el País Basc. El criteri era simple i va resumir-lo amb gran economia verbal un franquista conspicu: “Un rojo puede llegar a ser un falangista cojonudo, en cambio un catalanista, nunca!”.
De franquistes que escriguin en català n'hi haurà pocs, però n'hi haurà, ha comprovat el filòleg barceloní, i fins i tot aquests escriuran seguint el model fabrià. Ramon Miquel i Planas, el gran editor medievalista, que propugnava un català antinormatiu molt ben documentat, no va tenir cap mena d'arrelament entre els lectors quan en data tan espinosa com el 1939, en ple Año de la Victoria, publica Sonata en tres tiempos, un poemari, a pesar del títol, escrit en català, però un català de ressons catacumbals. Per què no va funcionar, aquest model?, es pregunta el mateix Rafanell. “Perquè la gent que havia estat alfabetitzada en el català de Fabra ja no estava per aquests invents retrospectius, i quan es va tornar a obrir l'aixeta, a mitjan anys cinquanta, va emergir amb tota naturalitat la norma apresa”. És un símptoma, argüeix, que “el franquisme no va poder fer res contra el record de la normativa”, arrelada en la consciència dels parlants, i “això sol dóna al treball d'ordenació que havia fet Fabra una categoria immensa”. Aquesta lliçó serveix a Rafanell per defensar l'actual model d'immersió lingüística, sense la qual sosté que no pot salvar-se la llengua, cosa que, afegeix, “saben perfectament els que han impugnat aquest sistema als tribunals”.
La tolerància que el règim va mostrar per aquell model retrògrad de llengua durant “els anys mortals” del català s'explica no tant per la voluntat d'humiliar una cultura amorrant-la a la seva prehistòria, com per la furiosa determinació extirpar d'arrel “el gran focus de malignitat” que identificava amb la República. Aquell model prenormatiu era tolerat, diu Rafanell, perquè “era la llengua de la Catalunya prèvia al mal”. Des d'aquesta perspectiva, s'entenen les reivindicacions que farà l'extrema dreta de Frederic Mistral o Jacint Verdaguer, elogiats com a poetes antirevolucionaris i instrumentalitzats pel pensament ultraconservador. Uns quants anys després, a la dècada dels seixanta, també Josep Maria de Sagarra seria considerat “un element assimilable”, que el franquisme dels Planes de Desarrollo intentaria apropiar-se imposant-li la màxima distinció civil de l'Estat, la creu d'Alfonso X el Sabio.