Per refer-me de la nàusea i la pena que em provoca aquest clima de corrupció moral, trob conhort en la lectura dels seus retrats d''homenots' que, en unes condicions culturals adverses i de gran penúria, van crear una obra sòlida i perdurable. I vet aquí que em trob amb dos personatges que, pels camins oposats de la seva evolució literària, il·luminen el que ens succeeix avui.

Un és el gran poeta mallorquí Joan Alcover. Vostè ens recorda que va començar escrivint en castellà, però qualifica aquesta poesia primerenca de formalment correcta però amb un aire tombal, com si hagués nascut morta, com si s'hagués evaporat i tornat estansissa. En un moment donat Alcover canvià de llengua; es decideix a utilitzar el seu mitjà natural i autèntic d'expressió; s'acosta a la terra i a la vida, i els seus mitjans expressius es multipliquen, fins al punt d'esdevenir un gran clàssic del nostre moviment literari.

L'altre és el valencià Vicent Blasco Ibáñez: la seva obra tardana, cosmopolita, escrita sobretot per al públic nordamericà, li va donar doblers a palades però avui ja no s'aguanta; allò que l'ha sobreviscut i que llegim avui amb admiració és la seva obra primerenca, el cicle valencià: ‘Cañas y barro', ‘Arroz y tartana', ‘La barraca'. Vostè nota que aquestes obres, malgrat haver estat escrites en castellà, estan plenes de valencianismes, i que aquesta és la seva arrel viva. “Aquestes obres valencianes —el cit a vostè textualment—, traduïdes a la seva pròpia llengua, que és el català, prenen una intenció, un relleu, una aproximació a les coses, una palpitació, que en castellà no tenen mai”.

És que no n'hi ha més: el camí del desarrelament porta a la pèrdua de l'ànima, a la massa indiferenciada, a la mediocritat. Per contra, el creixement i l'obertura al món sense abandonar les pròpies arrels, ens fa grans perquè ens fa ser qui som. Només els indocumentats, els cretins i els polítics del PP es creuen —o almenys diuen— que la llengua viva de les Illes Balears està perdent identitat i caràcter per la presumpta intrusió de paraules catalanes que no li són pròpies. Quan diuen que a l'escola només s'ensenya la llengua estàndard de gramàtica fabriana, simplement demostren que no han trepitjat mai una aula. Quan perpetren l'apropiació indeguda de les modalitats insulars, o quan fan bandera dels anglicismes com a senya d'identitat dels menorquins, acusant els mestres d'escola de marginar aquest patrimoni, o bé menteixen, o és que no saben res de res.

És ben cert que la llengua viva de Menorca perd pistonada, però no a favor del català estàndard, sinó per l'hegemonia del castellà i com a conseqüència de l'empobriment expressiu derivat de reduir l'ús del menorquí a l'àmbit col·loquial i privat. I d'açò en té la culpa l'escola? A Andalusia a l'escola ensenyen el castellà, i si els al·lots parlen un andalús polit és perquè a ca seva n'estan orgullosos, perquè l'estimen i l'han mamat des de petits. A Menorca, parlar bé el català és rallar bé es menorquí, i els qui ho fan millor són, precisament, els qui tenen una família que estima la seva llengua, la viu, la mima i la poleix.

Els maniàtics carregats de punyetes que s'omplen la boca amb el secessionisme lingüístic i amb l'obsessiva reivindicació de les modalitats, que escoltin els seus fills: quan hagin comprovat que han abandonat l'idò pel pues i el guardamés pel pésame, quan els demanin un tornescrú o els diguin que a tal banda hi havia quatre jans i un boi i no els entenguin, o quan els diguin que necessiten ajuda per fer net s'esperiment i es pensin que els rallen de química, tal vegada comencin a obrir els ulls. O no, perquè em tem que, al cap i a la fi, tant se'ls en fot.