Rvdm. Sr. Carles Osoro Sierra, Arquebisbe de València:

Introducció
Els cronistes oficiáis de les ciutats i la vila damunt indicades,-que tenim l'encárrec deis nostres ajuntaments de vetlar pel patrimoni dels nostres pobles, reunits en les ciutats i els dies davall indicats, com a valencians cristians católics, amb ànim de col·laborar amb el bisbe i presbiteri de la nostra Església local o particular -una volta mes, -puix ja ho vam fer anteriorment, sense meréixer ni una simple resposta, amb els dos anteriors pastors de la Diòcesi, pel 13-11-1986, 31-08-1993, 18-05-1997, com també d'altres voltes, unint-nos amb grups i associacions de cristians catòlics valencians, pel 1987, 1991 i 1992-, vos manifestem i demanem les mateixes coses, ja que la realitat és la mateixa; pero no igual, sino un tant pitjor, perqué el pas del temps no ha millorat les coses, per no haver-se fet res de positiu:


M A N I F E S T E M
1. Que som sabedors i conscients que formem part d'un Poble i d'una Església que van nàixer al Món de la Historia fa ja 772 anys, en estes terres valencianes, al ser fundat o creat el Regne de València, pel rei Jaume I (Llibre deis Furs, rúbrica I, llibre I), com també la Diòcesi Valentina, pel Privilegi de Croada que li va concedir el papa Gregori IX, incorporant-la a la Tarraconense, l'Església mare, de la qual formava part, fins que a finals del segle XV, Alfons de Borja la va elevar a Arquebisbat i l'erigí en Provincia Eclesiàstica. Un país valencià-i-cristià nou, per tant, amb les seues institucions, civils i religioses, furs, dret civil, cultura i llengua, simbologia... s'incorporava a la Cristiandat, a Europa, amb el naixement inseparable de dos regnes: el de Déu i el dels germans, el de Crist i el de València.

1.1 Que el protagonisme de l'Església, ens diu V. Cárcel Ortí, en "Ha de la Iglesia en Valencia", fou indiscutible en el lent procés de la fundació de València. La qual va contribuir, d'una manera especial, a donar fesomia a la gent i a la terra del nou Regne valencia cristià. El naixement, la historia, la cultura i els costums de la patria valenciana són i estan intensament amerats de cristianisme; el qual continua viu, encara, en sectors molt amples de la nostra societat, tot i ser hui la societat valenciana plural, també religiosament.

1. 2 Que les comunitats cristianes de la nostra Església local no es constitueixen com a tals només per ser unides i reunides pel bisbe en l'Esperit Sant i l'Evangeli, sino per tenir les seues particularitats: una historia, una cultura, una llengua, unes tradicions i costums que ens identifiquen i individualitzen, i que fan que no siguen del tot coincidents i identificables, per exemple, amb les de Villena, Requena, o les d'Albacete, Conca, Terol...

2. Que estes particularitats locals, però, han passat d'ésser entranya del poblé valencià, en l'etapa formativa, constitutiva i esplendorosa del Regne de València (pels segles XIII, XIV, XV i XVI), a iniciar en l'Església, ja pel Sínode de 1650, la castellanització o desvalencianització, durant el pontificat de P. Urbina, per editar, a contrafur, les Constitucions de la Diòcesi valenciana, en castellà; a ser-hi un cos estrany (pels segles XVIII i XIX), al substituir les nostres particularitats, per les castellanes, d'una manera sistemàtica, sobretot, arran de la pèrdua de la nostra sobirania nacional, per la forca de les armes borbòniques, en la Guerra de Successió a la Corona Espanyola (1705-1715); perquè, amb el Decret de Nova Planta, Felipe V, havia sentenciat a mort l'històric, Regne de València amb l'abolició dels nostres Furs, Institucions, Cultura, Dret Civil, Símbols propis, amb els quals ens va fer valencians el rei En Jaume, tot i anexionant-lo al "reyno de Castilla" com una provincia mes. Però sobretot per la prohibició i persecució de l'ús i conreu del valencià, de la llengua propia i històrica del Regne, en l'administració, ensenyament, notaries, etc. Prohibició que també va acatar l'Església, encara que l'abolició deis Furs valencians no l'afectava, i que, al llarg de tot el segle XVIII, i següents, anava substituint el valencia pel castellá: en la liturgia, la catequesi, la predicació, en l'administració eclesiàstica, en les devocions populars, progressivament i sistemàtica. L'Església a Valencia manava: "en adelante escribase todo en lengua y estilos castellanos" (Visita Pastoral a Sta. Maria d'Ontinyent, 1733).

Pero, com hi havia clergat que s'hi resistia, es repetia i s'insistia en la prohibició: "que se pongan las partidas en castellano, como los matrimonios, los bautizos", (1742). A Montaverner, pel 1756, en el Quinqué Libri, f. 4, el rector, mossén Josep Esplugues, hi anota esta observació, referent a l'actitud i estil de l'arquebisbe A. Mayoral:".../ de su propio puño añadió que se continuasen todas las partidas en lengua castellana". Cal dir que l'activisme castellanitzador del llarg pontificat d'aquest arquebisbe (1736-1769) va fer que es traduíren, al castellá, per primera volta, els Rituals dels Sagraments. Les ressistències deis rectors rurals i urbans van durar fins a primeries del segle XIX, com a la Colegiata de Sant Bertomeu Apòstol de València(1803). Del nostre poble, els síndics o diputats valencians s'uniren als altres de l'abolida Corona d'Aragó, per presentar al rei Carlos III, pel 1760, un Memorial de Greuges, en el qual li suplicaven: "Que al tener Valencia, Cataluña y Mallorca una lengua particular era necesario que en la religión la pastoral fuese en su lengua y cultura". I peí 1772, el Capítol Catedral de Valencia suplicava al mateix rei Borbó, inútilment, que els bisbes de les diòcesis valencianes "sean nacionales de este Regno"(sic). Ja al rei, Felipe V, pel 1703, abans de la Guerra de Successió, quan encara era Felip IV de Valencia, la Junta dels Tres Braços o Estaments de les Corts Valencianes, li demava bisbes valencians, per a les diòcesis valencianes, per llur particularitat històrica i cultural. I en el cas de la Diòcesi de Tortosa, pero, li expressaven que fóra proveída, alternativament, "per un subjecte català y un altre valencià, per doble raó: per ser mes convenient per a l'exercici de son offici pastoral, usant uns y altres d'un mateix idioma y llengua materna", i per comprendre una part important del Bisbat de Tortosa terres del Regne de Valencià, C.Pérez Aparicio, Biblio. d'Estu.Universi. ,2008,p.199).

3. Que com a membres de l'Església de JesuCrist sabem que, des del Dia de la Pentecosta, l'Evangeli s'ha d'encarnar en les diferents llengues del món; en el nostre cas, en la llengua històrica i propia de la patria valenciana: el valencià; que, a més té una cultura històricament cristiana. Però, des de fa molts anys, massa!, no s'és conseqüent amb aquest principi evangelic i paulí fonamental. És molt cridaner i escandalós, per exemple, que, llevat de molt poques excepcions, en línies generals, l'Església, a València, no assumisca la llengua autòctona ni en la litúrgia ni en la catequesi ni en la predicació ni en altres activitats de la seua missió pastoral, tret de molt poques (no arriben al 2% les celebracions lítúrgiques en valencia, quan al voltant del 50% de tot el nostre país parla valencia); ni tan sols s'ha comencat a fer el mínim, pel que fa a la recuperació del nom historic propi, valencià, naturalment, del titular de la parroquia, que continúen en castellà, "obeínt, encara!", I'orde injusta, anticatòlica i desvalencianitzadora, colonitzadora, de l'arquebisbe A. Mayoral: Parroquia de San Bartolomé Ap., de S. Blas, S. Vicente Ferrer, San José, S. Miguel, S. Rafael, S. Pedro, S. Francisco, S. Nicolás, de la Virgen del Remedio, de la Asunción de Maria, Basílica de la Virgen de los Desamparados..., després que la gran majoria dels municipis han recuperat, oficialment, llurs noms propis valencians, ja fa bastants anys, com: Ontinyent, Bocairent, Llutxent, la Pobla del Duc, Xàtiva, Atzeneta d'Albaida, Fontanars dels Alforins, Banyeres...,València, Alacant, Castelló, Elx, Alcoi, Vila-real, Llíria, Carcaixent,...com també en la retolació de llurs carrers i places: C/ de Sant Vicent Ferrer, de Sant Antoni, de Sant Bertomeu, de Sant Roc, de St. Francesc, de St. Pere, de la Sta. Creu, Plaça de la Vila, de la Constitució, Plaça d'Espanya, de la Mare de Déu dels Desemparats,...: Vergonyós, indignant!, Sr. arquebisbe. L'Església a Valencia, encara no torna a ser de València. I és que, pel que fa a la inculturació, la redueix o en té prou, només!, en una simple aculturació folclòrica, amb ocasió de certes testes, com: Sant Josep, Sant Vicent Ferrer, la de la Mare de Déu deis Desemparats i el 9 d'Octubre... És incomprensible, intolerable, com també indignant que, encara!, als nostres xiquets i xiquetes dels pobles valenciano-parlans se'ls continué batejant i ensenyant la doctrina cristiana i les oracions fonamentals en castellà, és a dir, que ni tenen ni porten el nom valencià ni saben el Parenostre ni Lavemaria en valencia, encara menys, el Credo, que és molt mes llarg; pero sí que saben blasfemar en valencià. Mes encara, Sr. arquebisbe, hui mateix, encara!, durant la celebració del Dia de Pasqua de Pentecostés, un any mes!, en les nostres parròquies i temples, el prevere que ha presidit l'Eucaristia, "s'ha quedat tan tranquil (!) quan ha llegit, en el llibre dels Fets dels Apóstols, i proclamat com tots els jueus assistents, que provenien dels diversos pobles de la diàspora, moguts per l'Esperit Sant, sentien parlar de les grandeses i meravelles de Déu en la pròpia llengua. És a dir; que les diverses llengües del món s'uneixen per confessar i proclamar l'alegria Pasqual. Sr. arquebisbe, ¿és que eixes grandeses, meravelles i alegría son només per als assistents procedents d'Andalusia, de Castella i de mes lluny encara, de Colòmbia, Equador, i per a minories procedents de Rússia, Bulgària, Romania, Anglaterra, Alemanya..., pero no per als nadius, per als de casa: per als valencians i valencianes? Quousque tándem abutere Eclesia patientia nostra!

4. Que la doctrina de l'Església ens ensenya que Església-i-Poble han d'anar units, perquè és la concepció mateixa de la seua catolicitat, en qualsevol part o lloc del món. Esta catolicitat, este universalisme, esta unitat en la diversitat, uneix en JesuCrist, el Cap, el Cos místic de Crist, la diversitat de dons de cadascun dels batejats i de cadascun dels pobles del món. Que home/poble i cultura son inseparables. No és perqué sí, per tant, que l'Església actual parla, insistentment, d'inculturació de la fe, com un repte indefugible de l'evangelització del nostre temps i de tots els temps. Perquè, en la predicado de l'Evangeli, en la primitiva Església, ja queda ben dar que no s'havia de judaitzar els qui procedien de la gentilitat; ja que els diferents pobles del món s'han de presentar davant el qui és Senyor de l'Univers tal com son; puix tots son heretat de Crist (Ap 21, 24). "Aquest caràcter d'universalitat que ornamenta el Poble de Déu, que és format per tots els pobles, és un do del mateix Senyor; do pel qual l'Església Católica, d'una manera eficaç i continuada s'esforça per recapitular tota la humanitat amb tots els seus béns, sota el Cap, el Crist, en la unitat del seu esperit."(L. G.).

Si quan es realitza esta unió es realitza la catolicitat de l'Església; si com a valencians exigim esta unió, exigim la catolicitat de l'Església; i açó perqué Crist, el nostre Mestre i salvador, ho ha volgut així: és un do del mateix Senyor. Per tant, Sr. arquebisbe, per tal de fer efectiva la catolicitat amb esta unió, l'Església no ha d'estar passiva, sino que per voler i cercar el bé de cada poblé del món, l'Església, com diu el n. 13 de la Lumen Gentium: "purifica, envigoreix i potencia les qualitats, els valors i costums que expressen la personalitat de cada poblé." Davant esta doctrina, que expressa allò que creem, com a cristians valencians, ens preguntem: ¿Ha envigorit i defensat, realment, l'Església a Valencia, allò que és propi del poblé valencià?

És evidentíssim, Sr. arquebisbe, que per a nosaltres, valencians cristians católics, les qualitats, els valors i els costums de cada poblé, i en concret el nostre, no son per a marginar-los, subjectar-los o destruir-los a favor d'un altre, en aquest cas, del castellà. Si es fa açò, si continua fent-se açò, és anticatolicisme, és la substitucíó cultural i lingüística, pròpia, encara!, d'una situació colonial. I l'Església, però, ben clarament diu qué és allò que s'ha de fer, quant a la universalització de les cultures, en el n. 54 de la Gaudium et Spes: "A poc a poc, pren forma un tipus més universal de cultura, el qual com més respecta les característiques de cada cultura, més promou i expressa la unitat del gènere humà." Així que ens diu ben clarament que nosaltres com més valencians serem, més universals serem. Que marginant, despreciant i destruint les característiques lingüístiques i culturals del nostre poble ens colonitzem, no ens universalitzem. Que no es pot ser, doncs, part de l'Església Universal i sentir-se catòlic de veritat, si no és a través d'una Església local, en comunió amb les altres esglésies i amb la de Roma, és clar, pero amb les pròpies concrecions socio-culturals.

4.1 Que com ha dit el papa, Joan Pau II, en el seu discurs, de 2 de juny del 1990, a la UNESCO: ..."la sobirania de la societat es manifesta en la cultura de la nació. Que la nació és... la gran comunitat dels hòmens... units per diversos vincles, però sobretot per la cultura. La nació existeix per la cultura i per a la cultura...¿A cas no hi ha, en el mapa d'Europa i del Món, nacions que tenen una meravellosa sobirania històrica que prové de la seua cultura i, no obstant, son privades, al mateix temps, de la seua plena sobirania?...La cultura de cada nació s'expressa, entre altres coses i més que en cap altra: en la llengua. La llengua és la forma que donem als nostres pensaments. La llengua inclou els trets d'identitat particular d'una nació. I, en certa manera, hi batega el cor de la nació, perqué en la llengua, en la llengua pròpia, hi troba expressió allò de què viu l'ànima humana en la comunitat de la família, de la nació, de la història." En sentir, llegir o escriure açò, Sr, arquebisbe, de seguida ens ha fet pensar en el nostre poble, en la patria valenciana, que comparteix la nacionalitat amb els altres pobles germans de Catalunya, Balears, Andorra, la franja d'Aragó i l'Alguer. I on, en concret, a Catalunya i les Balears, les seues esglésies locals, caminen amb molta més decissió i força que la de València, des de fa bastants anys, en la recuperació de la cultura, llengua i historia que compartim.

En el discurs magistral i magisterial de Joan Pau II, a la UNESCO, 1990, el papa manifestava: "Vos dic: amb tots els mitjans a la vostra disposició, vetleu per aquesta sobirania fonamental que posseix cada nació en virtut de la seua propia cultura. Protegiu-la, com la nineta dels ulls per a l'esdevenidor de la família humana. Protegiu-la! No permeteu que siga víctima dels totalitarismes, dels imperialismes o de les hegemonies...Per a aquests la nació només compta com a objecte de dominació i d'atracció d'interessos diversos i no com a subjecte de la sobirania nascuda de la cultura autèntica que li pertany en sentit propi'. I el mateix papa Joan Pau II, ens ensenya, a l'encíclica Redemptoris missio (52): "Per la inculturació, l'Església s'encarna en les diverses cultures i, al mateix temps, introdueix els pobles amb les seues cultures a la propia comunitat". I a la Instrucció Varietates legitimae, de 25 de gener de 1994, sobre la inculturació dins la liturgia romana, se'ns recorda que: "La tradició misionera de l'Església sempre ha intentat evangelitzar...en la propia llengua. .../ justament, és a través de la llengua materna, vehicle del pensament humà i de la cultura, com arriba a comprendre l'ànima d'un poblé, a formar dins d'ell l'esperit cristiá i a permetre-li una participació mes profunda en la pregària de l'Església" (28). I en Declaracions de la "Conferencia Episcopal Española", 1985, s'hi diu: "Que para que la evangelización sea más creíble y convincente ha de tener como requisito fundamental la aculturación de la fe en el mundo. Que la doctrina y la pastoral han de ser fieles al mensaje del cual son servidores y a los pueblos y personas a los cuales se han de transmitir" (EM.). "Que hay que reconocer las peculiaridades socioculturales y lingüísticas de los pueblos de España. Que ningún pueblo puede permitir ser exclusivo ni excluyente".

I el mateix papa Joan Pau II insistía que és urgent que cada poble: promoga "la sua 'sovranitá spiritual"; afaigone "la propia vita secondo le propie tradizioni"; anima d'augmentar les relacions fraternals i amicals entre els pobles "fondate sul il rispetto deis principio dell'eguaglianza dei diretti..."; de garantir "les droits de toute nation, mém si elle ne pouit pas des prérogatives d'un Etat"; i condemna aquell nacionalisme "que predica il desprezzo per la altra nazioni e culture."

Tot açò que proclama l'Església catòlica, ¿és que no ho és també per a nosaltres els valencians? És que no en formem part?

5. Que l'Església, quan ens parle de Déu, en la pàtria valenciana, cal que respecte la voluntad del Déu Un-i-Comunitari, del Déu que és Pare/Mare de totes les persones i el Senyor Únic de tots els pobles. Perquè creem, també, que en bona lógica, el respecte o no al home/dona valencià, al poble valencia, és respecte o no a Déu. Que l'Església, com a prolongació o continuació del seu Mestre i Fundador, JesuCrist, en l'espai i en el temps, ha de plantar la seua tenda entre nosaltres per a que els valencians no deixem de ser valencians, si som cristians. Ell no és un colonitzador. Ella no ha d'ésser colonitzadora. Perquè la valenciana o el valencià cristiá que renuncia o deixa de ser valencià, per a ser cristià: pot ser un bon cristià? Qui nega o renuncia del seu poblé, ¿no está negant Déu, Creador de tots els pobles? Déu no és un colonitzador. Ell és Alliberador! El colonialisme, l'imperialisme, ens mereixen el mateix anatema. I és un pecat, perquè és desviació, perquè és negació dels pobles. Perquè, així com cada persona és una imatge individual de Déu, també cada poble i cada cultura, el poble valencià no exclós, és una imatge de Déu.

Sr, arquebisne, -germà i pastor nostre en Crist de la nostra Església local o particular porteu ja un any entre nosaltres. Grácies al Déu Un-i-Tri, el Déu Únic i Un en la diversitat, el Déu Comunitari, a imatge del qual hem estat creats-, des del primer moment vostre a València ja heu comengat a "plantar la tenda entre nosaltres", en la nostra terra, història, cultura i llengua; continueu-hi! Ens heu retornat l'esperanga, després que tres dels vostres antecessors han passat del tema o n'estaven en contra. Ja Dom. Marcelino Olaechea Loizaga, per exemple, després de preparada l'edició, amb la seua afectuosa i bella presentació evangèlica de l'Eucologi Missal Valencià i del Catecisme, pel 1950, amb motiu del "V Centenari del Naiximent de Sant Vicent Ferrer", no es va posar en pràctica, després d'estar tot amanit; com tampoc no va ser atesa, més avant, finit el Concili Vaticá II, la petició de 25.000 fidels de la Ciutat de València i part de la periferia, que li van presentar, en mà, una Comissió per demanar-li la Missa en Valencià. Els dos arquebisbes immediats anteriors vostres van passar o congelar el tema. En realitat no van passar, van fer: no van donar la solució que li pertoca. Sr. arquebisbe, Dom. Carles, -encara que no vos ho demanen els seglars, perqué no s'atreveixen, s'han cansat, resignat, desencantat, passen d'un afer que s'ha allargat tant, massa!, com tampoc la majoria del clergat secular i regular, poc mes d'un centenar, segons les darreres noticies-: Continueu parlant-nos valencià; que a parlar, com sabeu, s'aprén parlant. Sempre que presidiu algun acte, celebració, ...sorpreneu-nos parlant-nos en valencià, tant al clergat com als seglars: una oració, monició, reflexió, una salutació,...EI Poblé de Déu més senzill, més autèntic se n'alegrarà i us beneirà; el Senyor, vos ho premiará.

Quan visitareu, a finals d'estiu, pel final d'agost i primeries de setembre, les nostres comunitats i municipis d'Ontinyent i d'Agullent, respectivament, així com quan visiteu les altres -per si als vostres/nostres preveres no se'ls ocorre o no s'atreveixen a dir-vos-ho-, ens agradaria sentir-vos parlar en valencià, i no només en l'homilia, sino també quan ens saludeu, personalment, pel carrer, encara que siguen, de moment, unes quantes paraules, o quan ho feu en els llibres-programa de festes...; com també que animeu i/o inviteu als vostres/nostres bisbes auxiliars sobretot -a Mn. Esteban- i preveres, als instituts religiosos, sobretot els que es dediquen, també, a l'ensenyament, que complisquen amb el deure que tenen pel que fa al respecte dels drels humans i lingüísíics del poble valencià. Perquè l'Església, a València, ens dol dir-ho, com a membres seus que som, però per això vos ho diem, continua, per no parlar valencia, fent mal a la nostra cultura, tant d'obra com d'omissió. El valencià cal que torne a ser present i preferent a l'Església Valenciana. Estem perdent, encara!, molt de temps, massa!, per tal de reparar-ho i remeiar-ho. Probablement, haureu pogut comprovar personalment que els religiosos/ses, el clergat i els fidels, que hauríem d'esser la sal de la terra, la llum del món, el rent de la pasta, precisament, sorprenentment, en general, no mostrem massa o prou adhesió a la nostra llengua i cultura, per tal de reconéixer els nostres drets i de cumplir els nostres deures com a cristians valencians.

D E M A N E M
i 6. Que totes les nostres peticions i aspiracions, Sr, arquebisbe, es basen i es recolzen en la Declaració Universal dels Drets Humans (1948), en la Declaració Universal dels Drets Lingüístics(1996: firmada per l'Estat Espanyol, no pel Francés), en el Concili Vaticá II, en el Magisteri dels papes, sobretot des de fa ja un segle, com també en i pel mateix Sínode de l'Església Valentina, de fa ja uns 25 anys! El qual tot i ser un Sínode, pel que fa a la inculturació, retalla o rebaixa el C. Vaticà II, tot i que hi manifesta una certa voluntat d'assumir i restablir les peculiaritats històriques del poblé valencià: en la seua llengua i cultura: constitucions 3, 703, 744, 754, en la "Facultad de Teología de San Vicente Ferrer (s\c)": ce. 748 i 757, en la catequesi: c. 343, en la predicació: c. 267, en la liturgia: ce. 447, 752, 755 i 693. Perquè negar-Ies, no acceptar-les, equivaldria, naturalment, a negar el dogma de l'Encamació, destruir per complet el testímoni i l'herència mateixa de Pentecostés, no ser, per tant, realment, una Església en tota la seua plenitud. Que, en esta nova etapa d'evangelització, Dom. Carles, juntament amb els vostres germans en l'episcopat de les terres i diòcesis valencianes, seguint la citada Instrucció Varietates legitimae, de 25 de gener de 1994, de Joan Pau II, en doneu una resposta i solució evangèlica ràpida i urgent. Perquè, com allí diu el papa: 7a primera mesura d'inculturació i la mes notable és la traducció dels Texts Litúrgics a la llengua del Poble (53)" I així, sense díscriminacions injustes ni exclussions per a ningú, perquè en amor, en fe i en l'Evangeli no ha d'ésser possible res de tot açò, encaminar, respectar i atendre la realitat de la situació sociocultural de les diòcesis valencianes.

Que la vostra veu, Sr. arquebisbe, i la deis nostres/vostres preveres siga la paraula del Logos que vos ha enviat, la Paraula del Pare de la Vida, Esperit creador de tota cultura, la Paraula de tots els noms i de tots els temps, que volen lloar-lo i donar-li grades, així en la Terra, en la Patria Valenciana, com en la Patria del C e l.

ACOMIADAMENT
Que Santa Maria del Puig, Mare de Jesús i Mare de l'Església i de l'hístóric Regne de Valencia, sota la invocació i protecció de la qual va arrelar, florir i donar fruit la fe, en el seu Fill Jesús, en la pàtria valenciana, i la intercessió de Sant Vicent Ferrer, el nostre Patró, de qui enguany commemorem el VI Centenari de la seua Predicació Evangélica pels nostres pobles, ens ajuden, tot i seguint la seua actitud, a no separar, per mes temps, Poble de Déu i Poble Valencià, perquè son dos amors inseparables que el seguiment de JesuCrist ens demana. I d'esta manera poder dir i viure, en esta etapa de la nova evangelització, la Bona Nova de la salvació a tots.

Dom Carles, ens agradaría poder-vos visitar, saludar-vos i conéixer-nos personalment, quan us siga mes factible. Besen la vostra má,

Ontinyent, 23 de maig, Dia de la Pentecosta, i Xátiva, 27 de juny del 2010.