Els amors furtius

En la darrera versió cinematogràfica de Dràcula hi ha una escena impagable. Es tracta de quan l'home vampir viatja a Anglaterra amb una bossa amb terra de Transilvània entre l'equipatge. I és que al pervers comte l'excita, estant lluny de casa, grapejar la terra del seu país.

El lligam tel·lúric d'aquest Dràcula és una història íntima amb Transilvània. Lluís Racionero, escriptor, diu que «un país és una relació amorosa amb un territori». Aquesta estimació inicialment saludable amb una terra (i, per tant, amb la llengua territorial i les seves coses) de vegades topa amb tants obstacles que la fan problemàtica i, a la llarga, esdevé la història d'un amor clandestí.

Aquest fenomen es produeix quan hi ha democràcies que fomenten el desamor envers la identitat lingüística pròpia d'una contrada. El no reconeixement per part d'Aragó i d'Espanya del català com a llengua oficial de la Franja de Ponent confirma que l'espanyola és una democràcia de baixa intensitat, que perjudica seriosament la salut de la nostra llengua. Albert Sánchez Piñol, antropòleg, afirma que la democràcia (espanyola) legitimarà l'assassinat del català: «el català només el salvarà la democràcia catalana».

Així i tot hi ha prohibicions que no impedeixen les històries d'amor, quan darrera hi ha uns valors que estimulen a caminar. Això explica que Jesús Moncada (Mequinensa, 1941 – Barcelona, 2005) i Francesc Serés (Saidí, 1972), s'hagin vinculat positivament amb la cultura catalana. Abans, però, van haver de descobrir que la seva és una llengua tan digna com les altres. I que gaudeix de totes les facultats per ser compartida amb èxit. De fet, Moncada ha estat traduït a una vintena llarga de llengües i Serés fou Premi Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya el 2007. Per poder créixer com a literats van haver de comptar amb bons mestres i un entorn adequat. Amb aquest tremp, el Casal Jaume I de Fraga promou el dissabte 17 de març, a Fraga (Palau Montcada, St. Josep de Calassanç 12), la primera edició de la jornada sobre Llengua i seducció, amb la participació de l'escriptor Francesc Serés, l'assagista Josep Maria Prim i l'hebraista Tessa Calders. Seguint el traç de Moncada i Serés, el repte és justament crear les condicions perquè la Franja sigui un bon lloc perquè brotin primeres espases del món de les lletres i de qualsevol altre àmbit, amb un arrelament clar i català.

En el famós conte de Hans Christian Andersen, hi ha alguna cosa que desconcerta l'aneguet lleig quan divisa uns cignes majestuosos. En ells percep obscurament la seva pròpia naturalesa. Hi ha molts fragatins que perceben obscurament la seva naturalesa en allò català. Però de manera obscura, desagradable, contradictòria. No és un fenomen casual. En tot cas, és causal: institucions de poder i veus suposadament acreditades, des de fa segles, no han parat de difondre prejudicis, malvestats contra qualsevol rastre de catalanitat a casa nostra. Tant la felicitat d'endevinar a poc a poc la teva veritable identitat com els amors (im)possibles sempre han estat matèria prima entre les ments inquietes. El mequinensà Hèctor Moret, en un fragment del poema titulat Paisatge, diu: «Si sóc tan sec és perquè així m'ha fet/ únic consol per al meu cor salvatge/ aquest país de qui parlo en secret».

Hi ha frases fetes per a xiquets, sentides a Fraga i altres punts del nostre àmbit lingüístic, que ens conviden a moure'ns: «Bona nit, totes les puces al teu llit, i la més grossa al teu melic!». I és que dormir envoltat de puces és desagradable, sobretot perquè les picades d'aquest insecte fan mal de debò.