Paga, que és gata.

Pagant, Sant Pere canta.

Pagès lluner, omple poc el graner.

Pagès que molt caça, deixa caure la casa.

Palmeres de l'orient a l'occident, pluja al dia següent.

Parlant la gent s'entenen.

Parlar més que un lloro.

Pasqua novella, ni cove ni cistella.

Pasqua plujosa, anyada granosa.

Pecat amagat, és mig perdonat.

Pel gener el camp llaurar, la vinya podar i el vi trascolar.

Pel gener el millor ofici és pastisser.

Pel febrer, abriga't bé.

Pel juliol, ni dona ni cargol.

Pel juny, la falç al puny.

Pel maig, cada dia un raig.

Pel mig passa el bo.

Pel Pilar, les faves a sembrar.

Pels Reis, el temps creix i el fred neix.

Penes amb pa fan de bon passar.

Pensa mal i no erraràs.

Per a la gola, farigola.

Per demanar no es perd res.

Per fondo que es faci el foc, el fum sempre respira.

Per la Candelera lo berenar es queda enrere; per Sant Miquel lo berenar puja al cel.

Per la Candelera, els ous a carrera.

Per la Candelera, una hora entera.

Per la Marededéu d'agost, a les  set és fosc.

Per la vida, es perd la vida.

Per la Setmana Santa, el cucut canta.

Per l'Ascensió, cortina al balcó.

Per molt pa, mai mala anyada.

Per Nadal, cada ovella al seu corral.

Per Nadal, el porc en sal (la gallina a la pastera, el pollí a dalt de pi...).

Per Nadal,  un pas de pardal; per Sant Esteve, un pas de llebre i pels Reis, ruc és qui no hi coneix.

Per Pasqua al sol, per Nadal a l'ombra.

Per Pasqua i per Nadal qui no estrena res, és que no val.

Per riquesa no cal enlairar-se, ni per pobresa amagar-se.

Per sant Andreu, pluja,  neu, o fred molt breu.

Per sant Andreu, sembra del teu i, si no ens tens, vés a manlleu.

Per sant Benet, cada cuca canta al seu indret.

Per sant Blai, sembra l'all.

Per sant Feliu l'avellana surt del niu.

Per sant Joan les garbes al camp; per Sant Pere les garbes a l'era.

Per sant Jordi, espiga l'ordi.

Per sant Marc, espiga el blat

Per sant Jordi, vés a veure l'ordi; si l'ordi no fuig, fuig tu.

Per sant Jordi vés a veure l'ordi: si en veus una espiga ací i una altra allà, torna-te'n a casa, que prou n'hi ha.

Per sant Josep, poda el cep.

Per sant Macià l'oreneta ve i el tord se'n va.

Per sant Martí les olives a collir.

Per sant Martí matar el porc i encetar el vi.

Per sant Martí, no va roda ni molí.

Per sant Miquel, el berenar se'n puja al cel.

Per sant Narcís, cada cop se'n mata sis.

Per sant Narcís, cada mosca en val sis.

Per sant Salvador el cànem collidor.

Per sant Vicenç, fora boires i vinga vents.

Per santa Àgata, planta l'alfàbrega, dama polida ja la té eixida; o Per Santa Margarida, ja serà florida.

Per santa Llúcia un pas de puça.

Per santa Magdalena, l'avellana és plena.

Per tot l'agost ha d'estar fet el most.

Per Tots Sants, amagar mans.

Per Tots Sants, capes i mocadors grans.

Per un punt es perd l'albarda.

Perdre i guanyar tot és negociar.

Pesa més que un ruc mort.

Petit bolet, en una nit està fet.

Picar en ferro fred.

Pintar-se més que una mona.

Plorant i rient es fa la gent.

Plorar llàgrimes de cocodril.

Plora com una dona, perquè no se sap defensar com un home.

Pluja del matí no distreu el pelegrí.

Pluja pel gener, blat a la sitja i vi al celler.

Pluja pel gener, cada gota val un diner.

Poc cabal, mala ventura.

Pocs diners, poca música.

Poda curt i beuràs llarg.

Poda tard i sembra aviat, i tot et serà grat.

Poll ressuscitat, pica més que cap.

Poques metzines no maten.

Porta tancada, el diable se'n torna.

Portar llana al clatell.

Portar més càrrega que un ruc.

Posar el pegat allà on fa mal.

Posar foc a una bassa d'aigua.

Posar la cara com un mapa.

Posar la rella davant dels bous.

Pot de mel, tot són mosques.

Prop del riu no t'hi posis el niu.

Pubill, ets màrtir segur.

Pubilla i hereu, la casa de creu.

Nascuda a Alemanya d'un exili per amor, l'estigma de no ser filla de sagrat matrimoni li va impedir dir-se Oltra fins als 12 anys i la va fer per sempre una lluitadora pels drets civils de les persones.

Amb el crescendo ciceronià del "Fins quan, Catilina?", va despullant la prepotència dels corruptes fins a deixar-los amb les vergonyes a l'aire. En la seva passió hi ha la indignació del poble humil quan l'obscenitat moral dels poderosos traspassa tots els límits.

Dalt el faristol, remena els micròfons com si temés que els hi tanquessin. La seva exaltació, disciplinada per l'ordre germànic, metralla la línia de flotació del PP amb la precisió d'un Mauser. Sembla una subversiva que s'hagués colat a les Corts franquistes i cantés les quaranta a casposos procuradors.

Còctel explosiu de comunista i fallera, devota del Gramsci i la Geperudeta, provoca indigestió en els il·lustrats fusterians, que troben horteres les seves samarretes i corrupte el seu valencià. Però val la pena salvar les essències si, quan mires enrere, et segueixen quatre gats?

I és tan cert que satura per excés de protagonisme com que només la seva cruesa estripada treu de polleguera Camps, Cotino i Fabra, i té opcions de fer forat en una massa electoral que fuig del pancatalanisme com el dimoni de l'aigua beneita.

Quant trigarà l'independentisme català a veure que competint-hi s'està fent mal?

Roca, Rafael

El valencianisme de la Renaixença

Edicions Bromera

Alzira 2010

En acabar la lectura d'aquest llibre, te n'enduus la impressió que és una estesa de mà des del País Valencià als catalans i als mallorquins perquè sapiguem marxar plegats defensant i practicant la nostra llengua i la nostra cultura, que són comunes a totes tres comunitats. Oi més que així, perquè si hem de ser reals cal dir que aquesta impressió ja te l'emportes a les primeres pàgines de la seva lectura. Et trobes amb un germà de llengua, de “lluny” de casa, que la parla com tu, que l'estima i que la vol vindicar a casa seva i en tot indret on sigui parlada i practicada en cultura. El llibre d'un germà de “lluny” sorprèn més, apel·la més, cobra més autoritat que un del mateix nivell escrit per un germà que viu a la cantonada; motiu pel qual gosem recomanar-lo força a mallorquins i a catalans; i en especial als valencians.

El títol se situa a mencionar un punt cabdal com és la Renaixença, però el tema directe de l'elaboració del conjunt el fan els Jocs Florals, ànima de la Renaixença, el seu llevat dinamitzador, aglutinador de les grans figures que la impulsaren i llur expressió de cara a propis i estranys –dient «estranys» vull dir de fora dels Països Catalans–. La vitalitat de la Renaixença i les matisacions que adquirí en els diversos àmbits de la cultura catalana les hi imprimiren el Jocs Florals. En foren l'expressió intel·lectual i el baròmetre del seu clima intern.

Rafael adopta per lema aquelles paraules de Joan Fuster en el seu assaig Nosaltres els valencians: “La Renaixença ha estat, socialment, un fracàs. Ha estat, de tota manera, un èxit. Si jo puc escriure avui aquest llibre, no és perquè els poetes “de guant” i els “d'espardenya” van fer llur feina, més bé o més malament, però positiva?” És clar, la celebració dels Jocs Florals va portar alts i baixos, a València i a Catalunya, i les mateixes paraules podrien ser aplicades arreu on foren els Jocs celebrats però en la respectiva mesura. Foren ells els qui mantingueren la flama viva.

Per aquesta raó l'autor, deixada de banda la interpretació de cerimònies pomposes, folclòriques i arcaïtzants, falsa etiqueta amb la qual han arribat als nostres dies, perfila tres atots reals, lloables i significatius d'aquells Jocs: foren festes d'exaltació social de la llengua i la literatura autòctones; plataforma de promoció d'escriptors i d'obres; cerimònies de confraternització cultural entre el País Valencià, Catalunya i les Illes Balears.

Fan les tres fonts d'energia que necessitava la Renaixença per a dinamitzar-se a tot arreu i en tota dimensió. És molt important la força que donaren al tercer punt, el de la fraternització, els patriarques de la llengua i la cultura en cada sector: Marià Aguiló, per les Illes, Teodor Llorente, per València, i Milà i Fontanals, Verdaguer i d'altres, pel Principat. L'agermanament fou allò que donà  més vitalitat interna als Jocs, que els féu més domèstics i alhora els atorgà tendència universalista, i que vindicà i practicà la igualtat de la llengua parlada en tots tres sectors, mal treballats, aquests, per la constant política del centre, adversa a la llengua, a la cultura i a la identitat catalanes i destructora de totes tres, si podia. Pràcticament tots aquells grans homes, d'altra banda sincers i clarividents, caigueren en el borinot del “separatisme” i en feien protestes explícites en contra, per la gran pressió que sentien a la pell, rèmora que de ben segur que els amoïnà i els frenà en llur bona línia ascendent.  El dogma de la unidad, molt ben manipulat pel contrari en aspectes multiformes, ha atordit secularment els prohoms catalans i els ha distorsionat la recta apreciació dels nostres drets més elementals com a poble. Ha estat altament esterilitzador, a casa nostra, aquest dogma, tostemps i arreu. Als Jocs de València hi assistiren personalitats castellanes tan representatives i de tan alta qualitat literària com el poeta Núñez de Arce, però a la llarga se'n distanciaren, molestos per llur tendència separatista. I els catalans, sentint-se'n  culpables, si ja no en demanaven perdó.

En nou capítols densos i ben elaborats Rafael Roca esgrana la història dels Jocs Florals valencians per peces menudes i fa arreplec de les dades més significatives i d'aquelles escaiences que més relleven la tendència a la unitat lingüística i cultural que les celebracions suposaven. Bé pot ser dit que el leitmotiv del seu tractat és l'agermanament de les tres comunitats en qüestió.

Però aquest arreplec encara va més enllà i presenta la llista detallada de les personalitats que hi assistiren, fos com a organitzadors o com a autors que aspiraven als premis.  També descriu breument el marc social i el marc polític en què els Jocs tingueren lloc. En definitiva, aquest llibre és el gran compendi dels Jocs Florals Valencians, un gran referent per als investigadors i els estudiosos de la història cultural de casa nostra, que de passada els obsequia amb una gran feina feta.

No en dóna un rave, el Rafael, que la causa del nacionalisme i la de la llengua guanyin importància al País Valencià actual. No s'enganya i és ben explícit a delatar l'esforç que ha fet i que fa  la dreta conservadora i més espanyolista contra la identitat valenciana i concretament contra la unitat de la llengua. No hi veu un esdevenidor falaguer. Toca ben de peus a terra. Aquests dies l'hem tingut aquí, a Bellpuig, entre nosaltres en un col·loqui amigable i informal. Ens ha manifestat que València està ben girada de cara a Madrid, en tot aspecte, polític, social, econòmic, sentimental. Allò dels Països Catalans allí és una entelèquia que ni es menciona. Amb tot, diu que hi ha una flama, minoritària però ben viva i in crescendo. La feina que cal fer és immensa. I cal empitrar-la, no n'hi ha d'altra.

Els altres genocidis

Genocidi (in)visible. Escrits des de la Valldigna

Sico Fons

Voliana Edicions, gener de 2012

En una època de predomini de les idees liberals, tant en el terreny econòmic com en el social, les polítiques de normalització lingüística són sovint titllades d'intervencionisme nacionalista, d'imposició legal i de vulneració dels drets individuals. Cadascú que parli com vulgui, se sol dir. Només faltaria. Però és que, justament, perquè existeixi el dret de parlar lliurement en una llengua, cal que aquesta llengua gaudeixi d'una mínima normalitat. I quan aquesta llengua, posem per cas la catalana, ha estat perseguida políticament i militarment durant segles, només una intervenció decidida de l'administració pot retornar-la a una situació de normalitat. No fer-ho, és a dir, deixar-la sense una protecció específica, és empènyer-la a la desaparició. És, dit d'una altra manera, esdevenir còmplice d'un genocidi cultural.

Genocidi (in)visible és el títol d'un recull dels articles publicats per l'escriptor valencià Sico Fons a diversos mitjans de comunicació en els quals denuncia la responsabilitat directa de la Generalitat valenciana en la situació límit de la llengua i la identitat pròpies del País Valencià. Com un flagell, l'autor despulla les estratègies d'aquells que defineix com a antidemòcrates, falangistes de guant blanc, feixistes de la hipocresia, néts de Franco, unes estratègies que, sota l'empara de certa liberalitat, de no intervencionisme lingüístic, estan servint per arraconar el català a un reducte folklòric, recuperant les paraules d'un Joan Fuster a qui Fons reivindica constantment. Minoració, espanyolisme, secessionisme o autoodi són realitats que l'autor vol ajudar a transformar en normalització, catalanitat, unitat o autoestima. Un altre País Valencià.

Llegir-lo és, doncs, una manera interessant de copsar un País Valencià molt diferent d'aquell que es percep a simple vista, sobretot per aquelles persones que, des de Catalunya o qualsevol altre indret dels Països Catalans, poden pensar que tots els valencians són, per dir-ho en poques paraules, com Camps o Barberà. Ni de bon tros. El sud encara és el sud.

Recuperant una vegada més Joan Fuster, podem concloure que tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres. No hi ha punt mig. Si volem saber què passaria amb el català a Catalunya si no s'apliquessin les polítiques de normalització, només ens cal mirar el País Valencià. Un genocidi ben visible d'una llengua i una identitat i la substitució per una altra llengua i una altra identitat, les dels altres. Les d'Espanya.