De tant en tant ens trobem que es posa de moda una paraula, una
expressió, una frase feta o una construcció gramatical que fins eixe moment
s’havia dit molt poc o no s’havia dit mai i tothom la copia i la diu i la torna
a dir com fan els ocells xarraires imitadors de la veu humana.
¿Què tal? és una expressió informal que s’usa i s’ha usat sovint en registres informals, quan hi ha familiaritat i companyonia entre les persones. Dubte molt que siga una expressió genuïna en la nostra llengua. Més aïna pense que és un calc del castellà, com tants altres. Nosaltres hem acostumat a emprar altres expressions equivalents com ara “¿com va això?”, “¿com anem?”, “¿què fem?” o altres semblants. Recorde que quan jo era menut (anys 40 del segle xx), a Alcoi, si algú deia “¿què tal?” li responien “tomaca amb sal” (pronunciat 'tomaca’n sal'). Això significa clarament que l’expressió era estranya a la llengua heretada i que qui la sentia la rebutjava i reaccionava burlant-se de qui la deia. De tota manera, l’expressió s’ha usat i continua usant-se i podem trobar-la en la llengua literària. Enric Valor, per exemple, l’empra en la seua novel·la Sense la terra promesa. Escriu Enric Valor:
«–Què tal? –va dir el mestre–. No sé... L’he vist allà a
l’ermita i quasi ja no pensava seguir-lo. Sé que s’agrada a vegades de la
solitud.»
En castellà, la construcció “hola, ¿qué tal?” s’ha usat bastant, però
sempre en registres informals. Actualment, tant en castellà com en català –ja
que ho copiem tot del castellà, com sempre– sentim l’expressió en qüestió a tiri
i baldiri. Avui en dia, qualsevol locutor de ràdio o presentador de televisió
ens saluda amb eixa maleïda frase, com si haguérem menjar sopes junts tota la
vida. A mi, personalment, la cosa em sembla de una falta de respecte i d’una
manca d’educació impressionant.
(Publicat al Diari de Barcelona el 7 de maig del 1992)
O, més ben dit, territorialitzada. O sigui, el Consorci per a la Normalització Lingüística. Com que de vegades és notícia, algun cop els mitjans de comunicació en parlen; però sempre de manera lateral, a propòsit d’una altra cosa, com ara el programa de normalització de les policies locals o la polèmica dels serrells lingüístics. Parlem-ne, però avui de manera central.
Ens pot ser útil partir del concepte d’ecosistema, una idea d’allò més productiva, que, procedent de la biologia, s’ha estès a altres dominis. A Catalunya, l’acció impulsora de la normalització compta amb diversos actors; plegats formen un conjunt que podríem anomenar ecosistema.
El Parlament estableix el marc legal que fa al cas. El Departament d’Ensenyament s’ocupa de la normalització del sistema escolar. La Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (TV3, Canal 33, Catalunya Ràdio, Catalunya Música) incideix en el consum comunicatiu en català. L’Institut d’Estudis Catalans és l’acadèmia responsable de la normativa. La Direcció General de Política Lingüística treballa, d’una banda, en la normalització de la mateixa Generalitat, a través de la xarxa tècnica interdepartamental, i, d’altra banda, en l’impuls de la normalització general de la societat. Els serveis lingüístics situats a l’interior de grans empreses i de grans organitzacions civils fan el paper que els pertoca. N’hi ha més, d’actors. Per exemple, les entitats que promouen la normalització cultural i idiomàtica, com ara l’Òmnium Cultural. Existeixen, també, nínxols ecològics buits. Si més no, el que hauria d’ocupar un organisme coordinador de les polítiques lingüístiques de les comunitats que compartim la mateixa llengua.
Quin és el lloc del Consorci, en aquest ecosistema? Fixem-nos en dues dades. El Consorci “presta els seus serveis de manera desconcentrada, mitjançant els centres de normalització lingüística” (article 17 dels estatuts) i el més gran dels centres, el de Barcelona, “presta els seus serveis, sobretot, de manera desconcentrada, mitjançant els equips de districte” (article 24 del reglament). L’altra dada és que els ens públics que es consorcien amb la Generalitat són Administració local (ajuntaments, consells comarcals, diputacions). El localisme, és a dir, el desplegament territorial de la normalització és, per tant, la raó de ser d’aquest Consorci, que ofereix serveis directes als ciutadans (cursos de llengua, centres d’autoaprenentatge, assessorament lingüístic) i fa actuacions normalitzadores a l’Administració local i als sectors socials. Dins l’ecosistema que hem assenyalat, fa allò que no fan els altres actors, fa el que només pot fer-se des del Consorci.
El president del Consorci és el mateix director general de Política Lingüística, Miquel Reniu. Els dos vicepresidents són Pere Pugès, en representació dels municipis, i Isidor Marí, que és alhora subdirector general de Política Lingüística.
Quina hauria de ser l’aportació d’aquest Consorci al discurs públic sobre la normalització del català? Doncs, un cop més, la territorialitat. Posar de manifest que els pobles, les comarques, els barris, les ciutats, que l’Administració local, que les petites i mitjanes empreses industrials i els establiments comercials, que les associacions de base també participen en la normalització lingüística i que el paper que fan també és important.
Un bon títol ha de resumir el contingut d’allò que presenta, ha d’incitar a la lectura i ha de ser una petita obra d’art en ell mateix. Un bon poema, un bon llibre de poesia, un bon conte, un bon recull de contes, una bona novel·la, un bon article, un bon bloc… comencen per un bon títol. L’art de titular és important. Aquest article meu de fa vint anys no era fàcil de titular, més que res a causa de la terminologia àrida del tema que tracta. De fet, el primer paràgraf comença dialogant amb el títol i en proposa un altre: Normalització territorialitzada en comptes de Normalització territorial. N’hi havia més, però, de títols possibles, sempre n’hi ha més. Per exemple, Notícia del Consorci per a la Normalització. O bé El català al món local. O bé…
“A mida que arriben homes es va fent gran la ciutat”, “A mida que els peus li creixen se li fa petit el cap”, “A mida que perd la mida…”. Estos versos, com saben, són de la bellíssima cançó de Joan Manuel Serrat, “Barcelona i jo”, que va ser la que va cantar en la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de 1992. Comencen amb la locució “a mida que”, que la devia usar el mestre Serrat i una bona porció de parlants d’esta llengua (i continuen usant-la), però un manual de la Universitat de València la tatxa d’incorrecta en favor de la també correctíssima “a mesura que”. Segons l’esmentat llibre és una “expressió errònia”. Com que l’autor de la “Cançó de la matinada” és de Poble Sec, Barcelona, no crec que puga ser titlat de neoblaver o coses així, epítet amb el qual l’ortodòxia lingüística sol batejar els discrepants valencians. A més d’intentar tallar-nos el rabo, i no deixar-nos xillar ni encalar les pilotes en les teulades, els puristes tampoc volen que diem o escrivim una expressió que, a més de ser usual, pegà “milanta” voltes al món i encara continua pegant-ne. Deia Rabindranath Tagore que “Si tanques la porta a tots els errors, deixaràs fora la veritat”. Perquè “a mida que” deu ser tan veritat com “a mesura que” i per això l’empra el que sempre tindrà vint anys i, pel mateix motiu, la inclogueren mossén Alcover i Moll en eixa joia que és el Diccionari català-valencià-balear. Naturalment el SALT no podia deixar d’arreplegar-la, com supose que la inclourà el Diccionari normatiu valencià de l’AVL. El DGLV de la RACV també la incorpora; i el nostre admirat poeta Josep Piera se’n servix quan li ve a mà. Eixa locució és una fillola de “mida”, terme que sí que té lloc en tots els diccionaris, però poc en el model de llibre, a pesar que el trobem en els Furs de València i en els clàssics. I en Constantí Llombart, Martí Domínguez, Joan Fuster i Enric Valor. I en escriptors i/o lingüistes actuals com ara Palomero, Lacreu, Torrent, Molins i Baixauli, a més de Piera, entre altres.
Punxir?
Si mai t’has de vacunar de res i ets
al Bages, observaràs una curiosa adequació de la grafia a l’acció descrita. Una
agulla bagenca no serveix per a punxar sinó per a punxir. També a ses Illes
punxen de punxir, més que no pas de punxar, tal com recull l’Alcover-Moll. No em diran que la (i) no
és més punxeguda que no pas la (a)! És a dir, que el Pinxo té més nom de punxar
(o de punxir) que no pas en Panxo! Entre les diverses causes que conflueixen en
l’evolució dels mots, jo no menystindria l’adequació de la grafia (i) a
l’aspecte d’un estri punxegut com una agulla. De fet, a Mèxic en vaig recollir
un exemple flagrant. En diversos tallers de cotxes vaig llegir rètols que
contenien el verb ponchar associat
als pneumàtics. Vaig recordar el que deia en Tísner (els mexicans parlen mexicà)
i vaig mirar d’escatir-ho. Resulta que un pneumàtic pot estar pinchado o ponchado, i en el segon cas es pot
reinflar. Sembla evident que l’oposició (i/o) remet a la parella punxegut/rodó.
Naturalment, el verb ponchar no
consta al DRAE i podria ser un
anglicisme procedent de punch. Igual
com tampoc punxir figura al DIEC. Als nens de Súria, però, no els
preocupa gens d’on ve o deixa de venir punxir. Quan els vacunen l’únic que els
amoïna és la magnitud de l’agulla.
Enric Casasses
Poeta