Obra començada, mig acabada.

On hi ha amor, hi ha dolor.

On hi ha la persona hi ha el perill.

On mengen dos, mengen tres.

On no hi ha sang, botifarres no s'hi fan.

On no hi ha un nap, hi ha una col.

Ovella que bela, perd el remuc.

Fa 12 anys una amiga em va dir: "Cada dia veig Saber y ganar i el Jordi Hurtado és boníssim". En la primera impressió el vaig trobar sobreactuat i una mica repel·lent. Em va semblar el típic paio que et fa venir ganes de trencar-li la cara.

Però amb el temps se m'ha fet tan entranyable que ara en necessito una dosi diària. Té l'immens mèrit de fer amè un concurs que ho té tot per no ser-ho: continguts massa seriosos, realització tronadeta i concursants tan savis com poc glamurosos.

Què li permet aguantar 15 anys fent el que en tants sentits és un anacronisme? L'esperit de la ràdio dels 60: incombustible entusiasme per la feina, càlid respecte per tothom i una bona fe a prova de bomba. Un esperit que parla com Juanjo Cardenal.

Fa cares de Woody Allen i emet, com ell, un xerroteig que no cansa perquè està amarat d'intel·ligència. Té prou ofici perquè se'n pugui sortir igual de bé retransmetent un partit que doblant una pel·lícula.

La teleporqueria, envaint-ho tot, ens ha forçat a buscar-hi refugi. El mirem per constatar que encara es pot entretenir formant, sense ser morbós ni ridiculitzar ningú.

I és cert que, com un vell parent, fa acudits dolentíssims, que té uns guionistes obsessionats pel pol Sud i una hostessa, la Pilar, que de vegades no se sap què hi pinta. Però el Jordi ha creat uns vincles que ens tenen ben atrapats. Per molts anys i que arribi a centenari!

El present prepara el futur

La importància dels mestres en el futur de la llengua

Pot paréixer una cosa fora de lloc, per exemple, que en una llista lingüística ens endinsem en un tema social i pedagògic com és el mestratge, l'ensenyament i l'educació que reben els estudiants i que, al mateix temps, intercanvien amb els mestres i allà on són durant la seua vida com a estudiants i davant de persones amb la ment oberta.

Però em permetreu una pregunta: ¿no és el mestre (home o dona) una de les figures que més temps compartirà junt amb nosaltres o els nostres familiars o fills? Personalment no tinc cap fill, però sí nebots i amics amb fills o néts i tot. I puc assegurar-vos que delegar en els mestres, al meu coneixement, és una de les decisions més arriscades i valentes que pot haver en les mans d'una persona amb descendents. Recordem que es poden fer classes en les mateixes cases i que, en este sentit, vivim en un Estat que no dóna facilitats. I també que si nosaltres deixem els nostres fills en mans de mestres, al cap i a la fi, cal pensar que és perquè els considerem competents. Competents, ¿en què?

S'imagina que un mestre competent, a més de tindre present que qui és així no cal que competixca amb ningú, és una persona de principis, una persona que estima el seu ofici i que es desenvol en ell com si fluïra el temps, sense adonar-se'n, de la mateixa manera que ho fem en una lectura que ens captiva i agrada molt. Per exemple, en un cas personal, la lliçó de comiat de l'historiador Josep Fontana (1997), de qui tinguí cert coneixement durant el meu pas per l'Escola de Magisteri de València (especialitat Humanes). El senyor Fontana ens anima a “dedicar-te al que t'agrada i de viure d'acord amb els teus principis”.

Continuem amb el tema de deixar en mans del mestre. Si nosaltres ensenyem valencià als nostres fills i ho fem amb un model que ens agrada, serem els forjadors d'eixe sistema d'ensenyament i, així, aprendran com ens fa goig. Ara bé, si passem la missió pedagògica als mestres i primem més la pràctica lingüística que la teoria, potser hajam fet pala per dos costats, com a mínim.

El primer punt perquè és més important la teoria lingüística que la pràctica. I el segon punt perquè hem de fer-nos responsables del nostre ús de la llibertat. Així tindrem un aprenentatge lliure de la llengua (i de qualsevol camp d'una educació –que no ensenyament- integral). Tot seguit tractarem un poc estes dos qüestions.

Si tenim una teoria lingüística ben elaborada i, en acabant, preparada de manera senzilla, com l'explicaven alguns llibrets d'aprenentatge popular del valencià (anys setantes del segle XX), tindrem una comprensió més simple i ràpida del que cal aprendre i, així, gaudirem de l'assimilació de la teoria. Per descomptat, és important tindre facilitat de paraula, vocació com a educadors, una vida centrada en uns principis, mà esquerra mentres ensenyem, etc. Una de les qüestions que més em cridà l'atenció fou la solsida de la famosa taula dels pronoms febles en un llibre d'Abelard Saragossà (“Gramàtica valenciana raonada i popular. Els fonaments” , punt 4.9.1.). Una cosa és la teoria i una altra és la pallofa, allò que és innecessari i s'ensenya.  Així, u dels millors mestres que he tingut, Pere Riutort, ens recordava (als estudiants) que l'escriptura i la lectura ens facilitarien la memòria i que compensava més actuar així que explicar massa gramàtica als alumnes. I quan jo ja portava un mes ensenyant valencià a persones adultes, em digué: “Gramàtica, la justa: com a molt, deu minuts [en eixa hora i mitja]. Si no, s'avorriran.” I no s'avorrien...

Si tenim un aprenentatge lliure de la llengua, menys estructurat, estem al costat d'un mestre que treballa per una societat més lliure. ¿Que no és important anar a escola? ¡I tant! ¿Que no és important fruir mentres eduquem i intercanviem humanitat i diàleg, fora dels centres educatius i tot? ¡I tant! Vos puc assegurar que més d'un dia prenc nota de detalls lingüístics i que un dia vaig rebre un correu en què se m'explicava la diferència entre “els que” i “qui” i una de les sensacions fou que la rectificació s'havia fet amb tacte. TACTE. El tacte, la suavitat, la dolçor, la humanitat, el diàleg, la placidesa, etc. no es compren en el mercat ni en el quiosc més pròxim a l'escola o en la casa de fotocòpies més pròxima al centre universitari: es practiquen i ens interessa parlar sobre ells.

Potser parlem d'una ètica emparellada amb l'ensenyament, eixa teoria bàsica per a viure, no d'una mena de 15-M lingüístic (al qual no m'apunte): la Humanitat prospera més per mitjà d'emocions i mètodes pacífics i pacifistes que per la revenja, la venjança, la força o l'activisme. Un cas, el tenim en Egipte, atenent a informació d'Amnistia Internacional: més persones empresonades per motius polítics que en trenta anys. ¿Podem aprendre? ¡Ja ho crec que sí!

Finalment podem dir que els mestres són u dels tres pilars més bàsics de la llista lingüística. Els altres són els lingüistes i les persones que pertanyen als altres gremis. I tots són igualment importants. ¿Quantes hores de contacte tenen un mestre i un alumne en l'ensenyament primari, en l'Estat espanyol? ¿I entre un pare o una mare i un fill, per exemple, de tretze anys, cada dia? (Ens imaginem que treballen els progenitors i que els avis no s'encarreguen dels fills)

Em permetreu un afegitó. Si una persona com Miquel Roca i Junyent decidix fer una lliçó i en castellà, en lloc de fer-la en català, en un acte de graduació de màsters i doctorats de la Universitat Pompeu Fabra (Catalunya, 1 de juliol de 2011, “I ara, què?”), potser no siga pel nombre de nacionalitats dels estudiants, sinó per qüestions “més enllà de”. En qualsevol cas, respectem la seua posició.

Personalment només parle castellà davant d'una persona totalment castellanoparlant, si bé em passe al valencià si al seu costat hi ha alguna persona que l'entén, mas que eixa segona persona parle en castellà i, alhora, recorde a la primera (llevat que haja vingut, com en un cas històric, de l'estranger i per a uns quants dies) que, a poc a poc, li introduiré el valencià. ¿Per què de manera gradual? Perquè tampoc no m'agradaria, per exemple, començar a viure en el País Basc, tindre interés pel basc i pels costums d'allí i que, des del primer dia, tot lo món euskaldun em tractara com si ja tinguera un coneixement general de l'èuscar. I ara, un cas real, sobre el que ací comentem: un murcià que durant molts anys havia vixcut en Oriola, aprengué el valencià quasi sense adonar-se'n, d'això, i un dia em digué: “No sé cómo te las has arreglado que ahora te entiendo casi todo...” El secret, la calma, el tacte. No havien passat ni dos anys.

En resum, ¿és clau la participació dels mestres en el futur de la llengua i més enllà dels estils tradicionals o de fitxar i cobrar, és a dir, dels que no promouen la creativitat i el sentit vocacional o la diversió, com diria Josep Fontana? Sí.

Per això he considerat clau dedicar-los un espai i, alhora, reconéixer que no són els únics que fan el demà. Crec que és una professió que toca dignificar. I ho dic independentment del fet que haja exercit de mestre de persones adultes o debades i en un programa de ràdio local (Aldaia Ràdio, l'Horta).

Lluís Barberà i Guillem

Mestre i historiador

pardaldebosc@gmail.com

Climent Forner i Escobet

Paraules sobre paraules. Pròlegs i discursos

Col·lecció L'Oreneta, 19

Edicions de l'Albí

Berga 2010

Climent Forner i Escobet (Manresa, 1927) és un dels grans poetes catalans actualment vivents (cf. Llengua Nacional, núm. 55, p. 44), segurament no prou valorat encara, potser pel fet de viure a comarques (actualment resideix al Berguedà i s'ha mogut pel bisbat de Solsona) i de pertànyer a l'estament eclesiàstic. És també un fecund i bon prosista, com ho demostra el llibre que ressenyem, el qual conté cinquanta pròlegs redactats per ell i trenta-quatre discursos pronunciats també per ell; en total, el llibre ocupa 382 pàgines.

Com a bon prosista que és l'autor, el llibre es llegeix de gust, ja que Climent Forner s'expressa amb un llenguatge genuí, ric (algú ha dit d'ell, jugant amb el seu primer cognom, que és un «forner de rica fleca») i amb un estil propi. Precisament –com a tret curiós, que de seguida s'observa– voldríem remarcar una característica d'aquest seu estil propi, que és l'abundància de les oracions subordinades causals que podem anomenar «de constatació» (cf. el nostre manual Català complet / 2, 2ª ed., Barcelona 2007, p. 301). Fixant-nos en els nombrosos exemples d'aquest tipus d'oracions que ens forneix aquest escriptor, podem notar (ampliant i matisant el que diem en el manual esmentat) que contenen essencialment (per tant, en poden incloure més) els següents elements: ‘substantiu o adjectiu (o terme equivalent) o gerundi + com + verb'. Exemples (arreplegats a l'atzar, entre molts altres): «Això t'ha permès de connectar, bon pedagog i amant de les lletres com ets, no sols amb diverses generacions de mestres i literats de renom ...» (p. 150; noteu que aquí el primer element de la construcció estudiada és bon pedagog i amant de les lletres, de tipus nominal); «Ell intenta bonament d'ajudar a posar al dia la nostra fe, creient com creu a totes en Jesucrist i el seu evangeli i estimant com estima, malgrat tot, la seva Església ...» (p. 175; noteu que el primer element de les dues construccions és un gerundi: creient i estimant); «... hauria mirat ... de salvar aquell munt de fitxes que a les darreries, fora d'osques com estava, s'entretenia a cremar de mica en mica ...» (p. 187; noteu que el primer element és l'expressió fora d'osques, equivalent, aquí, a un adjectiu, com ara despistat); «Foc colgat, no crec que calgui justificar-ho, de simbòlic i suggeridor com és, tant referit a ell com a nosaltres ...» (p. 191; noteu que els adjectius simbòlic i suggeridor, que constitueixen el primer element de la construcció, van reforçats per la preposició de); «... si l'un demana suors de picapedrer no sempre prou compensades pel bon resultat, l'altra, rica com és de símbols i metàfores, tampoc no és de lectura fàcil» (p. 196; noteu que el sintagma de símbols i metàfores és un complement de l'adjectiu rica però, essent de tipus predicatiu i no pas restrictiu, va col·locat després del verb); «el seu compromís en el diàleg cultural, lingüístic i polític entre Catalunya i Espanya, de rabiosa actualitat com és» (p. 371; noteu que el sintagma de rabiosa actualitat equival a un adjectiu, com ara actualíssim).

Per altra banda, Climent Forner és un enamorat de la nostra llengua i malda per transmetre el seu fervor als lectors o als oients. Vegem, en aquest sentit, dues citacions del llibre que ressenyem, una d'un pròleg i l'altra d'un discurs: «Totes les llengües del món són belles; la catalana, bellíssima. Us la podeu imaginar, si més no: té la dolçor de la figa, la suavitat de l'oli, la puresa de l'ametller, la gràcia de la palmera, l'esveltesa del pollancre, l'austeritat del xiprer, la profunditat del pi, la grandesa del cedre, la fortitud de l'alzina...» (p. 32, pròleg d'un llibre titulat Els arbres de la nostra escola); «Jo, ¿sabeu com vaig començar d'aficionar-me a la poesia?  Doncs, fent això que us deia, enamorant-me de les paraules. Me'n recordo com si fos ara, i ja fa més de cinquanta anys. El dia, per exemple, que vaig descobrir el mot “celístia”, realment totes les estrelles del cel se'm ficaren dins els ulls. I quan deia “magnòlia”, les narius se m'omplien de perfum. I ja no sé si les roses se'm tornaven noies o les noies, roses, perquè tot ho veia bell i admirable. No és estrany que, tocat així de l'ala, els primers versos em sortissin espontanis com les flors a la primavera» (pp. 224-225, discurs en l'acte de lliurament d'un premi literari).

Tractant-se d'una recopilació de textos escrits en diferents ocasions i al llarg de qui-sap-los anys (de 1970 al 2010), no és estrany que hi hagi repeticions: l'autor té les seves idees, les seves experiències, les seves frases preferides, i van aflorant ara i adés. Tanmateix, en conjunt hi predomina la varietat, ja que l'escriptor o orador disposa de molts recursos. I, com que sovint s'ha de referir a obres d'altres autors, presentant-les per escrit o oralment, és lògic que hi abundin les lloances a tals autors, però aquestes resten equilibrades sempre amb alguna crítica, expressada molt hàbilment, la qual esperonarà l'autor de qui es tracti a millorar en l'exercici de la literatura.

I precisament volem completar nosaltres aquesta ressenya també amb una crítica constructiva, és a dir, orientada a estimular el millorament (dels autors, dels editors i, en general, dels usuaris de la llengua). Aquesta crítica consisteix a dir que en la present obra (com, malauradament, sol passar sovint avui dia, en què es publica molt i es corregeix poc) s'hi han esmunyit una sèrie de defectes lingüístics i tipogràfics. Apuntem, a tall d'exemple, els que hem observat en les primeres trenta pàgines: «Tanmateix no es pot perdre mai l'esperança de veure'l reverdir de noves primaveres, sinó el vell, l'hereu que el succeeix» (p. 14, on sinó hauria de ser si no); «No ho és de negativa» (p. 18, on falta una coma després del verb); «vet-ho-aquí» (p. 18, per vet-ho aquí); «És clar que l'anterior interrogació, de voler escatir-la a fons, ens portaria lluny ...» (p. 18, on de hauria de ser en cas de o, simplement, a); «potser no siguin sobreres del tot algunes anotacions» (p. 20, on siguin hauria de ser seran); «Pel cas és igual» (p. 21; on Pel hauria de ser Per al); «fins al punt de constituir-ne la seva màxima característica» (p. 21, on sobra el pronom feble ne); «a la manera roussoniana» (p. 22, per a la manera rousseauniana); «tot i sabent que» (p. 22, per tot i saber que); «pel cas» (p. 22, per per al cas); «i que avui, d'existir, farien, com mai, un bé immens» (p. 24; on d' hauria de ser en cas d'); «Sí, poesia de circumstàncies, posat que no ho sigui tota la poesia de circumstancial» (p. 25, on falta coma després de la poesia); «Si hi trobeu alguna que altra rima fàcil, alguna que altra assonància indeguda» (p. 25, on alguna que altra hauria de ser alguna o bé alguna o altra); «no ho sigui d'inútil» (p. 26, on falta coma després del verb); «que valgui més la pena com podria ser el que» (p. 27, on falta coma després de pena); «es troba a les antípodes» (p. 27, per es troba als antípodes); «el millor camí per arribar-hi» (p. 28, on per hauria de ser per a; però, en general, les preposicions per i per a s'usen bé); «resultava ... molt important per a mi, tota vegada que em proposava ... de bromejar sobre els sants» (p. 29; on tota vegada hauria de ser essent així); «m'hauria hagut de befar de la meva pròpia mare la qual» (p. 30, on falta coma després de mare); «la saviesa del poble català continguda aforismes, en refranys...» (p. 30, on falta en després de continguda); «algun rapsoda» (p. 30, per algun rapsode); «no em convencia prou entre equívoc i genèric» (p. 30, on falta coma després de prou).

I acabem amb un advertiment. És sabut que, des de l'any 1996, molts apliquen les noves normes sobre el guionet emanades de l'Institut d'Estudis Catalans. Però és menys sabut que tals normes presenten molts i greus inconvenients. Justament en aquesta obra es constata un d'aquests inconvenients: l'ambigüitat. Efectivament, hi llegim: «Jo només volia insinuar el perill de la rutina, de l'amanerament. No he cregut mai en la forma prefixada» (pp. 90-91). Doncs bé, el lector interpreta que prefixada és un derivat de prefix, perquè, de fet, existeixen les formes prefixades, formes que funcionen com un prefix. Doncs no: resulta que l'autor vol dir ‘formes fixades prèviament', sentit que hauria restat clar des del principi si, seguint la normativa tradicional sobre el guionet, hagués escrit formes pre-fixades.