café
gelat
Beguda espirituosa de café característica d'Alcoi.
|
–A mi m'agrada el café amb llet amb una xorradeta de
conyac. –Si en lloc de conyac li poses café gelat encara està més
bo. –¿Vols dir? |
Per a
elaborar el café gelat hem de tindre café torrat i mòlt de la millor qualitat,
alcohol etílic de 96 graus i aigua. El café es fica en unes calces especials que
es submergixen en l'alcohol i es deixa en maceració durant deu dies o més.
Després es retiren les calces amb el café i s'hi afig l'aigua que calga per a
obtindre una beguda d'una graduació alcohòlica d'uns 17 graus. Això és
tot.
Aquesta beguda va nàixer a Alcoi en la primera meitat del segle xix, en l'època de la revolució
industrial, com un estimulant per a ajudar a suportar les jornades laborals
d'aquell temps, molt llargues i molt pesades. La beguda es consumia sola o
barrejada amb gasosa. Actualment continua consumint-se i és molt popular en les
comarques de l'Alcoià, el Comtat,
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 226)
Sobrevent i
sotavent
Antoni Llull Martí
La
majoria d'aquells qui no som gent de mar, solem saber que sobrevent i
sotavent (i
els seus respectius castellans barlovento i sotavento) són termes
mariners, però
som gaire els qui en coneixem el significat, i molt menys els qui sabem
d'on provenen. En parlarem avui, i esper que per a tots quedi prou clar
l'origen i significació d'aquests mots, ben interessants, per
cert.
Quan
un vaixell fa fent camí cap a la part d'on bufa el vent, rebut de proa
o de costat, però més de davant que de darrera, es diu que navega contra
el vent o cap
a sobrevent, mentre que si el vent li ve de la part de darrera, navega a
favor del vent o cap a sotavent. La banda del veler que queda més amunt,
a sobre
de
l'altra, és aquella d'on ve el vent. Per tenir-ho més fàcil de recordar:
quan es navega cap a sobrevent és com si s'anàs cap a dalt, com
si pujàs penosament una
costa, mentre que si el vaixell va en direcció a sotavent és com si la
davallàs, i com fa més via a davallar-la és anant vent en popa, amb el
vent bufant ben de la part de darrera.
L'etimologia dels termes explicats és prou senzilla: sobre ‘dalt'
i sota ‘a baix' o
‘davall' + vent, però la castellana barlovento no resulta tan
clara, més ben dit, en
principi no hi resulta gens. El mot està documentat en castellà des de l'any
1492, i Coromines opina que podria estar format per un més antic
loo, provinent de
l'escandinau lôf, per conducte del francès lof, possiblement per
imitació de la locució francesa venir par lof o parloo) que podria
haver-se canviada en venir de barloo, per
influx del sinònim castellà venir de bolina, afegint vento a
barloo, perquè
concordàs amb el seu oposat sotavento. La borina o bolina
és el nom de la corda
que serveix per mantenir una vela en una posició embiaxada perquè agafi
el vent de costat i d'aquesta manera poder navegar cap a sobrevent.
Aqueix nom
ve de l'anglès bowline, compost de bow ‘proa' i line ‘línia
o corda'.
Un arxipèlag de les Petites Antilles és anomenat Islas de Barlovento perquè al seu indret el vent que aprofitaven els vaixells que procedien d'Europa solia bufar de la part d'aqueixes illes, i les naus torcien un poc el rumb dirigint-se en direcció a unes altres illes conegudes per Islas de Sotavento (en anglès Windward Islands i Leeward Islands). Entre les primeres hi ha les Illes Verges, Granada, Martinica, Barbados Guadalupe, Trinitat i Tobago, i entre les segones, Aruba, Bonaire, Curação, Margarita i Tortuga.
«Tot el fotimer de nois amb vaqueros eren ben al contrari de coca-colos. Bé es veia per les cares:
ratades, malmenades, amb ulleres com una pedrada. Tenien ulls escopits. No feien
aquella cara bonica dels animals» (Blai Bonet, Mister Evasió,
1969).
Iepa-la!
Un bessó il·lustre de fotimer és fotral, que delata molt més clarament la paternitat del ‘fotre' que el va engendrar. Tan il·lustre que de fet ja pertany a la categoria dels cadàvers, perquè fotral, com a terme dialectal que és, no va tenir la sort d'entrar en l'estàndard televisiu, cosa que ara com ara equival pràcticament a la sentència de mort.
Adagis
En
aquest apartat presentem uns quants adagis d'entre els que considerem més
específics de la Plana de l'Urgell. Val a remarcar que hem consultat poc els
llibres i que més que res els hem haguts de persones grans, d'abans i d'ara, i
també d'alguna persona no tan gran. N'hauríem pogut escriure molts, però el fet
de constatar que ja eren dits en altres bandes de Catalunya, o que ho eren en
els nostres mitjans de comunicació, ha fet que en suprimíssim molts, car aquests
ja no eren específics de l'Urgell.
Els
adagis són d'un gran interès per allò que expressen la saviesa local. Saviesa
que, en una gran proporció, és obtinguda directament de la mare naturalesa pel
pagès, el qual ho fa d'una manera espontània, sense posar-hi esforç ni prendre
posicions ideològiques, i ho diu a la seva manera, emprant les paraules de la
seva rutina. Per tant, l'adagi és l'expressió del pensament, de la idiosincràsia
i del tarannà de la gent d'un lloc determinat; factors que fan veure la gran
conveniència de recopilar-los i
d'estudiar-los bé. I, per aquesta mateixa raó que són producte de
l'experiència del pagès i de l'home no sofisticat, adagis, dites, proverbis o
refranys parlen per si mateixos i no necessiten cap interpretació. Fan de pont
entre el cor de la naturalesa i la ment del senzill. I encara que el seu sentit
fos una mica críptic, bé val la pena de deixar que el lector hi faci el seu
esforç i en surti amb la interpretació que més s'adigui a la seva experiència i
al seu tarannà. Això, al capdavall, pot redundar en més riquesa ideològica i més
diversitat d'opinions. Consultar els més grans sobre el significat d'un adagi és
una manera molt profitosa de compartir, de conservar el mateix adagi i de
treure'n més suc que no en trauríem nosaltres sols. Podríem aplicar-hi allò
dels clàssics de intelligenti
pauca.
La
barba ben remullada, ja és mig afaitada.
La
boira al gener s'hi ajeu com gos peter, i al febrer fuig com ca
llebrer.
La
boira en eixut, ja hem segat i batut.
La
cançó del tururut, qui gemega ja ha rebut.
La
caritat ben entesa comença per un mateix.
La
carn fa carn, el vi fa sang i els diners van on n'hi han.
La
carn, quan ha de ser del llop, tota sola se n'hi va.
La
catedral no necessita ornaments.
La
clau és la pau.
La
collita més esguerrada és la que no està sembrada.
La
febre abat el lleó.
La
fornada de Nadal se n'emporta mig costal.
La
llengua no té ossos, però en trenca de molt grossos.
La
maldat no deixa créixer.
La
mar com més té, més brama.
La
Mare de Déu del Candeler,
segon
dia de febrer,
i Sant
Blai, el tercer,
endevina
quin mes ê.
La
marinada fina porta la cua humida.
La
millor loteria és una bona economia.
La
missa, a la bardissa.
La
muller malalta, brou de gallina.
La
necessitat no té llei.
La
netedat és mitja vida.
La
neu pel gener s'hi asseu com un cavaller i, pel febrer, fuig com un
llebrer.
La
paciència és la mare de la ciència.
La
passió fa perdre el coneixement.
La
pedra, quan surt de la mà, no sap on va.
La
pitjor sort és la d'aquell qui no vol escoltar.
La
pluja de gener posa el gra al graner i l'oli a l'oliver.
La
por guarda la vinya, i la closca, la pinya.
La
primavera la sang altera.
La
primavera, que la sang esvera.
La
qui dorm amb un marrà, si no hi queda avui, hi queda demà.
La
rapa, per anar bé, ha de caure al plat del garber.
La
ratlla de Sant Martí,
la pluja ja és aquí;
la ratlla de Sant Martí a la tarda,
la pluja ja és passada.
La
riquesa, si no surt per la porta, surt per la finestra.
La
riquesa no és mai del qui la cerca, sinó de qui la troba.
La
roba bruta s'ha de rentar a
casa.
La
salut del nostre cos la gastem molt a l'engròs i, quan la tenim perduda, l'hem
de comprar a la menuda.
La
Seca, la Meca i la vall d'Andorra.
La
sort no és de qui la cerca, sinó de qui la troba.
La
vaca, llepant, llepant, es fum del vedell.
La
vida és un fandango, qui no balla la
polca, balla el tango.
L'amor és cec, però els veïns no.
L'abundància mata la fam.
L'aigua de gener posa l'oli a l'oliver; lo gra al graner i el vi al
celler.
L'aigua fa la vista clara.
L'ase d'en Móra de tot s'enamora.
L'avar sempre pensa ser robat.
Les
baralles acaben en ploralles.
Les
burles fan com les processons, que tornen allà d'on
surten.
L'escriure fa perdre el llegir.
Les
dones com el raïm, les bones penjades i les dolentes al
cup.
Les
mans que tu vols veure cremades, potser les veuràs
estimades
Les
olives per Sant Joan són com grans de sal, per Sant Pere com grans de
pebre.
Les
paraules el vent se les emporta.
L'esperança és l'últim que es perd.
Les
tempestes amb granissó, com més aviat millor.
L'hàbit no fa el monge, ni camussa, canonge.
L'home lluner, no fa paller.
L'home viciat no fa paller.
L'home viu d'esperances.
L'hort petit i l'era gran.
Les
paraules el vent se les emporta.
Les
penes amb pa fan de bon passar.
Llarga malaltia, parenta de la mort.
Llenya d'ametller, foc de cavaller.
Llimona, ceba i all, metges al carall.
Llops amb llops no es mosseguen.
Lluna nova, home o dona.
Lluna vella, mascle o femella.
Lo
bon nap per Sant Jaume ha de ser nat.
Lo
febrer corre com un gos llebrer.
Los
raïms que es pengen a les cases, s'han de menjar, fins a Tots Sants de dos en
dos grans, de Tots Sants en anyà, de gra en gra.
L'oli és mig mecànic.
L'olla barrejada dóna llustre a la casa.
L'ou vol sol.
L'ovella que dorm amb el marrà, al cap de l'any ha de
criar.
L'una mà renta l'altra.
http://www.ara.cat/ara_premium/claus_dia/Lembolic-llancar-llencar_0_632936715.html
L'embolic el provoca el fet que els codificadors de l'estàndard (per enriquir la llengua) intentin especialitzar semànticament formes que en la parla viva són variants dialectals d'un mateixa paraula, però alhora (tement ferir sensibilitats) no acabin de fer el pas.
Sembla que, en el català prenormatiu, alguns dialectes només llancen i d'altres només llencen , encara que tots tiren . Això explica que l'Alcover-Moll o el Diccionari valencià online ens presentin llençar i llançar com dues variants formals d'un únic verb (com ho són tencar i tancar ), del qual llençar seria la forma secundària, perquè només és viva en certes àrees del dialecte oriental.
La normativa de l'IEC, en canvi, només els fa parcialment sinònims. Llençar té tots els sentits de llançar i, a més, un d'específic: el de desfer-se d'una cosa. És a dir, segons el DIEC2, en català estàndard puc llançar o llençar (o tirar ) un coet a Mart però he de dir "Llença-ho" i no pas "Llança-ho" ni "Tira-ho" quan demano a algú que tiri una cosa a les escombraries.
Aquesta especialització, molt d'esperit noucentista, topa amb la intuïció d'un valencià, que diria "Llança-ho", o d'un mallorquí, que diria "Tira-ho" -un castellanisme històric també arrelat a Catalunya- però mai "Llença-ho".
I, d'altra banda, la sinonímia de llançar , llençar i tirar en el sentit de "deixar anar alguna cosa amb impuls" fa que ja no sapiguem si hem de llançar , llençar o tirar una pedra. Demà ho acabarem de veure.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Ami no se m'acudiria llençar una pedra a algú. Crec que llençar , en aquest sentit, no hauria de ser estàndard. I, en general, prefereixo tirar a llançar quan vol dir deixar anar amb força un objecte. No em sona gens bé, per exemple, "Llança'm la pilota".
Com ja vaig dir divendres, l'avanç de llançar en detriment de tirar en la llengua dels mitjans és un fenomen preocupant que no només altera frases fetes sinó que adultera un col·loquial en què, si seguim per aquest camí, a més de llançar-nos coses pel cap -una cosa que ja fem sovint-, correm el perill d'acabar-nos llançant sucre al cafè .
Si el preu de perseguir l'ús de tirar en el sentit de tirar a les escombraries és aquest desgavell, no dubtaria a afirmar que el remei ha sigut força pitjor que la malaltia.
Dit això, és evident que llançar continua sent adequat i necessari per a certs sentits figurats. Clarament, el sol llança rajos; les mirades, les iniciatives o els atacs es llancen , i un nou producte només es pot llan çar al mercat.
No crec, en canvi, que les faltes o els córners s'hagin sempre de llançar , seria bo que, de tant en tant, ens animéssim a tirar-los , picar-los o simplement treure'ls .
En general, trobo que convindria fer discriminació positiva a favor de tirar per treure-li de sobre una mala fama que també provoca frases com "Sortim endavant tot i la crisi" o "Trauré el negoci endavant", en les quals l'ús de sortir o treure en lloc del correctíssim tirar és un flagrant castellanisme.
UN TAST DE CATALÀ
Divendres, al Círcol Maldà, vaig descobrir la paraula doi gràcies a Pep Tosar, que hi ressuscita Guillem d'Efak en una meravella que, fonent documental, música i narració, ens allarga la memòria cultural submergint-nos en la màgia del teatre pur. Aneu-hi!
Un doi, en mallorquí, és un disbarat i l'Alcover-Moll s'aventura a apuntar-ne un origen tan dubtós com suggestiu: vindria de doll entès no pas com a raig de líquid sinó com a atuell que en conté i, més concretament, com a calaix de sínia, és a dir, com a caduf o catúfol.
Un vell que repapieja dóna voltes al mateix (com una sínia): fa catúfols. I d'aquí el lligam entre caduf, catúfol o doi i disbarat .
Els dois de D'Efak em porten a la sínia; i la sínia, a la nòria nova que presidirà el 2013 les atraccions del Tibidabo. Alguns lectors de l'ARA s'han queixat d'aquest ús no normatiu de nòria que també fan seu TV3, El Periódico o La Vanguardia .
Poc puc afegir al documentat article que el responsable lingüístic d'aquest últim rotatiu, Magí Camps, hi publicava dilluns. Només diré que l'especialització semàntica entre la sínia (màquina que treu aigua d'un pou) i la nòria (atracció de fira), a diferència del cas de llençar i llançar que vèiem ahir, és d'origen popular.
Dient-ne nòria i no roda de fira -com proposa el DIEC2-, donem per bo el que dèiem de petits. I és cert que respon a la diglòssia, però també la diglòssia pot enriquir, i el que neix del poble sol ser més funcional, reeixit i poètic que el que inventen quatre erudits.
UN TAST DE CATALÀ
A molts ens passa, si anem uns dies a Londres, que quan en una porta hi diu pull o push ens quedem uns segons dubtant. Per si us serveix d'ajuda, ho hauríeu de traduir per estireu o empenyeu.
En castellà, en canvi, en diuen tirar o empujar. Sembla, doncs, que de fer força per atreure una cosa cap a nosaltres –en aquest cas, la porta– no n'hem de dir tirar sinó estirar.
L'estirar del castellà, un verb que també tenen, només comparteix una part
del significat del nostre estirar: la d'allargar una cosa estenent-la o
tibant-la. Exigeix, doncs, material arronsable i dilatable, com ara un llençol,
un braç o la pell. I, en un sentit figurat, un sou o una reunió.
Per a la
resta diuen tirar però aquest tirar, a més d'hacer fuerza para traer hacia sí
–el nostre estirar–, també vol dir arrastrar tras de sí –el que fan els cavalls
amb un carro–, i d'això sembla que potser n'hauríem de dir tirar.
Aquest sentit de tirar és a tots els diccionaris però, per desgràcia, la majoria el fan transitiu –fan que els cavalls tirin el carro i no del carro–, i això el fa inviable per un excés d'ambigüitat amb altres sentits de tirar, incloent-hi el no normatiu de desprendre's d'una cosa.
Barrat aquest camí, alguns diccionaris es decanten per estirar el carro, una opció que, sense ser incorrecta, trobo que és més impròpia que tirar del carro. Per sort, a l'Alcover-Moll i al D62 sí que hi surten animals tirant de carros. Com també n'han tirat, aclarint-me l'embolic, els meus companys lingüistes d'altres mitjans.
UN TAST DE CATALÀ
Albert Pla Nualart
Fa 25 anys, poc després de començar a fer de lingüista en un diari, vaig descobrir horroritzat que feien servir ensarronada per traduir encerrona i podien titular, per exemple: "El Barça tem una ensarronada a la pista del Maccabi".
Estaven molt contents de la seva troballa i quan els vaig dir que ensarronada , ni per sentit ni per registre, volia dir encerrona , que n'havien de dir trampa , parany o emboscada , s'ho van prendre malament.
La semblança formal amb un mot d'una altra llengua crea falsos amics que, en algun cas, fins i tot acabem integrant. D'entrada, però, és lògic que ens hi resistim, sobretot si confonen i barregen significats.
En casos com runes per ruïnes o desvetllar per desvelar , l'usuari fa sinònimes paraules que no ho són perquè creu que dient la que és més diferent del castellà parla millor.
En d'altres, com ensarronada, aprofita la semblança formal amb un mot castellà per donar-li el mateix sentit, sobreposant-lo al sentit que sí que té.
Teresa M. Castanyer, lingüista de TV3, em facilita un magnífic exemple d'aquest últim cas: esmerçar-se . Quan diem que ens esmercem a fer una cosa volent dir que la fem mirant-nos-hi molt, tant pel significat com per l'ús pronominal calquem el verb castellà esmerarse .
Esmerçar només vol dir dedicar , invertir . Podem esmerçar esforços en una causa, però quan n'esmercem a parlar tan bé que arribem a dir que ens hi esmercem , caiem en un castellanisme que no per subtil és menys corrosiu.
----------------
ESMOLET DE PARAULES
Neix de la imperiosa necessitat de mantenir l'harmonia entre els integrants d'una societat. I per poder-la exercir calen normes que prohibeixin i permetin accions en la interacció humana, i uns responsables de fer-les complir.
Es fonamenta en percepcions que suposem comunes a l'espècie perquè volem creure que són al nostre ADN, i s'objectiva en uns codis escrits que interpreten jutges que, en teoria, fan tot el possible per ser imparcials.
La seva sinonímia amb equitat és molt moderna. Fins fa uns segles es limitava a aplicar un dret positiu pensat per protegir els interessos dels poderosos. I sempre hi ha hagut una gran distància entre la justícia que de facto es practica i aquella que anhelem, fins al punt que és habitual que l'una acabi perseguint l'altra.
Tenim uns jutges que, per ser-ho, s'han passat els seus millors anys de joventut empollant temaris arnats. Tenim uns jurats populars intoxicats pels antivalors de la publicitat i de la televisió porqueria. I volem que en ragi justícia clara i cristal·lina.
Però la justícia, com la política, mai és millor que la societat que la practica. Totes les nostres renúncies i inhibicions com a ciutadans tenen una ineluctable traducció en justícia corrupta i arbitrària.
Més enllà, però, només queda la violència. Per això la que tenim, tot i semblar miserable, és una meravella comparada amb la dels nostres besavis o la del Tercer Món.
Van caldre herois perquè fos com és ara, i ens toca a nosaltres ser-ho de nou si volem morir deixant-la una mica més justa.
----------------
Publicat en el diari ARA diumenge 29 de gener del 2012
Albert Pla Nualart
Viu en la dualitat dels superherois: tan vulgars en el dia dia, tan suprems solcant l'univers.La seva espanyolitat fa compatible la grisor del trajo i la corbata amb les aventures quixotesques.
És un funcionari adotzenat a qui els deliris de grandesa empenyen a envestir tota mena de molins de vent.
Els seus ulls -petits, inexpressius i una mica robòtics- tenen ràfegues del que no saps dir si és petulància infantil o fanatisme de croat. Parla amb sonsònia oficial i un tel de timidesa a la veu. Gasta poca ironia i fa cara de no haver trencat mai cap plat.
S'ha elogiat sovint que no s'ajupi davant el poder, que planti cara a la impunitat dels poderosos -es diguin Kissinger o Pinochet- però cap dels progres que n'escriuen l'hagiografia s'aturen a valorar el seu incompetent acarnissament amb els vulnerables -es diguin Egunkaria o cas Dixan.
El sintagma que l'acompanya, jutge estrella , explica molt bé la seva grandesa i misèria. És tan cert que té el valor de fer el que no fa ningú com que el mou un indissimulable afany de protagonisme. La seva justícia té sovint la ceguesa prepotent de qui no dubta mai que ell està entre els bons.
I tanmateix, encara que escrivint sobre ratlles tortes, aquest humil fill de Baeza està mostrant al món que la modèlica Transició va deixar enquistats els vencedors de la guerra al cor judicial espanyol.
Gràcies a ells, farà realitat el seu somni d'arribar a màrtir.
INTRODUCCIÓ
Poder vindre
a Dénia i aprendre dels estudiosos de les Marines era motiu suficient per
enllestir qualsevol treballet que, condició de la convocatòria, estigués
relacionat amb la zona. Les carreteres són un mostrari públic de la salut de la
nostra
toponímia i cal
denunciar-ne la degradació que pateix. En diversos viatges per l'A-7, eixe
corredor mediterrani que ens uneix en la llengua i en el pagament a catalans i
valencians, hem anat observant el maltracte en la retolació dels nostres noms de
lloc.
“Barcelona-Dénia,
de la normalitat a l'esquizofrènia” La rima impura i fàcil m'abocava en una
frase que, sense ànim d'insult a la ciutat que ens acollia, reflecteix tot un
trajecte que, curiosament, va degradant-se de nord a sud. No es tracta, però,
com veurem a continuació, d'un problema que ens afecte només als valencians;
també els germans del nord han desatés alguns aspectes.
Parlem,
doncs, de l'autopista de peatge que pertany a la xarxa de carreteres de l'estat
i de la qual Abertis en té la concessió actual. Pel tracte diferenciat, però,
cal dir que Aumar era, fins fa ben poc, concessionària del tram més extens,
comprés entre el Baix Camp i Dénia, punt final de la nostra anàlisi, mentre
Acesa ho era del tram nord. No es tracta d'un estudi exhaustiu que incloga la
totalitat dels topònims retolats a l'autopista. En aquesta ocasió ens hem
centrat en la retolació dels hidrònims. No hem pogut, però, tancar els ulls
davant el suposat bilingüisme d'alguns topònims de major rellevància.
EL MARC LEGAL
A CATALUNYA
-
Els topònims
de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, d'acord amb la
normativa lingüística de l'Institut d'Estudis Catalans, excepte els de la Vall
d'Aran, que tenen l'aranesa (article 18
de la Llei 1/1998 de política lingüística)
-
L'ús
lingüístic dels òrgans de l'Administració de la Generalitat, de les corporacions
locals, de l'Administració de l'Estat a Catalunya i les entitats autònomes, les
empreses i les altres entitats i institucions que depenen de les esmentades
administracions han de respectar la normativa establerta per
l'IEC (article 2 de la Llei
8/1991)
-
(retolació de
les vies urbanes i interurbanes)
2.1 La
retolació a totes les vies urbanes i interurbanes dins el territori de Catalunya
ha de fer constar els topònims de Catalunya exclusivament en la seva forma
oficial, amb l'única excepció del que disposa l'apartat 3 d'aquest article
(la Vall
d'Aran) (article 2 del Decret 78/ 1991)
2.2 Quan en
la retolació de les vies urbanes o interurbanes s'indiqui direcció cap a un lloc
de fora de Catalunya, el topònim corresponent ha de figurar en català si té una
forma tradicional en aquesta llengua, sens perjudici que puga figurar també en
altres llengües.
-
9.1 La
Comissió de Toponímia [
] és l'òrgan d'assessorament, consulta i proposta en
matèria de fixació oficial dels topònims de Catalunya. (article 9
del Decret 78/ 1991)
Hidrònims
“En el cas dels cursos d'aigua, s'ha de tenir una cura especial a l'hora
de preservar l'ús de l'article
: l'Ebre, el Francolí, el
Llobregat..
“També cal
tenir cura a respectar l'ús de la preposició de en la denominació de
cursos d'aigua que prenen el nom de lloc per on passen: riu de la
Sénia.
EL MARC LEGAL
AL PAÍS VALENCIÀ
Article 15 de la Llei d'Ús i Ensenyament 1. Correspon al Consell de la
Generalitat Valenciana, d'acord amb els procediments legals establerts,
determinar els noms oficials dels municipis, territoris, nuclis de població,
accidents geogràfics, vies de comunicació interurbanes i topònims de la
Comunitat Valenciana.
Decret
145/1986, de 24 de novembre, del Consell de la Generalitat Valenciana, sobre
senyalització de vies i serveis públics en l'àmbit territorial de la Comunitat
Valenciana.
Article
primer
Es
retolarà en valencià la senyalització de les autopistes, les carreteres,
els camins, les estacions ferroviàries i d'autobusos, els ports comercials, els
de refugi i els esportius, de les dependències i els serveis d'interés públic
que depenen de la Generalitat Valenciana, de les Entitats Locals radicades a la
Comunitat Valenciana i dels Serveis que aquestes gestionen per concessió, a més
de la retolació també en castellà quan pertocarà.
ORDRE
d'1 de desembre de 1993, de la Conselleria d'Educació i Ciència, sobre l'ús de
les llengües oficials en la toponímia, en la senyalització de les vies de
comunicació i en la retolació dels serveis públics en l'àmbit territorial de la
Comunitat Valenciana. [94/1598]
Primer
1. El
criteri general de l'ús de les llengües oficials a la Comunitat Valenciana en la
senyalització de vies i serveis públics, atendrà al predomini lingüístic
establert en el títol cinquè de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià.
2. En
els casos en què, per manament legal, es requeresca la senyalització en les dues
llengües, es donarà prioritat a una o altra llengua segons el predomini
lingüístic del territori en què s'ubique el senyal.
Segon
1. Els
topònims i la designació genèrica que els acompanya s'hauran d'usar, qualsevol
que siga la llengua emprada en la resta d'elements informatius, en la llengua de
predomini lingüístic de la zona a què pertany el topònim.
2. Pel
que fa als noms d'elements que s'estenguen per les dues zones de predomini
lingüístic i tinguen nom en les dues llengües, s'usaran en valencià en el
territori de predomini lingüístic valencià i en castellà en el territori de
predomini lingüístic castellà.
Tercer
En la senyalització dels
noms dels municipis s'emprarà la denominació oficial determinada pel Consell
d'acord amb el procediment establert en la legislació vigent d'administració
local i el Decret 58/1992.
Sisè
1. La
Conselleria d'Educació i Ciència promourà l'establiment de convenis de
col·laboració amb la resta de les administracions públiques, ens autònoms,
empreses i associacions privades per al foment del valencià en la retolació i en
la senyalització.
Setè
La
Direcció General de Política Lingüística assumirà la direcció tècnica, la
coordinació i l'assessorament dels aspectes lingüístics que requeresca la
senyalització.
RETOLACIÓ DELS HIDRÒNIMS AL LLARG DE L'AUTOPISTA
Sembla clar el tractament que haurien de rebre rieres, rambles,
barrancs, regalls, canals i rius que creuen l'A-7 per abocar, que no tirar, les
seues aigües i escorrims a la mar que bateja aquesta via, Autopista del
Mediterráneo / Autopista de la Mediterrània. No cal dir que, en la pràctica,
ja s'observa un canvi d'actitud en la retolació que ens anuncia l'entrada a
cadascun dels dos territoris. El rètol d'entrada al Principat ens fa saber que
som a ‘Catalunya' i davall se'ns diu que, tot mantenint aquella divisió estatal
que les autonomies no va poder esborrar, som a la ‘Província de Tarragona'. En
canvi, l'entrada al País Valencià es fa en castellà, ‘Comunidad
Valenciana', i, tot seguit, en un primer canvi de criteri, se'ns anuncia que
la ‘província' és ací una bicéfala ‘provincia de Castellón-Castelló'. La
comarcalització, present a tots dos territoris, té una presència retolada a
Catalunya mentre desapareix en passar el riu de la Sénia.
Mirem,
però, de treure una mica d'aigua clara en la retolació dels hidrònims. En eixir
de Barcelona en direcció a València ja comprovem que els cartells que ens
informen que anem a creuar un curs d'aigua segueix els criteris que trobem al
marc legal: riera de Rubí, el Llobregat, l'Anoia, el Foix, riera de
Marmellar, riera de La Bisbal, el Francolí, riera de Maspujols. És a dir,
els rius s'acompanyen de l'article mentre les rieres ho fan del genèric. El
topònim ens apareix en català. Ens sobta, però, que aparega la riera d'Alforja
sense apostrofar, amb la forma riera de la Alforja. El
següent rètol que hi apareix, riera de Riudecanyes, ens fa pensar que ha
estat una errada puntual. Amb l'aparició de l'Ebre, però, la seua retolació,
Ebre , ens fa sospitar que en algun moment la cosa ha canviat. I,
efectivament, el canvi de concessionària, el pas d'Acesa a Aumar – en
l'actualitat totes dues d'Abertis- comporta un tracte diferenciat de la
toponímia que anirà empitjorant a mesura que anem cap al sud, tòpic però real.
El canvi territorial, ja comentat, té com a frontera el riu de la Sénia, que ara
ens apareix com Sénia. Si prenem el sentit contrari, però, ens adonarem
que aquest mateix riu, que separa el Montsià i el Baix Maestrat, apareix batejat
com a Cenia.
La sospita que la toponímia de l'A-7 dins el País Valencià ens apareix
retolada en castellà es fa realitat en els successius cartells que fotografíem i
anotem fins a Dénia (veg. apèndix final) Comentarem només alguns exemples més
significatius. La repetició de
Seco, una vegada amb onadetes i l'altra no, ens fa dubtar on som
al temps que se li atorga qualitat de riu al de Castelló mentre ens deixa en sec
el rètol de la rambla de Cervera. El cas de Cuevas ens porta a
pensar, més que en el riu de les Coves (les Coves de Vinromà, poble de la Plana
Alta) a un racó turístic per a l'espeleologia. Seguer, a més d'un possible
antropònim, es troba relacionat amb el món de la mel i els basolers, tot un dolç
món que no lleva la vista a ningú. Que la rambleta de Seguer esdevinga
rambla de Seguet palesa el menyspreu, altrament ja conegut,
envers els noms de llocs i el seu valor patrimonial. Amb tot, potser caldria
agrair que no hagen escrit, tot seguint el criteri traductor, rambla de
Cieguito. Els 231 m. que acompanyen rambla de la Viuda, ja ho
suposen, ens informen sobre la llargària del pont.
Mijares ens porta a la reflexió
sabuda sobre els topònims que abasten territoris lingüístics diferents. Si
repassem el ‘marc legal' veurem que res justifica la desaparició de riu Millars
o el Millars, perquè el viaducte creua el riu a l'altura d'Almassora (de
predomini valenciano-parlant) no per Montanejos, on ‘río Mijares' seria d'allò
més adient. No caldrà, doncs, parlar de Turia, sense accentuar, o
Júcar per riu Xúquer. Tot dos, grans rius valencians, creuen l'A-7
per zones valenciano-parlants.
Barranco de
Torrent, per barranc del Torrent o el Torrent, ens parla, a més de l'evident tautologia,
de la despreocupació pels articles que porten a l'usuari de l'autopista a
confiar que ja es troben al sud de València, quan encara són a la Plana Baixa.
Altres desacords amb l'article i la preposició ens ho mostren els casos de
barranco de Tramusser i barranco del
Carraixet.
Per últim el Regalatxo i el Barranquet, en ser canalitzats, han vist
deformat el topònim en afegir un innecessari canal de.
Observem, doncs, com la castellanització afecta els genèrics i alguns
especificatius. A més, en els casos de rius provinents de zones
castellano-parlants, s'opta per l'opció incorrecta i il.legal del topònim.
En l'apèndix que mostrem a continuació apareix un llistat de tots els
hidrònims retolats al llarg del tram Barcelona-Dénia. Després del riu de la
Sénia, la columna de la dreta mostra el topònim tal i com apareix al Corpus
Toponímic Valencià i les poblacions on s'ha recollit. El símbol * repesenta la
onadeta que hom pinta vora el nom per fer-nos saber que l'hidrònim és un
riu.
ACESA
-
riera de
Rubí
-
el
Llobregat
-
l'Anoia
-
el
Foix
-
riera de
Marmellar
-
riera de La
Bisbal
-
el Francolí
AUMAR
(asfalt d'un altre quitrà)
-
riera de
Maspujols
-
riera de la
Alforja
-
riera de
Riudecanyes
-
Ebre *
-
Sénia *
Cenia
riu de la Sénia (Vinaròs - Alcanar)
-
Barbiguera
barranc de la Barbiguera (Vinaròs)
-
Servol *
riu Cervol (Vinaròs)
-
Rambla de
Agua-Oliva barranc
d'Aiguadoliva (Benicarló-Vinaròs)
-
Seco
riu Sec o rambla de Cervera
(Benicarló)
-
rambla de
Alcalà
rambla d'Alcalà (Peníscola)
-
Cuevas *
riu de les Coves (Alcalà)
-
rambla de
Seguet
rambleta de Seguer (Alcalà)
-
Chinchilla
*
riu de Xinxilla (Orpesa)
-
barranco de
Algezar barranc de
l'Algepsar (Benicàssim)
-
Seco *
riu Sec de Borriol
-
rambla de la
Viuda 231m
rambla de la Viuda
-
Mijares
*
riu Millars
-
Ana *
riu Sec, riu Sec de Betxí, riu Anna
-
barranco de
Torrent el
Torrent (Nules)
-
Belcaire *
riu d'Uixó, riu Belcaire (Alfondeguilla, la Vall)
-
Palancia
*
riu Palància
-
barranco del
Carraixet barranc de Carraixet
(diversos pobles)
-
Turia
riu Túria
-
barranco de
Tramusser
barranc del Tramusser (Benifaió)
-
Júcar 252
m
*
riu Xúquer
-
Vaca *
riu Vaca, riu de Xeraco
-
Badell
*
riu del Badell (Tavernes de Valldigna) barranco de Beniopa barranc de
Beniopa (Gandia)
-
Serpis
*
riu Serpis o riu d'Alcoi
-
Gallinera
*
riu de Gallinera (Vall de Gallinera)
-
Vedat
*
riu del Vedat o riu Bullent
-
Canal del
Barranquet vall del
Barranquet (Pego, Oliva)
-
Canal del Regalacho vall del Regalatxo (Pego,
Oliva)
-
Racons *
riu dels Racons o del Molinell (Dénia,
Oliva)
Girona *
riu Girona
ALTRES MOSTRES D'AUTOODI
Sabut és de
tothom que el lèxic específic emprat per la Sociolingüística és una mica dur i,
potser per això, bastant aclaridor. Orgull lingüístic, lleialtat, autoodi
Tot i
la vehemència del mot resulta molt pedagògica a l'hora d'avaluar el tracte que
reben els topònims a les notres carreteres. Ens fixem, ara, en el suposat
bilingüisme d'alguns pobles del nostre país en l'A-7 i en el tracte dels
exotopònims al mateix indret.
També el
canvi de concessionària aporta un tret distintiu en la retolació dels nostres
topònims. Mentre circulem pel tram d'ACESA, més o menys entre Barcelona i Reus,
València és l'única forma del nostre Cap i Casal, com ho són Castelló i Alacant,
Zaragoza i Lleida. En acomiadar-nos amb un Bon Viatge, seguit de formes
plurilingües on s'inclou la castellana, apleguem a la zona AUMAR on som
Bienvenidos, seguit de formes plurilingües on s'inclou la catalana. És
aleshores quan se'ns mostra la duplicitat esquizofrènica dels grans topònims
Valencia-València, Castellón-Castelló, Alicante-Alacant. El joc proposat és múltiple i, en creuar
el riu de la Sénia (Sénia al vindre, Cenia en anar) Valencia apareix com a forma
monolingüe mentre Castelló juga amb el norte i el Sur. Després, i
poc a poc, Alicante va guanyant a Alacant. Quan es mostra el monolingüisme només
se'ns mostra la forma castellana, incomplint, una vegada més, la normativa.
Alquerías NP, Oropesa-Orpesa, Benicassim-Benicàssim; Peñíscola o Pobla de
Farnals (sense l'article) serien altres exemples repetits al llarg del trajecte.
Els genèrics: barranco, puerto, aeropuerto, àrea de servicio, norte, sur, oeste
no saben d'eixe proposat bilingüisme toponímic.
L'exemple,
però, que ens fa parlar d'autoodi el contemplem en aplegar prop de Sagunt.
Defensem el monolingüisme dels noms propis (deixem a a banda les excepcions
antroponímiques de reis i papes, de ciutats amb difcultats gràfiques i fòniques,
de tradicions ancestrals
) i no veiem inconvenient a dir Teruel i Cuenca, tot i
que la solució diftongada s'allunye dels seus habitants turolenses i
conquenses. No ens havíem escandalitzat al Principat quan se'ns anunciava
que els que volien anar cap a Saragossa havien de fer cas de la indicació
Zaragoza, tot i que el rètol no atenia les recomanacions de l'IEC. Almenys, els
noms dels pobles de Catalunya presenten en la retolació vial una sola forma, la
catalana. Veiem, ara, la retolació adjunta. El vell Morvedre ens mostra una
doble personalitat (Sagunt-Sagunto) perquè una ‘o' no tinga la culpa que algú es
puga perdre. Al mateix cartell, però, dos exotopònims no mostren cap vergonya en
exhibir-se monolingües i vencedors. Autoodi? Convindria ara rellegir el marc
legal, ni que només fóra per saber del seu incompliment sistemàtic per part de
les concessionàries i de la passivitat irresponsable de les administracions. Un
marc legal que ha esdevingut paper mullat, sense que hi vegem cap
responsabilitat dels nostres hidrònims.
No tot és
deseperança, però. Sortosament, Vila-real, plena de seny, abandonà los
Infantes i ha oblidat la forma Villarreal. Potser per guanyar la Champions només li caldrà normalitzar el nom de
l'equip.
Desembre de 2010
10)