Integristes

Els Països Catalans deuen ser l’únic lloc on pel fet d’expressar-te sempre en la llengua pròpia et titllen d’integrista lingüístic. Quan són al seu país, bé que els suecs empren en tot moment el suec o els austríacs l’alemany, per citar-ne alguns exemples, i de ben segur que ningú no els considera integristes pel fet de tenir aquest hàbit. Aquí, però, les convencions socials són unes altres, fruit de la discriminació històrica de la nostra llengua. Fruit, en definitiva, de la manca d’un estat propi, de la manca d’independència.

L’arrel de tot plegat rau en la falsa creença que als Països Catalans s’hi parlen dues llengües, la catalana i l’espanyola (o la catalana i la francesa a Catalunya Nord). I dic falsa perquè, de fet, se n’hi parlen més de 250, moltes de les quals amb diversos milers de parlants habituals. Tornant, però, a la premissa bilingüista, la llengua catalana és sovint percebuda com la parla local, que serveix com a instrument de comunicació entre els membres del grup –els catalanoparlants d’origen–, mentre que l’espanyola és la llengua de relació amb els que no formen part d’aquest grup –nouvinguts i, si em permeteu el mot, vellvinguts, és a dir, persones que ja fa una pila d’anys que van venir de fora–. D’aquesta creença, que és del tot inconscient en molts catalanoparlants, se’n deriva l’hàbit de passar-se per defecte a l’espanyol quan l’interlocutor utilitza aquesta llengua. Una pràctica que, com us podeu imaginar, fa que les persones nouvingudes arribin a la conclusió que la llengua útil als Països Catalans, si no l’única, és l’espanyol. I aquesta és la que aprenen, repercutint en la creença, també molt habitual entre els catalanoparlants, que els immigrants només saben parlar espanyol. Cercle tancat.

Invertir aquest procés és, doncs, factible, però exigeix un petit esforç als catalanoparlants. Si ens desprenem de falses creences lingüístiques i passem a comportar-nos com els parlants de llengües normalitzades, emprant el català en tots els contextos, sense pressuposar quin és el grau de coneixement de la llengua que té el nostre interlocutor, constatarem que en la majoria dels casos aquest interlocutor ens segueix perfectament, ja sigui en espanyol o fins i tot passant-se al català. Com més siguem els que utilitzem la llengua amb aquesta naturalitat, més presència social tindrà i, per tant, més anirà esdevenint una llengua necessària, un estatus que, tanmateix, no s’assolirà plenament si no disposem d’un estat propi. Si ho aconseguim, haurem invertit una tendència a la substitució lingüística l’arrel de la qual és, com en tot el que té a veure amb l’arraconament de la nostra identitat, conseqüència de les polítiques genocides de l’estat espanyol.

Per cert, tornant a la definició d’integrista lingüístic, seria molt més adient aplicar-la a aquelles persones que, temps després d’haver-se instal·lat en un determinat país, no saben ni un borrall de la llengua que s’hi parla. L’integrisme lingüístic és, doncs, en ben poques paraules, la pràctica habitual de les forces d’ocupació.

David Vila i Ros

Diari Gran del Sobiranisme, 22-01-12