La sopada és una sopa de bescuits amb llet i ous.
El mot sopada és un derivat de sopa, que procedix del germànic suppa, que significa ‘bocí de pa xopat de líquid’.
La recepta que conec per a elaborar aquest plat tradicional alcoià és la següent:
Ingredients:
Un litre de llet d’ovella
Quatre ous de gallina (com a mínim)
Deu culleradetes de sucre (o més, segons gust)
Bescuitets de llengüeta (els que calguen)
Una corfa de llima
Un canut de canella
Canella en pols
Manera
de fer-ho:
Posem en un recipient adequat la llet, el sucre, la corfa de llima i el canut de canella. Ho deixem bullir uns cinc minuts (si ho deixem bullir més temps correm el risc que la corfa de llima comunique una certa amargor a la llet) i ho colem. Amb una porció de la llet endolcida i aromatitzada, xopem els bescuitets de llengüeta, que prèviament haurem col·locat en un recipient idoni. La resta de la llet la tornem a posar al foc i, quan alce el bull, l’apaguem i, amb el foc apagat i sense deixar de remenar, incorporem lentament els ous batuts. Els ous s’han de posar complets, és a dir, tant el rovell com la clara. Després ho retornem al foc, que en aquesta ocasió posarem molt fluix i, sense deixar de remenar, ho coem durant el temps que siga necessari per tal que adquirisca la textura adequada. La gràcia està a aconseguir una massa homogènia, que no tinga durellons deguts a bocinets de clara quallada. Després deixem que es refrede, hi afegim al damunt uns pessiguets de canella en pols, i ja està llest per a menjar. És un dolç exquisit.
Aclariments:
La llet d’ovella és una llet molt cremosa que dóna al plat la textura idònia. Com que actualment no és fàcil aconseguir-la, sobretot a les ciutats, es pot substituir per llet de vaca, però si ho fem així caldrà que hi afegim una miqueta de fècula de dacsa (o d’arròs), que actuarà com a espessidor, perquè si no quedaria massa caldós.
Es poden substituir els bescuitets de llengüeta per galetes del tipus anomenat «maria». Així no obtindrem la sopada tradicional, però tampoc està gens malament.
(Publicat al Diari de Barcelona el 2 d’abril del 1992)
Com que aquesta setmana fa cinc-cents anys de l’expulsió dels jueus, podríem parlar de la resurrecció de la llengua hebrea, que és un dels fenòmens més singulars de la història idiomàtica contemporània. No hi ha cap altre cas en què l’èxit del revifament lingüístic hagi estat tan espectacular. Per explicar la curiosa història de la recuperació de l’hebreu, seguirem un treball recent de Tessa Calders, del departament de Semítiques de la Universitat de Barcelona.
L’hebreu ha arribat a convertir-se en la llengua pròpia d’una comunitat de parlants, després d’haver estat relegat durant disset segles, que aviat és dit, a usos religiosos, literaris i d’estudi. L’hebreu no era ben bé una llengua morta, però es trobava en un estat de letargia, perquè va deixar de ser una llengua parlada des de l’any 200 després de Crist, encara que sovint la feien servir com a llengua franca els jueus de les diverses comunitats del món.
Eliezer ben Yehudà (1858 – 1922) el defineixen els actuals jueus de Catalunya com el Pompeu Fabra d’Israel. En realitat, el seu paper va ser encara més decisiu. El seu fill va ser el primer jueu que va tenir l’hebreu com a llengua vernacla després de 1.700 anys. La tasca, al començament, no va ser fàcil. Mancaven moltes paraules i expressions per a la vida quotidiana. Ben Yehudà va recórrer a les fonts literàries, a la llengua àrab i als neologismes que ell mateix encunyava (en aquest últim aspecte va fer una feina comparable a la del nostre Ramon Llull). El fruit enquadernat d’aquest esforç va ser el Tresor de la llengua hebrea.
Ben Yehudà va veure ben aviat que l’única manera d’aconseguir que l’hebreu fos la llengua de tota la població era ensenyar-la a les escoles. I va pensar que el mètode més eficaç era ensenyar hebreu en hebreu. Així s’aconseguí, ja l’any 1900, que l’hebreu fos la llengua vernacla d’una primera generació de parlants. El 1913 l’hebreu va fer un gran pas endavant en convertir-se en la llengua oficial del Teknion, institut tecnològic de Haifa.
A l’espectacular renaixença de la llengua hebrea hi va contribuir l’absència d’una llengua nacional a Palestina. El turc era l’idioma oficial, la població àrab parlava àrab, i els jueus es valien de les diferents llengües de les comunitats d’on procedien. Això va fer de l’hebreu l’única llengua comuna de tots els jueus.
Avui dia, l’hebreu és, veritablement, la llengua territorial de l’Estat d’Israel, i ben segur la llengua pròpia de totes les futures generacions de jueus d’Israel, tot i que també són presents a l’Estat israelià l’àrab i l’anglès, a més de moltes altres llengües.
Des de Catalunya no ens hem d’enlluernar amb el cas de l’hebreu. El diguem-ne comerç lingüístic, és a dir, l’intercanvi d’experiències de normalització, Catalunya el fa amb altres països. Sobretot, importem coses del Quebec i n’exportem a la resta de la nostra àrea idiomàtica, a Galícia i al País Basc. La situació sociolingüística a Israel i a Catalunya no és equivalent. Però hi ha una cosa que sí que podem admirar i, per tant, aprendre dels jueus d’Israel. I és que si existeix una voluntat col·lectiva de normalització lingüística molt clara i forta, l’èxit està assegurat. D’entrada, la recuperació de l’hebreu era més difícil, més diguem-ne utòpica que la del català, i l’hebreu se n’ha sortit.
A l’hora de rellegir aquest article meu de fa vint anys, penso que ara diria el mateix. També penso que la renaixença de la llengua hebrea és la història d’un èxit, la renaixença de la llengua d’oc és la història d’un fracàs i la renaixença de la nostra llengua… El futur de la llengua catalana no està escrit enlloc: l’escrivim cada dia entre tots.
Llevar-se?
“Conec fins el nom de cada gos que borda i cada gallina que escataina”, escriu Jaume Cabré en la seva novel·la Jo confesso. En català, la gallina escataina, escaïna i cloqueja; els pollets i els ocells petits piulen, piulegen o piuen. Els coloms parrupen, marruquen i marruquegen; l'oca claca, i la perdiu escotxega. Alguns ocells, com ara els pardals, xerrotegen, és a dir, fan una sèrie de crits que no són pròpiament un cant.
La majoria dels verbs que representen les veus dels animals són d'origen onomatopeic i adapten el crit de l'animal. Per exemple, les ovelles belen o fan bels, i les cabres esbieguen. Els cavalls renillen, eguinen i aïnen, i les vaques i els bous mugeixen. Els insectes, especialment les abelles, brunzeixen, boneixen, bugonen i brumeixen –que prové de l'encreuament de bonir i brunzir–. La truja gardenya i el porc gruny, rondina i esgüella. D'esgüells o güells, també en fan els conills i les rates. Més conegut és que els gats miolen i els gossos lladren, borden i udolen. Però, atenció, que quan un gos pren mal, carina, i quan lladra d'una manera impacient i planyívola, grinyola i ganyola.
Molts d'aquests verbs han eixamplat el significat i per extensió han passat a designar altres accions. Més enllà dels gossos i els porcs, les persones també grunyen i les portes grinyolen. I no només rugeixen els lleons, rugim quan ens enrabiem i fins i tot la mar, quan brama, rugeix.
Acabada la lectura de Les passions ocultes, llibre d'Edicions 62 que aplega les cartes que entre 1957 i 1976 es van intercanviar Llorenç Villalonga i Baltasar Porcel. Cuito a dir que és un llibre molt ben editat. No em refereixo al disseny de la portada –que presenta una fotografia dels dos autors lletja amb avarícia– ni al tipus de lletra ni al format, sinó al pròleg de Rosa Cabré i sobretot a les seves documentades anotacions. Com que el volum és molt gruixut, Cabré parteix de la base que alguns lectors hi entraran de manera desordenada i per això no li fa cap por repetir les notes. Així l'usuari sempre està situat i orientat.
Sobre les cartes, què volen que els digui? Insípides al principi, un principi que sembla no s'hagi d'acabar mai, i amb més sal al final. Pensin que al començament Villalonga és un senyor de seixanta anys i Porcel un marrec de vint acabat d'arribar a Barcelona. Villalonga, des de Palma, dóna paternals consells a la jove promesa. Consells com aquests: no fumis, fes gimnàstica, eixampla el tòrax, millora el teu castellà...
Les cartes s'eixoriveixen i són útils per als interessats en l'evolució dels dos personatges quan Porcel és un home fet que es permet discutir amb el seu mentor i contradir-lo. Aquest moment coincideix amb la redacció de les cartes en català per part de tots dos. Si el llibre té 795 pàgines, fins a la 672 totes són en castellà. Un castellà que fa trencar de riure. Porcel no es desempallega de la sintaxi andritxola, que va conservar fins a l'últim article publicat a La Vanguardia, i “Lorenzo” Villalonga escriu el castellà del Círculo Mallorquín, encarcarat com una gorra de plat i que ell creia admirable. Els catalans ens pensem que perquè accentuem camión i escrivim mirar de soslayo sabem castellà.
Qui queda com un drap brut al llibre és Joan Sales i sobretot la seva dona, Núria Folch, en unes planes plenes de xafarderies que no fan favor a uns escriptors que es tenien en molt alt concepte. Com que el matrimoni Sales-Folch va editar Villalonga, aquest almenys hauria d'haver-li estat agraït pel fet de publicar-li les obres en català i estalviar-li el ridícul d'haver-ho fet en el castellà original d'alguna.
Dia: 04 febrer
2012
UN
ESPECTACLE DE JAZZ I POESIA
Música de
David Pastor i poemes de Lluís Roda
En
col·laboració amb l'Aula de
Poesia de la Universitat de València
AUDITORI
JOAN PLAÇA, DISSABTE, 19:30h.
ENTRADES 6
euros,
disponibles a la taquilla del Jardí, des del dilluns 26 de desembre. Horari de
taquilla: de dilluns a diumenge de
JAS! és una
expressió catalana amb què indiquem a algú que prenga allò que li oferim;
equival a pren, tin. Sota aquest nom, arriba al Botànic un original espectacle
de jazz i poesia a càrrec de dos valencians: el compositor i músic David Pastor,
actual director de la Big Band del Taller de Músics de Barcelona, i l’escriptor
Lluís Roda, guanyador dels Jocs Florals de Barcelona i Poeta de la Ciutat. Una
simbiosi creativa entre la música original de l’un amb la poesia de l’altre que
es va estrenar a la Pedrera dins del marc del Barcelona Poesia
2011.
Piano,
trompeta, saxo, contrabaix i bateria acompanyen la diversitat dels registres de
la producció poètica de Roda: dels poemes més lírics als més discursius, dels
més hermètics als més immediats, dels més joganers als més profunds. La veu del
poeta s’insereix dins els ritmes de swing, free jazz, bolero, jazz waltz, balada i fusió llatina
escrits per Pastor a tal fi. Una aposta pel diàleg entre dos
amics...
No vos perdeu aquest concert el pròxim 4 de febrer a
l’Auditori Joan Plaça del Jardí Botànic.
INTÈRPRETS
Francesc
Capella, piano
;Rai Ferrer, contrabaix; Vicent Macián, saxo; Xavi Maureta,
bateria; David Pastor, trompeta; Lluís Roda,
veu.
PROGRAMA
1.
JAS!
2. Sobre
l’hamada
3. Elogi de
la llibertat
4. Buirac
d’amor
5. De
l’ànima
6.
Fornícula
7.
Nadir
Més
informació:
Lluis Roda.
Poeta de la ciutat de Barcelona
Aula de
Poesia de la Universitat de València
72. La llengua catalana
s’ha d’afinar cada dia com les notes d’un
violí.
Josep M. Capdevila
Crític
literari
