InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 70 (divendres 13/01/2012) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) Eugeni S. Reig - bufa
 
2) Albert Jané - Els quatre tractaments del català
 
3) Antoni Llull Martí - Pàmfils i místics
 
4) Pau Vidal - Fer salat
 
5) Pere Ortís - La parla de l'Urgell (Adagis. Lletra F)
 
6) Articles d'Albert Pla Nualart
 
7) Josep Daniel Climent - 79è aniversari de les Normes de Castelló
 
8) Entrevista a Vicent Usó
 
9) Ramon Sangles i Moles - La bellesa en l’expressivitat
 
10) Joan Tudela - Comunicació escrita: la gramàtica en general
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

bufa

Col·loquialment, mamella.

¿Te’n recordes de la roja aquella que venia amb nosaltres a l’institut que tenia un cul enorme i unes bufes grandíssimes. Quina exuberància, tu. ¡Quin goig i quina alegria, mare!

La paraula bufa, amb el significat especificat, era d’ús habitual en el parlar de la ciutat de València dels anys 50 i 60 del segle xx. Era tan corrent que s’emprava fins i tot quan es parlava castellà. En l’actualitat encara s’usa, però no tan com en aquella època, ja que, per desgràcia, la paraula castellana teta cada volta guanya més terreny. És veritat que la paraula teta, amb el significat de mamella, és una paraula catalana genuïna, pròpia de la zona del Rosselló, però no ens enganyem, si els valencians usem cada volta més el vocable teta no és perquè siga genuí del Rosselló –que això no ho sap ningú–, és perquè es diu en castellà.

La paraula bufa, en l’accepció definida, no la recull cap diccionari català ni valencià, antic ni modern. Cap ni un.

 

En valencià també es diu: mama, mamella, pit
La llengua estàndard sol emprar: mama, mamella, meta, pit
En castellà es diu: mama, pecho, teta
 
 
2)
Article publicat en el núm. 35 de la revista Llengua Nacional (II trimestre del 2001)
 
Els quatre tractaments del català
 
3)

Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 222)

Pàmfils i místics

 

Antoni Llull Martí

 

Potser el lector haurà pensat, llegint el títol d’aquest article, que vull parlar de persones apàtiques i donades a misticisme, però no és així, sinó que em referesc als noms de dos tipus d’embarcació d’altre temps que en la forma coincideixen amb aqueixos aplicats a persones, però que, segons sembla, no hi tenen res a veure.

 

Pàmfil és un nom d’home que prové del grec Pánphilos, que significa ‘amic de tothom’, ‘amorós’, però que en català, com a nom comú, és diu a un home indolent, apàtic, indecís, potser un poc curt d’enteniment, usant-se també en femení, i místic es pot dir de qualcú que estudia el misticisme o de qualcú que té experiències místiques, però vulgarment, de vegades, s’aplica a persones molt devotes que sembla que tenen poc interès en les coses d’aquest món.

 

D’altra banda, el pàmfil, era un vaixell medieval de guerra i de comerç, amb veles i rems, i un castell a proa i un altre a popa, des dels quals els tripulants llençaven fletxes i altres projectils contra les embarcacions enemigues. I com s’explica que un vaixell així tingués un nom que s’adiu tan poc amb el seu homònim aplicat a persones? Idò perquè no es tracta del mateix nom, per molt que hagin vengut a coincidir. El de l’embarcació prové del de la regió de l’Àsia Menor anomenada antigament la Panfília, entre les costes de Lícia i Cilícia. El segon element del nom no és philos sinó phylon, ‘raça, gent’. Pánphylon, ‘pàmfil’, era el gentilici (‘de la Panfília’) i també el nom del vaixell. Una cosa curiosa és que aquest nom ha estat revitalitzat en italià dins el segle XX, amb la forma pànfilo, utilitzant-lo com a equivalent de l’anglès yacht, ‘iot’, i per a designar diversos tipus d’embarcacions esportives.

 

El místic era una embarcació costera de tres pals que s’usà, sobre tot a les costes d’Espanya, fins al segle XIX. Potser que el mot provengui de l’àrab, però els possibles ètims no acaben d’encaixar. Els francesos n’adaptaren el nom amb la forma mistic o mistique, agafada, segons sembla, del castellà, i que diferencien gràficament de la forma mystique, corresponent al llatí mysticus. Hi ha un tipus de vela de barca que es diu mística, possiblement perquè és com, o semblant, a les que duien els místics.

 

4)
 
Publicat en el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal (Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 74)
 
 
 
Fer salat
 
Pau Vidal
 
En conec un que és tocatardà de mena i cada diumenge quan es presenta a dinar a cals pares s’hi troba l’arròs covat. I el primer que sent és la padrina que remuga: “Aquest vailet no té cura, ja ha tornat a fer salat”. Si li digués covat encara, però salat per què? Perquè han hagut de coure l’arròs altre cop i han tornat a tirar sal a l’aigua? Perquè passa directament al segon, el tall, que és el plat salat per definició? O perquè, veladament, l’àvia el tracta de mallorquí, que com és sabut són gent de calma i per tant triganers potencials?
 

         (I espera’t, que no s’ha acabat. Quan entra al menjador, aquest que conec ja sap que veure la padrina i rebre la sentència serà tot u. Però és una padrina molt benèvola, trobo: que et facin veure la padrina és sinònim de dolor físic, no pas moral. Que potser les padrines d’abans eren més feréstegues i llançaven les escudelles al cap dels néts baliga-balagues?)

 

«Això em va fer pensar que el Nepomuceno Andrade m’havia mentit. Però vaig ser massa lent de reflexos i vam fer salat» (Jaume Fuster, Les claus de vidre, 1984).

 

 

5)
La parla de l'Urgell
Pere Ortís

Adagis

 

   En aquest apartat presentem uns quants adagis d'entre els que considerem més específics de la Plana de l'Urgell. Val a remarcar que hem consultat poc els llibres i que més que res els hem haguts de persones grans, d'abans i d'ara, i també d'alguna persona no tan gran. N'hauríem pogut escriure molts, però el fet de constatar que ja eren dits en altres bandes de Catalunya, o que ho eren en els nostres mitjans de comunicació, ha fet que en suprimíssim molts, car aquests ja no eren específics de l'Urgell.
 
  Els adagis són d'un gran interès per allò que expressen la saviesa local. Saviesa que, en una gran proporció, és obtinguda directament de la mare naturalesa pel pagès, el qual ho fa d'una manera espontània, sense posar-hi esforç ni prendre posicions ideològiques, i ho diu a la seva manera, emprant les paraules de la seva rutina. Per tant, l'adagi és l'expressió del pensament, de la idiosincràsia i del tarannà de la gent d'un lloc determinat; factors que fan veure la gran conveniència de recopilar-los i d'estudiar-los bé. I, per aquesta mateixa raó que són producte de l'experiència del pagès i de l'home no sofisticat, adagis, dites, proverbis o refranys parlen per si mateixos i no necessiten cap interpretació. Fan de pont entre el cor de la naturalesa i la ment del senzill. I encara que el seu sentit fos una mica críptic, bé val la pena de deixar que el lector hi faci el seu esforç i en surti amb la interpretació que més s'adigui a la seva experiència i al seu tarannà. Això, al capdavall, pot redundar en més riquesa ideològica i més diversitat d'opinions. Consultar els més grans sobre el significat d'un adagi és una manera molt profitosa de compartir, de conservar el mateix adagi i de treure'n més suc que no en trauríem nosaltres sols. En això que diem que cal que el lector hi faci el seu esforç, podríem aplicar-hi allò dels clàssics de intelligenti pauca.

 

 

F

Fa més qui piula que qui xiula.

Fa més qui vol que qui pot.

Favor, amb favor es paga.

Febrer ventós, cara de gos.

Feina feta no té destorb.

Feliç el diner que a casa ve.

Feliços els fills que tenen el pare a l’infern.

Fent i desfent, l’aprenent aprèn.

Fer cara de mal pagador.

Fer més soroll que un sac de nous fullades.

Fer més voltes que un molí de vent.

Fer un fred que pela.

Fer-ne més que el Macot.

Fermar els gossos amb llonganisses.

Fes bé i no facis mal, que altra cosa no cal.

Fes favors a bèsties, que te'ls pagaran amb guites.

Fes negoci de comprar i vendre, que es pot robar i prendre.

Festes em fas i no me’n solies fer, o m’has de fotre,  o m’has de menester.

Feta la llei, feta la trampa.

Filar més prim que el forat d’una agulla.

Fill de vell, poc cervell.

Fill sense dolor, mare sense amor.

Filla després de fill, mare en perill.

Flor de gener, no omple el graner.

Fonoll i ruda fan la vista aguda

 

6)

 
 
Articles d'Albert Pla Nualart
 
(Setmana del 26 de desembre del 2011 a l'1 de gener del 2012)

 
----------------

Publicat en el diari ARA dimarts 27 de desembre del 2011

ESMOLET DE PARAULES

Família

Albert Pla Nualart

L'hem retrobat com cada any amb aquella mica de claustrofòbia d'haver quedat atrapats en El dia de la marmota. Té a dins tots els fantasmes de Nadal i ens posa al davant un mirall que permet poques idealitzacions: sap massa bé qui som i d'on venim.

N'hi ha que s'hi senten com peix a l'aigua. D'altres, en canvi, noten l'opressió d'aquesta gran muntanya d'identitat mentre fan cagar el tió. Pot ser un bany regenerador però també remoure brases d'un foc de gelosia mal apagat.

La seva alegria, però també el seu malestar, són una prolongació del nostre estat d'ànim. I ens apuntem com a nostres bona part dels seus èxits i fracassos.

En certs moments de la vida pots tenir la temptació de baixar-ne en marxa, però saps massa bé que vagis on vagis la portaràs a sobre. És una assignatura que si la deixes penjada et força a repetir curs, per més bona nota que treguis en les altres.

Intentem formar-la com un refugi d'amor i tendresa contra l'hostilitat del món extern, i no ens adonem que estem posant-hi una càrrega que abans aguantava tota la comunitat.

Hi hem dipositat tantes il·lusions que si mirem enrere és fàcil tenir la sensació que ens ha fallat, però mai podem dir que ha sigut un desastre si ens ha sabut acollir tal com som.

Fa molts anys que diuen que s'està desfent i cada dia costa més de definir en termes convencionals, però és aquest nucli de solidaritat incondicional, ple de petits i de grans defectes, l'únic que ara com ara està parant el cop de la crisi.

---------------------------
 
Publicat en el diari ARA dimecres 28 de desembre del 2011

ESMOLET DE PARAULES

Recessió

Albert Pla Nualart

A principis del 2010 en sortíem i ara hi tornem a ser: segona caiguda en aquest viacrucis de la crisi. Però si l'altra duia al bec quatre brots verds, aquesta té l'aire greu i circumspecte d'un empleat de pompes fúnebres.

Mirant-se-la des de la seva talaia, De Guindos en diu "perfil relativament desaccelerat", però sap de sobres que, a peu pla, és una caiguda lliure cap a la pobresa de les famíliesque exhaureixen el subsidi d'atur.

Rere la seva fredor tècnica -unes dècimes de retrocés del PIB durant dos trimestres-, hi ha el drama de veure, amb impotència, com se'ns fon un benestar que donàvem per segur, i la vida pot tornar a ser tan dura com la dels nostres pares.

És un drama que no viuen els que van prendre possessió del càrrec per Sant Esteve sota la sinistra mirada d'Aznar. Ni tampoc els que ahir van aplaudir entusiasmats algú que és prou cínic per proclamar la igualtat de tothom davant la llei des d'una impunitat absoluta.

Per ells la recessió és també una oportunitat per fer marxa enrere en democràcia i cohesió. Van obrir les portes a l'especulació perquè buidés els bancs i ara faran tot el que calgui per recapitalitzar-los desmantellant l'estat del benestar mentre milers de milions evadits prenen daiquiris.

Però la recessió té males bromes. Si anant sobre el cavall desbocat de la bombolla immobiliària un atac de dignitat col·lectiva els va descavalcar del poder, ara que anem enrere com els crancs podrien acabar sent víctimes d'un esclat d'indignació primaveral.

----------------

Publicat en el diari ARA dijous 29 de desembre del 2011

ESMOLET DE PARAULES

Ortodòxia

Albert Pla Nualart

És l'adhesió a la doctrina establerta en qualsevol camp del saber i, més concretament, del saber que ho relliga tot: la religió. Partint de la creença que en un punt del passat hi va haver una revelació divina, l'ortodox fa el que pot per mantenir-s'hi fidel de la manera més escrupolosa, és a dir, literalment.

Com al mite de la Torre de Babel, l'ortodòxia veu en la diversitat una desviació d'una unitat primigènia.

Però l'estudi de la història mostra el contrari: solem partir de diverses doctrines, de les quals una ortodòxia posterior, que sol anar lligada a un fort poder polític, en tria una i titlla d'herètiques les altres.

És del tot impossible reconciliar l'ortodòxia estricta amb la modernitat, perquè la primera manté la mirada fixa en un passat mític on hi ha capturada la Veritat, mentre que la segona, confiant en la ciència, dóna respostes provisionals, convençuda que cap certesa pot ser mai definitiva.

L'ortodòxia és, de fet, una mena de resposta neuròtica al vertigen que provoca el relativisme: la sensació que tot és discutible i no ens podem agafar a res. Té tanta fòbia a aquest desconcert que renuncia a créixer guiada per l'espurna de veritat que tots portem a dintre.

Com a occidentals escèptics, ens creiem que ja l'hem deixat enrere, però els nostres valors essencials són molt mimètics i reflecteixen un alt grau de pensament únic.

Creure que no hi ha cap alternativa vàlida a la doctrina neoliberal no apel·la a un passat mític, però com a ortodòxia pot ser tan nociva com les altres.

----------------

Publicat en el diari ARA divendres 30 de desembre del 2011

ESMOLET DE PARAULES

Epifania

Albert Pla Nualart

En grec clàssic vol dir aparició o manifestació i tant podia ser la del sol a l'alba, com la d'un déu o de l'enemic. En el cristianisme celebra la manifestació de Jesús com a déu entre els homes en l'adoració dels Reis, el baptisme al Jordà i les noces de Canà.

D'aquests tres fets, els cristians occidentals emfatitzen l'anomenada revelació als gentils , en què gentil vol dir no jueu , com ho eren Melcior, Gaspar i Baltasar. I els orientals, el baptisme, una de les poques ocasions en què el Pare, el Fill i l'Esperit Sant es manifesten plegats.

Però la paraula té un significat més general i secular: el de sobtada comprensió del sentit profund d'una cosa. S'hi sol arribar després d'un llarg esforç a les palpentes, que tot feia pensar que seria improductiu.

Ha permès salts espectaculars en la ciència que s'anecdotitzen amb la poma de Newton o amb la banyera d'Arquimedes. I la gran desproporció entre la transcendental descoberta i la irrellevància de l'incident que la provoca, crea la il·lusió que es tracta d'alguna intervenció divina.

James Joyce va triar aquest terme per descriure el moment en què un objecte, una persona o qualsevol altra experiència adquireixen una intensitat tan gran als ulls de l'artista que li revelen part de l'essència del seu jo interior.

Però si fos cert que la naturalesa de l'home està en una mena de trànsit entre l'animal i l'àngel, no sembla que aquesta epifania secular s'allunyi tant de la cristiana: en tots dos casos alguna cosa divina es transforma en humana.

----------------

Publicat en el diari ARA dissabte 31 de desembre del 2011

RETRATS QUE PARLEN

JOHAN CRUYFF: Filòsof de l'evidència

Albert Pla Nualart

Els seus monòlegs han sigut descrits com un exercici de prosa experimental en què les paraules queden flotant en un mar d'incertesa. Costa trobar algú que tenint-ho tan clar sigui tan críptic. Però la seva aura d'oracle obliga els hermeneutes del futbol a desxifrar els seus enigmes.

La xocant barreja de registres i un ús aleatori de la sintaxi fan que pugui deixar anar "Estas cosas del dinero me lo sudo " i amb un " La gente son muy bien " doni les gràcies als que ahir éreu a Montjuïc.

És un visionari que eleva l'evidència a principi filosòfic. L'estil de joc tiqui-taca que ara domina el futbol mundial parteix d'una afirmació tan òbvia que si la digués un altre faria riure: "Si tu tens la pilota, el rival no la té, perquè només deixen jugar amb una".

El seu holandès és gairebé tan caòtic i paradoxal com el seu castellà. Si en una llengua triomfa " en un momento dado " en l'altra s'ha fet famós repetint que "cada desavantatge té el seu avantatge".

Ell, com Guardiola, ho sap de sobres. Ser uns sardinetes, inútils per al joc de topada, els va obligar a pensar ràpid i inventar un migcamp prou tècnic, creatiu i esmunyedís perquè el jugador potent s'hi torni boig.

Autoinvestit consigliere , diu el que pensa pel broc gros amb l'arrogància d'un capo . Sigui o no president honorari, estima tant l'herència que ha deixat al Barça que la tutelarà fins que l'enterrin.

 
7)
 
Publicat en el blog L'interés per la llengua dels valencians dimarts 6 de desembre del 2011
http://interesperlallenguadelsvalencians.blogspot.com/2011/12/el-naixement-de-les-normes-de-castello.html
 

79è aniversari de les Normes de Castelló

Josep Daniel Climent
 
 
8)
 
Entrevista publicada en el diari digital L'INFORMATIU divendres 23 de desembre del 2011
http://www.linformatiu.com/portada/detalle/articulo/vicent-uso-hi-ha-nous-ambits-per-a-produir-i-consumir-literatura/
 
Vicent Usó “Hi ha nous àmbits per a produir i consumir literatura”
 
9)
 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 74)
 

La bellesa en l’expressivitat

 
Ramon Sangles i Moles
 
Quan el nostre cos s’expressa ha d’oferir bellesa, i la bellesa és ritme, moviment, dansa. Per tant, no hauríem de separar mai la paraula del llenguatge corporal. És més: el cos ha de parlar sempre; la boca ha de callar sovint.
 
S’intueix, doncs, que no parlarem amb les mans a la butxaca o agafades pel darrere o amb els braços creuats. Tampoc no ens començarem a gratar, ni ens anirem torçant d’ací d’allà o no ens anirem recolzant ara sobre una cama ara sobre l’altra; tampoc no anirem mirant a terra o enlaire,
i no ens mourem en excés sense motiu.
 
Els nostres moviments, doncs, han de ser elegants i ben coordinats, alternant ritme i descans de mans i braços. És important que tota la nostra gesticulació sigui harmònica i compassada, feta amb gràcia, captivadora i plena de missatge.
 
 
10)
Comunicació escrita: la gramàtica en general
 
Joan Tudela
 
La concordança entre substantiu i adjectiu, entre subjecte i verb, etcètera, és una de les coses que més cal revisar abans de donar per bo el text, perquè el risc d’error en aquest aspecte és notable. De fet, cal revisar tota la gramàtica en general del text que hem redactat. En català, és particularment important el bon ús dels pronoms febles. La consulta al diccionari –a fer sempre en la fase de la reescriptura, mai a l’hora de redactar l’esborrany– ens ajudarà, naturalment, en l’apartat del lèxic, és a dir, a l’hora de triar les paraules més adequades, però, gràcies als exemples de locucions i frases fetes que inclouen les entrades del diccionari, també ens serà d’utilitat per fer servir construccions gramaticals com cal. De tota manera, en això, com en tot, la bona pràctica freqüent és la millor escola.
 
Del llibre Llengua i comunicació.
joantudela@periodistes.org
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net