Fraga (Baix Cinca)
- Dissabte, 10-3-12, Hotel Casanova (Av. Madrid 54).
19:00: Cafè tertúlia amb Quim Torra, editor de Llamp de llamp de rellamp de contrarellamp! i Honorables. Cartes a la pàtria pèrduda.
-Divendres, 16-3-12, Hotel Casanova (Av. Madrid 54).
21:00: Sopar presentació del llibre Llengua i emoció. 7 mirades sobre el goig de ser a cura d'Àngel Velasco i Quim Gibert, coeditors.
-Dissabte, 17-3-12, Palau Montcada (c/ St. Josep de Calassanç, 12).
10:00.- Obertura a càrrec de Pep Labat, president de l'Institut d'Estudis del Baix Cinca, IEBC.
10:15.- Ponència Un món, dues literatures, mil punts de vista a càrrec de Francesc Serés, escriptor. Presentarà: Margarita Bartolomé, bibliotecària.
11:00.- Ponència La(s) pasión(es) de la(s) lengua(s) a càrrec de Juan Carlos Moreno Cabrera, lingüista (UAM). Presentarà: Maria Teresa Moret, doctora en filologia hispànica (UZ).
11:45.- Descans
12:15.- Xerrada sobre «L'experiència d'Escola Valenciana, federació d'associacions per la llengua», a càrrec de Diego Gómez, en representació de l'entitat. Presentarà Àngel Velasco, filòleg.
12:45.- Ponència Llengua, audiovisual i futur a càrrec d'Albert Sánchez Piñol, antropòleg. Presentarà: Òscar Labat, professor de l'IES Bajo Cinca.
Programa complementari:
16:00.- Cafè a càrrec del Casal Jaume I de Fraga (lloc a concretar)
17:00.- Passeig per la Fraga medieval a càrrec de Joaquim Salleras, historiador. Punt de trobada: rotonda del Sotet.
-Diumenge, 18-3-12
10:00: Eixida Naturalista. Punt de trobada: rotonda del Sotet.
Organització: Institut d'Estudis del Baix Cinca, amb el suport d'Òmnium Cultural de Ponent, Fogaril i calaixera i Casal Jaume I de Fraga
A l'Ateneu de Bétera escolte la presentació de Valencians contra la fil·loxera, un impressionant llibre de Joan C. Martín que per aquelles coses de la vida és editat, en català, per una casa anglesa, Anaconda. L'autor em sorprèn amb un discurs que va molt més enllà del que seria justificat pel títol. És un llibre de vins i vinyes, gens estrany car Joan C. Martín és probablement el millor especialista en la matèria que tenim, però sobretot és un assaig total sobre els valencians, sobre els nostres comportaments antropològics i sobre la política que se'n deriva.
Amb una saviesa aclaparadora, Martín explica que la societat valenciana va ser capaç d'aturar durant dècades la fil·loxera mentre aquesta es feia forta arreu del continent i portava la desgràcia a tots els països, excepte a València. No perquè sí. Del seu retrat emergeix un País Valencià “calvinista, seriós, rigorós i solidari”, que va ser una forma de viure. Una terra on la gent usava amb normalitat la vella paraula conjugar-s' (no la cerquen al diccionari que no hi és), que ell la defineix amb un rotund i emocionant “vol dir que no deixaràs mai caure el teu veí”.
El relat de Martín demostra sobradament que va ser la cobdícia, l'ambició d'uns pocs i la traïció a la terra el que va permetre finalment l'entrada de la plaga, un retrat que basteix paral·lels amb la situació que vivim avui i fa del seu llibre una extraordinària explicació sociològica, també, del present.
Fa anys vaig quedar fascinat llegint un estudi sobre les miniatures del duc de Berry, no recorde si a càrrec de Lucien Febvre o del seu col·lega Marc Bloch. Em va emocionar descobrir com els pares de la història total eren capaços d'explicar el seu país, no només el passat, a base de barrejar espesses taules econòmiques amb l'observació pacient d'unes miniatures marginals: pel tall dels llauradors sabien si era època de fam, quan segaven arran, o d'abundància, quan el tall era més desinteressat.
Escoltant Joan C. Martín vaig reviure aquella sensació d'estar al davant de gent que no només saben coses sinó que saben com mirar els detalls xicotets i inserir-los en la gran història.
L'hàbit de mantenir-se parlant sempre en
català encara crida l'atenció. Allò que passa del tot desapercebut en qualsevol
país amb una llengua normalitzada, és a dir, fer servir la llengua pròpia amb
tota naturalitat, està ben lluny de ser la pràctica majoritària als Països
Catalans. Pels que no hagueu trobat cap raó per expressar-vos en tot moment en
català, us en proposo algunes. Són, si més no, les que em mouen a mi a
fer-ho.
Des d'una visió global, les llengües són
un patrimoni que cal preservar ja que cada llengua és una manera única
d'entendre la realitat. Si volem mantenir la diversitat lingüística, tota
llengua ha de tenir un tracte preferencial en el seu territori perquè, si no,
quedarà relegada i acabarà sent substituïda per una altra. Una manera de
donar-li aquest tracte és utilitzant-la
sempre.
Des d'una òptica social, la llengua pròpia
és l'única que pot funcionar com un element integrador de primer ordre. Els
nouvinguts que han après el català expliquen que, des del moment en què van
llançar-se a parlar-lo, han passat a ser considerats un català més. Però, perquè
puguin practicar-lo, és imprescindible que els que ja som catalanoparlants
habituals ens hi adrecem en català. Els ajudem a integrar-se i de retruc
afavorim la cohesió social.
Des d'una perspectiva nacional, el català
és el principal tret identitari del nostre poble. Parlant català ens mostrem
desacomplexadament membres d'una nació que, 300 anys després de veure's sotmesa
a una altra, continua sent capaç d'expressar-se amb normalitat en la seva
llengua.
I des d'una posició estrictament personal,
parlar en català és el gest espontani i lògic, l'expressió de la plena comoditat
lingüística, de l'assertivitat.
Aquestes són estrictament les meves raons per parlar sempre en català. Trieu les que us semblin més útils o, si ho preferiu, busqueu-ne de diferents, però, en tot cas, de raons per utilitzar amb tota normalitat la nostra llengua n'hi ha per a tots els gustos.
59. M'he apuntat al
programa de Promoció del català (voluntariat lingüístic) perquè no tinc moltes
oportunitats de parlar-lo, ja que quan m'adreço a algú en català em respon en
castellà pel meu accent.
Julie Butter
Periodista d'origen
australià