braseta colgada
Persona hipòcrita
que s'esforça per fer la impressió de candidesa, bondat, tendresa i innocència
però que en realitat és una mala persona.
|
No et fies d'eixe que pareix molt dolcet però és un braseta
colgada. |
L'article que acompanya la locució no concorda amb el gènere de la
paraula braseta sinó amb el de la persona a la qual s'aplica l'expressió.
Si ens referim a un home direm que és un braseta colgada i si ens referim
a una dona direm que és una braseta colgada.
Aquesta locució s'usa, com a mínim, a
Algunes observacions sobre l'ús de «haver-hi»
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 222)
Les coques i les
caravel·les
Antoni Llull Martí
el
vent de costat. La primera, o una de les primeres embarcacions dotada d'aqueixos
avanços tècnics
fou la coca, predecessora de la caravella.
La
coca (pronunciat amb o oberta, com si fos el femení de còc,
‘cuiner), era una nau de dos pals i forma semblant a mitja clovella de nou, originària
del nord
d'Europa, ja emprada pels anglesos i els normands al segle XIII. Dins el XIV,
els catalans en
construïren una versió perfeccionada, amb la qual podien cenyir
el
vent, és a
dir, navegar fent virades a dreta i esquerra, avançant en diagonal cap al lloc d'on bufa el
vent, gràcies al timó de codast (situat enmig de la popa, i un nou tipus de velam. El
seu nom potser que provengui, a través del francès, del llatí caudica,
una espècie de vaixell.
Del
nom d'una mena de bot llarg i estret, anomenat caro, probablement una
modificació de
l'antic càreu, provinent del llatí cárabus ‘embarcació de vímens
folrada de
cuiro', del que sembla que també n'és derivat càrava, un tipus de
barca de pescar
del segle XIV, podria haver-ne sortit el nom de caravel·la, nau
semblant a la
coca però més llarguera i amb l'aparell més perfeccionat, que
començà a
fabricar-se a Portugal cap a mitjan segle XV. Fou gràcies a aqueix tipus de nau que fou
possible travessar l'Atlàntic i arribar fins a Amèrica. Fou utilitzada fins al segle
XVII, en el qual aparegueren altres vaixells molt més grossos i més aptes per a llargues
travessies.
Les caravel·les, com les coques, podien navegar, si bé amb dificultats, contra el vent, i aguantar millor els temporals. Dins el segle XIV hi havia molta vacil·lació amb relació al nom correcte d'aqueix tipus d'embarcació, que es troba citat als documents d'aquell temps com a calavella, calavera, caravera, caravela, i potser encara alguna altra.
4)
L'últim pas, el de la consagració ultraterrena, és naturalment ser
incorporat als diccionaris. Però, ben mirat, encara n'hi ha un de posterior:
ser-ne eliminat per falta d'ús. Això sol trigar molts anys, però per la fila que
fa el futur de ‘fer fila'...
«-Jo
que volia veure la fila
que faria ab lo cap trencat!
–Dispensi; ho deixarém per un altre dia.
–Mare de Deu Santíssima, Deu sempre dona favas á qui no tè caixals!»
(Lo
Ponton. Periodich mes cuhent que un vitxo,
1870).
Adagis
En
aquest apartat presentem uns quants adagis d'entre els que considerem més
específics de la Plana de l'Urgell. Val a remarcar que hem consultat poc els
llibres i que més que res els hem haguts de persones grans, d'abans i d'ara, i
també d'alguna persona no tan gran. N'hauríem pogut escriure molts, però el fet
de constatar que ja eren dits en altres bandes de Catalunya, o que ho eren en
els nostres mitjans de comunicació, ha fet que en suprimíssim molts, car aquests
ja no eren específics de l'Urgell.
Els
adagis són d'un gran interès per allò que expressen la saviesa local. Saviesa
que, en una gran proporció, és obtinguda directament de la mare naturalesa pel
pagès, el qual ho fa d'una manera espontània, sense posar-hi esforç ni prendre
posicions ideològiques, i ho diu a la seva manera, emprant les paraules de la
seva rutina. Per tant, l'adagi és l'expressió del pensament, de la idiosincràsia
i del tarannà de la gent d'un lloc determinat; factors que fan veure la gran
conveniència de recopilar-los i
d'estudiar-los bé. I, per aquesta mateixa raó que són producte de
l'experiència del pagès i de l'home no sofisticat, adagis, dites, proverbis o
refranys parlen per si mateixos i no necessiten cap interpretació. Fan de pont
entre el cor de la naturalesa i la ment del senzill. I encara que el seu sentit
fos una mica críptic, bé val la pena de deixar que el lector hi faci el seu
esforç i en surti amb la interpretació que més s'adigui a la seva experiència i
al seu tarannà. Això, al capdavall, pot redundar en més riquesa ideològica i més
diversitat d'opinions. Consultar els més grans sobre el significat d'un adagi és
una manera molt profitosa de compartir, de conservar el mateix adagi i de
treure'n més suc que no en trauríem nosaltres sols. Podríem aplicar-hi allò
dels clàssics de intelligenti
pauca.
Eixir del foc i ficar-se a les
brases.
El badall no pot mentir: fam, fàstic, son, o ésser
roí.
El barat es paga dues vegades.
El bon pagès a la terra, al febrer la primera
rella.
El canviar no fa polls.
El capellà no es recorda de quan era
escolà.
El casar no fóra res, si al cap de l'any no fossin
tres.
El cel amb brometes, la terra amb
pastetes.
El colom menja plata i caga
plom.
El corb diu a la garsa, que negra que
ets!
El costum fa llei.
El cul del Jaumet, que mai s'està
quiet.
El dot fa la núvia bonica.
El febrer cap o cua l'ha de
fer.
El feinetes es va fer pobre, i el feinotes,
ric.
El fil i l'agulla serven la
vestidura.
El foc, per fondo que es faci, sempre treu
fum.
El forn s'escofa per la boca.
El gat no treu les urpes fins que les ha de
menester.
El greix a la cara llueix, però el cos
pateix.
El jovent, postes de sol i caps de
setmana.
El juliol, l'amo del sol.
El llop muda de pèl, però no de
vici.
El llop muda les dents, però no els
pensaments.
El mal adquirit, no fa profit.
El meu mal no vol soroll.
El meló i el casament són coses
d'encertament.
El negoci de les cabres d'en Robert, que en donava dues de
negres per una de blanca.
El negoci no té entranyes.
El pa no té cames i fa
caminar.
El pagès, per anar bé, ha de tenir una collita a casa, una
al banc i una altra al camp.
El ponent la mou, el llevant la
plou.
El que bé s'aprèn, ben tard
s'oblida.
El que de nit es fa, de dia es
veu.
El que els ulls no veuen, al cor no
dol.
El que no es paga amb diners, es paga amb
dinades.
El que no passa en un any, passa en un
instant.
El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a
ningú.
El que poc costa, poc dol.
El qui a bodes va, al nuvi s'ha
d'assemblar.
El qui fia no hi és, i el qui hi és no
fia.
El qui menja sopes, se les pensa
totes.
El qui va a missa primera és perquè Déu el vegi, i el qui
va a la de dotze és perquè el vegi tot déu.
El riure ve a estones.
El ruc del moliner sempre es posa el
primer.
El ruc del traginer sempre va el
primer.
El sabater, el més mal calçat.
El sol de febrer emmascara com un
carboner.
El sol de l'abril crema més que el de
l'estiu.
Els badalls s'encomanen.
Els bancs t'obren el paraigües quan no plou, i te'l tanquen
quan plou.
Els cansats fan la feina.
Els dilluns pels difunts.
Els diners que no costen de guanyar, no costen de
gastar.
Els gats hi veuen a les
fosques.
Els gats tenen set vides.
Els homes es troben, que les muntanyes,
no.
Els mals temps ja vénen sols, no els cal
cridar.
Els més valents cauen de cul.
Els testos s'assemblen a les
olles.
Els teulers voldrien sempre sol i
ventet.
Els tres pecats capitals del pagès: llaurar amb rucs, batre
amb bous i dona replicaire.
El vi, acostumat, i el pa,
canviat.
Encomana't a la Mare de Déu de Montserrat que surti tan
dolç com hi ha entrat.
Encomana't a sant Elies, perquè no els guardaves quan
en
tenies.
En aquest món només s'hi està una
vegada.
En el pot petit hi ha la bona
confitura.
En farà, mentre es bellugarà.
En temps de la formiga, no t'asseguis a la
biga.
Encendre un ciri a Déu i un altre al
dimoni.
Ens escalfem tots, o bé fotem puntada a
l'estufa.
Ensenya més la necessitat que la
universitat.
Entre el rector i el vicari passen lo
rosari.
Entre lladres no es perd res.
Entre malalt i consolador hi ha molta
distensió.
És ben casada la qui no té ni sogra ni
cunyada.
Es fa més del poc que del
molt.
És més net qui no embruta que qui
neteja.
Escombra nova, escombra bé.
Espera't a oferir, que la missa és
llarga.
Ésser allò que va cagar el
dimoni.
Ésser l'esca del pecat.
Ésser més apegalós que el
vesc.
Ésser més eixut que el mes
d'agost.
Ésser més fi que la seda.
Ésser més fort que un roure.
Ésser més incrèdul que Sant
Tomàs.
Ésser més llest que la gana.
Ésser més rústec que les estores d'un
carro.
Ésser més tou que una arna.
Ésser més traïdor que Judes.
Ésser un sac de gemecs.
Està bé la cuina a baix, que no cal pujar
escales.
Estalvia avui, si vols tenir demà.
Estar ensenyat de bon mestre.
Estem fumuts, si les someres no fan
rucs.
Estirant els fils, se'n treu
l'entrellat.
Estirar més la màniga que el braç.
Entrevista publicada en el diari ARA diumenge 11 de desembre del 2011
http://www.ara.cat/ara_premium/cronica/JOAN-FRANCESCMIRA-No-crec-linfern_0_607139316.html
Perfil Joan Francesc Mira (València, 1939) és escriptor, antropòleg, acadèmic, polític, activista, divulgador, traductor de clàssics. No li agrada que l'anomenin intel·lectual: "És un concepte que no funciona i no m'interessa, prefereixo escriptor". Promociona la seva traducció de l''Odissea', i alterna aquestes missions clàssiques amb la literatura pròpia
Què el manté enganxat als clàssics?
Són els nostres fonaments per veure el món, són l'experiència de l'ésser humà, de la vida endins amb les trames i els conflictes interiors, i també de la vida enfora, de les relacions amb les persones, amb el conjunt de la societat, la política, la història, la violència, la pau. Quan arribe al cel Sant Pere em dirà: "Vostè què ha fet?" I li respondré que he posat a disposició de milers dels meus conciutadans els tres pilars de la cultura occidental: els Evangelis, l'Odissea i la Divina Comèdia. I Sant Pere em dirà: "Vostè, a tribuna".
Té mèrit aquesta aspiració quan vostè no és creient.
Igual resulta que m'emporte una sorpresa agradable. Desagradable segur que no: jo no crec en l'infern, en el cel potser sí.
La seva generació ha viscut tots els grans canvis.
Des de finals dels 50 a finals dels 60, aquells deu anys en què canvia tot, des de la longitud de les faldes femenines fins a les formes de viure, pensar i actuar, l'aparició massiva de les autopistes, del trànsit aeri. Jo encara he viscut una infantesa quasi medieval, diríem, vivia als afores de València i quan era nano allò encara eren camps, a casa no teníem quarto de bany, i anàvem a treure aigua del pou. Ni el meu nét més gran es pot imaginar com havia sigut la vida de sa mare quan sa mare era menuda, ni la meua filla no es pot imaginar com era la meua vida quan jo era petit. El fet que d'una generació a l'altra no es puguin imaginar com era la vida dels seus pares és una cosa que passa poques vegades en la història.
Ara tenim la revolució digital.
Aquestes maquinetes creen una estúpida densitat de comunicació que arriba a no ser comunicació.
Presenciar l'acceleració no li fa un cert vertigen?
Em fa reflexionar molt. Jo sóc molt poc vertiginós, a mi el vertigen me'l produeix la sensació del buit però no la sensació del ple. Jo sóc gran lector de física teòrica i d'astrofísica, fa quinze mil milions d'anys es va produir el Big Bang i abans d'això el temps no té sentit científic, però té un sentit emocional i personal. Aquesta sensació del buit físic o el buit metafísic és l'única cosa que em produeix vertigen.
Potser és que continua buscant Déu...
No em dedique a buscar metòdicament, però una sensació de carència d'expectativa sí, més emocional que racional. Quan veus que fa 3.000 anys ja s'ho plantejaven... Això en els grandíssims clàssics ja ho trobes. La sensació de carència, que a la vida hi falta alguna cosa, sí. La vida de Santa Teresa de Jesús és sensacional, ella tenia la sensació de plenitud, se sent plena d'una presència que per a ella és real. Aquestes persones no tenen sentit del buit, no tenen vertigen, la cosa més gran que poden tindre senten que la tenen a dins.
La mort l'espanta?
Espantar-me, no. La gran diferència dels homes sobre les altres espècies és que sabem que hem de morir. No visc angoixat per això. El que et fa por és una malaltia llarga, el patiment.
Si mira enrere pensa que ha fet el que havia de fer, a la vida?
He fet massa coses, perquè he viscut en un país i en un temps que han exigit compromís: final del franquisme, l'activitat clandestina... Quan has assumit certa responsabilitat vas fent coses que en unes altres circumstàncies o en un altre país no hagueres fet. Vivint al País Valencià, m'he dedicat durant massa temps a tapar forats, des de divulgació de gramàtica elemental fins a fundar un museu d'etnologia, fer els primers estudis d'antropologia social... Si hagués nascut a Suècia o a Holanda m'hauria dedicat a una sola cosa.
Aquest activisme, a València, fa que tingui enemics. Com ho porta?
Em molesta més la indiferència. Quan faig un llibre, a Barcelona em fan 15 o 20 entrevistes i a València me'n fan una: aquesta falta de normalitat em fa sentir tristor. És producte d'una actitud ideològica i uns prejudicis, s'han tapat els ulls. Que una societat, començant per les seues institucions i els mitjans de difusió, tinga una hostilitat o un recel o una ignorància volguda i afirmada respecte al sector possiblement més actiu, més modern i més productiu intel·lectualment i culturalment, és una malaltia col·lectiva.
I la relació amb Catalunya?
L'etapa d'histèria virulenta perfectament cultivada, manipulada, intoxicada i dirigida contra Catalunya ha baixat moltíssim. Els prejudicis d'antagonisme econòmic i els enemics de la unitat de la llengua ja són més marginals. Em preocupa més la desvalencianització de la societat valenciana, la pèrdua d'una consciència col·lectiva. Prova d'açò és la catàstrofe que hem tingut amb totes les institucions financeres, tot el que havia fet el país durant cent anys s'ha perdut en quatre dies.
El seu fill ha estat candidat per Compromís.
Sí, em va donar la sorpresa i estic content. Si a Compromís saben negociar bé la diversitat interna d'una manera amable i coherent, crec que tenim futur. Hi ha una base ideològica, política, nacional valenciana, progressista. Hi ha una minoria sòlida, consistent, per determinar una orientació política. Després de 50 anys treballant en aquest sentit m'agradaria veure'n algun resultat.
Eliseu Climent i Acció Cultural com estan de moral?
Passen una etapa molt fotuda, entre la persecució sistemàtica del senyor Camps i companyia, el tancament de TV3 i la situació econòmica. Però estic convençut que ell és capaç de traure el carro del fangar.
El president Fabra és millor que Camps?
Sí, és un home conservador però no és anti res, la delegació de l'Institut d'Estudis Catalans a Castelló està en un local municipal, cosa que a València seria inimaginable. No té manies especials, no té hostilitats, no li agrada trencar coses, crec que intentarà suavitzar les situacions. Ara, si té prou energia per fer un camí diferent això ja no ho sé.
Es considera europeista?
Em considero europeu amb totes les conseqüències. En la perspectiva històrica no em fa por una crisi purament financera i monetària: a Europa hem gastat més del que produíem, s'acaben les vaques grasses i hem de tornar a una vida amb una certa modèstia. La idea de la Unió Europea és més profunda que una crisi de comptes corrents, bancaris, de deutes. En els últims sis anys l'estat espanyol ha col·locat 25.000 milions d'euros en alta velocitat i encara farden d'això. Ens ho hem passat molt bé, hem fet una piscina olímpica, un auditori, hem fet un aeroport fantàstic en cada capital de província... i això qui ho paga? Mire què ha fet Grècia, s'han dedicat a enganyar, a estafar, a no pagar impostos...
Ha començat elogiant la cultura llatina i grega i ara criticarem Grècia i Itàlia.
Hi ha una altra Itàlia, la que representa Mario Monti, la dels grans professors d'universitat, la dels grans dirigents econòmics, Itàlia no és únicament en Berlusconi, ni és únicament la Camorra i la màfia. És cert que tot allò que era el regne de Nàpols i Sicília va deixar de funcionar cap al segle XV, quan van arribar els castellans o els Borbons. Però el nord d'Itàlia és una cosa seriosa, tranquil·la, equilibrada: empreses a l'última en disseny, en productivitat, en tecnologia.
Hi ha una altra Espanya, també?
Hi ha també una Catalunya seriosa, conscient del que s'ha de fer, però una Espanya seriosa no hi és. El percentatge de la població activa que viu del pressupost, a Extremadura és del 40% i a Castella i Andalusia està per sobre del 30%. Més els aturats, més el famós empleo comunitario, que és el cuento comunitario, que cobren per no treballar, total és més del 50% de la població. Això no es pot aguantar. Vas allà, veus una autopista nova, perfecta, i en 37 quilòmetres t'hi trobes un vehicle. Hem viscut del disbarat i de la fantasia i de la fantasmada. Hi ha una cosa molt espanyola que és la chulería. Chulería no té traducció, en tots els idiomes es diu en espanyol. Les paraules sense traducció són les que marquen la singularitat d'aquesta cultura.
Fa d'avi?
Sí, els caps de setmana, quan em necessiten. Això de la condició d'avi és una experiència biometafísica. Dos néts els tinc al costat de casa, però l'altre al tinc a Madrid. Procuro que estiguin a gust amb mi. I quan vénen a casa meva, una casa plena de llibres, saben que el seu avi és escriptor.
Prepara nou llibre?
Sí, estic maquinant. Com el que vol fer una casa, necessito fer els plànols i acumular el material. Serà una cosa de tipus narratiu memorialista. La meva infantesa i adolescència.
La mort del pare en serà l'eix?
És un punt d'inflexió.Tota experiència té una part de drama. No hi ha cap experiència vital que sigui totalment pacífica, tranquil·la.
http://www.ara.cat/ara_premium/claus_dia/Universitat_0_611938829.html
És un centre educatiu dedicat a l'ensenyament superior i la investigació que atorga títols. Va néixer, a recer de l'Església, com a associació d'estudiants i professors amb drets garantits per un rei o un prelat en plena emergència de les ciutats i els gremis.
Filla directa de les escoles catedralícies, prolonga en la modernitat la funció dels monestirs com a preservadors i transmissors de saber.
El seu tresor més preuat es diu llibertat acadèmica , que comporta sempre un cert grau de malestar i antagonisme respecte als poders amb què conviu.
Tenir aquest privilegi pot fer-la viure en l'endogàmia i perpetuar coneixements inútils. Sobretot si l'absència de resultats i prestigi no li suposa cap minva de recursos.
Però si no li volem matar l'ànima, només li podem exigir excel·lència italent, dues magnituds que no poden atrapar les estadístiques.
El món econòmic li demana que sigui útil i pragmàtica i proveeixi la societat dels tècnics i experts que necessita, però la seva autèntica missió és ser un espai de reflexió prou lligat a la tradició humanista per reorientar el rumb del present quan el carro va pel pedregar.
La universitat hauria de poder-s'ho replantejar tot de cap i de nou i tornar-se a fer totes les preguntes en un debat lliure de pressions.
Quan les preguntes les dicta un programa que han elaborat altíssimes instàncies, és gairebé impossible que les respostes creïn pensament i ens adverteixin dels errors que porten al desastre.
----------------
ESMOLET DE PARAULES
L'ús i abús d'aquest terme crea un núvol al seu voltant que fa molt difícil saber què estem dient quan el fem servir.
I el que el fa més sinistre és que sigui el nom que donem a règims dictatorials com els del traspassat Kim Jong-il, amb un nivell de culte al líder delirant.
Estrictament, és la ideologia que propugna una organització social en la qual els béns són propietat de tots. El seu objectiu final és una societat sense classes, però també sense estat i, per tant, als antípodes de països com Corea del Nord.
S'ha tendit a identificar-lo amb l'estalinisme o el maoisme, que són, en el millor dels casos, uns derivats espuris del socialisme que havia de portar-hi; i suposen, en la pràctica, una perversió dels seus ideals.
L'expressió estat comunista és un oxímoron infiltrat en la informació i en les converses que va demonitzant aquest concepte. El comunisme, per definició, és absència d'estat, per molt que s'hi hagi d'arribar, segons Marx, a través d'un estat socialista.
És legítim i comprensible que se'l consideri aberrant, i encara més que se'l critiqui per utòpic. Però resulta sospitosa la necessitat constant d'identificar-lo amb el que es pretén fer passar per la seva pràctica. Crea la sensació que el que fa més por és el debat ideològic.
Hem volgut veure en la caiguda delMur la derrota del comunisme, però seria més exacte veure-hi una escandalosa negació de la democràcia en els estats socialistes. I si ho mirem així, la gran victòria del capitalisme té molt de pírrica.
ESMOLET DE PARAULES
Ensenya a parlar en públic amb l'objectiu de persuadir l'audiència amb arguments brillants. I té un paper estel·lar quan els afers de la ciutat es decideixen a l'àgora i la suma dels vots determina què es farà.
Haver nascut a Grècia al costat dels sofistes li ha donat una mala fama que mai més s'ha tret de sobre. Per això el diccionari la defineix alhora com l'art de l'eloqüència i una manera de parlar buida i ampul·losa. I no falten els que asseguren que no creu en res.
És un menyspreu que ens té a tots balbucejant, incapaços d'expressar convincentment el que a dintre creiem tenir tan clar. Escoltant aquest dies cert polítics ningú diria que la tradició occidental sempre n'havia fet un dels fonaments del currículum escolar.
Però si és tan important no és perquè persuadeix d'uns arguments prèviament elaborats sinó perquè, com defensava Ciceró, cap pensament està acabat del tot ni té vida pròpia fins que el transmetem als altres. Només podem dir que entenem una cosa quan som capaços de fer-la entendre a algú.
Per desgràcia, no és aquesta concepció filosòfica de la retòrica la que ha triomfat sinó la que la veu com l'aplicació mecànica de regles d'eloqüència: una mena de foc d'encenalls del virtuosisme verbal.
I el pitjor d'aquest desprestigi no és que no sapiguem parlar: és que ens manté vulnerables a oradors que, sent sofistes en el pitjor sentit, provoquen aplaudiments tan necis com els que hem sentit aquests dies al Congrés.
ESMOLET DE PARAULES
L'historiador d'un futur més humà -si mai arriba-, quan estudiï l'actual model de societat, haurà d'esforçar-se molt per entendre que acumular riquesa fos legítim i despertés admiració. Sospito que ho trobarà tan bàrbar com ara ens ho pot semblar que tenir esclaus fos legal i respectable.
Si és profundament injust que uns neixin opulents i d'altres miserables, per què no fem lleis que garanteixin una equitat estructural? Tenim una fiscalitat que hi apunta tímidament, però la seva patètica impotència és a l'arrel de l'actual crisi.
Quan els diners van de punta a punta de món en dècimes de segon, el sistema fiscal d'un estat, per redistributiu que sigui, fa poc més que prendre'n als cada dia més pobres per donar-ne als pobres de solemnitat, mentre els que neden en abundància s'enfumen del mort i de qui el vetlla.
El desmantellament de l'estat del benestar és la conseqüència final d'una ideologia que, sota la disfressa de liberal, s'ha dedicat a boicotejar sistemàticament qualsevol intent d'evitar que els diners s'amunteguin en unes poques mans.
Els famosos i sinistres mercats són grans bosses de capital que troben mil maneres d'esquivar el fisc. I sembla que caldrà que sentim en pròpia pell que el seu paradís és el nostre infern, perquè ens comencem a preguntar si acumular riquesa és compatible no ja amb la justícia sinó amb la mateixa democràcia.
Si llavors fem aixecar la mà als que troben que no ho és, podrem saber finalment quants polítics d'esquerra ens queden.
----------------
ESMOLET DE PARAULES
Albert Pla Nualart
És tot el que s'escapa del nostre control i, per tant, és fals per definició que hi puguem influir. En tot el que depèn poc o molt de nosaltres, hi ha una part de responsabilitat incompatible amb la sort.
I, malgrat tot, per no sentir-nos tan poca cosa, volem creure que certs rituals la fan propícia. Des de tocar ferro a resar, fem de tot per decantar-la a favor nostre. Demanem a déu o un difunt que ens donin un cop de mà, portem a sobre amulets i posem ciris per aprovar un examen.
La cara bona d'aquesta irracionalitat és que impulsa el pensament positiu, dóna esperança i fomenta bons sentiments. Creure que els esperits ens ajuden té un efecte placebo que ens omple d'energia per tirar endavant. I, al contrari, pensar que estem sols en un univers indiferent pot fer que donem per perdut el que només era molt difícil.
La cara negativa és que carrega a agents externs el que, en part, és cosa nostra. Si forces ocultes teixeixen el nostre destí, ja tenim excusa per viure instal·lats en la còmoda i improductiva lamentació. Rere la constant desgràcia de certs individus hi ha la por cerval a agafar el toro per les banyes.
Però el que fa ric l'amo de la Bruixa d'Or o Doña Manolita és una alarmant ignorància de la teoria de probabilitats. Són molts els que creuen de bona fe que un dècim comprat en una administració on gairebé cada any toca té més opcions de sortir premiat que l'adquirit al costat de casa. I això ja no ho explica la superstició sinó el fracàs escolar.
----------------
RETRATS QUE PARLEN
La seva frescor encara tendra s'esforça a aparentar circumspecció d'alta funcionària. Té una oratòria pautada, poc donada a exabruptes, més amant de la santa indignació d'una divina impacient que del sarcasme sagnant i barroer.
Parla tan seguit que gairebé no vocalitza, com si vomités un temari empollat. Alterna la mirada a punts indefinits amb breus cops d'ull a l'interlocutor. I fa el que pot per contenir una energia juganera que la podria desacreditar.
El nas arremangat i un físic petit i compacte l'allunyen de la bellesa barbi que tant agrada a la dreta. Massa enfeinada per perdre hores als assecadors, manté la cabellera amb un punt de desordre i humitat.
Però el seu fort seduint el mostra quan escolta. Els ulls, molt rodons, li brillen, i els llavis apunten un somriure entremaliat. En el silenci aflora l'alumna que per impressionar ha exhibit sempre un aplom que no acaba de tenir.
Als 23 anys es va enclaustrar per fer-se advocada de l'Estat, i quan als 29 va oferir el seu jove i entrenat cervell a la Moncloa, Rajoy hi va saber veure la groupie llesta, fidel i hiperactiva que li trauria un munt de feina.
Mare recent, li han criticat un meteòric retorn cedint el permís al marit. Però era el mínim que calia esperar d'una servidora d'Espanya tan entregada al jefe com una mística del Segle d'Or. Ser-ne la vicepresidenta la posa al llindar de l'èxtasi.
----------------
Publicat en el diari ARA diumenge 25 de desembre del 2011
RETRATS QUE PARLEN
Tenia d'ell la imatge d'un home tan culte com desmesurat. Punxegut en el tracte com unes botes de rocker que portava sovint. Predicador d'una barbàrie primigènia que el feia imparable i el duia a propugnar la sodomia.
Però llegint-lo a l'ARA m'adono que és un superdotat capaç de fer-nos riure cada dia amb un rerefons prou amarg perquè no cansi ni ens faci sentir idiotes. Quan els altres ens hem d'esprémer el cervellet per dir obvietats, ell sempre deixa al tinter mil idees fèrtils.
Ara bé: que em pengin si sé què pensa. No sembla que hagi vingut al món a fer síntesis didàctiques per a beneits com jo. Més aviat, a provocar deixant-les anar pel broc gros i a penetrar en perversions que a mi, a aquestes altures, em fan més aviat mandra.
Aquest punt de sadisme no li ha impedit tenir bons amics en partits molt benpensants. En aquest sentit, segueix l'estela del mestre Baltasar Porcel, capaç de reconciliar l'anarquisme amb una ideologia tirant a carca que dóna a l'artista recers més confortables.
Un dia que dinava amb crítics literaris se'm va acudir elogiar-lo. Una mica més i he de sortir per cames. Com més petita és la cultura més fòbies potencia. Aprofito, doncs, que són massa lluny per pegar-me per tornar-ho a dir ben alt: no sabria dir si el flamant premi Sant Jordi és àngel o dimoni, però tinc clar que té més talent que molts dels que el critiquen.
Parlar davant la gent sol fer por; parlar davant un micròfon sol fer
pànic. Com a remei, algú ens ha dit que quan veiem dues mil persones
davant nostre ens hem d'imaginar un camp de cols, i que quan veiem
un micro ens hem d'imaginar un caliquenyo que ens produirà plaer de
fumar-lo. No sé si els trons van per ací.
La veritat és que davant una assemblea de gent no ens hem d'arronsar, i davant un micro hem de ser mínimament capaços de valorar l'ajut que ens donarà i hem de saber-lo utilitzar, com és tenir-lo engegat, tenir-lo a la distància adequada i no moure'ns gaire del seu sensor de veu. Si el micro és d'aquells de clip (o de solapa), ens permet més mobilitat i no fan tanta impressió. Hem de saber discernir quin ens farà més bon servei, i no podem començar mai el discurs sense haver fet abans proves d'acústica i de bona connexió.