Nadal ha esdevingut un poti-poti de tradicions culturals en què s'acaba imposant la llei del més fort: el mercat. La cultura sempre s'ha fet així, a base de barreges, però els processos de fusió i aclimatació s'han escurçat dràsticament fins a fer perdre la identitat. És el triomf de la aculturació. En poc temps, Tots Sants s'ha passat amb armes i bagatges al Halloween, només hi faltaven les penoses xarlotades de la gent que surt al carrer disfressada de zombi. Tots Sants ja és Carnestoltes. També el tió, el pare Noel, Sant Nicolau, el Nen Jesús, els Reis i personatges semblants sembren a les nostres llars una confusió extraordinària en què totes les llegendes hi surten perdent. S'esborra el relat que hi ha al darrere de cada tradició i es potineja la fantasia amb la sola finalitat de justificar els regals als nens. Tot es redueix a fer desitjar i a comprar.

A les fires nadalenques, als carrers guarnits, als grans centres comercials, als petits establiments de barriada sonen cançons de Nadal per la megafonia. Però cada any en sento menys de catalanes. Estimo sincerament els villancets de qualsevol cultura, accepto de grat les traduccions que ens permeten cantar Santa nit, Venite adoremus o Jingle Bells en qualsevol idioma, però és embafador el martelleig incessant de la marimorena, los peces en el río, White Christmas i blanca Navidad. I vinga a repetir i repetir les mateixes cançons! Fins que l'altre dia, entremig de les de sempre, vaig sentir el Fum, fum, fum. Almenys una en català!, vaig pensar. Però no era ben bé així. La cantaven en castellà. Es veu que no en tenim, de nadales. Cap ni una.