Setembre. Torno a desitjar-los bon dia des la contraportada de l'ARA dels dilluns, que té la sort d'ocupar-se de la cara més guanyadora d'aquest país, que és el Barça de Pep Guardiola. Com que aquest cap de setmana no ha actuat, em permeto ocupar-me, excepcionalment, de l'altra cara del país, la de la seva incomoditat existencial, reapareguda amb la sentència del català a l'escola.

Per començar, mirem-nos-ho amb serenitat: Catalunya n'ha passat de molt pitjors i, a diferència del drama de la guerra, l'exili i la dictadura dels nostres pares, res del que passi ara no ens agafa ni captius ni desarmats.

Autoestima també: som al cantó correcte de la història. Malgrat tots els intents d'aniquilació, Catalunya i la seva llengua encara existeixen, mil anys després. Aquells que abracin la causa de la llibertat i de la cultura no poden sinó abraçar la causa de Catalunya.

Persistència: a vegades, cal repetir el que és obvi. Per a nosaltres, l'espanyol és més que un idioma útil per anar pel món, i per a molts de nosaltres, és una llengua de la família, si no la llengua de la família. La seva superioritat demogràfica és tremenda, sense oblidar que estem obligats a saber-lo per llei. Per això tots els catalanoparlants som bilingües. Per això el nostre sistema educatiu garanteix el coneixement del català i el castellà al final de l'ensenyament obligatori. Els catalanoparlants no tenim cap problema amb l'espanyol, sinó amb l'anglès.

Qualsevol que no negui la realitat de Catalunya sap que l'únic problema real és al revés: com garantir el coneixement i l'ús del català de tothom que viu a Catalunya, sobretot ara, quan per a centenars de milers d'immigrants la llengua de la família és l'amazig, l'àrab, l'urdú o l'espanyol de Sud-amèrica. Aquest és el problema i per això la immersió és imprescindible.

Indignació: Catalunya va seguir els procediments previstos a la llei i va votar sí a l'Estatut, malgrat que ja venia retallat pel Congrés, víctima de la calculada histèria política del Partit Popular i l'ànima jacobina del PSOE. Un Tribunal Constitucional desacreditat el va sentenciar políticament i ¿ara resulta que hem d'anar cap enrere? De cap manera. La dignitat passa per un gest excepcional de desobediència. Així s'han comportat altres pobles en el curs de la història, i ara ens toca a nosaltres. (Això sí, no fem escarafalls amb les sentències si després no som capaços d'aguantar una conversa en català o ens dirigim en castellà a un desconegut.)

Fer un pensament: no podem continuar vivint en aquest continu estrès nacional. No podem admetre que Espanya ens tracti com una nosa, que presenti la llengua catalana en termes de conflicte, que ens esgoti fiscalment, que ignori la nostra producció cultural, que hagi arribat a boicotejar-nos comercialment i que, a sobre, alimenti i propagui diàriament la mentida sobre Catalunya, tant se val que parli de llengua o d'impostos. Ja fa massa temps que dura, i tots ho veiem. Les crides al desacatament de la sentència d'aquests dies, o a la insubmissió fiscal mesos enrere, són manifestacions d'un malestar constant que evidencia un problema de fons que no fa més que créixer i que ja no podem ignorar ni llegar a la pròxima generació: l'única convivència possible amb Espanya és la de dos bons veïns. Catalunya no pot continuar sent tractada amb els mateixos drets que un menor d'edat.

Ser catalans és la nostra manera de ser al món. Massa gent ha patit tortura, presó, exili o mort per preservar la nostra identitat. La resposta que ara donem, i singularment la que donin els partits polítics catalans, és una qüestió de dignitat.

El flamant president del govern espanyol, Mariano Rajoy, vol imposar el sistema de multilingüisme a les escoles: convivència d'anglès, espanyol i les llengües dites autonòmiques. Aquest multilingüisme, ja implantat a les escoles del País Valencià, és un dels elements que un informe de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) sobre la situació del català defineix com a nociu per al desenvolupament de la llengua pròpia del país. L'informe, presentat ahir, alerta que l'ensenyament en català a les escoles de València continua estancat i considera que “el model anomenat multilingüe podria posar fi a la vehicularitat preferent de la llengua històrica i territorial en els programes d'ensenyament en valencià”.

L'IEC defensa que la immersió lingüística és la clau pel progrés del coneixement de la llengua entre la població i és per això que adverteix que no es poden fer passes enrere en aquest àmbit. “És greument irresponsable suscitar controvèrsies sobre l'elecció particular de llengua vehicular en detriment dels objectius d'interès general que han de guiar els projectes educatius dels centres i les polítiques públiques d'ensenyament”, afirmen els responsables de l'estudi.

Els efectes perniciosos del multilingüisme en l'educació ja són prou evidents en l'àmbit de la universitat. “La docència en català a l'ensenyament universitari de Catalunya i les Illes Balears sembla que no avança”, detalla l'informe de l'IEC. I adverteix: “El multilingüisme que presideix l'aposta universitària contemporània, amb una potenciació destacada de l'anglès com a llengua vehicular, no hauria d'anar en detriment de la llengua catalana”. Un altre cop, és al País Valencià on el català en els nivells universitaris és testimonial, pel que fa als centres privats, o mínim a les facultats de centres públics.

Les xifres

És sobretot gràcies a l'impuls donat pel català com a llengua vehicular a l'escola que les xifres globals sobre el coneixement de la llengua són positives. L'informe de l'IEC subratlla que entre els anys 2003/2004 i el 2009/2010 s'han guanyat 500.000 parlants en l'àmbit dels Països Catalans. En conjunt, el nombre de persones que asseguren ser competents en l'ús oral de la llengua voreja els 10 milions, mentre que aquells que l'entenen són poc més de 12 milions.

Les regions on hi ha pitjor coneixement oral de la llengua són València, Alacant i Eivissa on hi ha bosses importants de població, que superen el terç, i que asseguren no saber parlar el català.

A Catalunya, les comarques amb menys competència lingüística són el Barcelonès i el Baix Llobregat. En aquests dos casos més de la meitat de la població sap escriure el català, però entre una quarta part i un terç no el saben parlar. El mateix passa a l'illa de Mallorca.

Pel que fa a sectors concrets de l'activitat cultural del país, les dades d'ús del català són especialment dolentes en els àmbits del cinema, la música i l'oci infantil.